ES socialista. CAT liberal. I Madrid?

Penjo aquest interessant article del Periodista Francesc Puigpelat, membre de la FCO aparegut a l'Avui i recollit per l'Indigenes i l'hora és el que opino en el context social, no territorial perquè jo defenso la separació amistosa Catalunya Espanya.

ES socialista. CAT liberal. I Madrid?


ES socialista. El nou finançament planteja una qüestió ideològica de gran abast. És el camp de batalla on lluiten dues maneres d’enfocar la qüestió territorial d’Espanya: una de socialista i una altra de liberal. M’explicaré. El model que s’ha instaurat els darrers 25 anys d’autonomisme ha estat socialista. Amb governs del PP o del PSOE, tant li fa. Es tracta d’un model socialista perquè penalitza i escanya els més rics, mentre subvenciona i malacostuma els més pobres. És un sistema que prima la cohesió, la redistribució i la igualtat. I és per la seva base socialista que s’ha fet un ús i abús vergonyós de la paraula solidaritat. El sistema s’ha mostrat molt poc eficaç: ha frenat el creixement dels rics, però no ha fet més productius els pobres. Un cas com el d’Itàlia.

CAT liberal. Els darrers anys, ha quallat a Catalunya una altra concepció de les relacions entre territoris, de caràcter liberal. De la mateixa manera que els liberals clàssics reclamen que els rics no pateixin una pressió fiscal asfixiant que acabi desincentivant-los de treballar, els liberals territorials de Catalunya reclamen que l’aportació dels rics a la caixa comuna de l’Estat no els faci menys productius. Reclamen un sistema en què la solidaritat estigui limitada. A més, creuen que la funció dels rics no és subvencionar els pobres sinó enriquir-se més i que, en enriquir-se, facin de locomotora per al conjunt del país. Els liberals territorials posen, per damunt de les nocions de cohesió i d’igualtat, les d’eficàcia i de productivitat.

I Madrid? Tot això genera paradoxes. Per exemple, que el model territorial Aznar va ser exactament igual de socialista que el de Felipe González o Zapatero. I una altra paradoxa: que Montilla i Saura, abanderats de l’esquerra tradicional, són, pel que fa al model territorial, dos perfectes liberals. Són paradoxes interessants i, si no se’n parla més, és pel fàstic visceral i ridícul que la paraula liberal suscita a la societat catalana. Ah! I un detall per acabar. El PP i el PSOE són socialistes quant al territori, però amb una notòria excepció: Madrid. Madrid ja és riquíssima i és locomotora, però ho ha de ser més. Pel PP i el PSOE, Madrid ha de ser la rutilant i multimilionària excepció d’un país igualat, cohesionat i uniforme. Socialista, vaja.

We shall Overcome a Salou

Sento, no haver ho pogut escriure abans sobre la campanya, ja que per problemes professionals d'última hora no hi vaig poder participar personalment en els actes tot ser un inductor de què és fessin a Salou. Tret d'una estona la meva presència va haver de ser nul·la.

Companys i encarà més important; Àmics Membres de diferents col·lectius de la JNC sobretot del Tarragonès, Baix Camp i la Conca de Barberà el passat divendres dia 15 van fer un acte de reivindicació nacional portant a Salou la campanya “We shall overcome” amb un repartiment de pamflets i xapes i la posterior rebuda de un vol a L'aeroport de Reus acabant en un sopar de germanor a Tarragona.
La campanya "We shall overcome" ha estat impulsada com una campanya d'abast nacional dirigida a donar a conèixer la Situació catalana als Estrangers sobretot turistes, la situació catalana. Denunciant les actuacions de l'aparell de l'estat amb el nul respecte l'autogovern i la voluntat popular amb el Nou Estatut. Amb els incompliments flagrants de la Llei orgànica aprovada per 2 cambres legislatives i un referèndum. Junt a la creixent voluntat de Catalunya d'esdevenir finalment un país normal, un Estat independent dins de la UE.

Aquesta campanya de la JNC té com a objectiu explicar als estrangers que l’Espanya del PP i del PSOE és per a Catalunya una un lloc on no ens podem sentir ni realitzats ni lliures, es a dir una presó. I alhora un dóna un missatge d'esperança. Ja que "We shall overcome" es pot traduir al català per “Ens en sortirem” o "vencerem". Aquest lema té una llarga trajectòria i es conegut per haver estat usat per diversos moviments en defensa del drets civils individuals i col·lectius de diversos col·lectius al llarg del segle XX.

