Vergonya de President.

En un missatge institucional per part d'un cap de Govern o Estat aquest actua de manera oficial. Ha de oferir una imatge representativa de la institució que ostenta i que sigui prou amplia per ser acceptada pel conjunt de ciutadans del seu país. I els representi com a cap de Govern i no com a cap de partit o cartell.

I no obstant, aquests missatge del president de la Generalitat, José Montilla, s'ha apropiat de l’últim missatge institucional de cap d’any d’aquesta legislatura per fer campanya electoral. És sorprenent i absolutament inèdit, en democràcies representatives. Què el President fagi servir un discurs institucional per a fer un us partidista.
Recordant que: "El 2010 és un any electoral i que en els comicis els catalans podrem decidir amb el nostre vot si volem aturar-nos, retrocedir o buscar falses dreceres."

En la seva vessant institucional el president de la Generalitat ha de actuar com a president de tots el catalans. No com a primer secretari del Partit Socialista. I tots els catalans tenen el dret a que, quan el seu President actuï de forma oficial, el seu President representi el conjunt més ampli possible de la ciutadania i no solament pels que el van votar.

Si el President actua mogut per un estrany síndrome s'abstinència electoral. Li convé de enrecordar-li, que, llavors esta entre les seves atribucions fixar i avançar la data de les eleccions.
Gairebé queda un any de legislatura i el President sembla disposat a seguir dinamitant la poca imatge què resta de la què va voler vendre en campanya electoral de persona seriosa i eficaç gestor.

El propi President ja ens ven un any agònic de tripartit 2 amb una sessió de inestabilitat de política encara major. Havent encetat el propi President la precampanya electoral. Que impedeix als partits del Govern marcar paquet? Mostrant encara més divergències, discussions i paràlisi en el sí del Tripartit, que com en el cas de totes les excentricitats d'ICV seran pagades pels ciutadans, augurant un any agònic políticament. Just en el moment que ha de sortir la sentència de l'Estatut, traspassar rodalies i parlar de la gestió de l'Aeroport del Prat.

Escolti estalvi'ns la agonia i convoqui eleccions avui.

Curses de braus.

Davant la ILP sobre la Prohibició de les corrides de Braus. Jo votaria a favor de ser diputat. Jo soc partidari de si s'ha de prohibir ha de ser per raons objectives per motius de crueltat amb els animals i per fer un espectacle de la mort. Raó què va ser esgrimida per prohibir les caceres de guineus amb gossos al Regne Unit.

Tot ser enemic de l'estatisme i l'intervencionisme estatal en tots els àmbits de la vida pública o privada. Crec esgrimir la llibertat com l'argument per defensar les curses de braus em sembla ridícul. Sobretot si els propis defensors de les curses diuen què el espectacle esta en declivi d'assistència. Els propis usuaris farien amb el temps que les curses no fossin viables i desapareguessin, per tant estalviem-los la agonia. I si comparem el nombre de signants a favor i en contra 180000 a favor i els intel·lectuals (o pseudointel·lectuals) a favor topem amb un argument clau en el funcionament de la democràcia; el pes de l'aritmètica a l'hora de decidir.

Soc del tot contrari a dir què són una festa forastera imposada i espanyolista, si no en tot cas apropiada per l'espanyolisme més caspós. Els Braus són una tradició molt estesa al llarg de tota la conca mediterrània i és molt popular en la forma de correbous o passa-bous en les terres de l'Ebre. Fer servir les vísceres per justificar una acció i perquè s'ho hagi apropiat Espanya podria ser contraproduent i és retroalimentària amb els arguments viscerals de la Brunete. Crispant la redacció i duent-la al lloc on la Brunete la vol portar, on es senten còmodes, el debat identitari igualant un sentiment de part important de la població contra un costum salvatge a una provocació nacionalista i com a un atac a Espanya.

Deixem que la caspa, la irracionalitat i la bíl·lis la posin la Brunete. No cal gaire esforç per deixar-los en evidència com a troglodites cavernaris. És divertit veure portades del tipus: "Cataluña se independiza de la fiesta nacional". I sumem la expectació que ha dut internacionalment la entrada de la ILP al parlament retroalimentada per la coincidència amb les consultes del 13D. On els mateixos blocs que eren enfrontats respecte l'eix nacional han votat a favor i en contra de la tramitació de la llei. Sí: CiU*, ERC i ICV i No: PSC-PSOE*, PP i C's.

