TRIPARTIT, FASE TERMINAL

Felicitats per aquest gran article. Reflexa la meva impressió i la de molta gent sobre el govern de Catalunya. 6 Anys després del primer tripartit amb 3 anys de segon tripartit. Sembla el govern encarà dóna impressió als ciutadans de temps perdut. El nostre és un govern inestable i tan mancat de cohesió com un castell de cartes. Nacionalment la meva impressió és de retrocés.

TRIPARTIT, FASE TERMINAL

"Com deia el pastoret andalús, calen fets i no paraules: són indispensables unes eleccions anticipades"

Agustí Bordas

Pansits, desbordats i desmotivats, els integrants del govern Tripartit estan prenent consciència del final del seu experiment. Afrontar la defunció de la coalició dels perdedors és quelcom dur per a ells i, sis anys després del Pacte del Tinell, les reunions del govern al Saló Tàpies han adquirit el to d’un funeral.

Només cal que comprovin les fotografies de la trobada del govern d’aquesta setmana passada; semblava que tots plegats acabessin de veure el tercer acte de Madama Butterfly. On són ara els il•lusos de la “Catalunya Optimista”?

Han hagut de passar sis anys, més d’un lustre, per començar a fer balanç del llegat tripartit: dos presidents mediocres; un primer eixelebrat, caracteritzat pels estirabots i les excentricitats i, l’altre, representant de l’aparell espanyolista baixllobregatí. Sense cap dubte, ambdós han fet minvar el prestigi de la Generalitat.

Més greu encara, d’ençà que el fill d’Iznájar va esdevenir President, la Generalitat ha estat incapaç de plantar cara a Madrid: ni s’ha resolt el traspàs de l’aeroport del Prat, ni s’ha aconseguit el traspàs de rodalies RENFE, ni tampoc – malgrat les patètiques advertències de Miquel Iceta a la resta del PSOE– han aconseguit tancar un acord de finançament compatible amb les previsions estatutàries. No deien que si guanyava Zapatero, guanyava Catalunya?

Segons m’expliquen, la conselleria d’Economia viu un veritable pànic davant l’explosió del dèficit i el deute de la Generalitat. La fugida de càrrecs de confiança i la constatació de l’absència d’un pla per ajudar a afrontar la crisi, fan innecessàries les enquestes: el canvi és inevitable.

Comprenguin que no predico un triomfalisme primerenc, sinó una dolorosa constatació. Els sis anys de tripartit han estat sis anys perduts. El procés d’espanyolització de la nostra societat –començant per TV3– ha estat indubtable i, per culpa de la nostrada esquerra tronada, l’economia catalana no ha pogut posicionar-se estratègicament per fer front a la crisi global. Com deia el pastoret andalús, calen fets i no paraules: són indispensables unes eleccions anticipades.

Aparegut al singular digital. Agustí Bordas.

La cacera dels símbols

Aquest text és sobre uns fets ni són cap novetat i han causat cap sorpresa. En aquesta temporada de caça, no sols les escopetes nacionals estan en "el monte" perseguint cérvols i corruptes; també els articles de l'Estatut.

Si Montesquieu visites l'espanya d'avui tindria un bon exemple de que no és la divisió de poders o la independència del poder judicial. Espanya és un dels Estats Europeus amb pitjors resultats en tots els rànquings de independència judicial.
Els màxims dirigents d'aquests òrgans són decidits de manera opaca pels membres dels dos grans partit Espanyols. On la col·lusió entre els alts tribunals i el poder executiu i legislatiu són totals. Ja que tant PP i PSOE escullen a jutges que per ser escollits accepten i segueixen les instruccions dels que els han proposat o no necessiten instruccions per fer els què els governs i partits desitgen. Tant PP i PSOE consideren l'Estatut massa potent i han decidit fer servir el tribunal constitucional. Escollit pels dos partits per a retallar amb caràcter retroactiu la llei orgànica què és l'Estatut, fent burla de tot el sistema legal.

Com a primer tast del què ens caurà a sobre en les pròximes setmanes. Ja ens han filtrat, que el primer que s'eliminarà o reinterpretarà serà la consideració de "Nacionals" dels Símbols catalans i la seva consideració com símbols de l'Estat Espanyol; Fins ara els símbols catalans havien estat considerats nacionals en funció de la ideologia i una manera de veure Catalunya com a nació, però fins als 2006 aquests símbols no eren acceptats com a nacionals. I per tant no tenien la protecció jurídica amb que estan blindats els símbols de l'estat Espanyol. En contra de l'Estatut vigent del 2006, qui si els dóna aquest reconeixement.

