Pujar l'IVA!? No, gràcies.

Ja sabem l'anunciada proposta d'increment de la recaptació fiscal del Govern Central i sent sincer crec què un increment de la pressió fiscal en forma de l'increment de l'IVA pot ser perjudicial per la recuperació.
L'actual part del "Gobierno" què esta gestionant la crisi domina la vessant política, amb altes dosis de populisme, però no l'econòmica i actua sota criteris no econòmics. Per això no segueixen les solucions econòmiques de manual. Les quals s'ha demostrat per assaig i error que funcionen. Per això tenen una obsessió per incrementar la despesa pública que ha portat el dèficit molt més enllà del què la UE permet.

No podem oblidar que la bombolla econòmica espanyola esclatà quan les famílies sobre-endeutades van tenir problemes de liquiditat i van haver de reduir el consum i un altre motor de l'economia espanyola(vegeu l'entrada del 16 de setembre). Bé doncs, sense haver solucionat la situació econòmica. Pujar ara o el 2010 els impostos si la crisi no ha desaparegut és l'equivalent a: un naufrag que intenta surar se li tira a sobre uns ploms i no un salvavides.

Sempre a pesar de la demagògia; no paga més qui més té si no qui menys
L'IVA no discrimina al igual que tot impost indirecte què grava una activitat o el consum d'un bé o servei, així, contràriament a la propaganda del govern no pagaran més "els què més tenen".
Si no tots, tinguis "més" o "menys".

Cap dels altres països importants de la UE ha fet el mateix camí què Espanya, tots han incrementat el dèficit reduint carregues fiscals. I ja han iniciat el procés de recuperació feblement.

Com sentència la FCO.
"Zapatero està atrapat en el bucle de la seva pròpia demagògia. Va afirmar solemnement que la crisi “no deixaria ningú a la cuneta”, va augmentar la despesa social i va disparar el dèficit. Ara, el dèficit s’ha de mitigar amb més impostos, amb el consegüent alentiment de l’activitat econòmica, el retard en la recuperació i l’augment de l’atur. El Govern espanyol ha dibuixat un cercle viciós letal, que pot descriure’s d’aquesta manera: atur-més despeses socials-més dèficit-més impostos-més atur. I el pitjor és que Espanya se situa ja a la cua de la recuperació que encapçalen França i Alemanya, i no s’intueix que Zapatero s’adoni de l’error ni que estigui disposat a canviar de rumb."

Fes - me un informe, amor.

Fes-me un informe, amor
"I la resposta va sola: Aquest el vols pel Palau o per Palau?"
Francesc-Marc Álvaro

“No s’ha detectat cap il·legalitat o irregularitat que hagi de ser objecte de cap actuació administrativa o penal” Antoni Castells, conseller d’Economia Tinc un enorme respecte per la preparació intel·lectual i tècnica del conseller Antoni Castells. Però en començo a tenir una mica menys per la seva actuació política. Durant anys, ha jugat a ser la veu crítica i més catalanista del PSC, tot i que – a l’hora de la veritat - mai no ha acabat de plantar cara als que porten l’aparell. Fa poc va tenir un gran moment – just és remarcar-ho – quan va dir en veu alta que Zapatero no tenia política contra la crisi. Va ser una veu sincera enmig de la propaganda. Vaig felicitar-lo llavors i ho torno a fer ara. Però, pel que fa als interessos de Catalunya, Castells ha fet darrerament dos paperots molt tristos. Abans de l’estiu, Castells va ser la figura que va dedicar-se a vendre’ns les bondats de l’acord del nou finançament autonòmic, tapant amb la seva ciència agafada pels pèls l’evidència de la colossal ensarronada ordida pel govern central i el PSOE. Que un savi de l’economia del país acabi així indica com de pobra pot ser, a voltes, la política. Ara, a propòsit de l’escàndol dels informes de faramalla encarregats per les conselleries del tripartit i pagats amb diners de tots, Castells ha sortit a parar el cop amb una auditoria que només admet petites anomalies. Montilla ha posat el catedràtic a salvar els trastos. Però no cola. Fes-me un informe, amor. I l’amic, conegut o saludat del director general de torn confegia uns quants folis amb algunes consideracions generals sobre l’assumpte que fos (potser extretes de la Viquipèdia o inspirades en uns fascicles del quiosc) i, després, passava a cobrar amb un somriure d’orella a orella. Entre aquests materials tant interessants, hi ha, fins i tot, un estudi sobre què pensem del tripartit aquells que ens dediquem a opinar als mitjans, un misteri que – com tothom sap – reclama grans i acurades recerques científiques. Segons PSC, ERC i ICV no hi ha res que ens hagi d’amoïnar, i les petites incidències detectades seran corregides mitjançant els procediments ordinaris. Castells, en funció de parafangs, ha certificat la validesa del simulacre. En una altra vinyeta d’aquest tebeo pregunten a Castells (a Tresserras, a Vilajoana, a Hereu, a Trias, a Saura) com és que ningú no va adonar-se de la continuada rapinya de Fèlix Millet. Aleshores, hom sap que la resposta no s’ha de cercar en el passat sinó en el present. Allí on el peix encara belluga. La resposta és en les inèrcies, actituds i rutines que llueixen als aparadors dels nostres petits poders. Si una cosa no té importància, l’altra tampoc. Fot-li i calla. Només cal controlar els excessos (de temps i de xifres): aquest ha estat el punt feble de Millet. Fes-me un informe, amor. I la resposta va sola: Aquest el vols pel Palau o per Palau?

