dissabte, 29 de desembre del 2007

Qualitat democràtica?

Com qualificaríeu la qualitat democràtica d'un estat X, m'inventaria un nom perquè X fa lleig. Aquest Estat X: Que 1) amagues dades objectives sobre la aplicació de la inversió pública (el càlcul del dèficit fiscal amb enfocament monetari); 2) actuessin deliberadament les autoritats del centrals: Organismes judicials, polítics i culturals de forma contrària a les minories nacionals ; 3) perpetues unes estructures de poder injustes; 4) escampa fal•làcies i menyspreu emprant els seus mitjans de comunicació; 5) no comparteix una apreciació per la pluralitat nacional i cultural; i, finalment 6) no intenta bastir ponts de diàleg efectius i sincers amb Cap de les seves minories nacionals i la majoria; 7) els alts òrgans judicials nacionals fossin usats i pervertits per lluites atroces entre govern i oposició; 8) l'oposició per interessos electorals, busques convertir el debat territorial en arma electoral; 9) El govern Envaeix constantment les competències completament cedides a les seves divisions administratives amb caràcter legislatiu.

Massa bé no. Amb tota seguretat qualificaríeu de dolenta la qualitat democràtica.

Doncs Espanya fa això: Espanya, descaradament, ha esdevingut l'únic Estat de la unió Europea de estructura descentralitzada que: 1) amaga dades objectives (el càlcul del dèficit fiscal amb enfocament monetari). A més: 2) actua de forma contrària als nostres interessos; entre els nombrosos exemples tindríem: el repartiment de pistes de l'aeroport del prat, el Instituto Cervantes, és un bon exemple o l'us de les llengües no nacionals en la justícia, cambres de representants o webs d'organismes públics; 3) perpetua unes estructures de poder injustes: Com per posar un exemple els nombrosos dèficits als que Catalunya esta sotmesa; fiscal i d'inversió pública o la concepció radial de les infraestructures; 4) Es permet què escampi fal•làcies i menyspreu emprant els seus mitjans de comunicació; 5) no comparteix una apreciació per la pluralitat nacional i cultural; i, finalment 6) no intenta bastir ponts de diàleg efectius i sincers amb Catalunya, 7) Partit Popular ha convertit el debat territorial en una eina de desgast al govern, 8) els alts òrgans judicials com el TC fan sentir vergonya; 9) Invasions de competències què més dir.


Durant anys, els catalanisme majoritari va defensar la col•laboració amb la resta de l’Estat mitjançant l’afirmació dels nostres drets i la cooperació amb el govern de torn a Madrid. A canvi de contraprestacions, Actualment la situació ha canviat ja que la col•laboració no pot arribar ni a compromís satisfactori per als interessos catalans (com es veurà amb el properament difunt Estatut) sinó que ha passat directament a l’àmbit de la competició, amb una demostrada mala fe i gassivèria (garreperia) per part dels governs centrals a l'hora de donar qualsevol servei o recursos per exercir-lo, què en el passat ha fet que competències pròpies no s'hagin pogut exercir o què s'hagin exercit a costa dels recursos dels ciutadans catalans què han finançat els serveis propis i els estatals.
Ja no es pot defensar la complementarietat entre Madrid i Catalunya, amb els termes de la transició. Sinó que, de forma dolorosa i evident, ha quedat clar que cal bastir una estructura estatal pròpia per poder defensar de forma efectiva els nostres interessos.


Ha arribat el moment d’exercir el nostre dret de decidir per nosaltres mateixos, ja que no som propietat de ningú. Tampoc de l’Estat espanyol. A no ser què nosaltres ho decidim així; però això ho podríem considerar de forma pura i dura com a masoquisme col·lectiu.


divendres, 28 de desembre del 2007

Sorpresa majuscula.

Un nouvingut a la política serà el numero u de la candidatura de CiU per Lleida.
Davant la sorpresa general Vicenç Cartanyà encapçalarà la llista convergent a Lleida tot i la seva relativa escassa antiguitat en la militància a CDC. És un nou valor què aspira a millorar els resultats electorals de la coalició.
No obstant ser ben vist pels sectors més sobiranistes de CiU de la demarcació. Els seu nomenament no ha estat mancat de polèmica al dir què faria la ruta dels afters per acostar-se al públic més jove i anunciar de fer el acte de final de campanya a Torrefarrera.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Seguim la cadena de memes.