Els símbols nacionals tenen importància pels pobles i són un factor reconegut que identifica i cohesiona a una col·lectivitat com a tal tant com ho pot fer una llengua o una cultura. Inclús hi ha la semiòtica com Ciència que els interpreta. Doncs bé aquestes dotze persones escollides per PP i PSOE. Legalment imposaran que els símbols catalans, no són símbols jurídicament.

Perquè uns símbols; els catalans pertanyen per ells únicament al cor i els espanyols són "de todos"; no sols pertanyen al cor si no que tota la força de l'Estat esta al darrera perquè són de llei. I qui vulgui veure empíricament la diferència que vagi amb un amic a una plaça. Què un cremi una senyera i l'altre una rojigualda i vegeu les conseqüències legals que comporta.

La diferència legal entre ser nació i considerar-se nació és què aquesta declaració va reforçada per una llei que diu: Som nació, pe: Tota constitució.

Davant aquesta situació no hem de permetre una retallada dels nostres drets individuals i col·lectius. Si en el text que vam aprovar vam acceptar què els símbols catalans eren nacionals; em de dir No davant una vulneració de la nostra decisió. Perquè el No implica tornar a la situació de 2006, prèvia a aquesta sentència infame. Perquè la "llei" no tombí el dret i no passi per sobre la voluntat d'un poble.

Plans d'ajut i el coratge.

Fa uns dies vaig assistir a Salou en la reunió del comite local de CiU on és van explicar els projectes que s'avien presentat per acollir-se als "Plans d'ajut a la construcció" per a finançar obra pública no pressupostada per part dels ajuntaments, que comptarà amb 8000 milions d'€ a nivell estatal a realitzar via copagament. Per fer petita obra pública. Se què la mesura a priori semblaria bona i què és alabada, sobretot per la premsa afí, perquè mantindrà llocs de treball. Però jo discrepo del pla i la seva utilitat a llarg termini. Diners que hem de tenir en compte tot que no surten del no res si no del endeutament, normal en temps de crisis i que pagarem la factura en el futur. També amb els ajuntaments que tinguin majors problemes de finançament degut a la paralització d'obres poden tenir problemes de liquiditat a l'hora de presentar projectes. A part hi ha el factor temps, la velocitat, tots sabem la lentitud de administració i què els projectes han de ser revisats abans de l'aprovació. Algú creu que l'adjudicació de tots aquests projectes és farà en tan sols 2 mesos?

La idea general és encertada, esta basada del principis (neo)keynessians de generar despesa pública per reactivar la economia. Què els paletes continuïn fent de paletes i no vagin a l'atur, perquè s'ha paralitzat el sector de la construcció. Tinguin un sou, per tant consumeixin, el consum és mantingui i què la crisi sigui menys greu. Però Keynes ho hauria trobat una barbaritat com esta plantejat.

Aparentment la idea, és bona perquè protegeix els llocs de treball; però protegeix al treballador? Tal com esta pensada la idea és mantenir "artificialment" treballant a treballadors d'un sector poc productiu sobre el què s'ha basat el creixement econòmic espanyol i ha arribat a representar gairebé el 20% del PIB i la fi de la bombolla d'aquest sector ha arrossegat el sector Bancari i de retruc la resta de la economia Espanyola. En això els EUA poc han tingut a veure, perquè a Espanya la crisi és endògena, es a dir: Made in Spain.
Però, destinar els diners a mantenir ells llocs de treball dels sectors ineficients més afectats per la crisi per mi és no és cap solució a la llarga. Perquè correm el risc de recaure en el mateix patró de creixement i a tornar a patir una crisi idèntica d'aquí uns anys.

El govern hauria de poder tenir el coratge de desenvolupar sectors de major valor afegit i productivitat per reduir el pes de la construcció. Via la incentivació. Oferir protecció al treballador amb plans de formació per als treballadors dels sectors afectats i que ampliessin el seu capital humà. I si és vol protegir els lloc de treball s'ha reduir temporalment els costos de tenir un treballador en nomina. ja sigui seguretat social a càrrec del treballador i de l'empresa i agilitzar el pagament de l'IVA a retornar (per afavorir les empreses exportadores).

Els governs Espanyols des del PP d'Aznar i PSOE de José Luis Rodríguez no van veure en temps de bonança la necessitat de practicar una reconversió, solament van veure en la situació econòmica una oportunitat de treure pit.
Ara en temps de Crisi la necessitat de aquesta ha passat a ser evident. A diferència dels Governs de Felipe González aquest govern no sembla capaç de tenir el coratge de prendre mesures impopulars.

