El Salouenc

La majoria silenciosa

2011-12-04T14:02:00.001+01:00

Us afegeixo aquest magnífic article de l'analista polític Marc Gafarot.

La majoria silenciosa

"La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat"

Marc Gafarot i Monjó

El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals.

Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques.

Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina.

La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.

Mas-Terribas, combat final?

2011-12-01T15:30:00.002+01:00

Volia penjar aquest article de Toni Aira. De cara a l'entrevista que hi haurà avui del MH president Mas. Diguem que valdrà la pena mantenir el canal. Perquè serà una entrevista sense contemplacions a l'estil anglosaxó.

"Tots dos mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui"

Toni Aira

Es perdran l'entrevista que avui a TV3 sa directora li farà al president de la Generalitat? Si em responen que sí és que no tenen sang a les venes. I és que, món orxatavenístic a banda, no em negaran que aquest cara a cara sí, no com el de Rajoy i Rubalcaba, promet.

Sobretot perquè hi haurà preguntes i respostes. "Ui, quina cosa!", dirà algú de vostès, soferts lectors. Però creguin-me quan els dic que tal i com està el pati político-periodístic, això de trobar una entrevista on el periodista pregunta de veritat i on l'entrevistat no respon tot xiulant sona com exòtic. No ens ho perdéssim, doncs.

Artur Mas, quan el burxen, és més ell. Gaudeix del foc creuat. Hi juga. No fa de frontó de pilota basca, estil José Montilla, de manera que l'entrevistador (quan pregunta) no sembla que sigui violent o irreverent, sinó que simplement demostra que fa sa feina.

Mònica Terribas, per la seva banda, arriba a l'entrevista hipermotivada. Els qui la coneixen ho tenen clar. Ahir n'hi havia que n'esperaven la dimissió immediata després que el Consell de la CCMA, amb el seu president Enric Marín al capdavant, la desautoritzés donant el vist i plau als plans de retallada del Govern respecte de TV3. No la coneixen.

Terribas, com Mas, mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui al president en motiu del seu primer any de govern. Perquè si aquesta d'avui és l'última entrevista que Terribas li fa al president com a directora de TV3, només serà perquè des de la cúpula de sa pròpia casa l'han deixat sola i en evidència. Ara! Aquesta nit ens demostrarà que ella sempre està sol•lícita per al combat. Potser massa? Això ja que ho jutgi l'espectador.

Illes en un mar blau cel.

2011-11-21T23:03:00.006+01:00

Les eleccions espanyoles del 2011 han deixat una escombrada general del PP a arreu. A arreu? Bé, no del tot, a pesar de les crides del PSOE al vot de la por a "l'agenda oculta" del PP. El PSOE a patit la pitjor derrota de tota la seva historia. Pagant durament la seva mala gestió de la crisi i haver mentit el 2008. També en surten derrotats els moviments socials i els sindicats.

En aquest país blau cel hi ha dos illes Catalunya i Euskadi, irònicament pintades també d'un blau de diferent to, on el PP no és hegemònic. Tot i les campanyes de bipartidisme manifest; demostren tenir un mapa electoral propi més enllà de l'enfrontament dreta-esquerra en clau espanyola.

El PP que no deixa de ser explícitament un partit nacionalista espanyol. Més enllà de la crisi que l’ha portat a la presidència del govern Espanyol.
Serà un problema mantenir la aparença de no ser teledirigit per Alemanya i les institucions europees. On avui, la comissió Europea ja li ha recordat que ha de reduir el dèficit. Amb una contestació social i sindical què el PSOE no va tenir i sense suports electorals. i que no genera excessiva confiança internacional un partit que ha pensat més en les eleccions i veure passar el cadàver de Rodríguez que resoldre la crisi.

Al País Basc i a Navarra ha retrocedit. El descens del PSOE no li ha estalviat el descens electoral. El nacionalisme basc va en ascens la suma entre el PNB i Amaiur supera la suma del PP i la del PSE-EE. Si el nacionalisme basc decidís ara girar cap al sobiranisme seguint els passos de l’esquerra abertzale, ara legal després de la fí d'ETA, tindrien la majoria assegurada, almenys de partida. I per si no n’hi havia prou, a Navarra el vot basc s’acosta al 30 per cent. per cert, l'esquerra abertzale ha obtingut representació a Navarra dos dècades després.

També què a Catalunya el seu partit no ha respost a les expectatives i la centralitat se li escapa. Sí, el PSC ha perdut rotundament les eleccions. Per segon cop insistir en la revalida contra "les retallades" de CiU els ha ajudat a perdre onze escons dels 25 què tenien.
Tornem al PP: tot i haver estat fregant en les enquestes un triple empat i fregar la victòria amb els dits aquesta se la endut CiU clarament en vots i escons. ERC ha salvat electoralment els mobles i tornant a fer un discurs indepentista explicit i ha aturat la seva caiguda. Juntament amb el congrés d'ERC i els canvis en la seva direcció més nacional. Fan que, malgrat que no tingui la majoria necessària al Parlament, Convergència i Unió no serà ara una víctima tan fàcil. Artur Mas pot decantar-se per pactar amb Esquerra Republicana i mantenir l’exigència d’un pacte fiscal ambiciós, sense el fantasma d'haver de dependre del PP al Parlament.
Es probable què si ha de desgastar el PP el PSC-PSOE postcongrés pugui ser també un suport del Govern si convé a Ferraz.

Si Mariano Rajoy manté el discurs del últims anys solament pot aspirar l'únic suport els vots dels diputats de l’unitarisme ultra de Rosa Díez, i si la crisi no remunta, haurà de considerar més seriosament les pretensions del president de la Generalitat. Catalunya continua sent una anomalia molesta per al PP. Un lloc on ha pujat, però ni de bon tros com esperava.

Mariano Rajoy té un greu problema que es diu crisi: financera, econòmica i de deute (un probable de sobirania). I no obstant, els resultats electorals li han fer retornat els dos fantasmes que sempre han torturat tant la dreta com l’esquerra espanyoles: Catalunya i el País Basc, enmig la tempesta perfecta econòmica, continuen respirant i votant diferent. I no comprant el discurs de més Espanya i menys autogovern i resisteixen a tombar les "anomalies perifèriques". I per sort per Catalunya en aquesta legislatura Amaiur sembla què centrarà més l'atenció dels punts de mira dels mitjans madrilenys.

Demagògia i representació directa.

2011-11-05T13:49:00.004+01:00

En vistes del terrabastall causat per la proposta del primer ministre Iorgos Papandreu. En què proposava portar a referèndum els ajustos econòmics i l'acceptació del pla de rescat. Aquesta proposta ràpidament ha trobat aquí a Catalunya, defensors de "la democràcia participativa" secundant la proposta i esgrimint-la contra les retallades. Dient que s'hauria de consultar si la població vol ajustos o un increment de la pressió fiscal. Donaria com a resultat frenar i alentir aquestes respostes que van ser molt difícils de consensuar per la proximitat de les eleccions.

En la situació actual cal emprendre respostes eficaces i rapides en el tempo correcte. I els governs que han estat escollits, sabent quina seria la seva política i què aquesta requeriria de frenar la despesa, han d'actuar. La ciutadania ha de demanar transparència en els explicacions i el perquè de les actuacions. sobretot si en les seves actuacions priva la necessitat per davant de cap altra alternativa.

El cas grec es paradoxal, en ells mateixos han anat cap a l'abisme i amb la seva deriva han dut gairebé tota la zona Euro a l'abisme. Grècia va assumir deutes que pel seu volum no podria pagar i si ara volgués accedir al refinançament del seu deute no podria sense el paraigües de l'Euro, ja que els creditors exigeixen major interes com major és el risc i si el risc fos total no prestarien.
Si s'hagués de ser honrat. Papandreu hauria d`haver preguntat si volen seguir sota el paraigües de l'Euro. I explicar les doloroses alternatives si s'hagués renunciat a seguir el pla d'austeritat.

De la mateixa manera que els què avui a Catalunya esgrimeixen la defensa d'un referèndum sobre les "retallades" preguntant en referèndum per la falsa dicotomia retallada - increment d'impostos per paralitzar-les. Haurien de assumir la crítica sobre la seva responsabilitat en el increment de la pressió fiscal (i quin és el marge per on poden recaptar més) de la que van ser responsables i dels costos derivats del dèficit públic que van deixar enrere quan van deixar la Generalitat.

La democràcia directa no ha de fer por. Però plantejant-se com és planteja: No aprofundeix en més democràcia, si no buscar un recolzament què les urnes han negat, per a paralitzar l'acció del govern de la Generalitat. D'una coalició què cal recalcar què va rebre un altíssim suport electoral i va superar una revalida electoral a les municipals.

Si fossiu James Cook.

2011-09-15T17:48:00.003+02:00

Després de tant de temps de estar molt ocupat trenco el meu silenci web.

Amagineu aquesta historia. Si fossiu Marco Polo, Cristofor Colom, Bouganville, el Dr Livingston o James Cook o altre viatger famós de la historia i en la vostra travessa us trobeu amb una tribu desconeguda.

En aquesta tribu observeu amb curiositat que esta partida pels usos de llengua. En que una facció minoritaria pertanyent a una altra tribu major vol impossar amb l'excusa del bilingüisme una llengua als de l'altra tribu amb la que comparteixen territori, i que si és bilingüe, mentre que els elements "bilingües", no ho són pas, si no que parlen gairebé en exclusiva tan sols la llengua d'una gran tribu d'un illa veina.

Nosaltres com a viatjans exploradors, al igual que qualsevol persona aliena a la realitat sociolingüística de l'arxipèlag on habiten aquestes tribus començaria a riure o delirar a mesura que algun indigena benintecionat li va explicant el que esta passant.
On els monolingües recalcitrants provinents de les illes més grans de l'arxipèlag establerts a la illa on hem fondejat: Reclamen bilingüisme (sempre en nom de la diversitat i el respecte mutus) i els bilingües de debò habitants originaris i establerts d'altres parts de l'arxipèlag rebutgen. Davant aquesta situació sols quedaria fer una anotació al diari de bitacora, omplir les bodegues i partir. "En aquesta illa (i provablement en tot aquest arxipélag) viuen bojos". Junt amb el Bateig com l'arxipèlag dels sonats.

Aquí en el món real ens trobem igual. Els monolingües castellans amb el suport del elements del poder de l'estat Espanyol, en nom del bilingüisme, com no? demanen la transformació del català en un element folclòric residual. Sense tenir el valor de dir-ho de manera així dura i honesta Seria dur però generaria molt rebuig. Però seria correcte i just dir que ells volen al retorn a l'statu quo lingüístic que tenia el català cap amb el franquisme, abans de la arribada de la democràcia i de l'error col·lectiu (segons ells) D'haver escollit reiteradament a Jordi Pujol i que aquest hagués fet polítiques catalanistes.

Almenys s'agraria un atac de veritat que es treguin la careta i deixin l'argument que els surt quan els saps burxar bé i desarmat: "Porquè estamos Espanya (coño; opcional)". Alça Manolo, que al final ho has hagut de deixar anar. Almenys que de primeres deixin anar aquest to testaterònic i aquest registre pormiscojonianos, aquest to marcial i sinistre amb pudor ranci de l'Espanya profunda. I deixin de marejar la perdiu amb una suposada defensa dels drets de la igualtat i llibertat d'elecció dels pares. Què ells no tenen, en cap cas, quan es planteja en sentit contrari. O es què tenen por que dient les coses pel seu nom alinein en contra inclús als què tot i ser d'origen espanyol han adobtat el català com a seu?

Quin país volem?

2011-05-16T08:33:00.000+02:00

Vesper

Quin país volem?

"Els milers de funcionaris que es van manifestar a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició."

Vicent Sanchis

Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Artur Mas va formar govern les primeres informacions que es van fer públiques van indignar la part més sensata de l’opinió pública. El govern tripartit, que havia fet bandera de la bona gestió, havia deixat com a herència un dèficit desbocat. Un forat tres vegades més ample que el compromís que havia adquirit José Montilla amb l’Estat. Gairebé 8.000 milions és una quantitat desorbitada. El govern de l’Estat, després d’haver acceptat les xifres inicials de la Generalitat, que van resultat falses, va canviar el gest i la complicitat per l’exigència i la severitat. Quan Mas va anunciar un esforç de contenció i de reducció de dèficit, Elena Salgado li va demanar que doblés el sacrifici. En una finta incomprensible per a algú mínimament honest i coherent, al mateix temps el PSC criticava a Convergència “la gran retallada” i denunciava que l’“ADN de la federació nacionalista és el neoliberalisme que vol devastar l’Estat del benestar i privatitzar els serveis públics”. Si això és així, el PSOE és el doble de devastador i privatitzador.

La proximitat de les eleccions municipals ha consolidat un front “antiretallada” integrat pels dos grans sindicats, milers de funcionaris indignats i tots els partits de l’oposició, inclòs el Partit Popular. El govern no s’ha explicat més, no ha definit amb exactitud l’abast de les reduccions, ha caigut en nombroses contradiccions i no sempre ha estat a l’alçada en coordinació interna. Però, quina és l’alternativa? Què faria el PSC per reduir les despeses en la quantitat que cal per no repetir el mateix dèficit que l’any passat?

Els errors del govern, la demagògia de l’oposició, la crispació sindical, la mobilització dels sindicats han complicat extremadament la situació. Cal o no cal retallar partides? N’hi ha que diuen que l’espoli fiscal que perpetra el govern espanyol triplica el dèficit de la Generalitat de l’any passat. Tenen raó. Però constatar el problema no equival a resoldre’l. Només cal fer una ullada als tres partits que més vots van aconseguir en les passades eleccions. Tots tres representen una gran majoria dels electors de Catalunya. Convergència i Unió ha renunciat a l’enfrontament obert amb l’Estat. Proposa esperar el resultat de les eleccions generals i negociar un nou pacte fiscal. El PSC afirma que el que tenim ja està bé i es nega en rodó a exigir un acord semblant al concert basc. El PP accepta parlar-ne però el seu president, Mariano Rajoy, ja ha afirmat que les peticions de CiU són “inviables”.

Ara com ara i si no es vol portar el país a una situació semblant a la grega, les finances de la Generalitat s’han d’ajustar. I això no exclou presentar demandes tan justes o maximalistes com es vulgui. Els milers de funcionaris que es van manifestar dissabte a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició. Si són prou sensats per ocupar el lloc que ocupen, haurien d’acceptar la necessitat del sacrifici i, en tot cas, haurien de proposar mesures alternatives a les que presenta el govern i que tant els disgusten. Mentrestant, la majoria social d’aquest país hauria de definir quin país vol. L’administració catalana és altament deficitària i els serveis públics que tant reivindiquen ara els que els presten directament presenten falles estructurals insuportables. Parlem d’educació? Quin és el fracàs escolar a Catalunya? El món acadèmic lliga amb eficàcia amb el laboral? S’ha resolt, finalment, el greu problema de la Formació Professional? Parlem de sanitat? No hem estirat més el braç que la màniga? A part els usuaris, no són els professionals les principals víctimes d’un servei que només es pot cobrir amb un esforç desproporcionat? S’han reduït les llistes d’espera mentre encara n’hi ha que demanen que s’amplien els serveis? Quin país volem? El que reivindica obsessivament un sector públic que no pot suportar una aportació privada cada vegada més migrada?

Les petites Grècies municipals.

2011-04-27T11:24:00.001+02:00

Les petites Grècies municipals.

"Estiguin, doncs, segurs que fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua"

Francesc Sanuy

Mentre tots estem a la torre de guaita per veure si Islàndia, Irlanda, Grècia o Portugal seran la causa de la següent ensopegada o bé si Espanya, Italià i Bèlgica representaran la puntilla de l’euro al menys tal com fins ara l’havíem conegut, resulta que m’ha caigut a les mans un comentari del “Economist” que parla dels centenars de mini-Grècies que hi ha per tot arreu. Fa referència a la sòlida i puixant economia alemanya i subratlla que darrera la gran façana de l’Estat federal molts i molts Ajuntaments estan endeutats fins a les celles. Comença amb l’exemple de Wuppertal, una ciutat industrial de Renània del Nord - Westfàlia que vaig visitar, en un viatge oficial, per indicació de Johannes Rau, expresident del land més poblat i, després, president de la República. Eren moments de decadència dels sectors industrials tradicionals, però ell volia que veiés l’esforç que s’estava fent per a mantenir peculiaritats com el Schwebegbahn, una mena de tramvia aeri que passa per damunt del riu Wupper, una orquestra i un ballet de gran nivell i per a tirar endavant al mateix temps una profunda reconversió. Conservo d’aquell gran polític un excel•lent record i un petit gravat de la Barcelona del s. XVIII vista des de Montjuic que em va regalar. Però he anat seguint l’evolució posterior i el resultat no és encoratjador. El deute municipal és de € 2.000m. i, en aquesta espiral, si fos una empresa privada ja hauria fet suspensió de pagaments.

Tanmateix, en proporcions potser més reduïdes, ha passat més o menys el mateix a tot arreu. A Alemanya hi ha 11.000 municipis que, entre tots acumulen en dèficit (any 2010) de € 7.700m. El mecanisme és diabòlic. Els “länder” alemanys fan amb els Ajuntaments una cosa semblant a allò que fa, a l’Estat espanyol, l’administració central amb les autonomies. Vol dir que dissenyen nous projectes i noves prestacions socials i les traspassen als municipis sense la dotació pressupostària corresponent. El resultat del procés és que els ajuntaments de Nord Rhein - Westfalen destinen €707 per capità i any a serveis socials i només € 165 a inversions. A Baden – Württemberg, un land molt més ric, la xifra és de 403 i 359 respectivament. De fet, la primera font d’ingressos de les arques municipals és una participació en el rendiments de l’impost de societats. Cosa que vol dir que es prima els de les zones més riques i que es penalitzen els recursos dels més pobres que són precisament els que més serveis socials han de prestar. La conseqüència és que hi ha territoris on cada vila té la seva piscina coberta i d’altres on falten els mitjans per a necessitats prioritàries, una realitat que no es compagina amb el precepte constitucional de garantir unes condicions de vida equivalents per a tothom. I una norma que només vol dir igualtat d’oportunitats. El ministre de finances Schäuble està disposat a ajudar una millora dels serveis socials locals, però, quan planteja un recàrrec a l’impost sobre la renda, els alcaldes tenen clar que prefereixen incidir en la tributació de les empreses, perquè al revés de les persones, les empreses no voten. En tot cas, el govern federal ha acceptat fer-se càrrec de les pensions bàsiques de la gent gran i dels malats i això representarà, al 2015, un estalvi de € 12.000m. per als municipis. Tot el que he dit anteriorment anava encaminat a subratllar un fet absolutament extraordinari. I és que, en un país on ja s’ha compromès el futur dels nostres fills i dels nostres néts per culpa d’un endeutament irresponsable, hi ha un cas sobre el qual tothom guarda un silenci sepulcral. Es tracta, naturalment, de l’Ajuntament de Madrid.

No se si s’han adonat de les xifres, però el que he posat en relleu és que l’Ajuntament de “la Villa i Corte, del Oso y el Madroño i del Kilómetro cero de la España radial” té el mateix endeutament que els 11.000 municipis d’Alemanya. I que a l’alcalde Gallardón ningú no l’amenaça amb prohibicions d’endeutar-se encara més ni cap ministre el visita amb la insolència de la Sra. Pajín, que es desplaça a Catalunya per a amenaçar la Generalitat de fiscalitzar els comptes de la sanitat (cosa que, per cert, no té facultats legals per fer) si, després d’haver obligat el govern autonòmic a retallar la despesa sense pagar-li, però, els deutes dels desplaçats o els € 1.450m. que ens deu el govern central pel concepte del Fons de Competitivitat, no garanteix les prestacions sanitàries anteriors. Ho sap la ministra que per càpita un català rep € 1.200 per a sanitat i a la resta de l’Estat són 1.600? Ho sap que a Extremadura i d’altres llocs paguen la dentadura i aquí no i tantes discriminacions més que haurien de ser prohibides pel Tribunal Constitucional que aparentment només arbitra en una sola direcció contrària a un sol destinatari. Perquè quan Bono va dir que encara havia de néixer un espanyol que fos més que un altre, es va oblidar d’esbrinar si n’hi havia 7,5m. que fossin menys que els altres pel sol fet de viure a Catalunya i pagar peatges i ser víctimes de tota mena de discriminacions i espolis fiscals que haurien de ser constitucionalment inacceptables. Estiguin, doncs, segurs que tal com dit el vicepresident Cháves, fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua. No fos cas que complir els compromisos i la llei els pogués restar vots allà on ara tenen convocades les urnes. I pel que fa a l’alcalde Gallardón, no ho dubtin: ni renyar-lo, ni fer-li cap afectuosa recomanació. Que si ell va construir 95 estacions de metro, gràcies als fons europeus que, dit sia de passada, Álvarez cascos va negar que Brussel•les aportés també a la Línia 9 de Barcelona i, a més a més, es va passar encara més estacions en despeses delirants, guanyi qui guanyi, amb els diners els contribuents perifèrics, el maternal govern central li eixugarà el deute. “Y pelillós a la mar”

El govern perd el temps

2011-03-29T00:01:00.000+02:00

Vesper

El govern perd el temps

"Ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes"

Vicent Sanchis

Per primera vegada en mil anys, una comissió d’experts ha treballat bé i ràpid. El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, malgrat el seu nom pretensiós, no ha estirat més el braç que la màniga i ha definit en un temps rècord les mesures i les orientacions necessàries per a fer un tomb. El catecisme suggerit es decanta a les braves per una solució liberal als problemes detectats. És a dir, contenció i rebaixa de la despesa pública, imposició de taxes i preus dels serveis prestats, impuls de la producció privada en alguns d’aquests serveis –“que en determinats casos pot ser més eficient i econòmica”–, simplificació administrativa, reforma “en profunditat” de les estructures públiques, definició d’un pacte econòmic i social d’àmbit català... Cal dir també que el document recull algunes demandes i actuacions que depenen estrictament del govern o d’altres administracions de l’Estat. És molt fàcil, per exemple, demanar la “potenciació del corredor mediterrani i de l’aeroport de Barcelona”. O recalcar la necessitat de comptar “amb un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic al País Basc i Navarra”. Però no cal que ningú faci aquestes consideracions al govern actual de la Generalitat. Un govern que, per contra, agrairia molt més que li expliquessin com aconseguir-ho, que seria tant com trobar la fórmula de la moderna pedra filosofal. Si no hi hagués espoli fiscal, per exemple, el dèficit de 7.000 milions de l’any passat hauria estat un superàvit de 10.000. Però, deixant de costat algunes obvietats innecessàries, el document és ambiciós, assenyala on hi ha el moll de l’os i proposa solucions concretes.

El problema és aplicar-les. De bon principi, l’opció política que podria garantir un gir semblant hauria de ser la mateixa Convergència i Unió. Tots els manaments proposats es reduirien a dos: contenció i reducció de la despesa i de les estructures públiques i impuls de l’economia productiva. El govern tripartit va fer justament el contrari. Però, aclaparat per la dimensió que prenia el seu dèficit, va començar a prendre mesures que implicaven la privatització encoberta d’algunes inversions o serveis. En canvi, els partits que l’integraven ara es refugien en la crítica fàcil i tramposa. Segons denuncien, el govern d’Artur Mas proposa retallades, no per reconduir la greu crisi que pateixen les finances públiques i tota l’economia del país, sinó per aplicar un programa descarat de privatitzacions que només té com a objectiu afavorir interessos mesquins.

Davant aquesta actitud, Artur Mas només podria pactar les mesures proposades amb el Partit Popular. Una decisió que potser comportaria un desgast social que el nou president no està disposat a assumir. Per això Mas es va afanyar a desmarcar-se del document i s’ha estimat més una finta aparent però estèril. En aquest sentit, els resultats de la macrocimera” [sic] contra la crisi que es va celebrar divendres passat a Barcelona és més una declaració buida d’intencions que un compromís útil. Només cal fer una ullada als acords que s’hi van aprovar per arribar a aquesta conclusió. Proclamar ara que cal simplificar les traves administratives o que cal racionalitzar el sector públic és una obvietat que el govern anterior ja va declarar “resolta”. Afirmar que la formació professional s’ha d’integrar en el model productiu és tan elemental com descobrir els efectes beneficiosos dels antibiòtics contra la tuberculosi. Reclamar al govern de l’Estat les inversions promeses en infraestructures equival a repetir la tornada d’una cançó que se sap de memòria tothom...

El govern, l’oposició, els representants dels partits, els sindicals i la patronal que es van aplegar divendres amb la intenció de definir un compromís per combatre la crisi es podrien haver quedat a casa i haurien estalviat en paper i aigua mineral. Tots plegats van decidir que l’ocell que necessitem per volar més alt és la gallina. Enhorabona. Constatada la nova pèrdua de temps, ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes que vulgui anar molt més enllà de la retallada. D’un programa polític i ambiciós, que comportarà ben segur reaccions adverses. És l’hora de fer política compromesa, difícil. Però una vegada més, n’hi ha que s’estimen més convocar reunions, que, per a més drama, acaben en una batalla campal de retrets a discreció.

El que Manuel Chaves calla.

2011-03-18T00:09:00.005+01:00

La Llei d’Acollida, que precisament per això va ser recorreguda per la defensora del pueblo espanyol (valgui la redundància), perquè preveu que els immigrants rebin atenció quan arriben preferentment en català. En la seu desenvolupament es vol que el coneixement del català sigui determinant per a la obtenció de certs documents, com: El permís de residència per arrelament, reagrupació familiar o renovació de residència. I així ho anunciat el portaveu de Francesc Homs.
Es tracta de dues coses què són del tot normals en territoris amb capacitat legislativa i llengua pròpia, fora d'Espanya, però que, com era d’esperar, han rebut crítiques instantànies par part del govern espanyol, PP i Brunete.

El vicepresident tercer del Govern, Manuel Chaves, va afirmar: "Que el que cal és que es creïn totes les condicions necessàries perquè els immigrants tinguin accés de la mateixa manera a l'aprenentatge del castellà i del català".
Molt bé. Però la realitat hauria de ser la que ell ens explica, però no és la que ell ens explica. Perquè els governs espanyols amb la seva visió centralitzadora i defensora ha favor del castellà. No deixen que que les coses, que diu el ministre, passin soles. Els immigrants tenen ,de facto, una imposició del castellà. Ja que se'ls exigeix per tot. Això no és cap descobriment. Tot govern obliga als immigrants en el seu territori a conèixer la llengua oficial. L'anormal és què en una divisió administrativa interna amb competències pròpies i llengua pròpia oficial li digui a la administració territorial, que no pot demanar que els immigrants establerts en el seu territori: hagin de conèixer la llengua pròpia.

Citant la editorial de la FCO i la realitat empírica "El castellà, els immigrants ja l’aprenen sols en un país on tot és majoritàriament en castellà: des de les televisions fins a les converses al metro. El mateix principi de discriminació positiva que s’aplica en tants temes de normalització lingüística té justificació també en el tracte als immigrants. Si no ho fem així, ja podem plegar: ben pocs es prendrien la molèstia d’aprendre la llengua del país."

Manuel Chaves demostra no entendre... O potser és que l’entén massa i li preocupa que la immigració acabi fabricant catalans. I alhora es sorpren que el català hagi superat la pressió de dos onades migratòries amb el Estat en contra. I és què no sols al PP se li nota massa l’objectiu d’arraconar el català de tot us real com a relíquia purament folklòrica o encarà millor; arqueològica. Com també l’entenen massa bé aquells que clamen en nom de la llibertat, de l'economia o que en temps de crisi no toca, de la no discriminació del castellà, vulguin tutel·lar els descendents dels seus feus, etc. Per una banda bramen contra l’exigència d’aprendre el català als immigrants. Mentre què al mateix temps bramen exigeixen l’obligatorietat del coneixement i us del castellà o imposen multes lingüístiques als què no etiqueten en castellà.

Quant de realisme?

2011-03-02T16:17:00.001+01:00

Quant de realisme?
02-03-2011
Francesc-Marc Álvaro

(La Vanguardia, 28-02-2011)

Después de varias semanas de anuncios constantes (y escasamente coordinados) de todos los consellers sobre recortes, tijeretazos y cinturones apretados al máximo, y después de la primera comparecencia en el Parlament del conseller Mas-Colell para reiterar que tenemos por delante un par de años de "sacrificios", empieza a circular la idea de que "hay que dar alguna buena noticia" desde el Govern para que la gente no se desfibre del todo. Un prócer barcelonés, de esos que nunca dan un paso en falso, sostiene que "está bien que el president nos recuerde la dura realidad pero, tarde o temprano, tendrá que enseñar datos para generar un poco de optimismo". Antes de que el Gabinete de Artur Mas cumpla los cien días inaugurales, parece que las élites (y también la ciudadanía en general) necesitan que nuestros gobernantes hagan, sobre todo, de psicólogo deportivo. ¿No habíamos quedado en que lo primero era hacer reparaciones de urgencia y ordenar la casa?

