Un cinturó que és corretja

"Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen"

Vicent Sanchis

El conseller d'Economia, Antoni Castells, ha collat aquesta setmana passada una mica més els departaments del govern. Els havia demanat que retallessin despeses per poder estalviar 900 milions d'euros del pressupost actual i, com que tothom xiulava o mirava cap a un altre costat, ha adoptat una mesura dràstica i ha decidit bloquejar que puguin iniciar expedients nous de despesa mentre no concretin les partides a què pensen renunciar. Des que va començar l'any hi ha tot de queixes a tot arreu. Els corredors de les conselleries són plens d'ànimes en pena que es queixen per el terrible “sacrifici” que han hagut de pair. En realitat, els penitents són uns altres: tots aquells que, d'una manera o una altra, havien demanat ajuda, suport o col•laboració al govern del país. Tot ha quedat congelat, en la millor de les circumstàncies, o reduït.

Segons en quins àmbits la mesura podria arribar a ser fins i tot positiva. En aquest país on abans floria i brollava la iniciativa privada ara qui més qui menys no sap què fer si no rep una subvenció per als seus projectes o capritxos. En aquests darrers anys moltes vegades feia la sensació que l'administració buscava un projecte per poder dedicar una partida pressupostària que tenia distreta. O encara pitjor, massa sovint es tractava de buscar l'excusa pertinent per poder concedir amb una certa cobertura la quantitat assignada a aquella empresa o a aquell grup. No hi ha diners? Potser el revulsiu encara serà positiu. Les subvencions a segons qui no garanteixen ni la bondat ni l'eficàcia de la seva destinació, però, com que cada vegada són més lleugeres, faran menys mal. I ara toca espavilar-se. Selecció natural.

L'únic problema de tot plegat és que a Espanya no tothom s'ajusta el cinturó fins a convertir-lo en una corretja de rellotge. Per enèsima vegada, dissabte José Luis Rodríguez Zapatero anunciava el seu pla d'inversions en el sistema de Rodalies Renfe de la comunitat de Madrid que és l'enveja de propis i estranys. Aquí ja no hi ha esma ni per tenir-ne. I queda clar també que les restriccions pressupostàries fan molt més mal a Catalunya, on la descompensació de la balança fiscal ha estat còsmica en la darrera dècada, que en uns altres territoris de l'Estat eternament afavorits. És a dir, que tothom pateix però que, com sol passar, n'hi ha que pateixen menys. I per acabar d'arrodonir el drama, a Catalunya no queda ni l'esperança del nou finançament. Mentre el govern apuja el deute públic fins els 4.800 milions i retalla encara més el pressupost gairebé 1.000 milions més, quina serà la quantitat final addicional que rebrà com a conseqüència del pacte amb el govern de l'Estat quan el tanqui? Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen. Sobretot aquells adscrits a les partides de càrrecs alts o més alts i els que fan grossa la xifra d'uns serveis administratius que ara han d'administrar molt menys.

Aparegut al Singular digital.

Catalans de dretes i els Espanyols d'Esquerres

Una estranya paradoxa de la situació d'espoli què sofreix Catalunya és què en la qüestió territorial els papers teòrics s'inverteixen.

En una Catalunya governada per partits d'Esquerres. Aquestes han acabat acceptant la necessitat un model de "dretes" territorial. Els què acusaven (per excés com els socialistes o per defecte com els de Esquerra) als Governs del President Pujol i CiU de ser: Dretans, victimistes i de defensar el peix al cove. Per pròpia dinàmica de governar han fet seu el model. Amb la limitació d'estar lligats a "Un gobierno amigo!" i la reticència a generar-li costos electorals al PSOE.

A nivell econòmic els tripartits han acabat seguint les tesis del "liberalisme territorial "defensat per CiU: Defensa del dret a la diferència entre els territoris, que les carregues sobre la generació de riquesa no desincentivin la seva creació ni a la llibertat econòmica i els límits a la solidaritat. En el cas català l'Esquerra s'ha adonat per l'exercici del poder què sols limitant la solidaritat interterritorial és pot garantir la solidaritat intraterritorial.

