La crueltat de les Hemeroteques

Mentrés que el MH President Montilla per una banda defensa la legalitat del text. Les Hemeroteques castiguen, com marca el sempre oportu Cimeraextra, les paraules del President.

Totes les valentes paraules en defensa de l'estatut dirigides al TC no sols es troben en entredit per la Hemeroteca. Com algú pot defensar amb seriositat i amb fermesa quelcom ell n'està totalment en contra? Si no que hem d'afegir, a més, els fets de la seva etapa com a ministre de Industria. Com presentar el conjunt de esmenes al text del Estatut que ara diu defensar, retirar la llicència per emetre a TV3 a les balears i País Valencià o bloquejar el domini punt ct.

No obstant no ens ha de sorprendre; ja que es completament coherent amb la defensa que sempre ha fet el PSC-PSOE dels drets nacionals des de temps de la LOAPA i les continues declaracions dels capitans d'aquell partit.

REPUGNÀNCIA

REPUGNÀNCIA

"L'actitud militant i 'hooligan' pro-PSOE de Sopena és un dels mals dels nostres dies"

Toni Aira

Anava a dir "la manipulació feta art". Però no. Millor. La manipulació feta carn. Més prosaic. L’art és tota una altra cosa. Recorden aquella imatge del Mundial del 86, quan en la repetició del gol d’Emilio Butragueño en l’Espanya-Dinamarca van poder veure’s en pantalla les sigles PSOE? Diuen que llavors Enric Sopena era director General d’Informatius de TVE. La TVE del PSOE amb majoria absoluta. I el cas és que d’errades, i més de tècniques, n’hi poden haver un munt cada dia, a totes les televisions, i pot passar-li a tothom. Però l’ombra de sospita sobre les intencions de Sopena va existir en el seu moment i mai no ha deixat de ser-hi. Per què? Per la seva actitud militant i hooligan pro-PSOE. És un dels mals dels nostres dies. L’endogàmia i la identificació excessiva entre periodistes i polítics.

Algun dissabte, veient el programa La Noria, hi he pensat. Divideixen la taula de debat polític en dos, com les dues Espanyes que sempre ens han volgut vendre que es contraposen però que després a l’hora de la veritat acaben coincidint en allò que els importa de veritat. Normalment acostumen a coincidir en la seva crítica implacable a tot nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, i es van intercanviant el fuet per fustigar segons a quina de les dues faccions li sigui útil o no en aquell moment el partit “nacionalista perifèric” de torn.

Però el drama és que aquella taula moderada per Jordi González compta amb polítics sense que així els titllin oficialment. I això és trampa. És manipulació on participen com a voluntaris periodistes convertits en propagandistes. Mai en una banda de la taula he escoltat crítiques substancials al PP. Mai en l’altra he captat el contrari respecte del PSOE. Fins i tot hi detecto un hooliganisme que els polítics, segons com, són molt curosos de manifestar en públic, si bé és cert que aquest no és el cas de totes ses senyories. Vegis l’exemple de Joan Ferran.

Aquest diputat del PSC, quan hi tractes personalment, és tot finezza, bones paraules i fins i tot té com un parlar capellanesc que convida a la conversa en veu baixa. Però no sabem exactament què li passa pel cap quan es posa davant d’un teclat per escriure al seu blog, que es deixa anar. Ja ho fa en viu i en directe quan li’n donen la consigna, però via online acostuma a destapar-se més. Aquesta setmana, Ferran i Sopena han tornat a coincidir. En el fons, en la forma i en la manipulació. Tots dos contra l’enemic comú: contra el sobiranisme catalanista que els ataca el fetge. Evidentment no estic parlant del nacionalisme de Joan Puigcercós, a qui curiosament tots dos fa molt que no critiquen amb ganes. D'un temps ençà Joan Laporta és el seu particular Anticrist. D’ell, Sopena ha arribat a dir que li produeix “repugnància”. I el cas és que a més de faltar en quant a formes, falta a la veritat. Manipula. Ho fa, per posar només un exemple, quan diu que Laporta el repugna per “donar suport a dos presumptes delinqüents i a amics de vostè, Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, coreligionaris (?) seus, no tant en termes de sigles o de partit, com des d'una perspectiva més global o ideològica”. I llavors posa en boca de Laporta allò que aquest no va dir mai. Perquè el president del FC Barcelona no va dir en la seva intervenció a la Fundació Catalunya Oberta que la detenció de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta fos un atac contra Catalunya. Va criticar les formes, simplement comparant-les amb les que han existit abans amb d’altres (en aquest cas espanyols). Laporta va veure en la ciutadania catalana de Prenafeta, Alavedra i (per cert, no se n’oblidi, senyor Sopena del seu correligionari) Bartomeu Muñoz una motivació en l’escenificació vexatòria del pas dels detinguts per l’Audiència de Madrid.

