El Tunning contra el Feng Shui

Fa poc ha despertat una polèmica entre els socis del Tripartit degut a unes modificacions en el cotxe oficial A8 limusina del president del Parlament Esnest Benach. Gran part del cost de 110000€ del vehicle recau en la seguretat i el blindatge.

Per una banda Considero que el President del Parlament, en tant que la segona més alta autoritat del país, ha de disposar de les eines necessàries per a exercir de les seves funcions. De fet a no crec què a ningú li agradés què el president de la Generalitat fes els viatges oficials amb low cost, Això vol dir uns mitjans preparats per a poder exercir el seu càrrec, un vehicle de representació per poder assistir als actes als què ha d'assistir en virtut del seu càrrec i un compte de despeses que li permeti fer aquells viatges o els obsequis institucionals que per raó del càrrec hagi de fer.

Un altre cas és si els desplaçaments del vehicle són per us privat o si el límit de les despeses de representació o els seu us és l'idoni o exagerat. Fet què no s'ha provat. Tot i què ara no tocava degut a la crisi i la imatge d'austeritat què govern vol donar amb els últims pressupostos. Aquest ha rebut una personalització per valor de més de 9000€ en accessoris. Els quals, són serveixi la redundància; accessoris sota el meu punt de vista prescindibles. Descartant la taula de treball què permet realitzar tasques camí i tornant de la feina i és podria justificar la seva instal·lació.

I què entrés a reconèixer-ho i demanar disculpes, no ajuda a justificar-se si no què dóna la raó els que li han fet crítica; com l'ABC i la Razon. Sincerament ha fet el préssec. Què dubto què haguessin fet els seus antecessors en el càrrec.

No obstant, el renovament del seu cotxe oficial havia estat aprovat per la mesa del parlament per tant era de coneixement públic. I no difereix gaire del cotxe oficial del President del Govern.

L’afer del cotxe de Benach ha servit per mostrar el sectarisme imperant on el mateix fet, on tot té una gravetat relativa; el què depèn del qui. Demostrant com alguns periodistes i polítics fan servir dos jocs de mesures del tot diferents, segons si jutgen amics o enemics. Hem vist com disculpaven en Benach, polítics d’Esquerra, que en el seu moment han actuat com a veritables inquisidors en afers menors que afectaven membres d’altres partits. I hem vist actuar ara com a inquisidors a gent d’altres partits. Del mateix govern! que disculpaven amb màniga ampla als seus en afers més rellevants, ells i de gent del seu partit. I amb un protagonisme estelar; ficant-se al costat de l'ABC i la Razon, un polític què passara amb més pena què gloria pel seu actual càrrec i l'unic bo que deixarà al seu substitut serà un despatx Feng Shui.

Encara és viva la vella tradició mediterrània què defensa afavorir sempre als amics i tenir los aprop i amunt, però que no facin ombra i putejar sistemàticament els enemics per qualsevol busca a l'ull sense preocupar-se si en el seu ull hi ha una viga.

Diners i Felicitat

Dinero y Felicidad: Article de Xavier Sala i Martin aparegut a la Vanguardia.

Dice la leyenda popular que el dinero no compra la felicidad. Y son muchos los que creen que la leyenda está validada por la evidencia científica desde que, en 1974, Richard Eastelin estudió la relación para diferentes países y llegó a la conclusión de que, a partir de un cierto nivel de renta per cápita (unos 15.000 dólares anuales en valor de hoy), más dinero no aportaba más felicidad. Ese resultado se llamó la Paradoja de Easterlin.

El descubrimiento de esa paradoja tuvo consecuencias importantes. Por ejemplo, hizo que los psicólogos desarrollaran teorías económicas que utilizaban el concepto de renta relativa: yo soy más feliz, no si mi renta sube en valor absoluto, sino si sube en relación a la de mis vecinos. Ya se sabe que el peor día en la vida de uno es aquel en que… ¡el vecino se compra un BMW!