Per minimitzar la crisi. El que ha de fer l'Estat. Agilitzar els propis mecanismes: com els crèdits de l'ICO; que tarden una gran quantitat de temps degut a l'excés de tràmits administratius i per empreses que necessiten injeccions de liquiditat tot ser rendibles els tràmits són una eternitat i reduir la morositat de les administracions públiques (que arriben a pagar a 200 dies). Un altra opció seria que el govern avales a empreses viables i que aquests fons fos una garantia.

Nota de Premsa

Des de dimarts passat la JNC de Tarragona està repartint per la ciutat 30.000 fulletons informatius que, sota el segell "D.O. Ballesteros & Co. Mentides", cita els incompliments més notables de l'equip de govern de l’Alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros.
Segons el comunicat de la JNC, “d'aquesta manera, es vol posar en evidencia la falta de seriositat de la manera de fer del Sr. Ballesteros la qual ens atrevim a definir com a pura i demagògica retòrica, carent de contingut i més semblant a un castell de cartes que no pas a un pla de treball estudiat i estructurat; feble, insegur i sense cap garantia de que s'acabarà culminant”.

El fulletó consta de dues cares on en una d'elles s'enumeren set dels “nombrosos” incompliments del govern municipal encapçalat pel socialista Josep Fèlix Ballesteros com són: la promesa de desencallar la Façana Marítima en sis mesos (anunciat el 23/10/2007), l'incompliment de tirar endavant la municipalització de l'emblemàtic edifici Banc d'Espanya (publicat el24/05/2007), el de soterrar el pas a nivell de la Plaça dels Carros promès el 23/10/2007 i que es duria a temps en un plaç d'un any i mig, l'anunci relatiu a l'inici de la construcció del Nou Camp del Gimnàstic fet el març de 2007 al Butlletí Municipal i anunciat per a finals de l'estiu de l'any passat, la també


La JNC de Tarragona reparteix 30 mil fulletons amb els "incompliments" de l'Alcalde Ballesteros

Segons la JNC, aquesta iniciativa pretén posar en evidència la falta de seriositat de la manera de fer de Ballesteros la qual defineixen com a "pura i demagògica retòrica"

promesa de posar en marxa "de manera immediata" les llars d'infants de les Clarisses i del Cèsar August anunciada durant l'edició de l'any passat de la conferència de l'Estat de la Ciutat, i per últim l’incompliment en la construcció dels 900 pisos socials “que el Sr. Ballesteros va prometre que tiraria endavant en quatre anys ja que de moment no s'ha construït ni una desena i dubtem que amb l'actual situació ho arribi ha aconseguir en detriment del benestar de totes aquelles famílies que, de resultes d'una bona gestió, s'haurien pogut acollir a una mesura com aquesta que de ben segur hagués significat un gran alleugeriment en l'actual conjuntura econòmica”.

Des de la JNC de Tarragona es creu que, “de seguir així, amb un govern municipal simplista, únicament capaç d'impulsar iniciatives menors, poc valentes, amb poca o nul•la capacitat de resolució de problemes i amb l'obsessió d'aturar tots els projectes anteriors al seu govern amb l'únic objectiu de confondre al ciutadà, només afavorim l'estancament del desenvolupament de la nostra ciutat en la que cada dia és més car viure (només cal fer una ullada a l'increment de les taxes municipals que han patit una pujada molt per sobre de l'IPC de finals d'any)”.

DE LA VIDA ACADÈMICA A LA POLÍTICA A L'EUROPARLAMENT

Roda el món?

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB www.ramontremosa.cat

LLUÏSA JOVER

1. LA VIDA ACADÈMICA ÉS PLÀCIDA i tranquil·la. El meu pare deia que els professors d'universitat som els canonges moderns. He fet sort: després de treballar molts anys al sector privat, he anat a raure a la docència universitària, que deixa temps per llegir i escriure. He estudiat i escrit sobre dèficits i oportunitats del meu país amb ànim d'influir en el debat econòmic i polític català. Si ara salto a la política és perquè no veig que els dèficits siguin corregits, ni que les actuals polítiques públiques s'orientin clarament a aprofitar les oportunitats que el món ofereix a Catalunya.

