Hipocrèsia a la Carta.

Fa uns dies en l'acte de la comissió de la dignitat per reclamar el retorn del papers de Salamanca. Que no són de Salamanca, si no de les victimes de la dictadura franquista, ens vam trobar amb un espectacle què me va fer sentir vergonya. La comissió va fer un acte en el què van recordar les víctimes i va exigir el retorn dels papers davant 12000 assistents, amb la participació de la societat civil i membre dels partits què han donat suport al retorn. En el qual els participants del PSC van ser esbroncats.

Per què?
Amb una llei aprovada pel congrés, què establia el retorn dels papers incautats al finalitzar la guerra civil. Retorn realitzat parcialment amb el retorn dels papers de la Generalitat de Catalunya. El nou ministre de cultura, en canvi decideix fer marxa enrera i no retornar els papers restants: d'ajuntaments, associacions i particulars.

A Catalunya tots els diputats de les formacions polítiques catalanes han votat sí a favor del retorn, CiU, PSC, ERC i ICV. Amb les excepcions del PP i Ciutadans.

A Madrid tres de les formacions anomenades a dalt han votat a favor del retorn d'aquests papers. Però sense cap sorpresa, perquè hi estem acostumats el PSC ha mantingut la seva demostrada fidelitat o subordinació al PSOE i la Aliança PSOE-PSC i PP. Ha tombat el retorn dels papers, què els dos primers han reconegut què pertanyen als ciutadans, entitats i ajuntaments.

Perquè
Perquè els membres del PSC han vingut a l'acte de suport al retorn dels papers. Després de votar hi en contra els seus companys del mateix partit, ho trobo d'una frivolitat espantosa i un cínisme en tota regla. No se, si hi han anat a títol individual i han pagat injustament els plats trencats. Perquè si han anat per donar suport al retorn, com ha partit, han rebut el premi, si és merescut queda a la lliure opinió del lector, a la seva assistència amb una gran esbroncada dedicada a la seva coherència. Incoherentment amb més força per part dels què ara són companys seus de govern, no patiu, no és Tarragona i sols els han esbroncat.
Quan més durarà tot això?
I per què durant l'acté es va obviar la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, fundador de UDC i perseguit pels dos bàndols i afussellat per catalanista tot ser Catòl·lic i de Dretes per Franco?

Tots hauriem de fer una reflexió. No és pot quedar bé amb les dues parts si estan totalment contrapossades. Hem d'aparcar la hipocrèsia a la carta què ens envolta què sols desconcerta la gent i és una més de les causes de l'abstenció.
També crec què hariem de ser menys progrés i dogmàtics amb temes com la memòria històrica, van haver víctimes de tots colors i bàndols i també dels 2 bàndols.

Polítics en erecció

Víctor Alexandre

Polítics en erecció

És francament divertit veure com tots aquells polítics que es passen la vida dient que cal deixar-se de temes indentitaris i parlar “de les coses que interessen a la gent”, aplaudeixen amb entusiasme l’assistència de José Montilla a la desfilada madrilenya amb motiu de la Fiesta de la Hispanidad; data que constitueix, per ella mateixa, el testimoni inesborrable d’un dels més grans genocidis de la història de la humanitat. El PSC -que sempre ha fet fàstics a la lletra de l’himne de Catalunya i que és partidari d’esborrar l’Onze de Setembre com a Diada nacional-, experimenta una erecció quan seu a la llotja del nacionalisme espanyol i observa l’orgia d’uniformes, de fusells, de tancs, de canons i de banderes espanyoles que cada any, segons qui mani, organitzen el PSOE o el PP amb la participació d’abanderats milers de ciutadans no nacionalistes. El PSC, però, no és l’únic partit que ha donat suport als aplaudiments de Montilla a les Fuerzas Armadas -les mateixes que, segons la Constitució, ens haurien d’abatre en cas d’independència-, també ho ha fet ICV, per boca de Joan Saura. Són ironies de la vida: el partit que ens diu que “un altre món és possible”, aplaudeix les armes que el fan impossible. I és que PSC i ICV, ja ho sabem, són dues forces que dia rere dia pretenen alliçonar-nos sobre un planeta sense fronteres, sense estats, sense himnes, sense banderes i sense exèrcits i, això no obstant, sempre fan costat al PP en la defensa de la simbologia nacional d’Espanya. Abominen la catalana, que és només resistencial, i s’enlluernen amb l’espanyola com l’esclau caragirat s’enlluerna amb el poder de l’amo. L’esclau caragirat és aquell que quan l’amo el convida a seure a la seva taula, somriu com un babau mentre barrina la manera d’esdevenir amo també. Carod-Rovira, per la seva banda, que va considerar “una mostra de subordinació” l’assistència de Pasqual Maragall a les desfilades dels anys 2004 i 2005, ha trobat “normal” l’assistència de Montilla el 2007 perquè, segons ha dit, “no és independentista”. Que potser ho era, Maragall, d’independentista? Aquesta és la manera que té el vicepresident d’amagar l’actual subordinació d’ERC al PSC: transmutar la subordinació en normalitat. Per això, com recordava recentment aquest portal, també ha callat Josep Huguet. L’home que qualificava el PSC d’“irresponsable” per anar a Madrid el 12 d’octubre, és el mateix que ara, en qualitat de conseller d’Indústria, es dedica a sancionar els vehicles que passen per la ITV amb el CAT a la matrícula. A més poder més espanyolitat. Quina llàstima que no s’adonin que no és per principis independentistes que no s’ha d’anar mai a cap desfilada militar espanyola, sinó per coherència amb un sentit veritablement humanista de la vida.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Font www.singulardigital.cat