He rebut un Meme del company de la JNC Josep Massó (Pepe) pels amics.

1. Quan temps portes com a blocaire?
Des de una data indeterminada al voltant del 10 d'octubre del 2007.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Des de fa uns mesos, vaig començar a sentir dels blogs fa uns 2 anys però de començar a llegir los i a respondre més o menys des de primers de Juny de 2007.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Millorem Tarragona
El Capità Tarragona
Quim Amorós
Oriol Vàzquez
Comentaris liberals

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
Si comento sempre ho faig utilitzant el meu nick. I si ho faig anonimament escric el meu nom d'usuari.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
En Joliu, en Dessmond i els companys de la JNC.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Amb els companys de la JNC amb qui ja hi vaig de festa sovint: Marc, Oriol, Pepe, Xavi, Albert, Dídac.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
No en conec cap de sexe femení.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
No. No en conec cap de sexe femení.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
La veritat és que no. Me considero en plena corba d'aprenentatge, tinc coses moltes per millorar tals com l' estil, el dinamisme i evitar descuits i errors evitables.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
L' Artur.
L' Àlex.
En Gerard Castells.

dijous, 20 de desembre del 2007

Posar nota

Per un Cop i sense què serveixi de precedent estic d'acord amb el Conseller Ernest Maragall. A qui abans havia suspès per la imposició de la tercera hora de castellà, què va estar apunt de fer nos empassar. Amb el suport dels seus socis però al final CiU + ERC van evitar a costa què ERC acceptés la invasiva llei de dependència. Però tornem al tema educatiu.

Davant els varis informes educatius independents adversos pel nivell de l'educació. El conseller del Ram Ernest Maragall. Defensa el retorn a les notes clares i objectives i passar de l'asèptic i eufemístic: Necessita Millorar al clar insuficient. D'Igual manera també proposa passar del Progressa adequadament a una escala de valors més clara i objectiva: de l'insuficient a l' excel·lent.
I a Batxillerat el retorn a les notes numèriques de 0 a 10. Cosa què quan tothom a l'OCDE ja va camí d'abandonar d'aquest model igualitari, que va implantar la LOGSE amb l'objectiu què els alumnes allarguessin la escolaritat fins als 16 anys. Aquí massa gent encara ho veuen malament i ho consideren de dretes i antiquat primar l'esforç. Per això, sortim com sempre en aquest país, amb retràs respecte la resta de la OCDE.

Jo, ho trobo un pas positiu, podem comparar el descens del nivell ha estat apreciable, en la proporció que a primària s'ha tendit a igualar els resultats i de retruc al cursos superiors pel baix nivell inicial dels nens: O necessita millorar o un progressa adequadament. Aquest igualitarisme és desincentivador pels alumnes ja que si el resultat és el mateix per fer el mínim necessari per aprovar o la nota màxima, sent sincers, amb igualtat de resultats la gent fa el mínim per aprovar ja que no té més incentiu què el propi Ego per treure un millor resultat.
Un increment la competitivitat sempre porta a una millora del nivell mitja, ja que qui estudia veu al reconegut al paper el resultat del del seu esforç. Alhora l'obertura del sistema de notes permet als nens "competir" amb els altres nens i amb si mateixos, reforça el paper del mestre perquè l'obliga a avaluar l'assoliment dels objectius i facilita als pares i als alumnes la comparació del resultats i l'avaluació del compliment.

Per als què vulguin fer un símil econòmic o Històric seria comparar un mercat tancat fortament intervingut per l'estat (RDA). Amb un mercat obert amb lliure competència (RFA). En quin d'aquests models amb les seves imperfeccions voldrieu habitar d'haver d'escollir?


