Fe, cosmopolitisme i laïcitat.

En aquests dies s'ha parlat molt de la denúncia i la critica per part de la Lliga per la Laïcitat criticant el fet què durant els 25 anys de TV3 s'hagués ofert una missa commemorativa. O que a la festa major de la Mercè els representants de ICV critiquin i no vagin a l'acte institucional a la Basílica de la Mercè. En aquest cas la meva opinió és què: Més enllà què les seves creences personals què pertanyen a l'àmbit privat. Tenen una responsabilitat referent al càrrec públic que van jurar i aquesta inclou el participar dels actes institucionals.

Hem de recordar que en procés de construcció Europeu dels últims segles quin pes ha tingut la Església i la cultura judeocristiana a conformar el que avui anomenem cultura i valors occidentals. Fins a quin punt la nostra tradició i folklore beu d'aquesta tradició de 2000 anys.
Catalunya, no és cap excepció, com a Territori d'Europa Occidental, hem estat impregnats d'aquests valors. Valors que han evolucionat i han permès una separació de poders (també religió-poder polític), decisió representativa dels representants del poble, un gran de llibertat individual i respecte "als drets humans".
Aquests fets no es poden explicar sense tenir en compte la evolució de la nostra historia i els nostres valors que han agafat forma al llarg dels últims segles.

No tenim la societat que uns pocs volen: desarrelada de vells valors i amb nous valors per al home nou, basats en la bondat universal, rebuig al valors materials i la tolerància total. Valors què semblen sortits dels edificis què és van enrunar fa vint anys.

Ens trobem amb alguns grups com els que formen Iniciativa que van fent bandera del multiculturalisme: Sent aquest una amalgama de valors triats a mida i predicats des de totes les tribunes possibles. com a concepte és fals i demagog. Perquè nega tot el transfons cultural Occidental o la cultura catalana quan parlem del multiculturalisme, provincià espanyol, aplicat pel PSC sota l'etiqueta de cosmopolitisme.

La societat no és un ordinador al que pots fer un reset i canviar li el sistema operatiu que més t'agrada. Aquesta gent és sent incomoda amb la cultura i els valors de la cultura Europea i tampoc respecta els principis sorgits de les revolucions dels segles XVII al XIX: Llibertat (de l'individu), Igualtat (davant altres individus no i el poder) i propietat privada (aquest cas sí, sí és la seva).
A toes les religions i seus als dogmatismes i perjudicis i prejudicis ideològics. Els incomoda qualsevol pes que tingui la competència. El pes simbòlic que encara té avui una institució com l’Església Catòlica a Catalunya. Els incomoda perquè els seus apriorismes només lliguen l’Església amb conceptes negatius i què barren el pas al paradís terrenal que prediquen. Tota les religions i ideologies totalitàries han buscat un culte religiós: A Déu/s, lider o partit i no han malgastat a temps i recursos a castigar a heretges i apostates.

Per ells la religió és sinònim de foscor, conservadurisme, sectarisme i mal.

A casa nostra només els trasbalsa quan es refereix a la religió catòlica i la seva presència desproporcionada a la vida pública. I en canvi, no obstant defensen altres religions i cultures, com a mostres de Cosmopolitisme, quan els seus valors i actituds no són compatibles amb els d'occident: Com per exemple la igualtat home dona.

Però no s'atreveixen a fer crítica per exemple de l'Íslam i sí amb l’Església catòlica, que ja no crema heretges, i és motiu de burles constants a llocs com el jueves, acudits i esquetxos televisius. I alhora uns no dubten en criticar qualsevol mostra de religiositat cristiana. I no s'obliden mai de fer nos memòria de la inquisició i el suport de l'Església al règim de Franco.
En canvi celebren i fan ponts "laïcs" durant les festes religioses, com setmana santa.

No s'ha de confondré el laïcisme amb laïcitat, no és el mateix voler eliminar la religió de l'escena pública què voler una separació de la influència religió sobre la vida pública. No és el mateix ser cosmopolita què renunciar i amagar la teva cultura, ni el respecte a altres cultures és renunciar a la teva i els teus valors.