En canvi a el discurs territorial a Madrid tant de PSOE com PP, demostra que tenen una obsessió estranya pel socialisme territorial: Per una banda penalitza i escanya els territoris més rics com Catalunya i Balears, mentre subvenciona sense fi i malacostuma els pobres fins que acaben sent addictes a la solidaritat. Prima la cohesió, la redistribució i la igualtat, sobre la creació de la riquesa i la mobilitat interterritorial del treball i les rendes, i s'ha abusat de la utilització del lèxic ocultant la paraula espoli sota un valor possitiu com la solidaritat.
Estranyament al què hauria de representar un partit conservador com el PP; el PP fa una defensa ferotge d'aquesta falsa "solidaritat territoral".
Què s'adscriu en el pensament econòmic de "socialdemocràcia territorial" que s'entendria més en el cas de les esquerres. I consideren que han de lluitar contra els "privilegis de les comunitats riques" en benefici dels territoris menys rics" quan fan a nivell de persones un discurs invers.

El resultat de la suma dels interessos de PP i PSOE s'acaba en el règim comú de la LOFCA.
Acaba sent el què Friederich Hayek anunciava a Camí de servitud: "Quant l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària de llurs drets". Com actualment qui ara mateix opacament recapta i reparteix és l'Estat i pot redistribuir les aportacions de manera completament arbitrària.

Gran article de'n Jordi Barbeta

UNA ANÀLISI DELS COMICIS EUROPEUS EN CLAU CATALANA I TAMBÉ ESPANYOLA

D'eleccions i els seus efectes

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

PEREPRATS

En els cinc anys que han passat des de les eleccions anteriors al Parlament europeu hem tingut dos governs tripartits a la Generalitat amb hegemonia socialista, i govern socialista a l'Estat, sota l'ordre de Zapatero: "El PSC somos nosotros". Entremig hem aprovat, retallat i referendat un nou Estatut d'Autonomia a la mida exigida pels socialistes, que no s'aplica i que incompleixen impunement. Ha continuat creixent l'espoli fiscal, que ara ens costa més de 3.000 euros per català i any; ha continuat retrocedint la nostra renda per càpita, ara per sota de Melilla; i s'ha consolidat el bloqueig permanent de tota pretensió catalana: ni traspassos competencials, ni recuperació dels nostres impostos, ni gestió aeroportuària, ni seleccions esportives, ni reconeixement del català com a llengua oficial o d'ús ni a les institucions espanyoles ni a les europees, ni representació a les institucions europees. Fa vint anys la revista El Temps informava en portada de l'entrevista entre els presidents de la Generalitat de Catalunya i valenciana, llavors Pujol i Lerma, i titulava: "L'eix mediterrani és el futur d'Europa". Fa poc ho han repetit els actuals presidents. És un futur que continua i continuarà sent futur en el futur. Indefinidament.

EN AQUESTS CINC ANYS POPULARS i socialistes espanyols, que sovint revifen el bon mot d'Unamuno, els huns i els haltres, s'han estimat més esquarterar Endesa i vendre-la a una empresa pública italiana que permetre als accionistes vendre lliurement a La Caixa; i competeixen amb delit a bloquejar i escarnir els interessos dels catalans, bona part dels quals reaccionen enfonsant-se en la síndrome de la dona maltractada: potser si em portés d'una altra manera no em faria tant de mal, potser no m'he explicat bé, en el fons si m'atonyina és que m'estima, tal vegada la culpa és meva, he de lluitar perquè m'estimi, no em deixarà marxar, no sóc prou forta, etc. Són els resultats universals de la subordinació, la submissió, el maltractament i la impotència, destrueixen persones i pobles perquè abans els han xuclat l'ànima.

ELS EFECTES ELECTORALS, CINC ANYS després, són que els socialistes, que controlen més del 90% dels pressupostos públics a Catalunya, és a dir, prop del 40% del PIB català (inclòs el 10% que cada any va a Espanya i no torna), no treuen rendiment a la seva hegemonia, malgrat unes eficaces xarxes clientelars inspirades en el plom o plata mexicà i addictes al tapado i el dedazo. Han baixat 7 punts, han perdut el 23% dels seus vots i el 16% de la seva representació, i aporten un terç de la baixada dels socialistes a tot l'Estat. El suport als socialistes a Catalunya és ara un 7% més baix que el que n'obtenen de mitjana.

LA BAIXADA D'ICV ÉS D'1,1 PUNTS, el 15% de la seva representació, similar a la dels socialistes. Però més pronunciada és la davallada d'ERC, de 2,6 punts, el 22% de la seva representació. És qui ha perdut, proporcionalment, més quota de mercat electoral.

