Què és la centralitat?

Antoni Aira

El centre ja no és el que era

Diu el president Montilla que el PSC ha de liderar la centralitat del catalanisme polític i ho fa alhora que demana als 25 diputats del PSC a Madrid que treballin “colze amb colze” amb els seus companys del PSOE. Peca així del mateix clixé que sovint tortura molts polítics de CiU que cauen en el mateix error interpretatiu. Perquè lliguen un major perfil sobiranista amb una pèrdua de centralitat, i quan fan això estan considerant que el concepte de centralitat política és estàtic, inamovible amb el pas dels anys. Això seria tota una anomalia enmig d’un entorn en canvi constant. Però aquesta excepció no es dóna, i per tant l’anàlisi de Montilla no és correcte com tampoc l’és el dels porucs de CiU.

Artur Mas ha apostat pel dret a decidir i per deixar enrere l’etapa de “peix al cove”. Adquireix així un major perfil sobiranista, però això no vol dir que perdi centralitat. Com tampoc Pujol no perdia centralitat quan definia Catalunya com un país. Allà pels anys vuitanta, alguns partits de l’oposició se’n reien, però al final fins i tot José Montilla parla en els seus discursos de Catalunya com a país. A Madrid això no ho entenen i aquesta setmana alguns mitjans han volgut muntar un escàndol per unes declaracions del president Joan Laporta, que amb tota naturalitat va definir Catalunya com el seu país. Normal. Aquí això ja no és notícia. S’ha assumit amb naturalitat per la immensa majoria de la societat. Com també va quedar demostrat en la manifestació de fa uns mesos que sectors ben transversals de la nostra societat estan pel dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre les seves infraestructures i, en definitiva, sobre la gestió del poder polític que els governa.

La centralitat política a Catalunya no la dóna només el posicionament en l’eix dreta-esquerra. L’eix nacional, al contrari del que ens volen fer creure els més entusiastes defensors del tripartit, també compta. De fet, és clau. I a la Catalunya actual no perd centralitat qui reclama decidides passes endavant en les quotes d’autogovern, sinó aquell que conviu “colze a colze” amb els responsables dels dèficits de finançament i d’infraestructures que ens afecten a tots, de l’Ebre a la Cerdanya, de la Mina a Sarrià-Sant Gervasi.

Del singular digital

www.Singulardigital.cat

No a la guerra!!! Lo riu és vida!!!

Hola, em dic Pep Florolos i sóc una persona molt compromesa socialment. Allà on cal combatre les injustícies, allà em teniu. Encara recordo la mani contra la guerra de l’Iraq. El dia aquell de Barcelona vaig arribar a casa afònic. “No a la guerra”, cridàvem. I “Aznar assassí” i “Aznar dimissió”. El munt d’acudits que he fet jo sobre el Trio de les Açores en sopars a casa de col·legues que viuen en pisos feng shui i menjant falafel i rissotto de blat...

I quan el transvasament, buf, que no havia anat jo a manis amb la samarreta blava aquella del nus a la canonada. Com que la duia sempre posada, perquè estava molt en contra del transvasament que pretenia fer el PP assassí, hi va haver un moment en què la duia tan arrapadeta al cos que, quan vaig intentar treure-me-la, va fer el mateix efecte de quan treus el paper a les magdalenes.

M’ho vaig passar tan bé defensant aquelles dues causes!!! Sobretot perquè va quedar demostrat que si el poble s’uneix per una causa noble i justa, acaba guanyant. Cridi amb mi “Visca el poder del poble!”. Sí, després hi ha hagut altres guerres, però no com la de l’Iraq, on va a parar. Sisplau, no em compari la vergonya de l’Iraq amb guerres que encara duren avui com les del Sudan, Txetxènia, Costa d’Ivori, el Txad, Sri Lanka, Birmània, Angola... o els recents assassinats de periodistes al Daguestan... o el conflicte actual de Xina i el Tibet... o Afganistan. Per què manifestar-se ara si ni són notícia ni res, oi?

Igual passa amb això del Segre. A veure, quin problema hi ha per transva... perdó, per captar, una miqueta d’aigua del Segre? “Lo riu és vida”, sí, però això només val per a l’Ebre. Els afluents no compten perquè ni són vida ni són res. A més, si els que llavors “inspiraven” les plataformes, fossin contra la guerra o els transvasaments, ara són al govern, per què ens hem de manifestar? Què, ens manifestarem contra nosaltres mateixos? No, oi? Va, cridi amb mi: “No a (algunes) guerres!!! No a (alguns) transvasaments...”.