Manipula les frases, n’obvia les parts que no són útils per al seu exercici de propagació i, en definitiva, bàsicament posa al descobert la naturalesa de les seves fòbies, que no responen a res d’especialment racional, i que en canvi sí que ho fan per la via de les vísceres, que és allò que l’uneix als Ferran o als Miguel Ángel Rodríguez, per exemple. Laporta els produeix repugnància a tots per igual. No és casual. No és una qüestió personal. És estructural. D’estructura mental i ideològica. Allò que defensa Laporta és la causa real de la repugnància dels Sopena. I això, sumat a la repercussió mediàtica del president blaugrana, els ataca els nervis de forma irreprimible. Quan els venen basques, és això que les provoca. Certes idees i la possiblitat real que puguin quallar políticament i socialment.

Happy hours i palles Extremenyes.

La administració pública sovint peca d'excés intervencionisme. Des de una concepció digna del socialisme més reaccionari que perverteix el llenguatge auto-anomenant-se progressista: Què entén que l'Estat, en el sentit de l'administració, ha d'intervenir en qualsevol àmbit microgestionant a les persones per al nostre bé en tots els àmbits de la vida de les persones, incloent l'àmbit privat. Sobreregulant àmbits menors. I no se'n amaguen són un govern de petits gestos.

És il·larant que des de Extremadura és vulgui vendre com a educació sexual un curs què té com a una única finalitat la auto-exploració i l'hedonisme del gaudir amb un mateix. I no a la adquisició de bons hàbits sexuals com la prevenció de les MTS o la lluita contra els embarassos no desitjats. És veu que l'excés de Administració pública, al voltant del 30% de la població activa i un superàvit fiscal obtingut gràcies a la "solidaritat" dels altres té una correlació negativa amb l'eficiència i eficàcia de l'us del pressupost públic.

Suposo que en certa manera aquesta és una forma de formació professional en l'àrdua i ingrata tasca de gestionar els diners dels altres.

Com diu el gran Dessmond: "En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració. Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner."

A Catalunya el tripartit no és queda curt tampoc. I tampoc és el primer cop. Fent una llei que no podrà implementar i menys avaluar el compliment, però això sí podrà sancionar als locals. La prohibició: De barres lliures, 2x1s i Happy hours. Per desgràcia ve de la percepció més caduca i despòtica. La administració és creu què ens ha de lliurar de la responsabilitat de beure amb responsabilitat i vetllar per la nostra salut. com si els pobres mortals no fóssim capaços de beure amb responsablement (o no) sota la nostra responsabilitat i l'estimable ajuda del Cos de Mossos d'Esquadra i de les Policies Municipals. A més ho fa sols incidint solament en en la modalitat com bevem.

Per desgràcia l'aplicació és el què em preocupa i és podria fer el mateix estalviant als locals la inseguretat jurídica i les inspeccions pujant el impost especial sobre l'alcohol. Aquest tampoc solucionaria el tema però incrementaria la recaptació pública. Si ets addicte a l'alcohol té's indiferent el preu; et cal i el necessites. Tampoc disminuiria substàncialment el cost què té per la sanitat els comes etílics de matinada i les cirrosis i pot ser baixaria testimonialment l'abús d'alcohol.

Resposta a l'home del sac.

Home et responc amb un article el teu comentari de l'article anterior, planteges un bona reflexió i requereix una explicació amplia.

Tot i que tot pacte pot ser justificat. Jo soc contrari que mite de la sociovergència deixi de ser un mite. Juntament amb l'ercquidistància; aquest mite apareix i desapareix misteriosament en campanya electoral. De fet qui l'enarbora com una gran probabilitat i un dogma de fe és des de les files d'Esquerra. Com a justificació del tripartit: "Socialistes i convergents són iguals per tant per què no hem de pactar amb els socialistes si són el mateix i a més son d'esquerres" (versió del meu jerki de capçalera).
O des de les files del PSC-PSOE com a avís a als seus socis. Però que els socialistes no desitgen perquè sent ells la força petita tenen molt a perdre i massa poc a guanyar.

Com a govern la sociovergència és viable com a Govern de gestió per donar calma i confiança en una situació convulsa o fer pactes com la LEC. Els governs de Gran Coalició o inclús d'Unitat són una formula de Govern comuna, tot i què en casos extraordinaris, als països Europeus amb democràcies consolidades. Entengueu; casos d'Emergència: crisis, inestabilitat social o Guerres, etc.