Al senyor conseller li trec: El Necessita millorar i li poso un bé. És un primer pas i calen més mesures: com dotar de més autoritat als professors, a tall d'exemple. Però jo me'n torno a estudiar.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Fem "l'indio"

Segons el president Montilla. En declaracions seves ahir en el nomenament de Carmé Chacón com a candidata del PSOE per Barcelona. Va referir-se al seu partit en contraposició a l'oposició, CIU, què segons ell: "Va a Fer l'Indio" a Madrid.

Sí senyors En José Montilla va dir això: Literalment; "Els diputats socialistes treballen per Catalunya de forma efectiva, real, no com els diputats de CiU, que diuen defensar els interessos de Catalunya i actuen en les Corts Generals generant perjudicis directes amb el seu veto als Pressupostos" de l'Estat, ha denunciat el primer secretari del PSC.

En argot socialista: Defensar Catalunya, el seu autogovern, ser exigent amb el compliment de les lleis i fins i tot plantar cara amb els múltiples incompliments del govern central, és "Fer l'indio".
"Ser Responsable: en argot del PSC": Consisteix a tenir una posició: Submisa i obedient envers Ferraz. Segons ells és actuar amb responsabilitat i eficàcia.

Que se'ns digui què el defensor de Catalunya és el PSC. Un partit sense cap capacitat efectiva per a plantar cara a uns pressupostos i incapaç d'oposar-se quan aquests són insuficients, per tant sense capacitat per a rebutjar-los, com és el cas PSC, és impossible pugui obtenir grans contrapartides per a Catalunya. I encara més, quan avui ja és el simple compliment de la Llei, com seria el desplegament de l’Estatut, s'ha acomplint en menys del 10%. Com amb impossibilitat de ser conseqüent amb el seu vot al parlament, quan tractem de temes com les seleccions catalanes o els papers incautats després de la guerra civil. Res d’això no s’està complint i, per tant, l’efectivitat de què parla Montilla és profundament discutible. De fet parlar del PSC parlant de la defensa de Catalunya. Sobretot després dels caos d'infraestructures, parlar de l'Aeroport del Prat i la seva Gestió, manca d'inversions, Apagades, Caos de RENFE, què el AVE passi per sota la Sagrada Família, sense garantir la seguretat del Temple. Incapaç de Reprovar una ministra incompetent i altiva, per no malmetre els interessos electorals del PSOE i deixar indefensos els seus electors del Baix Llobregat.

Parlar de defensa de Catalunya: És parlar amb termes de demagògia i de forma profundament partidista i ofensiva pels què coneguin la realitat del país.

dimecres, 12 de desembre del 2007

La Bragueta i la Cartera.

Per als què no entenguin la política, siguin massa joves per entendre-la, passin d'ella directament, o per als no iniciats a ella. Volia explicar els conceptes de Esquerra, dreta, liberalisme i autoritarisme amb humor i simplicitat, fent un símil per a principiants amb aquest dos bonics exemples: La cartera i la bragueta (o el què s'amaga dins d'ella).

Considero que la cartera = llibertat Econòmica i la bragueta = llibertat individual són conceptes fàcils de entendre.

La dreta/també coneguts com a Conservadors (aka, Carques si us considereu d'esquerres): Defensa què l'estat no té toqui la cartera, llibertat d'empresa i menys impostos. Considera què la riquesa se genera des de baix i què el mercat corregirà els desequilibris per ell mateix "El concepte de la mà invisible". Però en canvi té un discurs dedicat a que l'estat té toqui la bragueta. En comptes de la llibertat què és el busca en economia. En temes morals (bragueta) busca l' igualtat: Ja sigui valors, deures, actituts o llibertats personals.

L'esquerra o autoanomenats Progrés (afegiu, desfasats. Si sou de dretes): fa el contrari de la dreta i no té toca la Bragueta: els discurs se basa en la llibertat personals, i els drets individuals. En canvi va a tocar-te la cartera: En economia busca la mateixa intervenció que fa la dreta conservadora en la llibertat personal. és a dir te posa la mà la cartera: El seu discurs econòmic se basa en l' igualtat, la redistribució de la riquesa, què com més ric siguis paguis més o què el sector públic ha de intervenir a l'economia per corregir els desequilibris de l'economia.