Els què desitgen el laïcisme massa cops actuen amb la intransigència, típica de la societat ibèrica i l'inquisició espanyola, s’omplen la boca de criticar la religió, catòlica, per imposar les seves raons. Critiquen les manisfestacions religioses catòliques però perden l'oremus per les celebracions de final del ramada.
Arribant al grau d'esquizofrènia i bogeria amb que s'acusava a la gent que és separava de l'ortodòxia abans anar a parar a un Gulag o Auschwitz.

I certament com què creuen què els seus valors són el correctes no adverteixen que els seus valors no tenen perquè ser compartits per la majoria de la gent als què creuen què pel seu bé cal imposar les seves creences. Confonen la presència pública de l’Església amb imposar als altres la seva pròpia veritat.

Com a punt final cito a Friederich Hayek. No fa referència als valors, si no a la llibertat, en la lluita contra el totalitarisme. "Si pretenem el triomf en la gran confrontació ideològica d'aquesta època, és necessari, sobretot, que ens percatem exactament de quines són les nostres creences".

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

Agustí Bordas

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

"Mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament"

El sisè any de desgovern tripartit ha iniciat el curs escolar amb dues notícies negatives. Primerament, la Conselleria d’Educació ha anunciat l’existència de 940 barracots –ara definits pel Conseller Maragall com a “mòduls prefabricats”– un 60% més que durant el darrer govern Pujol. Segonament, els principals sindicats de professors han anunciat una vaga general a l’ensenyament públic pel proper 13 de novembre.

Mentre els pares catalans envien els seus fills a barraques de disseny i han hagut de fer una despesa important per pagar llurs llibres, a Andalusia, el “gobierno amigo” del socialista Chaves, ha començat el curs tot donant de franc els llibres de text.

Així doncs, mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament. Veient la massificació i desgavell a l’ensenyament públic català, no és estrany que el President Montilla enviï els seus fills a la Deutsche Schule d’Esplugues de Llobregat (el Col•legi Alemany és una de les escoles privades més cares del sud d’Europa).

L’ensenyament català, lleugerament millor que el turc en l’àmbit de comprensió lectora segons el informe PISA (acrònim anglès del Program for International Student Assessment), es troba a anys llum de l’ensenyament canadenc (el tercer millor del món segons el mateix informe). Els exposaré alguns elements clau que expliquen el perquè d’aquesta diferència de resultats.

A Canadà, ser professor d’escola és un ofici de prestigi, amb un salari mitjà d’uns sis milions de les antigues pessetes per any (i una setmana laboral de 31 hores). Les instal•lacions escolars canadenques són també objecte d’atenció pública amb aules, laboratoris, gimnasos i sales informàtiques d’alta qualitat. Les vacances estivals duren només dos mesos, s’implementen polítiques disciplinàries pels alumnes problemàtics i, al mateix temps, s’avalua els estudiants de forma continuada tot premiant l’excel•lència amb guardons i reconeixements públics.

Si mai tenen la possibilitat de viatjar a Canadà durant el curs escolar, els recomano que visitin una escola qualsevol de la Federació; els sorprendrà la manca de desori davant les escoles, la urbanitat de les criatures que s’adrecen amb respecte a professors i desconeguts i el meravellós espectacle que suposa veure com cada matí, abans d’iniciar les classes, tots els alumnes de l’escola canten l’himne canadenc dempeus.

No s’enganyin, Canadà no és un miratge per a Catalunya; el Principat té una renda per càpita suficient per poder invertir en educació al mateix nivell que la Federació Canadenca. Només ens cal fer dos canvis: re-instituir la cultura de l’esforç entre la població escolar i acabar amb l’espoli fiscal.

El calbot de la setmana

La fundació catalunya oberta té la secció "el Calbot". Estocada crítica, breu, precisa i brillant de l'actualitat recent des de un punt de vista catalanista i liberal.

L’Onze de setembre té molts rituals. Un és el d’anar a escridassar tothom qui fa ofrenes al monument a Casanova. S’hi val, és clar. Però el catalanisme ha de decidir si vol ser inclusiu o exclusiu. Si obre la porta a qui diu que vol entrar o si en nom de la puresa ens anem tancant la porta als morros els uns als altres. Perquè si del que es tracta és de ser pur, sempre hi haurà algú més pur que tu. Si tu escridasses als impurs, sempre hi haurà algú que es creurà més pur i que t’escridassarà a tu. El catalanisme ha de decidir si vol ser cosa de molts, quants més millor, o si se sent més confortable sent cosa de pocs, quants menys millor. Puríssims, això sí.

de la Fundació Catalunya Oberta.