Nunca estamos contentos. No nos basta con que el político se arremangue y sea sincero. Añoramos un poco de fantasía aunque, al final, corramos el riesgo de acabar enganchados a cualquier placebo de temporada, como ese anuncio de una fábrica china de automóviles que nos hizo el tripartito minutos antes de apagar la luz. En fin, uno pensaba que, a fuerza de errores, habíamos aceptado que la política de verdad consiste en ser tratados como adultos, sin subterfugios ni anestesias, pero hay nostalgia de promesas. Tal vez porque confundimos algo tan huidizo y etéreo como la esperanza con algo mucho más prosaico y concreto: la confianza. En nuestros representantes democráticos y en nosotros mismos. O porque los consellers de Mas no acaban de acertar en el tono y el ritmo a la hora de difundir el detalle de sus operaciones de corte y confección.

Hay un exceso de fe en Lakoff (incluso fuera de la izquierda) y una escasez de fe en la propia obra. No se hace política sin relato pero el mayor error del gestor democrático es construir dos esferas separadas, la del discurso y la de la realidad, para que la primera maquille y oculte la segunda. Al parecer, en el equipo de Mas, desean romper con esta nefasta moda y conseguir que las palabras y los hechos discurran por el mismo carril. ¿Lo conseguirán? Sería una revolución que nos evitaría confundir la democracia con el supermercado. Hay que trabajar menos para el framing del día y más para eso que los antiguos denominaban "el proyecto", ejercicio que obligaría a pensar y explicar mejor las cosas.

El éxito de un gobierno está tanto en lo que hace como en lo que parece que hace. Pero, metidos en la crisis hasta las cejas, hay que aprovechar que las decisiones son más trágicas que nunca para disminuir la estupidez colectiva. El reto es que no sabemos todavía cuánto realismo es soportable en una sociedad que, hasta hace cuatro días, pedía créditos para ir de vacaciones. Veremos. Mas hace el experimento en un laboratorio llamado Catalunya.

IMPOSTOS I SOBIRANIA

2011-02-14T15:03:00.001+01:00

IMPOSTOS I SOBIRANIA

"El Govern no pot renunciar al progrés del ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania"

Agustí Colomines

La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va sostenir la setmana passada que encara hi ha marge perquè els catalans paguem més impostos. La recepta de la responsable espanyola de les finances de l’estat era la resposta a la reflexió del president Artur Mas d’uns dies abans sobre els problemes que afecten l’economia catalana, en especial de finançament. Per al president de la Generalitat, les dificultats financeres de Catalunya deriven, sobretot, del dèficit fiscal acumulat, que s’agreuja pels molts incompliments de l’estat per cobrir el cost dels traspassos de competències. Les declaracions de la vicepresidenta responen, però, a la mentalitat, diguem-ne, clàssica dels socialistes espanyols. Segons aquesta mentalitat envellida, que ha portat l’economia espanyola fins al límits de la fallida, la manca de recursos es combat amb una pujada d’impostos, de la mateixa manera que les justes exigències de les autonomies es ventilen amb el jacobinisme de sempre.

En un extens article que va publicar ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia, es demostra que Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal. I tanmateix, els catalans disposem del rar privilegi de tenir els tipus impositius més alts d’Espanya. El tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya perquè els ha incrementat mentre que Madrid, la Rioja, Múrcia i València els han reduït. És un lloc comú que ser català i pagar més que els altres són sinònims. I és que paguem per tot: pels peatges, pels serveis i per la solidaritat, un concepte actualment pervers i que ens dessagna. Però és que, a més, com assenyalen els experts, si ara s’apugessin els impostos la mesura ofegaria les empreses, impediria la reactivació econòmica i no serviria per reduir el dèficit. Al contrari, l’augmentaria perillosament. Barbeta aportava un munt d’exemples per explicar la magnitud de la tragèdia. El més vistós és el referit al dèficit sanitari. Els catalans, escriu Barbeta, també paguem més per finançar la nostra sanitat i, en canvi, la sanitat catalana té un finançament menor respecte d’altres comunitats i per això no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès (2,4 cèntims per litre de carburant): és una de les sis comunitats autònomes que ha creat aquest tribut però és l’única que ha optat per aplicar el màxim. I això no obstant, el dèficit sanitari català té un desfasament de 850 milions d’euros. Com assenyala Barbeta, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit en comptes del dèficit actual. El concert econòmic proporciona als bascos 380 euros més per persona i any tan sols l’àmbit sanitari. Però és que amb el finançament que té Extremadura, la diferència per persona seria superior al que ara tenen els catalans: 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana seria de 1.900 milions d’euros. En fi, un escàndol i una injustícia que els polítics i els opinadors espanyols no estan disposats a reconèixer.

Catalunya no és Baviera. El nostre plet amb l’estat no es redueix a una qüestió econòmica. El moviment de reivindicació nacional català s’ha forjat històricament en la defensa de la llengua i la cultura catalanes i l’exigència d’un autogovern que inclogui, és clar, l’administració dels recursos econòmics. Si tenim en compte que avui dia el grau de sobirania d’un poble es mesura segons la capacitat que té de regular el que és fonamental —l’economia, el benestar i la identitat—, la conclusió és òbvia: cap govern del món que vulgui preservar la sobirania no pot renunciar a exigir aquesta nova tríada de la modernitat. Per què el Govern de la Generalitat de Catalunya, el presidit per Artur Mas o qualsevol altre, hauria de renunciar a tenir la capacitat de gestionar-la sense demanar permís? Un país de qualitat no pot renunciar de cap manera al dret de decidir sobre el seu destí. I en això estem. El Govern no pot desentendre’s del progrés dels ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania. Es trigarà més o menys a aconseguir-ho. Caldrà fer una transició nacional més o menys llarga. Però l’objectiu és la plena sobirania que ens permeti gestionar els impostos i, en general, la vida pública.

Agustí Colomines

La coherència d'Alicia Sánchez Camacho.

2011-02-12T11:40:00.004+01:00

Després de La reunió Mas-Rodríguez vam trobar-nos un tsunami de demagògia provinent de PP i PSOE criticant l'acord de permetre l'endeutament i de rebre uns diners que pertoquen a Catalunya (sols una part dels que ens deuen); sota la famosa mentida del tracte de favor.
No vull començar un un memorial de greuges econòmics i d'hipocresia perquè no acabaria fins l'hora de sopar.
Quan et tornen o et donen una diners que són teus; no és cap tracte de favor i si l'altre no te'ls torna o dóna has de defensar els teus drets i demanar-los. I si els altres es volen endeutar que apliquin la tisora abans.

Davant aquella massa de improperis provinents dels PP hi va haver una veu discordant; La d'Alicia Sánchez Camacho, que va efensar que va fer bé el president Català reclamant el què li pertoca. Aquesta es una agradable novetat i que desitjo que s'ampliïn i siguin més habituals. I de pas, que s'ampliïn a altres temes, i la mateixa actitud deixi de constrastar amb els fets presents on els silencis o la condescendència de la presidenta del PP de Catalunya amb actituds i declaracions hostils de membres del seu partit sobretot contra el català.

De ben segur què ella ha entès que no defensar els interessos catalans, també dels seus votants a Catalunya, pot ser un llast per al creixement del PP a Catalunya. I es què defensar els propis interessos i dels ciutadans als quals es representa hauria de ser una actitud normal. Tant de bo pugui seguir aquesta tendència i aplacar la bel·ligerància que actualment té i ha ampliat la seva formació ciutadanitzant el seu discurs i adopti una actitud més moderada i menys hostil a qualsevol cosa que soni a català.
I què ha més defensi el que va dir al parlament a les tertúlies d'Intereconomia en les que participa.

Perquè si no es així gran part del país seguirà subscrivint respecte al seu partit la opinió de Carles capdevila.

Una mica d'autoestima

2011-02-03T14:05:00.002+01:00

Que tenim?

Sempre immigrants

2011-01-28T12:01:00.003+01:00

No m'estranya gens la hipocresia de Javier Arenas declarant-se defensors dels andalusos i defensant que els andalusos puguin aprendre en la seva llengua. I el dret a la no integració i alhora negar aquest mateix dret als immigrants residents a Andalusia.

Aquestes paraules podrien tenir sentit si ho digués pels nens fills d'andalusos que estudien en les escoles de les bases americanes de Morón i Rota o als què els seus pares els deuen portar a escoles privades que tenen com a llengua vehicular una llengua estrangera. Les multinacionals, moltes establertes, a dit per la administració central, a Andalusia que obliguen els seus especialistes tècnics i directius a conèixer les llengües de la empresa Matriu. Ni tampoc pels nens andalusos que és veuen obligats a estudiar a l'estranger.

Doncs, no. Pel què és veu és un atac a la immersió lingüística catalana. "No mirarem a una altra banda, serem bel.ligerants si a un nen andalús se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina per estar format en castellà, o sigui, en espanyol. Serem bel.ligerants, sens cap dubte". Javier Arenas.

Crec què obvia o ignora un fet primordial: A Catalunya no hi han andalusos ni distincions per l'origen ètnic. A Catalunya hi han catalans de diferents orígens. I si tant li preocupen els catalans d'origen andalús que munti i financi escoles andaluses a Catalunya. Per començar aquesta visió etnocèntrica sobta i em recorda la famosa frase dels nacionalistes serbis: "on hi hagi una tomba sèrbia és Sèrbia".
Diguem: Que pot ser li preocupi que tot nen sols per estar format en català? Sigui menys espanyol.
O pot ser prefereix com bé diu en el seu article en Quim Montsó a la Vanguardia: "Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya ya mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hagués estat vostè orgullós d'ell. Hubiese estado usted orgulloso de él."

Jo sols li demano al senyor Arenas i la senyora Camacho, que li va riure les gracies, coherència i que permetin que des de Barcelona és tutelí l'educació dels andalusos d'origen català i que permetin que a qualsevol immigrant que arribi a Andalusia. se li permeti seguir ser ell o ella i als seus descendents ser immigrants a perpetuïtat i que siguin els governs del seu país d'origen els què garanteixin que segueixi així i que es permeti per exemple a Rabat, Dakar, Varsòvia o Bucarest ser tutors de l'educació els fills d'immigrants establerts a Andalusia. I si ho desitgen, a més, agrupar-los en campaments permanents de refugiats per a què no és puguin barrejar amb la població andalusa ètnica i a fi què estiguin allunyats de qualsevol desig d'integració.

S’ha aixecat la veda

2011-01-19T11:56:00.000+01:00

Torre de guaita

S’ha aixecat la veda

"Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits"

Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.

Un trist consol per a qui no juguem o no ens toca la loteria

2010-12-23T11:20:00.006+01:00

Hi ha en els dies anteriors al 22 de desembre una autèntica febre del joc per i Espanya paralitzada per al sorteig de la loteria de Nadal. I molts guanyadors desconeixen que guanyar no és la panacea a tots els seus mals (monetaris).

Hi ha un estudi recent nord-americà estudi que va fer un anàlisi del seguiment d'una mostra dels guanyadors de la loteria i els va fer un seguiment al llarg dels anys. Les conclusions de l'estudi van ser rotundes. Afirmava que entre 5 - 10 anys depenent de la quantia del premi al immensa majoria, superior al 90% estaven financerament igual o pitjor que en el moment de guanyar el premi als 10 i que desprès de 10 anys solament un 10% estaven igual o millor desprès d'haver guanyat un gran premi. I no sols això, que a més, aquest fet ocorria generalitzadament indiferentment de la quantia del premi, per tant que la injecció de diners del premi de la loteria no tenia un efecte positiu permanent.

Una de les constatacions era que els premiats. Incrementaven el seu consum:
El miratge de riquesa, no feia que els agraciats reduïssin els seus deutes i/o alhora haver invertit en seus premis en inversions segures. Com el habitatge familiar a Florida (On es excepte de ser garantia en cas de suspensió de pagaments d'una llar).

Segons els investigadors. Aquests resultats són causats. Perquè la loteria es vista i percebuda com l'esperança d'assolir els teus somnis. Pel fet de ser somnis en general estan fora del teu abast, si no serien somnis, ja que no te'ls pots permetre o mantenir. El fet de incrementar el teu disponible immediat, què no té que traduir-se en ingressos futurs. Fet que s'acaba traduint en dificultat per mantenir el teu nou nivell de vida/despesa.

I aquest miratge de riquesa, molt similar al donat per la bombolla immobiliària, pot estar relacionada amb "La manca de coneixements financers dels guanyadors", eufòria, miopia i perquè no van pensar a llarg termini de les conseqüències dels seus actes.

Una aplicació de l'estudi es què aquest es traslladava a altres camps per veure si els xecs pagats pel govern eren una bona solució i constatava la nula eficàcia dels ajudes fiscals en forma de xecs per combatre la pobresa. Perquè els casos més necessitats usaven els diners en el seu consum més immediat i els seu efecte desapareixia i sols era útil el seu efecte com a complement en les famílies menys necessitades que si el poden fer servir per a estalvi o reduir les carregues financeres.

Alhora aquest estudi constatava que era diferent el comportament de les persones si els diners eren guanyats amb esforç que sense. Ja que en les rendes del treball la gent es mira més quin us dóna als diners guanyats i més racionalment un increment de renta degut a una millora salarial.

Bon nadal a Tots. Amb l'excepció dels membres del Tribunal Suprem. I si us a tocat la loteria felicitats i si no espero que serveixi de consol.

PER MÈRITS PROPIS

2010-12-18T17:30:00.001+01:00

Seda salvatge

PER MÈRITS PROPIS

"ERC el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser començar a refer ponts d’entesa amb CiU"

Toni Aira

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser?

Esquerra ha patit un càstig electoral exemplar per uns quants anys de procedir absurd en aquesta línia. Potser és que encara es troben en estat de xoc, però si l’autisme s’allarga molt més, les municipals apunten drama contundent per als de can Puigcercós.
Són la cinquena força i si queden fora de la mesa del Parlament haurà estat per mèrits propis. Per culpar de tot CiU, entre d’altres coses, però aquesta de forma especialment persistent, irracional, compulsiva.

Diuen que ara Esquerra, de cara a les eleccions municipals, busca acords amb Solidaritat i Reagrupament. No és mala idea. Però el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser, sobretot, començar a refer ponts d’entesa amb CiU. Al Parlament no poden exigir res a ningú que no sigui els propis diputats del Grup d’ERC. Ara no. Però i si comencen per demostrar que volen alguna cosa amb CiU que no siguin retrets i esgarrapades? I si per exemple buscant l’entesa post-electoral entre les forces nacionalistes comencessin a demostrar que no pretenen abraonar CiU als braços de PSC i PP només per poder seguir aferrant-se al discurs anti-CiU? Llavors sí, algun mèrit caldria reconèixer-los.

aparegut al singular digital i al blog de Toni Aira.

Un país de ganduls

2010-12-13T00:57:00.001+01:00

Un país de ganduls

Francesc Puigpelat

13-12-2010

"I convindria deixar de ser políticament correctes i convenir que en aquest país la gent ha esdevingut gandula".

(Xavier Roig)

Espanya ha estat tradicionalment un país de ganduls: un país catòlic llatí, dominat per una èlit aristocràtica i religiosa que va aconseguir que Castella fes una màxima aportació a la cultura universal: la picaresca. Enmig d'aquest desastre, Catalunya sempre havia mantingut un cert fet diferencial: havia mirat al nord, pels seus vincles històrics amb França, tenia alguna cosa de l'ètica del treball del nord i venia d'una tradició comercial i mercantil per la Mediterrània medieval. Aquesta mentalitat va fer possible que a Catalunya hi hagués una cosa que a Madrid ni van somiar: la revolució industrial.

L'ètica del treball és el que ha fet la Catalunya que coneixem, en el millor que té. I la manca d'ètica del treball està a punt de destruir allò que de millor tenia Catalunya per acabar associant-la a Espanya. Un fenomen molt clar dels darrers trenta anys, aguditzat els darrers set amb el Tripartit, és la desaparició de l'ètica del treball, de l'afany de guanyar diners amb l'esforç, de la responsabilitat personal, de les ganes de fer les coses ben fetes. Tot plegat ha estat substituït per aquella cosa tan espanyola de l'escaqueig, del cobrar sense fer res i d'esperar les subvencions.

Xavier Roig ho definia molt bé en un article a l'Ara. Artur Mas no només ha d'aixecar el país materialment: li ha de fer recuperar valors. Una tasca titànica.

Ho havia de dir...

2010-12-04T10:20:00.005+01:00

Alguns analistes de Madrid van estar venent desprès del resultat de les eleccions catalanes com un enfonsament de l'independentisme. O exclusivament en clau espanyola.
Anàlisi, del qual no estic d'acord.

No estic d'acord; Perquè jo opino que en tot cas seria al reves, una victòria dels partits d'àmbit d'obediència catalana. Primer; l'independentisme i les pèrdues de votants d'Esquerra (11) s'han repartit en 4+1 si Solidaritat i Reagrupament haguessin anat junts, els sis restants, han anat a l'abstenció i a CiU.
CiU: (+ 14 i + 260000 vots), que ha incrementat el to nacional, ha aconseguit un 38,47% del vot el més alt des de 1999. (37,7%). No per deixar de votar a ERC els ex-votants no han deixat de ser independentistes. Han castigat el mal govern i en Mas ho ha llegit bé dient què es depositari i no propietari de els nous escons aconseguits. Tant el nou votant, el votant abstencionista, el votant retornat, el votant catalanista d'altres formacions i el votant útil no adscrit. Obligaran a Mas a ser ferm i capaç si vol, no sols fer créixer, si no mantenir els seus vots actuals.
Desprès: El creixement del PP és veu magnificat per la caiguda del PSC-PSOE perquè els seus +4 escons representen amb valor absoluts un increment del 1,69% dels vots.

Si parlem de la coalició de forces i la seva evolució, per exemple: l'Economist fa referència a que la majoria de diputats són de partits no espanyols i què Mas té un programa sobiranista: basat per una banda en l'economia i per altra més l'autonomia fiscal. Jaume Clotet a l'Avui fa un anàlisi molt similar i molt interessant sobre la correlació de forces segons l'obediència dels partits.

"Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència."

Jo havia fet el càlcul per: CiU + ERC des de 1999: 69, 69, 69, 76* (incloc SI 4). Incloent els resultats de ICV i C's partir de 2006 dóna aquests resultats i compte en el mínim de 1999 ICV anava fora de Barcelona coaligada al PSC. PD: En Jaume Clotet inclou a C's de partits catalans a la llista i ho argumenta.

Dit d'aquesta manera i a diferència dels anàlisis fets per per mitjans espanyols i en clau espanyola. Fent referència exclusivament al mapa de partits catalans Els electors catalans es mouen a les seves eleccions; les catalanes. Amb paràmetres, no espanyols i de clau catalana.
Segons l'estudi universitari: La quarta onada. Aquesta és una condició indispensable per a un procés d'independència. I La caiguda dels votants d'ERC té més a veure amb el Tripartit 2 i un càstig per que a una reculada de l'independentisme. El qual en tot cas esdevé transversal i no representat en un(s) únic(s) partit(s).

La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

2010-11-24T16:30:00.008+01:00

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.

Sortir del clot o sortir d’Espanya

2010-11-20T16:18:00.000+01:00

Sense pellofa

Sortir del clot o sortir d’Espanya

"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"

Francesc-Marc Álvaro

No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.

Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.

Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.

Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.

Els castellers i el Tripartit

2010-11-18T13:02:00.006+01:00

És evident que set anys de Tripartit han esquerdat l'autoestima de Catalunya. Del tot evident. És per això que, fa pocs dies, moltes veus valoressin la visita del Papa i la consagració de la Sagrada Família com un èxit i un estímul a l'autoestima. El mateix es va poder dir ahir, a partir del moment que els castellers van ser nomenats per la UNESCO patrimoni immaterial de la Humanitat. Tothom a Catalunya se'n va alegrar: una cosa específicament catalana rebia un reconeixement universal.

El president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresseras, se'n van congratular. Tots dos van coincidir que les torres humanes, nascudes a Valls a finals del segle XVIII, són un exemple de la singularitat i la universalitat de la cultura catalana i representen un seguit de valors positius com "l'esforç, el treball en equip, la solidaritat i la integració".

Tot molt bonic, però amb un revers negatiu. Posats a parlar d'integració, la decisió de la UNESCO va posar de manifest altre cop la crònica desunió del govern català, motivada per les visions nacionals irreconciliables que tenen el PSC i ERC. I és que ni Benach ni Tresserras van donar transcendència per a Catalunya al reconeixement (efectuat també ahir) del flamenc. El president Montilla, en canvi, es va felicitar pels castells, però no es va poder estar de recordar "les arrels catalanes del cante jondo".

Però que va abundar més en aquest assumpte va ser l'alcalde de Barcelona, Jordi hereu, que va insistir va voler destacar la importància en el món casteller de les sis colles de la ciutat, però alhora va recordar els orígens catalans de noms emblemàtics del flamenc com Carmen Amaya i Miguel Poveda. És a dir que, per al PSC, es tracta de seguir en la línia, iniciada per Maragall, de reivindicar per damunt de tot el caràcter mestís i multicultural de la capital catalana. En perjudici de la seva catalanitat, és clar.

Font: Catalunyaoberta.cat

Ni-Nis, algú ho havia de dir.

2010-11-08T19:13:00.012+01:00

La proposta del actual inquilí de la casa dels Canonges em sembla. Poc assenyada, del tot estúpida i molt més electoralista (feta just abans de les eleccions) i a més amb mala fe. Perquè comprometrà el futur Govern què surti de les eleccions d'aquí vint dies i haurà de batallar amb l'estat de les finances de la Generalitat.
Primer de tot: Hem de considerar què la mesura en sí és insuficient. Sols arribaria a 5000 dels 154000 "ni-nis". Suposadament; la futura Generalitat els haurà de pagar el 70% del salari mínim, 433 Euros, donar-los formació laboral, posar-los un tutor i trobar-los feina. En el supòsit que vulguin de deixar de ser part d'aquest col·lectiu. I de no fer aquest projecte pagar el preu d'impopularitat de aturar-ho amb una oposició atroç dels partits del tripartit. Què acusaran al Govern de: "desballestar l'Estat del Benestar".

Certament l'atur juvenil és tot un problema i és el dels joves un dels sectors més afectats per la precarietat laboral i la crisi, amb una taxa d'atur què més què dobla la taxa d'atur general. S'han de poder exercir polítiques d'ocupació actives i obtenir del govern Central els fons i les competències per dur-les a terme. Per disminuir l'atur juvenil calen polítiques com: Invertir en la formació professional, beques per als desocupats que tornin a estudiar, autoocupació, suport als emprenedors i incentius (deduccions fiscals) a les empreses que contractin/formin a joves sobretot si ho fan amb contractació indefinida.

Aquesta idea subjacent mama de la idea intel·lectual que l'individu és bo i la societat dolenta, per tant si un individu s'exclou d'aquesta probablement no es culpa de l'individu si no de la societat.
La idea subjacent, en canvi en la proposta és què el "Papa Estat" s'encarregarà de tot. Ell els formarà i a més els trobarà una feina (possiblement dintre el propi aparell). No cal buscar-te la vida i pots aparcar; l'esforç, la pròpia iniciativa i minimitza el valor l'estudi o el treball.

De fet, aquesta proposta em sembla un insult i un desmotivador als Si-sis: joves que hem estudiat, ens hem format, parlem idiomes i molt sovint simultàniament hem treballat. I què pot ser ara estan a l'atur i estan buscant una feina i/o formant-se alhora.

Pot ser els "ni-nis" a diferència de la idea subjacent, no són víctimes d'un sistema si no de si mateixos. I de la seva incapacitat de poder-voler canviar el seu estat, que els correspon més a ells que al conjunt de la societat.

Els 20 milions d'Euros de subvenció als "ni-ni", suposa un premi a la mediocritat i al conformisme, a la desmotivació i la manca d'expectatives. No obstant aquest acord no deixa de ser coherent amb el què ha estat el govern Tripartit i la mediocritat de la figura de l'actual President. El relat (lakoffià) de Montilla ha estat l'orgull de ser "ni-ni" i revestir-ho de l'èpica de ser-ho "per les circumstàncies".

I quina millor metàfora hi ha del segon Tripartit que un "ni-ni".

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

2010-10-31T12:30:00.000+01:00

Des de fora

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

"És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes"

Agustí Bordas

El nou govern del Regne Unit, integrat pels Conservadors i els Liberal-Demòcrates, va anunciar la setmana passada un seguit de mesures d’austeritat per fer front a l’aclaparador dèficit que arrossega l’administració pública britànica. El Primer Ministre, David Cameron, ha aconseguit proposar unes retallades pressupostàries indispensables per evitar l’enfonsament de les finances públiques de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, asfixiades per un dèficit públic d’un 11.4% respecte el seu Producte Interior Brut.

El nou govern britànic ha hagut d’actuar amb responsabilitat per adreçar els enormes dèficits i deute heretats dels desastrosos governs laboristes. Tony Blair, Gordon Brown i els profetes de la “Tercera Via”, han deixat el Regne Unit en una situació molt precària, tot demostrant el fracàs absolut d’un model d’esquerres, el Nou Laborisme, que serví de model i inspiració per a molts socialistes nostrats.

És gràcies als sacrificis proposats per Cameron i Clegg que el Regne Unit ha pogut mantenir el ràting de deute establert per Standard & Poor’s i preservar la seva reputació davant els mercats internacionals de deute; justament el contrari del Govern de la Generalitat, mancat de credibilitat a nivell internacional, oposat a frenar la despesa pública i responsable d’una emissió de bons públics d’un cost elevadíssim. D’això, el lamentable President Montilla, en diu “invertir en seny”.

És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes. Hom hauria de denunciar la perillosa combinació d’irresponsabilitat i ignorància dels integrants del Tripartit fins el moment actual. No obstant, cal reconèixer-los un evident maquiavel•lisme en la seva gestió pública dels darrers mesos. M’explicaré.

Convençuts de la seva futura derrota electoral, els integrants del Tripartit han decidit mantenir nivells de despesa excessius –tot finançant-se amb els bons Montilla– per evitar el desgast electoral que suposa racionalitzar la despesa de l’Estat del Benestar. El Tripartit ja pensa en les eleccions de 2014 i pretén acusar CiU de “desmantellar l’Estat del Benestar” quan, inevitablement, Artur Mas cerqui mesures per evitar la implosió de les finances catalanes.

Així doncs, ens trobem davant un dels exemples més tenebrosos d’hipocresia en la història recent de la política catalana. Mentre Antoni Castells no reconeix el fiasco del nou sistema de finançament, Iceta rebutja la millora de les finances catalanes mitjançant el Concert Econòmic i els 25 diputats del PSC a Madrid s’encarreguen d’aprovar uns pressupostos generals de l’Estat que –novament– discriminen Catalunya tot afavorint els feus electorals del PSOE, el nou govern de la Generalitat heretarà el producte de set anys de mal govern. Cal ser molt cretí per creure’s que el Tripartit defensa l’Estat del Benestar quan, evidentment, només té en compte el seu propi benestar.

Font: WWW.elsingulardigital.cat/

Independentisme immadur

2010-10-28T12:18:00.007+02:00

L'actual guerra civil dintre del Cercle Català de Negocis ens ha de fer pensar en la immaduresa de l' independentisme més messiànic i com espatlla tot el que toca. Aquesta confederació empresarial què tan bona tasca ha fet per difondré la causa de la independència econòmica, avui es troba partida entre partidaris dels dos partits independentistes novells. Una metafora còmica podria ser la batussa entre jueus davant la cambra de la dona de Pilat a La vida de Brian.

Com bé fa notar el periodista Jaume clotet. El problema de la institució és què alguns han volgut i han aconseguit; deixar què fos un lobby empresarial, per convertir-la en una plataforma de suport. Un simple Altaveu polític i no una plataforma empresarial transversal què va aconseguir participar i donar una bona sorpresa a la cambra de comerç de Barcelona.
De la lluita entre RCAT i SCI pel control del Cercle. Sols en sortirà perdedor el Cercle Català de Negocis amb la total pèrdua de la seva credibilitat, solvència i independència.

No obstant, en les confederacions empresarials alguna cosa és mou: Femcat va contestar per primer cop a l'establishment econòmic a Foment del Treball i va obtenir una gens menyspreable tercera part dels vots.

