Pornografia institucional Made in Montilla

La inestabilitat econòmica, social i política és fa notar. I tot sembla indicar un canvi de color polític a la Generalitat.
Primer: les mesures anticrisis del PSOE no semblen donar els resultats esperats (amb algunes he estat crític i d'altres m'han semblat correctes).
Segon: La oposició ja veu la sortida de la seva travessa del desert i és planteja com alternativa seriosa i solvent, Cada cop més gent veu en Mas President de la Generalitat.
Tercer: els PSC(PSOE) després dels resultats a Euskadi no pot vendre la por a la "dreta" ni al PP, perquè a Catalunya és residual.

Aquest moviment genera reaccions, Esquerra ja torna a treure del l'armari la paraula equidistància. Però on nervis és senten molt més és a Nicaragua on ja s'ha posat en marxa tota la maquinària propagandistica. enlairant els seus caps visibles a la Generalitat i ajuntament. Com a resposta aquests nervis s'ha engegat una campanya institucional a diferència de la campanya fent Barcelona la campanya de la Generalitat, sols és veurà en cartells, perquè viola la normativa audiovisual al respecte, que impedeix fer publicitat institucional anunciant l'obra de govern.


Doncs bé l'argument sota els que és fa la campanya "Fets (made in) Montilla" sortida de la cuina de José Zaragoza, spin doctor del PSC, consisteix a "explicar" la obra de govern on en un seguit de tanques publicitàries amb un cost, modest segons José Zaragoza, de 30000 €. Que acaben com a "fets xxx Montilla" amb uns colors que sense que siguin cap sorpresa (roig i blanc) són els del PSC. Tot i la mancança d'un nou finançament i que la millora real d'aquest serà nula la intenció és vendre'ns el got com mig ple. Seguint les tesis de Llenguatge polític de George Lakoff busca associar la paraula president, que encara avui la majoria de catalans identifica la paraula President a Jordi Pujol aquesta entri al subconscient acompanyant José Montilla, substituint president Pujol en el nostre subconscient.

Aquesta apropiació barroera de la poca obra de govern inclou també a les conselleries dels socis menors del PSC. Davant la incomprensible passivitat de Esquerra i ICV que queden fent el paperot mentre el PSC monopolitza la (in)acció del govern. I els silencis serien un assentiment tàcit. D'acord per un tripartit 3.

Aquests moviments fan pensar seriosament que la calculadora falla i veuen complicat sumar prou escons per repetir el Tripartit per 3a vegada. I que per plantejar-se sumar el PSC ha de sumar ell sol els escons que perdran els seus socis.

¿Elecciones?

Entrevista a Tremosa al Singular

Després de l'acte de precampanya d'avui a Tarragona, m'he decidit a recuperar a la brillant entrevista feta pel periodista Toni Aira pel Singular. Sobre l'acte he de dir: Bravo en Ramon Tremosa ha estat impecable. Amb un missatge optimista per Catalunya i s'agraeix en temps de crisi sentir un missatge en positiu per Catalunya, molt acadèmic i de comprensió fàcil, amb visió global i amb aspectes entenedors amb referents locals molt pròxims.


per Toni Aira

Polític “de pràctiques”, què està havent d’aprendre a marxes forçades?
És molt diferent estar a la torre de vidre de la universitat, pontificant, jutjant i amb tothom rient-te les gràcies, que no pas encapçalar una llista electoral i passar a ser jutjat. Es treuen frases de context i es diuen coses que un mateix mai no ha dit...

És la política!
Sí, sí. La política és molt absorbent, i tampoc no pots estar tot el dia llepant-te les ferides. Si ets un sentimental, no et dediques a això, però tampoc jo no he entrat en política per fer amics.

És vostè de dretes?
Ser de dretes i d’esquerres s’utilitza molt hàbilment per part del PSC amb notables rèdits electorals, tot i que cada vegada menys. Però els serveix per parlar de bons i dolents, dient que uns són superiors que els altres...

Però vostè s’hi considera o no?
No. Jo vinc de famílies de pagès humils. El meu pare és nascut a La Noguera i la meva mare és del Pla d’Urgell. Jo vaig néixer a Sant Boi de Llobregat, on vaig viure fins els 15 anys. Vaig anar als salesians d’allà, que estan al barri de La cooperativa, que és el de l’emigració castellana. Dels zero als quinze anys, el 95% dels meus companys eren fills de l’emigració castellana. I visc al barri de Gràcia, que és de classes mitjanes.

