divendres, 28 de gener del 2011

Sempre immigrants

No m'estranya gens la hipocresia de Javier Arenas declarant-se defensors dels andalusos i defensant que els andalusos puguin aprendre en la seva llengua. I el dret a la no integració i alhora negar aquest mateix dret als immigrants residents a Andalusia.

Aquestes paraules podrien tenir sentit si ho digués pels nens fills d'andalusos que estudien en les escoles de les bases americanes de Morón i Rota o als què els seus pares els deuen portar a escoles privades que tenen com a llengua vehicular una llengua estrangera. Les multinacionals, moltes establertes, a dit per la administració central, a Andalusia que obliguen els seus especialistes tècnics i directius a conèixer les llengües de la empresa Matriu. Ni tampoc pels nens andalusos que és veuen obligats a estudiar a l'estranger.

Doncs, no. Pel què és veu és un atac a la immersió lingüística catalana. "No mirarem a una altra banda, serem bel.ligerants si a un nen andalús se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina per estar format en castellà, o sigui, en espanyol. Serem bel.ligerants, sens cap dubte". Javier Arenas.

Crec què obvia o ignora un fet primordial: A Catalunya no hi han andalusos ni distincions per l'origen ètnic. A Catalunya hi han catalans de diferents orígens. I si tant li preocupen els catalans d'origen andalús que munti i financi escoles andaluses a Catalunya. Per començar aquesta visió etnocèntrica sobta i em recorda la famosa frase dels nacionalistes serbis: "on hi hagi una tomba sèrbia és Sèrbia".
Diguem: Que pot ser li preocupi que tot nen sols per estar format en català? Sigui menys espanyol.
O pot ser prefereix com bé diu en el seu article en Quim Montsó a la Vanguardia: "
Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya ya mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hagués estat vostè orgullós d'ell. Hubiese estado usted orgulloso de él."

Jo sols li demano al senyor Arenas i la senyora Camacho, que li va riure les gracies, coherència i que permetin que des de Barcelona és tutelí l'educació dels andalusos d'origen català i que permetin que a qualsevol immigrant que arribi a Andalusia. se li permeti seguir ser ell o ella i als seus descendents ser immigrants a perpetuïtat i que siguin els governs del seu país d'origen els què garanteixin que segueixi així i que es permeti per exemple a Rabat, Dakar, Varsòvia o Bucarest ser tutors de l'educació els fills d'immigrants establerts a Andalusia. I si ho desitgen, a més, agrupar-los en campaments permanents de refugiats per a què no és puguin barrejar amb la població andalusa ètnica i a fi què estiguin allunyats de qualsevol desig d'integració.

dimecres, 19 de gener del 2011

S’ha aixecat la veda

Torre de guaita

S’ha aixecat la veda
"Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits"

Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.