Avui al vespre inagurem a les 19:30 a la Seu de CDC a Salou el Col·lectiu de la JNC de Salou, l'agrupació juvenil vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. Però dintre de les joventuts polítiques és un cas excepcional excepcional dins el ventall d’altres joventuts polítiques ja que gaudeix d’entitat i sobirania pròpia. I també és la més nombrosa de les organitzacions juvenils polítiques a Catalunya.

En els últims anys des del 2007 que vaig entrar com a militant he assistit a diverses inauguracions de col·lectius en el Camp de Tarragona.
En el 2007 en l'àrea de Baix Camp i Tarragonès; recordo què sols Tarragona i Reus tenien col·lectiu de la Joventut nacionalista de Catalunya, en els últims anys:Riudoms, Montroig, Vilaseca, Roda de Barà i ara Salou han vist com s'estableix una agrupació de joves disposada des del seu poble, fer país. i perquè segueixi així el que ens caldrà és seguir treballant, perquè sense esforç treball o dedicació no farem res.

País, Llengua i Valors. són el lema de la JNC. I el nostre signe identificador, no nostre ni exclusiu, però què més expressa quin és el nostre ideari és la estelada amb estel blanc. símbol de la llibertat que volem assolir pel nostre país.

Qui imposa què...

Recentment plataforma per la llengua ha denunciat amb seguit d'informes la discrimiació soferta pel català, aplicable a les altres llengües cooficials, enfront del castellà. Tot i el mantra repetit constantment pel nacionalistes espanyols.

No obstant no té fonament aquesta repetició, més enllà del Gobbelià principi: De menteix sense parar que de la mentida alguna cosa qualla. A Espanya a més el catalans en certa manera hem estat els seus jueus particulars.

Fa por sobretot la falsa associació entre liberals-espanyols, que combina com la llimonada amb el bicarbonat, que faria que Hayek o Berlin és remoguessin en les seves tombes, per a negar el dret als catalans d'exigir respectar els nostres drets lingüístics amb frases sospitoses com: "Tu que puedes escoger"; Ja ho faig escullo català, que pel què sembla poder escollir vol dir poder escollir castellà.

Com bé diu l'Enric Vila en aquest escrit: "vostè apel·la a l'esperit liberal però igual que el conductor del programa obvia que les nostres lleis les aprova un parlament democràtic (afegeixo jo: a més, reiteradament escollides majories de les formacions catalanistes). Parla de la Constitució, però obvia que la política lingüística de la Generalitat ha estat sistemàticament refrendada per les sentències dels tribunals. Com volen que em prengui seriosament les seves apel·lacions a la llibertat si destil·len la mateixa prepotència i el mateix menyspreu que expliquen el nefast currículum que el castellà té a Catalunya? El liberalisme no és només una paraula, és una actitud. En comptes de plantejar els problemes en termes insultants, mirin de guanyar unes eleccions a Catalunya. O encara més, facint-se aquesta pregunta: per què el català continua viu? Després de tres segles proscrit per llei, després de dues dictadures feixistes, després de diversos allaus immigratoris que haurien resultat definitius en qualsevol país i que encara avui alguns intenten utilitzar políticament, la cultura catalana hauria de ser una cosa residual i, en canvi, continua sent l'eix vertebrador del pensament a Catalunya.".

Per tant, apel·lar al liberalisme per defensar un nacionalisme espanyol ranci com el de sempre, amb tics del segle XIX en ple segle XXI, és voler-nos aixecar la camisa.

CiU ha de salvar Zapatero?

CiU ha de salvar Zapatero?

"Si no fem res, tots podem acabar sent víctimes d’un naufragi de proporcions colossals i els catalans tenim més números de prendre mal"

Francesc-Marc Álvaro; Font: elsingulardigital.cat

“Hem donat suport a molts tipus de govern per tirar endavant en moments de dificultats econòmiques”
Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat

En el moment precís, justament quan Zapatero és a punt d’ofegar-se, Artur Mas i Josep Antoni Duran han mostrat el flotador que tenen a les mans. És un flotador bonic i de qualitat, de resistència acreditada, fet de bons materials i amb totes les garanties. Les elits de Barcelona i Madrid – sobretot aquestes darreres – han redescobert així el discret encís del nacionalisme català majoritari fent les funcions de partit centrista a escala estatal, sempre més responsable i amb més sentit d’Estat – ai las! – que les dues gran formacions nacionalistes espanyoles, PSOE i PP, tanto monta, monta tanto. De cop i volta, i com per art de màgia, ningú no vol recordar aquells titulars en què s’acusa Mas de “deriva sobiranista” i de “radicalisme maximalista”. Els mateixos que fa uns mesos eren titllats de trencadors del pacte constitucional i imitadors d’ERC ara són lloats com a socorristes de luxe. El panorama és negre com la gola del llop.