És vostè un nacionalista de saló?
El que sóc és crític amb l’aposta estratègica que ERC fa amb el tripartit, que és créixer en el Baix Llobregat. La meva experiència vital m’indica que les estratègies pensades perquè Esquerra tragués un milió de vots en aquesta zona són autèntic sobiranisme de saló. Per més desitjables que fossin.

Per què?
Per il•lusòries i utòpiques. El polític, si aixeca molt el llistó de les expectatives que pretén acomplir, acaba decebent molt més espectacularment després quan els resultats et retraten implacablement. Molt més honesta ha estat CiU parlant peix al cove i advertint que es glaça la Bàltica, que no pas el PSC prostituint la paraula federalisme durant trenta anys o Esquerra degradant, frivolitzant i depreciant el concepte d’independència en els últims cinc anys.

Posarà l’accent en l’eix nacional, per mirar de deixar de banda el dreta-esquerra?
Més enllà d’eixos, perquè no sóc un teòric de la ciència política, jo diria que la realitat és la que és. Hi ha uns partits catalans que estan a favor del traspàs dels aeroports a la Generalitat, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que estan a favor de les seleccions nacionals esportives, i uns altres que no. Hi ha uns partits catalans que aspiren a recaptar els impostos que generem, i uns altres que no. El PSC ha tingut dues oportunitats. Maragall era un catalanista històric, Montilla és un capità del Baix Llobregat, i tots dos han topat amb la mateixa paret: “El PSC somos nosotros”. Això no pretendran que duri sempre, no?

I vostè per què es presenta?
Si jo em presento i sóc candidat de CiU avui és perquè tinc molts amics a ERC, i alguns al Govern, i els veig decidits a persistir en l’error i a repetir més tripartits. Jo ja veia amb molt d’escepticisme el primer tripartit, però li vaig donar una oportunitat. El segon ja el vaig trobar bastant forçat, i després l’he vist clarament sense cohesió, que no governa, que no pren decisions, que mira de no arriscar, que paralitza les grans obres que necessitem...

Esmena a la totalitat al tripartit, doncs?
És una experiència clarament fracassada. El mètode científic aconsella prova i error. És per això que jo penso que ara l’Artur Mas mereix una oportunitat per veure què pot fer. Té un lideratge, ha guanyat a les urnes per dos cops, i és un lideratge d’una Catalunya econòmica que avui dia està en perill però que sempre ha estat la base de la nostra economia. I recordem que sense economia sòlida i pròspera, la llengua, la cultura, la nació no té cap possibilitat.

Què ha fet CiU que l’ha tornat a convèncer, més enllà dels demèrits dels altres?
Crec que hem de ser conscients que els alts funcionaris de l’Estat són molt potents. Espanya finalment, capital París, com diu Germà Bel. S’han modernitzat moltíssim. I en contrast, la política catalana ha mostrat amb l’Estatut totes les seves febleses estructurals, i ja no diguem el nacionalisme-catalanisme-federalisme-sobiranisme. Tots plegats hem quedat despullats, hem baixat a camp obert a presentar batalla i hem sortit escuats... I hem vist que només serveix la guerra de guerrilles.

Què vol dir amb “guerra de guerrilles”?
Peix al cove. Però per practicar-lo abans hi ha d’haver un govern a la Generalitat que vulgui avançar, i després esperar les conjuncions astrals favorables al Congrés dels Diputats, perquè la prova és que ara que han manat “els federals”, els amics allà i aquí, el més calent és a l’aigüera. Això és simple observació de l’evidència empírica. Simple anàlisi de la realitat.

El PSC no creu que pugui donar per a més?
És que no podem demanar peres a un pomer. El pomer pot donar peres excel•lents. El PSC és un pomer que dóna moltes pomes, i algunes de molt bones. Però no li podem demanar peres.

Per tant no li podem demanar...?
No li podem demanar que vagi a Madrid a treure res en la línia de dotar-nos de l’autogovern que ens milloraria el nivell de vida i que vol el nostre país.

I CiU sí que ho farà, això?
Jo vaig tocar fons i vaig passar a estar més madur que mai per acceptar una oferta com la de Convergència, quan els 25 diputats del PSC tornen a aprovar abans de Nadal un altre Pressupost de l’Estat gratis a canvi de res. Això no ho farà mai CiU.