Al llarg de tot l’estiu, la JNC a fet present la campanya a punts de les zones turistes i punts d’arribada de turistes (aeroports catalans bàsicament) i a les diferents festes majors i diades castelleres. Durant dels mesos d’estiu la campanya s'ha dut a terme en diferents punts amb l'esperança de donar nos a conèixer i donar a conèixer el nostre missatge.

Llengua, calés i poder

Llengua, calés i poder

El catalanisme és fonamentalment una demanda de llengua, calés i poder. Es pot dir més ben dit. Podríem dir que el catalanisme és un moviment que vol mantenir la identitat cultural catalana –centrada molt especialment en el nostre cas en la llengua–, incrementar el benestar i el progrés dels catalans i aconseguir el màxim autogovern per a Catalunya. Però en el fons és el mateix. Un estatus per al català en l’espai públic, recursos econòmics per mantenir el teixit industrial i unes competències que ens permetin decidir sobre el nostre futur. Llengua, calés i poder.

Però això que demana el catalanisme, llengua, calés i poder, no són coses que es creïn de nou, que no existeixin. Ja existeixen, però són en un altre lloc. Per tant, quan el catalanisme les obté, hi ha algú que les perd. Tot avenç en l’estatus públic del català a Catalunya representa una retallada de l’hegemonia inicial del castellà en aquest espai. Els recursos surten tots dels nostres impostos: si es queden aquí, hi haurà un lloc on no arribaran. Les competències i el poder polític que es reclama l’exerceix inicialment l’Estat: qualsevol nova competència per a Catalunya és una competència menys per a l’Estat central. Hi ha, per tant, vasos comunicants. Hi ha un territori de llengua, calés i poder que està en disputa permanent, on allò que avança un ho recula un altre.

Potser per això, al llarg de l’últim segle, el nacionalisme espanyol s’ha format essencialment com una reacció contra el catalanisme o, si es vol, contra tota possibilitat d’organitzar l’espai peninsular d’una manera diferent a la piràmide amb vèrtex a Madrid que es va començar a dibuixar quan fa tres-cents anys Castella va aconseguir imposar l’opció pel model francès de construcció de l’Estat. El nacionalisme espanyol és avui fonamentalment un rival del catalanisme o, si es prefereix, dels nacionalismes dits perifèrics. Altres nacionalismes europeus s’han forjat en la disputa d’un espai amb un adversari interior. El nacionalisme espanyol s’ha forjat disputant aquest espai a un adversari interior. Les eclosions del nacionalisme –també de l’esportiu– a la major part dels països d’Europa es fan amb la sensació d’estar passant la mà per la cara a un competidor extern. Les eclosions del nacionalisme espanyol són normalment formes d’expressar la incredulitat i el rebuig al fet que hi hagi espanyols –amb passaport espanyol– que no se’n sentin o no en vulguin ser. És el sentit dels coets de l’Eurocopa, per entendre’ns.

Tenim doncs una llarga disputa entre el catalanisme i el nacionalisme espanyol per un espai públic per a la llengua, pels calés i pel poder que fa molts anys que dura. Aquest terreny disputat és molt complicat que algú el guanyi de sobte d’una manera completa i per tant hi ha una llarga lluita de posicions, turó per turó. Arribarà setembre i tornarà la disputa. Per la llengua, amb manifestos i tercera hora. Pels diners, amb el debat sobre el finançament. Pel poder, amb la resolució del Constitucional sobre l’Estatut. Estem doncs en el de sempre? Sí, però amb una novetat essencial. En aquesta disputa per la llengua, els calés i el poder, quan el nacionalisme espanyol se senti més o menys insegur, es planteja fins on pot cedir. En circumstàncies normals, es planteja on s’ha de plantar. Però quan se sent fort per alguna cosa –o quan creu que el seu adversari travessa un període de feblesa–, la seva preocupació és quina part del territori cedit pot recuperar. Per entendre’ns, en la disputa per la llengua, els calés i el poder que lluirà esplendorosament aquest setembre el nacionalisme espanyol hi entra amb ànim de reconquesta. De recuperació d’espais perduts.