*: Deixen als seus diputats llibertat de vot.

Bon nadal a Tots i bon any nou

El resum del 2009 no ha estat bo. Crisi econòmica i política. Sort què apart de qüestions personals que m'han anat bé; col·lectivament hi ha alguna cosa que serveix com deia deia el Marx que no feia gràcia: "D'opi del poble" amb l'Esport que a més té tots els elements per ser considerat una religió.
Sent a més el Barça de la lliga 2008-2009 i 2009-2010 fins ara un referent de valors. Sense el compromís, el treball, constància i l'esforç sense els quals la genialitat no hauria donat aquests fruits. Per això avui per avui el Barça és el Club amb més seguidors al món.

Per als que no siguin del Barça almenys hauran gaudit del com, si els agrada el futbol de toc.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Trossos

Trossos

Vicenç Villatoro

Periodista

Cinc de sis; sis de sis; guanyar

Cinc de sis
Sóc un barcelonista clàssic, a l’antiga. Quan faltaven cinc minuts perquè s’acabés el partit amb l’Estudiantes de La Plata, ja m’anava imaginant com començaria el meu article. Arribar a sis finals i guanyar-ne cinc és un percentatge excel·lent, un gran èxit. I més encara perdent aquesta amb una sensació d’absoluta superioritat, davant d’un equip tancat darrere, duríssim i mimat per l’arbitratge. Sempre és bo que quedi algun objectiu encara no assolit per a l’any vinent, perquè si aquest any ho guanyem tot, què ens quedarà per somiar de cara al futur? Del que es tracta ara és de posar-s’hi amb força per tornar-hi l’any vinent.

Sis de sis
Però va marcar Pedro i ja es va veure que el partit i el Mundial de Clubs serien per al Barça. I llavors em vaig adonar que tot i que durant més de quaranta minuts m’havia estat empescant arguments raonables i plausibles sobre les virtuts de perdre amb dignitat, resultava molt millor encara guanyar amb dignitat. Que bona part dels arguments que m’anava injectant una estona enrere eren sobretot consolatoris: analgèsics per substituir la victòria i poder pair la derrota. No dic que fossin arguments falsos, al contrari. Però el fet de guanyar els escombrava tots. I el resultat anímic era molt millor.

Guanyar
Potser aquesta és la millor contribució a l’esperit col·lectiu dels catalans que ha fet el nou Barça i molt particularment el d’aquest any fantàstic: el plaer de guanyar amb dignitat. No ens enganyem, l’objectiu de l’esport –i d’altres coses– és guanyar. I guanyar sent el que ets, el que tu mateix has decidit que vols ser, amb el teu estil i la teva identitat. El Barça de Guardiola ha ensenyat això a un país que històricament ha estat més acostumat a tornar a començar admirablement després de perdre i a trobar justificacions raonables a les derrotes, que no pas a celebrar amb naturalitat les victòries.

Diari avui. 21/12/2009.

Reflexions al 13-D

Crec què hem de dir que ara què el 13-D l'hem acabat de pair voldria dir algunes reflexions vistes en perspectiva.

Si considerem què és la votació en sí una l'inici de un cursa de fons. No ens hem de rascar les vestidures per no haver fet l'esprint més ràpid. Si comparem amb les últimes consultes oficials oficials i situacions similars podem estar satisfets de la participació.

Comparant amb les eleccions europees, el referèndum de l'estatut, la constitució Europea o els resultats electorals de C's (tenint el altaveu de la Brunete al seu darrera). Sense què hi hagi hagut ni crides a la participació (PP, PSCPSOE; falange i C's i a OSona PxC han cridat a l'abstenció), dels partits favorables no han fet una campanya proactiva a favor de la participació amb els seus mitjans. No havent rebut els electors les targetes censals i propaganda electoral a les cases. Havent estat escassos els mitjans i una molt escassa "campanya electoral"mediàtica.
Podem considerar la participació molt bona. A més afegint el factor distorsionador en la participació dels grups de població que normalment legalment no votarien.