És optimista respecte del nou finançament que algun dia arribarà?
Aquest dimarts passat, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publica un acord del govern català, pel qual s’autoritza la conselleria d’Economia i Finances a emetre deute públic en els mercats internacionals per valor de 5.000 milions d’euros. Ja tenim el finançament! Aquest és el finançament de Zapatero! Deute! Deute per les generacions futures de catalans, pels meus fills, que seran els que hauran de tornar els diners.

Però la Generalitat està endeutada des de fa anys...
Dades: del 1980 a 2007, és a dir, en 23 de CiU i 4 de tripartit, el deute de la Generalitat ha sigut de 17.000 milions. L’acumulació de dèficits públics anuals és aquesta xifra. I el 2008, l’any en què havíem de tenir el nou model aprovat, només aquest any, va i ens casquen 5.000 milions de deute! Bé, fantàstic, no? Quin negoci és el tripartit, oi?

Però si això fos tan greu tindria conseqüències al Govern, no?
No passa res! Els senyors d’Esquerra segueixen dient que no en treurem res de marxar del Govern ara. Molt bé, ja sabran els càlculs electorals que fan però realment és injustificable un govern que només aconsegueix mil milionets per pagar els 40.000 nous funcionaris de la Generalitat. Ni per fer carreteres, ni per fer polítiques socials, ni per ajudar les empreses, ni res, ni res, ni res de res. I una altra cosa és si podran col•locar aquests 5.000 milions d’euros perquè (ull!) emissions de 6.000 milions d’euros... I això ens ho compraran àrabs, japonesos i xinesos a nosaltres...?

Esquerra i PSC a banda, ICV ha rebut bastant de vostè, que els ha qualificat de “llast per al país” i de “fonamentalistes mediambientals”. Per què? És una manera d’evitar el xoc frontal amb ERC?
No, en absolut. Jo fa cinc anys que faig conferències per Catalunya, a cambres de comerç, agrupacions empresarials, col•legis professionals. I hem trobo a tot arreu, des de Tortosa a Girona, i de Tremp al Baix Llobregat, amb restriccions, endarreriment i limitacions que sistemàticament un partit petit com ICV està provocant, tot col•lapsant, minimitzant i reduint infrastructures bàsiques que el país necessita.

Però la MAT al final s’ha fet.
Però molt tard!

El túnel de Bracons arribarà.
Al final sí, però no amb la capacitat que necessitem. I si el Quart Cinturó entre Granollers i Terrassa no és una via d’alta capacitat, 3+3, amb moltes entrades per facilitar que també sigui de proximitat, els vallesans seran un 20% més pobres d’aquí a 10 anys.

Però ICV és al govern del país...
Potser els catalans volen un país un país verd on no s’hi faci res més, però si això és així, els responsables polítics que defensen això han de parlar clarament sobre quin és el cost en termes de menor creixement econòmic i de reducció de nivell de vida que les seves propostes suposen pels catalans. Perquè si no fan trampa!

El noto irritat amb Iniciativa.
Com a economista estic obligat a dir que les polítiques d’ICV tenen costos en el nivell de renda futura dels nostres fills. I això no és culpa de Madrid. Per això m’irriten profundament les trampes que fa Iniciativa. I sembla que no només a mi. L’alcalde de Castelldefels, Antonio Padilla, capità del Baix Llobregat, ha expulsat els d’ICV del seu govern municipal, perquè “Iniciativa prioritza els ànecs a les persones”. Ho diu ell, no jo! I ho diu perquè els seus socis ecosocialistes no li deixaven ampliar les pistes del Prat per uns aiguamolls intocables que fan que els avions passin per damunt del municipi, i així nens i avis no puguin dormir. Amb casos com aquests, no em dirà que no queda clar que ICV no empitjora la qualitat de vida dels catalans...

Bé, ecosocialista queda clar que vostè no ho és. Però, i independentista?
Miri, li ho diré clarament: el traspàs de l’aeroport de Girona és el 5% de la independència de Catalunya, perquè la independència és un procés gradual. El que passa és que jo no sóc independentista com ho entén el senyor Puigcercós.

I com creu que ho entén ell?
Puigcercós és com un senyor que entra en un gimnàs i el primer dia, tot just passant per la porta diu: “Jo vinc a aixecar 100 quilos”. Els altres que estem entrenant a la sala, suant la samarreta i mirant d’aixecar 10 quilos, ens ho mirem i llavors ve l’entrenador i li diu: “Passa noi, que primer et convé dieta i rutina”. Aixecar 100 quilos és un procés gradual, i primer de tot has de mirar d’aixecar pesos de 5 quilos, de 10...

