dilluns, 16 de maig del 2011

Quin país volem?

Vesper

Quin país volem?

"Els milers de funcionaris que es van manifestar a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició."

Vicent Sanchis

Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Artur Mas va formar govern les primeres informacions que es van fer públiques van indignar la part més sensata de l’opinió pública. El govern tripartit, que havia fet bandera de la bona gestió, havia deixat com a herència un dèficit desbocat. Un forat tres vegades més ample que el compromís que havia adquirit José Montilla amb l’Estat. Gairebé 8.000 milions és una quantitat desorbitada. El govern de l’Estat, després d’haver acceptat les xifres inicials de la Generalitat, que van resultat falses, va canviar el gest i la complicitat per l’exigència i la severitat. Quan Mas va anunciar un esforç de contenció i de reducció de dèficit, Elena Salgado li va demanar que doblés el sacrifici. En una finta incomprensible per a algú mínimament honest i coherent, al mateix temps el PSC criticava a Convergència “la gran retallada” i denunciava que l’“ADN de la federació nacionalista és el neoliberalisme que vol devastar l’Estat del benestar i privatitzar els serveis públics”. Si això és així, el PSOE és el doble de devastador i privatitzador.

La proximitat de les eleccions municipals ha consolidat un front “antiretallada” integrat pels dos grans sindicats, milers de funcionaris indignats i tots els partits de l’oposició, inclòs el Partit Popular. El govern no s’ha explicat més, no ha definit amb exactitud l’abast de les reduccions, ha caigut en nombroses contradiccions i no sempre ha estat a l’alçada en coordinació interna. Però, quina és l’alternativa? Què faria el PSC per reduir les despeses en la quantitat que cal per no repetir el mateix dèficit que l’any passat?

Els errors del govern, la demagògia de l’oposició, la crispació sindical, la mobilització dels sindicats han complicat extremadament la situació. Cal o no cal retallar partides? N’hi ha que diuen que l’espoli fiscal que perpetra el govern espanyol triplica el dèficit de la Generalitat de l’any passat. Tenen raó. Però constatar el problema no equival a resoldre’l. Només cal fer una ullada als tres partits que més vots van aconseguir en les passades eleccions. Tots tres representen una gran majoria dels electors de Catalunya. Convergència i Unió ha renunciat a l’enfrontament obert amb l’Estat. Proposa esperar el resultat de les eleccions generals i negociar un nou pacte fiscal. El PSC afirma que el que tenim ja està bé i es nega en rodó a exigir un acord semblant al concert basc. El PP accepta parlar-ne però el seu president, Mariano Rajoy, ja ha afirmat que les peticions de CiU són “inviables”.

Ara com ara i si no es vol portar el país a una situació semblant a la grega, les finances de la Generalitat s’han d’ajustar. I això no exclou presentar demandes tan justes o maximalistes com es vulgui. Els milers de funcionaris que es van manifestar dissabte a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició. Si són prou sensats per ocupar el lloc que ocupen, haurien d’acceptar la necessitat del sacrifici i, en tot cas, haurien de proposar mesures alternatives a les que presenta el govern i que tant els disgusten. Mentrestant, la majoria social d’aquest país hauria de definir quin país vol. L’administració catalana és altament deficitària i els serveis públics que tant reivindiquen ara els que els presten directament presenten falles estructurals insuportables. Parlem d’educació? Quin és el fracàs escolar a Catalunya? El món acadèmic lliga amb eficàcia amb el laboral? S’ha resolt, finalment, el greu problema de la Formació Professional? Parlem de sanitat? No hem estirat més el braç que la màniga? A part els usuaris, no són els professionals les principals víctimes d’un servei que només es pot cobrir amb un esforç desproporcionat? S’han reduït les llistes d’espera mentre encara n’hi ha que demanen que s’amplien els serveis? Quin país volem? El que reivindica obsessivament un sector públic que no pot suportar una aportació privada cada vegada més migrada?