La Transició va ser un període de feblesa relativa del nacionalisme espanyol. La primera legislatura d’un Zapatero frívol i desorientat, també. D’això en van néixer avenços del catalanisme en llengua, calés i poder, que avui el nacionalisme espanyol veu com a excessius. Alguns ja vénen de temps: l’estatus aconseguit per al català a Catalunya. D’altres estan vinculats amb l’Estatut vigent, que des de Catalunya ha estat molt menystingut, però que el nacionalisme espanyol considera avui que en matèria de finançament, de competències i de reconeixement de la realitat nacional catalana (llengua inclosa) ha traspassat les seves línies roges.

En els vasos comunicants entre Catalunya i l’Estat, sempre hi ha aquest territori de disputa, aquest terreny de joc on de vegades avances i de vegades retrocedeixes, en funció de la correlació de forces. La principal novetat de la situació actual és que, en aquesta disputa, el nacionalisme espanyol té afany de reconquesta, vol recuperar territoris perduts amb la Transició i el procés estatutari, i el catalanisme està a la defensiva, en posició de mantenir les posicions aconseguides i no recular. És el guió d’aquesta tardor, si més no. El nacionalisme espanyol se sent fort i creu que les circumstàncies li són favorables per reconquerir el terreny perdut. I deu tenir la sensació que, a l’altra banda, el catalanisme viu temps de perplexitat i de feblesa. Al marge de la raó i de les raons, estem segurs que el seu diagnòstic és gaire equivocat?

Vicenç Villatoro.

Aparegut a l'Avui.

La cançó de Sempre

Com cada any milers d'alumnes de batxillerat van fer la selectivitat el mes de juny. En el què és
l' examen final de secundaria. I la última parada de la seva preparació per a la universitat i la FP superior.

Ve sent habitual quan el final de cicle superior s'acosta i ha el debat recurrent sobre les notes i els resultats de batxillerat parlant de un dualisme escola pública-privada acusant als alumnes de l'última d'anar amb notes inflades per superar el tall de les carreres desitjades.

Per la meva experiència en la pública també puc afirmar que és van inflar notes de gent que volia accedir a carreres amb nota de tall alta com periodisme, massa cops per pures preferències personals arbitraries del professorat més enllà de qüestions de caràcter acadèmic, com deferència cap al llepaculs de torn, lamentant l'adjectiu però refermant-me en la afirmació.
La acusació a la privada és una fal·làcia perquè tot i poder ser certa no és demostrable perquè no coneixem cap altre criteri d'avaluació unificat tret de la pròpia proba on els alumnes s'avaluen tots junts de forma anònima. I com què no s'han publicat les estadístiques segons la procedència de l'alumne que fa la proba, no sabem si és cert. Però dades parcials publicades indicarien que els alumnes de la privada en general traurien millors resultats a la proba.

Des de la nostra "progressia intel·lectual" que tots sabem què s'infla a parlar de la defensa de l'educació pública i porta els fills a la privada. Mai s'estan de dir amb tota la raó què la educació és un "ascensor social" i alhora acusen a la privada de ser un tap a l'ascens social de les classes populars.
Sobta aquesta defensa de la pública amb un atac a la selectivitat què és una proba que iguala el barem d'avaluació com a sistema de igualació de oportunitats. Dient que comporta una pressió excessiva per l'alumne per la responsabilitat, pressió i carrega mental què s'associa a preparar-se i fer un examen que supera de mitjana més d'un 90% de l'alumnat.
I demanar que la nota mitjana de batxillerat pesi més quan aquest fet aniria en detriment de la pública amb nota mitjana més baixa.