I això troba que ho fa ERC...
ERC, en cinc anys, ha fet dos tripartits i ha regalat a Zapatero una investidura gratis. I tot en nom de la independència i des d’una puresa independentista que titlla de “no purs” o d’“independentistes de saló” els qui estem aixecant pesos de 5 quilos, però encara no tenim ni el traspàs de l’aeroport de Girona, o el de Reus, que és un altre 5%... ni tampoc les Rodalies de RENFE, que és un 10% de la independència de Catalunya. Així que millor que no miressin de donar tantes lliçons de puresa. Fa cinc anys que són a la porta del gimnàs dient que volen aixecar 100 quilos i no han tocat ni un pes de 5.

El seu discurs sonarà a alguns com a molt pragmàtic.
Mai no he escrit grans paraules. Jo sóc creixent, però no recordo haver escrit mai la paraula Déu, perquè entenc que no és una cosa per parlar-ne cada dia. De la mateixa manera, per mi la paraula federalisme és sagrada i l’he escrit poques vegades. I la paraula independència l’hauré escrit alguna vegada o gairebé mai, però és que la independència, com deia Carles Cardó, no es demana, sinó que es proclama i es defensa. Les grans paraules s’han de guardar per les grans ocasions.

Creu vostè que hauria acabat a CiU si a ERC hi hagués Joan Carretero enlloc de Joan Puigcercós?
És que a mi ERC no m’ha donat mai joc. He participat a actes d’ells, igual com he participat a actes d’Antoni Castells o de Josep Antoni Duran i Lleida. Però a mi ERC mai no m’ha fet cap oferta, que en tot cas jo hauria valorat si s’hagués escaigut. Ara! No hi ha color entre Carretero i Joan Puigcercós.

En quin sentit?
En la meva modesta opinió personal, Joan Carretero té una solidesa professional i humana que ja voldria tenir Joan Puigcercós. Carretero a més té un llenguatge directe i clar com el que tots es països necessiten en els moments delicats com el que estem passant. En moments de crisi econòmica greu com els que estem vivint és quan els grans lideratges emergeixen i quan queden retratats els falsos líders.

Al Camp nou s'ha d'anar amb piiiiteeeeet!!!

Gran exhibició del diumenge, quin goig haver estat al camp a segona fila i quina alegria poder arribar a casa i poder llençar el pitet (baberu, en català incorrecte, no el passis) a la rentadora. Pensant que la abonament i les invitacions de la Cadbury amb zona VIP inclosa per aquell partit amb vista a peu de camp eren un regal del cel.
El joc del Barça enguany esta sent de fora de serie. No penso parlar, en canvi sobre l'Espanyol i el Nàstic per raons obvies. L'any passat el Barça s'arrossegava amb apatia pel camp i un gol encaixat convertia el partit en un drama fins al punt de culminar la temporada en blanc. Aquesta temporada tampoc ha guanyat res de moment, però esta viu en les tres competicions i depèn d'ell mateix. Els simpatitzants hem recuperat l'orgull i l'entitat la capacitat de fer por i generar respecte.

L'equip com a tal manté la columna vertebral. L'alineació "tipus" sols sol tenir entre els seus fixos a Alves en canvi el conjunt s'ha després aquesta temporada de Deco i Ronaldinho. Tècnicament si ens hem de fixar en els noms i el Barça hauria perdut potencial.

Doncs bàsicament perquè Guardiola ha posat el plus de motivació que va faltar a les segona part de l'etapa Rijkaard: Davant un Barça on després de la genialitat s'havia encegat per l'exit. Arribant a la sobradesa, s'havia cregut en la adulació, deixadesa, perdua de l'autoritat de l'entrenador i caigut en el pou de la desidia seguint la llei del mínim esforç.
Guardiola ha portat un canvi de mentalitat. Primer va dur l'autoritat i el respecte al vestidor fulminant les vaques sagrades. Després ha imposat una cultura de l'esforç i ha fet particip als jugadors dels valors del treball, l'esforç i ambició amb una política de valorar el treball i el rendiment, ha sumat la genialitat i la capacitat de rendir fins al minut 90. A més amb humilitat; perquè el tècnic i els jugadors són conscients què són humans, que no autoexigir-se, els fa vulgars humans i llavors els errors costen punts i que no han guanyat res.

En Sostres va dir que el barça era de dretes. Qui ho sap? Pot ser sí. Però sorprenentment els valors què avui demostra el Barça de Guardiola són els mateixos que els "progres" abobinen almenys si no és refereixen al futbol.