Gran article d'Iu Forn, que explica el què falla en la societat políticament correcta i benpensant i quines situacions en deixa aquest pensament políticament correcte.

Alfons López Tena

Aquest dimecres, dia 26, El vocal del Consejo General del Poder Judicial Alfons López Tena presenta el seu llibre: Catalunya sota Espanya al Col·legi d'Advocats de Tarragona. Esta al costat del Diari de Tarragona.
Aquest acte es celebrarà a la sala d'actes de l'Il•lustre Col•legi d'Advocats (c/ Enric d'Ossó nº1) a les 20:00 del vespre.

Alfons López Tena és l’autor del best-seller, Catalunya sota Espanya, i fa contínues xerrades on un congrega un públic abundant què sol quedar bocabadat. Davant la colla de independentistes de calçotada que fins ara: a) Es queixaven de la nostra situació; b) apel·laven al sentit nacional de la gent sense saber com fer-ho, ho sense creure's-ho ells mateixos; c) fan propostes de partit, per tal que, des d’uns pocs escons, s’esgarrapin cosetes; d) defensaven fer pedagogia a Espanya perquè ens comprenguin; e) O és centraven exclusivament en la llengua i en la cultura com a únic recer; f) feien discursos abrandats per la independència sense assenyalar com arribar-hi ni un projecte de país tenien o pitjor un amb un projecte de país caduc de l'Estil República Popular de Catalunya.

López Tena, no; Ell explica la situació actual com a notari què és donant fe. A més ell assenyala una sortida, amb la llei a la mà. Sobre ell recauen dos avantatges que poca gent té: que coneix les lleis molt bé, com a professional jurista que és, i que viu dins del poder estatal, com a membre del Consell General del Poder Judicial. I sap que van a escanyar Catalunya econòmicament (port, aeroport i trens a Europa). Quan l’escoltes t’adones que clamar per la justícia, exhibir les nostres nafres o desmentir les mentides oficials no serveix de res. Sí que serveix buscar la fórmula per poder fer un referèndum legal –ell l’ha trobada–. I, si aquest es guanyés a favor de la independència, rebríem una tèbia oposició europea, una histèrica oposició espanyola i el suport d’Estats Units (que volen Europa com més esmicolada millor).

Alhora té el valor afegit de tocar de peus a terra, parla de possibilitats reals, amb sentit viabilitat, sense sentimentalismes i defuig tota utopia.

Perquè Si preguntes a López Tena com podem convèncer tanta gent, havent-hi tants espanyolistes, per guanyar aquest referèndum, et diu, amb un somriure, què ha Txecoslovàquia abans del procés de separació sols volien partir l'estat el 15% de la població i el sí va guanyar després el referèndum, Eslovènia; el mateix i és estat. Fa tres segles que tenim mentalitat provinciana, que no es tracta de convèncer tothom, sinó la meitat més un, un 55% va ser la xifra què la UE va donar per bona quan Montenegro va votar la independència. López Tena, amb Hèctor Bofill i Roger Albinyana, dirigeixen el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Un "Think Tank" d'argumentació independentista independent dels partits polítics.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cercle_d%27Estudis_Sobiranistes

I si...?

Vicenç Villatoro

I si...?

I si els tres diputats d’Esquerra s’integressin en un grup parlamentari nacionalista català, amb els onze de Convergència i Unió?

Amb tres diputats, Esquerra no pot formar grup parlamentari i està condemnada a fer companyia a Rosa Díez i d’altres en el grup mixt. Certament, podria negociar una situació d’excepció i de privilegi amb el PSOE, però prou afeblida es presenta a la negociació amb els socialsites , després dels resultats obtinguts, com per començar-la demanant-li favors.

Per contra, la integració en un grup parlamentari conjunt permetria negociar la investidura de Zapatero, en termes nacionals, amb la força considerable que donarien catorze diputats i set o vuit senadors electes, a afegir als d’Esquerra i CiU nomenats pel Parlament de Catalunya. Seria una força encara més decisiva en les negociacions: balances fiscals, finançament, infraestructures.... Després, en la resta de la legislatura, aquest grup parlamentari nacionalista podria tenir unitat de vot en les qüestions nacionals i llibertat de vot en les de model social, on és lògic que CiU i Esquerra discrepin.