Hem de afegir a més un gran capacitat de mobilització i de donar-se a conèixer davant la premsa estrangera que ha estat altaveu(he d'afegir a part la radio pública nord-americana) de les consultes i a més sumat a la presència de observadors internacionals. Sobretot en vista al ridícul fet pel govern català a Copenhaguen, havent d'entrar com ha ONG. I amb els seus màxims dignataris sota terra com els talps. I què pot ser s'ha retroalimentat amb la ILP sobre les curses de braus.

Més enllà, del gran èxit que representa el 13-D cal anar amb compte amb els factor que poden ser un perill per les conseqüències de les consultes. 1r de tot la pressa. Ja sigui per organitzar les consultes com per treure'n redit. L'èxit de les consultes ha Osona ens ha d'ensenyar com s'ha fet la feina ben feta amb una participació per sobre la mitjana. Hem de vigilar i no voler precipitar-nos a fer consultes a Barcelona o fer una ILP si no hi ha garanties de fer ho bé.
2n fer autocrítica i veure en què han fallat les consultes de, Pe: Constantí amb una participació del 13%.
3r: Fer servir el cor en substitució del cap. I escenificar dissensions i retrets i posar en practica accions autodestructives.
4t- Menystenir que el fet què Barcelona i Girona són capitals de la nació i de província. Els partits pro-abstenció difícilment s'arriscaran a boicotejar i deixar què en una ciutat coneguda mundialment el si guanyi de carrer. I segurament faran campanya pel no com a mal menor.

Recordant a Gandhi. Primer t'ignoren, Desprès se'n burlen, desprès t'ataquen i finalment guanyes. Tenint clar el referent que les consultes solament són un inici de cursa ara cal tenir present què ens cal anar en paraules de ALT: Vista a l'horitzó, pas curt i ferm i mala llet.
Tenir en compte què és una cursa de fons i l'objectiu final és celebrar un plebiscit i guanyar-lo.

L'article que Zapatero no llegirà.

Crisis (16): enterrar a Keynes

Per Xavier Sala i Martín, Columbia University, UPF y (LA VANGUARDIA, 17/12/09):

Una de las frases más archirrepetidas del economista más famoso del siglo XX, John Maynard Keynes, es: “En el largo plazo, todos estaremos muertos”. Con ello, Keynes quería decir que las políticas económicas debían centrarse en sus efectos inmediatos e ignorar sus consecuencias futuras. Por eso, la recomendación estrella de Keynes para acabar con la gran depresión de los años treinta fue el aumento del gasto público financiado con deuda. Su argumento: el dinero que el Gobierno gastara tendría efectos inmediatos sobre la demanda mientras que la deuda generada no tendría consecuencias negativas hasta un futuro lejano… pero eso no era problema porque, para entonces, “todos estaríamos muertos”.

Durante mucho tiempo, muchos creyeron que Keynes tenía razón. Y los políticos del mundo entero se dedicaron a gastar y endeudarse cada vez que venía una recesión. Con los años, la idea fue perdiendo adeptos. Por un lado los economistas notaron que la duración de la gran depresión había sido excepcional. La mayoría de recesiones eran mucho más cortas. De hecho, eran tan cortas que entre que el Gobierno decidía y aprobaba los programas de gasto, organizaba los concursos públicos de adjudicación y comenzaban las obras, la crisis ya había terminado, por lo que el gasto llegaba a la economía cuando no se necesitaba.

Por otro lado, durante los años ochenta y noventa, se vieron claramente las consecuencias de un excesivo endeudamiento: igual que pasa con todas las familias, cuando un Estado se endeuda por encima de sus posibilidades llega un momento en que los acreedores le cortan el grifo. Entonces sólo se pueden hacer dos cosas: aumentar dramáticamente los impuestos y reducir drásticamente el gasto. El problema es que ambos tienden a causar una profunda recesión. Eso es exactamente lo que pasó en países de América Latina y Áfricadurante la llamada “crisis de la deuda” de los ochenta y en países asiáticos y europeos durante los noventa. Estaba claro, pues, que eso de que la deuda no nos debía preocupar no era exactamente cierto y decenas de países de todo el mundo lo aprendieron por la vía más cruel. Eso puso el último clavo en el ataúd del keynesianismo tradicional: en el largo plazo no todos estábamos muertos. ¡En el largo plazo quien estaba muerto era Keynes!