Aquesta és una de les causes per les què no canviaré el meu vot a les eleccions nacionals catalanes respecte el 2006. Ni el vell ni el nou independentisme explicit han demostrat tenir prou maduresa per fer un full de ruta seriós; què no sols tingui una tàctica a curt i mig termini i no d'un full de ruta estratègic. Per arribar al final del procés. De fet les propostes de RCAT i SCI han estat bàsicament saltar de cap al procés què CiU comença a encetar. RCAT semblava una canvi esperançador un bri de maduresa en la permanent adolescència política de l'independentisme; fins al seu esperpèntic congrés i la no concreció d'una aliança Electoral amb SCI.

Aquests esperpents continus i delirants propostes preelectorals i "futures promeses de tretes de pit postelectorals" em desmotiven, ho sento, ja ho sentit abans a Esquerra i se com han acabat.
La conclusió ha estat desactivar gran part del votant independentista i que gran part d'aquest votant doni la seva confiança (amb nas tapat o no) a les eleccions per un partit què no és independentista explicit.

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

2010-10-24T23:10:00.000+02:00

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

"Els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests"

Jordi Sauret

Doctor en Sociologia i director-gerent de l’empresa Feedback

Més enllà dels detalls en el nombre de diputats de cada formació, les eleccions de l’any 2003 varen ser eleccions de canvi, i així es va interpretar positivament els inicis de l’experiència del primer tripartit. Cada elecció planteja un escenari de canvi o de continuïtat.

Durant la legislatura del primer tripartit, aquest lentament va anar decebent a segments dels seus electors que potser tenien un excés d’expectatives en el canvi, però l’alternativa no es considerava millor, de forma que les eleccions de 2006 varen ser de continuïtat (menor participació que avançava un malestar, però que no recollia de forma significativa el principal partit de l’oposició, i es produïa la sorpresa de l’entrada al Parlament de C’s, que amb relativament pocs vots va aconseguir representació). Però aquests petits canvis, no alteraven la composició de fons dels dos grans blocs: govern – oposició. Havien estat eleccions de continuïtat.

A diferència del primer tripartit, la constitució del segon des del primer moment no va ésser avaluada de forma tant positiva. A mig mandat, les enquestes ja apuntaven que el tripartit no es podria tornar a constituir, doncs una part significativa dels votants d’ERC no ho acceptava, i CiU recollia bàsicament aquest desgast, mentre la resta de partits mantenien perspectives de suports electorals estables. Es mantenia un escenari de continuïtat només alterat en la frontera CiU-ERC.

Des de principis de l’any 2010 s’acceleren i agafen força moviments fins aquell moment no detectats, que amb l’agreujament de la crisi econòmica, o si més no la percepció que les coses “ara sí” realment estan malament (la presidència espanyola va magnificar a escala europea el malament que ho feia el govern central), va suposar que l’electorat del PSOE, i aquí a Catalunya del PSC, s’enfonsa, i massivament manifesta en les enquestes que s’abstindrà o votarà a altres partits.

De forma que a sis setmanes de les eleccions, i ara caldrà veure com s’accentuen o es matisen a partir de les estratègies dels partits, s’està davant el següent escenari que determinarà si les eleccions al final marquen pautes de continuïtat o de canvi:

1. L’opinió pública de forma transversal vol sentir solucions sobre temes econòmics, i una gran part sembla que orientarà el seu vot en direcció a la formació que li generi més expectatives de sortir de la crisi i tornar a crear ocupació, i això, trenca fidelitats electorals i està en la base dels resultats que aporten avui les enquestes. D’alguna forma, una part de l’opinió pública pot votar quasi en forma plebiscitària en relació a aquest factor, més enllà de les simpaties ideològiques estrictes.

2. En aquests moments es registra una molt alta abstenció selectiva de segments que varen votar les actuals formacions del govern tripartit, i que avui massivament rebutgen aquesta fórmula de govern.

3. El malestar en la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat s’incrementada després de la sentència del TC respecte l’Estatut, i es manifesta de diferents formes, ja sigui optant per una via independentista, però també, retroalimentant els sectors més espanyolistes i un potencial conflicte lingüístic, però... ¿fins el punt que algun partit canalitzi també aquest malestar “constitucionalista”?

4. I un altre interrogant, ¿algun partit sabrà canalitzar de forma preferent l’augment del sentiment independentista?, o bé, es diluirà en diferents opcions (CiU-ERC-SCI-Reagrupament).

5. Sumat al malestar econòmic i a l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol, i la desconfiança crònica vers la classe política, afloren conflictes socials de base econòmica que prenen forma de conflicte que pot amenaçar la cohesió social dels barris amb més presència d’immigrants de darrera generació.

6. I finalment, a part de les diferents tipologies de malestars, se suma una corrent de fons que rebutja els governs percebuts com a dèbils; i fins el moment en les enquestes l’electorat a sis setmanes de les eleccions mostra la preferència per atorgar un mandat clar a un sol partit, perquè pugui governar amb fortalesa parlamentària, prengui decisions (es reclama un retorn a governs amb autoritat), i en tot, si ho fan malament ja els castigaran en les properes eleccions.

Aquests sis vectors són suficients per considerar que els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests i els matisos que poden introduir l’entrada de nous partits. La campanya electoral acabarà de concretar els detalls d’unes eleccions percebudes en clau de canvi, ni que només sigui perquè quasi ningú reclama amb orgull l’actual fórmula de govern tripartit.

Font: Singular digital

Los que se quieren quedar

2010-10-15T10:38:00.001+02:00

La tortuga de l'Ateneu

Los que se quieren quedar

"A vegades es necessita un toc de genialitat per fer les coses senzilles i entenedores, clares i transparent com un vas d’aigua"

Quim Torra

El President Montilla ha estat de viatge a Madrid. De totes les ciutats que conec, és l’única que genera en els individus que la visiten un procés de lil.liputització i empetitiment degeneratiu, que ataca amb una força descomunal en el cas dels éssers humans coneguts com a polítics. S’ha donat el cas de presentar esmenes per part de diputats catalans a un projecte d’Estatut recent aprovat pel seus propis col.legues del Parlament en menys de 72 hores. Un fenomen que s’estudia a les Facultats de Medicina de les més prestigioses universitats americanes, encara sense resultats satisfactoris.

S’hi arribi des d’on s’hi arribi, posar-hi un peu és transformar-se en segons en els increïbles homes minvants. Una anomalia psicosomàtica que arrenca amb virulència en el finger del Terminal d'Ibèria a Madrid, on només els gegants de les nostres Festes Majors no hi desentonarien. Perduts ja, almenys, 50 centímetres, s’agafa un taxi i hom s’endinsa en les seves infinites rondes (M10, M20, M30, M40. M 518,9, etcètera). Un cop arribats, pures engrunes, cal vigilar per no quedar atrapats sota de qualsevol gratacel de les milers d’empreses que han decidit establir la seva seu a la capital d'Espanya. Les multinacionals és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, ni poder econòmic i polític, els afecti el més mínim.

Però el President ha visitat Madrid com un home, primer per assistir triomfalment a la Fiesta de la Hispanidad de la mà de la Ministra Chacón i després per participar en un acte del Foro de la Nueva Economía, on el Molt Honorable anava acompanyat d’un altre gran defensor de Catalunya, l’expresident Felipe González. Cal constatar que ha sorprès als presents que no s’hagués encongit massa, ans al contrari, ferm, segur, amb aquell accent de la Catalunya profunda, ha deixat anar, disposat a plantar cara: “La España de hoy no se entiende sin Cataluña”. “A aquellos que afirman que Cataluña es una nación sin Estado, yo les digo que sí tenemos Estado” “Queremos el desarrollo de Cataluña, pero no al margen de España”. I al final, impertèrrit, ha espetat a un auditori en ple orgasme constitucional: “Yo represento a la Cataluña de los que se quieren quedar, no la de los que quieren irse”.

Arriba España, Presidente! Sempre queixant-nos que a Madrid es diuen coses diferents que a Barcelona, i vet aquí que el senyor Montilla repeteix, fil per randa, el discurs que els seus estrategues de campanya li han preparat: un directe a l’estómac català de la fractura social acompanyat d’un cop a la mandíbula al catalanisme majoritari, és a dir, a l’independentisme. Abandonat qualsevol intent de pretendre explicar alguna cosa amb sentit comú d’aquests anys de tripartit, aquest serà el discurs que escoltarem fins el dia de les eleccions, si són servits.

Però la frase, extraordinària, conté en ella mateixa tota una càrrega de profunditat. En primer lloc, perquè tots els unitaristes, autonomistes, federalistes difusos i sobiranistes fredolics –en feliç expressió de Carles Boix- ja saben a partir d’ara qui els representa. La independència pot ser la decadència, com va alertar el senyor Montilla, però la dependència és ell mateix. Que cadascú triï. Vostès mateixos.

Ara bé, el President de la Comunidad Autónoma catalana, que diu ja té un Estat -que és el propietari de la cabra de la Legión-, obre la porta a la mare de totes les batalles: qui representarà a la Catalunya dels que volem marxar del seu Estat? La resposta no és en el vent sinó en les urnes.

Tripartits i bon Govern

2010-10-08T12:05:00.003+02:00

Quan arriba el final de legislatura convé preguntar-se si el Tripartit és un bon Govern. I més ara, perquè la ciutadania es preguntada sobre si convé o no un canvi de Govern.

Entenent que un bon Govern no depèn del color les etiquetes o la/les formació/ons que l'integren si no de uns paràmetres d'avaluació de la seva tasca.
Un bon Govern ha de ser: Independent què sigui monocolor o de coalició un Govern cohesionat; anar a la una, sense desavinences en temes clau de la agenda de Govern.
Creïble: Ha d'oferir credibilitat en les seves accions i paraules. Les paraules i els fets han d'anar en el mateix sentit i ser capaç de generar confiança.
Eficaç: Dur a terme les seves polítiques a terme.
I per últim: Eficient. Dur a terme les seves polítiques amb recursos necessaris i suficients; sent recursos molt sovint limitats.

Segons aquesta definició el Tripartit suspèn en tots aquests camps. I poca gent considera que sigui un bon govern i hagi de repetir. Inclús en una enquesta recent del Periodico aquesta era una opció no desitjada per més del 90% dels participants de l'enquesta.

Perquè podem arribar a la conclusió que el Tripartit és un mal govern: Doncs Perquè, des de el primer dia ha demostrat no ser un conjunt cohesionat, si no compartimentat. "Tot i la fama de "bon gestor" del President" els socis han anat per lliure contradient-se mútuament, fent-se oposició i tenint sovint posicions antagòniques en temes clau. En un Govern d'un país seriós haurien comportat la convocatòria d'eleccions anticipades. De fet la sensació és què els socis és repetien àrees de Govern.
Creïble: Un Govern que no ha pogut tenir una única veu i un política coherent no genera confiança. Quan calia liderar ha anat a remolc o ha deixat en mans d'altres decisions claus quan generaven divergències internes. A tall d'exemple, el conseller Nadal va deixar en mans de Fomento decidir el traçat del quart cinturo. O la recent presa per rucs venent-nos la instal·lació de Chery al nostre país.
Eficaç: Tot i quan alguns consellers Han fet les coses bé el caos general ha impedit mostrar imatge de la tasca de Govern. Quan em pregunten el Govern que ha fet bé tinc dificultats per respondre. I per desgracia no soc l'únic (inclús partidaris i votants dels partits membres tenen dificultats per respondre).
Eficient: No, la manca de recursos i l'us adequat d'aquest ha estat una de les denúncies habituals de la tasca de govern. Com per exemple l'increment desproporcionat d'alts càrrecs i personal no explicable (ja sigui per l'increment de transferències o el creixement de la població) o l'excessiva alegria en el creixement de la despesa. . O l'incapacitat dels responsables d'interior per fer front als aldarulls de la vaga general.

El Tripartit ha aconseguit generar la mateixa sensació en set anys de que cal fer un canvi de Govern de la que van Generar-se després de 23 anys de govern monocolor de CiU. Amb la diferència que els Governs de Jordi Pujol van aprovar en els apartats anteriors en la immensa majoria de camps.
I la prova es que la majoria dels socis en renega en públic.

La penúltima canallada

2010-10-03T23:40:00.000+02:00

Salvador Cot.

Al·leluia, germans! El miracle constitucional ha succeït i PSOE i PP s'han posat d'acord per desbloquejar els nomenaments dels magistrats que hauran de renovar el TC. Estan movent les peces amb discreció i gran rapidesa i els noms flueixen amb tota facilitat.

Entre els nous magistrats hi haurà un jurista amb sensibilitat catalana per substituir Eugeni Gay, l'home que va perdre una bellíssima oportunitat per dimitir. Es tracta d'Eliseo Aja, fins ara president del Consell de Garanties Estatutàries i el nom que va utilitzar el PSC per garantir que dins aquest organisme sempre es pogués produir una majoria PSC-PP, però mai CiU-ERC.

Eliseo Aja, efectivament, és un home preocupat per la llengua i l'autogovern. Tant, que va ser el primer signant del Foro Babel, un dels nuclis més actius contra la normalització del català, fundat a finals dels noranta amb les signatures de Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i els de sempre.

Aja, doncs, té el vist-i.plau, directe i explícit de PSOE, PSC i PP, i l'aquiescència per assentiment d'ERC. És la penúltima canallada d'aquest Govern.

Font: Nació digital.

Joan Triadu.

2010-10-01T13:15:00.002+02:00

Gràcies per tot, des de el més profund respecte i record. No t'oblidem.

El miracle de les enquestes en contra

2010-09-28T22:45:00.006+02:00

Avui és 28 se setembre. Falten 2 mesos per les eleccions i les perspectives electorals del tripartit cromàticament semblen una sotana. De fet ara per ara la reedició del tripartit sembla una broma de mal gust o entre improbable i impossible si la aritmètica els abandona.

Un dels efectes d'aquest col·lapse electoral de final de legislatura és què inclús ICV, sabent que la mesura és impopular, ara acceptaria racionalitzar i flexibilitzar la limitació de velocitat als accessos a Barcelona. Fins ara, el Tripartit en bloc havia permès a ICV marcar paquet verd amb la implantació i manteniment de la limitació de velocitat tot i la demostració científica del fracàs de la mesura; aquesta no havia assolit els seus objectius, però s'havia mantingut dogmàticament, al·legant motius de seguretat i contaminació de l'aire. Per desesperació de molts conductors amb cara de babau havent d'anar a una velocitat inferior a la que la via permetia i amb un ull vigilant l'aparició dels radars i l'altre a l'indicador de velocitat.

Doncs, pot ser haurem de donar gràcies a la demoscopia electoral per ajudar al President Montilla (va donar suport a ICV enfront dels seus propis consellers) i a ICV per rectificar i permetre què el dogmatisme es transformi en pragmatisme.

Però, ara ja no toca flexibilitzar. El Tripartit s'ha cremat i ha devorat políticament els seus pares. Ara hi ha voluntat de canvi comparable a la que hi podia haver desprès de 23 anys de governs continuats de CiU; amb Jordi Pujol al capdavant. En 7 anys el Tripartit ha aconseguit saturar a la gent. que majoritàriament manifesta la necessitat d'un canvi polític. Fins al punt que la majoria dels votants del partit Socialista preferiria a Artur Mas de President.

I tinc seriosos dubtes que flexibilitzar ara la limitació els ajudes a remuntar a les enquestes i poder repetir nous espectacles en la pròxima legislatura.

Què és Decadència?

2010-09-18T12:27:00.010+02:00

La resposta a la frase De Felip Puig; afirmant que: Catalunya ha de triar entre Independència i Decadència. Tant José Montilla com Alicia Sánchez Camacho. Han girat la frase a: Independència és igual a dependència i s'han quedat tan Amples.

De fet els plantejaments en la línia favorable a la què Felip Puig defensa fa temps, què circulen i han de deixat de ser un tema tabú i són part del debat públic i una part de la justificació de l'independentisme, no sols com una necessitat cultural imperiosa, per garantir la pervivència de la cultura pròpia. Si no què a més en els últims temps s'han afegit raons de caire econòmic i de cultura democràtica.

Ara bé ens hauríem de dir en què és basa el nostre President, per dir una de tant grossa, sense afegir un únic argument a favor de la seva tesí. Tret què el subconscient l'engany, els lapsus el traeixin, i és refereixi a Espanya. El catalanisme porta anys treballant la idea de justificar les seves propostes. L'espanyolisme negar el debat o afrontar-lo. De fet la frase de Montilla i Camacho no rebat la de Felip Puig.

De fet, és molt Agosarat dir què: Perdre vint-i-dos mil milions d'Euros l'any, no és decadència. I més, quan Catalunya perd posicions en el Rànquings de riquesa i benestar a causa d'aquest dèficit. No poder defensar, i sobretot planificar, les infraestructures que calen al país o tan sols gestionar les què tens, No poder defensar ni el teu autogovern quan des de les institucions centrals et laminen la teva capacitar de governar-te, o què beneeixin des de el TC les idees de que el Castellà pot ser imposat però el català no pot aspirar a la igualtat de tracte jurídic.

En tot cas de Ser independents, cauré en decadència seria culpa exclusivament nostra i de la nostra incapacitat, però seria nostra. No obstant, per ser independent cal ser madur i realment som tant soques, incapaços i immadurs per exercir el nostre dret a decidir com opina el nostre "President", realment creu què cauríem en una espiral decadent. Doncs, Ara per ara, veig impossible cauré més avall de la decadència que representa seguir dintre de l'Estat Espanyol.

És més tenim exemples a l'Est de països de nova creació: Com Eslovàquia, Repúbliques Bàltiques, Eslovènia i Croàcia, què avui han arribat a un nivell de prosperitat mai ni imaginats ni pels proclamadors de la seva independència fa dos dècades.

SOLIDARITAT I SOBIRANISME

2010-09-17T09:17:00.001+02:00

SOLIDARITAT I SOBIRANISME

Agustí bordas

"L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament i financerament"

Coincidint amb el començament del curs polític, em reincorporo al singulardigital i, si el volum de feina m’ho permet, intentaré publicar-hi articles amb una periodicitat bimensual.

Abans de les vacances d’estiu vaig rebre diverses comunicacions en què se’m demanava que explicités la meva opinió sobre els projectes polítics independentistes a Catalunya i, en concret, el meu parer sobre el naixement de la Solidaritat Catalana per la Independència, una idea que vaig proposar ara fa quasi bé dos anys en aquest mateix mitjà digital. No obstant, em semblà prudent deixar passar les vacances d’estiu per veure l’evolució del nou independentisme i, així, poder-ne fer una valoració acurada un cop coneguda la data de les properes eleccions nacionals.

Potser encomanat pel context parcialment anglosaxó en què visc, crec que les crítiques més severes han de ser auto-infligides; així doncs, voldria començar reconeixent la inviabilitat política d’un moviment sobiranista transversal en el moment actual. Fa dos anys veia factible la unió de les forces polítiques catalanistes en resposta a una – ja previsiblement devastadora – sentència del Tribunal Constitucional. Els fets han demostrat que estava equivocat.

Una Solidaritat Independentista hauria de ser el producte de la iniciativa dels partits majoritaris del catalanisme (CiU i ERC), no pas una proposta feta per aquells qui han abandonat ambdós projectes polítics. Així doncs, l’èxit d’un projecte sobiranista transversal rau en el recolzament de les forces centrals del catalanisme, no pas en una formulació feta des de la marginalitat. Transformar és més factible que no pas crear.

Trencar un sistema de partits polítics és una tasca titànica i, malgrat tot, les noves propostes polítiques geminades de l’independentisme –Solidaritat i Reagrupament– podrien entrar al nou mapa electoral català si aconseguissin canviar d’estratègia. No obstant, l’espectacle que han ofert aquest estiu ha estat decebedor. Les recents lluites fratricides dins de l’àmbit independentista han exemplificat la seva històrica tendència a l’atomització. Només amb una fusió immediata i ordenada de tots dos moviments es podrà vèncer l’obstacle que suposa la barrera legal del 3% de vots a cada circumscripció per entrar al Parlament. A més, els enfrontaments caïnites tenen un efecte negatiu per a la credibilitat de totes dues iniciatives polítiques; en termes matemàtics, haurien de comprendre que el resultat total de la seva fusió seria més gran que la suma de les parts.

A “Esquerra”, l’antiga ERC, encara semblen ocupats a fer tots els papers de l’auca. D’una banda han volgut presentar-se com a partit de govern sense sortir de la coalició tripartida fins al final de la legislatura. D’altra banda, de forma completament inconsistent amb el primer punt, han denunciat l’agonia i caducitat del govern tripartit. És previsible que Puigcercós intenti entabanar l’electorat independentista amb proclames sobiranistes; no obstant, tothom sap que la possibilitat que es reediti el Tripartit és contingent als resultats electorals “d’Esquerra”. Francament, Catalunya no es pot permetre quatre anys més d’espanyolisme montillesc. En tot cas, seria d’agrair que Puigcercós abandonés, com semblen indicar les seves recents declaracions, la proposta d’un referèndum d’independència dins el marc legal espanyol ja que Madrid no el permetrà mai. Més encara, tal com confirmà la recent sentència de la Cort Internacional de Justícia –tot humiliant de forma absoluta Miguel Ángel Moratinos, Ministre espanyol d’afers exteriors– l’única opció viable seria una declaració unilateral d’independència al Parlament, seguida d’un referèndum per a validar-ne la proclamació organitzat per les noves autoritats estatals catalanes.

La federació CiU sembla haver optat per un sobiranisme de perfil baix per evitar la pèrdua de votants autonomistes; si bé les propostes polítiques formulades per CiU no són engrescadores per al seu electorat més nacionalista, després de set anys de frivolitat tripartida hi ha molts catalans desitjosos de veure un canvi al capdavant de la Generalitat.

Cal reconèixer una certa evolució a Convergència –no pas a la direcció d’Unió– en els seus posicionaments nacionals: primerament, ara sabem que els dos candidats més importants de la Federació –Artur Mas per a la presidència de la Generalitat i Xavier Trias per a la batllia de Barcelona– votarien favorablement en un referèndum d’independència. En segon lloc, CDC s’ha desempallegat d’espanyolistes confessos com Ignasi Guardans, tot substituint-los per sobiranistes desacomplexats com Ramon Tremosa.

No obstant, a CDC hi deu haver una certa preocupació sobre les opcions reals d’èxit d’una proclamació unilateral d’independència seguida d’un referèndum de confirmació: les enquestes encara indiquen la possibilitat que una coalició independentista podria guanyar les eleccions al Parlament amb un índex de participació similar al d’eleccions precedents però, a l’hora de plantejar el referèndum de confirmació i tenint en compte una participació molt més elevada, l’èxit de la consulta no estaria assegurat. Només cal veure l’exemple de les victòries electorals del Partit Quebequès en les eleccions a l’Assemblée Nationale du Québec i les derrotes en els referèndums sobiranistes de 1980 i 1995.

En referència a la proposta d’aconseguir un sistema de concert fiscal per a Catalunya, Artur Mas deu saber que la Generalitat podria esdevenir ingovernable si no s’aconsegueix un canvi immediat en les fonts de finançament del govern català. L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament –mitjançant el Tribunal Constitucional– i financerament –com a conseqüència de l’espoli fiscal. Certament, des d’un punt de vista tècnic, ni la recent sentència del Tribunal Constitucional ni la mateixa Constitució impedeixen la possibilitat d’aconseguir el concert fiscal. No obstant, la viabilitat política d’aquesta opció per al 2012 és petita si el PP guanya les eleccions generals espanyoles amb majoria absoluta (com probablement s’esdevindrà després de les indispensables reformes laborals i de pensions a nivell estatal).

En tot cas, és important recordar que el nou i desastrós sistema financer acordat per Conseller Castells només ha suposat la reducció del dèficit de la Generalitat del 2.6 al 2.4 % del PIB català. A més, després de 7 anys de desgovern tripartit, el deute de la Generalitat (incloent les entitats i empreses públiques fora del perímetre SEC), ja sobrepassa els 34.000 milions d’Euros. La situació és crítica si es té en compte la incapacitat del govern català per emetre deute en els mercats internacionals i que el ràting Fitch per al govern català és només A+.

En conclusió, Catalunya viu un procés de transformació política –centrada en el debat sobiranista– dins una crisi econòmica profunda accentuada per l’espoli fiscal. Seria desitjable haver estat testimonis de la unió del món catalanista dins una veritable Solidaritat Independentista; no obstant, em temo que aquesta coordinació només es produirà quan Madrid culmini el setge a Catalunya amb una reforma del sistema electoral espanyol. Potser, llavors, un cop els espanyols vulguin eliminar els partits “perifèrics”, serem capaços d’entendre’ns.

Font: Singular digital

Oda a Espanya

2010-09-11T12:53:00.002+02:00

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, 1898

Entre la propaganda i la estafa.

2010-09-07T23:56:00.002+02:00

Ja fa dies que el PSC esta de campanya electoral; encara que oficialment avui s'hagi posat data a les eleccions. El més sonat d'aquest d'actes de campanya i el meu anunciat i aplaudit pels mitjans de comunicació públics o afins a estat la visita feta a la Xina per parlar de la implantació del fabricant xinès d'automòbils Chery.

No obstant desprès d'esvair-se el fum d'aquest castell de foc periodístic a major glòria de Montilla és mostra que el que ens queda sols es propaganda.

Primer de tot: La no presència del Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa a la Xina, o no tant, si més què una reunió important el què es volgués fos l'apropiació per part del PSC-PSOE de l'acord.

Després: Chery com moltes empreses xineses fa pirateria de la propietat industrial. Fet què comporta una querella amb Nissan (implantada a Catalunya). I a la que va anar fa poc el president de la Generalitat a demanar què Nissan seguís produint a Catalunya. A Nissan no els deu fer cap gràcia què el mateix responsable polític s'adreci a una empresa rival amb la què tenen un pleït legal.
És més, la seva producció són copies sense llicencia de cap mena de cotxes de altres fabricants; com el Daewoo Matiz ( Avui Chevrolet Matiz). Després de veure les imatges de un cotxe Chery emeses per TV, no vaig poder era evitar el pensament; és idèntic a un cotxe què conec. I dubto molt què GM deixés què algun fabricant què pirateja el seu producte entri en un mercat com l'Europeu amb una versió molt més barata del seu producte.

Apart les empreses Xineses. Incloent els tallers i molts negocis xinesos, establerts a casa nostra estan força endarrere nostre en temes no menors Com: seguretat laboral, mediambientals, drets laborals, sous, dret d'associació dels treballadors. Realment algú creu què Chery actuaria aquí de manera occidental?

La realitat de la implantació de Chery. Té més en comú a les frenetíques inauguracions efectuades els últims mesos. Generar una imatge positiva del candidat i mitigar el probable cop electoral més gran mai sofert pel PSOE a Catalunya... Què en una implantació real probable.

I MENTRESTANT, QUÈ?

2010-09-06T01:22:00.000+02:00

Amb criteri

I MENTRESTANT, QUÈ?

"A les properes eleccions no es decidirà la independència de Catalunya. El debat electoral s’ha de centrar, si de cas, en esbrinar qui està en condicions de liderar la construcció d’una majoria social sobiranista que ens hi porti"

Agustí Colomines

L’Avui d’ahir va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il•lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article que d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta». Ja em perdonarà en Salvador si aprofito l’avinentesa per recordar a l’audiència que el que ell ara defensa, incloent-hi que “a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya”, és el fonament dels dos anys de treball de la Casa Gran del Catalanisme. En fi, celebro la coincidència, que lliga amb el que exposa Ferran Mascarell a l’article La propera legislatura.

Afirma Mascarell que els que no comprenguin que el principal repte de la política és construir un relat coherent i ambiciós, capaç d'aglutinar un nombre ampli de ciutadans no faran un bon paper a la propera campanya electoral. I aquest relat, segons l’exconseller socialista, ha de partir d’assumir que som davant una crisi econòmica de llarga durada, que al nostre país és sinònim d'atur i de dificultats per als joves, en què l’única de poder minimitzar-la és arribant a pacte polític i social intern per modernitzar el nostre sistema econòmic: «Qui guanyi les eleccions —escriu— tindrà l'obligació de proposar-lo, qui les perdi tindrà l'obligació de comportar-se com un home d'estat». Pactar per avançar, renunciant als interessos partidistes, que és el que ara mateix no passa, atès el partidisme del president Montilla en optar per endarrerir al màxim les eleccions. El segon repte que diu Mascarell que caldrà encarar serà de caràcter polític: «Necessitem una profundíssima regeneració democràtica. Qui guanyi les eleccions haurà de liderar una renovació profunda del sistema polític. La desafecció política és el pitjor enemic de la nació. Una nació amb poc estat necessita més que ningú la política democràtica i la participació de la gent». El tercer repte que preveu Mascarell serà la posada al dia del concepte de nació, que implicarà, a parer seu, la redefinició de les relacions institucionals amb Espanya i el reforçament de l'aposta per Europa: «De poc servirà dividir els catalans a partir d'un receptari de conceptes genèrics i grandiloqüents (independència, federalisme, sobiranisme o autonomisme) si no van farcits d'una proposta rigorosa de com es construeixen i a quina societat aspiren». Com Mascarell a mi també em sobre les etiquetes actuals. Ens cal un sobiranisme de nova generació. Un sobiranisme 2.0, per dir-ho d’alguna manera.