El liberalisme: En general és basa a no tocar o com a mínim tocar el mínim tant la cartera com la bragueta. I té una modalitat més social i una més conservadora.

El autoritarisme: Dóna igual si li voleu dir feixisme, comunisme o dictadura a seques. Tots dos per sort estan en procés d'extinció. t'agafaven ben fort tant de la cartera com de la Bragueta. L'economia era planificada i l'estat la dirigia. I la bragueta perquè persegueixen la llibertat de l'individu.

Fe d'errates: Vull fer constar que: "El tripartit què tenim ha deixat ben clar amb exemples sobrats què li encanta posar la ma tan a la cartera com a la bragueta. I controlar tots els aspectes de la vida pública: llibertat de premsa, velocitat a la que correm, que fem amb la nostra llar, etcetera."

Solidaritat, Drets Humans i hipocrèsia

Fa dos dies vam veure l'espectacle de l'expulsió de Cuba de unes militants de CDC i les JNC, per solidaritzar-se amb las damas de blanco, una organització de familiars de represaliats pèl Règim cubà.

Després de participar en un acte de la damas de blanco, juntament amb altres dones i noies europees del LYMEC, joventuts liberals Europees i unes peruanes, mostrant i fotografiar-se amb unes pancartes a favor de la democràcia, dret de expressió i de defensa els drets humans. Foren detingudes al arribar al seu hotel i retingudes en arrest a les seves habitacions amb el pretext: Què amb un visat de turista sols és pot fer de turista. I no es pot protestar contra el Règim.

Per això se'ls va intervenir tant la documentació i els bitllets i se les va retenir durant un dia a les seves habitacions fins la seva expulsió de l'illa.

Sobta, la terriblement bona consideració, per no dir fascinació, de la que disfruta el règim cubà a casa nostra. Intelectuals, defensors de totes les causes nobles, com Rosa Regàs. defensen el Règim i fan omissió deliberada de la manca de llibertat a l'illa. Molts líders polítics comenten amb orgull els seus visites a l'illa. Ignorant voluntàriament o no què el paradís del socialisme i la llibertat, és un estat policial i els cubans viuen en llibertat vigilada. I què molts dels seus ciutadans han arriscat o arrisquen la vida per abandonar lo.

Molts comentaris fets, des de la malícia, en altres blogs i articles de noticies a internet s'han dedicat a no parlar ne, ni de drets humans, ni del fet què per expressar te en contra del Règim pot ser detingut, ni de la Protesta en sí, si no, en desautoritzar el viatge de les noies. Comentaris com: A altres llocs estan pitjor, atacs personals a les noies, sou uns peons de la CIA, han anat a provocar, volien que les expulsessin, d'on han sortit els diners del viatge, estaven en un hotel de luxe, Si sabien que t'expulsen per fer actes com aquests per què ho feien? o que així paguen anar invitades pel règim.

Estem en el país del pitjor bonisme, el pitjor progressisme i la pitjor ingenuïtat ben intencionada.
Ho dic amb total seguretat si s'hagués fet la mateixa protesta en contra d'un Règim de dreta. Com les ja desaparegudes dictadures del Con Sud. Haurien hagut moltíssims comentaris elogiosos del seu acte i no hi haurien hagut aquestes crítiques. I els mateixos intel·lectuals què alaben a Castro farien córrer rius de tinta en defensa de las damas de blanco, com ho van fer amb las madres i abuelas de la Plaza de Mayo. Dintré l' hipocresia i la dictadura del políticament correcte. L'adjectiu esdevé més important què el nom i és relativitza en un funció de l'adjectiu.