La paradoja también hizo que la ONU creara el índice de desarrollo humano que incluye salud, mortalidad infantil o educación entre otras cosas para medir el progreso de las naciones en sustitución del PIB o la renta per cápita que utilizan los economistas serios. Ese índice es peculiar porque es sabido que los países ricos tienen mejor salud, más educación y una mortalidad infantil menor, precisamente porque todo eso cuesta dinero. Otra consecuencia de la paradoja es que el movimiento ecologista pasó a no tener ningún rubor a la hora de proponer el cese del crecimiento económico para preservar, entre otras cosas importantes, el caribú canadiense, el buitre leonado y la temperatura global del planeta.

En mi opinión, las conclusiones de Easterlin siempre fueron mal interpretadas. Porque una cosa es demostrar que una relación estadística no existe y otra muy distinta es no poder demostrar que existe. Y Easterlin no probó que no había relación entre renta y felicidad a partir de 15.000 dólares sino que nunca pudo demostrar que existía. Entre otras cosas, el problema es que su estudio no incluía a casi ningún país pobre.

Afortunadamente, Gallup acaba de llevar a cabo una macro-encuesta en 130 países, incluidos muchos países pobres, donde, además de instar a los entrevistados a evaluar su felicidad poniendo un número entre 1 y 10, se les pregunta sobre diferentes aspectos relacionados con su bienestar como cuántas veces han reído, sonreído, se han sentido tristes o deprimidos durante las últimas 24 horas, o si se sienten libres, amados o respetados. Los nuevos datos han sido analizados por Justn Wolfers y Betsey Stevenson de la Universidad de Pennsylvania y su estudio arroja resultados interesantes:

Primero, la gente de los países ricos dice ser más feliz que la de los países pobres. La correlación, de un 80%, es muy importante. Parece que la visión idílica de la pobreza que a veces hacemos desde nuestra prosperidad es un espejismo que los pobres no comparten.

Segundo, como cualquier mileurista español podría haberle explicado al profesor Easterlin, a las personas que cobran cerca 10.000 euros anuales también (repito, también) les produce felicidad un aumento de salario. De hecho, la relación entre felicidad y prosperidad no sólo no se detiene sino que se acentúa a partir de los 15.000 dólares.

Tercero, dentro de cada país, la gente rica es más feliz que la pobre.

Cuarto, la felicidad de casi todos los países aumenta con el paso del tiempo. Hay excepciones como Bélgica, cuya felicidad ha decrecido (eso de tener tanto gobierno europeo parece que no les sienta bien a los belgas) y Japón, donde la felicidad se estancó en 1990 a raíz de la profunda crisis económica que todavía no ha superado.

Quinto, en los países ricos hay más gente que dice haber reído o sonreído en las últimas 24 horas y hay menos gente que dice haber experimentado dolor, depresión, aburrimiento o enfado.

Conclusión: la paradoja de Easterlin no existe. Y eso no debería ser una sorpresa: cualquier analista razonable debería haber concluido que, cuando 6.000 millones de personas trabajan duramente para mejorar su situación económica y un sabio les dice que son tontos porque su esfuerzo no les va a reportar más felicidad, tarde o temprano se demuestra que los tontos no son los ciudadanos.

Dicho esto, el estudio resalta algunos aspectos curiosos. Por ejemplo, la felicidad de las mujeres ha decaído desde 1970. Parece que el importante progreso social de la mujer en ámbitos como la educación, el trabajo, el control de la reproducción o la creciente participación masculina en las tareas del hogar y la educación de los hijos, no se ha plasmado en una mayor felicidad. ES más, la creciente insatisfacción femenina se da tanto en trabajadoras como en amas de casa, tanto en las casadas como en la solteras y separadas, tanto en las de altos niveles de educación como de bajos y tanto en jóvenes como en mayores.

Otro resultado destacable es que la gente de izquierdas es más infeliz que la de derechas, aunque la explicación parece no tener nada que ver con la política: los de derechas son más religiosos y tienden a estar casados en mayor proporción y resulta que, a igualdad de ingresos, la gente religiosa y casada tiende a ser más feliz.

