dimarts, 29 de març del 2011

El govern perd el temps

Vesper

El govern perd el temps

"Ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes"

Vicent Sanchis

Per primera vegada en mil anys, una comissió d’experts ha treballat bé i ràpid. El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, malgrat el seu nom pretensiós, no ha estirat més el braç que la màniga i ha definit en un temps rècord les mesures i les orientacions necessàries per a fer un tomb. El catecisme suggerit es decanta a les braves per una solució liberal als problemes detectats. És a dir, contenció i rebaixa de la despesa pública, imposició de taxes i preus dels serveis prestats, impuls de la producció privada en alguns d’aquests serveis –“que en determinats casos pot ser més eficient i econòmica”–, simplificació administrativa, reforma “en profunditat” de les estructures públiques, definició d’un pacte econòmic i social d’àmbit català... Cal dir també que el document recull algunes demandes i actuacions que depenen estrictament del govern o d’altres administracions de l’Estat. És molt fàcil, per exemple, demanar la “potenciació del corredor mediterrani i de l’aeroport de Barcelona”. O recalcar la necessitat de comptar “amb un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic al País Basc i Navarra”. Però no cal que ningú faci aquestes consideracions al govern actual de la Generalitat. Un govern que, per contra, agrairia molt més que li expliquessin com aconseguir-ho, que seria tant com trobar la fórmula de la moderna pedra filosofal. Si no hi hagués espoli fiscal, per exemple, el dèficit de 7.000 milions de l’any passat hauria estat un superàvit de 10.000. Però, deixant de costat algunes obvietats innecessàries, el document és ambiciós, assenyala on hi ha el moll de l’os i proposa solucions concretes.

El problema és aplicar-les. De bon principi, l’opció política que podria garantir un gir semblant hauria de ser la mateixa Convergència i Unió. Tots els manaments proposats es reduirien a dos: contenció i reducció de la despesa i de les estructures públiques i impuls de l’economia productiva. El govern tripartit va fer justament el contrari. Però, aclaparat per la dimensió que prenia el seu dèficit, va començar a prendre mesures que implicaven la privatització encoberta d’algunes inversions o serveis. En canvi, els partits que l’integraven ara es refugien en la crítica fàcil i tramposa. Segons denuncien, el govern d’Artur Mas proposa retallades, no per reconduir la greu crisi que pateixen les finances públiques i tota l’economia del país, sinó per aplicar un programa descarat de privatitzacions que només té com a objectiu afavorir interessos mesquins.

Davant aquesta actitud, Artur Mas només podria pactar les mesures proposades amb el Partit Popular. Una decisió que potser comportaria un desgast social que el nou president no està disposat a assumir. Per això Mas es va afanyar a desmarcar-se del document i s’ha estimat més una finta aparent però estèril. En aquest sentit, els resultats de la macrocimera” [sic] contra la crisi que es va celebrar divendres passat a Barcelona és més una declaració buida d’intencions que un compromís útil. Només cal fer una ullada als acords que s’hi van aprovar per arribar a aquesta conclusió. Proclamar ara que cal simplificar les traves administratives o que cal racionalitzar el sector públic és una obvietat que el govern anterior ja va declarar “resolta”. Afirmar que la formació professional s’ha d’integrar en el model productiu és tan elemental com descobrir els efectes beneficiosos dels antibiòtics contra la tuberculosi. Reclamar al govern de l’Estat les inversions promeses en infraestructures equival a repetir la tornada d’una cançó que se sap de memòria tothom...

El govern, l’oposició, els representants dels partits, els sindicals i la patronal que es van aplegar divendres amb la intenció de definir un compromís per combatre la crisi es podrien haver quedat a casa i haurien estalviat en paper i aigua mineral. Tots plegats van decidir que l’ocell que necessitem per volar més alt és la gallina. Enhorabona. Constatada la nova pèrdua de temps, ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes que vulgui anar molt més enllà de la retallada. D’un programa polític i ambiciós, que comportarà ben segur reaccions adverses. És l’hora de fer política compromesa, difícil. Però una vegada més, n’hi ha que s’estimen més convocar reunions, que, per a més drama, acaben en una batalla campal de retrets a discreció.

divendres, 18 de març del 2011

El que Manuel Chaves calla.

La Llei d’Acollida, que precisament per això va ser recorreguda per la defensora del pueblo espanyol (valgui la redundància), perquè preveu que els immigrants rebin atenció quan arriben preferentment en català. En la seu desenvolupament es vol que el coneixement del català sigui determinant per a la obtenció de certs documents, com: El permís de residència per arrelament, reagrupació familiar o renovació de residència. I així ho anunciat el portaveu de Francesc Homs.
Es tracta de dues coses què són del tot normals en territoris amb capacitat legislativa i llengua pròpia, fora d'Espanya, però que, com era d’esperar, han rebut crítiques instantànies par part del govern espanyol, PP i Brunete.

