dimarts, 30 de març del 2010

Castració física o química




Aquest article el vaig escriure l'any passat per una publicació de la JNC on deixava clar que opinava . Per desgràcia en el temps transcorregut des de llavors l'article segueix sent vigent. I com que sembla que la sentència sortirà aquest abril... I possiblement no vagi gens desencaminat. Perquè el resultat final més provable per les filtracions indica que seria una combinació entre la retallada literal del text o l'artifici de una interpretació a la baixa.

Aviat s’acostarà la sentència final sobre l’Estatut desprès de tres anys i la certesa que tenim; serà què no agradarà a ningú. L’Estatut serà retallat parcialment en el seu contingut i s’aigualirà en la seva interpretació; com diu l’Alfons López Tena citant l’advocat de l’Estat: “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado.”. Acabant la feina què ni José Montilla, en nom del PSOE, ni Alfonso Guerra van acabar “amb el seu ribot”.

Sigui la sentència massa lleu per uns i massa poc rigorosa per els altres.

La sentència genera un precedent: On el poder Judicial lamina una llei orgànica; aprovada per les corts i referendada pel poble en Referèndum. I aquest estament modifica una llei Orgànica que tan sols pot ser modificada per concurs del Parlament de Catalunya i per ser ratificades aprovades per referèndum i tota modificació posterior necessita d’una aprovació via referèndum. Citant de nou a López Tena: “l’aprovat per referèndum, que és l’únic vàlid segons l’article 152.2 de la Constitució; i les nul·litats que dicti el Tribunal Constitucional, que els espanyols imposaran incomplint la seva pròpia Constitució. Anul·laran així l’únic tret de sobirania catalana reconegut, modificant l’Estatut sense referèndum. És inconstitucional, però per això l’Estat és seu. Se’n diu manar.”

Aquesta retallada posa sostre al nostre autogovern, i es més, dóna peu a què és pugui bloquejar qualsevol llei catalana deixant-la sine die recorreguda i sense efecte en el TC. Ens trobarem que se’ns voldrà vendre com a bona una castració del text perquè serà química i no mecànica a l’antiga, pot ser fins i tot una combinació de ambdues en la forma d’una higiènica vasectomia. Però no deixa de ser una castració de la sobirania del poble català.

Des de Espanya el Constitucional és saltarà les regles de joc, perquè són les seves “l’Estat és el seu”.I no ha de ser vàlid ni acceptar-se un retallada que passi per sobre del parlament de Catalunya i del poble de Catalunya. La resposta a la sentència hauria ser aplicant la legalitat via una consulta popular: votar NO i tombar el nou text modificat en text i esperit.

Hi ha una sortida a aquesta situació de tenir a sobre el seu Estat, No. Tret de començar el camí per construir el Nostre Estat. Qualsevol altre intent de fer pedagogia a Espanya per millorar la situació de Catalunya o demanar un tracte més equànime. Acaba resumida en la frase que un cop va dir Manuel Fraga a Jordi Pujol: “Teniu tota la raó, però a nosaltres ja ens esta bé”.


dijous, 18 de març del 2010

Mònica Terribas.

L'entrevista feta Primetime per part de la directora de TV3 Mònica Terribas al President Montilla esta duent cua. Les continues i diverses acusacions irades, fora de lloc per part de militants i membres d'alt nivell del PSC-PSOE. Des de l'acusació "d'un suposat interrogatori", exigir que se ha de tractar al President entre cotons degut al seu càrrec, fins a arribar a un l'insult personal fent una desafortunada referència a la vida sexual de la periodista.
Em fan entendre que no accepten o no entenen que el càrrec no comporta immunitat. I que la llibertat de premsa per ells s'acaba quan no en són beneficiaris.

La Mònica Terribas és una professional capaç i va plantejar la entrevista com a servei públic. Com a bona entrevistadora i per això prestigi com a entrevistadora. Amb el seu és un estil particular, que no ens té acostumats a entrevistes massatge.
Va acorralar al President amb preguntes incisives, va atrevir-se a repetir preguntes quan se les esquivava i de fet no va ser una entrevistadora dòcil, fent el llepa. com sovint estem acostumats. O llepa i implacable de manera selectiva segons l'entrevistat i el seu color.

