El preu de Montilla

Montilla ha demostrat ser un pèssim gestor i això té un cost pel país. La incapacitat per obtenir recursos, la baixada d'ingressos, l'hiperdimensionament de la administració i el continu endeutament han incrementat el dèficit de la Generalitat.
A pesar de les crides a l'austeritat té un cost pel ciutadà.

No fa gaires setmanes, en informació apareguda al Singular el conseller Castells informava de un pla d'austeritat que els permetria "estalviar 950m€ " no contractant a 1000 funcionaris nous.
Sí senyor: Això és un estalvi comparable al que em ven ma germana petita quan l'acompanyo a les rebaixes. Qui no ha sentit mai allo de: Valia 79 i m'he gastat 59 i m'he estalviat 20€ i penses i no t'haguessis gastat 59€ no em vendries que t'has estalviat 20. No obstant, aquestes crides a l'austeritat arriben tard, ja que tan sols el 2008 amb la crisi ja fent-se evident el nombre de funcionaris havia crescut un 12% respecte del any anterior.

El tripartit ja ha generat aquest any un deute per valor 4800 m€ i de deute què recaurà sobre els hereus del tripartit. I inclús en el cas més favorable que el finançament "històric" cobrís els 3800m€ que demanava la cambra de comerç encara ens en faltarien 1000.

Perquè us feu una idea al món hi han agències que dediquen a analitzar el "ràting". aquest ràting (o qualificació) equival a l'estudi que fa el banc de la situació financera d'un particular o empresa quan va demanar diners. Com menor és la teva solvència menys confien en tu les entitats de crèdit i més interes et demanen o et deneguen els préstecs.
A la Generalitat li ha passat el mateix les agències han dit què com és menys solvent, més cars ens sortiran els diners que haguem de demanar i més car serà l'endeutament que recaurà en el ciutadà.

Durant les eleccions els socialistes ens van vendre que José Montilla era una eminència gris i un gran gestor. La realitat ens a dit que era un veritat a mitges; és gris i prou, a més de mal gestor.
Ens van vendre l'eslògan: "Fets i no paraules". De paraules n'hi tenim poques i de fets com aquests no ens en calen.

Aviat tindrem de nou la dicotomia Mas o Montilla. Algú encarà opina i ens pot vendre què dóna igual l'un què l'altre?

Cal dir-los el nom del porc

Eugeni Casanova. Aparegut al debat.cat.

Què més pot passar? Els catalans insatisfets amb els polítics són el 86,7 %, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Rècord històric. L’abstenció a les eleccions europees va ser del 62,4% i el vot en blanc, el 2,9 (cinc vegades més que les anteriors). Això, sense comptar els que van votar amb una pinça al nas i els que ho van fer a partits extraparlamentaris.

Els últims tres anys, els funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.000, un augment del 33%. No hi ha hagut nous traspassos i no se sap on han anat a parar aquest exèrcit que costa 2.804 milions d’euros l’any.

L’augment en el finançament que preveu l’Estatut és de 3.800 milions, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. D’aquests, en cauran 1.500 milions amb sort.

L’alcalde de Barcelona paga 26.250 euros mensuals perquè li actualitzin un blog cutre salsitxer que qualsevol becari mileurista faria millor. On van a parar els 25.250 euros restants?

Josep Lluís Carod Rovira ha subvencionat amb 1,4 milions el seu amic i coreligionari Miquel Sellarès, que ja es pot retirar. Si van a mitges, es poden retirar tots dos.

El PSC acaba d’ocupar una de les darreres parcel•les del latifundi, Caixa Girona.

Es justifiquen en la gestió i han sortit empastifats de gairebé tots els temes de país que han volgut gestionar: sequera i transvasaments, mossos, llei electoral, impuls de la llengua, la Corpo, lleis de mitjans... D’Estatut i finançament més val no parlar-ne.

L’ús del català ha caigut en gairebé deu punts en cinc anys, però, ben alliçonats en temes de comunicació, diuen que “el català resisteix bé l’onada migratòria”.

El país està arruïnat i té la dignitat i l’autoestima per terra. I no hi ha futur, perquè està atenallat des de la Meseta per individus que l’odien i el volen arruïnat, indigne i amb autoodi. Ja han perdut la vergonya i van, ras i curt, cap a l’aniquilació. Els mitjans en diuen moderadament “retallada autonòmica” o “entesa neocentralista”, però pretén ser una solució final per liquidar una nosa històrica. L’entesa és, naturalment, entre el PP i el PSOE, i la resta els fan de palanganers.