A Independència i regeneració política, l’exsenador socialista Jaume Sobrequés s’alegra que la societat catalana hagi pogut començar a fer un debat lliure, seré i normalitzat sobre el dret a la independència. I en aquest respecte, diu Sobrequés, hi ha un fet de capital importància: «que el líder del partit nacionalista que és majoritari a Catalunya hagi obert, en seu parlamentària, un nou camí sense límits en la direcció de “som una nació, nosaltres decidim” i hagi manifestat que a Catalunya li cal un canvi de rumb en la marxa cap a la llibertat». En l’entrevista que també publicava l’Avui d’ahir, Artur Mas feia honor al que assegura l’exsenador en respondre afirmativament a la pregunta de si ell era, personalment, independentista: «L'Artur Mas, a títol personal, el dia que hi hagi un referèndum sobre la independència de Catalunya votarà sí. Però jo sóc el president de CiU, i com a tal marco una línia, que és canviar la dels darrers trenta anys, obrir una línia nova, el dret a decidir. I hi poso una primera escala, el concert econòmic». I si això és així, tot fa pensar, com diu Sobrequés, «que l'anunciat triomf electoral d'aquesta opció política contribuirà a arrossegar cap a posicionaments més sobiranistes aquells que tenen un entusiasme nacional menor i que aquests entendran que sense defensar el dret a l'autodeterminació el seu futur a Catalunya no tindrà un bon pronòstic i que els indubtables serveis que durant anys han prestat al país no tindran el reconeixement històric del qual són mereixedors». I dit això, poden tornar a l’article de Cardús per entendre en quina fase ens trobem.

Article de la Vanguardia

2010-08-20T20:04:00.001+02:00

Gran Francesc Marc Álvaro. No és pot dir més clar.

Un gran finançament... El resultat.

2010-08-13T15:30:00.004+02:00

Després de què és vengués el finançament català per part del tripartit com el millor de la historia. No fa pas massa ens vam adonar a que no sols era tan bo com ens havien dit, si no que tenia lletra petita. Com que l'Estat reclama a la Generalitat 694 m€. Les finances de la Generalitat són dolentes, ja ho vaig dir, sense que sigui per ficar-se medalles, la gestió dels Tripartits de l'economia ha estat nefasta.

Us afegeixo un article de Salvador Cot.

Un «tocomocho» de 3.855 milions

Hi va haver un parell de setmanes, l'estiu de l'any passat, que el tripartit va pensar que el nou finançament que havia negociat el Govern català amb el de Madrid els resoldria les incògnites electorals i capgiraria, per si sol, el desprestigi social que ja havia acumulat el govern Montilla. Va ser aquell moment en què Joan Puigcercós, amb gest de satisfacció, va comparèixer davant els mitjans amb un cartellet que deia "3.855 milions d'euros; 105'6% del rànquing".

Ha passat un any i els números no quadren per enlloc. És més, l'Estat reclama que li siguin retornats prop de 700 milions d'euros que falten de la recaptació a causa dels efectes de la crisi. El mateix passa amb ajuntaments com el de Barcelona, que haurà d'enviar a Madrid un xec de 94 milions d'euros.

Al final, després de tantes polèmiques i pressions governamentals als mitjans de comunicació, resulta que el finançament és, com sempre, insuficient i que, al capdavall, acabarà depenent de la disponibilitat -i la voluntat- del govern de Madrid. Que és ben poca, a hores d'ara.

Quan la discussió de l'Estatut, la majoria dels diputats catalans tendien a menystenir els aspectes simbòlics del text (nació, llengua...) en benefici d'un bon tracte financer. Al final, el TC -símbols- i el govern Zapatero -diners- s'han repartit col·legiadament la feina d'escapçar. Total que, per variar, ni una cosa ni l'altra.

salvadorcot@naciodigital.cat

Espanya; un món al reves.

2010-08-01T13:43:00.007+02:00

Per algú que vingui a Espanya pot trobar coses pintoresques. Si expliquéssim a algun estranger, com jo he hagut de fer, com ha anat la prohibició dels toreig a Catalunya i ho contrastéssim amb la premsa de Madrid trobaria com mínim a Espanya una casa de bojos (com l'han trobat).

Com a mínim és sorprenent, que la premsa de Madrid, sobretot la més dretana i vinculada al passat dictatorial de l'Estat espanyol. Parli amb aquesta lleugeresa de dictadura a Catalunya. Perquè el parlament hagi legislat i votat a una ILP sobre un tema que té totes les facultats per legislar.

Entenem el procès des de la formulació de la ILP ha estat profundament democràtic, recollint el sentiment majoritari de la població, va recollir les signatures necessàries per ser tramitada, va passar el tall de la mesa i va arribar al parlament on favorables i contraris a la prohibició van poder debatre amb arguments i finalment la votació va donar la victòria als abolicionistes. I que ha coincidit per casualitat en el temps amb un altre moviment democràtic de defensa de la secessió que ha fet què és retroalimentesin i és donessin mútuament ressò internacional.

Com sempre que els convé aquests mitjans garants i defensors de "la democràcia i les llibertats"
no han perdut un moment i han estats ràpids i eficaços en: Mentir, manipular, calumniar, assetjar, pressionar i negar la sobirania del parlament de Catalunya. des del mateix moment que la ILP va passar el tall.

La única cosa que ens fa la prohibició és fer a Catalunya més Europea i avançar en el sentit en què van els canvis en les legislacions europees i dels moviments en altres països on les curses de braus també són tradicions pròpies. Mentre deixa en evidència la barbàrie identitària i la irracionalitat de la Espanya més cañi. I no oblidem la vinculació entre els toros i un dictadura no té res a veure amb la prohibició, si no en la manera com la dictadura de Franco fa fer seva la "fiesta" i la convertir en la "fiesta Nacional".

PD: Hi ha rumors de Boicot .

Entrevista a Artur Mas a naciodigital.cat

2010-07-21T13:13:00.000+02:00

Artur Mas: «Jo aposto, clarament, per canviar el rumb»

El president de CiU creu que "hi ha majories fortes i conscienciades" per fer una transició política a Catalunya cap al dret a decidir

Artur Mas, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

Una de les grans paradoxes de la política catalana és que Artur Mas (Barcelona, 1956) és l'únic supervivent de l'època del pacte del Tinell. Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura no repetiran al capdavant de les llistes; Pasqual Maragall ni tan sols milita al PSC i Josep Piqué es dedica, des de fa temps, a l'empresa privada. Potser per això Artur Mas es planteja, en aquesta entrevista, processos llargs i de fons.

- Quina diferència qualitativa hi ha entre la manifestació de dissabte i les expressions d'adhesió a la victòria de la selecció espanyola de l'endemà?
-"Per a mi el que té un sentit històric és la manifestació de dissabte. El que jo crec que pot incidir en el corrent profund de la història de Catalunya, que és el que compta, és el dissabte. El diumenge és una contrarreacció, que no té el mateix volum ni la mateixa transversalitat dins de Catalunya ni crec, tampoc, que sigui un sentiment majoritari. I quan dic això em refereixo a les banderes espanyoles, els clàxons, etc. Dit això, quin és el perill que pot significar? Doncs una certa disgregació de la societat catalana, una certa fissura. Jo crec que no és desitjable, però no sé si és evitable. Si només fos la reacció típica dels sectors espanyolistes seria més del mateix".
- Si Catalunya encara una progressió política, pot ser que anem cap a un país binacional?
-"Pot ser. Aquest és un dels altres riscos que tenim. Pot ser perfectament. Quan fas enquestes, el grup majoritari és el que respon que se sent tan català com espanyol. Aquest sentiment binacional ja hi és. Catalunya, en part, és això. Però la majoria del país s'inclina més per la nació catalana. El que passa és que, dins d'aquesta majoria, no tothom té el mateix programa. Hi ha qui creu que s'ha d'anar cap a la plena sobirania nacional; hi ha gent que vol un desenvolupament gradual de l'autogovern i hi ha gent que aposta per una certa independència financera. Catalunya no és binacional al cinquanta per cent. La catalanitat, en un moment de conflicte nacional, s'imposaria. Per això cal trobar mínims comuns".
- Llegint els dos articles que vostè i José Luis Rodríguez Zapatero van publicar fa pocs dies a "La Vanguardia" semblaven dos polítics que estan molt lluny. Però vostè va fer un pacte polític a La Moncloa que, en termes històrics, és de fa poc temps. I ara són a anys-llum?
-"A anys-llum, sí".
- Qui es va equivocar, qui va ser enganyat, qui no va interpretar bé l'altre?
-"No és un problema d'enganys. Zapatero és un home que no té projecte, que improvisa i, molt sovint, frivolitza. Això no ho dic jo, l'ha calat gairebé tothom, ja. Jo crec que el tenen calat fins i tot dintre del seu propi partit".
- El PSC, segur.
-"El PSC, segur. I molts sectors del PSOE, també. Si no es considera una immodèstia, jo considero que nosaltres en tenim, de projecte. I quan nosaltres van anar a La Moncloa a defensar l'Estatut teníem un projecte. Un projecte generacional i una aposta per fer un salt endavant dins del marc del 78, que per a nosaltres era obert i flexible. Vam haver de prendre una decisió, i una negociació d'aquestes amb Madrid és complicada perquè sempre tens la contra a Catalunya que et diu que t'has abaixat els pantalons. Això ja li va passar al president Macià l'any 32. I, davant d'aquella disjuntiva, vaig decidir tirar endavant i quedar-nos amb un tros del camí. Es va dir que allò era una merdeta, un estatutet. Però la realitat és que aquell estatutet o aquella merdeta ha servit per constatar quins són els límits d'una Constitució que feia trenta anys que s'estava interpretant. I això és molt important per a un país, perquè saps on ets. El camí d'aquests trenta anys s'ha tancat".
- La pregunta de tothom és: i ara què? El president Barrera proposava fa un parell d'anys que els diputats catalans a Madrid bloquegessin lleis i pressupostos, sistemàticament. O, com a mínim, els diputats de partits catalanistes. Vostè té alguna proposta nova?
-"Els pressupostos dels últims anys no els han votat ni CiU, ni ERC ni ICV, això no és cap novetat. I s'han aprovat amb el PNB. En el límit del bloqueig català jo crec que la reacció seria un acord entre el PSOE i el PP, això ho hem de tenir clar. Altra cosa és que no ens importi que passi".
- De fet, ja passa.
-"Sí, però en els pressupostos, no. Perquè la política espanyola és caïnita per definició i el PP és capaç de voler enfonsar-ho tot a canvi de treure Zapatero de la Moncloa. I al revés, igual. Però també hi ha sectors del PSOE i del PP que parlen d'un govern de concentració nacional, amb un programa de reforma de la llei electoral contra els nacionalistes. Això pot passar, altra cosa és que un dia això ens convingui perquè el que volem és anar a un conflicte amb l'Estat espanyol, que jo no proposo en aquest moment, però que és possible. A més, el PSC té més diputats que CiU, ERC i ICV junts, això és la realitat. I la pregunta és, sense aquests 25 diputats, com es pot parlar d'estratègia catalana? Aquest és el gran tema i depèn de la reflexió que faci el PSC".
- Però això no soluciona la qüestió del "...i ara què?"·
-"Dissabte es mou alguna cosa profunda a Catalunya? No en 24 hores, però jo crec que sí. Catalunya ha de fer la seva transició. Espanya va fer la que li pertocava els anys 77, 78, 79, 80 i 81, però la transició catalana encara queda pendent. I això ens ha de portar, clarament, cap al dret a decidir del poble català. El canvi de rumb real ens ha de portar cap a un exercici creixent i progressiu cap al dret a decidir dels catalans. Aquest dret a decidir, d'entrada, cap a temes que concentrin el màxim suport dins la societat catalana. Hi ha majories fortes i conscienciades per fer aquesta transició".
- Però plantejar el concert econòmic també és anar a un conflcite amb l'Estat. No és creïble que respongui afirmativament.
-"Administrar els propis recursos és una vella assignatura pendent que Catalunya no ha plantejat mai seriosament".
- El Memorial de Greuges era això.
-"Però el Memorial de Greuges és de finals del XIX. Ni en l'Estatut del 32, ni en el del 79, ni en el del 2006 no ho hem plantejat, això. Ni tan sols en les propostes que sortien del Parlament de Catalunya. Val la pena posar tota la carn a la graella per intentar solucionar aquest tema? Crec que la val".
- El Tribunal Constitucional diu que no hi pot haver bilateralitat entre Catalunya i Espanya.
-"El Constitucional el que no pot dir és que el concert econòmic no és constitucional, perquè el País Basc i Navarra el tenen. Ens podran dir que no els passa pels nassos o que som insolidaris, però no que és anticonstitucional".
- Suposem que estem en aquell moment. Catalunya planteja això i responen que no.
-"També semblava impossible suprimir la mili i, quan el catalanisme ho va plantejar, es va aconseguir. I ho va fer l'Aznar, que també va treure els governadors civils i la Guàrcia Civil de les autopistes catalanes. I això també semblava impensable. L'important és canviar el rumb, no donar un cop de timó. Jo acostumo a posar l'exemple del transatlàntic. Si tu li dones un cop de timó, el claves contra les roques o l'embarranques. Jo aposto, clarament, per canviar el rumb, però això no és una llanxa pneumàtica. Dins d'aquest nou rumb, en el primer port hi hem de posar l'administració dels propis recursos, però això també ho decidiran els ciutadans en les pròximes eleccions".
- Exigir diners en plena crisi no és fàcil.
-"Sempre hem de tenir en compte que tenim un país econòmicament feble, i el mercat espanyol continua essent important. Una tensió addicional molt forta ens pot significar unes dificultats majors per sortir de la crisi econòmica. Aquests canvis de rumb no són innocus, Espanya és una cosa molt seriosa i molt dura i molt crua, la història ens ho demostra".
- Vostè estaria d'acord a liderar un govern de concentració passades les eleccions, tal i com proposa el vicepresident Carod?
-"Crec, sincerament, que el país està cansat de governs poc cohesionats internament. Un govern, en el futur, amb tots els partits a dintre seria poc entès per una part important de la població catalana. Perquè seria molt fàcil que després generessin tensions internes. Si el tripartit és complicat i decebedor per a moltíssima gent, un govern d'aquest tipus encara podria ser-ho més. A menys que algun dia tots els partits es fixessin un objectiu comú. Però el PSC, de fet, diu que l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya és el seu programa de màxims. Com podem compartir amb ells un govern si el seu programa de màxims per a nosaltres és el de mínims?"
- He deixat aquesta pregunta per l'última. Si em permet la broma, si li pregunto si vostè és independentista ens hi estarem mitja hora?
-"En un referèndum d'autodeterminació de Catalunya, jo votaria que sí, tema respost. Això no és mitja hora, són dos segons. Com a president de CiU he de tenir en compte d'altres coses però, a nivell personal, Artur Mas i Gavarró votaria que sí".

Un llarg camí per endavant i passes enrere

2010-07-14T11:46:00.002+02:00

Un llarg camí i passes enrere. Desprès de l'èxit de la manifestació del dia 10 què ha donat molt de parlar al món. Combinat amb el contrast amb l'Eufòria primaria "Roja". Ens ha caigut una segona gerra d'aigua freda amb l'autocensura de la mesa del parlament de tramitar la IP.
Tot i les meves esperances, el PP i PSOE han fet valer la seva majoria al Consell de Garanties Estatutàries aturant la tramitació tant de la IP com de la ILP amb una resolució vinculant. Com em temia quan calgui el CGE serà el nostre TC amb les mateixes lleialtats que el TC i anirà posant-nos els pals a les rodes, sense que ens calguí que el parlament espanyol o el seu TC. Després d'aquest dissabte aquesta autocensura és vergonyant.

10J, UNA NOVA UTOPIA

2010-07-11T12:30:00.000+02:00

Opinió>Xavier Fähndrich

10J, UNA NOVA UTOPIA

"El 10J és l’inici d’una gran aventura. No ens la podem deixar perdre. La defensa de la nostra condició de nació i del nostre dret a decidir no és només una qüestió de supervivència nacional."

Xavier Fähndrich

La manifestació del 10J serà una data de referència en els llibres d’història d’aquí a 20 o 30 anys, de la mateixa manera que ho és la data de les manifestacions de l’11 de setembre del 1976 i del 1977. Marcarà la fi d’una etapa, la de la Catalunya que va buscar el seu encaix dins d’Espanya, que va intentar que l’acceptessin com és i no que no va acceptar l’assimilació forçosa que va patir com a contrapartida espanyola. I marcarà l’inici d’un període d’afirmació nacional, de rebuig a l’involucionisme constitucional i d’obertura franca i desinhibida d’un camí cap a la independència com a única sortida per augmentar la llibertat i l’autogovern. També suposarà la fi de les terceres vies: qualsevol aproximació a Espanya serà percebuda com una acceptació de tota o part de les tesis assimilacionistes. Durant un bon grapat de lustres, l’autonomisme, el federalisme, i altres ismes interessats en entendre’s amb Espanya estaran sota sospita de défaitisme i d’entreguisme (Nota: un gal•licisme i un espanyolisme, què millor per explica-ho!).

S’obre, doncs, un nou cicle polític marcat per la sentència contra l’Estatut del TC que, jurídicament, declara Catalunya nació de joguina, jutja el català com a llengua de segona i situa l’autogovern de Catalunya al nivell d’una carta atorgada, com les constitucions del segle XIX, ja que el que es va decidir democràticament i majoritàriament en referèndum val menys que l’opinió de 10 jutges caducs.

Estem davant un moment històric (una afirmació agosarada, però la mica d’intuïció tinc em fa pensar que així serà... i el temps dirà), un moment històric que es construeix en forma de manifestació el 10J i que mereix la pena ser viscut en primera persona, amb la família, els amics, els companys... ja que després, gràcies a una participació massiva i unitària, serem protagonistes d’un debat polític interessantíssim i intensíssim sobre noves utopies. Entenent utopia com imaginar un govern ideal, no com la concepció d'un ideal irrealitzable!

La independència (i el desig d’assolir-la) serà una idea molt més estesa i acceptada. Però llavors, el debat serà sobre quins valors i quins canvis haurà de portar associats per acabar de sumar els més reticents, porucs o indiferents. La independència no convencerà una gran majoria de ciutadans si no incorpora altres utopies o trets de bon govern. La gestió pública honesta i eficaç també haurà se ser un valor i una actitud indissolublement associada a la idea d’una Catalunya lliure. També ho hauran de ser els valors de la dedicació, de l’esforç i de l’excel•lència en el treball, la innovació i l’empresa. I també, els principis de justícia social i de solidaritat. Només així, serà una idea arrelada i consubstancial al país.

El 10J és l’inici d’una gran aventura. No ens la podem deixar perdre. La defensa de la nostra condició de nació i del nostre dret a decidir no és només una qüestió de supervivència nacional, també és una qüestió de regeneració democràtica, de reestructuració i progrés econòmics i d’aprofundiment de la cohesió social. És l’inici de la construcció d’una nova utopia, d’un nou país.

aparegut al singular digital.

La meva opinió sobre la Sentència.

2010-07-10T00:12:00.005+02:00

Crec que a vegades és millor una imatge que 1000 paraules. Aquesta és la meva opinió sobre la sentència del TC.
Demà serè a la manifestació de Barcelona, no serè ni a Sud-Africa ni a Salamanca. Jo m'ho havia preparat per anar-hi de feia una setmana i la sentència que converteix en paper mullat i nuls molts preceptes com: Els símbols nacionals, el català llengua preferent de l'administració i l'ensenyament, el finançament i la bilateralitat.
És un bon motiu per assistir-hi, perquè a la practica la sentència del TC converteix al parlament català en un ens tutelat pel TC.

També vull afegir un interessant reflexió de'n Elies sobre una enquesta recent del TBO. que la trobo explicativa dels moviment que hi han en el país.

Dret de Decidir i dret de prohibir

2010-06-26T12:30:00.003+02:00

A nivell de Qualitat democràtica l'Estat Espanyol no és cap del estats punters d'Europa. De fet, és més aprop de Sèrbia que de Gran Bretanya, Dinamarca o Bèlgica. I els últims moviments del Govern del PSOE van en aquest sentit, camí de Belgrad.

No obstant, el centre de l'eix del catalanisme és mou. No és sols l'avanç de l'independentisme i que aquest hagi deixat de ser un moviment existencialista per a ser transversal. Si no que ha empés el centre de la opinió de la població catalana en l'eix nacional. penetrant inclús dintre de alguns sectors del PSC, a pesar de la seva doctrina oficial.
El govern "amic" Espanyol sols pot fer servir el seu únic argument; la prohibició. I no tan sols per por de la Voluntat dels partits catalanistes i de la societat civil catalana per exercir la llei de consultes i la por de que aquesta pugui desembocar en un Referèndum d'autodeterminació. Si no de una proposta més modesta impulsada per CiU que seria impulsar un referèndum previ per a demanar el concert Econòmic.

El govern espanyol sembla disposat a enfrontar-se i ara desprès d'anys d'entrada en vigor de l'Estatut bloquejant l'article no recorregut on es donava a la Generalitat la capacitat de organitzar referèndums. I la llei catalana aprovada i acceptada prèviament per ells, perquè els donava dret de vetó.

És l'espanyolisme qui esta nerviós. Perquè tot els seus esforços de recentralitzar i reuniformitzar Espanya és troba amb moviments centrífugs. On la solució és contraria als seus moviments uniformitzadors perquè són contraris a encaixar ni fer fer més còmodes les aspiracions catalanes en "un projecte comú" perquè hi ha l'oposició (rància) total a qualsevol aspiració catalana. Com a mostra de cinisme hispànic sols cal llegir les Declaracions de José Montilla. Resumides en Catalunya no pot tenir cap concert econòmic perquè si Catalunya no paga Espanya s'enfonsa.

El problema no és nostre, és seu, nosaltres Volem decidir, volem votar, escollir i acatarem el resultat. En canvi el seu únic argument és la prohibició, no volen permetre'ns escollir. Perquè no volen haver d'argumentar a favor de la unitat, amb arguments diferents de la por o el sentimentalisme.

Però, sense el poder d'exercir la intimidació i la violència tot i tenir els membres del poder judicial com arbitres veient els toros amb la camiseta de la roja ben cenyida. El final del túnel s'acosta i ja albirem els primers indicis de llum.

Europa i el tren de la llibertat

2010-06-15T16:30:00.006+02:00

La política de infraestructures a Espanya va sobrada de política i paranoies polítiques i poc de sentit de sostenibilitat econòmica o lògica Geogràfica. Un dels casos més fragants i esperpèntics era la Via de mercaderies d'Ample Europeu que havia de comunicar el port d'Algesires amb Europa.
El projecte iniciat en temps de José Maria Aznar i el Projecte continuat pel PSOE (sent el ministres d'Industria José Montilla i Maleni Alvárez la ministra de Foment) havia de concretar-se com a "Travesia Central de los Pirineos" enllaçant Algesires amb Saragossa via Madrid (com no) i comunicar-se a Europa amb un túnel per sota els Pirineus, per Osca Esquivant tant passar per Catalunya com pel País Basc.

Doncs bé, en la Cimera de transport celebrada a Saragossa, el Govern espanyol va fer mans i mànigues per intentar aconseguir convèncer als ministres de Transport de UE de la seva obra Faraònica enfrontada a l'Eix mediterrani. Una línia més econòmica i clarament més rendible; perquè no sols connecta amb Europa quatre dels port Espanyols més importants: Algesires, València, Tarragona i Barcelona. Si no que travessaria i donaria servei a la principal zona industrial i exportadora: (Catalunya i País Valencià) Aquesta proposta ha estat defensada des de fa temps Pels Governs Català i Valencià, lobbies empresarials i que va ser un dels cavalls de campanya de l'Eurodiputat Ramon Tremosa.

Per sort per a Catalunya. la Unió Europea ens dóna un bri d'esperança. Primer: Gràcies a la Postura de França basada en la lògica política no ha volgut fer una obra faraònica amb uns 40km de túnel amb un cost de 4500 m€ i crear una línia nova; si no reforçar el Eix Existent de Port Bou.
Segon: Europa, gràcies en part a la feina feta pels Lobies com FERMED. La Unió Europea veu amb mals ulls un projecte no sostenible, amb el temps i cost que requerirà.
Tercer: La crisis econòmica. Europa s'adona que Espanya dilapida els fons que rep i la seva política de infraestructures com l'AVE no tenen lògica i mai seran rendibles amb el mitjans propis. Per tant els contribuents a la Unió no permetran a Espanya fer aventures dubtoses en l'àmbit de les infraestructures si no són rendibles econòmicament.

Ara bé, què la UE imposi el traçat lògic a Espanya no ens hem de confiar. A Espanya saben i temen que el Eix promogut per FERMED pot ser el nostre "tren de la llibertat", en paraules de l'Europiputat per CiU Ramon Tremosa; per tant miraran de dificultar, paralitzar o canviar la decisió de la UE de cara al 2011 en què s'hauria de fer definitiva.
Convé, a més aprofundir en el dret a decidir i us convido a participar de ILP perquè una de les coses per les què convé ser Estat és per tenir veu i vot a la UE.

Adèu Espanya?

2010-06-04T14:06:00.005+02:00

Ahir TV3 va emetre el documental "Adéu Espanya?" dintre l'Espai sense ficció. S'ha de lloar el risc pres per TV3 i en aquest cas la tasca de la televisió pública obrint debat, donant informació i afavorint la reflexió; contrastant amb casos similars com són el Quebec i Escòcia. Aquest ben bé, pot ser és l'acte de construcció nacional més important fet per la televisió publica des dels fets de "la crosta Nacionalista". Trencant així i contradient el mité què és diu què la independència sols preocupa a quatre gats i preocupa negativament als actors econòmics del país. De fet les dades d'audiència 23% i 700.000 espectadors, sent les millors de l'any en dijous per a TV3.

Més detalls de audiència.

Males bèsties

2010-05-31T23:02:00.001+02:00

EL TC ÉS LA TERCERA CAMBRA LEGISLATIVA AL SERVEI DEL PP I EL PSOE

Males bèsties

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

S enatores boni viri Senatus autem mala bestia, deien els clàssics per referir-se al fenomen de degradació que les persones pateixen quan són absorbides en un engranatge pervers, com al Tribunal Constitucional (TC) espanyol. Després d'un quart de segle de repartiment de quotes entre PP i PSOE, amb el criteri de primar la fidelitat i l'extremisme però gens el mèrit i la capacitat, els juristes que s'hi integren responen, amb escasses excepcions, al principi "entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones". És l'efecte, general entre la nomenklatura espanyola, de la sistemàtica selecció adversa o negativa, de la cooptació i l'amiguisme com a principi inspirador d'uns nomenaments que PP i PSOE fan intercanviant cromos. Dos blocs compactes i monolítics s'hi enfronten, els "conservadors" i els "progressistes", eufemisme que transparenta una pura dependència sectària, on l'argument i l'anàlisi jurídics no hi compten enfront de l'adscripció grupal.

TANT AL PP COM AL PSOE ELS TOQUEN CINC magistrats, cromos que treuen dos del Congrés, dos del Senat i 1 del CGPJ; i el partit que té el govern espanyol, quan correspon nomenar 2 magistrats, se'ls queda. El resultat és que sempre hi ha una majoria clara, de 7 a 5, que afavoreix els "conservadors" o els "progressistes", i qui té la majoria imposa el seu criteri, de vegades amb mínimes concessions a la minoria per tal d'aconseguir els seus vots i emetre sentències amb aparença d'unitat, que permetin mantenir la ficció de ser un tribunal jurídic, i no el que realment és, una cambra legislativa superior a les altres, amb disciplina de vot, i en mans exclusives dels espanyols PP i PSOE, sense cap representació de les incòmodes minories nacionals no espanyoles. S'assemblen molt el judici que mereixen les nomenklatures espanyola i soviètica, segons Beiras i Crankshaw: "Uno no sabe si determinados elementos de la clase política española son subnormales profundos o son personas inicuas que falsifican sistemáticamente la realidad y los juicios políticos e ideológicos sobre la verdad", "de totes maneres, llur incompetència és tan estupefaent, llur ignorància tan absoluta, que és impossible transmetre-la amb suficient credibilitat a aquells prou afortunats per no haver-la mai experimentada". En mans de malvats ineptes, elegits i cooptats precisament perquè ho són, i convertit en una màquina sectària d'expulsar talent, l'esfondrament de l'Estat ja s'esdevingué a l'URSS, i ara comença al Regne d'Espanya.