Pot ser què aquesta manca de submissió acostumada va fer esclatar als que no estan acostumats a què és pugui entrevistar amb rigor, inclús amb el risc de deixar en evidència a un entrevistat dels seus. De fet una entrevista similar a Artur Mas o Jordi Pujol no hauria tret un corifeu de afins exigint caps. Els dos anteriors tenen els recursos per sortir en condicions de una entrevista similar. No necessiten ser tractats com vaixella de porcellana. I la culpa no és de l'entrevistador; si l'entrevistat no té entre les seves virtuts la capacitat de comunicar; té un ritme lent fregant a narcòtic, es mostra apàtic i monòton alhora de respondré i necessita llargs silencis per a respondre. La Mònica Terribas ja va fer prou evitant la fugida d'espectadors que hauria canviat de canal de haver-se mantingut el ritme de la entrevista "ideal" per al personatge. Per a qui l'entrevistador més adient sembla ser Jesús Quintero.

De fet sí aquest és el to d'un entrevista de Mònica Terribas a Artur Mas, jo no em queixaré. Prefereixo un periodista actuant amb rigor i professionalitat. Soc favorable a la llibertat de premsa i també vull un entrevistat que comuniqui.

I per estalviar-me un post. El president no sols no comunica si no que tampoc gestiona. Ara a més la crisi de la nevada s'ha contagiat al Govern. Amb el contraatac d'ICV per evitar pagar tots els plats trencats han disparat també dintre del propi govern.

dimarts, 16 de març del 2010

El Príncep català

El Príncep català

Jordi Graupera

16-03-2010

El secretari de la fugaç república florentina Nicolau Maquiavel va deixar escrit en El Príncep una veritat respirable en la Itàlia del segle XV: els homes amb possibilitats de tenir poder faran el necessari per obtenir-lo. Josep Pla diu en el capítol de Per acabar dedicat a Maquiavel que aquesta és una veritat universal. Si fos així, els sistemes polítics serien només una manera de definir què és “necessari” en un lloc determinat i en un temps concret per obtenir el poder.


Des d’una perspectiva general, si hem de ser clars, per obtenir el poder a Catalunya cal no dedicar-se a la política. O com a mínim, no a la política catalana. Dedicar-s’hi, és a dir, dedicar-hi els sentiments, el pensament, la paraula o l’acció, és la millor manera de no tenir-ne. Però si auscultem el nostre sistema parlamentari, i ens preguntem per la manera com els nostres governants han obtingut el poder, potser podrem respondre alguna cosa sobre les nostres necessitats. I sobre si han canviat.


El príncep José Montilla va arribar al poder aplicant 3 mecanismes propis del Mèdici.

En primer lloc, per a obtenir i mantenir el poder al principat, Montilla i els seus partidaris van creure que el més eficaç era dependre el mínim possible de la voluntat popular, sempre tan voluble: fidel en les eleccions espanyoles, lànguida en les catalanes. Els darrers anys del regnat de Pujol, Montilla va dedicar grans esforços a teixir una xarxa de deutes morals i dependències crematístiques amb càrrecs públics d’altres partits per tal que, en el moment oportú, aquests càrrecs oficials poguessin ser una força més poderosa que les urnes, com així va ser al 2003 i al 2006. És un gest intel·ligent: si no pots camelar-te el poble, sedueix els seus representants, que són els que decideixen en darrer terme. Si el príncep aconsegueix que la seguretat econòmica d’aquests representants depengui de la seva existència com a vèrtex d’unió, té la continuïtat assegurada.


En segon lloc, per a obtenir i mantenir el poder a Catalunya, el príncep Montilla va creure que el més eficaç era controlar el seu partit amb mà de ferro. Fer i desfer, donar i prendre, autoritzar i prohibir, i ser implacable en el repartimet dels afectes i els càrrecs interns. El partit com una facció. El partit com un batalló. Ser qui mana al partit, més enllà del carisma entre la gent corrent, ha estat a Catalunya la manera més veloç de poder retenir possibilitats d’assolir el poder.


En tercer lloc, Montilla va decidir que la millor manera d’assegurar-se el poder consistia en pactar amb Espanya. És a dir, en mantenir en el pla ideològic la mateixa subordinació que en el pla legal mantenen Catalunya i Espanya. En el seu itinerari, evitar la confrontació programàtica amb Espanya havia de ser la solució per a la inestabilitat anterior, atès que aquest era la querella que separa més intensament els diputats als quals deu el poder. Una garantia d’ordre que, amb el temps, faria menys necessaris els mecanismes 1 i 2 d’aquesta llista.