L’oposició no aspira a altra cosa que a suplantar aquests espècimens.

No hi ha possibilitats de dissidència perquè ho copen tot. Dominen, paguen i gestionen els mitjans i la crítica possible és molt minsa. Quan hi ha algú que protesta, immediatament el denigren amb accions contraposades, totes contingudes en els onze principis de la propaganda de Goebbels. Per exemple, el pobre Ferran Mascarell –que assegura creure encara en el federalisme– s’ha atrevit a dir de forma educada que el pacte que van fer PSC i PSOE per a la transició és mort i que “han de renovar el seu discurs envers l’Estat”. El comissari Joan Ferran l’ha menystingut immediatament amb un exabrupte.

Evidentment, això no és democràcia. Estem en mans d’una partitocràcia dominada per les cúpules que usen els cabals públics en benefici propi. Qui es mogui dins del corral no surt a la foto, en frase proverbial d’Alfonso Guerra.

Què més pot passar? Ho controlen tot, ho manipulen tot, ho tergiversen tot i s’apropien de tot el que poden. Arribats a aquest punt, l’insult no només és legítim i saludable; és un deure cívic: sou uns barruts infectes, uns fatxendes de whiskeria, uns mentiders compulsius i uns cleptòmans patològics. El nom del porc us ve curt.

Un cinturó que és corretja

"Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen"

Vicent Sanchis

El conseller d'Economia, Antoni Castells, ha collat aquesta setmana passada una mica més els departaments del govern. Els havia demanat que retallessin despeses per poder estalviar 900 milions d'euros del pressupost actual i, com que tothom xiulava o mirava cap a un altre costat, ha adoptat una mesura dràstica i ha decidit bloquejar que puguin iniciar expedients nous de despesa mentre no concretin les partides a què pensen renunciar. Des que va començar l'any hi ha tot de queixes a tot arreu. Els corredors de les conselleries són plens d'ànimes en pena que es queixen per el terrible “sacrifici” que han hagut de pair. En realitat, els penitents són uns altres: tots aquells que, d'una manera o una altra, havien demanat ajuda, suport o col•laboració al govern del país. Tot ha quedat congelat, en la millor de les circumstàncies, o reduït.

Segons en quins àmbits la mesura podria arribar a ser fins i tot positiva. En aquest país on abans floria i brollava la iniciativa privada ara qui més qui menys no sap què fer si no rep una subvenció per als seus projectes o capritxos. En aquests darrers anys moltes vegades feia la sensació que l'administració buscava un projecte per poder dedicar una partida pressupostària que tenia distreta. O encara pitjor, massa sovint es tractava de buscar l'excusa pertinent per poder concedir amb una certa cobertura la quantitat assignada a aquella empresa o a aquell grup. No hi ha diners? Potser el revulsiu encara serà positiu. Les subvencions a segons qui no garanteixen ni la bondat ni l'eficàcia de la seva destinació, però, com que cada vegada són més lleugeres, faran menys mal. I ara toca espavilar-se. Selecció natural.

L'únic problema de tot plegat és que a Espanya no tothom s'ajusta el cinturó fins a convertir-lo en una corretja de rellotge. Per enèsima vegada, dissabte José Luis Rodríguez Zapatero anunciava el seu pla d'inversions en el sistema de Rodalies Renfe de la comunitat de Madrid que és l'enveja de propis i estranys. Aquí ja no hi ha esma ni per tenir-ne. I queda clar també que les restriccions pressupostàries fan molt més mal a Catalunya, on la descompensació de la balança fiscal ha estat còsmica en la darrera dècada, que en uns altres territoris de l'Estat eternament afavorits. És a dir, que tothom pateix però que, com sol passar, n'hi ha que pateixen menys. I per acabar d'arrodonir el drama, a Catalunya no queda ni l'esperança del nou finançament. Mentre el govern apuja el deute públic fins els 4.800 milions i retalla encara més el pressupost gairebé 1.000 milions més, quina serà la quantitat final addicional que rebrà com a conseqüència del pacte amb el govern de l'Estat quan el tanqui? Si tothom ha d'espavilar-se, potser ha arribat el moment que la Generalitat faci una ullada als funcionaris que en depenen. Sobretot aquells adscrits a les partides de càrrecs alts o més alts i els que fan grossa la xifra d'uns serveis administratius que ara han d'administrar molt menys.