Vaig parlar fa temps amb un company joventut d'estètica "indepe i neohippie" i a conèixer la meva militància va acabar amb un estèril i estúpid debat sobre els sexe dels àngels la sobre puresa ideològica. Què em va recordar al debat fratricida entre republicans de la guerra civil i una fragmentació que va a portar a 40 anys de dictadura; "Guerra o revolució".

Ell manté les seves idees sobre independència i socialisme real. Jo amb el temps he passat de socialisme però defenso la independència com a millor manera de garantir la pervivència del català i la seva llengua i cultura és tenir un estat propi al igual què per al desenvolupament econòmic és més adequat un model què no vulgui traslladar la locomotora de l'estat a Madrid.

El catalanisme com a inclusiu de diferents tendències en l'eix ideològic. Amb vocació majoritària i de ser atractiu a gent què no tingui un ADN 100% català. Perquè en democràcia les decisions les fa la majoria i aquesta canvia les coses i amb el temps crec més en reformes què en revolucions.

El món de l'independentisme jove radical: No ha quallat més què en una minoria molt activa i alhora fragmentada en associacions i partits condemnats a l'arc extraparlamentari. Però no a empés a grans sectors de gent cap a un independentisme. Perquè sincerament la població no vol un independentisme com a revolta juvenil, si no alternatives serioses en forma de projectes de país què puguin fer sentir còmoda a una majoria capaç de ser un canvi. I diferència d'ell crec què a base d'emprenyar i pintar no crec què ens atorgui res l'estat espanyol i menys la independència.
La seva marca sols és nota en pintades a les parets, massa sovint amb faltes vergonyants pels defensors del català, i bretolades. Ideologia molt pura, sí. i ocupant un segment molt petit de la població, més dedicada a maleir impurs què crear les bases per crear una majoria en un dia pròxim diguí sí a una consulta, del tipus: Esta vostè a Favor de la independència de Catalunya?

Nengs

Volia riure i volia escriure un escrit tipus Guzkeuk
sols per traurem la mala llet de sobre disparant amb bala amb tota la certesa que això no serà per llegit per cap d'aquesta subespècie.

Entre totes les plàques Bíbliques presents avui en dia en la perplexa Catalunya.
El quillo, el neng, el quinquiyonky o com li vulgueu dir a aquesta plaga d’individus és la més molesta (junt els neohippies). Trista evolució del nostre graó perdut en la nostra escala evolutiva. Verbalment i mentalment analfàbets i hereus d'un lerrouxisme,que no saben el què és, racistes de tot menys "su moro" de trempada roja, de profunditat de pel·licula espanyola del destape, imatge de l’extraradi de les grans ciutats de la corona de Barcelona, sobretot, però extensible a Guetos del voltant de qualsevol capital de província catalana. D'aspecte i imatge peculiars de estètica clarament invasora, no autòctona, com el mosquit Tigre, musclo zebra o la Formiga Argentina. Descendents de la immigració apareguda amb el desarollismo i la guetització d'aquesta última. De fet els únics llocs on un pot estar segur de la seva presència és inexistent és qualsevol lloc què és pugui identificar amb cultura i/o catalanitat.

Però anem Per pams. Avui el quillo i la jenny, sent políticament correctes, també es digitalitza, té la versió 2.0 en forma del Neng de l'Eduard Soto: El quillo estén el seu habitat i surt del seu cau tradicional d'extraradi. És el triomf de la massa com si una invasió de zombies en una pel·lícula de Terror sèrie B. Són banalitzats i fets mofa i enaltits com a triomf de la mediocritat.