L'exèrcit Català

Trànquils no us espanteu l'article no l'He tret de www.unitat.org/ Sols vui Ressenyar un llibre que vaig llegir fa poc coincidint amb l'onze de setembre.

Títol: els exèrcits de Catalunya (1713-1714).
de F.Xavier Hernàndez i Francesc Riart.
Rafael Dalmau, editor.

Aquest llibre és dedica a trencar tòpics sobre l'exèrcit català de la última fase de la Guerra de Successió a la Corona hispanica. Des de la retirada de l'exèrcit imperial fins a la capitulació de Barcelona i Cardona.

Tot la seva creació apressurada, no era una força improvitzada de pàtriotes mal armats, equipats i guiats, ni la coronela era un element de lluita important tret de la última hora del setge de Barcelona, ni exclusivament catalana ni tan sols exclusivament de la Corona d'Aragó en els rangs si no era multicultural, primant entre els extrangers els alemanys i italians, tot i què en la seva oficialitat en gran part era catalana, formada en les guerres de finals del segle XVII entre Espanya i França i les fases prèvies de la guerra de Successió, equipada per una poderosa industria de guerra afincada al país i la col·laboració de la burgesia disposada a treuren pròfit econòmic de la participació de l'esforç de guerra.
I com van enfocar la defensa els catalans del moment I de la manera com és va crear, organitzar, equipar, entrenar un exèrcit que va fer front amb força exit a les forces combinades de les dues corones al llarg de 14 messos, fent us de Barcelona com a plaça d'armes.

El llibre en si a part de la historia bèl·lica en sí. se centra en l'organització, equipament i uniformitat i banderes, sobretot de les forces regulars al servei de la Generalitat, de Cavalleria, infanteria de linia i de fusellers de muntanya i artilleria i ingeniers. Recupera el vocabulari militar català del segle XVIII.

Pèls amants de la historia és una lectura amena què no esdevé pesada i tracta de la part de la historia menys estudiada de la Guerra de Successió. En gran part per la historiogràfia esquerrana i el pacifisme militant què no li interessava aquesta visió de la campanya catalana.

El quart poder vençut

Vui agrair a l'Artur comentar la figura del senyor Antonio Bolaño, mà dreta del molt honorable president José Montilla Aguilera.

Jo me consideró defensor de la llibertat d'expressió inclús quan prové de certa caverna mediàtica de la qual no comparteixo ni el missatge ni les formes. En el món Occidental i sobretot en els Païssos Anglosaxons la llibertat de premsa i expressió són i sempre han estat pilars del seu sístema de govern.

Alli la libertat de Premsa és envejable inclús a fet caure al President cap d'Estat i de Govern de la major superpotència del món (Nixon 1974) arran del cas Watergate. O de possar en Perill el mandat d'altres dos presidents Reagan (el 1986, per l'Iran-Contra) i Clinton (el 1998-1999 pel cas Lewinsky).
Qui hagi anat a Londres segurament ho haurà vist, cada diumenge al matí un pot passejar-se per Hyde park i anar a Speakers corner agafar una caixa de fusta i deixar anar el discurs què vulgui sobre el tema què dessitgi i ja ho pot fer bé perquè el públic respon als oradors. Quan hi han eleccions i els diaris fan anàlisi dels programes, es pot donar el que va passar lés últimes eleccions, què el Times, conservador per excel·lència va donar suport al programa de Tony blair.

En canvi a casa nostra tenim a sobre què el poder ha domat la premsa i el quart poder, com se l'anomenà al al païssos anglosaxons, Viu sota el sèver anàlisi del cap de premsa del govern.
El periodico, el més llegit a Catalunya. S'ha convertit en un BOGC, de fet sempre ha donat suport al PSC. Els diaris opositors estan collats l'Avui perquè la generalitat el participa i té menys marge de maniobra i la Vanguardia sobretot. Les paraules de l'Antonio Bolaño dirigides a en Jordí Barbeta de "Tú eres hombre muerto" Deuen Haver fet efecte perquè en la nova Vanguardia ell esta on era quan als altres els han ascendit.
Un altre periodista del grup Godó què ha estat pressionat és en Francesc Marc Àlvaro.
Segons S'ha comentat molt en mitjans de premsa electrònica el Comte de Godó hauria rebut un targeta del president de la Generalitat amb transcripcions dels seus articles marcades amb retulador vermell. Després ho hem pogut notar en els seus articles què eren de lo milloret de la Vanguardia pel què no callava ja no són el què eren.

