dimarts, 29 de juliol del 2008

Yugospaña


Adjunto aquest article perquè des de fa temps la Brunete mediàtica i els seus elements més jihadistes hispànics parlen de contínuament de "Balcanització" referint-se a qualsevol iniciativa de caràcter nacional no espanyola. Per tèbia què aquesta sigui, és durament criticada sempre fent crides per provocar la por i dir que és un pas més a la Desmembració d'Espanya. amb frases del Tipus: Qualsevol secessió seria com tallar un braç a Espanya. Quants morts ha provocat la independència de Montenegro? (0, ja us responc). Davant qualsevol idea o comentari, no ja independentista, ni en defensa no de més autogovern si no de l'autogovern mateix de les autonomies amb drets històrics.

Quan ells des la COPE, Razon i el Mundo, entre altres plataformes. Semblen la radioTV Sèrbia abans i durant el conflicte encenent contínuament els ànims, deixant anar barbaritats, alimentant odis i fent sortir els instints més baixos. I demostrant si més no una sorprenent empatia per la Sèrbia de Milosevic.



Yugospaña

Paraules clau: Llengua. 18-07-2008

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar. Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación. Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden.

Publicat a Público el dia 18 de juliol de 2008.

Escrit per: Alfons López Tena

Seguint en el Tema Afegeixo un article referit a un Article aparegut al singular Digital referent a un article de Francesc Marc Àlvaro sobre Francesc de Carreras i les seves postures sobre Milosevic i el genocidi Serbi. També expresades sobre L'Holocaust i Favor de Sadaam Hussein.

Francesc de Carreras va relativitzar el genocidi de Milosevic i també va defensar Sadam Husein
El periodista Francesc-Marc Álvaro ho va denunciar la setmana passada a les pàgines de La Vanguardia amb l’article Esa Yugoslavia de algunos catalanes. La peça començava amb una recomanació: “A alguno de los intelectuales barceloneses, catalanes, españoles y europeos que negaron –y todavía niegan- el caràcter genocida del régimen serbio que emergió en los Balcanes tras la descomposición yugoslava deberían regalarles el libro Postales desde la tumba, del Bosnio Emir Suljagic”. Álvaro no donava noms, però l’al•lusió era inequívoca i Francesc de Carreras, professor de Dret Constitucional i un dels fundadors de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, va respondre-hi dos dies després a través d’una breu carta al mateix diari, on titllava de “fals i calumniós” l’argument

I el cas és que De Carreras sí va relativitzar el genocidi serbi comparant-lo amb un d’hipotètic perpetrat per l’OTAN, i fins i tot va arribar a posar en dubte la legitimitat del Tribunal Penal Internacional que jutja entre d’altres els crims de guerra comesos a la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Així ho demostra la transcripció d’una tertúlia que els dos protagonistes de la polèmica van mantenir al Matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31 de maig de 1999. En aquells temps, el periodista Xavier Campreciós feia una crònica diària sobre les tertúlies del dia anterior a El Periódico de Catalunya. En la del dimarts 1 de juny d’aquell any, titulada Errors bèl·lics i horrors diversos, el periodista escrivia:

Antoni Bassas (Catalunya Ràdio) va plantejar ahir: “Un informe intern de l’Aliança admet que l’acumulació d’errors està fent perdre a l’OTAN la batalla de l’opinió pública”. Martí Anglada va contraposar aquest fet amb “la insistència de l’OTAN a plantejar l’ideal de la guerra sense morts”. Francesc-Marc Álvaro ho va subscriure: “I de no voler dir que això és una guerra. El problema de l’opinió pública l’ha creat el mateix llenguatge de l’Aliança, al permetre crear una expectativa d’asèpsia...” Bassas va dir que això dels errors de l’OTAN als Balcans li recordava el mortífer atemptat d’ETA a Hipercor, perquè els etarres van dir després que havia estat un error: “Si no hi haguessin posat la bomba, no hi hauria hagut errors. I si es llacen bombes, ja se sap a què s’exposa...” Va arribar Francesc de Carreras i es va felicitar que “l’opinió pública impulsi cap a la pau i no cap a la guerra, que tan deslegitimada està, i encara més una guerra com aquesta, sense riscos, en què les morts són errors...” Bassas hi va objectar: “Deslagitimada no; el tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia processarà Milosevic per una pila d’acusacions...” De Carreras va qüestionar el tribunal ‘ad hoc’. Anglada va recordar que el va crear l’ONU. Álvaro va defensar el tribunal. Va pujar la tensió: “¿Milosevic és genocida o no? De Carreras va acabar dient: “L’OTAN ha causat un genocidi més gran”. “Això ho deien Milosevic i Anguita”, li van dir. “I Galbraith, Chomsky i Bobbio”, va adduir ell. “Al•lucino; el tenia per seriós, va dir Álvaro, després que De Carreras qüestionés tot tribunal especial, inclòs el de Nuremberg. (...)