Al quillo el reconeixeu de sobres allà on va. Va amb la boca mig oberta i bramant el seu horrible cant. aquest "nnnnnnnneeeeeeeeennnnnnnnggggggg" etern, i pot ser la seva única mostra de catalanitat, aquest arrossegament d’un encefalograma pla i cervell sec. monosil·làbic i intel·ligible: què si pum que pam que neng*. O de parlar maldestre poc elaborat, cau del renec i gairebé gutural. Cabell ultracurt gairebé rapat generalment on abunda la patilla legionària o el pentinat cendrer adornat ells amb ulleres de sol. I elles Arracades immenses, tota una col·lecció de gomes de cabell.

Segons el sexe la classificació invariablement és; ells escanyolits. Prims gairebé sempre, roba ajustada o penjant, obra de l'evolució. Sovint força musculosa per la seva massa corporal per viure tancats amb un gimnàs aferrats al pot d'anabolitzants o del miracle econòmic de quan els porcs volaven. I la construcció donava una sortida professional molt ben remunerada.

I entre elles abunden les grasses, cossos rodons. Amb la roba ajustada i a punt de rebentar. difícil trobar punts intermitjos. Els seus hàbits poden ser molt sedentaris. Basats a practicar la gimnàstica de pipes, patates fregides i refrescs. I del revolquing al sofà veient els programes de certes privades com: Hormigas blancas. Vida digna d'un hàmster.

El quillo és un ésser què Destaca per la seva afició/addicció a l'or (ells), plata (elles) i les discoteques de tipus Pont aeri. -Indispensable viure encadenat a un “no me olvides”, penjoll, crucifix o anell sent la mida una especie d'indicatiu d'status. Destaca per la seva afició a la Benzina, Gran reclam per ells, ja sigui un ciclomotor tronat o un buga Tunejat, l'estatus del quillo depèn del vehicle que posseeix i el posseeix. Un tros de ferro que defineix al quillo és el cotxe. Per escàs que sigui el pressupost Encarà que posseeixi un Clio. Se’n gasten 6 mil o més en transformacions: alerons, rodes de perfil baix, cromats al motor, tapisseries de tots colors i textures, taules de so... El cotxe és la seva passió, font de devoció religiosa.
La olor de gasolina esborra del quillo qualsevol mostra de seny: el córrer a tota hòstia; el no respectar límits, viure ràpid i trencar les regles socials; “porque-me-sale-de-los-huevos". Les finestres abaixades i la música vomitant: rumbarock, flamenc, el regeatton i el techno més xumba-xumba. La mala educació, és una forma de afirmació davant la societat. I clar,de pas ens castiga amb el seu horrible gust musical.

La mala educació, és un factor del que fa ostentació aquesta tribu. Això s’està convertint en una pandèmia biològica: que passa de pares a fills. Pares que no eduquen als seus fills i els tracten com petits emperadors, que n'esperen miracles? la delegació de responsabilitats què eduquin d’altres éssers, coses i institucions sí n'és un de miracle que trenca la cadena. Ja se sap que un miracle com l'evolució és espontani i incontrolable. Com la manca de respecte i empatia envers el sistema educatiu.
La autoafirmació "Neng" està de moda, és un estil de vida arriba a totes les capes i sexes dels extraradis.
Al quillo L’importa un rave tot. És un ésser que repel•leix a la societat i els valors d'aquesta i de participar d'aquesta. Però viu gràcies a/o de ella ocupant els graons més baixos de les categories professionals, com repartidors (déu ser una subespècie del quillo). Al igual què el desdeny al esforç de tots els altres, d'aquí el seu racisme, no suporten que un nouvingut visqui de l'estat o els passi amb l'estatus, per esforç propi. La seva no és cultura, ni de treball, ni d'estalvi, els seu transfons cultural veu malament la cultura de l'esforç, valors tradicionalment catalans, no han estat part del seu transfons cultural.

La gran obvietat, que gairebé sempre s’oblida, el quillo només generalment parla en castellà. Viu aquí però, és clar, coherentment, amb els seus principis o la manca de ells. Català, Catalunya i tot el que comenci per C, per exemple: consciència, capacitat... De fet sols aprenen català com a llengua d'estatus quan deixen a esdevenir nengs o per raons de causa major al igual que altres llengües com l'anglès la seva societat és seu barri i no li cal pensament global.

Si els catalans podem ajudar al quillo a convertir-lo en un ésser humà, en un ciutadà, en una persona ben educada. Sempre podem crear una ONG i fer una campanya apadrinament d'un neng.