MEDITAVA JO AIXÍ L'ANY 2003 SOTA LA IMPRESSIÓ dels festejos i commemoracions del 25è aniversari de la Constitució espanyola, que com a alt càrrec de l'Estat vaig viure des de dins, tot cartró pedra i discursos buits i cínics d'alts càrrecs que ni dissimulaven que mentien, tot lloant el mèrit, la capacitat, la independència i imparcialitat de la judicatura i del Tribunal Constitucional, la democràcia i les llibertats, la modèlica Transició i l'ultramodèlic rei, etc., i de cop el president del CGPJ va pretendre que el nomenament de dos magistrats del TC, que havíem de fer a l'abril junt amb els dos del govern espanyol, els avancéssim al gener. Acabava una campanya electoral catalana on tant CiU com el tripartit havien promès un nou Estatut, i podien passar tres coses:

A. Que les promeses electorals fossin això, promeses, i el nou Estatut se l'engolís la sorra de les calendes gregues.

B. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, i el govern del PP resultant de les eleccions del març següent el refusés com havia refusat, d'acord amb el PSOE, el nou Estatut basc.

C. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, que fos el PSOE qui guanyés les eleccions el març de 2004, i que el nou Estatut s'hagués de tramitar a les Corts espanyoles.

SI S'ESDEVENIA C, EL PSOE NO PODRIA REFUSAR sense més l'Estatut aprovat pel PSC com havia fet amb el basc, sinó que admetria de l'Estatut aprovat pel nostre Parlament allò que fos imprescindible per obtenir el suport de CiU, ERC, o ambdós, guanyar el referèndum, i arranar després al TC, d'acord amb el PP, tot allò que de boqueta hagués admès. La jugada era clara, i imprescindible desemmascarar-la fent que tothom veiés el TC com el que és, la tercera cambra legislativa al servei de PP i PSOE. La millor manera era deixar el TC empatat, amb sis "progressistes" i sis "conservadors", cosa que no havia passat mai i que els faria impossible entendre's, acostumats com estan a imposar la voluntat majoritària a la minoria. No sabrien gestionar l'empat, no podrien canviar la seva cultura del domini per la del diàleg i el raonament jurídics, i llavors començarien les ganivetades públiques, s'acabaria l'omertà, i el descrèdit s'apoderaria del TC, de manera que quan arranés l'Estatut ningú no seria capaç de defensar-lo com a obra imparcial i jurídica.

NOMÉS PASSARIA AIXÒ SI EL GOVERN que nomenés dos magistrats del TC fos socialista, a la data que corresponia, l'abril del 2004, després de guanyar les eleccions de març; i per fer-ho possible era imprescindible que el CGPJ no avancés els nomenaments al gener, perquè llavors el govern Aznar també nomenaria els dos magistrats que li tocaven i el TC no estaria empatat, sinó amb majoria d'un sector. Me'n vaig sortir, i el CGPJ no nomenà ni al gener, ni al febrer ni al març. Tot i això, perdudes les eleccions, el govern Aznar en funcions podria haver nomenat els seus dos magistrats, però no ho va fer, gràcies a unes oportunes declaracions del llavors president del TC, oposant-se a aquests nomenaments per un govern en funcions. Lliure el camí, fou el govern Zapatero qui nomenà dos "progressistes", i el CGPJ, com sempre, repartí els dos cromos-magistrats seus entre els dos sectors. Empatat el TC, només calia esperar que s'aprovés l'Estatut al nostre Parlament, es pactés pel PSOE amb ERC o CiU o amb tots dos (fou amb CiU), es ratifiqués per referèndum, es recorregués al TC pel PP i pel PSOE (via Defensor del Pueblo), i els magistrats del TC, empatats, comencessin a esbudellar-se en públic, perdent tot el crèdit i el respecte que podien tenir. Ja són madurs per sentenciar, ja ningú no se'ls creu. De com vaig fer per allargar els nomenaments de gener a abril, no queda espai per contar-ho, però tinguin els amables lectors una pista: el príncep d'Astúries es maridava amb la senyora Ortiz.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 29 de maig del 2010

Consultes i consultes

2010-05-13T13:58:00.006+02:00

En la consulta de la Diagonal el consistori barceloní ha fet un us ingent dels mitjans públics i afins i recursos públics per a la promoció com per a realització de aquesta Pseudoconsulta. I demostrant el despotisme de l'actual equip de govern de l'ajuntament. Tot, per fer veure que consulta la població. I alhora posicionant-se contra la opció C: Cap de les dues, que l'Ajuntament ha provat d'amagar tant com a pogut. Però alhora, dient que el resultat de vèncer la C no és vinculant.

Això té molt poc de democràtic, no? En el segón paràgraf he afegit en la seva totalitat el calbot d'avui? quant a les consultes independentistes, el PSC i els seu entorn mediàtic han encunyat una expressió amb mala baba: "simulacres de referèndums". El més curiós, es què, quan en aquests "simulacres" hi vota el 20% dels cens, els socialistes ho titllen de fracàs, però quan al referèndum de Jordi Hereu sobre la diagonal hi vota un 1,7% el primer dia, ho troben un èxit rodó. Ahir un diari revelava que Hereu no va poder votar davant les càmeres de TV per problemes informàtics. Era davant de l'ordinador i el tècnic li va dir: "No, no funciona. Pot ser, llavors, diguem-los (als periodistes) que vosté ja ha votat..." I l'alcalde va respondré: "Sí, sí, exacte". I van anunciar que Hereu havia votat. Com en direm del referèndum de la diagonal? Una mentida? Un frau? O ho deixem en simulacre?

Desprès de tot aquest ingent desplegament de mitjans, per cost de tres milions d'Euros, al servei del consistori amb una previsió de participació del 15%, valorada com a èxit al llarg de la setmana d'escrutini. Ens dóna una interessant valoració i legitimació de les consultes populars. Quant les consultes obtenen mitjanes què dupliquen i inclús tripliquen la participació "èxit" amb recursos materials, promocionals, i un silenci mediàtic (limitat a l'anècdota el dia de les eleccions) i humans molt inferiors i fetes en un sol dia. Sovint tenint entrebancs dels ajuntaments (sobretot del PSC).

Opino que Jordi Hereu ha estat el millor defensor de les consultes sobiranistes. Perquè les ha les ha legitimat oferent-lis una comparació amb "el simulacre de la consulta "oficial" de la Diagonal" on quedaran ben parades respecte la eficiència dels recursos esmerçats (humans, tècnics, econòmics, temps i promocionals.) , transparència del procés i els resultats finals.

Els Mossos en peu de Guerra

2010-05-05T22:24:00.004+02:00

La Gestió de la conselleria d'Interior i del seu titular té als seus subordinats al peu de guerra. I la Raó és què la Policia de Catalunya esta en mans de persones que tenen enormes prejudicis contra la policia. Aquesta contradicció és terrible per al cos i al ser causa d'un comportament inquisitorial dels responsables policials al respecte de les actuacions dels agents, que no disposen del paraigües de un responsable que doni la cara pels agents. En resum: Divorci.

La gota que ha vessat el vas és la publicació del "codi ètic" redactat per l'exfiscal Jiménez Villarejo i en la voluntat d'implementació per decret aquest codi a pesar de la negativa dels responsables professionals del cos; tant polítics com policials (solament 4 vots favorables de 32 a favor del codi ètic). Saltant-se la ètica i la democràcia la qual es volia garantir mitjançant el codi ètic, això ens treu de dubtes també de l'ètica i la Democràcia de la direcció de la Conselleria. El codi havia estat rebutjat pel cos per intervencionista i sobreregulador de la tasca del agent en el carrer fins a nivells surrealistes. El qual sols pot haver estat fet des de el desconeixement o perjudici respecte a l'ètica de la policia.

De fet les constants saurades de la legislatura: Com la voluntat de garantir i obtenir La ISO en el trasllat de presos; arriba a posar en risc seriós la integritat física i inclús la vida dels agents: D'implementar-se els Mossos haurien d'anar desarmats i el pres no podria anar emmanillat entre altres barbaritats.

El resultat és un sentiment de indefensió per part dels Mossos sense el paraigües del seu conseller i el seu equip que sempre s'oposen als Mossos, en comptes de donar la cara per ells. Segons paraules d'un representant del Síndicat de Policia de Catalunya: "Sempre ens tracten com a presumptes culpables".
Amb el resultat de generar un estrany i revelador precedent perquè els representants policials han demanat empara directament al President de la Generalitat saltant-se a la direcció de la conselleria que els representa. I el culpable últim és el "gran gestor" José Montilla com a responsable de nomenar al Conseller d'interior i no cessar-lo a pesar dels nombrosos i continus Mèrits de Joan Saura per ser cessat.

Una via a la independència

2010-04-30T12:12:00.001+02:00

SI ES POT CONSULTAR SOBRE LA DIAGONAL ES POT CONSULTAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Una via a la independència

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

L'alcalde Hereu és hereu de l'anterior alcalde Clos, com aquest fou hereu de l'anterior alcalde Maragall, i aquest va ser hereu de l'anterior alcalde Serra: només Narciso Serra (nom amb què signava lleis i decrets quan era ministre de Defensa i jo feia forçat la mili) ha estat els darrers trenta anys elegit pel poble no sent alcalde hereu; tots els altres van heretar el càrrec i des del càrrec van presentar-se per primera vegada a les eleccions. L'alcalde hereu Hereu ha convocat un referèndum sobre la Diagonal perquè els votants escullin una de tres opcions, dues consistents a fer passar un tramvia i eixamplar voreres per una banda o altra, i la tercera a no fer-ho. No consta que hagi demanat ni obtingut el permís de l'Estat que preceptua la Constitució espanyola. L'eufemisme de dir-ne consulta del que és un referèndum no l'allibera d'aquesta obligació, segons va dir el Tribunal Constitucional espanyol quan va anul·lar la convocatòria aprovada pel Parlament basc (sentència 11-setembre-2008): "El referéndum es, por tanto, una especie del género 'consulta popular' con la que no se recaba la opinión de cualquier colectivo sobre cualesquiera asuntos de interés público a través de cualesquiera procedimientos, sino aquella consulta cuyo objeto se refiere estrictamente al parecer del cuerpo electoral conformado y exteriorizado a través de un procedimiento electoral, esto es, basado en el censo, gestionado por la Administración electoral y asegurado con garantías jurisdiccionales específicas, siempre en relación con los asuntos públicos cuya gestión, directa o indirecta, mediante el ejercicio del poder político por parte de los ciudadanos constituye el objeto del derecho fundamental reconocido por la Constitución en el art. 23. Para calificar una consulta como referéndum o, más precisamente, para determinar si una consulta popular se verifica "por vía de referéndum" (art. 149.1.32 CE) y su convocatoria requiere entonces de una autorización reservada al Estado, ha de atenderse a la identidad del sujeto consultado, de manera que siempre que éste sea el cuerpo electoral, cuya vía de manifestación propia es la de los distintos procedimientos electorales, con sus correspondientes garantías, estaremos ante una consulta referendaria".

SI MODIFICANT EL CENS ELECTORAL, com ara estenent dret a vot a les persones entre 16 i 18 anys i estrangers empadronats, n'hi ha prou per obviar la necessitat de permís de l'Estat, en prendrem bona nota. Si fent-ho així no cal el permís de l'Estat per consultar sobre la Diagonal, és que no cal el seu permís per consultar cap altra cosa, com ara la independència de Catalunya. Sobta, però, perquè el PSC votà al Parlament amb ERC, IC, PP i C's en contra d'una proposta de CiU que establia precisament que la Generalitat pot convocar consultes sense autorització de l'Estat, sempre que el cos electoral fos diferent de l'inclòs al cens electoral, i en canvi el PSC fa ara exactament el que no fa ni dos mesos va refusar perquè era, deia llavors, inconstitucional. Si el govern, els partits, els fiscals i els jutges espanyols no impedeixen la consulta sobre la Diagonal, tant la Generalitat com els Ajuntaments catalans podran convocar consultes sobre la independència, sempre que les persones amb dret a vot no siguin les mateixes que les del cens electoral: per exemple, incloent-hi estrangers o menors d'edat, o excloent-ne els residents recents. Centenars de comissions ciutadanes arreu de Catalunya hem organitzat i organitzem referèndums sobre la independència sense intervenció de les administracions públiques precisament per ser dins de la legalitat malgrat no tenir permís de l'Estat, però si l'Estat no impedeix per il·legal el referèndum de l'alcalde hereu Hereu sobre la Diagonal tindrem una nova escletxa legal espanyola per aprofitar. Ho farem.

NOSALTRES, PERÒ, ORGANITZEM REFERÈNDUMS amb plenes garanties, a diferència de l'alcalde hereu Hereu: al nostres referèndums els votants s'han d'identificar amb documents oficials i el vot és presencial i es pot comprovar; al de l'alcalde hereu Hereu el vot és informàtic, no se sap si qui vota és el titular del document informàtic o una altra persona que el suplanta, i no es pot comprovar que el vot emès no es manipula informàticament, perquè no deixa rastre ni existeix en paper sinó només en els ordinadors del mateix alcalde hereu Hereu; en els nostres els votants han d'acreditar el seu empadronament, en el del alcalde hereu Hereu és el mateix Ajuntament qui diu que aquella persona està empadronada, fent servir les dades del padró per a una finalitat no prevista legalment i vulnerant, sembla, la llei de protecció de dades; en els nostres tots els partits tenen dret a nomenar interventors i apoderats que controlen la votació i el recompte, en el de l'alcalde hereu Hereu no; en els nostres tots els mitjans de comunicació poden ser presents a la votació i al recompte, en el de l'alcalde hereu Hereu no; en els nostres hi treballen voluntaris, en el de l'alcalde hereu Hereu hi treballen funcionaris obligats en horari laboral; els nostres es financen amb aportacions de persones que no n'obtenen cap benefici, el de l'alcalde hereu Hereu, amb diners dels impostos (confessa haver ja gastat 2 milions d'euros) i d'empreses privades beneficiàries de les obres, que paguen la publicitat de les opcions que les afavoreixen i amaguen la del que no els donarà negoci; nosaltres no promovem ni desqualifiquem cap opció perquè com a organitzadors ens mantenim neutrals, l'alcalde hereu Hereu és jutge i part perquè promou les opcions del tramvia i desqualifica i amaga la que no inclou el tramvia.

UNA DE DUES: O AQUESTA CONSULTA sense permís de l'Estat és il·legal, pel fet d'utilitzar el padró, organitzar-la i finançar-la una administració pública i treballar-hi funcionaris; o aquesta consulta és legal, perquè incloent-hi votants menors i estrangers, modificant el cens electoral, n'hi ha prou perquè no calgui permís de l'Estat. Bona cosa és aprendre'n, i si la consulta de la Diagonal es fa, també se'n faran sobre la independència sense permís de l'Estat, utilitzant el padró, treballant-hi funcionaris, i organitzant-les i pagant-les administracions públiques, com ara la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals o els ajuntaments. La llei és igual per a tothom, oi?

Faríeu el mateix?

2010-04-16T11:28:00.003+02:00

Molt bon article de Melcior Comes aparegut al Singular Digital.

El millor dels núvols

Faríeu el mateix?

“Ens diuen que el liberalisme porta a la corrupció”

Melcior Comes

Ho va dir Puigcercós: “Els votant del PP no castiguen la corrupció dels seus líders, perquè ells, si es trobessin en la mateixa tessitura, també farien el mateix”.

Anem a pams: certament conec molta gent que treu ferro als temes corrupció usant les paraules de Puigcercós; a Mallorca, per exemple, molts votants del PP —i alguns socialistes— afirmen sense manies que ells haurien fet el mateix que Matas, però no ho afirmen perquè siguin del PP sinó perquè són cínics —i molt pobres d’esperit—. ¿Com no sentir-se temptats quan el que hi ha sota la taula són tants de milions d’euros i la possibilitat de què t’enxampin no deixa de ser remota?

Per ells, la política porta implícita la possibilitat d’enriquir-se, forma part de la naturalesa de les coses, i per això, més enllà de qualsevol ideologia, tot el que veuen és l’opció de fer negoci, un tripijoc que, segons la seva manera de parlar, si no el fan ells, el faran uns altres —els rivals polítics, dins i fora del partit—, i seria d’idiotes deixar passar l’oportunitat d’enriquir-se, sobretot si la consciència del càstig legal és distant i difícil.

És aquest tipus de relat —cínic, desvergonyit, profundament immoral, amb tocs perillosos de nihilisme— el que porta a excusar els polítics corruptes de les seves actuacions.

Tots hem vist pel•lícules de mafiosos; sempre trobem que ells fan un discurs d’aquesta naturalesa: pel mafiós el poder públic no és res més que una altra tipus de màfia; recapta impostos, dictar lleis i usa la força. “¿Per què —es diu el mafiós— jo no podria crear una estructura de poder similar a la del poder públic, i recaptar els meus impostos (se’n diu extorsió), dictar lleis que legalitzin les accions considerades il•legals —drogues, proxenetisme— i usar la força a la meva manera, fent jo de jutge i de botxí?” El mafiós creu que el poder públic no té cap mena de legitimitat, i per això s’irroga la capacitat de fer les seves pròpies lleis i de monopolitzar la força.

Ara bé, Toni Soler va publicar un article a "La Vanguardia" de diumenge passat dient que el la ideologia de dretes hi ha implícita una premissa que fa que els seus votants considerin que la corrupció és una nimietat, tot donant la raó a Puigcercós.

Per Soler, el pensament antiestatalista, és a dir, liberal —suposant, per altra banda, que la dreta en aquest país, sigui Espanya o Catalunya, sigui liberal—, porta a considerar que l’Estat és un lladre. Segons Soler, la gent del PP, de dretes —també de CiU, doncs— jutja que qualsevol intrusió de l’Estat suposa un destorb per la llibertat dels individus, que l’Estat dificultat el progrés amb els seus impostos alts, i que castiga els individualistes creatius, tot per fer fàcil la vida als desarrapats, desafavorits o simplement aprofitats.

Diu Soler: “és evident que el menyspreu al paper de l’Estat genera una base ideològica que, degudament pervertida, pot ser la coartada d’alguns bergants en el camí cap aquesta mena de corrupció”.

L’equació, doncs, seria aquesta (segons Soler): Estat=Lladronici institucionalitzat, per tant, robar a l’Estat=ser virtuós, qui roba a un lladre, etc… (Per cert, robar a un lladre també és delicte.)

El problema, al meu parer, és que en cap cas la dreta espanyola considera o ha considerat mai que l’Estat sigui un lladre. Més aviat, el que sabem és que la dreta considera que l’Estat és seu, i que, quan és ella qui el té a les seves mans, l’usa al seu gust, al servei d’unes determinades plutocràcies.

La dreta espanyola no és gens liberal —més aviat no en té ni un pèl, de liberal: els liberals espanyols són molt minoritaris—, és tan estatalista com l’esquerra. L’únic liberalisme en cara i ulls el trobem a Catalunya.

Jo fins i tot diria que la dreta espanyola és més estatalista que l’esquerra. L’esquerra potser ens fica l’Estat dins la butxaca amb massa passió —i també ens diu què menjar, què beure, què fumar…—, però la dreta ens el fica dins el cor, dins el cervell, fins i tot dins els calçotets o dins el ventre de les embarassades.

De fet, els països amb més corrupció del món tenen règims d’esquerres, tot perquè l’Estat remena moltes cireres decisives. Si és la dreta la que ha d’acabar amb la corrupció a cops de privatitzacions i de liberalisme: ¿Per què és la dreta la que excel•leix amb martingales i suborns? ¿No hauria de donar exemple?

Ni l’esquerra ni la dreta espanyoles consideren que l’Estat sigui un destorb; més aviat el consideren un instrument no al servei del bé comú sinó al servei dels seus propis interessos —o ressentiments— de classe. Pensar que Correa i els altres saxofonistes corruptes del PP es fan un discurs antiestatalista per justificar-se és d’una gran ingenuïtat. El seu, més aviat, és el discurs cínic, del lladre, del mandrós, del xoriço amb corbata que no té altra ideologia que el seu cotxe, el seu rellotge d’or i la seva dentadura esmolada.

La dreta, si vol aprimar l’Estat —i de fet no va fer durant l’època d’Aznar— no ho fa en nom del bé comú o pel virtuosisme que implica desmuntar un ens inútil en moltes dimensions, sinó per afavorir els interessos dels amics de la dreta, tal com fan fer-se les privatitzacions de l’empresa pública en aquest país durant la dècada dels noranta.

Més aviat, el que passa és que l’Estat és una gran empresa; si s’aprima l’Estat i es dóna més marge de llibertat a les empreses —com passa a molts països no tan estatalitzats com el nostre— segurament disminueixi la corrupció pública, encara que potser també apareixerà la corrupció privada, la dels empresaris que s’apropien i juguen il•legalment amb els diners dels accionistes. Aquesta també és molt greu, però els resultats que paga la resta de la societat són menors —i la vigilància entre gestors privats, dins la mateixa empresa, potser també és dissuasòria.

El meu parer, doncs, és que l’Estat —l’administració pública, sigui autonòmica, estatal o local—, acumulant feines, gestions, empreses, no fa res més que atraure les pitjors persones. La hipertròfia de l’Estat, el seu afany dirigista i recaptatori, és el que fa seductor per aquesta mena de gent sense escrúpols.

També em sembla que si l’Estat atrau els lladres és perquè l’Estat és qui té més diners: si aquests cleptòmans s’apropen al poder públic és perquè l’Estat té molta força i calè (les mosques volen cap a la m…). Where the money is. La classe pública o política té en aquest país massa diner, massa poder i excessiva sensació d’impunitat —fins i tot de domini del poder judicial—, i és per això que els ambiciosos sense miraments s’apropen a ella.

Per molta gent —per massa gent, ai—, la política és el millor negoci possible, és la manera més fàcil i ràpida de fer diners. ¿Quan canviarà tot això? Quan la política i la gestió pública siguin un mal negoci, una carrera professional poc profitosa, fins i tot ruïnosa, cap a la qual només s’hi sentin atretes les persones amb més convicció i vocació de treball pel bé comú.

La meva recomanació literària passa pel llibre Escriure en la foscor, de l’escriptor israelià David Grossman, ara publicat per primer cop en català; una cita: “He d’admetre que sóc un gran adepte de la ‘ingenuïtat adquirida’. És a dir, de la ferma i conscient decisió de ser una mica ingenu precisament en una situació gairebé descomposta a causa de la sobrietat i del cinisme que fa anys que ens condueixen a la ruïna.”

Malgust al Bernabeu

2010-04-13T00:12:00.005+02:00

Dissabte a la nit em va sobtar un soroll. més què un soroll; un bram d'ase xenòfob provinent del públic del Bernabeu. En la forma de: "Polaco el que no bote". Que va repetir-se contínuament abans de començar el partit. Aquest Bram d'ase col·lectiu va aturar-se durant un minut en motiu del minut de silenci pels morts en el accident aeri de Smolensk en el què mort una part important de la elit polonesa. Entre ells el president polonès Lech Kaczynski, quan es dirigia a Honorar els oficials polonesos assassinats per ordre d'Stalin en el setantè aniversari de la Massacre de Katyn. Doncs, bé immediatament després de la finalització d'aquest minut de silenci. Van tornar els mateixos brams amb el tan suat: "Polaco el que no bote".

Com és pot ser col·lectivament tan estúpid com la gent que estava aplegada a les grades del Santiago Bernabeu? A cas podien haver triat moment pitjor. A cas podien fer servir el cap i no les visceres?

Per tota la resta queda el Futbol i un 0-2 per emmarcar que deixa la lliga a l'Abast del Barça. I gaudir d'un canvi de cicle esportiu si no l'espatllem nosaltres mateixos. I que també és una faula de com fer bé les coses ben fetes i del xoc de dos models antagònics.

Se que en els estadis de futbol es deixen anar sovint barbaritats per l'estil i més quan la rivalitat va més enllà de l'àmbit esportiu, però dubto que mai s'hagin deixat pogut deixar anar amb tan poca fortuna.

EN DEFENSA DE SALOU, EN DEFENSA DEL BON PERIODISME

2010-04-07T08:53:00.000+02:00

La caixa de música

EN DEFENSA DE SALOU, EN DEFENSA DEL BON PERIODISME

"Els que coneixem aquest municipi sabem que avui ja no té res a veure amb el destí turístic d’ahir, associat a nits de disbauxa sense llei ni ordre"

Xavier Fähndrich

La notícia ha saltat a tots els Telenotícies de totes les cadenes. Segons el que se’n dedueixi, Salou ha estat assolat per l’onzena plaga divina: milers d’estudiants universitaris anglesos borratxos, cridaners i vàndals han estat arrasant amb els hotels i el mobiliari urbà… Caram! I la majoria dels salouencs ni se n’han adonat, ni ho han vist… La televisió i la ràdio menteixen? Potser dir això és exagerat. Però veiem-ho.

La ciutat de Salou fa més de 15 anys que està lluitant contra les tendències del mercat i treballant per atraure un turisme familiar. Es el què en city marketing en diem reposicionament. Els que coneixem aquest municipi sabem que avui ja no té res a veure amb el destí turístic d’ahir, associat a nits de disbauxa sense llei ni ordre. Actualment, la nit de Salou és una nit menys sorollosa, menys estesa (o més concentrada en una determinada zona) i més segura; de tal manera que, tant des del sector privat com des de l’Ajuntament, s’han eradicat les conductes que fomentaven la sensació que la ciutat era can seixanta. No és una feina que es pugui fer de pressa, demana temps i molts esforços (canvi cultural, inversions, regulació, inspeccions, etc.). No és una fita que es pugui assolir a curt termini. En certa manera, és nedar contra corrent.
En aquesta transformació la ciutat s’hi juga molt. L’economia del municipi es basa pràcticament en una sola activitat econòmica que, en aquest moments de crisi, no passa pel seu millor moment. En aquest reposicionament hi ha molt treball i molts recursos invertits per canviar i millorar la imatge del municipi (i per extensió de la Costa Daurada). Els ajuntaments, els consells comarcals, la Diputació, els patronats de turisme i la majoria del sector privat (hotelers, restauradors, etc.) han invertit en promoció, en publicitat i en relacions públiques grans quantitats de recursos per oferir un producte turístic associat a la gastronomia, al patrimoni arquitectònic, cultural i natural, etc. cercant trencar una dinàmica subordinada durant dècades al dictat d’un mercat en mans d’uns pocs decisors empedreïts en vendre només sol i platja... Salou i els municipis de la Costa Daurada ja no són –només- destins de turisme barat i no ho volen ser.

Mentre arriba l’hora d’assolir aquest reposicionament, segueix sent fonamental oferir una bona imatge de la ciutat, ja que a l’hora de triar, els clients potencials basaran la seva decisió en els inputs positius que pugui generar el destí de vacances. La feina dels periodistes i de les empreses de comunicació d’aquesta darrera setmana ha estat un torpede llençat contra la feina feta durant tants anys.

Algú en la professió periodística es para a pensar en les conseqüències de la seva feina? Ja estem acostumats a veure el nom i la imatge de Salou associada a notícies negatives relacionades amb el turisme (accidents a la platja, baralles, intoxicacions...). El terreny ja està adobat. Qualsevol fet carregat d’alcohol, sexe, disbauxa... combinat a una opinió pública predisposada a malpensar, és segur que es ven molt bé a totes les teles, diaris i resta de mitjans de tot l’Estat espanyol (Qui no ha sentit parlar de Salou? Qui no sap d’algú que hagi anat de marxa per Salou?).

Quin trist paper ha fet el periodisme en aquest afer. La Saloufest és una iniciativa de fa anys. Perquè és notícia avui i no ho ha estat abans? Potser, podríem dir que aquest any hi ha hagut alguna cosa diferent? Aldarulls? Destrosses? Ferits? Morts? No. Res de res. La Policia Local no ha registrat cap incident greu, els hotelers no han reportat cap problema, els veïns no han trucat en massa queixosos... On és la notícia? Potser en el nombre d’universitaris que han vingut? No és el que destaquen els diaris, conscients que 5.000 estudiants no és una xifra sorprenent quan hi ha més de 60.000 places hoteleres a Salou i els voltants...

No ens enganyem. La notícia és la de sempre Salou = turisme de borratxera, i si no hi ha notícia es fabrica. Hi ha testimonis que han vist periodistes d’una cadena estatal que incitaven els estudiants a fer burrades davant la càmera i demanant a les estudiants que s’aixequessin la samarreta. Tot per tal de tenir imatges que sostinguessin “la seva particular visió dels fets”. Ja se sap, avui sense imatges escandaloses no hi ha notícia, no hi ha audiència, no hi ha carrera periodística... Hi ha qui afirma que fins i tot s’han fet servir imatges d’arxiu d’altres localitats turístiques (de la Costa Brava) per il•lustrar el que no ha passat (no han captat) a Salou i així contradir (contrastar diran altres) les explicacions de la Presidenta de l’Associació d’Hotelers Salou-Cambrils-La Pineda...