Superar la crisi, aixecar Catalunya

Superar la crisi, aixecar Catalunya

Dilluns passat vaig tenir ocasió de seguir per la xarxa (en diferit) conferència d’Artur Mas “Superar la crisi, aixecar Catalunya”. Sentint-lo, en el mateix escenari, el Palau de Congressos, on el 2006 va iniciar el projecte de la Casa Gran.

La conferència d’Artur Mas va ser en certa manera com quan en un partit de futbol en el moment de baix nivell d'ànim surt al camp un jugador revulsiu i agafa les regnes de l'equip i se'l posa tot a l'esquena.
Lamentablement va haver de fer el paper de President, amb propostes concretes, clares i valentes fetes des de l’oposició i explicant la veritat i fent un anàlisi sincer de la situació, té el gran defecte què s'és referent moral i prou. No va ser el discurs tàctic, si no de país, valent i reivindicant-se com a cap del govern què la aritmètica parlamentaria no li va permetre exercir. Donant un alè d'esperança als que no volem un país: Gris, burocràtitzats i una societat endormiscada i resignada.

La conferència va ser feta sobre la base dels valors: de l' Esforç, treball i sacrifici. Aquesta va ser la base de la seva conferència. No com a govern si no com a consciència ciutadana i de país, valors que són realment l'únic què han explicat comi perquè Catalunya va ser fruït de la seva gent; que va construir un país de la desfeta. Davant una societat civil què és desperta del endormiscament dels últims anys i què ha esta constatant la fi del miratge del Govern com a solució dels seus problemes. Esforç, treball i sacrifici com a constatació què el camí és dur; un "sang, suor, llagrimes i Esforç" i que necessiten un lideratge com catalitzador i l'actual desgovern no l'inspira.

Davant el desgovern; un Govern que no governa i un País sense rumb, unit per la capacitat d'exercir i mantenir-se el poder; però mancat d'ació de govern i molt inestable. I què ha fet molts que veiem el primer tripartit com una alternança democràtica ara la idea de tripartit la veiem com un govern "ultraconservador" i anacrònic. Catalunya es mereix molt més que un govern feble i desorientat, que no té cap més proposta que no sigui a curt termini i basada en què tingui el mínim cost electoral. Per això, ens hem trobat amb les dures reaccions al seu discurs on el govern ha fet oposició de la oposició. Tot i les evidents semblances o més ben dit coincidències amb el discurs del MH sr Montilla.

Peròs del discurs: Un: Un discurs molt més socialdemocrata i intervencionista del que inicialment em pensava trobar. No estic d'acord amb algunes de les propostes, esperava que fosin menys intervencionisme. Sols em faltava que després la Camats em sortis dient que el discurs era de dretes.
Dos: Un discurs regeneracionista, tot i què és pot vincular a la tipologia autotoctona de la crisi, amb massa propostes de regenerar Espanya, en comptes de seguir la linea de la seva conferència de la Casa Gran on apostava per obrir els límits mentals o obrir Catalunya al món.

Sopar amb Joan Oliver

El dia 19 al vespre vaig assistir a un sopar debat sobre el liberalisme a Catalunya. Organitzat a Mitges entre en Marc Arza i l'Artur Nadal, amb el suport de la FCO i l'espai Hayek, que van reunir a una vintena llarga d'assistents "sortits de l'armari". Gent estranya de diferents colors i tendències què opinem: Que davant la tria eterna sobre més llibertat o més igualtat. La triaria la llibertat per sobre de la igualtat, perquè creu que la llibertat acaba duent a la igualtat i triar la igualtatextrema al final fa perdre la igualtat i la llibertat. I que l'Estat ha d'entrar el mínim imprescindible i coaccionar el menys possible la llibertat individual. I què les persones i que puguin s'han de resoldre els seus problemes i no esperar que els resolguin des de dalt I l'Estat solament ha d'ajudar a les què realment ho necessitin.
Aquest sopar va comptar amb la presència del periodista i escriptor, expert en temes econòmics, Joan Oliver actual mànager corporatiu del FCB i l'ex-director general de TV3.
Fent un incís aquest és un pensament residual, amb poca tradició a Catalunya (l'ERC dels anys 30, en seria un exemple) i cap a Espanya, històricament el país més reaccionari d'Europa occidental.