Y finalmente, la renta no está correlacionada con el amor. Parece que el dinero compra casi todo lo que genera felicidad, desde comida a educación pasando por salud, libertad, cultura, viajes, sexo o matrimonio, pero no puede comprar el amor. Vistos los resultados del estudio, sin embargo, el amor sólo debe representar una pequeña parte del bienestar. Si no, no existiría esa relación tan fuerte entre dinero y felicidad.



La Vanguardia, 17-09-2008

De peus a terra

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena; notari, ex-vocal del CGPJ, president del cercle d'estudis sobiranistes i conseller nacional de CDC.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 12 d'octubre del 2008

Però sense cabra...

L'ultim i avorrit diumenge vaig dedicar-me a fer zapping, fins que va caure a les meves mans el DVD dels Joves, mentre hem recuperava d'una nit de festa per Salou incloent el "conyàs" de desfilada, per un cop estic d'acord amb en Rajoy, cabra inclosa.
L'escrit té l'origen d'una conversa amb en Joel del petit liberal .

Si passegeu per la vostra ciutat veureu un gran nombre de pintades amb les paraules: Lluita, combat, resistència, revolta, etcètera.
Totes amb connotacions d'us de la força i la violència (la legitimat de l'us d'aquesta queda a disposició del lector).

En canvi si parleu amb els autors del delicte (de les pintades) se us farà evident la idea utòpica i idealitzada de país i el poc amor a les formes d'autoritat com la policia que voldrien eliminar del seu paradís del socialisme (sustentat en els casos reals per una policia i exèrcit hiperdimensionats per mantenir el control total del país i la gent). la paradoxa; el seu antimilitarisme militant que contrasta amb l'elogi de la violència de les seves pintades. Quan encarà no tenia clar si era independentista o no. En una ocasió en una conversa de bar i birra vaig provocar algun atac epilèptic amb la pregunta: I els països catalans independents hauran de tenir exèrcit, no?

Perquè, tampoc és certa la imatge venuda dels catalans com a poble pacífic perquè com tot territori feréstec i pobre de frontera sempre ha donat bons soldats (sobretot d'infanteria lleugera irregular). Passant de Guerrers ibers a Miquelets o partides de carlins passant pels almogàvers.*

Jo penso què la voluntat de construir un estat no implica el desig de la construcció d'un estat ideal si no la creació un estat real. Com tots els estats reals de la UE dels 27 i gairebé tots participen en organitzacions de defensa col·lectiva i tots aquests disposen de política de defensa (inclosa Malta 400000 habitants). Hi han estats al món sense exèrcit: com Costa Rica*, Islandia, Monaco, Andorra, San Marino o Vaticà. La majoria de casos són microestats què depenen de la garantia de 3s i de la bona voluntat de tercers per defensar la seva sobirania i independència, per això les neutral Suïssa i Suècia segueixen la política del "Si vis pacem para Bellum". EUA, FRA/ESP, FRA, IT.

Un a cop assolida la independència democràticament. Ens haurem de treure del cap la imatge de l'Exèrcit Espanyol com a "opressor" i pensar que serà necessari disposar de una política de defensa pròpia i coordinada amb els països de la UE, amb temes com la coordinació de sistemes.
On ens trobarem tanta i inclús més resistència a la que ens hem trobat per disposar de policia pròpia. Perquè hi ha gent que encarà no ha entès que amb l'estat de dret la policia pot fer servir la porra per garantir la llibertat i la seguretat de les persones.

A més tampoc cal què és parli de una força gran, què no és necessària si no és vol per amenaçar els veïns o per controlar els súbdits, ni amb molt material, perquè la geografia catalana tampoc és adequada pel desplegament de grans forces blindades, la què seria raonable entrenar, equipar, desplegar i mantenir amb un pressupost raonable. Tampoc descuidant la projecció exterior en missions de pau.

* He remeto: Als quatre volums: Història militar de catalunya de F Xavier Hernández, ed Rafel Dalmau.
** en canvi té guàrdia nacional.