dilluns, 10 de desembre del 2007

PRAVDA

Antoni Aira

Pravda (1) TV

Quan escolto personatges com Joan Ferran no puc deixar de relacionar-los amb els Acebes o els Jiménez Losantos que són referent en l’àmbit de la dreta. No diria que els Ferran siguin referent en l’àmbit de l’esquerra. Això seria tant com atribuir-los una pàtina progressista que desconeixen. En canvi, sí que els identifico un cert dring socialista a l’estil de l’antiga URSS. Parlen desacomplexadament, de forma crua, amb supèrbia i amb una convicció de superioritat moral, política i intel·lectual que els impel·leix a il·lustrar i a “orientar” el comú dels mortals, pobres ignorants i alienats com som. Tot plegat, evidentment, a major glòria del Partit. És per això que m’ha sorprès la forta reacció a les declaracions de Ferran sobre la “crosta nacionalista” que diu que cal aniquilar dels mitjans públics catalans. M’ha sorprès perquè, primer, a aquesta tasca ja s’hi estan dedicant des de fa anys amb el placet implícit dels seus socis de govern i amb l’impotent silenci de l’oposició de CiU. D’altra banda, a més, això és totalment coherent amb la trajectòria dels socialistes arreu on manen (en molts casos des de fa dècades). I el paradigma el tenim en una BarcelonaTV on mai ha planat cap “crosta” que no fos la de l’ortodòxia nicaragüenca.Potser el problema per a Ferran ha estat pensar-se que la conversa amb el periodista d’El Periódico la llegirien només els convençuts. Se sabia en camp amic i es va deixar anar una mica massa? Sigui com sigui, les seves paraules han estat balsàmiques. Ara més gent està en guàrdia respecte d’allò que s’està fent amb els mitjans públics catalans. Ara potser algú més que Víctor Alexandre mirarà de denunciar des de tribunes públiques l’espanyolització dels mitjans depenents del Govern. Ara potser a la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, els seus responsables –d’ERC– podran mirar de fer valer més el seu criteri... i les seves competències.És per això que la sortida de to de Ferran podria haver estat estranyament oportuna. Jo l’animaria a seguir per aquesta via. I ja posats a fer propostes, animaria Ferran a seguir l’exemple del seu homòleg Jiménez Losantos, que d’un diari online ultra com ell n’ha fet una televisió, també a la xarxa: LibertadDigital TV. En el cas de Ferran, si no se’n surt a l’hora de descrostar TV3, podria muntar-se una tele online i batejar-la amb algun nom de mitjà que li porti bons records. Que l’hi posi Pravda TV, per exemple.

Aparegut al singulardigital.cat

(1) El mitja de comunicació oficial de l'antiga URSS.

Vergonyosa és la passivitat dels socis del govern de la Federació catalana de PSOE. Tebis en paraules i impotents en fets. Per opossar-se a aquestes declaracions de'n Joan Ferran. Què no és cap peó si no tot un peix gros en la Cúpula del PSC i estan en línia de les de'n José Montilla i Toni Bolaño, Iceta i Zaragoza, etc.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Torna la censura i el sectarisme.

Feia temps què no escrivia un article exclusivament meu i d'una extensió no abusiva, tot agraint els què heu llegit els textos anteriors més enllà de la línia de l'avorriment avui he intentat ser breu i clar.

Senyores i senyors torna la censura, l'intervencionisme i el control dels mitjans públics de comunicació. Aquest és un fet què em provoca una profunda decepció. Com a defensor de la llibertat de premsa què soc comprovar què continua un fet al què beneuradament creiem desterrat d'una Europa occidental: democràtica, liberal, rica i culta. M'ha fet pensar un dels moments més negres del segle XX i l'historia de la humanitat.

Doncs, no me refereixo ni a la COPE ni a Telemadrid ni a la resta de la Brunete, m'hi podria referir. Desgraciadament me refereixo a Catalunya.
Ahir llegint el diari me vaig escandalitzar vaig llegir un titular què me va deixar: Atordit i astorat, volia fer servir flipat però no se si puc oferir aquest grau de col·loquialisme als meus lectors. El titular era: A TV3 I CATALUNYA RADIO ELS HI HAN D'ARRANCAR LA CROSTA NACIONALISTA. Jo pensava i hauria subscrit què l'autor d'aquesta brillant sentència era l'Angel Acebes. Fins què vaig llegir què l'Autor era Joan Ferran, PSC.

Doncs bé, en una entrevista publicada recentment al Periodico, un exemple de independència dels mitjans, val a dir ho, En Joan Ferran PSC. Va deixar anar què a TV3 i Catalunya Radio els hi havien d'arrencar la crosta Nacionalista què els quedava. Quina els mapes del temps?