Aquesta transcripció, que en el seu dia De Carreras no va desmentir, deixa clar com el catedràtic va relativitzar el genocidi impulsat per Milosevic, tot argumentant que “L’OTAN ha causat un genocidi més gran”.
Però aquesta no ha estat l’única ocasió en què De Carreras ha explicitat controvertits judicis respecte de conflictes bèl·lics de primer ordre a escala internacional. Ja l’any 1990 (el 20 d’agost, a El País) en el seu article El mercado libre armado, va defensar la figura de Sadam Husein, en el context de l’ocupació iraquiana de Kuwait:

(...) Por el contrario, la imagen que se ha dado es que el loco, abominable y sangriento fascista Sadam Husein constituye el mayor peligro para la paz mundial y su país es el más gigantesco campo de concentración. Y, sin embargo, según como se desarrollen los acontecimientos, este personaje puede ocupar el lugar que hace ya muchos años dejó vacante Nasser como líder de unos países árabes unidos.
Porque es evidente que Sadam Husein ha tenido poderosos motivos para ocupar Kuwait. En primer lugar, uno derivado de la guerra con Irán: la necesidad de salida al mar que permita a Irak exportar petróleo, su única riqueza apta para el comercio exterior. El segundo motivo es mucho más importante: impedir la baja continuada de los precios del petróleo que la sobreproducción que Kuwait y los emiratos -contraviniendo los acuerdos de la OPEP- estaban fomentando. Y esta razón es más importante porque va más allá de los intereses iraquíes -favorece a todos los países, árabes y no árabes, de la OPEP- y puede poner en cuestión las economías occidentales -llamadas, desde una visión blancocéntrica, economía mundial-. De ahí que el conflicto actual no se limite a un mero conflicto regional -como la guerra Irán-Irak-, sino que se haya transformado en un conflicto mundial: ocupar Kuwait y amenazar a los emiratos y a Arabia Saudí es enfrentarse no con otros países árabes, sino con Estados Unidos, Europa occidental y Japón. (...) ”

dissabte, 26 de juliol del 2008

Discusió amb un comunista




Em sento irritat per la demagògia independentment del seu origen. Molts cops els comentaris tot i políticament correctes i ser benintencionats no passen cap tall de sentit comú.

Una molt clara és la típica discussió metafísica entre els valors i voler avantposar la bondat o la malvat d'un valor segons una ideologia. Com la moto què se'ns ha venut dient que la esquerra defensa totes les bones causes i els de dreta són Satanàs.
I voler assignar valors positius o negatius segons si és fa des de la dreta o l'esquerra. Un exemple. Sobre Pinotxet: Es un fill de puta, Però és el nostre fill de puta. Kissinger. (ho subscric per mi qualsevol tirà ho és per definició, què sigui de dretes o esquerres per mi és intranscendent)) a El Fidel, Fill de puta?!(llegir entre astorament i Ràbia) Però si és dels nostres! Qualsevol intel·lectual políticament correcte.

Però en aquest cas parlàvem entre pintes de Guinness amb els de la colla i sempre tenim tots un amic "progre". I sense saber perquè comença a fer un elogi a la economia planificada amb planificació de la producció per part del govern i la intervenció i regulació del govern en l'economia...