Si això passés a Madrid, si els tres diputats d’Esquerra s’integressin en el grup nacionalista amb els de CiU, probablement tindria conseqüències en la política catalana. La normal, a qualsevol lloc del món, seria una moció de censura al parlament de Catalunya. I probablement seria la que més correspondria als interessos d’Esquera, quan s’ha tornat a demostrar que participar en el tripartit és per a ella un negoci ruïnós, que només aprofita als socialistes. Però ja hem quedat tots plegats que això no serà ni ha de ser. D’acord. N’hi hauria prou llavors amb una mínima coordinació parlamentària de CiU i Esquerra en el Parlament de Catalunya, en aquells temes d’interès nacional que ja defensarien junts a Madrid i que a més no figuren explícitament en el pacte de govern del tripartit. És possible que si Esquerra fes això, el PSC volgués tornar a expulsar-los del govern de la Generalitat. Però assumiria el PSC el cost de tornar a avançar les eleccions catalanes? Intentaria governar en minoria, com fa a l’ajuntament de Barcelona?

Després dels resultats del diumenge passat, es demana als partits catalanistes que reaccionin, especialment als qui més han patit. Doncs aquesta podria ser una reacció: front comú i grup parlamentari únic a Madrid. Per què no?


Tu hi has anat (o no) i ells s'han quedat?


Respecte al 45% dels catalans que han votat el PSC, els deixo un article de Sergi Fidalgo a E-notícies:

"Ho tinc clar: els catalans som masoquistes, i demà puc sortir al carrer a pixar-me a la boca del 45 % dels ciutadans del país. Si malgrat que l'AVE ha arribat dotze anys tard, el servei de Rodalies és lamentable, hem patit apagades, la sanitat pública és una pena, l'educació pública està cada dia més deteriorada, l'atur i la inflació augmenten més que a la resta d'Espanya, el PSC ha tingut una pujada tan espectacular, és que ens mereixem ser un país de segona classe.

Si l'única motivació de la meitat de l'electorat català és votar "para que ellos no vuelvan", malgrat que el partit que domina els municipis, la Generalitat i el Govern central ha demostrat que són uns inútils, és que no tenim remei. El PSC podria presentar un cactus de cap de llista, i guanyaria.

Quin país que tenim, i quina pena d'electorat.Què sóc poc demòcrata perquè no accepto la voluntat dels catalans? Sí que accepto els resultats, però no tinc la culpa que cada dia estigui més avergonyit del comportament dels meus "compatriotes"."

Ni PP ni PSOE

Primer de tot vull condemnar de forma clara i explicita l'assassinat comés per ETA a Mondragón aquest migdia. Dessitjo la fi de la violència a Euskadi. Acabat aquest incís anem al tema principal.

Després dels "interessants" debats en les televisions podem conclouré que tot les diferències en el eix dreta esquerra entre Mariano Rajoy i José Luís Rodríguez: apart de què cap dels 2 té el nivell de: McCain / Hillary o Obama; Royal o Sarkozy, per sort de francesos i Nord-americans. Tenen els següents punts en comú, com va quedar clar en els debats duts a terme al llarg de la campanya i com a catalans haurem de tenir clar aquest diumenge 9. Com a Catalans va ser uns debats fets en canals espanyols i per Espanya i com a catalans no ens podem sentir satisfets perquè no vam trobar alternativa al seu discurs nacional.

Conclusions:

1. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre el finançament català perquè estan d’acord en continuar l’espoli fiscal que pateix Catalunya.

2. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre les llengües que es podrien emprar al Congrés de Diputats perquè estan d’acord en prohibir-hi l’ús del català. En Rodríguez l'anterior legislatura defensava el Català oficial a Europa, però no a Espanya i aquesta ni això.

3. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre el tancament de TV3 al País Valencià perquè tots dos volen el secessionisme lingüístic.

4. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre el sistema radial d’infraestructures de l’Estat perquè tots dos estan d’acord amb la preeminença de Madrid.

5. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre l’anomenada “Audiencia Nacional” perquè tots dos estan d’acord en l’existència d’aquesta rèmora franquista i en la manipulació de la, mal anomenada, “justícia”.

6. Rodríguez i Rajoy no van parlar sobre Kosovo perquè tots dos simpatitzen amb Sèrbia.

7.La principal diferència va ser què en Rajoy va atacar l'immersió lingüística i Rodríguez no la va defensar: Si no la va fer servir per contraatacar. Com un roc més de la seva baralla. "Esa ley esta vigente desde hace 20 años y ustedes no han dicho nada hasta ahora porque necesitaban a CiU para gobernar.

8. No van parlar dels documents incautats coneguts com a papers de Salamanca que resten allà. Perquè pels 2 són papers de Salamanca.