Parecía que todo esto eran lecciones bien aprendidas. Al menos eso es lo que enseñábamos en las facultades de Economía y eso es lo que hacían los ministros de Finanzas de los países bien gestionados que incluso llegaban a tener superávits fiscales por si las moscas. Pero luego, con la crisis del 2008-2009, sucedió algo asombroso: ¡todo lo que habíamos aprendido durante un siglo se lanzó por la borda! Presas del pánico del momento, profesores, economistas y políticos que hasta entonces habían sido sensatos, abandonaron su cordura y aplicaron los programas de dispendio público más grandes que jamás ha visto el hombre (o la mujer). Los déficits fiscales y la deuda pública aumentaron hasta límites que sólo dos años antes habrían sido catalogados de locura. De hecho, en los países de la zona euro eran ilegales porque violaban los pactos de estabilidad sobre los que se había construido la moneda única. Pero nada de eso pareció importar. El beneficio económico a corto plazo era lo único relevante y las nefastas consecuencias de la deuda eran ignoradas porque sus efectos ocurrían en el largo plazo y “en el largo plazo estamos todos muertos”. Keynes había resucitado.

El problema es que, cuando el 2009 todavía no ha finalizado y todavía no estamos muertos (y algunos países como España ni siquiera han salido de la crisis), el largo plazo parece haber llegado. Y es que los mercados financieros ya están anunciando problemas para algunos de los estados que más se han endeudado. Las primas de riesgo de la deuda española, griega e irlandesa son cada día más altas. Es decir, el riesgo de morosidad de esos países aumenta diariamente. Las primas de seguro que se pagan para asegurar a los acreedores del Gobierno español han subido en un 75% (repito ¡75%!) en los últimos cuatro meses. Eso ha hecho reaccionar a las tres grandes empresas de rating (firmas independientes que evalúan el riesgo de que un gobierno no pueda pagar lo que debe y se convierta en moroso), que han hecho movimientos. La empresa Fitch Ratings ha bajado la categoría de los bonos del Gobierno de Grecia dos veces en pocas semanas. Por su parte, Standard & Poor´s ha rebajado la perspectiva de su valoración del Gobierno de España de “estable” a “negativa”. Finalmente, Moody´s predice que España es el país con mayor riesgo económico de Europa para el 2010.

Esta situación no es buena. Todavía no es dramática pero no es buena. En el mejor de los casos, todo esto quiere decir que ya no queda margen para la expansión fiscal. Si es así, a las economías que todavía no han salido de la crisis, como la española, sólo les quedan las famosas reformas estructurales de las que tanto se habla y de las que tan poco se sabe. En el peor de los casos, los acreedores pueden cerrar el grifo del crédito que obligue al Gobierno a equilibrar sus cuentas subiendo impuestos y reduciendo gasto de un día para otro. Cuando uno actúa pensando que los costos de largo plazo no deben ser tenidos en cuenta, uno acaba intentando salir de una crisis plantando las semillas de la siguiente. Y es que, a veces, el largo plazo llega muy pronto. Tan pronto que lo mejor que podemos hacer es reinstaurar la cordura fiscal… y enterrar a Keynes.

Referèndum de llibertat

EL DRET A VOTAR SI ES VOL CONTINUAR A ESPANYA O NO

Referèndum de llibertat

Alfons López Tena / Notari i director executiu d'Osona Decideix

XAVIER PORRATA

Demà, 13 de desembre de 2009, per primera vegada molts dels nostres conciutadans tindran l'oportunitat i el dret de votar si volen o no continuar a Espanya, si volen o no un Estat propi independent per a Catalunya. Mai ningú no ens ho ha preguntat, mai ho hem pogut decidir. A Osona, i gràcies a la iniciativa i el treball de més de 2.000 voluntaris, el cos de gestió electoral Osona Decideix organitza el referèndum de manera coordinada en 34 dels 51 municipis, un 95% de la població d'Osona, 117.932 persones que tenen dret a vot i són tots els empadronats en data 1 d'octubre de 2009, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Catalunya som tots, no només els nascuts ací o els vinguts d'Espanya, també els vinguts d'altres països, des del moment que, empadronant-se, s'integren a la comunitat catalana. No hi ha raó per discriminar els immigrants segons el seu origen, que tinguin dret a vot els vinguts d'Espanya i, a les eleccions municipals i europees, els vinguts d'Estats membres de la Unió i aquells Estats amb qui el govern espanyol signa convenis, i no en tinguin els altres immigrants, igualment empadronats. També hem ampliat el dret de vot a les persones entre 16 i 18 anys, com ja s'ha fet en democràcies avançades europees i americanes. Serà més difícil assolir una alta participació, perquè uns i altres no poden votar a les eleccions i referèndums oficials i no tenen experiència prèvia, però sempre val la pena eixamplar els drets democràtics.