CIU, PER PRIMERA VEGADA DES DE finals dels anys 90, guanya vots respecte a l'elecció anterior, i puja 5 punts, quan fa cinc anys va perdre 12 punts, el 60% dels vots i el 40% de la representació, amb un candidat com Guardans, competent, treballador, intel·ligent, i espanyol. Enguany, un candidat com Tremosa, no menys competent, treballador i intel·ligent, i a més sobiranista, augmenta el suport un 29%.

CAP NOVETAT AL PP, ESTANCAT, i esfondrament dels espanyolistes encara més radicals, C's i UPyD, per sota del llindar de percepció. Fóra, però, insensat menystenir el fet que al PP no li cal un ampli suport català per governar l'Estat, mentre que al PSOE sí. Aznar va demostrar l'any 2000 que uns escassos 12 escons, dels 47 que elegeixen els catalans al Congrés, no són obstacle per assolir la majoria absoluta amb l'escreix de vots que els espanyols aporten a qui promet escanyar més i millor Catalunya. Les pèrdues ací són inferiors als guanys allà. En canvi els socialistes necessiten 25 dels 47 escons catalans només per assolir la majoria relativa a l'Estat, per compensar l'inferior suport que reben a Espanya. En la cursa de l'extremisme nacionalista verbal, que no en el real, el PSOE perd front a PP i UPyD, perd a Espanya, i Catalunya comença a no compensar-li: l'any passat el vot socialista a Catalunya va superar la mitjana de l'Estat un 3%, ara és un 7% per sota. Preparem-nos per a una mutació de Disney a la Warner, de Bambi al Dimoni de Tasmània, de l'engany somrient i les mentides a l'atac frontal. El PSOE no reaccionarà complint les seves promeses, sinó cancel·lant-les; Zapatero no farà fets de les seves paraules, sinó paraules dels seus fets. Lloguem-hi cadires, que ve ofensiva despietada, primer de tot contra aquell PSC que "somos nosotros", fins a la submissió total. Allò que Zapatero i Montilla van fer-li a Maragall, amb qui ho farà Zapatero a Montilla? Qui serà el Montilla de Montilla?

DOS TERÇOS DELS CATALANS NO HAN votat els partits parlamentaris, que com sempre han presentat llistes tancades i bloquejades, han amagat als electors els candidats que els ha plagut, han designat els candidats sense cap contesa democràtica ni entre militants ni entre simpatitzants, i han allunyat electors d'elegits al màxim, en circumscripció de tot l'Estat, la més gran d'Europa; i tot això per elegir un Parlament que no decideix els pressupostos, ni el govern ni el president, ni les lleis, que no té els poders que tenen tots els parlaments en democràcia, i on els tres grans grups, populars, socialistes i liberals, voten conjuntament més del 70% de les vegades, sense relació de cap mena entre el sentit del vot dels ciutadans i l'acció de govern i oposició derivada. Que els ciutadans reaccionin abstenint-se, i multiplicant per cinc el vot en blanc, no produirà cap més efecte que un tancament de files de la classe política i el seu blindatge enfront dels ciutadans: el següent pas serà, com ja ha presentat el govern tripartit al Parlament, bloquejar els referèndums per iniciativa ciutadana, sotmetent-los a una aprovació prèvia dels partits via Parlament, és a dir, del govern que el mana. A tots els països dels món que admeten els referèndums per iniciativa popular n'hi ha prou de recollir les signatures necessàries per celebrar-los i votar, sense cap més requisit. Només a Catalunya s'exigiran dues aprovacions polítiques, la del govern espanyol per imperatiu constitucional, i la del govern català perquè ara ho vol imposar el tripartit per llei. Com més abstenció, més limiten els partits la democràcia; com més la limiten, més abstenció.

Publicat a l'Avui.

Plan E(stafa).

El plan E ja supera els 100 dies de gràcia i podem fer un balanç inicial. I aquest per desgràcia és desolador.

Cap de les 4 àrees de treball ha assolit els seus objectius: Famílies, empreses, ocupació i financeres. Hi una una cinquena àrea però seria injust que la critiques perquè és de objectius a llarg termini i no es veuran resultats en els cent dies de gràcia.

