La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.

Sortir del clot o sortir d’Espanya

Sense pellofa

Sortir del clot o sortir d’Espanya

"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"

Francesc-Marc Álvaro

No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.


Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.

Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.

Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.

Els castellers i el Tripartit

És evident que set anys de Tripartit han esquerdat l'autoestima de Catalunya. Del tot evident. És per això que, fa pocs dies, moltes veus valoressin la visita del Papa i la consagració de la Sagrada Família com un èxit i un estímul a l'autoestima. El mateix es va poder dir ahir, a partir del moment que els castellers van ser nomenats per la UNESCO patrimoni immaterial de la Humanitat. Tothom a Catalunya se'n va alegrar: una cosa específicament catalana rebia un reconeixement universal.

El president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresseras, se'n van congratular. Tots dos van coincidir que les torres humanes, nascudes a Valls a finals del segle XVIII, són un exemple de la singularitat i la universalitat de la cultura catalana i representen un seguit de valors positius com "l'esforç, el treball en equip, la solidaritat i la integració".

Tot molt bonic, però amb un revers negatiu. Posats a parlar d'integració, la decisió de la UNESCO va posar de manifest altre cop la crònica desunió del govern català, motivada per les visions nacionals irreconciliables que tenen el PSC i ERC. I és que ni Benach ni Tresserras van donar transcendència per a Catalunya al reconeixement (efectuat també ahir) del flamenc. El president Montilla, en canvi, es va felicitar pels castells, però no es va poder estar de recordar "les arrels catalanes del cante jondo".

Però que va abundar més en aquest assumpte va ser l'alcalde de Barcelona, Jordi hereu, que va insistir va voler destacar la importància en el món casteller de les sis colles de la ciutat, però alhora va recordar els orígens catalans de noms emblemàtics del flamenc com Carmen Amaya i Miguel Poveda. És a dir que, per al PSC, es tracta de seguir en la línia, iniciada per Maragall, de reivindicar per damunt de tot el caràcter mestís i multicultural de la capital catalana. En perjudici de la seva catalanitat, és clar.

Font: Catalunyaoberta.cat

Ni-Nis, algú ho havia de dir.

La proposta del actual inquilí de la casa dels Canonges em sembla. Poc assenyada, del tot estúpida i molt més electoralista (feta just abans de les eleccions) i a més amb mala fe. Perquè comprometrà el futur Govern què surti de les eleccions d'aquí vint dies i haurà de batallar amb l'estat de les finances de la Generalitat.
Primer de tot: Hem de considerar què la mesura en sí és insuficient. Sols arribaria a 5000 dels 154000 "ni-nis". Suposadament; la futura Generalitat els haurà de pagar el 70% del salari mínim, 433 Euros, donar-los formació laboral, posar-los un tutor i trobar-los feina. En el supòsit que vulguin de deixar de ser part d'aquest col·lectiu. I de no fer aquest projecte pagar el preu d'impopularitat de aturar-ho amb una oposició atroç dels partits del tripartit. Què acusaran al Govern de: "desballestar l'Estat del Benestar".

Certament l'atur juvenil és tot un problema i és el dels joves un dels sectors més afectats per la precarietat laboral i la crisi, amb una taxa d'atur què més què dobla la taxa d'atur general. S'han de poder exercir polítiques d'ocupació actives i obtenir del govern Central els fons i les competències per dur-les a terme. Per disminuir l'atur juvenil calen polítiques com: Invertir en la formació professional, beques per als desocupats que tornin a estudiar, autoocupació, suport als emprenedors i incentius (deduccions fiscals) a les empreses que contractin/formin a joves sobretot si ho fan amb contractació indefinida.

Aquesta idea subjacent mama de la idea intel·lectual que l'individu és bo i la societat dolenta, per tant si un individu s'exclou d'aquesta probablement no es culpa de l'individu si no de la societat.
La idea subjacent, en canvi en la proposta és què el "Papa Estat" s'encarregarà de tot. Ell els formarà i a més els trobarà una feina (possiblement dintre el propi aparell). No cal buscar-te la vida i pots aparcar; l'esforç, la pròpia iniciativa i minimitza el valor l'estudi o el treball.

De fet, aquesta proposta em sembla un insult i un desmotivador als Si-sis: joves que hem estudiat, ens hem format, parlem idiomes i molt sovint simultàniament hem treballat. I què pot ser ara estan a l'atur i estan buscant una feina i/o formant-se alhora.

Pot ser els "ni-nis" a diferència de la idea subjacent, no són víctimes d'un sistema si no de si mateixos. I de la seva incapacitat de poder-voler canviar el seu estat, que els correspon més a ells que al conjunt de la societat.

Els 20 milions d'Euros de subvenció als "ni-ni", suposa un premi a la mediocritat i al conformisme, a la desmotivació i la manca d'expectatives. No obstant aquest acord no deixa de ser coherent amb el què ha estat el govern Tripartit i la mediocritat de la figura de l'actual President. El relat (lakoffià) de Montilla ha estat l'orgull de ser "ni-ni" i revestir-ho de l'èpica de ser-ho "per les circumstàncies".

I quina millor metàfora hi ha del segon Tripartit que un "ni-ni".