Jo sentó vergonya d'un país on és què pressumeix democràtic un President gossi fer arribar la seva targeta com un vulgar capo de la Camorra fer fer callar un periodista incomodé. Perquè quan la llibertat de expressió desapereix cau un dels pilars de la democràcia.
Sobretot els primer interessats són els mitjans, perquè el peridico, El més llegit a Catalunya, és qui més lectors perd cap la premsa gratuïta i La Vanguardia també perd lectors.
RAC1 és la tercera emissora de Catalunya gràcies sobretot als periodistes que hi van anar a parar quan la Senyora Minobís va anar a cauré a Catalunya Radio.

Vàndals i altres Brètols

Vui denunciar els insults, agressions, danys a pertenences, intimidacions i Amenaces sofertes per companys de les JNC i militants de CDC en el sopar del militant del dia 6/10/2007 al Fortí de la Reina. I solidaritzar m'he per les agressions feixistes rebudes per ells i pels danys soferts tan pels seus vehicles, com pels dels vehicles dels convidats a una boda què s'estava fent al mateix lloc.

Membres de la Coordinadora d'associacions contra el POUM és van congregar a la porta del local fent un cassolada de protesta fins a aquest punt estaven en el seu dret.
Més enllà d'aquest punt s'iniciaren actituts vandàliques amb empentes, agressions dirigits als militants, arribant a fer caure un home d'edat avançada a terra.

Supossadament la protesta no havia de ser violenta i s'havien de retirar un cop hagués entrat l'ex-Alcalde Joan Miquel Nadal.

Però no fou així un seguit de Brètols estigueren insultant durant tot el sopar i no contents amb això es dedicaren a danyar els cotxes aparcats dels assistents indistintament què fossin de militants o els de la boda.

La indignació meva fou realment a l'endemà al fullejar el Diari de Tarragona i trobar-me declaracions com aquestes dignes d'un oficial "de los batallones de la dignidad de Noriega".

SANTI BLANCO: portaveu dels 1500 afectats del POUM, segons ell 1500 Families. - Lo que ocurrió no fue tan grave. (Digui'm quina es la seva definició de greu?)
- Quizás se nos escapó un poco de las manos pero en ningún momento hubo agresiones. (Una mica només, puntades, empentes i cops no són agressions físiques?)
- Fue Nadal quién provoco al conducir su coche hasta la entrada. (No podia? per què, a cas era direcció contrària?)
- Era lo mínimo que se merecía. (Lo màxim debia ser muntar una forca i un patíbul, no?)

Desgràciadament la Guardia urbana dóna una imatge de passivitat total en els fets donant una imatge de indefensió als assistents al sopar.

Pregó què els organitzadors de l'acte és dignin a col·laborar amb la justícia per indentificar els causants dels actes vandàlics.

Gol en Pròpia porta

Aquest article reconec no és de la meva ma i ment però resumeix perfectament com me vaig sentir al llegir a la premsa l'assignació de la nova Terminal Sud de L'aeroport del Prat per Part d'AENA:

Gol en pròpia porta

El president Montilla va insistir emfàticament al Parlament de Catalunya que el govern de la Generalitat que ell presideix havia tingut, per primera vegada en la història, un paper actiu en la decisió presa per AENA sobre el futur de l’aeroport de Barcelona. Aquesta em sembla una declaració política d’una gran importància. Segons persones que hi entenen, com en Ramon Tremosa, en Germà Bel, en Joan Ridao o les agències de viatges catalanes, l’atribució a Iberia i companyia dels espais de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona és un gol que ens han marcat als interessos de Catalunya. Abans de sentir al president Montilla, jo em pensava –i suposo que igual que jo tots els qui creien que ens havien fet un gol, Esquerra inclosa- que el nostre govern havia estat simplement un porter que no havia pogut aturar aquest gol, potser perquè és un porter esquifit o potser perquè, tot i ser un bon porter, el xut era imparable. Però el president Montilla ens diu que el govern de Catalunya va participar en la decisió, que va ajudar a decidir el repartiment d’espais, el premi a Iberia i tota la resta. És a dir, que va ser un dels qui van xutar aquesta pilota que se’ns ha colat per l’esquadra. Llavors, des de la perspectiva de tots els qui creiem que ens han fet un gol, o aquest govern és un mal defensa que s’ha fet un gol a pròpia porta, o és un magnífic davanter capaç de marcar gols formidables. Però de l’equip contrari, és clar.

Vicenç Villatoro