Va lamentar què gent com en Miquel Calçada pugui ser entrevistada a TV3, abans és va queixar Què en Mas sortia més què el Montilla per TV3. Què TV3 havia donat massa cobertura i havia fet massa publicitat de la manifestació del 1-D. Dir què TV3 és la més antigovernamental de totes les televisions públiques ronda la aberració.

Els fets són inversos als què ell exposa. La CCRTV ha estat sotmesa a un assalt ferotge per "matar" tota idea i tot professional no afí amb la seva visió de país. O solament prou independent per no fer seguidisme, Va mencionar l'Antoni Bassas. I va demanar la destitució del president de la CCRTV. Amb carnet del PSC!
En cap govern del món tret de Cuba i Corea del Nord els mitjans públics viuen tan controlats pel govern. El nostre cas és una taca negre en la Europa del segle XXI.

Després de tot al final resulta què aquest govern és ineficient i ineficaç inclús en l'us de les armes de la manipulació dels mitjans i la mentida. De les quals és mestre.

En Joan Ferran és la imatge del sectarisme, del stalinisme que queda en el país. Un l'últim reducte de una ideologia bandejada i maleïda per la historia, al igual què és el seu germà bessó el feixisme.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Article de Xavier Sala i Martín (1998)

Aquest article és de Xavier Sala i Martín, gran teòric actual del liberalisme econòmic. El va escriure el 1998 per a una conferència que va donar a Òmnium Cultural.
Vui agrair al Fòrum Liberal de Menorca per haver lo recollit divulgat. De fet jo tinc un article en el mateix sentit i de similar contingut de elaboració pròpia en procés, però amb dades actualitzades en el què encarà estic treballant.

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:
LA VIABILITAT ECONÒMICA


Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.
Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?
En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.
L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?
Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.
De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli.
Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.
La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).
Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.
La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.
En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's.
És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units?
Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.
Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.
El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.
La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.
Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.
1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment.
2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Heu d'anar a la manifestació

Agustí Bordas (Canadà)

Heu d’anar a la manifestació Montilla afirma que està “emprenyat”. Iceta compara les propostes d’Artur Mas amb els fets del 6 d’octubre de 1934. Teresa Cunillera, diputada del PSC a Madrid es dedica a fer panegírics de la Ministra Álvarez.
El President Rodríguez “promet” noves inversions per a Catalunya. El Periódico de Catalunya es dedica a desencoratjar la manifestació de dissabte. La Fundació del BBVA publica un estudi sobre les balances fiscals amb una metodologia que pretén maquillar el dèficit fiscal català.

Conclusió: el PSC (marca del PSOE a Catalunya) està molt nerviós.L’acte d’aquest dissabte a les 17:00 a la Plaça de Catalunya pot ser la primera visualització d’una nova manera d’entendre el catalanisme: votants en blanc, catalans veritablement emprenyats, membres d’ERC, simpatitzants de CiU, militants d’IC-V i ex-votants catalanistes del PSC, tots units per defensar la dignitat d’un País.

Ha arribat el moment de dir prou. Catalunya ha de decidir la gestió de les infraestructures indispensables pel progrés del País i, a més, cal que ho pugui fer amb els recursos financers necessaris. La gent està cansada de talls en el subministrament elèctric, de no trobar vols intercontinentals directes i sense parades des de Barcelona, de patir una xarxa de rodalies patètica i de finançar autovies fora del nostre territori, mentre nosaltres paguem peatges. Espanya ens menysprea, relativitza el nostre esforç fiscal i, per a més INRI, ens caracteritza com a ploraners i garrepes. Ha arribat el moment de dir, clar i català, que nosaltres volem ser amos i mestresses del nostre destí; sense interferències, sense boicots, sense imposicions per part d’Espanya.

Feu-nos un favor a tots els catalans que ens trobarem fora del nostre País i que no podrem ser a Barcelona aquest dissabte: aneu a la manifestació i defenseu el nostre País. Us ho demanem de tot cor.