Financeres: Han consistit a incrementar el Fons de Garantia de dipòsit per imitació dels països de l'entorn. Va intranquil·litzar a la gent amb una dosí de fatxenderia innecessària sobre la fortalesa del sistema financer espanyol primer i als pocs dies començar a incrementar els fons de garantia de dipòsit, igualant i fins i tot superant els plans realitzats pels països Europeus. Ara s'ha vist amb la caiguda de CCMA que tal fortalesa no era tal.

A l'Agost CiU ja va demanar al Congreso què és realitzessin operacions de mercat monetari per capitalitzar els mercats financers. El executiu va aprovar a l'octubre injectar 100.000m€.
Doncs al Gener sols havien sortit a subhasta 10.000m€, i sent la primera subhasta un fiasco, i des de llavors les subhastes han anat amb comptagotes. Com pot ser?
Ja què el mercat monetari és el sistema més ràpid i eficaç en sistema financer occidental de drenar o injectar diners de sistema és ràpid i eficaç. Fins al punt que ni els neokeynessians neguen la importància de les operacions en el mercat monetari com les més àgils.

Plans d'ajut a les empreses: Els fons ICO per a ajudar les empreses amb crèdits tous han estat ineficaços el sistema és massa lent, burocràtic i encarcarat per ser eficaç. Què s'ha fet bé els fons ICO s'han ampliat per poder finançar les operacions de circulant i no solament les operacions inversió. Però el sistema no és prou agil per compensar el tancament de la aixeta per part dels bancs com denúncia la patronal.
Sumat a una total falta de flexibilitat que els sindicats havien acceptat per part dun Zapatero que ha decidit posar al davant la política social i la protecció social a combatre la crisi; ha dificultat la supervivència a moltes empreses.

Suport a les Famílies: És van fer plans i anunciar a Bombo i plateret, que les famílies que quedessin a l'atur podrien posposar entre altres el pagament de la hipoteca durant 2 anys. Els bancs no han aplicat la mesura i ni els bancs ni el públic sabia mesos després de l'entrada en vigor com és podia aplicar la mesura.

Foment de l'ocupació: Aquesta part és sens dubte la que menys m'agradava del pla i més dubtes em generava. Perquè per desgràcia no era segons el meu criteri una manera allargar artificialment la entrada a l'atur de treballadors dels sectors afectats pel desinflament de la bombolla immobiliària. Alhora aquest plans funcionaven amb el copagament per part dels ajuntaments i molts ajuntaments com el de Salou estan financerament amb l'aigua al coll.

Els diners haurien estat millor usats en comptes de en fer rases en agilitzar els punts de suport a les famílies i suport a les empreses.

Així doncs no considero positiu el plan E, a priori les actuacions semblaven correctes i en el bon sentit. Desgraciadament el problema ha estat d'eficàcia en la seva aplicació què ha estat inadequada i lenta. Pot ser els fruits acaben de veure's d'aquí uns mesos i he d'escriure rectificant el meu escrit. I tot que m'agradarà fer ho si es dona el cas. Per desgràcia no crec què això passi.

La ressaca de les Europees

Cap elecció s'assembla a un altra tot què inevitablement no podem estar de fer comparacions. En els últims anys les eleccions ha donat la sensació de ser les conseqüència de les anteriors i primàries de les següents.

Un factor què explica a les Europees és la escassa participació a nivell de la UE i el poc interès que generen. Ja sigui per la llunyania i un desconeixement de què és Europa i el seu parlament.
En el cas Català s'hi suma un abstencionisme superior a la mitjana Espanyola a Causa de la infrarepresentació i la no representació de Catalunya com a ens diferenciat que provoca un plus d'abstencionsime entre amplis sectors del catalanisme.
Com a conseqüència l'abstenció ha estat majoritària amb un 62% d'abstenció a Catalunya.

L'únic interès què enguany ha tingut les eleccions ha estat de ser primàries encobertes on PP i PSOE han polaritzat la campanya a Espanya i l'han convertit en una campanya on Europa i la UE
amb prou feines ha estat un complement al seu cos a cos particular.
I com és normal en un moment de crisi el govern ha estat castigat electoralment i el PP ha obtingut una victoria.

A Catalunya la campanya també tenia aires de primàries. Tot i tenir un missatge més Europeu i no seguir temes tan barroerament de política local.