En el cas català. Una raó per oposar-se és què sent els CiU i PSC-PSOE partits centrals. Seria una estranya situació govern-oposició. L'alternaria recauria en partits ara per ara "outsiders" a Catalunya com Reagrupament, Esquerra, PP i ICV que tenen segments molt definits però no centrals. I això generaria encarà més desafecció a causa de la falta d'alternatives atractives, (comunisme, conservadurisme espanyol més ranci o republicanisme) sumat a la confusió causada per la col·lusió de les dos famílies ideològiques amplies diferenciades, per una banda la opció centrista catalanista (socialdemocràcia a democràcia cristiana) i la família de centre-esquerra nacionalment espanyola.

En el cas català la sociovergència és una formula nova, en l'etapa Pujol era impensable pel cost que podia tenir per al PSC i amb el tripartit ha estat molt puntual.
CiU, Reagrupament i CUP representen projectes nous o renovats i el tripartit és un projecte molt conservador; sobretot per la banda socialista. I l'electorat difícilment entendria un canvi i la renovació que cal que passes per la suma dels dos grans partits que han ostentat el poder des de la transició i en cada elecció és disputen la Presidència. Encara menys sí el principal partit de la oposició opta per formar govern amb el partit que ha ostentat un autèntic monopoli a tots els nivells de la administració els últims 6 anys i a molts llocs ininterrompudament des del 1979.

En una situació actual soc de la opinió que la Generalitat no ha de ser una mera gestoria, si no ser referent un model de país i una manera de fer; I no sols en política pressupostària i econòmica si no també de país, construcció nacional i de reivindicació i defensa dels interessos catalans. I un pacte amb el PSC-PSOE on els últims aspectes lligaria massa les mans i seguiria subordinant la política catalana a l'espanyola.

I en tot cas, la situació des de el punt del meu punt vista catalanista i des de l'independentisme el què convé és què el catalanisme polític torni a governar. Perquè sense un govern Català clarament catalanista no ens podem ni plantejar refer els passos fets enrere nacionalment en els últims anys i encara menys poder plantejar-nos assolir cotes de sobirania més altes què les actuals. I encarà menys avançar cap a un Estat propi.

LA SOCIOTONTERIA

"Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa"

Toni Aira

Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.

Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.

La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. Perquè no ha existit, no existeix i no existirà mai fins que la part “socio” o la part “vergent” deixin de ser el que són. Això és, partits de govern. Alemanya, un país on diuen les coses pel seu nom, ens ho ha deixat clar fa poques setmanes. La suma de dos partits grans, cath all, amb aspiracions reals d’assolir la presidència d’un país, té resultats de resta sempre, sempre, sempre per a aquell que en el pacte queda com a subsidiari, és a dir, sense el cap de govern. Angela Merkel s’ha cruspit el seu soci de govern socialista i fins fa quatre dies ministre d’Economia i Finances, Frank-Walter Steinmeier. Exactament el mateix que passaria si Artur Mas tingués José Montilla de conseller primer (ja superades denominacions absurdes i estrangeres com el tema vicepresidència). I el mateix que passaria si Mas fos el número dos d’un govern amb Montilla de president. Voler projectar aquesta possibilitat no és ridícul, no és ingenu, no és absurd. És del tot intencionat, calculat i constitueix una maniobra de distracció en tota regla. Al PSC ara li convé fer córrer de nou aquesta brama perquè així indirectament segueix anivellant més responsabilitats amb els convergents a propòsit del cas Pretòria. “Clar, governarien junts perquè roben junts”, podria pensar més d’un incaut. I això als més implicats en el cas ja els està bé. És allò de la Catalunya esquitx.

En paral•lel, a Esquerra aquesta llegenda urbana sociovergent ja li està bé. “Si poden governar junts PSC i CiU vol dir que són el mateix, i per tant en Puigcercós ja pot pactar tranquil amb el PSC perquè al capdavall res no els diferencia de CiU”, podria pensar algun altre ciutadà anònim dels ben adoctrinats. I via. I a anar parlant-ne tot sabent que fent-ho bàsicament la intenció està en marejar el personal.

Per cert que, segons m’arriba de bona font, els típics “marcats” com a sociovergents a can socialista (els Castells, Tura i tres més) podrien estar amenaçant de nou amb tirar pel dret i a fer la seva, PSC de Montilla enllà, passades les properes eleccions catalanes. Diuen que a Nicaragua ja la cosa no els provoca ni un somriure de tendresa. I és que directament hi compten tant com amb la sociotonteria.

Aparegut al singular digital el 5/11/2009.