La realitat no és el que hem vist a la TV. Estem davant una iniciativa privada que combina hotel, platja, esport i festa, en temporada mitja-baixa, que funciona des de fa anys (des d’abans de la crisi, no arran de la crisi), que no ha generat una alteració de la vida quotidiana de Salou (tret d’alguns grupets sorollosos, en dos o tres carrers de la localitat, en moments molt determinats en un espai curt de dos o tres hores a la nit...) i que ha donat un bon resultat global any rere any.

Entre això i el que hem vist a la TV i escoltat a la ràdio hi ha un abisme. El periodisme, el bon periodisme, no es mereix aquest tipus d’actuació. Salou i els salouencs tampoc.

Castració física o química

2010-03-30T23:15:00.009+02:00

Aquest article el vaig escriure l'any passat per una publicació de la JNC on deixava clar que opinava . Per desgràcia en el temps transcorregut des de llavors l'article segueix sent vigent. I com que sembla que la sentència sortirà aquest abril... I possiblement no vagi gens desencaminat. Perquè el resultat final més provable per les filtracions indica que seria una combinació entre la retallada literal del text o l'artifici de una interpretació a la baixa.

Aviat s’acostarà la sentència final sobre l’Estatut desprès de tres anys i la certesa que tenim; serà què no agradarà a ningú. L’Estatut serà retallat parcialment en el seu contingut i s’aigualirà en la seva interpretació; com diu l’Alfons López Tena citant l’advocat de l’Estat: “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado.”. Acabant la feina què ni José Montilla, en nom del PSOE, ni Alfonso Guerra van acabar “amb el seu ribot”.

Sigui la sentència massa lleu per uns i massa poc rigorosa per els altres.

La sentència genera un precedent: On el poder Judicial lamina una llei orgànica; aprovada per les corts i referendada pel poble en Referèndum. I aquest estament modifica una llei Orgànica que tan sols pot ser modificada per concurs del Parlament de Catalunya i per ser ratificades aprovades per referèndum i tota modificació posterior necessita d’una aprovació via referèndum. Citant de nou a López Tena: “l’aprovat per referèndum, que és l’únic vàlid segons l’article 152.2 de la Constitució; i les nul·litats que dicti el Tribunal Constitucional, que els espanyols imposaran incomplint la seva pròpia Constitució. Anul·laran així l’únic tret de sobirania catalana reconegut, modificant l’Estatut sense referèndum. És inconstitucional, però per això l’Estat és seu. Se’n diu manar.”

Aquesta retallada posa sostre al nostre autogovern, i es més, dóna peu a què és pugui bloquejar qualsevol llei catalana deixant-la sine die recorreguda i sense efecte en el TC. Ens trobarem que se’ns voldrà vendre com a bona una castració del text perquè serà química i no mecànica a l’antiga, pot ser fins i tot una combinació de ambdues en la forma d’una higiènica vasectomia. Però no deixa de ser una castració de la sobirania del poble català.

Des de Espanya el Constitucional és saltarà les regles de joc, perquè són les seves “l’Estat és el seu”.I no ha de ser vàlid ni acceptar-se un retallada que passi per sobre del parlament de Catalunya i del poble de Catalunya. La resposta a la sentència hauria ser aplicant la legalitat via una consulta popular: votar NO i tombar el nou text modificat en text i esperit.

Hi ha una sortida a aquesta situació de tenir a sobre el seu Estat, No. Tret de començar el camí per construir el Nostre Estat. Qualsevol altre intent de fer pedagogia a Espanya per millorar la situació de Catalunya o demanar un tracte més equànime. Acaba resumida en la frase que un cop va dir Manuel Fraga a Jordi Pujol: “Teniu tota la raó, però a nosaltres ja ens esta bé”.

Mònica Terribas.

2010-03-18T20:45:00.008+01:00

L'entrevista feta Primetime per part de la directora de TV3 Mònica Terribas al President Montilla esta duent cua. Les continues i diverses acusacions irades, fora de lloc per part de militants i membres d'alt nivell del PSC-PSOE. Des de l'acusació "d'un suposat interrogatori", exigir que se ha de tractar al President entre cotons degut al seu càrrec, fins a arribar a un l'insult personal fent una desafortunada referència a la vida sexual de la periodista.
Em fan entendre que no accepten o no entenen que el càrrec no comporta immunitat. I que la llibertat de premsa per ells s'acaba quan no en són beneficiaris.

La Mònica Terribas és una professional capaç i va plantejar la entrevista com a servei públic. Com a bona entrevistadora i per això prestigi com a entrevistadora. Amb el seu és un estil particular, que no ens té acostumats a entrevistes massatge.
Va acorralar al President amb preguntes incisives, va atrevir-se a repetir preguntes quan se les esquivava i de fet no va ser una entrevistadora dòcil, fent el llepa. com sovint estem acostumats. O llepa i implacable de manera selectiva segons l'entrevistat i el seu color.

Pot ser què aquesta manca de submissió acostumada va fer esclatar als que no estan acostumats a què és pugui entrevistar amb rigor, inclús amb el risc de deixar en evidència a un entrevistat dels seus. De fet una entrevista similar a Artur Mas o Jordi Pujol no hauria tret un corifeu de afins exigint caps. Els dos anteriors tenen els recursos per sortir en condicions de una entrevista similar. No necessiten ser tractats com vaixella de porcellana. I la culpa no és de l'entrevistador; si l'entrevistat no té entre les seves virtuts la capacitat de comunicar; té un ritme lent fregant a narcòtic, es mostra apàtic i monòton alhora de respondré i necessita llargs silencis per a respondre. La Mònica Terribas ja va fer prou evitant la fugida d'espectadors que hauria canviat de canal de haver-se mantingut el ritme de la entrevista "ideal" per al personatge. Per a qui l'entrevistador més adient sembla ser Jesús Quintero.

De fet sí aquest és el to d'un entrevista de Mònica Terribas a Artur Mas, jo no em queixaré. Prefereixo un periodista actuant amb rigor i professionalitat. Soc favorable a la llibertat de premsa i també vull un entrevistat que comuniqui.

I per estalviar-me un post. El president no sols no comunica si no que tampoc gestiona. Ara a més la crisi de la nevada s'ha contagiat al Govern. Amb el contraatac d'ICV per evitar pagar tots els plats trencats han disparat també dintre del propi govern.

El Príncep català

2010-03-16T10:27:00.000+01:00

El Príncep català

Jordi Graupera

16-03-2010

El secretari de la fugaç república florentina Nicolau Maquiavel va deixar escrit en El Príncep una veritat respirable en la Itàlia del segle XV: els homes amb possibilitats de tenir poder faran el necessari per obtenir-lo. Josep Pla diu en el capítol de Per acabar dedicat a Maquiavel que aquesta és una veritat universal. Si fos així, els sistemes polítics serien només una manera de definir què és “necessari” en un lloc determinat i en un temps concret per obtenir el poder.

Des d’una perspectiva general, si hem de ser clars, per obtenir el poder a Catalunya cal no dedicar-se a la política. O com a mínim, no a la política catalana. Dedicar-s’hi, és a dir, dedicar-hi els sentiments, el pensament, la paraula o l’acció, és la millor manera de no tenir-ne. Però si auscultem el nostre sistema parlamentari, i ens preguntem per la manera com els nostres governants han obtingut el poder, potser podrem respondre alguna cosa sobre les nostres necessitats. I sobre si han canviat.

El príncep José Montilla va arribar al poder aplicant 3 mecanismes propis del Mèdici.

En primer lloc, per a obtenir i mantenir el poder al principat, Montilla i els seus partidaris van creure que el més eficaç era dependre el mínim possible de la voluntat popular, sempre tan voluble: fidel en les eleccions espanyoles, lànguida en les catalanes. Els darrers anys del regnat de Pujol, Montilla va dedicar grans esforços a teixir una xarxa de deutes morals i dependències crematístiques amb càrrecs públics d’altres partits per tal que, en el moment oportú, aquests càrrecs oficials poguessin ser una força més poderosa que les urnes, com així va ser al 2003 i al 2006. És un gest intel·ligent: si no pots camelar-te el poble, sedueix els seus representants, que són els que decideixen en darrer terme. Si el príncep aconsegueix que la seguretat econòmica d’aquests representants depengui de la seva existència com a vèrtex d’unió, té la continuïtat assegurada.

En segon lloc, per a obtenir i mantenir el poder a Catalunya, el príncep Montilla va creure que el més eficaç era controlar el seu partit amb mà de ferro. Fer i desfer, donar i prendre, autoritzar i prohibir, i ser implacable en el repartimet dels afectes i els càrrecs interns. El partit com una facció. El partit com un batalló. Ser qui mana al partit, més enllà del carisma entre la gent corrent, ha estat a Catalunya la manera més veloç de poder retenir possibilitats d’assolir el poder.

En tercer lloc, Montilla va decidir que la millor manera d’assegurar-se el poder consistia en pactar amb Espanya. És a dir, en mantenir en el pla ideològic la mateixa subordinació que en el pla legal mantenen Catalunya i Espanya. En el seu itinerari, evitar la confrontació programàtica amb Espanya havia de ser la solució per a la inestabilitat anterior, atès que aquest era la querella que separa més intensament els diputats als quals deu el poder. Una garantia d’ordre que, amb el temps, faria menys necessaris els mecanismes 1 i 2 d’aquesta llista.

El candidat Mas, en conseqüència, ha considerat que el necessari per obtenir i mantenir el poder a Catalunya passa per subvertir aquests tres mecanismes. En primer lloc, Mas necessita l’autoritat popular. Un resultat que faci impossible la reedició d’una majoria d’opositors que sumen els seus interessos de despatx. Per tant, com més va més augmenta la seva dependència de la volubilitat popular. És un moviment arriscat que ja li ha costat el càrrec dues vegades. Veurem què passa. En segon lloc, Mas ha optat per un partit permeable, o si més no, per la imatge d’un partit permeable, en consonància amb la primera necessitat. Passats els primers intents, en els quals el control de partit semblava essencial després de la desaparició de Pujol, sobretot per la qüestió d’Unió, Mas va decidir que necessitava donar la impressió d’haver relaxat el control sobre l’aparell i provocar adhesions des de l’ambivalència i l’obertura de la discussió interna. La Casa Gran, etcètera, veurem si finalment genera fidelitats pel costat de les idees. I, en tercer lloc, Mas creu que la millor manera d’obtenir i mantenir el poder passa per cenyir el conflicte amb Espanya a la reedició constant de la voluntat popular. Això que ell en diu “dret a decidir”, és una manera de mesurar la tensió nacional a partir dels temes concrets i de les majories populars. Concert econòmic? Infrastructures? Poder judicial autònom? A cada tema un moment de tensió, un referèndum. La pressió cap als poders de l’Estat és intensa i autoritzada en aquest context, i, sobretot, reparteix responsabilitats i evita el tòpic que diu que el problema del conflicte és dels polítics. A més, dibuixa un horitzó borrós que pot seduir diverses menes de miops i de visionaris alhora.

Si Mas guanya les eleccions amb prou diferència i imposa el seu programa demostrarà que hi ha una via oberta per a assolir el poder que supera els mecanismes compensatoris del sistema electoral i l’entramat institucional (les canongies) que ens ordena. Si no, el model clàssic de relacions de proximitat i favors, és a dir, la cort, persistirà. La fortalesa del mètode cortesà és que sempre funciona, menys quan hi ha una força que el supera de llarg. Així la debilitat d’aquest sistema d’onada popular és que resulta difícil de provocar i, en canvi, és molt fàcil de malbaratar en molt poc temps. Maquiavel recomanaria a Mas que, si guanya i pot, pel camí faci més díficil que els seus adversaris puguin arrecerar-se en la cort i reeditar l’aliança a la mínima de canvi. Teixir d’amagat una xarxa equivalent per quan vagin maldades seria un consell maquiavèlic.

Maquiavel recomanaria a Montilla que busqués nous aliats, atès que per si sol no pot obtenir el marge que necessita i els seus socis i assalariats comencen a estar desgastats: surten massa cars pels favors que poden tornar-li en el futur immediat. El PP potser seria una aposta de futur prou maquiavèlica. O un període de submissió a CiU que els permetés accedir de nou a les aixetes de la cort. I tornar a començar: teixir noves relacions i mantenir la dignitat dels exiliats amb un crostó de pa a esperar que els temps siguin millors. Potser Maquiavel li diria a Montilla que busqués una altra oficina, si del que es tracta és de manar.

Però tot això no garanteix res, al capdavall, com diu Maquiavel, els homes amb possibillitats d’obtenir-lo faran el que sigui necessari per tenir poder. L’adversari mai no descansa.

Font:http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/4094

Neu i agònia del Tripartit.

2010-03-10T00:48:00.010+01:00

Amb l'últim temporal de neu en conseller Joan Saura ,un cop més, va demostrar que no pot fer cap servei al País millor que presentar la dimissió amb la cúpula de interior en bloc. De fet l'únic legat que podríem considerar digne al seu successor és un despatx decorat segons els principis del Feng Shui. El conseller dóna de fa temps una sensació d'apatia constant desbordat sempre pels esdeveniments esperant la seva data de jubilació... Com diuen al Cimera: Veuen morts polítics.

De fet la gestió del govern ha estat galdosa. Abans d'ahir sols és la cirereta del pastís. Miraré de ser més benigne que en Salvador Sostres. Si el conseller marxa Mallorca, fet què és lliure de fer, i sap que hi ha una situació que raonablement pot requerir la seva presència, pot disculpar la assistència o anticipar el retorn.
O per l'espectacle entre còmic i lamentable. Amb el cap de Protecció Civil atrapat en un tren per la nevada, fet disculpable per a un a ciutadà del carrer. Però havent de tenir informació del què temporal què venia i de quina havia de ser la seva intensitat, que quedes atrapat és revelador de la preparació del Govern.
El govern pot ser desbordat per la intensitat de la nevada i es disculpable. Però el Govern no pot quedar sorprès per la nevada.

Si a més tenim en Boada. Arrogant i perdonavides; Dinamitant la poca credibilitat i consistència que li queda al Govern. Bordant-nos als ciutadans dient que la culpa és nostra per sortir de casa ens podem quedar amb la sensació que ens aixequen la camisa. I els altres socis mirant de disculpar o minimitzant el caos.

De fet la sensació que tinc de fa temps és de Govern, el Tripartit tal com el coneixem, fa fèrum de mort. Agònic sols vol trampejar com pot el temporal i arribar fins on puguin i si pot ser fins al novembre entomant els menys cops possibles esperant poder reviscolar. Però bé, a càs queda algú amb sentit crític, sentit comú i que conegui què és la vergonya; capaç de justificar voler seguit amb quatre anys més del mateix.

La mort d'un innocent i els silencis benpensants

2010-03-05T15:20:00.007+01:00

Fa uns quinze dies de la mort de Orlando Zapata Tamayo, disident cubà, desprès de 86 dies de vaga de fam. Aquesta mort ha demostrat la realitat del que deia George a Orwell a la rebel·lió dels animals: Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres.

La mort del dissident polític cubà Orlando Zapata Tamayo ha mostrat la imatge que no tots els dictadors són iguals. Alguns tenen el benefici de tenir apologistes. Què per raons ideològiques i d'oposició als EUA són sempre benèvols amb el "Comandante". Als que mai els falta l'excusa per minimitzar qualsevol crítica a Cuba. sota l'excusa que Cuba té un sistema educatiu o Sanitari una mica més homologable que els seus veïns caribenys. Però deficient, a tot estàndard desenvolupat. Justifiquen un estat policial i una manca total de llibertats a Cuba. La llibertat és té o no i els cubans no la tenen.Llavors viuen en una dictadura.

Una dictadura de dretes i una d'Esquerres no tenen més diferència que l'adjectiu. I el més diferent a elles és la llibertat. I el fet què el castrisme sigui un moviment d'esquerres. Li ha donat una simpatia a ulls de la intel·lectualitat europea (que té la sort de no viure en el règim que tant ha admirat) per reduccionisme ideològic. On en casos més molt reduïts ha pesat més que fos dictadura a què fos d'esquerres; obstant el més general ha estat el segon el què ha disculpat el primer. Intel·lectualitat que d'altra banda era hostil a les dictadures del Con sud i mai sabrem si amb més força, si era perquè eren de dretes o perquè eren dictadures. De fet el castrisme com tota dictadura (pe: Les del Con Sud): Ha matat, ha empresonat, ha reprimit i censurat i encarà ho fa a tot pensament discordant. Ha estat tan corrupte o més que el règim anterior, s'ha sostingut amb el poder via el control de la població i ha dut a la misèria la que era la illa més rica del càrib.

La funció de les vagues de fam és trobar repercussió, en aquest cas no a dins de l'illa perquè és impossible degut a la censura de premsa, si no a l'exterior. Si hem de veure la repercussió que ha tingut a Catalunya a la premsa amb prou feines va arribar més enllà de breu.
Si hem de mirar la nostra caspa intel·lectual nostrada, que va córrer a fer-se fotos amb Ainatu Haidar, van a fer manifestacions i "perfomances" contra la la Operació Plom Fos o fan declaracions polítiques; van callar. Els nostre arquetipus d'activista drets humans és selectiu pren part a favor de marxes, protestes i manifestacions pro-palestines o altres causes nobles llunyanes. Però mai respecte a Cuba, ni hi és, ni se l'espera.

Vista que la voluntat de Orlando Zapata era amb la seva vaga de fam fer repercussió inclús de la seva mort. A Catalunya ha mort en va.

2010-02-26T18:26:00.002+01:00

Avui al vespre inagurem a les 19:30 a la Seu de CDC a Salou el Col·lectiu de la JNC de Salou, l'agrupació juvenil vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. Però dintre de les joventuts polítiques és un cas excepcional excepcional dins el ventall d’altres joventuts polítiques ja que gaudeix d’entitat i sobirania pròpia. I també és la més nombrosa de les organitzacions juvenils polítiques a Catalunya.

En els últims anys des del 2007 que vaig entrar com a militant he assistit a diverses inauguracions de col·lectius en el Camp de Tarragona.
En el 2007 en l'àrea de Baix Camp i Tarragonès; recordo què sols Tarragona i Reus tenien col·lectiu de la Joventut nacionalista de Catalunya, en els últims anys:Riudoms, Montroig, Vilaseca, Roda de Barà i ara Salou han vist com s'estableix una agrupació de joves disposada des del seu poble, fer país. i perquè segueixi així el que ens caldrà és seguir treballant, perquè sense esforç treball o dedicació no farem res.

País, Llengua i Valors. són el lema de la JNC. I el nostre signe identificador, no nostre ni exclusiu, però què més expressa quin és el nostre ideari és la estelada amb estel blanc. símbol de la llibertat que volem assolir pel nostre país.

Qui imposa què...

2010-02-21T12:42:00.005+01:00

Recentment plataforma per la llengua ha denunciat amb seguit d'informes la discrimiació soferta pel català, aplicable a les altres llengües cooficials, enfront del castellà. Tot i el mantra repetit constantment pel nacionalistes espanyols.

No obstant no té fonament aquesta repetició, més enllà del Gobbelià principi: De menteix sense parar que de la mentida alguna cosa qualla. A Espanya a més el catalans en certa manera hem estat els seus jueus particulars.

Fa por sobretot la falsa associació entre liberals-espanyols, que combina com la llimonada amb el bicarbonat, que faria que Hayek o Berlin és remoguessin en les seves tombes, per a negar el dret als catalans d'exigir respectar els nostres drets lingüístics amb frases sospitoses com: "Tu que puedes escoger"; Ja ho faig escullo català, que pel què sembla poder escollir vol dir poder escollir castellà.

Com bé diu l'Enric Vila en aquest escrit: "vostè apel·la a l'esperit liberal però igual que el conductor del programa obvia que les nostres lleis les aprova un parlament democràtic (afegeixo jo: a més, reiteradament escollides majories de les formacions catalanistes). Parla de la Constitució, però obvia que la política lingüística de la Generalitat ha estat sistemàticament refrendada per les sentències dels tribunals. Com volen que em prengui seriosament les seves apel·lacions a la llibertat si destil·len la mateixa prepotència i el mateix menyspreu que expliquen el nefast currículum que el castellà té a Catalunya? El liberalisme no és només una paraula, és una actitud. En comptes de plantejar els problemes en termes insultants, mirin de guanyar unes eleccions a Catalunya. O encara més, facint-se aquesta pregunta: per què el català continua viu? Després de tres segles proscrit per llei, després de dues dictadures feixistes, després de diversos allaus immigratoris que haurien resultat definitius en qualsevol país i que encara avui alguns intenten utilitzar políticament, la cultura catalana hauria de ser una cosa residual i, en canvi, continua sent l'eix vertebrador del pensament a Catalunya.".

Per tant, apel·lar al liberalisme per defensar un nacionalisme espanyol ranci com el de sempre, amb tics del segle XIX en ple segle XXI, és voler-nos aixecar la camisa.

CiU ha de salvar Zapatero?

2010-02-13T22:49:00.001+01:00

CiU ha de salvar Zapatero?

"Si no fem res, tots podem acabar sent víctimes d’un naufragi de proporcions colossals i els catalans tenim més números de prendre mal"

Francesc-Marc Álvaro; Font: elsingulardigital.cat

“Hem donat suport a molts tipus de govern per tirar endavant en moments de dificultats econòmiques”
Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat

En el moment precís, justament quan Zapatero és a punt d’ofegar-se, Artur Mas i Josep Antoni Duran han mostrat el flotador que tenen a les mans. És un flotador bonic i de qualitat, de resistència acreditada, fet de bons materials i amb totes les garanties. Les elits de Barcelona i Madrid – sobretot aquestes darreres – han redescobert així el discret encís del nacionalisme català majoritari fent les funcions de partit centrista a escala estatal, sempre més responsable i amb més sentit d’Estat – ai las! – que les dues gran formacions nacionalistes espanyoles, PSOE i PP, tanto monta, monta tanto. De cop i volta, i com per art de màgia, ningú no vol recordar aquells titulars en què s’acusa Mas de “deriva sobiranista” i de “radicalisme maximalista”. Els mateixos que fa uns mesos eren titllats de trencadors del pacte constitucional i imitadors d’ERC ara són lloats com a socorristes de luxe. El panorama és negre com la gola del llop.

La pregunta, entre la gent que volem una Catalunya amb més llibertat i més poder, és obligada: CiU ha de salvar Zapatero? La resposta que surt del cor i de l’estómac és un “no” rotund i rodó, sense matisos. Que es foti Zapatero i que sàpiga, finalment, que no es pot enredar tothom tothora. Que Zapatero pagui per la seva frivolitat, per la seva inconsistència i per la seva estultícia convertida en doctrina per a babaus... Zapatero i Rajoy ja s’ho faran, per ells va el pollastre! Molt bé. Tot això surt de l’ànima i és el resultat lògic i comprensible de la política de terra cremada practicada per socialistes i populars vers Catalunya i vers CiU. Tot això té sentit. Però tot això també amaga un fet central, que no podem deixar de banda: mentre Catalunya segueixi enganxada al carro d’Espanya, la crisi econòmica que vivim i la gestió que en faci o en desfaci el govern central afecta directament la vida de tots els catalans, ho vulguem o no. És, aquesta, una dada objectiva.

Ens agradi o no, el gabinet espanyol mena la sort col•lectiva de Catalunya, país on la xifra d’aturats creix a velocitat sideral i on les petites i mitjanes empreses – la base del nostre teixit productiu – han de plegar o es veuen abocades a continuar cada cop més precàriament. Les coses es posen magres per a molta gent. Aquesta és la realitat. El govern de la Generalitat, mig per manca de competències i diners, i mig per manca de voluntat política, no fa res. Tot depèn de Madrid. Salvar Zapatero? Aquesta no és la qüestió. En realitat la pregunta és una altra: podem fer o no alguna cosa per evitar que aquesta nau, on per força som embarcats, acabi rebentada contra les roques? Si no fem res, tots podem acabar sent víctimes d’un naufragi de proporcions colossals. I els catalans tenim més números de prendre mal que els extremenys, els andalusos, els castellans o els gallecs, per raons òbvies.

Què ha canviat, doncs, respecte d’aquell 1993 en què Jordi Pujol va treure les castanyes del foc a un Felipe González que ho tenia tot en contra? Ha canviat el més important: CiU ja no té dret a esperar cap canvi de mentalitat ni cap gir històric a Madrid. Ja no hi ha esperança ni pedagogia, tot s’ha clarificat. Si Mas i Duran ofereixen el flotador, ha de quedar clar que no és per fer cap favor a Zapatero ni al PSOE, l’objectiu només és evitar més penes i tràngols als catalans, primers castigats per la crisi. I d’aquesta manera s’ha d’explicar sense embuts. Això, és clar, també generaria dos efectes interessants per al nacionalisme majoritari: regalaria protagonisme i, a la vegada, deixaria en fora de joc el PSC, perdut entre les neurosis del tripartit i el menyspreu patològic dels companys federals del carrer Ferraz.

Tanmateix, que ningú s’enganyi al carrer Còrsega: contribuir a endreçar la política econòmica de Zapatero no és cap drecera ni cap porta secreta per arribar a la presidència de la Generalitat. Encara que els senyors de La Caixa i altres notables acabin aplaudint Mas per fer allò que toca en el moment que toca, la victòria no serà fàcil ni serà fruit que caurà de l’arbre. La darrera batalla més important de Mas segueix oberta i reclama molts esforços. Res serà un regal. CiU no ha de salvar ningú, només ha d’evitar – si és que pot - que Catalunya s’acabi d’enfonsar.

Vegueries.

2010-02-11T18:44:00.003+01:00

La llei de Vegueries crec que serà problemàtica pel país en la seva redacció actual.
Deixa massa temes importants, què no són pas serrells, sense concreció.
La llei esta feta a corre-cuita i pot ser amb voluntat de mala fe de traspassar els problemes al pròxim inquilí de la casa dels Canonges. Mentre que els socialistes s'embutxaquen una nova plataforma de poder un cop les lleis de la aritmètica els fagin abandonar; tant el Govern de la Generalitat i els Governs de Barcelona, Tarragona i Girona.

Podem començar anomenant els problemes: Començant pel més greu pròpia capacitat de la Generalitat de substituir les províncies, fet que requeriria un canvi de la Constitució. O la aprovació del Tribunal Constitucional. A Madrid l'ambient polític impedeix un canvi del model territorial. Davant la oposició popular frontal i una de socialista, conscient de com els seus socis necessiten poder reactivar l'Àrea Metropolitana de Barcelona, voldran disminuir les vegueries a poc més que una subdivisió de els províncies. sense substituir les.

Ens podem trobar amb recursos dels 2 partits a la llei catalana de vegueries al Tribunal constitucional i que aquest trigui anys en fallar o què irònicament falli un cop no hi hagi cap problema perquè Catalunya ja no estigui regida per la Constitució Espanyola.

Per començar No s'ha escoltat el clam existent al Penedès per esdevenir Vegueria per la oposició del PSC-PSOE quan era un clam del territori. Ni la de la Vegueria Osona-Garrotxa. Diguem que deixa clar; "que escoltar a tothom" pot ser l'excusa per no acontentar ningú.
La eterna Pugna entre Tarragona i Reus ha dut a què la situació perjudiqui a Tarragona pel pes específic dels Reusencs i Tarragonins en les cúpules de Esquerra i PSC-PSOE. Deixant a l'alcalde de primera ciutat amb els pantalons a l'alçada dels genolls, després de defensar la capitalitat de Tarragona. I dir que ell no és mouria un pel.
Sent annex: Tarragona a diferència de les altres vegueries al voltant de les actuals capitals. Pot ser no tingui el nom de la Capital. I si el tingues crearia malestar a Reus.
Es més un seguit de Vegueries no tenen una capitalitat definida: Tret de Barcelona, Lleida i Girona. Totes les altres Vegueries no tenen capitalitat definida o fins i tot es parla de repartir de manera salomònica els consells de Vegueria. Pe: Entre Tarragona i Reus o Tortosa i Lleida.
La Vall d'Aran tampoc se li deixa clar si tindrà un Marc diferenciat dins la nova divisió o com quedarà reflectida la seva situació excepcional dintre l'alt Pirineu.

Em temo que tal com esta plantejada l'esborrany de la llei em dóna la mala sensació que ens donaran bou per bestia grossa. Tindrem a sobre en el millor dels casos un nivell més d'administració i poca cosa més, el tribunal Constitucional se'n guardarà, I un segur xàlec salvavides per alguns en cas de és compleixin els actuals pronòstics electorals i per altres justificació de què han complert un dels punts del seu programa electoral de la seva primera legislatura.
La llei pots ser seria un interessant esborrany de divisió territorial post referèndum d'autodeterminació, però ara per ara. no puc evitar mantenir les meves suspicàcies.