1 - A Catalunya l'interès passava per la irrupció de la Casa Gran a la Campanya i el canvi de perfil del candidat de CiU que presentava una cara nova i un perfil nacionalment molt més ambiciós què el candidat de 2004.
L'Aposta dretadecidirista ha sortit reforçada al Guanyar en vot relatiu i sent la única força què guanya en vot absolut a Catalunya. Amb el mèrit de Guanyar lo en una campanya plantejada en clau Espanyola per PP i PSOE on el vot europeu en clau catalana esta infrarepresentat. Obtenint recuperar la segona plaça desprès de perdre-la el 2004 a mans del PP.
Pot ser, en una part l'increment de vot ha vingut de vot de castig d'Ex-votats del Tripartit i en força el perfil del candidat els ha ajudat a fer el pas respirant o tapant se menys el nas. No obstant la millora és venint del pitjor resultat històric de CiU el 2004, per tant caldria matissar-la. Cal ser prudents i seguir treballant, recorrent el camí a passa a passa.

2 - El govern català també surt debilitat: Els PSC, tot teòricament ser el guanyador, perd més de 200000 vots i és clau negativament en la derrota del PSOE. ICV i ERC també surten castigades perdent més de 100000 vots entre els 2. La seva campanya continuació de la feta a les Espanyoles de "negre-negre" demostra que: "El mentres coli" té data de caducitat i a diferència de Europa on els partits més a la esquerra no recullen el vots perduts pels partits socialdemocràtes. Teòricament tindrien avui una majoria absoluta mínima però han perdut gairebé tota la renta què havien obtingut el 2004. El discurs d'en José Montilla així ho demostra, pels socialistes. No era una simple elecció Europea i apart de la victoria del PSOE a Espanya per ells eren primaries a Catalunya, tant com per CiU.
Els resultats del PSC són una victoria pírrica, però encarà treuen 262000 vots a CiU treien a algú com Maria Badia què és a en Tremosa. La mateixa comparació Mas a Montilla, no hi ha color.

3- El PPC ha devorat el ultraespanyolisme En Vidal-Cuadras és el candidat ideal per això però no pot anar cap al centre o el catalanisme "moderat". A causa d'això l'exit relatiu de Rosa Diez a Espanya a Catalunya queda en no res. I torna al seu paper de tercera força Catalana.

4- ERC, salva la papereta i evita una castanya més contundent i cau a nivells de 1999 tot i tenir un candidat no cremat i un discurs basat en el què va portar a uns resultats records a Catalunya el 2003.

ICV: s'inverteix el patro habitual on el IU salvava el diputat Gràcies a ICV. Ha estat al reves i la amla gestió en la Generalitat ha estat un castig electoral dur per ICV i Raül Romeva anira a Brussel·les gràcies als votants d'IU.

5- II, Acosegueix desgastar alguns vots a ERC i ICV però no arriba a nivells d'Euskadi. És demostra la Utilitat de la llei de partits desgastant a partits nacionalistes, i no obtenint representació.

6- A nivell Europeu la socialdemocràcia s'enfonsa. I els conservadors obtenen una majoria més comoda al parlament Europeu. Els socialdemocrates han quedat ideologicament orfes desprès que tots els governs Europeus independentment del color plantegessin solucions a la crisi pròximes a la socialdemocràcia.

7- Creixen els partits Extremistes, verds i Euroescèptics al llarg d'Europa.


Conclusió: Totes les eleccions són diferents, els resultats de Diumenge, poden no ser determinants per les eleccions futures. Però, no obstant confirmen les tendències què de lluny és venien observant. I seria un bon indicador què el canvi de cicle polític a Catalunya. No deixa de ser una llavor de canvi que cal regar i no caure en l'autocomplaença de confiar què la natura farà la feina que nosaltres tenim al davant.
Tot el camí esta encarà per fer però la meta de Catalunya a l'abast i és possible arribar-hi.

Mare, no vull ser quinqui

Vostès creuen que la Catalunya quinqui pot construir alguna cosa?

Francesc Canosa Farran. aparegut al Singular digital

Una de les coses que més em fan patir últimament és que no puc anar gaire als bars. Als bars, cafès, cocteleries, cerveseries... ho he aprés tot. Hi ha qui no em creu, però per exemple, ara que està tant de moda fer sociologia de la secreció, i que tothom glopeja i escup dient que vivim en una societat líquida (així ho ha teoritzat el sociòleg Zygmunt Bauman), vaja, que tot fa aigües, que no hi ha solidesa... doncs això ja ho vaig descobrir fa una pila d’anys als bars. I, muts i a la barra. Perquè hi ha més sociologia als bars de Catalunya que a tots els llibres de sociologia del planeta mico.