Aparegut al Singular digital.

Catalans de dretes i els Espanyols d'Esquerres

Una estranya paradoxa de la situació d'espoli què sofreix Catalunya és què en la qüestió territorial els papers teòrics s'inverteixen.

En una Catalunya governada per partits d'Esquerres. Aquestes han acabat acceptant la necessitat un model de "dretes" territorial. Els què acusaven (per excés com els socialistes o per defecte com els de Esquerra) als Governs del President Pujol i CiU de ser: Dretans, victimistes i de defensar el peix al cove. Per pròpia dinàmica de governar han fet seu el model. Amb la limitació d'estar lligats a "Un gobierno amigo!" i la reticència a generar-li costos electorals al PSOE.

A nivell econòmic els tripartits han acabat seguint les tesis del "liberalisme territorial "defensat per CiU: Defensa del dret a la diferència entre els territoris, que les carregues sobre la generació de riquesa no desincentivin la seva creació ni a la llibertat econòmica i els límits a la solidaritat. En el cas català l'Esquerra s'ha adonat per l'exercici del poder què sols limitant la solidaritat interterritorial és pot garantir la solidaritat intraterritorial.

En canvi a el discurs territorial a Madrid tant de PSOE com PP, demostra que tenen una obsessió estranya pel socialisme territorial: Per una banda penalitza i escanya els territoris més rics com Catalunya i Balears, mentre subvenciona sense fi i malacostuma els pobres fins que acaben sent addictes a la solidaritat. Prima la cohesió, la redistribució i la igualtat, sobre la creació de la riquesa i la mobilitat interterritorial del treball i les rendes, i s'ha abusat de la utilització del lèxic ocultant la paraula espoli sota un valor possitiu com la solidaritat.
Estranyament al què hauria de representar un partit conservador com el PP; el PP fa una defensa ferotge d'aquesta falsa "solidaritat territoral".
Què s'adscriu en el pensament econòmic de "socialdemocràcia territorial" que s'entendria més en el cas de les esquerres. I consideren que han de lluitar contra els "privilegis de les comunitats riques" en benefici dels territoris menys rics" quan fan a nivell de persones un discurs invers.

El resultat de la suma dels interessos de PP i PSOE s'acaba en el règim comú de la LOFCA.
Acaba sent el què Friederich Hayek anunciava a Camí de servitud: "Quant l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària de llurs drets". Com actualment qui ara mateix opacament recapta i reparteix és l'Estat i pot redistribuir les aportacions de manera completament arbitrària.

Gran article de'n Jordi Barbeta

UNA ANÀLISI DELS COMICIS EUROPEUS EN CLAU CATALANA I TAMBÉ ESPANYOLA

D'eleccions i els seus efectes

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

PEREPRATS

En els cinc anys que han passat des de les eleccions anteriors al Parlament europeu hem tingut dos governs tripartits a la Generalitat amb hegemonia socialista, i govern socialista a l'Estat, sota l'ordre de Zapatero: "El PSC somos nosotros". Entremig hem aprovat, retallat i referendat un nou Estatut d'Autonomia a la mida exigida pels socialistes, que no s'aplica i que incompleixen impunement. Ha continuat creixent l'espoli fiscal, que ara ens costa més de 3.000 euros per català i any; ha continuat retrocedint la nostra renda per càpita, ara per sota de Melilla; i s'ha consolidat el bloqueig permanent de tota pretensió catalana: ni traspassos competencials, ni recuperació dels nostres impostos, ni gestió aeroportuària, ni seleccions esportives, ni reconeixement del català com a llengua oficial o d'ús ni a les institucions espanyoles ni a les europees, ni representació a les institucions europees. Fa vint anys la revista El Temps informava en portada de l'entrevista entre els presidents de la Generalitat de Catalunya i valenciana, llavors Pujol i Lerma, i titulava: "L'eix mediterrani és el futur d'Europa". Fa poc ho han repetit els actuals presidents. És un futur que continua i continuarà sent futur en el futur. Indefinidament.