Més enllà de la crítica si volem defensar realment l'educació hauríem d'eliminar l'esperit LOGSE què la resta d'Europa esta mort i enterrat. I afrontar el fet què la Educació a Espanya esta a la cua de la OSCDE, i que la 9a potència mundial què tan infla els pits de la esquerra i dreta espanyola no pot és permetre un sistema educatiu de fireta.
Cal deixar de banda la nostra progressia obsoleta i l'estúpid debat sobre l'educació, què és limita a deixar anar atacs o defensa de la religió a l'escola i no tocar temes importants com pactar un sistema educatiu estable que no varii amb cada canvi de govern.
Recuperar i premiar el valor de l'esforç i el mèrit i deixar què l'escola s'obri a la "competència" com a sistema per millorar amb mesures com, el xec alumne existent als EUA.

final de Trajecte

LLIR ENTRE CARDS
Final de trajecte
Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com

Interessant la feina bruta que ens està fent el tripartit. Potser era imprescindible. Primer perquè demostra que només Convergència sap governar Catalunya sense fer el ridícul: del 2004 ençà hem passat tanta vergonya pròpia, i de l'altra, que per grossos que hagin estat els pecats catalans, de segur que no ens ho mereixíem. Després perquè ha quedat igualment clar que la famosa gestió dels socialistes no existeix, i que sense diners no hi ha res a fer, i que la comèdia de la solidaritat és indecent. Sobre la pretesa Espanya amiga que havia de rescabalar-nos -"si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, un altre mite que també s'ha vist que era completament mentida. No és res que Convergència no estigués dient de fa molt de temps, però els socialistes sempre ho desmentien. Ara que governen, es troben allà mateix. Pujol administrava amb més elegància la misèria, però al final són faves comptades. Tenir Estat o no tenir-ne, tenir els teus diners o que te'ls prenguin, ser un esclau o ser lliure. Catalunya està arribant a la fi del trajecte d'una gran mentida creada, en bona part, per nosaltres mateixos: amb paraules més o menys boniques hem volgut, al preu que fos, evitar el conflicte. Però el conflicte existeix, i ens devora, i ens escarneix. I com era previsible, tard o d'hora havia d'acabar-se l'entelèquia de les cures pal·liatives, i ara estem a les últimes. No es tracta de senyeres, ni de proclames al vent. Es tracta de si vols mantenir teva empresa, de si vols que els teus fills tinguin escoles de nivell o si creus que ens cal tenir un aeroport competitiu i connectat amb vols a tot arreu. Ja sé que hi ha paraules, com independència, que t'espanten, però creu-me: són el menys important. Tria entre sobreviure o agonitzar entre escorrialles, tu mateix.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 51. Dilluns, 4 d'agost del 2008
Paraules clau: Catalunya, Trajecte, Convergència

Gol a Air Berlin

Encara cueja en les nostres breus memòries l'article de la Revista de Air Berlin atacant la normalització lingüística i en defensa del Castellà "oprimit" per la "imposició del Català".

Doncs bé el Barça havia de viatjar als EUA amb la citada aerolínia però va cancel·lar el contracte viatjant finalment amb un servei contractat a un altra companyia.
Nosaltres que com a Catalans ens hem de menjar tots els marrons i ens hem acostumat a boicots cada cop que a un il·luminat de torn vol fer un boicot xenòfob i ens hem de recomanar a nosaltres prudència no sigui que ofenem amb un contraboicot.
Per exemple de boicot: http://www.gav-valencianistes.com/cas/productes.htm: llista incorrecta, per cert on recomanen molts productes fabricats a Catalunya.

Hem d'agrair a la Junta actual i al seu president Joan Laporta el gol a Air Berlin. Amb tot el què representa i el valor de fer aquest acte en coherència nacional amb els valors catalanistes del Barça i no escollir una companyia què actuí contra el interès dels catalans, és a més exemple i referent moral per a molta gent, què és sent enfadada i alhora cohibida a fer se respectar.
Fet d'on pot ser l'única crítica què he de fer és què sembli què s'hagi fet a última hora i el club hagi incorregut en despeses de cancelació.


Aquest se'ns dubte és l'exemple que ens cal per som un mercat de 12 milions d'habitants en el conjunt dels països catalans i si una companyia com Air Berlin, Seat, Telecinco, etc. Subscriu manifestos, ataca l'ensenyament de la nostra llengua o no vol posar noms catalans per no ser prou espanyols.

No hi ha problema i ho hem de prendré amb normalitat. Si tenim qualsevol altra alternativa raonable a aquestes companyies n'escollim unes altres companyies a l'hora de adquirir o contratar bens i serveis. Perquè en una economia de mercat tenim la llibertat d'escollir i els beneficis i la quota de mercat són suficients motius perquè una empresa corregeixi els seus errors.