La sensació és què la crisi ens despertarà d'una batzega de la dolça decadència en què viu la nostra societat civil aletargada. Empapada pel pensament únic més "conservador" i antiquat d'Europa. Del què el gruix de la intelectualitat (subvencionada) n'ha estat altaveu actiu durant tant de temps. I què aquest dogmatisme oficial, té autetica alergia al que el liberalisme representa: "El liberalisme és pecat", aquesta és un veritat pel conservadurisme intel·lectual de dreta i esquerra. La percepció generalitzada és què en general de la situació actual el ciutadà n'està fins als collons. Sobretot a nivell català, tenim la sensació què la Generalitat no pinta res. El grau d'intervenció pública fa que la gent n'estigui farta i aquest intervencionisme fa què ciutadà n'estigui fins als collons.

D'aquests actes en general recordes les anècdotes, més què el cos general. Sobretot conversant amb una persona molt "de la ceba" què per qüestions professionals viu amb un peu a banda i banda de l'Atlàntic.
Bé aquí és l'anècdota que dona per pensar: En tots els Estats dels EUA; estat realment Federal i no la mentida que alguns diuen que volen implantar a Espanya. En un New Hampshire hi ha un fort debat què està molt encés i transcendint l'àmbit nacional, inclús amb la crisi. Ara el cinturo de seguretat és obligatori (l'últim Estat on no ho era). Això ha encetat un fort debat a favor i en contra. Perquè per una banda; és poc sensat no fer servir i obligatori usar un element que et pot salvar la vida (opinió que defenso). I arguments en contra: Del tipús; les lleis de transit són per garantir que no es posi en perill a 3s persones quan és condueix. El cinturo no afecta a 3s persones, ja que és un element de seguretat pasiva que solament et protegeix a tu i per tant no és pot obligar a que tu el fagis servir.

Els Estats Units tenen coses bones i dolentes però aquí no existeix aquest pensament independent on és qüestiona el poder i l'independència de opinió.

Qui governa?

opinió

JORDI CABRÉ.

Sembla mentida. Tan a prop que teníem la resposta, i no la vèiem. Fa mesos (i anys) que ens preguntem la raó per la qual el país no funciona, la raó d'aquest estancament general, d'aquest desànim i aquesta incapacitat de resposta. El president de la Generalitat i els seus socis de govern ens ho indicaven però nosaltres no en fèiem cas. La culpa de l'actual manca de finançament de la Generalitat és d'Artur Mas. Es veu que l'any 2001, com a conseller d'Economia, el senyor Mas va signar un acord amb el govern espanyol que incrementava els recursos de la Generalitat i que, pel que sembla, els va doblar. Però com que això ha resultat ser insuficient, no es pot amagar la culpabilitat clamorosa: si no hi ha un bon acord amb Zapatero sobre aquesta qüestió, sens dubte la culpa serà de Mas.

És secundari que la competència per negociar sigui del govern de la Generalitat. I també és irrellevant que el principal partit del govern contribuís activament a retallar el nostre actual text estatutari. Com que va ser Mas qui es va fer la foto amb Zapatero, i abans se l'havia feta amb el PP, ara qualsevol esforç és inútil. No hi té res a veure la incapacitat de pressió dels socialistes, tant ara (quan els 25 disputats es van negar a bloquejar la llei de pressupostos) com abans (quan van restar absents en la defensa del text original de l'Estatut del 30 de setembre). Ni tampoc hi té res a veure la capacitat (és un dir) de pressió que pugui tenir ERC sobre l'actual govern, la qual pressió de moment només serveix (diuen) per allargar això que anomenen negociació. Res d'això no té res a veure amb la culpabilitat d'Artur Mas, que és qui ens hauria de treure les castanyes del foc, tant en aquest assumpte com en el dels trens de rodalies, la sequera, les llistes d'espera als hospitals o bé la destrucció de llocs de treball a Catalunya. Respongui, senyor Mas. Què ens ha de dir, de tot això? Perquè el que està clar és que qui ho ha de resoldre és vostè, i cap altre.

La solució sembla clara: moció de censura contra Artur Mas i també contra CiU, que al capdavall és el partit que li dóna el suport còmplice. Traguem al senyor Mas la distinció de cap de l'oposició i, pel que fa al seu partit, elaborem una llei electoral que el prohibeixi o el minimitzi perquè no tornin a espatllar la immensa feina que es fa actualment. Moció de censura contra l'oposició, i fem que l'oposició la facin els socis petits del govern. Com? Que ja en fan? Però, aleshores, qui governa?

Aparegut a Vilaweb.