Font Frikipedia.
*conversa real en Mercabarna.

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:

LA VIABILITAT ECONÒMICA

Xavier Sala i Martín (*)

Febrer del 1998 (*) Aquest escrit serà ha estat preparat per a una conferència a Omnium Cultural.

Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?

En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.

L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?

Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.⁽¹⁾ És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.

De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli.

Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.

La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).

Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.

La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.

En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's.

És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units?

Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.

Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.

El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.

La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.

Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat⁽²⁾) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.

Cuando las Cosas Iban Bien

He penjat aquest article coincidint amb els intents de tapar la Crisis obrint el debat social. Sorprenenment i fent memòria em recorda molt a les propostes del departament d'economia del senat presidit llavors per l' avui ex-Senador per CiU i economista Carles Gasòliba. http://oriolvazquez.blogspot.com/2007/11/xit-en-la-primera-de-les-conferncies-de.html Defensant la necessitat de fer canvis estructurals al model econòmic espanyol i demanant reformes urgents, per evitar la dependència del totxo i el turisme i incrementar la competitivitat. Perquè és corria el risc a caure en recessió en 2009 (creixement negatiu de l'economia).
Les quals van ser postposades per motius electorals (segons el l'Exsenador).
I avui és veu que ni el Govern del PP en el seu moment ni el PSOE ara han fet els deures i com en totes les crisis econòmiques del segle XX Espanya fa tard i la crisi pot tenir efectes més duradors i greus que en altres països del nostre entorn proper (de la UE sols podem considerar en crisi immobiliària Irlanda i Espanya).

Cuando las Cosas Iban Bien De Xavier Sala i Martín

Por fin el gobierno de España ha aprobado un paquete de medidas económicas contra esa crisis económica que, según el presidente Rodríguez, no existe. Ahora bien: si no hay crisis, ¿a qué vienen las medidas? Supongo que a los ministros les debe entrar un sudor frío cuando piensan en lo que pasará el 31 de Agosto, cuando el último turista vuelva a su casa y lo comparan con lo que pasó el día que el último turista abandonó Barcelona después del glorioso verano olímpico de 1992. Esa comparación les ha hecho tan poca gracia que han adoptado 24 medidas preventivas. La pregunta es: ¿solucionarán el problema esas medidas? Claro que una pregunta previa es: ¿cuál es el problema que se intenta solucionar?

En mi opinión, la economía española ha arrastrado no uno sino dos grandes problemas durante los últimos años: el excesivo peso de la construcción y la falta de productividad. Los continuos aumentos de precios de la vivienda hicieron que millones de familias compraran inmuebles a modo de inversión Recuerden lo que decían convencidos: “a diferencia de la bolsa, el tocho no baja”. Para satisfacer toda esa vorágine de familias disfrazadas de maligno especulador, las constructoras construyeron y construyeron hasta convertirse en principal motor de la economía del país. El 19% del empleo creado durante la última década era de la construcción (en Estados Unidos, la cifra sólo era del 4%) cosa que comportó una peligrosa concentración económica en un negocio que sabíamos que se paralizaría en cuanto los precios dejaran de subir. Y la burbuja se desinfló. Y el motor se paralizó.

El segundo y quizá más preocupante problema es el gargantuesco déficit exterior: España compra 100.000 millones de euros más de lo que vende y eso representa el 9,4% del PIB. Ese déficit exterior es, junto con el griego, el más grande de Europa y casi dobla el tan criticado déficit exterior de los Estados Unidos que sólo llega al 4,8% del PIB.

Para entender por qué el déficit exterior es preocupante permítanme una pequeña lección de economía: el déficit exterior es la diferencia entre la demanda y la oferta. Cuando una economía consume (o demanda) más recursos de los que produce (u ofrece), la diferencia tiene que ser comprada en el exterior. A eso se le llama déficit. Si, por el contrario, la economía produce más de lo que la gente del país compra, la diferencia debe ser vendida en el exterior y eso se llama superávit. El hecho de que la economía española tenga uno de los déficits exteriores más grandes del planeta tierra (y seguramente uno de los más grandes del sistema solar) quiere decir que o bien España compra demasiado o bien vende demasiado poco.