DE BEN JOVE HE TINGUT EL CUC de la política, per bé que sempre he pensat que els lideratges han de ser prepolítics: cal haver demostrat en la vida civil i professional alguna capacitat abans de saltar a l'arena política. Haver exercit una professió és també una garantia de sortida, en forma de retorn al món laboral, que dóna més llibertat per actuar. No tinc experiència parlamentària, però fa anys que volto pels meus països fent una feina que s'hi acosta: escoltant i mirant d'ajudar, donant veu a sectors productius i a territoris que no disposen d'altaveu. Intueixo que la política em pot apassionar tant com avui ho fa la docència. Hi ha vasos comunicants entre acadèmia i política: a la meva facultat els professors Joaquim Muns i Francesc Granell, després del seu pas per Brussel·les i per organismes supranacionals, van tornar amb una molt més gran amplitud de mires, coneixements i experiències sobre l'economia i el món. Això es nota tant a les seves classes com a les converses al bar. Roda el món i torna al Born.

2. HE ACCEPTAT D'ENCAPÇALAR LA LLISTA de CiU al Parlament Europeu. Si no ho feia, sempre hauria tingut recança sobre què hauria pogut fer (el pitjor pecat és el d'omissió). Feia temps que parlava amb gent molt diversa sobre el país i tenia ganes de fer alguna cosa. Ara se m'ha ofert una oportunitat, que és també per a mi un honor, que m'ha semblat indefugible: passar d'espectador a actor de la vida política, tot i saber que d'ara endavant passaré de jutjar a ser jutjat.

L'ANY 2001 VAIG ESDEVENIR PROFESSOR titular d'universitat i volia escriure articles i llibres. La independència de criteri em semblava molt important i, atès que feia molts anys que no feia vida de partit, vaig donar-me de baixa de CDC el 2002, també en desacord pel segon pacte de CiU amb el PP (del pacte del Majestic en tinc la millor opinió: encara no ha estat superat en influència catalana sobre la política econòmica i en avenç de l'autogovern). Tots aquests anys, però, he seguit essent soci de l'associació Barcelona 2020 i he seguit adherit a la Fundació Catalunya Oberta. Tot i discrepar amb CiU en el nou Estatut (com a acadèmic vaig preferir pecar per excés: no em semblaven prou garantits els avenços en finançament i en inversió estatal que Catalunya urgentment necessita), aquests dos fils mai no els he trencat. Tinc una visió de la societat i de qui i com es crea la riquesa en un país que encaixa amb la que sempre ha tingut CDC. "Tu ets genèticamet convergent" em va dir fa poc un bon amic avui al govern.

SI NO PENSÉS QUE ALTRES TRIPARTITS podrien fer avançar més Catalunya, avui no seria candidat. Si no veiés que l'actual govern és manifestament ineficient (amb algunes molt notables excepcions: Tura, Tresserras i Nadal i força gent dels seus equips), avui no seria candidat. Si no cregués que Artur Mas també mereix una oportunitat de governar i que és el líder que Catalunya necessita, avui no seria candidat. Si no pensés que la base industrial del país (la xarxa que sempre ha sostingut l'economia i, per tant, la nació) està amenaçada pel fonamentalisme ecologista d'ICV, avui no seria candidat. Si no tingués prou evidències que ERC vol seguir fent més tripartits, avui no seria candidat. Deia Joan Fuster que "la política, si no la fas, te la fan". I sóc conscient que no hi ha fórmules màgiques: un Plató ja gran, a la seva setena carta sobre política, recomana al jove Dió que per fer front a la decadència d'Atenes "cal que es donin lleis millors". Roda el món i torna al Born.

3. ATÈS QUE SÓC CANDIDAT DES DEL diari se'm convida a deixar-hi d'escriure. Des de fa tres anys i mig he gaudit d'un autèntic luxe, gairebé viciós: un article llarg cada dijous amb plena llibertat. Com a bon català sentimental i romàntic enyoraré els comentaris dels lectors, per bé que aquests ja saben què penso sobre finançament i aeroports, així com també quin és el meu poeta preferit i a quin poble em trobaran si mai passen per la comarca de la Terreta. Deixar ara d'escriure evitarà de repetir-me en opinions ja llargament argumentades. Escriure regularment és un exercici fantàstic: així com un diari és una nació que parla amb ella mateixa, una pàgina setmanal endreça i relliga les pròpies idees. Per això no abandono del tot l'escriptura: tenia engegat un nou llibre, que miraré d'enllestir per Sant Jordi, com tenia previst. Desitjo que l'hereu d'aquest espai hi pugui escriure sense temes proscrits. Gràcies, Vicent Sanchis i l'Albert Sàez, per obrir-me la porta de l'AVUI. Editors i lectors, també moltíssimes gràcies!

Gestor Montilla.

Els què seguiu el meu blog sabeu que sovint critico la la acció del govern i les qüestions relacionades amb la despesa pública quan la trobo injustificada.