La culpa és del capitalisme

Amb la crisi han sortit de la seva caverna els que des de el 1991 portaven tancats en la seva caverna. Han sortit amb satisfacció com a antics profetes al bram de: Ja ho deia jo, la culpa és el capitalisme. El capitalisme ha mort, el neoliberalisme (salvatge) ha mort. L'estat ha d'intervenir. Els Estats Units han deixat de ser una gran potència, que la crisi actual serà al capitalisme i a occident el que va ser la caiguda del Mur de Berlín per al món comunista.

Bé doncs, el problema en part en la intervenció o la fallida de les entitats públiques al supervisar els mercats financers i sobretot els paquets i les condicions de les subprimes. Clar, que no és pot comparar la crisi a l'Europa continental amb el món anglosaxó perquè la crisi té causes diverses. Però sí tenen en comú què els agents públics han intervingut activament en la situació mirant cap l'altra banda.
En el cas nord-americà el creixement econòmic i la bombolla immobiliària ha dut als bancs a acceptar donar crèdits a clients NINJA (No Income No Job or Assets)que compraven hipoteques d'alt risc. Els bancs difícilment és podien negar i també tenien la Garantia de 2 empreses semipúbliques; com FanyMae, creades per permetre als pobres a accedir a un habitatge, que garantien al bancs part del valor de la hipoteca (93%) i els usuaris passaven a pagar a Fanny Mae.

Davant la manca de liquiditat i les entitats van començar a passar-se els "bons hipotecaris" com una pilota a risc que si el titular de les hipoteques feien fallida la bola petaria deixant xop a qui tenia la bola en aquell moment. En aquest cas les AAPP com la Reserva Federal van mirar cap un altra banda.

El cas espanyol ha estat que la bombolla i la febre constructora i especulativa feia feliç a tothom, inclús els profetes del primer paràgraf deien: Compra pisos és un valor segur el totxo no cau mai o aparcaments. Els preus de l'habitatge van pujar molt per sobre dels salaris reals endeutant les famílies i fent que molta gent no pogués accedir a un pis sense la protecció oficial. Els ajuntaments i les administracions van callar perquè sobretot les entitats locals és beneficiaven de la febre del totxo.

En aquest cas la bombolla ha petat i les constructores, promotores i apis s'han trobat molt endeutades i sense saber si podran tornar els crèdits.

El sistema financer ha fallat, sí. I sobretot ha estat una crisi de confiança que afecta als bancs perquè no saben qui esta afectat perquè han petat els bons brossa. Per als EUA això hi ha crisi financera, que no econòmica. A Espanya no hi ha crisi financera però si econòmica perquè han petat els sectors bàsics sobre els què s'havia bastit el creixement econòmic del últims anys: la construcció i el turisme. I ens ho hem de fer mirar. No pot ser que una economia és sustenti en dos sectors poc productius i visqui del consum i de captar l'estalvi dels nostres veïns del nord.

DE PORC I DE SENYOR SE’N VE DE MENA

DE PORC I DE SENYOR SE’N VE DE MENA

"Les lleis les fan els que manen i els que manen tant a Catalunya com a Espanya només les utilitzaran per aixafar-nos"

Natàlia Molero

Qui s’imaginava que el Tribunal Constitucional beneiria un Estatut contra el qual el PP va presentar una esmena a la totalitat i el PSOE 67 esmenes, que ve a ser el mateix, però dissimulat?

I com és que la filtració del cop de pal arriba a través del Grup Godó? Algú s’imagina que La Vanguardia publiqués una cosa semblant sense l’acord de qui mana, és a dir del president Montilla?

Naturalment els catalans, sempre amatents a arreglar, buscar pactes, treballar, construir, somiar allò impossible però creure-hi malgrat tot, nosaltres, ens aferràvem a la llei, al fet que l’Estatut havia estat votat en referèndum pel poble de Catalunya.

Que il•lusos som… les lleis les fan els que manen i els que manen tant a Catalunya com a Espanya només les utilitzaran per aixafar-nos amb la seva bóta militar, ara reconvertida en Constitución Española (que Déu perdoni ERC, a mi em costarà més).