On jo un cop sortit del shock, vaig decidir abandonar la correcció política i retornar les seves neurones al segle on vivim. defensava la, com no, no intervenció del govern en els mercats tret de supòsits com la protecció del feble, lluita contra els monopolis, control de les externalitats, defensa del medi ambient, etc.
Sota el pretext que les bones intencions no ho són tot i mots cops són contraproduents i s'ha de fer un anàlisi dels resultats.
I fent una crítica de les economies de planificades basant-me en la realitat del fracàs històric de la planificació i per les raons de la seva Fallida, Com una manca de preus de mercat i explicant la raó perquè els països de economia de mercat. Eren més eficients sols per l'existència de competència; és reduixen els costos econòmics i augmenta la qualitat i varietat dels productes existents al mercat. i un exemple. De com una decisió de planificació socialment "justa" podia tenir efectes desastrosos i contraposant ho amb el comportament del individus en el carrer en el seu dia a dia.

No podent evitar rematar una cita de Churchill què diu: El Liberalisme no ha assolit un repartiment equilibrat de la riquesa però el Comunisme, en canvi, ha assolit un repartiment equitatiu de la misèria.

El bonisme ben intencionat del meu amic, tot i la seva bona replica, falla en aquest punt d'admetre la veritat de la cita. Què ho va fer: Però dir què per ell és millor la igualtat total; ser tots miserables a haver desequilibris i haver rics i pobres.

I certament no és el mateix, perquè el ser miserable és arribar passar gana. Viure en el límit de subsistència, 2$ dia, segons l'ONU. I contrastant ho amb què és ser pobre o les facilitats per arribar a final de mes i com la pobresa és una definició relativa, a la UE seria una persona amb un 50% o menys de la renda per capità dels seu país. Per tant no és el mateix ser pobre a Luxemburg, Noruega o Dinamarca on un "pobre" a Espanya seria de classe mitja alta. Amb ser pobre a Albània, Haití o Somàlia.

Demostrant li que en economies de mercat i democràcies les diferències entre rics i pobres existeixen però com més "ric" ets tu i el teu entorn de més i millors serveis pots accedir amb la teva renda. Els diners no donen la felicitat o la salut. Però poden fer que la atenció hospitalària sigui millor, i la teva esperança de vida sigui 80 anys i no 40. Puguis disposar de una bona educació o tenir vehicle propi i fer lo servir en bones vies. mentre què en país "miserable" els serveis a l'abast de la immensa majoria dels habitants són miserables també.
I que l'exit del liberalisme i el capitalisme com a organització de l'economia pot ser no ha estat reduir la distancia entre rics i pobres. Però Sí, Que les mitjanes com la renda per capità siguin més altes i que hi hagi mobilitat i capacitat de progrés social. Si parlem de X amb 46000 $ per habitant i per exemple i un país Y amb 3500$ per habitant podem estar segur què en X viuen millor. També què hi haurà més distància entre rics i pobres per la dispersió de les rendes, però també la classe mitjana serà el grup més abundant. Tot i així els nivell de vida dels pobres de X serà molt millor que ha Y.


Pd: El seu tren de vida no el tindria en un país d'economia planificada.

divendres, 18 de juliol del 2008

feta la trampa

Finalment tenim les balances fiscals, les quals sols sembla que han acaparat portades a Catalunya i han estat rebudes a Espanya amb indiferència generalitzada i ocupant en el telediaris els segons de la brossa.
Aquestes balances solament han fixat la fotografia de l'espoli. Deixant clara una situació què des de Catalunya és denuncia de fa ja massa temps.
Fins a finals del segle XX el motor d'Espanya era Catalunya, però l'estat porta temps decidit a canviar de locomotora i potència a Madrid i frenant a Catalunya de manera deliberada.


Tornant a les Balances: Aquestes per primer cop són dades oficials fetes per l'estat què permeten xifrar aquest dèficit acabant amb la dispersió de les dades abans disponibles: Dels 3300 € per habitant de la Fundació Josep Irlà (ERC), 2700 de la Fundación de cajas de Ahorros conferedadas, 2400 € de la Generalitat, 2160€ del Ministerio d'Economia i 1500€ del BBVA.

Aquestes balances publicades per l'estat, han recollit una sèrie de veritats amanides amb una gran mentida; els resultats de Madrid, inflats.

Primer de Tot en tots els anàlisis del dèficit s'hi han barrejat un munt de dades referents i diverses tipologies de anàlisi, quan internacionalment sols és fan servir els fluxes de caixa. En els casos dels resultats de l'Estat sols és fa servir el 2005 i de la Generalitat una serie d'anys finalitzada el 2005.
La raó és ben simple el any 2006 fou un any record en la recaptació per IVA per les xifres del consum i el 2006 els resultats podem o hem de suposar que haurien estat encarà més exagerats, podent afirmar què haurien estat encarà més d'escàndol d' haver-se conegut.