LA PREGUNTA SOTMESA A REFERÈNDUM ÉS: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?".

MÉS ENLLÀ DEL SENTIT DEL VOT, perquè tan legítim i català és votar sí com votar no, o votar en blanc, és important decidir i votar. Davant de qüestions que afecten el present i el futur hem d'evitar, per sobre de tot, la indiferència. Per això és important votar, perquè ningú no pugui decidir per nosaltres. A un referèndum oficial, que pot fer-se sobre qualsevol qüestió, inclosa la independència de Catalunya, com va reconèixer el Tribunal Constitucional (STC 11-IX-2008), només li cal perquè el convoquin i l'organitzin les administracions públiques, el permís del govern espanyol, que no el dóna. Per això l'organitzem des de la societat, amb la força de la gent i el treball sacrificat de milers de voluntaris, amb molt pocs recursos econòmics, i no depenent de cap partit ni administració. Tothom és ben rebut, amb tothom en parlem, amb tothom comptem, però ningú ens mana ni ens mena. És plenament legal i constitucional, com ha reconegut el ministre de Justícia, i tot ho fem dins la més estricta legalitat, perquè som demòcrates i respectem i complim les lleis vigents.

EN DEMOCRÀCIA, LES DECISIONS ES PRENEN votant. És la manera més educada, pacífica i cívica de fer sentir la pròpia veu. La pràctica de la votació és la forma assenyada de decidir quin ha de ser el nostre futur. Per això és important saber:

Que pot votar tothom que tingui 16 anys o més i estigui empadronat, sigui quina sigui la seva nacionalitat.

Cal votar amb el DNI i a la població que hi consta com a lloc de residència, i si es resideix en una altra cal acreditar-ho amb el volant d'empadronament. També es poden identificar les persones amb els documents oficials: passaport, carnet de conduir, targeta de residència.

No es recollirà cap dada dels votants, ni el nom ni l'adreça, només es registrarà a l'ordinador el número del DNI o el de la targeta sanitària (en el cas dels estrangers) per evitar la duplicació de vots. El número s'esborrarà quan finalitzi el recompte de vots. Ningú sabrà mai qui ha votat i qui no.

Es pot votar de manera secreta i amb plenes garanties anticipadament, mitjançant voluntaris que recolliran aquests vots anticipats, fent de correu, i amb una doble garantia superior a la del sistema oficial: s'ha de signar dues vegades, al llibre-registre i al sobre que conté el sobre amb el vot, per evitar manipulacions. Llibres i sobres es destruiran quan finalitzi el recompte de vots. És el sistema establert legalment per a iniciatives legislatives populars i per al vot anticipat als col·legis professionals.

Als municipis on hi hagi més d'un col·legi electoral es podrà votar indistintament en qualsevol d'ells, connectats en xarxa.

NO ERA VINCULANT EL REFERÈNDUM sobre la Constitució Europea, ni el de l'OTAN, però no hi ha govern ni partit que gosi no acatar el vot no vinculant dels ciutadans, perquè qui no respecta el vot del poble perquè no és vinculant s'arrisca a ser castigat a les eleccions,on el vot és vinculant.