La pregunta, entre la gent que volem una Catalunya amb més llibertat i més poder, és obligada: CiU ha de salvar Zapatero? La resposta que surt del cor i de l’estómac és un “no” rotund i rodó, sense matisos. Que es foti Zapatero i que sàpiga, finalment, que no es pot enredar tothom tothora. Que Zapatero pagui per la seva frivolitat, per la seva inconsistència i per la seva estultícia convertida en doctrina per a babaus... Zapatero i Rajoy ja s’ho faran, per ells va el pollastre! Molt bé. Tot això surt de l’ànima i és el resultat lògic i comprensible de la política de terra cremada practicada per socialistes i populars vers Catalunya i vers CiU. Tot això té sentit. Però tot això també amaga un fet central, que no podem deixar de banda: mentre Catalunya segueixi enganxada al carro d’Espanya, la crisi econòmica que vivim i la gestió que en faci o en desfaci el govern central afecta directament la vida de tots els catalans, ho vulguem o no. És, aquesta, una dada objectiva.

Ens agradi o no, el gabinet espanyol mena la sort col•lectiva de Catalunya, país on la xifra d’aturats creix a velocitat sideral i on les petites i mitjanes empreses – la base del nostre teixit productiu – han de plegar o es veuen abocades a continuar cada cop més precàriament. Les coses es posen magres per a molta gent. Aquesta és la realitat. El govern de la Generalitat, mig per manca de competències i diners, i mig per manca de voluntat política, no fa res. Tot depèn de Madrid. Salvar Zapatero? Aquesta no és la qüestió. En realitat la pregunta és una altra: podem fer o no alguna cosa per evitar que aquesta nau, on per força som embarcats, acabi rebentada contra les roques? Si no fem res, tots podem acabar sent víctimes d’un naufragi de proporcions colossals. I els catalans tenim més números de prendre mal que els extremenys, els andalusos, els castellans o els gallecs, per raons òbvies.

Què ha canviat, doncs, respecte d’aquell 1993 en què Jordi Pujol va treure les castanyes del foc a un Felipe González que ho tenia tot en contra? Ha canviat el més important: CiU ja no té dret a esperar cap canvi de mentalitat ni cap gir històric a Madrid. Ja no hi ha esperança ni pedagogia, tot s’ha clarificat. Si Mas i Duran ofereixen el flotador, ha de quedar clar que no és per fer cap favor a Zapatero ni al PSOE, l’objectiu només és evitar més penes i tràngols als catalans, primers castigats per la crisi. I d’aquesta manera s’ha d’explicar sense embuts. Això, és clar, també generaria dos efectes interessants per al nacionalisme majoritari: regalaria protagonisme i, a la vegada, deixaria en fora de joc el PSC, perdut entre les neurosis del tripartit i el menyspreu patològic dels companys federals del carrer Ferraz.

Tanmateix, que ningú s’enganyi al carrer Còrsega: contribuir a endreçar la política econòmica de Zapatero no és cap drecera ni cap porta secreta per arribar a la presidència de la Generalitat. Encara que els senyors de La Caixa i altres notables acabin aplaudint Mas per fer allò que toca en el moment que toca, la victòria no serà fàcil ni serà fruit que caurà de l’arbre. La darrera batalla més important de Mas segueix oberta i reclama molts esforços. Res serà un regal. CiU no ha de salvar ningú, només ha d’evitar – si és que pot - que Catalunya s’acabi d’enfonsar.

Vegueries.

La llei de Vegueries crec que serà problemàtica pel país en la seva redacció actual.
Deixa massa temes importants, què no són pas serrells, sense concreció.
La llei esta feta a corre-cuita i pot ser amb voluntat de mala fe de traspassar els problemes al pròxim inquilí de la casa dels Canonges. Mentre que els socialistes s'embutxaquen una nova plataforma de poder un cop les lleis de la aritmètica els fagin abandonar; tant el Govern de la Generalitat i els Governs de Barcelona, Tarragona i Girona.

Podem començar anomenant els problemes: Començant pel més greu pròpia capacitat de la Generalitat de substituir les províncies, fet que requeriria un canvi de la Constitució. O la aprovació del Tribunal Constitucional. A Madrid l'ambient polític impedeix un canvi del model territorial. Davant la oposició popular frontal i una de socialista, conscient de com els seus socis necessiten poder reactivar l'Àrea Metropolitana de Barcelona, voldran disminuir les vegueries a poc més que una subdivisió de els províncies. sense substituir les.

Ens podem trobar amb recursos dels 2 partits a la llei catalana de vegueries al Tribunal constitucional i que aquest trigui anys en fallar o què irònicament falli un cop no hi hagi cap problema perquè Catalunya ja no estigui regida per la Constitució Espanyola.

• Per començar No s'ha escoltat el clam existent al Penedès per esdevenir Vegueria per la oposició del PSC-PSOE quan era un clam del territori. Ni la de la Vegueria Osona-Garrotxa. Diguem que deixa clar; "que escoltar a tothom" pot ser l'excusa per no acontentar ningú.
  