Per sort, gràcies a glubs , gaudeixo, temporalment, d’un permís de setè grau, i he pogut tornar als bars. Com el fill pròdig tothom m’abraça, em dóna petons i em besa els peus, però pagar una copa no me la paga ni la màquina escurabutxaques. M’aparto de la multitud. Al final de la barra veig un vell conegut. Sol, abatut, amorrat a un vas: tota la societat líquida està al seu got. I jo què li pico l’esquena i li dic: “Què dius, fulano?” I ell que ni gira ni cap ni orella i fot un altre glop. M’assec i demano: “el mateix que fulano” (jo és que sóc molt de la solidaritat de la desesperació). Som-hi.

–Nen, et veig fotut -li dic.
-No puc més -em diu.
-Què et passa?
-La feina!
-I això?
-No hi ha manera! No volen treballar ni que els matis!

Ara, assedegat lector, t’informo. El meu conegut és una mena d’encarregat que té tota una patuleia de gent que han d’arreglar carrers, parcs, jardins... Bona part de la quadrilla tenen entre 20 i 30 anys. Xicots catalans d’una ciutat mitjana que s’han quedat a l’atur i que abans treballaven a la construcció. Lo milloret de cada casa.

-No n’hi ha cap que digui ni una paraula en català! – glopeja el desesperat
-Però tots són d’aquí?
-Sí, sí, però són nengs, quillos, quinquis... ja saps, tota la xuleria aquesta que volta.
-Però t’entenen?
-Amb prou feines!
El meu conegut ha demanat un altre vas que vessa impotència, incomprensió.
-És que no volen treballar! Tinc una pila de currículums! I n’hi ha que prefereixen anar cobrant de l’atur –em fa saber.
-Però i els que tens?
-Res! No treballen. Els he de vigilar tot el dia! I no els hi diguis res! Eh? No els hi diguis res! Que tots són uns saberuts! Ara! A l’hora de la veritat no saben fer res. Tot al revés! No serveixen ni per amagar-se!!!

Aquesta frase m’ha quedat: “No serveixen ni per amagar-se”. Què bona! I el meu conegut encara estira més l’eslògan: “preferiria pagar-los i amagar-los, hi guanyaríem”. Així és Catalunya. La Catalunya dels quinquis, que com diu el meu conegut, se li presenten cada dia a la feina amb els seus BMW, rellotges que pesen cent quilos, mòbils que només els hi falta volar... I la seva bocota mig oberta, parlant com si estiguessin vomitant to el dia: “ejjjjjjjjjjjjjjjjjj”. O recitant el reconegut pareado dels clàssics de la poesia quilla: “me-la-suda-todo”/ “porque-me-sale-de-los-huevos”. Oh! Poesía eres tú, quinqui de mi corazón que palpita como una patata frita. Perdó, que ja em cau una llagrimeta.

Sí, se m’humitegen els ulls cada cop que veig un d’aquests milers de immensos cartells que han colonitzat tota Catalunya. “Plan E: “Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo”. Aquestes brillants mesures d’ocupació del Govern d’Espanya, que ni amb un vibrador termonuclear aconseguirien estimular la feina, i que, bàsicament, consisteixen a escollir un carrer a l’atzar, esventrar-lo amb una rasa, i tornar-lo a tapar. Tot per donar feina que no és feina, pegats. Tot per destruir, per entretenir. Tot perquè la única cultura d’ocupació que li interessa a Espanya –com vaig escriure l’any passat- és “La quillització de Catalunya”. Així és i així serà. Glubs.

I abans de marxar a fer la última copa (o les que facin falta) amb el meu desesperat amic. Reflexionin. El nostre estimat director Toni Aira ens diu adéu (snif, snif, snif). Vostès creuen que si Aira fos un quinqui hagués arribat a construir aquest diari? Vostès creuen que la Catalunya quinqui pot construir alguna cosa? Hi ha la Catalunya quinqui i la Catalunya Aira. La que destrueix i la que construeix. La que escup al terra i la que et dóna la mà. La que no sent res i la que ho sent tot. La morta i la viva. Sort i endavant. Estem al camí del renaixement: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir” (Màrius Torres).