PER QUÈ ENS CONVOCA EL GOVERN ESPANYOL a referèndums no vinculants per votar la Constitució Europea, o la integració a l'OTAN, i no per votar la continuïtat o no dels catalans a Espanya? Per què podem votar els Ajuntaments, el Parlament català, l'europeu, les Corts espanyoles, i no podem votar sí o no a la independència de Catalunya? Per què els governs espanyols ens deixen votar la Constitució i l'Estatut, i no si volem o no Estat propi independent? Per què no ens deixen votar que volem ser espanyols, si la majoria així ho decideix? En democràcia, tots els projectes es guanyen o perden votant, i la nostra societat és madura, assenyada i lliure, preparada per decidir. Demà molts ho faran, en pau, amb civisme i serenor, amb l'alegria que dóna la democràcia i el goig d'haver superat tots els obstacles que els governs espanyol i català, i alguns ajuntaments, han erigit per impedir i dissuadir que el poble voti. No se n'han sortit, perquè no és possible en democràcia posar un morrió a la boca de la gent ni atemorir tothom. Al Quebec van votar en referèndum oficial els anys 1980 i 1995, la majoria va votar no, i no son independents. A Montenegro ho feren l'any 2006, la majoria va votar sí, i són independents. Són dotzenes els referèndums oficials sobre la independència que s'han celebrat a Europa i arreu del món, de Noruega a Timor, d'Irlanda a Comores, i la voluntat de la majoria preval. És la democràcia, on mana el poble. Ara votem en referèndum no oficial, aviat ho farem en referèndum oficial, perquè el govern espanyol, del PP o del PSOE, no es podrà negar a donar-nos permís. Som a la Unió Europea, tenim una democràcia consolidada, volem votar, votarem i decidirem.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 12 de desembre del 2009

13-D

Aquest diumenge 170 municipis faran un exercici de democràcia i preguntaran als seus 700000 empadronats a quin Estat volen pertànyer. No és una pregunta menor tot i la manca de valor jurídic d'aquesta macro-enquesta però pot tenir un pes polític molt gran i condicionar l'acció dels 2 principals partits nacionalistes. I ha retratat el PSC què s'ha oposat i vetat la consulta allà on ha pogut.

Tot i la transcendència de la consulta, aquesta esta sent ignorada des de el mitjans espanyols. Entre ells a TV3 i Catradio. La marató donarà una excusa per tapar-ho tot. Al final com passa a Cuba per saber la veritat del que hi passa aquell dia haurem de informar-nos a través dels mitjans estrangers. com la BBC o Le Monde.

Desprès de 30 anys de democràcia, davant la involució neojacobina de l'Estat Espanyol i amb la passivitat dòcil de la Generalitat i el president Montilla. Calen respostes a la laminació de l'Estatut. Una fou l'editorial, en sí, una declaració d'amor maltractat a Espanya què des d'allà fou resposta amb virulència i desdeny.
L'altra ve de les urnes amb una declaració de defensa de la nostra dignitat. Dient què si la constitució ens és una cotilla volem anar més enllà.

Per dignitat cal empènyer a la gent d'aquests municipis a votar ja què els resultats amb una participació com a mínim major del referèndum de l'Estatut. Seran el millor altaveu per dir que la dignitat no és regala i una revolta contra la prepotència i la bilis que arriben de Meseta enllà.

El tripartit de la responsabilitat

Contraposo el títol de l'article fent referència a la ja acostumada responsabilitat del tripartit on la noticia no és què Govern i oposició és posin d'acord en temes transcendents de país; com passa amb normalitat a Arreu si no que la noticia a Catalunya és què el govern es posi d'acord en alguna cosa diferent de fer d'oposició de la oposició. sovint algun(s) dels socis petits del Govern ens han acostumat a despenjar-se i paralitzar la acció de govern i fer tasca d'oposició de manera hipòcrita per marcar paquet quan veuen que les lleis tenen garantit suport de la majoria del parlament.

Durant la LEC ja va donar-se un estranya combinació de Tripartit de partits centrals disposats a tirar les lleis endavant. I en la proposta de reducció de l'Impost de Successions i Donacions també és donarà tot i què CiU tingui la intenció de suprimir l'impost en cas d'obtenir la presidència de la Generalitat.

El dibuix de d'aquest hipotètic tripartit de la responsabilitat; la Suma de: CiU+PSC-PSOE+ERC sembla el de la faula de la sociovergència. Però no l'és, ja què vaig raonar perquè era inviable aquesta formula i perquè pel PSC-PSOE els costos de ser el soci petit en un govern de coalició eren més grans que els beneficis que els podia donar.
Per això s'aferraran a la Formula dels tripartits o buscarien un partit de Govern de la oposició, el PP, en un pacte a la basca. Se què és política ficció a Catalunya. No s'ha donat mai però tampoc han sumat mai una majoria estable (58 diputats (PSC-PSOE, PP i C's) avui, 68 és la majoria absoluta) Però a Euskadi sí i s'ha donat.