EN AQUESTS CINC ANYS POPULARS i socialistes espanyols, que sovint revifen el bon mot d'Unamuno, els huns i els haltres, s'han estimat més esquarterar Endesa i vendre-la a una empresa pública italiana que permetre als accionistes vendre lliurement a La Caixa; i competeixen amb delit a bloquejar i escarnir els interessos dels catalans, bona part dels quals reaccionen enfonsant-se en la síndrome de la dona maltractada: potser si em portés d'una altra manera no em faria tant de mal, potser no m'he explicat bé, en el fons si m'atonyina és que m'estima, tal vegada la culpa és meva, he de lluitar perquè m'estimi, no em deixarà marxar, no sóc prou forta, etc. Són els resultats universals de la subordinació, la submissió, el maltractament i la impotència, destrueixen persones i pobles perquè abans els han xuclat l'ànima.

ELS EFECTES ELECTORALS, CINC ANYS després, són que els socialistes, que controlen més del 90% dels pressupostos públics a Catalunya, és a dir, prop del 40% del PIB català (inclòs el 10% que cada any va a Espanya i no torna), no treuen rendiment a la seva hegemonia, malgrat unes eficaces xarxes clientelars inspirades en el plom o plata mexicà i addictes al tapado i el dedazo. Han baixat 7 punts, han perdut el 23% dels seus vots i el 16% de la seva representació, i aporten un terç de la baixada dels socialistes a tot l'Estat. El suport als socialistes a Catalunya és ara un 7% més baix que el que n'obtenen de mitjana.

LA BAIXADA D'ICV ÉS D'1,1 PUNTS, el 15% de la seva representació, similar a la dels socialistes. Però més pronunciada és la davallada d'ERC, de 2,6 punts, el 22% de la seva representació. És qui ha perdut, proporcionalment, més quota de mercat electoral.

CIU, PER PRIMERA VEGADA DES DE finals dels anys 90, guanya vots respecte a l'elecció anterior, i puja 5 punts, quan fa cinc anys va perdre 12 punts, el 60% dels vots i el 40% de la representació, amb un candidat com Guardans, competent, treballador, intel·ligent, i espanyol. Enguany, un candidat com Tremosa, no menys competent, treballador i intel·ligent, i a més sobiranista, augmenta el suport un 29%.

CAP NOVETAT AL PP, ESTANCAT, i esfondrament dels espanyolistes encara més radicals, C's i UPyD, per sota del llindar de percepció. Fóra, però, insensat menystenir el fet que al PP no li cal un ampli suport català per governar l'Estat, mentre que al PSOE sí. Aznar va demostrar l'any 2000 que uns escassos 12 escons, dels 47 que elegeixen els catalans al Congrés, no són obstacle per assolir la majoria absoluta amb l'escreix de vots que els espanyols aporten a qui promet escanyar més i millor Catalunya. Les pèrdues ací són inferiors als guanys allà. En canvi els socialistes necessiten 25 dels 47 escons catalans només per assolir la majoria relativa a l'Estat, per compensar l'inferior suport que reben a Espanya. En la cursa de l'extremisme nacionalista verbal, que no en el real, el PSOE perd front a PP i UPyD, perd a Espanya, i Catalunya comença a no compensar-li: l'any passat el vot socialista a Catalunya va superar la mitjana de l'Estat un 3%, ara és un 7% per sota. Preparem-nos per a una mutació de Disney a la Warner, de Bambi al Dimoni de Tasmània, de l'engany somrient i les mentides a l'atac frontal. El PSOE no reaccionarà complint les seves promeses, sinó cancel·lant-les; Zapatero no farà fets de les seves paraules, sinó paraules dels seus fets. Lloguem-hi cadires, que ve ofensiva despietada, primer de tot contra aquell PSC que "somos nosotros", fins a la submissió total. Allò que Zapatero i Montilla van fer-li a Maragall, amb qui ho farà Zapatero a Montilla? Qui serà el Montilla de Montilla?