Derives "Radicals"

Sento haver trigat tant a Escriure entre les vacances a Brussel·les, problemes informàtics i una sobredosi d'activitat laboral no he escrit abans.

Però una cosa han demostrat aquestes últimes setmanes, que la hipotesi sobre què es basava el tripartit sobre desplaçar l'eix polític a la normalitat de l'eix dreta-esquerra s'han demostrat errades. Perquè els autobusos que han mobilitzat gent a Catalunya el últim més han estat: Del PSC a donar suport als PSE a Euskadi perquè un socialista fes fora els nacionalistes del Govern Basc i de Ciutadans catalans moguts a Brussel·les pel dret a la autodeterminació.

Una de les meves sorpreses al arribar a casa ha estat constatar la idea que el psc-PSOE té de la "radicalitat" segons la seva web (vegeu la foto, tant minimitzar i desdenyar la manifestació de Brussel·les i li donen la imatge de la setmana). El PSC ja té un dogma de fe o una Fatwa: És un radical; no qui té opinions antidemocràtiques i esta posicionat en els extrems de l'arc polític dreta-esquerra. Si no qui no és unionista!

Això m’ofèn especialment. Perquè com argument és una Fal·làcia.

Ja que com sovint fa el socialisme, i quan pot el PP, s’atorga la representativitat de les seves idees sobre el conjunt de tota la societat. Sobretot en qüestions nacionals. Però en canvi, aquesta societat aquí Catalunya i a Euskadi els hi dóna menys representativitat; tenen menys votants i escons que l’opció nacionalista. Això a Catalunya ho fa el PSC i el bloc autodefinit com a no-nacionalista a Euskadi.

Aquesta trampa consisteix en erigir-se com a suposat patró de la societat i d’això que diuen la centralitat o la Catalunya real. I per tant miren d'apropiar-se la normalitat, perquè defensen els valors de "todos" i consideren el valors dels nacionalistes sols de "ellos". Quan de fet els dos eixos sols representen formes diverses de veure la mateixa realitat sobre un diferent d'eix. I el PSc-PSOE en el Parlament té 37 diputats contra 48 de CiU o si els vol veure així; 81 de partits d'obediència catalana per 54 d'obediència espanyola. En tot cas, tant representen uns nacionalistes i els altres. Tots representen una part de la societat, però uns s'han apropiat el conjunt de la societat.

Aquesta concepció de conjunt; per ells esta construïda sobre la seva idea de normalitat: L'espanyolitat. Ells consideren que l’espanyolitat és el normal, i la resta és "la radicalitat", aquesta radicalitat en canvi és suggestiva i digna d'estudi. Dubto que en George Orwell, de ser viu, li interessaria molt el sistema per una de les seves novel·les, ja què ser radical o no depèn de les aliances i coalicions del PSC. Dit així, un suposat partit independentista, famós pels seus estirabots. pot no ser "radical" perquè és la crossa a l'espanyolisme en el govern de la Generalitat. Partit que sovint acusa la oposició nacionalista acusant-los de "tebis".

Però aquesta etiqueta serveix per repartir carnets de bona i mala persona i atiar un vot de la por.
Perquè el dret a la autodeterminació apareix en la declaració dels drets humans i pot ser defensat des de posicions centrals i postures 100% democràtiques.

Per tant ells, que han construït una falsetat; s'autorepresenten en defensors "normalitat hegemònica", serien els referents. I el centre de la societat. Quan la gran part del conjunt de la societat no hi combrega.

El 7 de Març a Brussel·les.

Marxa a Brussel·les

La manifestació catalana per l’autodeterminació del proper 7 de març a Brussel·les esperona la Jihad Hispànica a l’atac i en treu els seus més miserables mètodes. Tot s’hi val, renyar i menysprear els ciutadans per exercir els nostres drets, i prendre’ns per dèbils mentals i analfabets funcionals que tot s’ho empassen. El dret d’autodeterminació que a Vidal-Quadras li sembla “una cosa absurda” i “proposar disbarats” és el que han exercit més de cent cinquanta pobles al món les darreres dècades, entre ells dotzenes a Europa, i divuit dels actuals vint-i-set membres de la Unió Europea. Quan començà el segle XX, dotze d’aquests vint-i-set Estats membres no existien, i set han nascut després de la creació de la Comunitat Europea. De Finlàndia a Xipre, d’Irlanda a Polònia, un vent de llibertat ha recorregut i recorre Europa, el dret dels pobles a l’autodeterminació, expressament invocat pel president del govern de la nació de Vidal-Quadras, amb els altres caps d’Estat i govern de la Unió Europea, per reconèixer el dret dels alemanys a unir-se en un sol Estat. Per què el que val a Eslovàquia per independitzar-se i a Alemanya per unir-se, no val per a Catalunya?