9. Cap d'ells va parlar del greuge comparatiu en les infraestructures com autovies i les autopistes de peatge o les tarifes de l'AVE, no estan en l'agenda de cap dels seus partits.

Tots els catalans encarà que no siguin catalanistes hem de entendré que Rodríguez i Rajoy són espanyols i exerceixen d’espanyols, fet natural i lògic. Nosaltres com a catalans. Se'ns fa tan difícil entendre que no és possible una doble lleialtat a dues realitats nacionals distintes i massa sovint oposades? Ells ho tenen clar. Ells solament n'hi tenen una la espanyola i en cas de conflicte sempre escombraran cap a casa Espanya, no té secret, i que encarà que no siguin catalanistes pagaran igualment 30€ per anar de Tarragona a Barcelona amb AVE quan per anar de Toledo a Madrid en val 9€.

Si aquest diumenge us quedeu a casa per mandra o us acosteu a les urnes per dipositar-hi un vot en blanc, a favor del PP, de Ciutadans o del PSOE estareu recolzant l’espanyolisme de Rodríguez i Rajoy, és a dir, l’espanyolisme del PSC-PSOE i el PP. Recordeu quina lleialtat nacional o administrativa teniu i voteu una opció catalanista; el dilluns serà massa tard per lamentar-se dels resultats electorals. Ara és el moment de fer-nos respectar. Si voleu fer Respectar Catalunya voteu CiU. o si no en el seu defecte com a mal menor ERC o ICV.

Els Silencis D'ERC

Marçal Sintes

El que diu Ridao (i el que no diu)

El passat 24 de gener, sant Francesc de Sales, Joan Ridao encarava presentació en societat com a candidat d’ERC al Congrés. Era a l’auditori de què disposa l’ONCE de Barcelona. Vaig ser-hi. Fa molt que conec Ridao i l’aprecio personalment. Del seu discurs em va sobtar no solament que passés de puntetes sobre el 2014, data que no va esmentar ni un sol cop, sinó que fins i tot es pogués llegir entre línies el seu dissens amb l’anunci de Carod-Rovira de convocar aquell any un referèndum d’autodeterminació.

Ridao va afirmar: “El dret a decidir en majúscules ha de ser la culminació d’un procés de canvis polítics, institucionals i socials previs si no volem malbaratar el potencial democràtic que té aquet instrument”. Repeteixo: el 2014 no va aparèixer per enlloc. Si a aquest fet tan sorprenent hi afegim l’avís sobre la necessitat de “canvis polítics, institucionals i socials previs si no volem malbaratar el potencial democràtic que té aquet instrument” i, a més, comptem que perquè comenci el 2014 queden menys de sis anys, doncs el missatge es perfila amb prou nitidesa.

Poc més d’un mes després, el 27 de febrer, sant Baldomer, el diari ‘La Vanguardia’ publicava aquestes altres paraules de Ridao: “El 2014 no deixa de ser un estímul, un esquer, per anar preparant una futura majoria social, que si existeix farà que tinguem les condicions objectius per poder celebrar aquest referèndum (...)”. Si existeix una futura majoria social...

El que diu Ridao és que l’important és construir, que fornir el consens interior és la condició necessària indefugible. O, expressat d’una altra manera: que per aconseguir la independència el que cal és que hi hagi molts independentistes, una majoria social àmplia que reclama l’exercici del dret a decidir. I què és el que Ridao no diu? El que no diu Ridao és, crec, que el 2014 carotià va ser pura fraseologia populista i l’enèsim truc d’un dirigent polític que està decidit a vendre molt cara la seva pell política en la guerra entre faccions ja iniciada a ERC, guerra de moment oculta sota el mantell de la campanya electoral.

25 anys

El dia 1 jo l'administrador d'aquest blog amb uns 5 mesos de vida. Conegut sota el pseudònim del salouenc, però que soc força conegut per Salou a causa de la meva activitat professional.
He fet 25 anys. És un any que desitjo de bons propòsits en lo personal i lo professional tot els núvols de crisi, espero anar vos informant de les meves opinions i inquietuds.

Desitjo poder gaudir durant força anys més de les vostres aportacions, comentaris i generació de debat per seguir millorant aquest blog.

Vui agrair la presència dels joves que van assistir al Cafè amb Joves i als altres que van tenir interès en assistir però degut a la seva activitat professional i acadèmica no pogueren assistir tot l'interès mostrat en fer ho.

Seguim aquí, alçats al peu del canó a reveure, espero posar seny a més d'anys.