El candidat Mas, en conseqüència, ha considerat que el necessari per obtenir i mantenir el poder a Catalunya passa per subvertir aquests tres mecanismes. En primer lloc, Mas necessita l’autoritat popular. Un resultat que faci impossible la reedició d’una majoria d’opositors que sumen els seus interessos de despatx. Per tant, com més va més augmenta la seva dependència de la volubilitat popular. És un moviment arriscat que ja li ha costat el càrrec dues vegades. Veurem què passa. En segon lloc, Mas ha optat per un partit permeable, o si més no, per la imatge d’un partit permeable, en consonància amb la primera necessitat. Passats els primers intents, en els quals el control de partit semblava essencial després de la desaparició de Pujol, sobretot per la qüestió d’Unió, Mas va decidir que necessitava donar la impressió d’haver relaxat el control sobre l’aparell i provocar adhesions des de l’ambivalència i l’obertura de la discussió interna. La Casa Gran, etcètera, veurem si finalment genera fidelitats pel costat de les idees. I, en tercer lloc, Mas creu que la millor manera d’obtenir i mantenir el poder passa per cenyir el conflicte amb Espanya a la reedició constant de la voluntat popular. Això que ell en diu “dret a decidir”, és una manera de mesurar la tensió nacional a partir dels temes concrets i de les majories populars. Concert econòmic? Infrastructures? Poder judicial autònom? A cada tema un moment de tensió, un referèndum. La pressió cap als poders de l’Estat és intensa i autoritzada en aquest context, i, sobretot, reparteix responsabilitats i evita el tòpic que diu que el problema del conflicte és dels polítics. A més, dibuixa un horitzó borrós que pot seduir diverses menes de miops i de visionaris alhora.


Si Mas guanya les eleccions amb prou diferència i imposa el seu programa demostrarà que hi ha una via oberta per a assolir el poder que supera els mecanismes compensatoris del sistema electoral i l’entramat institucional (les canongies) que ens ordena. Si no, el model clàssic de relacions de proximitat i favors, és a dir, la cort, persistirà. La fortalesa del mètode cortesà és que sempre funciona, menys quan hi ha una força que el supera de llarg. Així la debilitat d’aquest sistema d’onada popular és que resulta difícil de provocar i, en canvi, és molt fàcil de malbaratar en molt poc temps. Maquiavel recomanaria a Mas que, si guanya i pot, pel camí faci més díficil que els seus adversaris puguin arrecerar-se en la cort i reeditar l’aliança a la mínima de canvi. Teixir d’amagat una xarxa equivalent per quan vagin maldades seria un consell maquiavèlic.


Maquiavel recomanaria a Montilla que busqués nous aliats, atès que per si sol no pot obtenir el marge que necessita i els seus socis i assalariats comencen a estar desgastats: surten massa cars pels favors que poden tornar-li en el futur immediat. El PP potser seria una aposta de futur prou maquiavèlica. O un període de submissió a CiU que els permetés accedir de nou a les aixetes de la cort. I tornar a començar: teixir noves relacions i mantenir la dignitat dels exiliats amb un crostó de pa a esperar que els temps siguin millors. Potser Maquiavel li diria a Montilla que busqués una altra oficina, si del que es tracta és de manar.


Però tot això no garanteix res, al capdavall, com diu Maquiavel, els homes amb possibillitats d’obtenir-lo faran el que sigui necessari per tenir poder. L’adversari mai no descansa.

Font:http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/4094

dimecres, 10 de març del 2010

Neu i agònia del Tripartit.



Amb l'últim temporal de neu en conseller Joan Saura ,un cop més, va demostrar que no pot fer cap servei al País millor que presentar la dimissió amb la cúpula de interior en bloc. De fet l'únic legat que podríem considerar digne al seu successor és un despatx decorat segons els principis del Feng Shui. El conseller dóna de fa temps una sensació d'apatia constant desbordat sempre pels esdeveniments esperant la seva data de jubilació... Com diuen al Cimera: Veuen morts polítics.