Terrón, delegada de la Generalitat davant la Unió Europea, encara no ha aportat cap dada ni prova que justifiqui l’incompliment pel govern espanyol dels convenis signats fa anys per permetre un ús limitat del català en algunes institucions europees. Com els delinqüents enxampats, es limita a negar-ho tot. La seva obligació és retre comptes i donar explicacions de la seva inoperància i incompetència, com fan els governants democràtics, no insultar els ciutadans a l’estil dels governants autoritaris, com ella mateixa i el Montilla, que no la cessa. “La presència de Catalunya i el català està perfectament reconeguda en l’àmbit europeu”, ens alliçona Terrón. Vejam: Catalunya no és al consell de caps d’Estat i de govern, ni al Consell de Ministres, ni a cap comissió de treball. No nomena comissaris, ni representants, ni funcionaris, ni jutges. No negocia ni aprova directives ni reglaments. No elegeix diputats, ni té dret de veto, ni negocia, aprova o refusa tractats. El català no és llengua oficial ni de treball a cap institució europea, ni es pot usar al Parlament. Tots aquests drets els tenen a la Unió Europea deu Estats amb menys població que Catalunya, i quinze llengües amb menys parlants que el català, per una sola raó: els seus pobles han exercit l’autodeterminació i s’han dotat d’Estat propi. Amb Estat, com Espanya, tens “presència perfectament reconeguda”; sense Estat, com Catalunya, tens els insults i falsedats de Vidal-Quadras i Terrón, o les frustracions i fantasies d’Obiols, Guardans i Romeva.

Calia esperar d’aquests eurodiputats, com a demòcrates il·lustrats, el que han donat, respecte i arguments. El seu problema és que el que ells defensen necessita per ser efectiu el suport espanyol, i no el tenen ni el tindran. De bona fe han allargat la mà a Espanya, i Espanya els l’ha tallat. Què han aconseguit amb la seducció? Només que els diputats espanyols, i altres d’europeus, votin al Parlament a favor de l’ús de vint-i-tres llengües, i contra una de sola, el català, l’única que la seva Constitució els ordena que sigui “objeto de especial respeto y protección”. Només aconsegueixen que el govern espanyol signi convenis ridículs i no els compleixi. Quant de temps necessiten per seduir, trenta anys més? Tres-cents? No depenia ni depèn d’ells en exclusiva aconseguir resultats, però ni ells ni el catalanisme autonomista que propugnen han pogut en trenta anys de democràcia ni fer de l’Estat espanyol l’Estat dels catalans, d’igual a igual amb els espanyols; ni fer de l’Estat espanyol un Estat propici per als catalans; ni dotar la Catalunya autònoma de competències i poders que necessitem per sobreviure i que l’Estat espanyol monopolitza. Per tenir el que tenen Escòcia al Regne Unit, Groenlàndia a Dinamarca, Baviera a Alemanya, Flandes a Bèlgica i Navarra a Espanya ens cal Estat, perquè dins de l’Estat espanyol ni ho tenim ni ho tindrem mai. És el fracàs del catalanisme autonomista el que obre pas a “l’exigència, la protesta, la demanda i la denúncia” que refusa Guardans, a seduir amb l’exercici dels propis drets, de bon humor i amb tota simpatia. Amb l’alegria de la democràcia anem a Brussel·les, per exigir drets, protestar contra la injustícia, demandar reconeixement, denunciar la nostra discriminació. Manifestar-se és seductor, com saben aquests eurodiputats perquè ho han fet al servei d’altres causes i finalitats. Els interessos propis es defensen arreu, com fan els espanyols i totes les altres nacions, perquè el nostre món, com el d’ells, és el món.

La dignitat rau en CDC i ERC, que han donat suport a la manifestació i aporten diputats, alcaldes, regidors i dirigents. Seran on han de ser, defensant el dret a decidir del nostre poble, el nostre dret a la democràcia, a la llibertat d’expressió, a manifestar-nos, a no ser discriminats ni insultats pels governants. Els mateixos drets que tenen els espanyols a casa seva, a casa nostra, i a la Unió Europea. El dret a la dignitat i a prendre les pròpies decisions. El nostre dret a votar. El nostre dret a triar independència o dependència.

Publicat a l'Avui; Alfons López Tena.