Candidats Catalans (2)

En l'article Candidats catalans 1 ja vaig fer una Tria entre els candidats i els què deien que ho ho eren i més important encarà quins exerciran de catalans. Ara si recomanaré el vot afirmativament.

De entre els 2 únics candidats que aporten aire fresc i en termes econòmics no estan amortitzats ni són elefants camí del cementiri polític què per PP i PSOE és el Parlament Europeu.

Jo votaré Tremosa.

CiU ha apostat fort amb un canvi de candidat de manera coherent al seu canvi de perfil i a la renovació ideològica sorgida de la reformulació feta del catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme i el congrés de CDC. On l'eix nacional agafa volada i hi ha un avanç gradual cap a posicions partidaries a l'assoliment de quotes més altes de llibertat col·lectiva mitjançant el dret a decidir.

També representa un canvi respecte com s'ha fet la política en els partits. Obrint-se fora de l'àmbit intern d'un partit i escollint un independent de amplia formació acadèmica, un patriota de pedra picada i reconegut Sobiranista. Que en paraules seves: "Si tingués la impressió que la situació actual no fós una emergència nacional no s'hi hauria presentat".

CiU amb en Tremosa, representa una opció renovadora i més pròxima a la concepció de la política en les democràcies consolidades on els governs sovint trien a gent competent independent o d'altres tendències polítiques: Com per exemple Barak Obama i Nicolas Sarkozy han ofert llocs en el govern a Repúblicans i socialistes respectivament.

La opció Tremosa representa picar l'ullet i mirar de seduir a la gent que vol un país millor i més sobirà i per això és va sentir seduïda per ERC el 2003. A Gent què mai hauria votat a CiU amb un Candidat com Ignasi Guardans o Duran i Lleida i gent decebuda d'ERC a la que votava per consideracions nacionals, tot no ser d'esquerres o ser menys d'esquerres que el gruix del seus votants i que havia quedat orfana d'opcions de vot, com el mateix Tremosa, o vol fer-li un vot de castig sense tapar-se el nas.

Aquestes eleccions són un banc de probes de cap on ha d'anar CiU i quin suport té el gir catalanista i el seva evolució cap a posicions sobiranament més decidides. I un Bon resultat de Ramon Tremosa tindrà un efecte de confirmació què aquesta és la tendència a seguir.

Sense ironia

Per una vegada i sense que representi cap precedent –els déus no ho permetin–, aquesta columna deixarà a un costat la ironia que la caracteritza i dignifica, i mirarà de ser estrictament positiva. Sense recels ni antisèptics. El Barça, com a fenomen de masses, va demostrar ahir el seu poder. Immens. Ja ho havia fet altres vegades, però ahir es va desbocar la mida. Milions de persones han venut l’ànima a l’equip tricampió. Sense contrapartides. Però no ha estat només una comunió interna. Hi ha hagut, també, una explosió cap a l’exterior que ha fet més per la imatge pública de Catalunya i la seva capital que cinc segles de diplomàcia frustrada. La premsa italiana es retia ahir sense concessions als catalani.

Des que els Borja van prendre el Vaticà i van fer-ne propietat vitalícia i hereditària, que a Roma aquest país no hi havia obert un forat tan gran. Comentaven uns italians, sorpresos, al costat mateix Coliseu, que allà no hi havia “espanyols”, que tota la marea blaugrana contestava, a qui els preguntava, que era “catalana”. La premsa italiana i la d’arreu del món ha cedit. Contra les inèrcies i davant una allau entusiàsticament nacional. El Barça és més que un club perquè representa un país. Per molt que Esperanza Aguirre brami set vegades la paraula Espanya amb la p més explosiva de la història.

Desclot. Publicat a l'Avui.

Un club d'un país normal

El Barça va aconseguir un fet important a Roma. No s'ha comentat massa però tot va aconseguir la Presència com autoritats amb rang de caps d'Estat dels MH Presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya i el Català fos llengua oficial a la megafonia de l'estadi. Tot gràcies a la sensibilitat nacional de la junta del club.

Ara l'Esperanza Aguirré ja pot dir i recordar set cops que el Barça és Espanya. Però a Roma el Barça exercia de Club Català, amb la Mateixa normalitat que un club danès o Alemany hauria exercit de tal.