Fa poc CiU a través del seu portaveu Oriol Pujol va denunciar l'increment desproporcionat del nombre de funcionaris de la Generalitat. Des de que Montilla és president segons el País. I dels 55.000 nous funcionaris sols una petita part, què no he sumat però no crec que arribi al 5%, consisteix en personal de l'àmbit de les funcions en què tant socialdemocrates com liberals coincidim que ha d'oferir l'Estat.

Aquest increment implica què la despesa de la Generalitat en administració i despesa corrent és de aprop del 50,1%, és a dir, per primer cop la despesa pública supera la inversió pública. Desprès del increment del 42% de les despeses de personal.

Això és terriblement greu després de observar com el govern ha fet crides a una austeritat, que no compleix, per fer front a una crisi que ha delmat greument les finances de la Generalitat. Quan els ingressos cauen i és conegut i el dèficit de la Generalitat s'incrementa. No te cap sentit incrementar el personal públic un 12% durant el 2008.

Sigui quin sigui el President de la Generalitat el 2010. Comptant que la crisi no obligui a unes eleccions anticipades. És trobarà amb una Generalitat en un estat caòtic i una estructura inflada per sobre les seves necessitats. "Gestió, Gestió, Gestió" deia el PSC en campanya electoral. Ara amb més de dos anys de legislatura. A l'hora de fer balanç, aquesta "Gestió" fa aigües.

Dubtes:
1- Per què el personal de la Generalitat ha crescut gairebé un 33% en tan sols 3 anys? Era una despesa necessària i és podia justificar, degut a un traspas de competències o increment de la població o alguna causa que l'expliques? La veritat si existeix jo no la conec ni veig. De 165.033 a 219.400.

2- Sí el propi President de la Generalitat és queixa que els avanços de l'autogovern han estat "0". Per què són necessaris aquests funcionaris? Els què estaven abans donaven i donen un servei força bo.

3- Aquí va el meu; J'Acusse. Pot ser sigui practicar el neocaciquisme al estil Extremeny o Andalús. Per assegurar per vida un grapats de vots per als partits membres del Tripartit?

4- Aquest increment de personal ha tingut el següent resultat en le finaces de la Generalitat: La despesa en sous i salaris s'ha passat de una despesa de 6.670 m€ el 2006 a 9.474 m€ el 2009. Per tant l'increment és de 2.804 m€, poca broma.

5-La Cambra de Comerç demanava un increment de 3.800 m€ en el pressupost de la Generalitat amb el nou finançament, el números de pacte conegut com a Mas-Zp havien de sumar 5.600. Bé de assolir-se aquests suposats 3.800 m€, 2.804 Ja s'haurien dilapidat en sous i de personal i sols en quedarien uns 996m€ per a inversió. I és més si s'hagués assolit la xifra integra de 5.600 m€ la mitat s'hauria destinar a pagar a personal de la Generalitat.

6-No obstant, si el govern acaba acceptant els 1.500 m€ pels quals es suposa que acceptarà el govern Montilla, la xifra final neta seria -1.304 m€ és a dir la Generalitat encarà tindria menys diners reals que el 2006 per fer inversió pública. El trist resultat serà que amb el nou Estatut després de 5 anys d'estires i arronses, encara haurem perdut diners reals.

Després de tot l'exposat; afirmo que el President Montilla és un gestor pèssim i dic pèssim per no dir nefast a nivell econòmic. En una empresa privada els accionistes ja l'haurien cessat. I si a més sumem la Cabina dels Germans Marx que ha semblat el Govern els últims anys. Tot i què a priori sembles pel seu perfil que opositors ens avorriríem i no trobarien cap raó per a fiscalitzar la tasca de Govern. La inestabilitat crònica dels tripartits ha continuat amb les crisis internes de govern ja habituals.

Difícilment podria obtenir cap aprovat per la seva tasca i fàcilment pot quedar com el pitjor dels presidents de la Generalitat restaurada.

Els millors Professors Europeus.

Els millors Professors Europeus. És el primer disc del Grup Manel, guanyadors del sona9 d'enguany. Són una proposta molt interessant, fresca i original.
Vaig sentir a parlar del grup a traves de la radio i les recomanacions de la blogosfera i a poc a poc a base de escoltar-los i al final vaig acabar comprant el CD.
Per sort no són una flor d'estiu el panorama musical català compta amb grups i autors joves de molt bon nivell, que fan que no haguem d'envejar res a fora. Tan sols a tall d'exemple: (Els grans) Mishima, Roger Mas, Mazzoni, Sanjosex, etc.