Independència i Convergència

INDEPENDÈNCIA I CONVERGÈNCIA

"Ara correspon al Consell Nacional de CDC determinar si, d’una vegada, s’adopta de forma explícita la recepta “gradualista” de Morin; de no ser així, CDC corre el risc de veure com molts votants catalans es reagrupen dins d’opcions polítiques alternatives"

Agustí Bordas

El concepte d’Étapisme (o “gradualisme” si em permeten una traducció catalana poc ortodoxa), fou elaborat pel polític quebequès Claude Morin a mitjan anys setanta. En essència, Morin – membre del nacionalista Bloc Quebequès – va proposar un sistema gradual per aconseguir la independència d’aquesta nació francòfona. Primerament, calia aconseguir formar un govern nacionalista per demostrar la capacitat de gestió del Bloc. En segon lloc, era necessari fer una proposta de sobirania/associació amb Canadà a la ciutadania quebequesa per, un cop acceptada en referèndum, començar una negociació bilateral amb Ottawa. Finalment, en cas que aquestes negociacions fracassessin, s’entraria en una tercera i última fase, la proclamació unilateral d’independència del Quebec. Hom coneix els fiascos dels nacionalistes quebequesos en els referèndums de 1980 i 1995, però també és cert que aquests intents van inspirar la lògica d’altres nacionalismes occidentals, com ara els propis d’Escòcia i Catalunya. Així doncs i segons diversos politicòlegs, la sobirania plena per ambdues nacions europees consistiria, en aquest segle XXI, en una Escòcia i una Catalunya independents i integrades a la Unió Europea. Malgrat la dificultat d’establir paral•lelismes amb l’evolució del nacionalisme català – tant per la impossibilitat d’organitzar referèndums sense l’autorització de la metròpoli espanyola com per la manca de concreció de l’objectiu polític final dels governs Pujol – es podria afirmar que Catalunya ha viscut dues de les etapes proposades per Morin. Primerament, els governs de CiU van demostrar la capacitat dels executius nacionalistes per governar amb efectivitat. Segonament, el procés estatutari iniciat l’any 2003 ha certificat la impossibilitat d’aconseguir un estatus de sobirania/associació amb l’Estat espanyol. Així doncs i seguint la lògica del “gradualisme”, un cop constatada la submissió forçada de Catalunya en el context espanyol, és absolutament lògic iniciar el procés per proclamar, de forma unilateral, la nostra independència. El títol preliminar dels Estatuts de Convergència estableix, de forma nítida, el mandat sobiranista del partit: “Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena sobirania de Catalunya.” Així doncs, no ens haurien d’estranyar les recents declaracions d’Artur Mas (“personalment, votaria sí a la consulta [sobre la independència] d’Arenys de Munt”) o bé les de Xavier Trias (“Jo estic a favor que un dia Catalunya sigui independent”). Ara correspon al Consell Nacional de CDC determinar si, d’una vegada, s’adopta de forma explícita la recepta “gradualista” de Morin; de no ser així, CDC corre el risc de veure com molts votants catalans es reagrupen dins d’opcions polítiques alternatives.

Publicat al Singular digital.

La lectura feta per Arenys de molts polítolegs i CDC que no Unió és què la voluntat de crear un estat, o impedir-ho en l'eix espanyolista, serà un eix en la centralitat del catalanisme què anirà substituint gradualment l'autonomisme. Davant aquesta evolució de la societat CDC no hauria de quedar al marge per no perdre en l'eix nacional la centralitat què té en l'eix esquerra-dreta.

descafediada

La de negre a Primera fila és Dolors Camats, ICV aplaudint a la cantant Noa. Boicot a la qual donava suport ahir des de el faristol (com és veu no solament les masses són incoherents, també els individus).


Enguany tindrem una Diada descafeïnada, un any més. Com cada any des de l'existència dels tripartits la diada serà cada cop menys catalana i li donaran aspecte "cosmopolita" dedicant-la a mediterrània i els seus pobles.

No ens ha de sorprendré, no és el primer cop. Amb l'excusa de representar el "tots els Catalans" any rere any han anat esborrant la catalanitat als actes institucionals. Ja fos inserint flamenc i invitant a cantats en castellà al acte institucional... El cosmopolitisme i la voluntat inclusiva, com ja sabem, acaba als Pirineus. Fins al punt que enguany sota el blau de la mediterrània ha desaparegut la senyera i l'escut de la Generalitat és poc visible.