¡Y no! No vale decir que no es que España compre demasiado sino que, al tener que importar todo su petróleo, la factura de importaciones se ha disparado con el aumento del precio del crudo. Eso puede ser verdad… pero no explica por qué España tiene un déficit galáctico y no lo tienen otros países que también importan su petróleo como Alemania, Austria, Finlandia, Holanda, Suecia o Suiza, que no tienen déficits sino superávits de 6,4%, 2,9%, 4,5%, 5,9%, 7,9% y 13,9% del PIB respectivamente.

Si el déficit es la diferencia entre demanda y oferta, es obvio que sólo hay dos maneras de eliminarlo: reducir la demanda o aumentar la oferta. De cajón. Reducir la demanda en un 9,4% del PIB quiere decir que familias, empresas o gobierno tendrán que gastar menos. Eso implica una recesión económica catastrófica. No es lo que persigue el gobierno. Supongo. Ahora bien, si no quieren reducir la demanda, la única alternativa es aumentar la oferta haciendo que las empresas produzcan más con los mismos recursos. Es decir, “aumentando la productividad”. Problema diagnosticado y aquí es donde quería llegar. La pregunta clave es: ¿contribuyen las medidas adoptadas por el consejo de ministros a aumentar la productividad? Pues algunas, claramente, no. Destinar 10.000 millones a impulsar la vivienda protegida no sólo no aumenta la productividad sino que es un intento burdo de salvar a empresas constructoras en un momento en el que España debería reducir el peso de la construcción en el global de su economía. En el mismo sentido, las regulaciones medioambientales sobre energías renovables y lucha contra el cambio climático tampoco aumentan la productividad sino más bien al contrario.

Por otro lado, las propuestas de reducción de la fiscalidad –como la supresión del impuesto sobre el patrimonio-, el fomento de la competencia en transporte de mercancías por ferrocarril, el reforzamiento de la independencia de los reguladores, la flexibilización de la ley de arrendamientos y, sobre todo, la agilización de trámites para la creación de empresas, son medidas que, a medio plazo, sí contribuirán a la productividad.
El problema de esas medidas es que se quedan cortas. Para aumentar de verdad la competividad empresarial es urgente incrementar la calidad del capital humano a través profundas reformas educativas, introducir más meritocracia en el empleo, fomentar la innovación sin confundirla con gasto en I+D, flexibilizar las mentes de los jóvenes para que sean más movibles sectorial y geográficamente y sean menos burócratas y más emprendedores, y seguir reduciendo los enervantes obstáculos burocráticos. Todas esas medidas son importantes. Pero claro, son tan importantes, que no deberían haberse tomado en un urgente consejo de ministros del mes de Agosto. Deberían haberse tomado antes. Mucho antes. Cuando las cosas iban bien.



La Vanguardia, 08-17-2008

La Gran Farsa

El punt d'inici de l'actual democràcia a Espanya és la mort del dictador al llit. Amb la transició és va teixir una gran farsa basada en què el fet què els joves franquistes, els vells antifranquistes van decidir per esborrar el passat. I què la gran massa apolítica va acceptar.

Totes dos parts conscients de què cap d'elles podia dur el règim anquilosat i caduc. Van decidir què s'havia de transformar en una democràcia. Aquest pas "Modèlic" com se'ns ha fet creure, no és va fer sense dificultats fins a arribar a l'Estat democràtic. Tot què amb tics autoritaris i què mancat de la tradició democràtica de altres països Europeus del nostre entorn què ens duen almenys 30 anys d'avantatge.

Aquestos passos havien de dur a la idea que no hi havia hagut ni vencedors ni vençuts i va dur a l'oblit a víctimes i botxins, a diferència d'altres transicions com a Sud-àfrica, dictadures del con sud o la resolució del conflicte Nord-irlandès. On el primer cas: Els botxins van haver de explicar quina era la seva responsabilitat, sense obligació de demanar perdó. El segon cas; persecució judicial del botxins.
I El tercer; incentivar el demanar perdó a les víctimes per part del botxins i l'acceptació del perdó per part de les víctimes, independentment de la comunitat de pertinença d'uns i altres.