Segons les balances estatals publicades el major dèficit fiscal és correspon a Madrid. Però Madrid rep el gruix de l'impost de beneficis de les grans empreses què és tributa on les empreses tenen la seu central encarà que aquest és generi en altres Comunitats autònomes. Com el cas d'Endesa a Catalunya i Andalusia on realitza la seva Activitat i tributa a Madrid perquè hi té la seu.

Un altre factor és què no té en compte el grau d'execució. A Catalunya de mitjana s'han executat un 73% de les obres pressupostades mentre que aquesta xifra a Madrid supera el 100%.

I sobretot el gran què; la capitalitat de Madrid. Què fa que s'hi destini gran quantitat de despesa pública d'institucions de l'estat gairebé totes amb seu a Madrid.


Més enllà des les dades aquí és trist comprovar la pobresa de l'anàlisi de les dades.
De les explicacions del secretari d'estat de torn, que no va ni mencionar"solidaritat" en vista de la magnitud de les xifres, va vanagloriar-se de la "redistribució". De la que podem concloure què el dèficit és defensa l'espoli sota de una pretesa normalitat sota aparença de redistribució que un territori en vers els altres. Com afavoriment a les comunitats més pobres.
I és diu que el text no és la base per reclamar més finançament i no complir així una Llei Orgànica aprovada.

Les balances tan sols són un recordatori del cost monetari què té per nosaltres ser espanyols 2400 o 2160 segons la font. I tan l'estat com les comunitats receptores faran el possible per no cedir part de la "solidaritat" que reben de Balears, Catalunya i País València.

Si analitzem també la realitat veiem que les CCAA receptores és mantenen en les mateixes posicions és a dir segueixen ser més les pobres i no convergeixen amb la mitjana de la riquesa espanyola. En canvi Catalunya i Balears i València creixen i convergeixen descendint cap a la mitjana espanyola. Mentre que les comunitats riques com Madrid i Les comunitats forals. si Divergeixen fugint de la convergència en rendes.

Podem afirmar que les ajudes permanents elevades i sense límit perjudiquen a les comunitats riques que passen a disposar de menys recursos, perdent en conseqüència; competitivitat i capacitat de generar riquesa, i no beneficien a les pobres. Com és va demostrar als EUA ja fa 35 anys.
Aquesta continua recepció de Riquesa ens porta a una situació de dependència permanent on els professionals més capaços passen a treballar per gestionar les ajudes en comptes de treballar per crear riquesa. Creant una espiral de la que esdevé impossible sortir de la situació de dependència financera.

A la resta del món desenvolupat ens trobem amb exemples diferents.
Wuttemberg va anar al constitucional Alemany i va guanyar en la seva demanda que va aconseguir que un dèficit de més del 4% fos considerat anticonstitucional. I cap dels Land rics per llei esta obligat a no cedir més d'un 4% als lands pobres com l'Ex-Alemania Oriental.

Cap regió del "motors" Europeus té un dèficit tant elevat com Catalunya. Perquè Estat cap altre estat de la UE tracta a parts del seu territori com a colònia i els hi dóna tracte de colònia.

Podem afirmar què si el nostre dèficit fos de 160€ en comptes de 2160€ encarà seriem "solidaris" i no tindríem aquest gran fre al nostre desenvolupament què és què anualment se'ns manllevi al voltant de una desena part del nostre PIB i desprès de considerar la renda disponible caiguem en el rànquing dels més rics dels 4ts als 9ns de la la classificació en renda disponible i amb unes infraestructures dignes del 3r món.






dilluns, 14 de juliol del 2008

“La Roja” és estrangera

Agustí Bordas

“La Roja” és estrangera

El petit Andris va néixer en un país ocupat. Malgrat el compromís dels seus avis amb la democràcia, vivia en una dictadura imposada des de fora. Als carrers, la seva llengua materna era tractada amb menyspreu pels funcionaris estrangers. Sovint, sentia comentaris despectius per part dels administradors enviats des del centre; deien que no tenia cap sentit parlar una llengua –minoritària segons ells– quan la dels ocupants era parlada per més de 200 milions de persones arreu del món i, a més, tenia la millor literatura del segle XIX.