De fet enguany, el govern ha tingut sort de poder tapar-ho gràcies a una polèmica vergonyosa i ridícula amb una part del Govern (ICV) protestant al costat d'uns personatges hipòcrites contra una actuació en contra un cantant a qui ells, com a membres del govern i participants de comissió organitzadora han invitat.

No ens hem d'estranyar del poc respecte que senten els partits del govern per la festa nacional del nostre país i la seva reiteració en aigualir la nostra festa nacional. Com diu el calbot d'avui de la fundació Catalunya oberta: ...l'11 de Setembre era una jornada veritablement reivindicativa, així com una festa entranyable. Ben aviat, i gràcies a la Loapa, vam saber del cert que el PSC ja no hi creia, en la Diada: li tirava cada cop més el 12 d'Octubre. La segona màscara li va caure a ERC a partir de l'any 2003: a nivell escènic, el seu model d'actuació política eren els patètics fets del 6 d'Octubre del 1934. Pel que fa a IC-V, també està clar que des de sempre li tira un altre Octubre, en aquest cas rus i del 1917.

Quebec i Arenys

Entre Canada (amb Quebec) i Espanya (Amb Catalunya) hi ha un oceà de distància i no solament física. Si no de tradició democràtica i actituds sobre el dret a decidir del pobles. Però tenen una situació en comú un problema. Un territori amb particularitats diferenciades on la via secessionista guanya pes.
Tenint en compte què cap dels dos Estats vol a perdre la seva sobirania sobre territoris que actualment en formen part. Hem de constatar què hi han grans diferències entre les maneres de fer de l'estat Federal Canadenc i l'Estat unitari Espanyol.

Davant la consulta del Quebec l'actitud del govern del Canada fou de seduir i mirar d'esdevenir un Estat Federal i encaixar-hi el Quebec com a membre de ple dret i declarant "Québécois as a nation within a united Canada." "Nació dintre d'un Canada unit". I durant les consulta d'independència de 1980 i 1995 participant els partits d'àmbit canadenc com a part activa en la consulta a favor del no. Però, sense evitar ni impedir el joc democràtic. I amb una justícia imparcial que va reconèixer el dret del Poble Quebequès a decidir sobre el seu futur.

A Espanya la reacció dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió democràtica. Sempre ha estat de negar que l'autodeterminació és un dret i oposar-se a fer referèndums. A Euskadi la excusa era la violència.
Ara a Arenys de Munt és fa una una consulta no vinculant de "fireta", suposadament intranscendent, però democràticament legitima. La reacció de l'Estat Espanyol i del nacionalisme espanyol en general ha estat de ha estat de sarsuela i vodevil.
Seguint les següents fases: 1r) Ignorar-la i silenciar la consulta, 2n) Voler ridiculitzar-la i 3r) Voler la impedir. Fent servir la justícia com a Escut per evitar-la adhuint una suposada inconstitucionalitat.

Paradoxal és la reacció dels defensors (suposats) del no. Perquè ni Falangistes, Populars, ciutadanos, UPYD ni socialistes defensaran el no. Tots ells defensen que el referèndum és il·legal i prou i no faran campanya pel no, no voldran seduir els Arenyencs per voler que decideixin continuar sent espanyols. I callen davant els feixistes que amenacen els organitzadors i volen sabotejar la opció de poder exercir un dret reconegut en la declaració universal dels drets humans i en la carta de les nacions unides i ratificat per Espanya.

Aquestes reaccions primàries no tenen cabuda en el què hauria de ser un Estat de Dret. I quan mirem al món veiem les mancances democràtiques de l'Estat Espanyol.
Ningú dubta que el Regne Unit, Bèlgica o el Canada s'oposarien a una escissió de part del seu territori. Però indubtablement ho farien en mesura que la població d'aquells territoris defenses la unió i no s'oposarien al dret d'aquests dels ciutadans a decidir.

Un toc d'alerta de Xavier Sala i Martin

"Espanya pot acabar expulsada de l'euro"

Xavier Sala i Martín, catedràtic d'economia de la Universitat de Colúmbia de Nova York, afirma que "Espanya s'ha endeutat molt. Pot acabar sent un problema per a Europa i que l'expulsin de l'euro". Sala i Martín afegeix que "els Estats Units estan sortint de la crisi. França i Alemanya ja n'han sortit, i a Espanya li queda una bona estona".

Prem aquí

Per Catalunya com a regió industrial i economia oberta internacionalment pot ser l'expulsió de l'Euro un cop realment dur i de conseqüències molt pitjors que la resta de l'Estat on l'economia s'ha basat en sistemes molt menys productius i on el sector exterior té molt menys pes. I ens tornaria vulnerables als "boicots patríoticos" que ens tenen acostumats des de les Espanyes.