Aquesta fal·lera per ocultar els crims de uns i altres durant la Guerra i la posterior dictadura posterior (per part del Franquisme). Constata amb la gran afició de la justícia espanyola a perseguir i condemnar crims de règims aliens. O per justificar un espolí de documents com a dret de conquesta.

Ara mateix un jutge "divo" del sistema judicial vol obrir la caixa dels trons i el gran tabú de transició ara què els botxins ja jeuen en els taüts i poques víctimes segueixen vives avui.

La memòria històrica no ha de servir per enaltir un bàndol a costa de l'altre i posar unes víctimes en un pedestal i treure les altres a la picota. Si no per conèixer la època en què va passar i l'existència d'àngels i dimonis a Banda i banda. Qui era responsable de què en quina mesura com en els processos què va viure la RFA a finals dels 40s i primers dels 50s.

Però perquè això passi cal la fredor de la distància i avui les 2 espanyes segueixen aquí entre nosaltres vives i enfrontades. Per sort, després de 30 anys de democràcia l'enfrontament el duu la dialèctica i no les pistoles i no supura sang si no mala llet en tinta i ones de Radio Televisió.
Fins què no pugui veure el procés des de la llunyania i l'objectivitat no crec què és pugui obrir un procés de normalització i mirar l'historia. Desgraciadament aquell dia les víctimes com els botxins seran historia.

Ajuts al lloguer Jove

Ja vaig parlar ne fa temps al mes de Febrer si la memòria no em falla. Parlant de la descoordinació entre administracions que havia fet què Catalunya sent on més sol·licituds havia sols s'haguessin concedit dos ajudes de 210 Euros al mes al lloguer jove del "Ministerio de Vivienda".
Posen en seriós dubte la agilitat, eficàcia i eficiència de la administració alhora de concedir ajudes a la seva població.


Avui més sis mesos mes tard en torno a parlar gràcies a una noticia apareguda al 324 en què parlava de la lentitud en rebré els ajuts. Ens trobem que ha Catalunya, comunitat on hi ha més sol·licituds. S'han concedit de les més de 21000 sol·licituds uns 18000 ajuts han estat aprovats. Però que actualment s'en beneficien menys de 2000 dos mil joves que han rebut l'ajuda, menys de 1500 si recordo bé la noticia del 324, un trist resultat. I els temps entre què és concedeix l'ajut i aquest té una aplicació real passen uns sis mesos degut als tràmits administratius i als controls "per evitar fraus".

Les raons són diverses i els topalls sobretot administratius són múltiples i resten eficàcia a la mesura. Alhora segons fons d'avalot (UGT) les ajudes no s'adeqüen als preus del mercat o el parc de lloguer.
Un factor més fa ressentir l'eficiència perquè què no s'hagi transferit la concessió dels ajuts i els fons per aplicar los a les administracions més properes al ciutadà alenteix el procés, li resta agilitat i no l'adequa a les realitats pròpies de diferents territoris. Junt que la subvenció no és la millor solució per fer el lloguer assequible, perquè per economia elemental és sap que un increment de demanda fa pujar el preu.

La pròpia existència d'un Ministeri "florero" com Vivienda s'hauria de poder qüestionar quan les competències estan "sobre el paper" transferides a les CCAAs quin sentit té la presència de una administració estatal que envaeix competències que han estat transferides per fer i desfer i concedint o no ajuts.

La agilitat a més és ressent de la gran quantitat de paperassa que encarà avui s'ha d'aportar per accedir als ajuts al lloguer. I l'únic cònsol és que degut a la fi de la Campanya electoral no estem envaïts de publicitat institucional parlant dels beneficis de les ajudes concedides.

L'infern és ple de bones intencions, hem de suposar que sempre són bones en cas de les polítiques socials. Però cal tenir el compte els resultats han de estar sempre per sobre de les intencions al hora de valorar la acció de govern.
I el deure del ciutadà hauria poder exigir un funcionament adequat amb el càstig més gran que la democràcia ha inventat i en el fons el què la fa superior a altres formes de govern; no votar als què ho fan malament.



http://www.20minutos.es/noticia/346872/0/neguen/lloguer/sols/
http://www.20minutos.es/noticia/346872/0/neguen/lloguer/sols/