• La eterna Pugna entre Tarragona i Reus ha dut a què la situació perjudiqui a Tarragona pel pes específic dels Reusencs i Tarragonins en les cúpules de Esquerra i PSC-PSOE. Deixant a l'alcalde de primera ciutat amb els pantalons a l'alçada dels genolls, després de defensar la capitalitat de Tarragona. I dir que ell no és mouria un pel.
  
• Sent annex: Tarragona a diferència de les altres vegueries al voltant de les actuals capitals. Pot ser no tingui el nom de la Capital. I si el tingues crearia malestar a Reus.
  
• Es més un seguit de Vegueries no tenen una capitalitat definida: Tret de Barcelona, Lleida i Girona. Totes les altres Vegueries no tenen capitalitat definida o fins i tot es parla de repartir de manera salomònica els consells de Vegueria. Pe: Entre Tarragona i Reus o Tortosa i Lleida.
• La Vall d'Aran tampoc se li deixa clar si tindrà un Marc diferenciat dins la nova divisió o com quedarà reflectida la seva situació excepcional dintre l'alt Pirineu.

Em temo que tal com esta plantejada l'esborrany de la llei em dóna la mala sensació que ens donaran bou per bestia grossa. Tindrem a sobre en el millor dels casos un nivell més d'administració i poca cosa més, el tribunal Constitucional se'n guardarà, I un segur xàlec salvavides per alguns en cas de és compleixin els actuals pronòstics electorals i per altres justificació de què han complert un dels punts del seu programa electoral de la seva primera legislatura.
La llei pots ser seria un interessant esborrany de divisió territorial post referèndum d'autodeterminació, però ara per ara. no puc evitar mantenir les meves suspicàcies.

Un mal canvi de cromos

Francesc-Marc Álvaro 04-02-2010

El tripartit ha enllestit l’avantprojecte de llei de Vegueries que té moltes trampes. N’hi ha dues que mereixen ser destacades perquè posen sota el focus l’habilitat del PSC per entabanar ERC i l’escàs marge de maniobra del qual disposen els republicans davant Montilla. Primer: allò que es podrà tirar endavant sense cap problema serà només una simple substitució dels rètols que ara figuren a les portes de les quatre diputacions provincials existents; hi escriuran “consell de vegueria”, però a dins tot funcionarà més o menys com fins ara. Segon: els socialistes han aprofitat aquest assumpte per ressuscitar la seva Àrea Metropolitana, totpoderós organisme que Jordi Pujol va carregar-se oportunament, fa anys, per evitar que l’autonomia quedés encara més laminada amb un instrument descaradament clientelar.

El canvi de cromos és evident: ERC volia arribar a la campanya electoral podent dir que ha donat impuls a l’ordenació territorial i el PSC perseguia poder tenir una menjadora més si, com les enquestes apunten, Montilla no pot repetir com a president i l’alcaldia de Barcelona passa a mans de Xavier Trias. El socialisme, àvid d’oficines institucionals i de pressupostos, pateix pel seu futur a curt i mig termini. Pateix molt. Bastir un poder paral·lel com el de l’Àrea Metropolitana és indispensable per poder parar el cop si arribés el cas que centenars de càrrecs de confiança, amics, coneguts i saludats afins haguessin de deixar aquelles cadires que escalfen des del 1979 o des de 2003. El drama fóra monumental.

Ausàs, un home tranquil i afable, ha rebut el penós encàrrec de defensar allò indefensable. El conseller de Governació, un republicà d’ordre i bones intencions, va explicant les meravelles de la llei de Vegueries però no convenç. Sobretot quan li toca cantar les excel·lències de l’andròmina metropolitana, tant lluny, per història i tradició, dels principis i objectius de l’independentisme democràtic. L’espectacle fa patir. I encara resulta més trist quan Ausàs intenta explicar que, de pas i gràcies a la nova normativa, els consells comarcals acabaran reforçant els equips de govern municipal existents, tot marginant l’oposició de cada ajuntament, la qual cosa implica que, allí on hi ha més nombre de població, el PSC tindrà encara –si és que això és possible– un control més ferri i dur sobre la vida de la gent.

I què ens ha de costar tot plegat? Segons Ausàs, aquest nou horitzó no representarà ni més funcionaris ni més sous públics. Caldrà veure-ho. Mentre, la martingala ja s’ha perpetrat a plena llum del dia. Amb una mica de sort, el Parlament no podrà aprovar la llei de Vegueries abans de les eleccions i, d’aquesta manera, podrem fer les coses –potser– una mica millor i sense tantes trampes. Quan Puigcercós parla de marcar paquet i perfil propi dins del Govern es deu referir a la capacitat que tenen els consellers d’ERC de triar el color de les cortines del despatx.

Publicat a:http://www.catalunyaoberta.cat/