DOS TERÇOS DELS CATALANS NO HAN votat els partits parlamentaris, que com sempre han presentat llistes tancades i bloquejades, han amagat als electors els candidats que els ha plagut, han designat els candidats sense cap contesa democràtica ni entre militants ni entre simpatitzants, i han allunyat electors d'elegits al màxim, en circumscripció de tot l'Estat, la més gran d'Europa; i tot això per elegir un Parlament que no decideix els pressupostos, ni el govern ni el president, ni les lleis, que no té els poders que tenen tots els parlaments en democràcia, i on els tres grans grups, populars, socialistes i liberals, voten conjuntament més del 70% de les vegades, sense relació de cap mena entre el sentit del vot dels ciutadans i l'acció de govern i oposició derivada. Que els ciutadans reaccionin abstenint-se, i multiplicant per cinc el vot en blanc, no produirà cap més efecte que un tancament de files de la classe política i el seu blindatge enfront dels ciutadans: el següent pas serà, com ja ha presentat el govern tripartit al Parlament, bloquejar els referèndums per iniciativa ciutadana, sotmetent-los a una aprovació prèvia dels partits via Parlament, és a dir, del govern que el mana. A tots els països dels món que admeten els referèndums per iniciativa popular n'hi ha prou de recollir les signatures necessàries per celebrar-los i votar, sense cap més requisit. Només a Catalunya s'exigiran dues aprovacions polítiques, la del govern espanyol per imperatiu constitucional, i la del govern català perquè ara ho vol imposar el tripartit per llei. Com més abstenció, més limiten els partits la democràcia; com més la limiten, més abstenció.

Publicat a l'Avui.

Plan E(stafa).

El plan E ja supera els 100 dies de gràcia i podem fer un balanç inicial. I aquest per desgràcia és desolador.

Cap de les 4 àrees de treball ha assolit els seus objectius: Famílies, empreses, ocupació i financeres. Hi una una cinquena àrea però seria injust que la critiques perquè és de objectius a llarg termini i no es veuran resultats en els cent dies de gràcia.

Financeres: Han consistit a incrementar el Fons de Garantia de dipòsit per imitació dels països de l'entorn. Va intranquil·litzar a la gent amb una dosí de fatxenderia innecessària sobre la fortalesa del sistema financer espanyol primer i als pocs dies començar a incrementar els fons de garantia de dipòsit, igualant i fins i tot superant els plans realitzats pels països Europeus. Ara s'ha vist amb la caiguda de CCMA que tal fortalesa no era tal.

A l'Agost CiU ja va demanar al Congreso què és realitzessin operacions de mercat monetari per capitalitzar els mercats financers. El executiu va aprovar a l'octubre injectar 100.000m€.
Doncs al Gener sols havien sortit a subhasta 10.000m€, i sent la primera subhasta un fiasco, i des de llavors les subhastes han anat amb comptagotes. Com pot ser?
Ja què el mercat monetari és el sistema més ràpid i eficaç en sistema financer occidental de drenar o injectar diners de sistema és ràpid i eficaç. Fins al punt que ni els neokeynessians neguen la importància de les operacions en el mercat monetari com les més àgils.

Plans d'ajut a les empreses: Els fons ICO per a ajudar les empreses amb crèdits tous han estat ineficaços el sistema és massa lent, burocràtic i encarcarat per ser eficaç. Què s'ha fet bé els fons ICO s'han ampliat per poder finançar les operacions de circulant i no solament les operacions inversió. Però el sistema no és prou agil per compensar el tancament de la aixeta per part dels bancs com denúncia la patronal.
Sumat a una total falta de flexibilitat que els sindicats havien acceptat per part dun Zapatero que ha decidit posar al davant la política social i la protecció social a combatre la crisi; ha dificultat la supervivència a moltes empreses.

Suport a les Famílies: És van fer plans i anunciar a Bombo i plateret, que les famílies que quedessin a l'atur podrien posposar entre altres el pagament de la hipoteca durant 2 anys. Els bancs no han aplicat la mesura i ni els bancs ni el públic sabia mesos després de l'entrada en vigor com és podia aplicar la mesura.

Foment de l'ocupació: Aquesta part és sens dubte la que menys m'agradava del pla i més dubtes em generava. Perquè per desgràcia no era segons el meu criteri una manera allargar artificialment la entrada a l'atur de treballadors dels sectors afectats pel desinflament de la bombolla immobiliària. Alhora aquest plans funcionaven amb el copagament per part dels ajuntaments i molts ajuntaments com el de Salou estan financerament amb l'aigua al coll.

Els diners haurien estat millor usats en comptes de en fer rases en agilitzar els punts de suport a les famílies i suport a les empreses.

Així doncs no considero positiu el plan E, a priori les actuacions semblaven correctes i en el bon sentit. Desgraciadament el problema ha estat d'eficàcia en la seva aplicació què ha estat inadequada i lenta. Pot ser els fruits acaben de veure's d'aquí uns mesos i he d'escriure rectificant el meu escrit. I tot que m'agradarà fer ho si es dona el cas. Per desgràcia no crec què això passi.