Malgrat l’estratègica posició geogràfica del seu petit país, les infraestructures de què disposava la seva capital eren tercermundistes; de fet, viatjar en tren era una experiència d’alt risc. A desgrat de l’esforç que feien els seus pares, el producte del seu treball era robat per la metròpoli central amb l’excusa de la solidaritat. Els ocupants, especialistes en la fatxenderia més desvergonyida, es passejaven amb estendards pels carrers per celebrar les victòries de “la Roja” tot fent sonar els seus clàxons i intimidant els nadius.

Tot i el context en què vivia, l’Andris sospitava que la seva llengua materna tenia una bellesa única. També tenia la impressió que l’administració imposada pels estrangers era injusta. A més, per més que els mitjans de comunicació locals no parlessin mai de la història de la seva petita nació, l’Andris tenia la certesa que les invasions i els “drets de conquesta” eren arguments molt febles per justificar una ocupació i prohibir l’autodeterminació. L’Andris maldava per poder recolzar els èxits de la seva oprimida nació i sabia que, la llengua útil a tot el món i en què s’havien expressat les proclames de llibertat més importants del segle XX, era l’anglès.

Andris Šķēle va esdevenir Primer Ministre de Letònia el 1995 i ha estat testimoni, com a ciutadà letó, de l’ingrés de Letònia com a membre de ple dret a la Unió Europea l’any 2004.

Agustí Bordas i Cuscó és conseller de politiques del Govern Federal Canadenc
Agusti.bordas@hotmail.com

dijous, 10 de juliol del 2008

Jaient a l'herba

Avui Volia aparcar els temes del habituals del meu blog i anar me'n a parlar de temes absolutament profans i personals.

Després de molt temps intensivament i extensivament dedicat a activitats acadèmiques i professionals i en menor mesura socials i d'activisme. Vaig dedicar-me a agafar una tarda de descans del meu dia lliure. Dedicat a un fet que no fa pas tant temps era un luxe exclusiu de les classes aristocràtiques. No fer res (productiu), és a dir, oci. I deixar de Banda el negoci (què significa, negació de l'oci, ves per on).

Per primer cop en tot l'estiu vaig anar a la piscina comunitària dels xalets on visc a banyar-me, tan sols per donar-me el plaer de fer llargs i refrescar-me del calor densa, humida i asfixiant del sol de la costa i alhora gaudir de un llibre llegir un mentre prenia el sol.

He de constatar què aquest és un gust, que massa no em podré donar aquest estiu però és farà el possible per anar repetint de tan en tan per matissar la actual pal·lidesa de la meva pell. conseqüència de la meva reclusió voluntària dels últims mesos per a fer alguna cosa de profit.
Us deixo i espero agafar el carro del blog i poder anar actualitzant amb calma els seus continguts en les meves estones ocioses.

Pd. L'oci i la calma van desaparèixer amb la arribada de ma germana.

divendres, 4 de juliol del 2008

El PSC immòbil


El PSC immòbil




De Vicenç Villatoro: Aparegut a l'Avui.

El màrqueting sempre intel·ligent del Partit dels Socialistes de Catalunya ens proposa per al seu pròxim congrés un eslògan brillant: La Catalunya que sap on va. Brillant i ben trobat: estic convençut que els socialistes catalans, sobretot els qui avui dirigeixen el partit, saben perfectament cap on van, potser millor que qualsevol altre partit o equip dirigent. Però potser la fórmula més precisa per definir aquesta proposta seria de fet, una petita variació d’aquest La Catalunya que sap on va: seria La Catalunya que sap on es queda. Perquè, de fet, el PSC sap tan bé cap on va perquè va aquí mateix, aquí on ja és i on ja som. La seva proposta de futur no és l’itinerari cap a un lloc diferent, sinó la defensa del lloc on hem arribat, la defensa plena de l’statu quo.