Un mal canvi de cromos

2010-02-04T14:15:00.001+01:00

Francesc-Marc Álvaro

04-02-2010

El tripartit ha enllestit l’avantprojecte de llei de Vegueries que té moltes trampes. N’hi ha dues que mereixen ser destacades perquè posen sota el focus l’habilitat del PSC per entabanar ERC i l’escàs marge de maniobra del qual disposen els republicans davant Montilla. Primer: allò que es podrà tirar endavant sense cap problema serà només una simple substitució dels rètols que ara figuren a les portes de les quatre diputacions provincials existents; hi escriuran “consell de vegueria”, però a dins tot funcionarà més o menys com fins ara. Segon: els socialistes han aprofitat aquest assumpte per ressuscitar la seva Àrea Metropolitana, totpoderós organisme que Jordi Pujol va carregar-se oportunament, fa anys, per evitar que l’autonomia quedés encara més laminada amb un instrument descaradament clientelar.

El canvi de cromos és evident: ERC volia arribar a la campanya electoral podent dir que ha donat impuls a l’ordenació territorial i el PSC perseguia poder tenir una menjadora més si, com les enquestes apunten, Montilla no pot repetir com a president i l’alcaldia de Barcelona passa a mans de Xavier Trias. El socialisme, àvid d’oficines institucionals i de pressupostos, pateix pel seu futur a curt i mig termini. Pateix molt. Bastir un poder paral·lel com el de l’Àrea Metropolitana és indispensable per poder parar el cop si arribés el cas que centenars de càrrecs de confiança, amics, coneguts i saludats afins haguessin de deixar aquelles cadires que escalfen des del 1979 o des de 2003. El drama fóra monumental.

Ausàs, un home tranquil i afable, ha rebut el penós encàrrec de defensar allò indefensable. El conseller de Governació, un republicà d’ordre i bones intencions, va explicant les meravelles de la llei de Vegueries però no convenç. Sobretot quan li toca cantar les excel·lències de l’andròmina metropolitana, tant lluny, per història i tradició, dels principis i objectius de l’independentisme democràtic. L’espectacle fa patir. I encara resulta més trist quan Ausàs intenta explicar que, de pas i gràcies a la nova normativa, els consells comarcals acabaran reforçant els equips de govern municipal existents, tot marginant l’oposició de cada ajuntament, la qual cosa implica que, allí on hi ha més nombre de població, el PSC tindrà encara –si és que això és possible– un control més ferri i dur sobre la vida de la gent.

I què ens ha de costar tot plegat? Segons Ausàs, aquest nou horitzó no representarà ni més funcionaris ni més sous públics. Caldrà veure-ho. Mentre, la martingala ja s’ha perpetrat a plena llum del dia. Amb una mica de sort, el Parlament no podrà aprovar la llei de Vegueries abans de les eleccions i, d’aquesta manera, podrem fer les coses –potser– una mica millor i sense tantes trampes. Quan Puigcercós parla de marcar paquet i perfil propi dins del Govern es deu referir a la capacitat que tenen els consellers d’ERC de triar el color de les cortines del despatx.

Publicat a:http://www.catalunyaoberta.cat/

Comissió de investigació: Montilla i els fonaments de la democracia.

2010-01-29T14:25:00.008+01:00

Em va sobtar que Montilla fes servir la en la resposta a la carta d'Artur Mas on li demanava de constituir una comissió d'investigació; la frase: "La crítica com el poder té límits". I com a argument va mirar d'evitar la comissió d'investigació sobre l'incendi d'Horta, acusant la oposició de fer electoralisme de la mort de 5 bombers .

Sí cert, els límits de la crítica estan en la decència. Però la obligació de la oposició és ser crítica amb les actuacions del govern i demanar responsabilitats. Greu seria sí el poder del Govern no tingues límit i la crítica tampoc, de fet a diferència d'aquest cas; no és el Govern qui ha de criticar a la Oposició per exercir la seva funció democràtica, si no al reves. I sent el Seu el partit que més poder ostenta de Europa occidental. Més merescuda i necessària és la crítica i el control que se'n pugui fer de les actuacions del Govern. I si no passes no viuríem en una democràcia.

Sobre el segon argument. Pot ser tan legítim l'argument del govern i els de l'oposició. inclús tan electoralista pot ser voler la comissió per part de la Oposició com voler evitar-la, i evitar el desgast electoral, per part del Govern. Però davant el flux d'informacions que arriben de l'incendi i que contradiuen les actuacions i declaracions oficials fan pensar més en errors i situacions que requeririen la explicació per part dels responsables en la extinció de l'incendi. I aquest argument es independent de quins siguin el Govern i l'Oposició.

No, per fer electoralisme del morts, als que s'ha de tenir tot el respecte. Si no, per la vida dels professionals que actuen en situacions similars i els perills en què poden incorrer, si no és sap i no es corregeixen els errors que ha mostrat l'extinció de l'incendi d'Horta.

I més cal saber que ha passat perquè a vegades sembla que hi ha consellers i secretaris generals intocables per la crítica. No afirmo en cas que siguin els culpables de l'incendi. Déu me'n Guard, si comparem responsabilitat i culpabilitat. Perquè al ser els caps dels Cossos involucrats els obliga a ser responsables i donar explicacions i justificar les seves actuacions per a aclarir uns fets que ara per ara són dubtosos.

On no hi ha dubte és en el desconeixement que té el president de la Generalitat de quins són els fonaments de la democràcia.

Any electoral: Necessitat de Canvi.

2010-01-25T22:40:00.008+01:00

Ens espera prop d'un any agònic de legislatura i la "precampanya" electoral ja inaugurada pel Partit Socialista és farà molt llarga.

Suposadament les eleccions són al Novembre però ara per ara la data real és una incògnita. Segons vaig llegir a Jordi Barbeta (però desgraciadament no trobo l'enllaç). José Montilla esta entre dos focs respecte la data de la convocatòria d'eleccions. Per una banda els seus socis voldrien arribar fins al final i allargar la legislatura el màxim possible.
Però els capitosts socialistes no voldran arriscar-se a que les eleccions i l'efecte d'una derrota se'ls encomani als seus feus de poder a les locals (i diputacions) i a tres ciutats capitals on podrien perdre l'alcaldia: Barcelona, Girona i Tarragona.

Sobre la precampanya iniciada per CiU fa uns dies a diferència d'un to fosc o d'emfatitzar en la necessitat de canvi, que hauríem suposat d'un partit d'oposició. Parteix d'un to positiu i "bon rotllista" amb un logo rejovenit inclòs. Jo ho trobo molt encertat; ja que no pot confiar solament en el seu votant tradicional. Per la pròpia política catalana amb la dificultat d'haver de superar un tripartit format exclusivament per a allunyar-la del poder i dissoldre-la.
Els espots van en aquest sentit de mirar de captar un nou públic objectiu més ampli i canviar la imatge de marca de la formació.
Per això cal felicitar a David Madí i el seu equip. I per una Banda perquè s'ha canviat la imatge de partit de Govern que feia antipàtica la CiU d'abans de 2003 per alguns sectors de la societat catalana o que no la veien més què com un partit de gent gran.
De fet una cosa és clara en José Zaragoza ha quedat descol·locat amb les seves campanyes Gobbelianes, ha estat contraposat amb un missatge d'il·lusió i esperança.

Però és millor sempre ser positiu. Els efectes negatius de gestionar el legat que han deixat al seu pas els dos tripartits ja se'ls trobarà qui arribi a la Generalitat.
I un desgovern seria un suïcidi nacional perquè són en els moment difícils és quan cal un lideratge.

I en aquest cas la inevitable comparació entre Mas i Montilla que ens trobarem en campanya electoral; no té color.
Entre algú que sabut dirigir a un partit que creien mort i enterrat sense Pujol i Poder (sigui sumat al seu mèrit el demèrit dels altres) i ha canviat i maldat renovar un partit amb els vicis i defectes de 23 anys de poder interromput i que era un partit que queia antipàtic a molts sectors de la societat. O un President que tot sol ha dinamitat la imatge pública amb la qual s'havia intentat minimitzar els defectes comunicatius, vestint-lo de gris però eficaç gestor. Però que entre altres no pot cessar a dos consellers de incompetència demostrada, què semblen disposats constantment a superar la sàtira que els fan a Polònia.

Magnífic article de vicent Sanchís sobre la precampanya electoral.

2010-01-19T19:43:00.002+01:00

http://www.catalunyaoberta.cat/statics/files/Sanchis166.pdf

Vídeo de la contracampanya.

He tingut problemes tècnics i no l'he pogut pujar al blog.

Traspassos fantasmes (Prat i Rodalies).

2010-01-13T22:57:00.006+01:00

He estat uns dies fora de Vacances a Malta i he deixat el blog desatès i sense haver-me acomiadat com hauria.

Puc dir que a la meva Arribada a Catalunya puc constatar que res ha canviat en el pla polític, no hi ha sentència de TC ni res digne de menció tret dels "traspassos" de Rodalies i el Prat.

Parlem del Prat: De fet de la constitució de la nova societat gestora del Prat no crec que en deguem esperar un traspas que valgui la pena des de el punt de vista català. Després de que PP i PSOE estiguin d'acord no comparteixo l'optimisme del Govern de poder millorar-ho en la tramitació parlamentària, ni què el PSc tingui influència en la seva part gran el PSOE. Si he entès la proposta de Fomento la idea seria separar la gestió de la infraestructura del aeroports del tràfic aeri. Aquí tenim un problema perquè això vol dir que no canviarà res però ho remourem tot. Perquè la part important i sucosa què és que els aeroports competeixin per obtenir SLOTs, vols, freqüències i hubs perquè el Prat a l'hora de la veritat no sigui un aeroport subsidiari de Barajas en vols intercontinentals i Europeus, cosa que no canviarà.

La nova AENA aeropuertos serà una societat partida en tres divisions: Madrid, Barcelona i la resta. On l'Estat a Traves d'AENA conservara en exclusiva els dos trossos més sucosos i tindrà un 51% de poder de decisió en el consell i deixarà un 30% a Ajuntaments i governs autonòmics i 19% a Empreses. És a dir Generalitat i ajuntament de Barcelona poden parlar i discutir sobre temes menors i obtenir alguna concessió com les licències de botigues però en les coses realment importants manarà i decidirà AENA. Sobre els altres és deixarà una privatització major i suposo que entraran grans companyies espanyoles del ram de la construcció i probablement la logística Abertis. Serà una empresa deficitària però les empreses i entitats publiques podran tenir més autonomia.

Rodalies: Pel què he entès el que l'Estat ha transferit és el deute. La Generalitat no posseirà ni les vies ni les maquines, sols serà particip de la gestió infraestructura, es dir controlarà les tarifes, les reclamacions i la les freqüències lo últim ho trobo positiu. I El govern central sols cobrirà una part del deute i la resta recaurà en la Generalitat. Si hem de fer cas al conseller Nadal i esperar a un any que vagi millor anem malament perquè si és fa un traspàs és perquè representi immediatament una millora pel ciutadà.

Resum: A mi em fa pudor a gat per llebre al igual que el balanç dels aeroports presentat per AENA costa de creure que el Prat i Barajas siguin deficitaris a ser que hagin imputat una forta amortització al balanç de les noves infraestructures.

Vergonya de President.

2009-12-31T02:30:00.005+01:00

En un missatge institucional per part d'un cap de Govern o Estat aquest actua de manera oficial. Ha de oferir una imatge representativa de la institució que ostenta i que sigui prou amplia per ser acceptada pel conjunt de ciutadans del seu país. I els representi com a cap de Govern i no com a cap de partit o cartell.

I no obstant, aquests missatge del president de la Generalitat, José Montilla, s'ha apropiat de l’últim missatge institucional de cap d’any d’aquesta legislatura per fer campanya electoral. És sorprenent i absolutament inèdit, en democràcies representatives. Què el President fagi servir un discurs institucional per a fer un us partidista.
Recordant que: "El 2010 és un any electoral i que en els comicis els catalans podrem decidir amb el nostre vot si volem aturar-nos, retrocedir o buscar falses dreceres."

En la seva vessant institucional el president de la Generalitat ha de actuar com a president de tots el catalans. No com a primer secretari del Partit Socialista. I tots els catalans tenen el dret a que, quan el seu President actuï de forma oficial, el seu President representi el conjunt més ampli possible de la ciutadania i no solament pels que el van votar.

Si el President actua mogut per un estrany síndrome s'abstinència electoral. Li convé de enrecordar-li, que, llavors esta entre les seves atribucions fixar i avançar la data de les eleccions.
Gairebé queda un any de legislatura i el President sembla disposat a seguir dinamitant la poca imatge què resta de la què va voler vendre en campanya electoral de persona seriosa i eficaç gestor.

El propi President ja ens ven un any agònic de tripartit 2 amb una sessió de inestabilitat de política encara major. Havent encetat el propi President la precampanya electoral. Que impedeix als partits del Govern marcar paquet? Mostrant encara més divergències, discussions i paràlisi en el sí del Tripartit, que com en el cas de totes les excentricitats d'ICV seran pagades pels ciutadans, augurant un any agònic políticament. Just en el moment que ha de sortir la sentència de l'Estatut, traspassar rodalies i parlar de la gestió de l'Aeroport del Prat.

Escolti estalvi'ns la agonia i convoqui eleccions avui.

Curses de braus.

2009-12-29T11:16:00.007+01:00

Davant la ILP sobre la Prohibició de les corrides de Braus. Jo votaria a favor de ser diputat. Jo soc partidari de si s'ha de prohibir ha de ser per raons objectives per motius de crueltat amb els animals i per fer un espectacle de la mort. Raó què va ser esgrimida per prohibir les caceres de guineus amb gossos al Regne Unit.

Tot ser enemic de l'estatisme i l'intervencionisme estatal en tots els àmbits de la vida pública o privada. Crec esgrimir la llibertat com l'argument per defensar les curses de braus em sembla ridícul. Sobretot si els propis defensors de les curses diuen què el espectacle esta en declivi d'assistència. Els propis usuaris farien amb el temps que les curses no fossin viables i desapareguessin, per tant estalviem-los la agonia. I si comparem el nombre de signants a favor i en contra 180000 a favor i els intel·lectuals (o pseudointel·lectuals) a favor topem amb un argument clau en el funcionament de la democràcia; el pes de l'aritmètica a l'hora de decidir.

Soc del tot contrari a dir què són una festa forastera imposada i espanyolista, si no en tot cas apropiada per l'espanyolisme més caspós. Els Braus són una tradició molt estesa al llarg de tota la conca mediterrània i és molt popular en la forma de correbous o passa-bous en les terres de l'Ebre. Fer servir les vísceres per justificar una acció i perquè s'ho hagi apropiat Espanya podria ser contraproduent i és retroalimentària amb els arguments viscerals de la Brunete. Crispant la redacció i duent-la al lloc on la Brunete la vol portar, on es senten còmodes, el debat identitari igualant un sentiment de part important de la població contra un costum salvatge a una provocació nacionalista i com a un atac a Espanya.

Deixem que la caspa, la irracionalitat i la bíl·lis la posin la Brunete. No cal gaire esforç per deixar-los en evidència com a troglodites cavernaris. És divertit veure portades del tipus: "Cataluña se independiza de la fiesta nacional". I sumem la expectació que ha dut internacionalment la entrada de la ILP al parlament retroalimentada per la coincidència amb les consultes del 13D. On els mateixos blocs que eren enfrontats respecte l'eix nacional han votat a favor i en contra de la tramitació de la llei. Sí: CiU*, ERC i ICV i No: PSC-PSOE*, PP i C's.

*: Deixen als seus diputats llibertat de vot.

Bon nadal a Tots i bon any nou

2009-12-26T11:11:00.005+01:00

El resum del 2009 no ha estat bo. Crisi econòmica i política. Sort què apart de qüestions personals que m'han anat bé; col·lectivament hi ha alguna cosa que serveix com deia deia el Marx que no feia gràcia: "D'opi del poble" amb l'Esport que a més té tots els elements per ser considerat una religió.
Sent a més el Barça de la lliga 2008-2009 i 2009-2010 fins ara un referent de valors. Sense el compromís, el treball, constància i l'esforç sense els quals la genialitat no hauria donat aquests fruits. Per això avui per avui el Barça és el Club amb més seguidors al món.

Per als que no siguin del Barça almenys hauran gaudit del com, si els agrada el futbol de toc.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Trossos

2009-12-22T20:06:00.002+01:00

Trossos

Vicenç Villatoro

Periodista

Cinc de sis; sis de sis; guanyar

Cinc de sis
Sóc un barcelonista clàssic, a l’antiga. Quan faltaven cinc minuts perquè s’acabés el partit amb l’Estudiantes de La Plata, ja m’anava imaginant com començaria el meu article. Arribar a sis finals i guanyar-ne cinc és un percentatge excel·lent, un gran èxit. I més encara perdent aquesta amb una sensació d’absoluta superioritat, davant d’un equip tancat darrere, duríssim i mimat per l’arbitratge. Sempre és bo que quedi algun objectiu encara no assolit per a l’any vinent, perquè si aquest any ho guanyem tot, què ens quedarà per somiar de cara al futur? Del que es tracta ara és de posar-s’hi amb força per tornar-hi l’any vinent.

Sis de sis
Però va marcar Pedro i ja es va veure que el partit i el Mundial de Clubs serien per al Barça. I llavors em vaig adonar que tot i que durant més de quaranta minuts m’havia estat empescant arguments raonables i plausibles sobre les virtuts de perdre amb dignitat, resultava molt millor encara guanyar amb dignitat. Que bona part dels arguments que m’anava injectant una estona enrere eren sobretot consolatoris: analgèsics per substituir la victòria i poder pair la derrota. No dic que fossin arguments falsos, al contrari. Però el fet de guanyar els escombrava tots. I el resultat anímic era molt millor.

Guanyar
Potser aquesta és la millor contribució a l’esperit col·lectiu dels catalans que ha fet el nou Barça i molt particularment el d’aquest any fantàstic: el plaer de guanyar amb dignitat. No ens enganyem, l’objectiu de l’esport –i d’altres coses– és guanyar. I guanyar sent el que ets, el que tu mateix has decidit que vols ser, amb el teu estil i la teva identitat. El Barça de Guardiola ha ensenyat això a un país que històricament ha estat més acostumat a tornar a començar admirablement després de perdre i a trobar justificacions raonables a les derrotes, que no pas a celebrar amb naturalitat les victòries.

Diari avui. 21/12/2009.

Reflexions al 13-D

2009-12-20T20:44:00.002+01:00

Crec què hem de dir que ara què el 13-D l'hem acabat de pair voldria dir algunes reflexions vistes en perspectiva.

Si considerem què és la votació en sí una l'inici de un cursa de fons. No ens hem de rascar les vestidures per no haver fet l'esprint més ràpid. Si comparem amb les últimes consultes oficials oficials i situacions similars podem estar satisfets de la participació.

Comparant amb les eleccions europees, el referèndum de l'estatut, la constitució Europea o els resultats electorals de C's (tenint el altaveu de la Brunete al seu darrera). Sense què hi hagi hagut ni crides a la participació (PP, PSCPSOE; falange i C's i a OSona PxC han cridat a l'abstenció), dels partits favorables no han fet una campanya proactiva a favor de la participació amb els seus mitjans. No havent rebut els electors les targetes censals i propaganda electoral a les cases. Havent estat escassos els mitjans i una molt escassa "campanya electoral"mediàtica.
Podem considerar la participació molt bona. A més afegint el factor distorsionador en la participació dels grups de població que normalment legalment no votarien.

Hem de afegir a més un gran capacitat de mobilització i de donar-se a conèixer davant la premsa estrangera que ha estat altaveu(he d'afegir a part la radio pública nord-americana) de les consultes i a més sumat a la presència de observadors internacionals. Sobretot en vista al ridícul fet pel govern català a Copenhaguen, havent d'entrar com ha ONG. I amb els seus màxims dignataris sota terra com els talps. I què pot ser s'ha retroalimentat amb la ILP sobre les curses de braus.

Més enllà, del gran èxit que representa el 13-D cal anar amb compte amb els factor que poden ser un perill per les conseqüències de les consultes. 1r de tot la pressa. Ja sigui per organitzar les consultes com per treure'n redit. L'èxit de les consultes ha Osona ens ha d'ensenyar com s'ha fet la feina ben feta amb una participació per sobre la mitjana. Hem de vigilar i no voler precipitar-nos a fer consultes a Barcelona o fer una ILP si no hi ha garanties de fer ho bé.
2n fer autocrítica i veure en què han fallat les consultes de, Pe: Constantí amb una participació del 13%.
3r: Fer servir el cor en substitució del cap. I escenificar dissensions i retrets i posar en practica accions autodestructives.
4t- Menystenir que el fet què Barcelona i Girona són capitals de la nació i de província. Els partits pro-abstenció difícilment s'arriscaran a boicotejar i deixar què en una ciutat coneguda mundialment el si guanyi de carrer. I segurament faran campanya pel no com a mal menor.

Recordant a Gandhi. Primer t'ignoren, Desprès se'n burlen, desprès t'ataquen i finalment guanyes. Tenint clar el referent que les consultes solament són un inici de cursa ara cal tenir present què ens cal anar en paraules de ALT: Vista a l'horitzó, pas curt i ferm i mala llet.
Tenir en compte què és una cursa de fons i l'objectiu final és celebrar un plebiscit i guanyar-lo.

L'article que Zapatero no llegirà.

2009-12-18T01:20:00.002+01:00

Crisis (16): enterrar a Keynes

Per Xavier Sala i Martín, Columbia University, UPF y (LA VANGUARDIA, 17/12/09):

Una de las frases más archirrepetidas del economista más famoso del siglo XX, John Maynard Keynes, es: “En el largo plazo, todos estaremos muertos”. Con ello, Keynes quería decir que las políticas económicas debían centrarse en sus efectos inmediatos e ignorar sus consecuencias futuras. Por eso, la recomendación estrella de Keynes para acabar con la gran depresión de los años treinta fue el aumento del gasto público financiado con deuda. Su argumento: el dinero que el Gobierno gastara tendría efectos inmediatos sobre la demanda mientras que la deuda generada no tendría consecuencias negativas hasta un futuro lejano… pero eso no era problema porque, para entonces, “todos estaríamos muertos”.

Durante mucho tiempo, muchos creyeron que Keynes tenía razón. Y los políticos del mundo entero se dedicaron a gastar y endeudarse cada vez que venía una recesión. Con los años, la idea fue perdiendo adeptos. Por un lado los economistas notaron que la duración de la gran depresión había sido excepcional. La mayoría de recesiones eran mucho más cortas. De hecho, eran tan cortas que entre que el Gobierno decidía y aprobaba los programas de gasto, organizaba los concursos públicos de adjudicación y comenzaban las obras, la crisis ya había terminado, por lo que el gasto llegaba a la economía cuando no se necesitaba.

Por otro lado, durante los años ochenta y noventa, se vieron claramente las consecuencias de un excesivo endeudamiento: igual que pasa con todas las familias, cuando un Estado se endeuda por encima de sus posibilidades llega un momento en que los acreedores le cortan el grifo. Entonces sólo se pueden hacer dos cosas: aumentar dramáticamente los impuestos y reducir drásticamente el gasto. El problema es que ambos tienden a causar una profunda recesión. Eso es exactamente lo que pasó en países de América Latina y Áfricadurante la llamada “crisis de la deuda” de los ochenta y en países asiáticos y europeos durante los noventa. Estaba claro, pues, que eso de que la deuda no nos debía preocupar no era exactamente cierto y decenas de países de todo el mundo lo aprendieron por la vía más cruel. Eso puso el último clavo en el ataúd del keynesianismo tradicional: en el largo plazo no todos estábamos muertos. ¡En el largo plazo quien estaba muerto era Keynes!

Parecía que todo esto eran lecciones bien aprendidas. Al menos eso es lo que enseñábamos en las facultades de Economía y eso es lo que hacían los ministros de Finanzas de los países bien gestionados que incluso llegaban a tener superávits fiscales por si las moscas. Pero luego, con la crisis del 2008-2009, sucedió algo asombroso: ¡todo lo que habíamos aprendido durante un siglo se lanzó por la borda! Presas del pánico del momento, profesores, economistas y políticos que hasta entonces habían sido sensatos, abandonaron su cordura y aplicaron los programas de dispendio público más grandes que jamás ha visto el hombre (o la mujer). Los déficits fiscales y la deuda pública aumentaron hasta límites que sólo dos años antes habrían sido catalogados de locura. De hecho, en los países de la zona euro eran ilegales porque violaban los pactos de estabilidad sobre los que se había construido la moneda única. Pero nada de eso pareció importar. El beneficio económico a corto plazo era lo único relevante y las nefastas consecuencias de la deuda eran ignoradas porque sus efectos ocurrían en el largo plazo y “en el largo plazo estamos todos muertos”. Keynes había resucitado.

El problema es que, cuando el 2009 todavía no ha finalizado y todavía no estamos muertos (y algunos países como España ni siquiera han salido de la crisis), el largo plazo parece haber llegado. Y es que los mercados financieros ya están anunciando problemas para algunos de los estados que más se han endeudado. Las primas de riesgo de la deuda española, griega e irlandesa son cada día más altas. Es decir, el riesgo de morosidad de esos países aumenta diariamente. Las primas de seguro que se pagan para asegurar a los acreedores del Gobierno español han subido en un 75% (repito ¡75%!) en los últimos cuatro meses. Eso ha hecho reaccionar a las tres grandes empresas de rating (firmas independientes que evalúan el riesgo de que un gobierno no pueda pagar lo que debe y se convierta en moroso), que han hecho movimientos. La empresa Fitch Ratings ha bajado la categoría de los bonos del Gobierno de Grecia dos veces en pocas semanas. Por su parte, Standard & Poor´s ha rebajado la perspectiva de su valoración del Gobierno de España de “estable” a “negativa”. Finalmente, Moody´s predice que España es el país con mayor riesgo económico de Europa para el 2010.

Esta situación no es buena. Todavía no es dramática pero no es buena. En el mejor de los casos, todo esto quiere decir que ya no queda margen para la expansión fiscal. Si es así, a las economías que todavía no han salido de la crisis, como la española, sólo les quedan las famosas reformas estructurales de las que tanto se habla y de las que tan poco se sabe. En el peor de los casos, los acreedores pueden cerrar el grifo del crédito que obligue al Gobierno a equilibrar sus cuentas subiendo impuestos y reduciendo gasto de un día para otro. Cuando uno actúa pensando que los costos de largo plazo no deben ser tenidos en cuenta, uno acaba intentando salir de una crisis plantando las semillas de la siguiente. Y es que, a veces, el largo plazo llega muy pronto. Tan pronto que lo mejor que podemos hacer es reinstaurar la cordura fiscal… y enterrar a Keynes.

Referèndum de llibertat

2009-12-12T23:01:00.000+01:00

EL DRET A VOTAR SI ES VOL CONTINUAR A ESPANYA O NO

Referèndum de llibertat

Alfons López Tena / Notari i director executiu d'Osona Decideix

Demà, 13 de desembre de 2009, per primera vegada molts dels nostres conciutadans tindran l'oportunitat i el dret de votar si volen o no continuar a Espanya, si volen o no un Estat propi independent per a Catalunya. Mai ningú no ens ho ha preguntat, mai ho hem pogut decidir. A Osona, i gràcies a la iniciativa i el treball de més de 2.000 voluntaris, el cos de gestió electoral Osona Decideix organitza el referèndum de manera coordinada en 34 dels 51 municipis, un 95% de la població d'Osona, 117.932 persones que tenen dret a vot i són tots els empadronats en data 1 d'octubre de 2009, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Catalunya som tots, no només els nascuts ací o els vinguts d'Espanya, també els vinguts d'altres països, des del moment que, empadronant-se, s'integren a la comunitat catalana. No hi ha raó per discriminar els immigrants segons el seu origen, que tinguin dret a vot els vinguts d'Espanya i, a les eleccions municipals i europees, els vinguts d'Estats membres de la Unió i aquells Estats amb qui el govern espanyol signa convenis, i no en tinguin els altres immigrants, igualment empadronats. També hem ampliat el dret de vot a les persones entre 16 i 18 anys, com ja s'ha fet en democràcies avançades europees i americanes. Serà més difícil assolir una alta participació, perquè uns i altres no poden votar a les eleccions i referèndums oficials i no tenen experiència prèvia, però sempre val la pena eixamplar els drets democràtics.

LA PREGUNTA SOTMESA A REFERÈNDUM ÉS: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?".