De fet la gestió del govern ha estat galdosa. Abans d'ahir sols és la cirereta del pastís. Miraré de ser més benigne que en Salvador Sostres. Si el conseller marxa Mallorca, fet què és lliure de fer, i sap que hi ha una situació que raonablement pot requerir la seva presència, pot disculpar la assistència o anticipar el retorn.
O per l'espectacle entre còmic i lamentable. Amb el cap de Protecció Civil atrapat en un tren per la nevada, fet disculpable per a un a ciutadà del carrer. Però havent de tenir informació del què temporal què venia i de quina havia de ser la seva intensitat, que quedes atrapat és revelador de la preparació del Govern.
El govern pot ser desbordat per la intensitat de la nevada i es disculpable. Però el Govern no pot quedar sorprès per la nevada.

Si a més tenim en Boada. Arrogant i perdonavides; Dinamitant la poca credibilitat i consistència que li queda al Govern. Bordant-nos als ciutadans dient que la culpa és nostra per sortir de casa ens podem quedar amb la sensació que ens aixequen la camisa. I els altres socis mirant de disculpar o minimitzant el caos.

De fet la sensació que tinc de fa temps és de Govern, el Tripartit tal com el coneixem, fa fèrum de mort. Agònic sols vol trampejar com pot el temporal i arribar fins on puguin i si pot ser fins al novembre entomant els menys cops possibles esperant poder reviscolar. Però bé, a càs queda algú amb sentit crític, sentit comú i que conegui què és la vergonya; capaç de justificar voler seguit amb quatre anys més del mateix.

divendres, 5 de març del 2010

La mort d'un innocent i els silencis benpensants

Fa uns quinze dies de la mort de Orlando Zapata Tamayo, disident cubà, desprès de 86 dies de vaga de fam. Aquesta mort ha demostrat la realitat del que deia George a Orwell a la rebel·lió dels animals: Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres.

La mort del dissident polític cubà Orlando Zapata Tamayo ha mostrat la imatge que no tots els dictadors són iguals. Alguns tenen el benefici de tenir apologistes. Què per raons ideològiques i d'oposició als EUA són sempre benèvols amb el "Comandante". Als que mai els falta l'excusa per minimitzar qualsevol crítica a Cuba. sota l'excusa que Cuba té un sistema educatiu o Sanitari una mica més homologable que els seus veïns caribenys. Però deficient, a tot estàndard desenvolupat. Justifiquen un estat policial i una manca total de llibertats a Cuba. La llibertat és té o no i els cubans no la tenen.Llavors viuen en una dictadura.

Una dictadura de dretes i una d'Esquerres no tenen més diferència que l'adjectiu. I el més diferent a elles és la llibertat. I el fet què el castrisme sigui un moviment d'esquerres. Li ha donat una simpatia a ulls de la intel·lectualitat europea (que té la sort de no viure en el règim que tant ha admirat) per reduccionisme ideològic. On en casos més molt reduïts ha pesat més que fos dictadura a què fos d'esquerres; obstant el més general ha estat el segon el què ha disculpat el primer. Intel·lectualitat que d'altra banda era hostil a les dictadures del Con sud i mai sabrem si amb més força, si era perquè eren de dretes o perquè eren dictadures. De fet el castrisme com tota dictadura (pe: Les del Con Sud): Ha matat, ha empresonat, ha reprimit i censurat i encarà ho fa a tot pensament discordant. Ha estat tan corrupte o més que el règim anterior, s'ha sostingut amb el poder via el control de la població i ha dut a la misèria la que era la illa més rica del càrib.

La funció de les vagues de fam és trobar repercussió, en aquest cas no a dins de l'illa perquè és impossible degut a la censura de premsa, si no a l'exterior. Si hem de veure la repercussió que ha tingut a Catalunya a la premsa amb prou feines va arribar més enllà de breu.
Si hem de mirar la nostra caspa intel·lectual nostrada, que va córrer a fer-se fotos amb Ainatu Haidar, van a fer manifestacions i "perfomances" contra la la Operació Plom Fos o fan declaracions polítiques; van callar. Els nostre arquetipus d'activista drets humans és selectiu pren part a favor de marxes, protestes i manifestacions pro-palestines o altres causes nobles llunyanes. Però mai respecte a Cuba, ni hi és, ni se l'espera.

Vista que la voluntat de Orlando Zapata era amb la seva vaga de fam fer repercussió inclús de la seva mort. A Catalunya ha mort en va.