Em sembla evident que, avui, a Catalunya, el PSC és el partit de la conservació de l’statu quo. En part per raons òbvies: mana a tot arreu. Però també per raons ideològiques. Avui, si vostè creu que els coses estan bé com estan, si el seu desig polític és que no es mogui ni una fulla, voti el PSC. El PSC és i es presenta com la garantia no ja de l’estabilitat, sinó de la immobilitat. Consti que no ho dic amb cap to de menyspreu. Si algú ens hagués proposat quedar-nos on estàvem fa vint o trenta anys, hauria estat escandalós. No era un bon lloc. Però em sembla natural que avui hi hagi gent a Catalunya que cregui que ja hem arribat, que era això que tenim, exactament això. Que del que es tracta era i és de no recular. Al cap i a la fi, no estem tan malament. Al cap i a la fi tenim autonomia, un cert reconeixement nacional, un considerable benestar. Si més no fins que ha arribat la crisi, Espanya va bé i Catalunya va raonablement bé dins d’Espanya. Si no es tenen altres ambicions nacionals, no és estrany que bona part de la població vulgui quedar-se allà on som. Avui, a Catalunya, el partit de la preservació del present sense estridències, el partit conservador de l’statu quo, és el PSC. És en part una de les claus del seu èxit: defensar el que hi ha. Sobretot quan aconsegueix convèncer els electors –com a les eleccions espanyoles últimes– que això està amenaçat.
Aquesta especialització conservadora del PSC neix, al meu parer, de dues fonts. Una de caràcter general i una altra d’específicament catalana. Comencem per la de caràcter general. A l’Europa d’avui, la socialdemocràcia –i especialment la socialdemocràcia de matriu francesa, que és a la que s’adscriu el PSC que mana– és una doctrina conservadora i defensiva. La socialdemocràcia està especialitzada en el no a qualsevol projecte de reforma i en la conservació d’un statu quo que defineix com la societat del benestar, tot i que només n’és una de les lectures possibles. La socialdemocràcia veu amenaces arreu i ha renunciat a ser una proposta política transformadora. Avui, les propostes noves, transformadores, emergents, neixen a Europa d’altres àmbits de pensament polític. Podem no estar-hi gens d’acord, però insinuen horitzons nous, proposen canvis. La renovació ve a Europa especialment del pensament liberal, del pensament republicà, del que podríem anomenar demòcrata radical. També, d’una altra manera, de les esquerres alternatives. Quan algú ha volgut renovar millor o pitjor la socialdemocràcia –Blair, per exemple– ha estat rebutjat gairebé com un traïdor pels socialdemòcrates de matriu francesa, com els catalans i els espanyols.
Però a Catalunya el PSC és el partit de l’statu quo també en un altre sentit. El catalanisme, el nacionalisme català, tenen inevitablement un projecte de transformació de l’Estat. La independència, l’Estat plurinacional, el que sigui. Però no és el que hi ha ara. Fins i tot el nacionalisme titllat de conservador, pel sol fet de ser nacionalista, comporta un cert grau de malestar amb l’statu quo i, per tant, de voluntat transformadora. No parlem ja de l’independentisme o el sobiranisme. També en aquest camp, el PSC és el partit que sap on va, perquè és el partit que sap on es queda. I que es queda aquí. Per al PSC, també en aquesta transformació de l’Estat ja hem arribat a l’estació final, a l’estació definitiva. Ja hi som. No ens hem de moure. Ni endarrere ni endavant. També en això el PSC és el partit que defensa avui a Catalunya els coses tal com són. Hem arribat. Ara del que es tracta és de gestionar tan bé com sigui possible allò que hi ha. I estic convençut que –com que a hores d’ara tampoc no s’està gestionant bé allò que hi ha– el PSC sortirà del seu congrés amb el missatge implícit que això és culpa dels seus socis de govern, que amb les seves immadureses, amb el seu no saber on es va, amb el manteniment d’una difusa i imprecisa voluntat transformadora, impedeixen el bon govern de les coses de cada dia. El PSC sortirà del seu congrés demanant a la societat totes les regnes del govern, per tal de poder gestionar bé un present que per altra banda és del tot satisfactori.
Per tant, la meva proposta per al congrés del PSC seria un lema impossible, lleig, que no vendria res: La Catalunya que sap on es queda. És molt millor, molt més brillant, el que han escollit –La Catalunya que sap cap on va–, però em sembla ambigu, una mica enganyós. Potser podrien anar a buscar el seu lema al territori de la poesia. Que el semblaria un clàssic modern castellà: No la toques ya más, que así es la rosa?