Som uns beneïts, certament, però no pas per ignorància, sinó per bona fe, per creure en l’Estat de dret, per confiar en tipus com ZP o Montilla pels quals l’Estatut només va ser la daga amb la que van arrabassar el coll de Maragall, un cop mort el gos, morta la ràbia. Avui a Catalunya PSC i PSOE són exactament la mateixa cosa i tenen la mateixa unitat de destí: anorrear Catalunya i els catalans, convertir-nos en una regió curiosa que “ a casa i quan no hi ha visites parla sempre en català” com cantaven els Falsterbo, viu encara el dictador.

Hem intentat fins al darrer moment posar tot l’enginy, el talent i la voluntat en defensar el mínim acceptable, però això per a ells és impossible d’acceptar.

La democràcia és tan recent que alguns ni se n’han adonat de la seva existència, i, com el president Montilla, fan la comèdia de plantar cara a l’adversari, per després anar-se’n junts a brindar i fotre-se’n de nosaltres.

Què voleu que us digui, mireu Zapatero, Bono, Zaragoza… observeu Saura, la dona, el pobre Joan Boada, Carod, Puigcercós… en quines mans hem deixat el país? Només se m’acut allò que deia la meva àvia i que tanta saviesa encapsulada porta: “De porc i de senyor se’n ve de mena” i doncs, què ens pensàvem?


Natàlia Molero: aparegut al Singular Digital.

El Bono solidari.

El nostre peculiar Bono del qual desconeixem qualsevol habilitat musical; tret pot ser d'interpretar el cara el sol a duo amb el seu pare falangista. Com tan li agrada recordar.

En José Bono fa uns dies ens va recordar què; "No entén les queixes dels catalans." Responent amb la típica demagògia justificativa de l'espoli fiscal: "Qui té més, paga més, diu. Qui paga més, no té més drets, diu." O més aviat entén però no vol què els castellano-manxecs perdin les prebendes obtingudes gràcies a la "solidaritat" involuntària de les comunitats riques.

No hem de caure en la seva demagògia, perquè la demagògia oculta grans mentides darrera petites veritats. Hem de evitar confondré pagar més per ser ric, què és política redistributiva de la renda. Amb un espolí, la justa queixa dels catalans no és què paguem més, si no que després de pagar els catalans tinguem menor renda disponible que els ciutadans de altres zones de l'estat beneficiaries de la política d'escanyament fiscal.
Ni què després de pagar les infraestructures de "todos" nosaltres no rebem els fons o els fons que rebem no s'executin per fer les infraestructures necessàries pel país o hagi estat la Generalitat qui s'hagi de rascar la butxaca per executar les.

Evidentment, qui paga més no ha de tenir més drets, però tampoc cal que en tingui menys. Si no què la diferència entre les xifres cedides i rebudes en concepte de "solidaritat" sigui dèficit escandalós, què tingui efecte en el nostre dia a dia. Barracons a les escoles, pocs ordinadors i obsolets a les escoles, una sanitat amb cues, cues a les carreteres i transports públics tercermundistes, talls de llum que ens deixin a les fosques, etc. Defícit el qual cap ciutadà de la resta del món més enllà dels Pirineus pot entendré o justificar.
Perquè no oblidem que de cada cent Euros que els catalans generem ens queda a final del procés poc menys de noranta.

Per desgràcia, el problema de la qüestió; no és què ni en Bono o l'Ibarra no entenguin què passa, si ho fan. Si no, que els edificis de la Manxa o Extremadura tenen com a fonament per subsistir la ingent solidaritat dels "rics" i què sense aquestes "aportacions solidaries" no podrien subsistir com a tals.
Com a resultat què totes les promeses electorals per populistes que fossin fetes per aquests expresidents s'han finançat sense l'esforç fiscals dels seus votants què tenen avantatges a un nivell de benestar molt per sobre del dels benefactors rics que són solidaris amb les seves comunitats.

http://wwww.avui.cat/mon_politica/detail.php?id=42710