El vicepresident tercer del Govern, Manuel Chaves, va afirmar: "Que el que cal és que es creïn totes les condicions necessàries perquè els immigrants tinguin accés de la mateixa manera a l'aprenentatge del castellà i del català".
Molt bé. Però la realitat hauria de ser la que ell ens explica, però no és la que ell ens explica. Perquè els governs espanyols amb la seva visió centralitzadora i defensora ha favor del castellà. No deixen que que les coses, que diu el ministre, passin soles. Els immigrants tenen ,de facto, una imposició del castellà. Ja que se'ls exigeix per tot. Això no és cap descobriment. Tot govern obliga als immigrants en el seu territori a conèixer la llengua oficial. L'anormal és què en una divisió administrativa interna amb competències pròpies i llengua pròpia oficial li digui a la administració territorial, que no pot demanar que els immigrants establerts en el seu territori: hagin de conèixer la llengua pròpia.

Citant la editorial de la FCO i la realitat empírica "El castellà, els immigrants ja l’aprenen sols en un país on tot és majoritàriament en castellà: des de les televisions fins a les converses al metro. El mateix principi de discriminació positiva que s’aplica en tants temes de normalització lingüística té justificació també en el tracte als immigrants. Si no ho fem així, ja podem plegar: ben pocs es prendrien la molèstia d’aprendre la llengua del país."

Manuel Chaves demostra no entendre... O potser és que l’entén massa i li preocupa que la immigració acabi fabricant catalans. I alhora es sorpren que el català hagi superat la pressió de dos onades migratòries amb el Estat en contra. I és què no sols al PP se li nota massa l’objectiu d’arraconar el català de tot us real com a relíquia purament folklòrica o encarà millor; arqueològica. Com també l’entenen massa bé aquells que clamen en nom de la llibertat, de l'economia o que en temps de crisi no toca, de la no discriminació del castellà, vulguin tutel·lar els descendents dels seus feus, etc. Per una banda bramen contra l’exigència d’aprendre el català als immigrants. Mentre què al mateix temps bramen exigeixen l’obligatorietat del coneixement i us del castellà o imposen multes lingüístiques als què no etiqueten en castellà.

dimecres, 2 de març del 2011

Quant de realisme?

Quant de realisme?
02-03-2011
Francesc-Marc Álvaro


(La Vanguardia, 28-02-2011)

Después de varias semanas de anuncios constantes (y escasamente coordinados) de todos los consellers sobre recortes, tijeretazos y cinturones apretados al máximo, y después de la primera comparecencia en el Parlament del conseller Mas-Colell para reiterar que tenemos por delante un par de años de "sacrificios", empieza a circular la idea de que "hay que dar alguna buena noticia" desde el Govern para que la gente no se desfibre del todo. Un prócer barcelonés, de esos que nunca dan un paso en falso, sostiene que "está bien que el president nos recuerde la dura realidad pero, tarde o temprano, tendrá que enseñar datos para generar un poco de optimismo". Antes de que el Gabinete de Artur Mas cumpla los cien días inaugurales, parece que las élites (y también la ciudadanía en general) necesitan que nuestros gobernantes hagan, sobre todo, de psicólogo deportivo. ¿No habíamos quedado en que lo primero era hacer reparaciones de urgencia y ordenar la casa?

Nunca estamos contentos. No nos basta con que el político se arremangue y sea sincero. Añoramos un poco de fantasía aunque, al final, corramos el riesgo de acabar enganchados a cualquier placebo de temporada, como ese anuncio de una fábrica china de automóviles que nos hizo el tripartito minutos antes de apagar la luz. En fin, uno pensaba que, a fuerza de errores, habíamos aceptado que la política de verdad consiste en ser tratados como adultos, sin subterfugios ni anestesias, pero hay nostalgia de promesas. Tal vez porque confundimos algo tan huidizo y etéreo como la esperanza con algo mucho más prosaico y concreto: la confianza. En nuestros representantes democráticos y en nosotros mismos. O porque los consellers de Mas no acaban de acertar en el tono y el ritmo a la hora de difundir el detalle de sus operaciones de corte y confección.

Hay un exceso de fe en Lakoff (incluso fuera de la izquierda) y una escasez de fe en la propia obra. No se hace política sin relato pero el mayor error del gestor democrático es construir dos esferas separadas, la del discurso y la de la realidad, para que la primera maquille y oculte la segunda. Al parecer, en el equipo de Mas, desean romper con esta nefasta moda y conseguir que las palabras y los hechos discurran por el mismo carril. ¿Lo conseguirán? Sería una revolución que nos evitaría confundir la democracia con el supermercado. Hay que trabajar menos para el framing del día y más para eso que los antiguos denominaban "el proyecto", ejercicio que obligaría a pensar y explicar mejor las cosas.

El éxito de un gobierno está tanto en lo que hace como en lo que parece que hace. Pero, metidos en la crisis hasta las cejas, hay que aprovechar que las decisiones son más trágicas que nunca para disminuir la estupidez colectiva. El reto es que no sabemos todavía cuánto realismo es soportable en una sociedad que, hasta hace cuatro días, pedía créditos para ir de vacaciones. Veremos. Mas hace el experimento en un laboratorio llamado Catalunya.