MÉS ENLLÀ DEL SENTIT DEL VOT, perquè tan legítim i català és votar sí com votar no, o votar en blanc, és important decidir i votar. Davant de qüestions que afecten el present i el futur hem d'evitar, per sobre de tot, la indiferència. Per això és important votar, perquè ningú no pugui decidir per nosaltres. A un referèndum oficial, que pot fer-se sobre qualsevol qüestió, inclosa la independència de Catalunya, com va reconèixer el Tribunal Constitucional (STC 11-IX-2008), només li cal perquè el convoquin i l'organitzin les administracions públiques, el permís del govern espanyol, que no el dóna. Per això l'organitzem des de la societat, amb la força de la gent i el treball sacrificat de milers de voluntaris, amb molt pocs recursos econòmics, i no depenent de cap partit ni administració. Tothom és ben rebut, amb tothom en parlem, amb tothom comptem, però ningú ens mana ni ens mena. És plenament legal i constitucional, com ha reconegut el ministre de Justícia, i tot ho fem dins la més estricta legalitat, perquè som demòcrates i respectem i complim les lleis vigents.

EN DEMOCRÀCIA, LES DECISIONS ES PRENEN votant. És la manera més educada, pacífica i cívica de fer sentir la pròpia veu. La pràctica de la votació és la forma assenyada de decidir quin ha de ser el nostre futur. Per això és important saber:

Que pot votar tothom que tingui 16 anys o més i estigui empadronat, sigui quina sigui la seva nacionalitat.

Cal votar amb el DNI i a la població que hi consta com a lloc de residència, i si es resideix en una altra cal acreditar-ho amb el volant d'empadronament. També es poden identificar les persones amb els documents oficials: passaport, carnet de conduir, targeta de residència.

No es recollirà cap dada dels votants, ni el nom ni l'adreça, només es registrarà a l'ordinador el número del DNI o el de la targeta sanitària (en el cas dels estrangers) per evitar la duplicació de vots. El número s'esborrarà quan finalitzi el recompte de vots. Ningú sabrà mai qui ha votat i qui no.

Es pot votar de manera secreta i amb plenes garanties anticipadament, mitjançant voluntaris que recolliran aquests vots anticipats, fent de correu, i amb una doble garantia superior a la del sistema oficial: s'ha de signar dues vegades, al llibre-registre i al sobre que conté el sobre amb el vot, per evitar manipulacions. Llibres i sobres es destruiran quan finalitzi el recompte de vots. És el sistema establert legalment per a iniciatives legislatives populars i per al vot anticipat als col·legis professionals.

Als municipis on hi hagi més d'un col·legi electoral es podrà votar indistintament en qualsevol d'ells, connectats en xarxa.

NO ERA VINCULANT EL REFERÈNDUM sobre la Constitució Europea, ni el de l'OTAN, però no hi ha govern ni partit que gosi no acatar el vot no vinculant dels ciutadans, perquè qui no respecta el vot del poble perquè no és vinculant s'arrisca a ser castigat a les eleccions,on el vot és vinculant.

PER QUÈ ENS CONVOCA EL GOVERN ESPANYOL a referèndums no vinculants per votar la Constitució Europea, o la integració a l'OTAN, i no per votar la continuïtat o no dels catalans a Espanya? Per què podem votar els Ajuntaments, el Parlament català, l'europeu, les Corts espanyoles, i no podem votar sí o no a la independència de Catalunya? Per què els governs espanyols ens deixen votar la Constitució i l'Estatut, i no si volem o no Estat propi independent? Per què no ens deixen votar que volem ser espanyols, si la majoria així ho decideix? En democràcia, tots els projectes es guanyen o perden votant, i la nostra societat és madura, assenyada i lliure, preparada per decidir. Demà molts ho faran, en pau, amb civisme i serenor, amb l'alegria que dóna la democràcia i el goig d'haver superat tots els obstacles que els governs espanyol i català, i alguns ajuntaments, han erigit per impedir i dissuadir que el poble voti. No se n'han sortit, perquè no és possible en democràcia posar un morrió a la boca de la gent ni atemorir tothom. Al Quebec van votar en referèndum oficial els anys 1980 i 1995, la majoria va votar no, i no son independents. A Montenegro ho feren l'any 2006, la majoria va votar sí, i són independents. Són dotzenes els referèndums oficials sobre la independència que s'han celebrat a Europa i arreu del món, de Noruega a Timor, d'Irlanda a Comores, i la voluntat de la majoria preval. És la democràcia, on mana el poble. Ara votem en referèndum no oficial, aviat ho farem en referèndum oficial, perquè el govern espanyol, del PP o del PSOE, no es podrà negar a donar-nos permís. Som a la Unió Europea, tenim una democràcia consolidada, volem votar, votarem i decidirem.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 12 de desembre del 2009

13-D

2009-12-11T16:10:00.006+01:00

Aquest diumenge 170 municipis faran un exercici de democràcia i preguntaran als seus 700000 empadronats a quin Estat volen pertànyer. No és una pregunta menor tot i la manca de valor jurídic d'aquesta macro-enquesta però pot tenir un pes polític molt gran i condicionar l'acció dels 2 principals partits nacionalistes. I ha retratat el PSC què s'ha oposat i vetat la consulta allà on ha pogut.

Tot i la transcendència de la consulta, aquesta esta sent ignorada des de el mitjans espanyols. Entre ells a TV3 i Catradio. La marató donarà una excusa per tapar-ho tot. Al final com passa a Cuba per saber la veritat del que hi passa aquell dia haurem de informar-nos a través dels mitjans estrangers. com la BBC o Le Monde.

Desprès de 30 anys de democràcia, davant la involució neojacobina de l'Estat Espanyol i amb la passivitat dòcil de la Generalitat i el president Montilla. Calen respostes a la laminació de l'Estatut. Una fou l'editorial, en sí, una declaració d'amor maltractat a Espanya què des d'allà fou resposta amb virulència i desdeny.
L'altra ve de les urnes amb una declaració de defensa de la nostra dignitat. Dient què si la constitució ens és una cotilla volem anar més enllà.

Per dignitat cal empènyer a la gent d'aquests municipis a votar ja què els resultats amb una participació com a mínim major del referèndum de l'Estatut. Seran el millor altaveu per dir que la dignitat no és regala i una revolta contra la prepotència i la bilis que arriben de Meseta enllà.

El tripartit de la responsabilitat

2009-12-01T23:30:00.001+01:00

Contraposo el títol de l'article fent referència a la ja acostumada responsabilitat del tripartit on la noticia no és què Govern i oposició és posin d'acord en temes transcendents de país; com passa amb normalitat a Arreu si no que la noticia a Catalunya és què el govern es posi d'acord en alguna cosa diferent de fer d'oposició de la oposició. sovint algun(s) dels socis petits del Govern ens han acostumat a despenjar-se i paralitzar la acció de govern i fer tasca d'oposició de manera hipòcrita per marcar paquet quan veuen que les lleis tenen garantit suport de la majoria del parlament.

Durant la LEC ja va donar-se un estranya combinació de Tripartit de partits centrals disposats a tirar les lleis endavant. I en la proposta de reducció de l'Impost de Successions i Donacions també és donarà tot i què CiU tingui la intenció de suprimir l'impost en cas d'obtenir la presidència de la Generalitat.

El dibuix de d'aquest hipotètic tripartit de la responsabilitat; la Suma de: CiU+PSC-PSOE+ERC sembla el de la faula de la sociovergència. Però no l'és, ja què vaig raonar perquè era inviable aquesta formula i perquè pel PSC-PSOE els costos de ser el soci petit en un govern de coalició eren més grans que els beneficis que els podia donar.
Per això s'aferraran a la Formula dels tripartits o buscarien un partit de Govern de la oposició, el PP, en un pacte a la basca. Se què és política ficció a Catalunya. No s'ha donat mai però tampoc han sumat mai una majoria estable (58 diputats (PSC-PSOE, PP i C's) avui, 68 és la majoria absoluta) Però a Euskadi sí i s'ha donat.

La crueltat de les Hemeroteques

2009-11-25T00:57:00.003+01:00

Mentrés que el MH President Montilla per una banda defensa la legalitat del text. Les Hemeroteques castiguen, com marca el sempre oportu Cimeraextra, les paraules del President.

Totes les valentes paraules en defensa de l'estatut dirigides al TC no sols es troben en entredit per la Hemeroteca. Com algú pot defensar amb seriositat i amb fermesa quelcom ell n'està totalment en contra? Si no que hem d'afegir, a més, els fets de la seva etapa com a ministre de Industria. Com presentar el conjunt de esmenes al text del Estatut que ara diu defensar, retirar la llicència per emetre a TV3 a les balears i País Valencià o bloquejar el domini punt ct.

No obstant no ens ha de sorprendre; ja que es completament coherent amb la defensa que sempre ha fet el PSC-PSOE dels drets nacionals des de temps de la LOAPA i les continues declaracions dels capitans d'aquell partit.

REPUGNÀNCIA

2009-11-20T20:36:00.000+01:00

REPUGNÀNCIA

"L'actitud militant i 'hooligan' pro-PSOE de Sopena és un dels mals dels nostres dies"

Toni Aira

Anava a dir "la manipulació feta art". Però no. Millor. La manipulació feta carn. Més prosaic. L’art és tota una altra cosa. Recorden aquella imatge del Mundial del 86, quan en la repetició del gol d’Emilio Butragueño en l’Espanya-Dinamarca van poder veure’s en pantalla les sigles PSOE? Diuen que llavors Enric Sopena era director General d’Informatius de TVE. La TVE del PSOE amb majoria absoluta. I el cas és que d’errades, i més de tècniques, n’hi poden haver un munt cada dia, a totes les televisions, i pot passar-li a tothom. Però l’ombra de sospita sobre les intencions de Sopena va existir en el seu moment i mai no ha deixat de ser-hi. Per què? Per la seva actitud militant i hooligan pro-PSOE. És un dels mals dels nostres dies. L’endogàmia i la identificació excessiva entre periodistes i polítics.

Algun dissabte, veient el programa La Noria, hi he pensat. Divideixen la taula de debat polític en dos, com les dues Espanyes que sempre ens han volgut vendre que es contraposen però que després a l’hora de la veritat acaben coincidint en allò que els importa de veritat. Normalment acostumen a coincidir en la seva crítica implacable a tot nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, i es van intercanviant el fuet per fustigar segons a quina de les dues faccions li sigui útil o no en aquell moment el partit “nacionalista perifèric” de torn.

Però el drama és que aquella taula moderada per Jordi González compta amb polítics sense que així els titllin oficialment. I això és trampa. És manipulació on participen com a voluntaris periodistes convertits en propagandistes. Mai en una banda de la taula he escoltat crítiques substancials al PP. Mai en l’altra he captat el contrari respecte del PSOE. Fins i tot hi detecto un hooliganisme que els polítics, segons com, són molt curosos de manifestar en públic, si bé és cert que aquest no és el cas de totes ses senyories. Vegis l’exemple de Joan Ferran.

Aquest diputat del PSC, quan hi tractes personalment, és tot finezza, bones paraules i fins i tot té com un parlar capellanesc que convida a la conversa en veu baixa. Però no sabem exactament què li passa pel cap quan es posa davant d’un teclat per escriure al seu blog, que es deixa anar. Ja ho fa en viu i en directe quan li’n donen la consigna, però via online acostuma a destapar-se més. Aquesta setmana, Ferran i Sopena han tornat a coincidir. En el fons, en la forma i en la manipulació. Tots dos contra l’enemic comú: contra el sobiranisme catalanista que els ataca el fetge. Evidentment no estic parlant del nacionalisme de Joan Puigcercós, a qui curiosament tots dos fa molt que no critiquen amb ganes. D'un temps ençà Joan Laporta és el seu particular Anticrist. D’ell, Sopena ha arribat a dir que li produeix “repugnància”. I el cas és que a més de faltar en quant a formes, falta a la veritat. Manipula. Ho fa, per posar només un exemple, quan diu que Laporta el repugna per “donar suport a dos presumptes delinqüents i a amics de vostè, Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, coreligionaris (?) seus, no tant en termes de sigles o de partit, com des d'una perspectiva més global o ideològica”. I llavors posa en boca de Laporta allò que aquest no va dir mai. Perquè el president del FC Barcelona no va dir en la seva intervenció a la Fundació Catalunya Oberta que la detenció de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta fos un atac contra Catalunya. Va criticar les formes, simplement comparant-les amb les que han existit abans amb d’altres (en aquest cas espanyols). Laporta va veure en la ciutadania catalana de Prenafeta, Alavedra i (per cert, no se n’oblidi, senyor Sopena del seu correligionari) Bartomeu Muñoz una motivació en l’escenificació vexatòria del pas dels detinguts per l’Audiència de Madrid.

Manipula les frases, n’obvia les parts que no són útils per al seu exercici de propagació i, en definitiva, bàsicament posa al descobert la naturalesa de les seves fòbies, que no responen a res d’especialment racional, i que en canvi sí que ho fan per la via de les vísceres, que és allò que l’uneix als Ferran o als Miguel Ángel Rodríguez, per exemple. Laporta els produeix repugnància a tots per igual. No és casual. No és una qüestió personal. És estructural. D’estructura mental i ideològica. Allò que defensa Laporta és la causa real de la repugnància dels Sopena. I això, sumat a la repercussió mediàtica del president blaugrana, els ataca els nervis de forma irreprimible. Quan els venen basques, és això que les provoca. Certes idees i la possiblitat real que puguin quallar políticament i socialment.

Happy hours i palles Extremenyes.

2009-11-12T13:15:00.006+01:00

La administració pública sovint peca d'excés intervencionisme. Des de una concepció digna del socialisme més reaccionari que perverteix el llenguatge auto-anomenant-se progressista: Què entén que l'Estat, en el sentit de l'administració, ha d'intervenir en qualsevol àmbit microgestionant a les persones per al nostre bé en tots els àmbits de la vida de les persones, incloent l'àmbit privat. Sobreregulant àmbits menors. I no se'n amaguen són un govern de petits gestos.

És il·larant que des de Extremadura és vulgui vendre com a educació sexual un curs què té com a una única finalitat la auto-exploració i l'hedonisme del gaudir amb un mateix. I no a la adquisició de bons hàbits sexuals com la prevenció de les MTS o la lluita contra els embarassos no desitjats. És veu que l'excés de Administració pública, al voltant del 30% de la població activa i un superàvit fiscal obtingut gràcies a la "solidaritat" dels altres té una correlació negativa amb l'eficiència i eficàcia de l'us del pressupost públic.

Suposo que en certa manera aquesta és una forma de formació professional en l'àrdua i ingrata tasca de gestionar els diners dels altres.

Com diu el gran Dessmond: "En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració. Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner."

A Catalunya el tripartit no és queda curt tampoc. I tampoc és el primer cop. Fent una llei que no podrà implementar i menys avaluar el compliment, però això sí podrà sancionar als locals. La prohibició: De barres lliures, 2x1s i Happy hours. Per desgràcia ve de la percepció més caduca i despòtica. La administració és creu què ens ha de lliurar de la responsabilitat de beure amb responsabilitat i vetllar per la nostra salut. com si els pobres mortals no fóssim capaços de beure amb responsablement (o no) sota la nostra responsabilitat i l'estimable ajuda del Cos de Mossos d'Esquadra i de les Policies Municipals. A més ho fa sols incidint solament en en la modalitat com bevem.

Per desgràcia l'aplicació és el què em preocupa i és podria fer el mateix estalviant als locals la inseguretat jurídica i les inspeccions pujant el impost especial sobre l'alcohol. Aquest tampoc solucionaria el tema però incrementaria la recaptació pública. Si ets addicte a l'alcohol té's indiferent el preu; et cal i el necessites. Tampoc disminuiria substàncialment el cost què té per la sanitat els comes etílics de matinada i les cirrosis i pot ser baixaria testimonialment l'abús d'alcohol.

Resposta a l'home del sac.

2009-11-08T10:17:00.009+01:00

Home et responc amb un article el teu comentari de l'article anterior, planteges un bona reflexió i requereix una explicació amplia.

Tot i que tot pacte pot ser justificat. Jo soc contrari que mite de la sociovergència deixi de ser un mite. Juntament amb l'ercquidistància; aquest mite apareix i desapareix misteriosament en campanya electoral. De fet qui l'enarbora com una gran probabilitat i un dogma de fe és des de les files d'Esquerra. Com a justificació del tripartit: "Socialistes i convergents són iguals per tant per què no hem de pactar amb els socialistes si són el mateix i a més son d'esquerres" (versió del meu jerki de capçalera).
O des de les files del PSC-PSOE com a avís a als seus socis. Però que els socialistes no desitgen perquè sent ells la força petita tenen molt a perdre i massa poc a guanyar.

Com a govern la sociovergència és viable com a Govern de gestió per donar calma i confiança en una situació convulsa o fer pactes com la LEC. Els governs de Gran Coalició o inclús d'Unitat són una formula de Govern comuna, tot i què en casos extraordinaris, als països Europeus amb democràcies consolidades. Entengueu; casos d'Emergència: crisis, inestabilitat social o Guerres, etc.

En el cas català. Una raó per oposar-se és què sent els CiU i PSC-PSOE partits centrals. Seria una estranya situació govern-oposició. L'alternaria recauria en partits ara per ara "outsiders" a Catalunya com Reagrupament, Esquerra, PP i ICV que tenen segments molt definits però no centrals. I això generaria encarà més desafecció a causa de la falta d'alternatives atractives, (comunisme, conservadurisme espanyol més ranci o republicanisme) sumat a la confusió causada per la col·lusió de les dos famílies ideològiques amplies diferenciades, per una banda la opció centrista catalanista (socialdemocràcia a democràcia cristiana) i la família de centre-esquerra nacionalment espanyola.

En el cas català la sociovergència és una formula nova, en l'etapa Pujol era impensable pel cost que podia tenir per al PSC i amb el tripartit ha estat molt puntual.
CiU, Reagrupament i CUP representen projectes nous o renovats i el tripartit és un projecte molt conservador; sobretot per la banda socialista. I l'electorat difícilment entendria un canvi i la renovació que cal que passes per la suma dels dos grans partits que han ostentat el poder des de la transició i en cada elecció és disputen la Presidència. Encara menys sí el principal partit de la oposició opta per formar govern amb el partit que ha ostentat un autèntic monopoli a tots els nivells de la administració els últims 6 anys i a molts llocs ininterrompudament des del 1979.

En una situació actual soc de la opinió que la Generalitat no ha de ser una mera gestoria, si no ser referent un model de país i una manera de fer; I no sols en política pressupostària i econòmica si no també de país, construcció nacional i de reivindicació i defensa dels interessos catalans. I un pacte amb el PSC-PSOE on els últims aspectes lligaria massa les mans i seguiria subordinant la política catalana a l'espanyola.

I en tot cas, la situació des de el punt del meu punt vista catalanista i des de l'independentisme el què convé és què el catalanisme polític torni a governar. Perquè sense un govern Català clarament catalanista no ens podem ni plantejar refer els passos fets enrere nacionalment en els últims anys i encara menys poder plantejar-nos assolir cotes de sobirania més altes què les actuals. I encarà menys avançar cap a un Estat propi.

LA SOCIOTONTERIA

2009-11-05T09:48:00.001+01:00

"Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa"

Toni Aira

Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.

Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.

La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. Perquè no ha existit, no existeix i no existirà mai fins que la part “socio” o la part “vergent” deixin de ser el que són. Això és, partits de govern. Alemanya, un país on diuen les coses pel seu nom, ens ho ha deixat clar fa poques setmanes. La suma de dos partits grans, cath all, amb aspiracions reals d’assolir la presidència d’un país, té resultats de resta sempre, sempre, sempre per a aquell que en el pacte queda com a subsidiari, és a dir, sense el cap de govern. Angela Merkel s’ha cruspit el seu soci de govern socialista i fins fa quatre dies ministre d’Economia i Finances, Frank-Walter Steinmeier. Exactament el mateix que passaria si Artur Mas tingués José Montilla de conseller primer (ja superades denominacions absurdes i estrangeres com el tema vicepresidència). I el mateix que passaria si Mas fos el número dos d’un govern amb Montilla de president. Voler projectar aquesta possibilitat no és ridícul, no és ingenu, no és absurd. És del tot intencionat, calculat i constitueix una maniobra de distracció en tota regla. Al PSC ara li convé fer córrer de nou aquesta brama perquè així indirectament segueix anivellant més responsabilitats amb els convergents a propòsit del cas Pretòria. “Clar, governarien junts perquè roben junts”, podria pensar més d’un incaut. I això als més implicats en el cas ja els està bé. És allò de la Catalunya esquitx.

En paral•lel, a Esquerra aquesta llegenda urbana sociovergent ja li està bé. “Si poden governar junts PSC i CiU vol dir que són el mateix, i per tant en Puigcercós ja pot pactar tranquil amb el PSC perquè al capdavall res no els diferencia de CiU”, podria pensar algun altre ciutadà anònim dels ben adoctrinats. I via. I a anar parlant-ne tot sabent que fent-ho bàsicament la intenció està en marejar el personal.

Per cert que, segons m’arriba de bona font, els típics “marcats” com a sociovergents a can socialista (els Castells, Tura i tres més) podrien estar amenaçant de nou amb tirar pel dret i a fer la seva, PSC de Montilla enllà, passades les properes eleccions catalanes. Diuen que a Nicaragua ja la cosa no els provoca ni un somriure de tendresa. I és que directament hi compten tant com amb la sociotonteria.

Aparegut al singular digital el 5/11/2009.

Persecució

2009-10-27T17:20:00.006+01:00

El tripartit tremola i les enquestes fan què no sumin i tres persones els treuen la son i el ciment de la cadira: L'un és l'Artur Mas en les enquestes CiU amenaça perquè en totes les enquestes puja i aquesta és la tendència: A causa de la situació econòmica i social, mala gestió, incompliments sistemàtics de ZP.
Paradoxalment PSC és l'únic partit del Govern què es manté i els seus socis s'enfonsen i inclús perilla la alcaldia de Barcelona què per primer cop en 32 anys d'ajuntaments democràtics pot abandonar les mans socialistes.

Apart hi ha dos outsiders: El Reagrupament dirigit per Joan Carretero i el Probable salt de Joan Laporta a la política. Que el tripartit considerà una amenaça política greu. Perquè poden contribuir a l'enfonsament de aquesta nau a la deriva que ha estat el govern de Catalunya els últims anys.

La resposta del govern ha estat llençar la inquisició Espanyola a la carrega amb mètodes que ja estem acostumats a veure dintre el més profund de la Península, incloent les filtracions dels sumaris judicials.

El linxament per part dels mitjans afins i públics s'ha semblat una mena d'esport de buscar el disbarat més gros mai escrit. va començar per dinamitar i atacar a Joan Laporta i Reagrupament.

Ara la gran oportunitat d'evitar la debacle i aferrar-se a una cortina de fum l'ha donada el cas Millet i on els mitjans han mirat de convertir en el cas CiU. Per atacar a Artur Mas. Les aportacions fetes per ell a la Fundació Trias Fargas a traves de convenis amb el Palau. Legals, però dubtosament ètiques; perquè de cas contrari a hores d'ara ja ens ho haurien dit. Al igual que el Tripartit mateix, legal però èticament molt dubtós d'aprovar o el propi finançament públic (per part d'administracions socialistes i de l'obra social de Caixa Catalunya) de la Fundació del PSC-PSOE.
No obstant aquests són una petita part dels fons malversats.

Dia a dia continua el linxament i la acció inquisitorial i propagandística dirigida i magnificada a traves dels mitjans i els professionals dels mitjans públics què eufòrics s'han apuntat a la croada propagandística per a desgastar a CiU. Irònicament venint d'un govern que deia què "despolítitzaria els mitjans públics".
Pel què és veu ells saben que no poden guanyar votants, perquè ho fan bé i què els voten com a vot de càstig per tant la seva tàctica; passa per a desmobilitzar els votants de CiU a veure si així poden sumar. Com diria Alfonso Guerra: "Mejor perder con los nuestros que ganar con los suyos".

arguments a Favor i en contra de la Independència de Catalunya

2009-10-22T22:30:00.000+02:00

Aquests són uns arguments que he trobat és interessant penjar no sols per veure els resultats d'aquests debats i/o comparar-los amb debats fets a altres cadenes com el debat a TD8 en: "Amics, coneguts i saludats".

Si no per comparar la diferent tipologia de l'argumentació tant en el camp Sí com del No. I la diferent apel·lació del arguments i la tipologia dels tertulians.
Com a Exemple he posat el debat fet al Programa de BTV: "Els uns i els Altres".

Debat BTV 1/7
Debat BTV 2/7
Debat BTV 3/7
Debat BTV 4/7
Debat BTV 5/7
Debat BTV 6/7
Debat BTV 7/7

Esteu d'acord amb l'argumentació de les opinions i què us sembla el resultat final? Creieu que un debat a escala catalana o en un altra cadena hauria tingut el mateix resultat?

Cornuts i pagar el Beure

2009-10-18T22:15:00.002+02:00

Sento no haver escrit durant tant temps; he estat un temps sabàtic què m'he agafat devorant sèries.

La pujada d'impostos encarà cueja tot que sigui ja un tema una mica antic vull treure-li la pols parlant de qui pagarà.

El mateix dia què vaig parlar dels informes en un text anterior. Vaig trobar-me a la tertúlia del món al RAC1 del mateix dia un comentari esfereïdor sobre la pujada d'impostos.
Un dels tertulians comentava que tècnics del ministeri d'Economia deien que de la Pujada d'impostos Catalunya ho contribuiria amb un 21% a hisenda.

Fent números bàsics 21 és més gran que 19,2 i 16, és a dir PIB i població. Per tant Catalunya és un cop més molt més "solidària" del que li pertoca; alhora que disminueix la inversió pública com denúncia CiU.

Nosaltres no podem ser sempre els ases dels cops ni ser els què amb el nostre esforç fiscal paguem el bucle: Destrucció d'ocupació, increment de la despesa pública, increment del dèficit, increment d'impostos i destrucció d'ocupació.
Crec què com a acte de responsabilitat CiU ha complert vetant uns PGE que ni generen solucions a la crisi, ni creen el clima perquè els agents econòmics creïn ocupació o posen les bases per solucionar els problemes estructurals d'Espanya (Catalunya inclosa).

Benvinguts a la República Socialista Soviètica de Catalunya.

2009-10-06T22:47:00.005+02:00

agraiments a Bacus per aquesta gran imatge, és increible, fantàstica.

El tripartit pateix un transtorn parànoic greu sobre la llibertat de premsa i opinió digne del existent en estats totalitaris. On tot pensament independent i desviat de la ideologia oficial és mal vist, vigilat, controlat i/o reprimit.

Enlloc de Europa Occidendal, amb l'únic cas mitjanament comparable l'Itàlia de Berusconi, un Govern ha ostentat en democràcia tant control sobre el mitjans i tanta obsessió per a controlar-los i per depurar veus dissidents i tenir-hi periodistes que accepten les instruccions o pitjor no necessiten instruccions. La imensa majoria dels mitjans han esdevingut dòcils: afins, controlats o comprats. I tot i així, la seva paranoia és si han pogut difondre el seu missatge i si els mitjans reflectixen la seva acció de govern o si aquesta s'explica prou a la opinió pública.

Encara algú pot creure què el tripartit no pot mostrar la seva acció de govern o els mitjans no ajuden a explicar-la. cosa impensable que no sigui així tenint tal control d'aquests, pot ser llavors el dubte pot ser si existeix aquesta acció de govern, perquè per poca que fos seria noticia. Al igual què la noticia en els mals anomenats "pactes nacionals" perquè són mers pactes de govern on mai es posen d'acord amb l'oposició i si ho fan no es posen d'acord amb el propi govern.

Com no oblidar la construcció de la imatge dels seus grans líders i el culte a la personalitat del Líder ha estat una constant en tots els règims totalitaris. Pot ser per això hi ha la obsessió per si la imatge que donen els mitjans (al Polònia) els afavoreix.

Un altre exemple aquestes obsessions totalitaries és l'informe sobre els articulistes dels mitjans als quals classifiquen segons les seves opinions i afinitat al govern; amb un cost de 27.000 € a carrec de la butxaca de tots els ciutadans, quan perfectament podria haver estat encarregat per a us intern de qualsevol dels partits del govern.

Parlant de informes inútil avui dimarts 5 de setembre al món a Rac1 entre les 9-11 el diputat Jordi Turrull ha narrat la dificultat per obtenir informació per part de les conselleries sobre els informes inútils. I què el propi govern admet què el 16% són de dubtosa utilitat.

El 2010 en l'urna tindrem l'opció de trencar el mur i acabar amb la majoria del tripartit que ofega nacionalment i socialment Catalunya. La tria serà Mas o Montilla i no són el mateix.