Thank You For Reaching Out About This Opportunity
Fa 3 setmanes
divendres, 3 d’agost del 2012
Catalunya Madrid ni parlar-ne.
Vaig sentir recentment que el president de la federació Madrilenya de Futbol volia concretar un amistós Catalunya Madrid el Juny de 2013 amb motiu del centenari de la anterior.
La Federació catalana hauria de desestimar completament participar-hi. Ja què aquest partit va en contra de tota la feina feta per les seleccions catalanes els últims anys.
Per desgràcia la Federació Catalana de Futbol encara no ha confirmat la desestimació
de la oferta de la federació madrilenya.
Excepte per alguns il·lusos aquest no és un Catalunya-Espanya ni el rival serà una "Roja", no ens deixem enganyar per molt que l'escenari sigui un Bernabeu o un Calderon; o Jugadors com Raúl González, Egea o Fernando Torres puguin defensar la camiseta madrilenya o l'àmbiemt sigui el que podria haver en un xoc entre les dues Corees. Aquest no és un partit contra “La roja", tot i què n'hi hagué un el 1947 amb victoria catalana, per cert. Actualment és impossible que es produeixi segons la llei espanyola, a la que el partit estaria sobmés, El plantejament de la Federación Madrilenya és d'un enfrontament entre comunitats autònomes, entre regions i sense cap altra repercussió.
I aquesta es la raó per la qual la Federació Catalana hauria de dir que no. Perquè va en contra de les seves campanyes en què demanen la presència de Catalunya als escenaris internacionals competint com un igual amb altres seleccions oficials.
Per això, la transcendència dels partits amistosos que la selecció juga per Nadal als catalans ja ens sembla poca, i en volem més, a pesar de la legislació espanyola. però com a mínim compètim contra equips de països o de nacions que busquen el mateix reconeixement com nosaltres.
Madrid ni és Federació reconeguda ni aspira a ser-ho i no ho aspirarà mai perquè és senten plenament reconeguts per la selecció espanyola.
Convé exigir que a la Federació Catalana. què no es marqui un autogol i la resposta sigui negativa, ràpida i ferma.
diumenge, 4 de desembre del 2011
La majoria silenciosa
Us afegeixo aquest magnífic article de l'analista polític Marc Gafarot.
La majoria silenciosa
"La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat"
Marc Gafarot i Monjó
El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals.
Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques.
Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina.
La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.
La majoria silenciosa
"La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat"
Marc Gafarot i Monjó
El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals.
Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques.
Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina.
La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.
dijous, 1 de desembre del 2011
Mas-Terribas, combat final?
Volia penjar aquest article de Toni Aira. De cara a l'entrevista que hi haurà avui del MH president Mas. Diguem que valdrà la pena mantenir el canal. Perquè serà una entrevista sense contemplacions a l'estil anglosaxó.
"Tots dos mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui"
Toni Aira
Es perdran l'entrevista que avui a TV3 sa directora li farà al president de la Generalitat? Si em responen que sí és que no tenen sang a les venes. I és que, món orxatavenístic a banda, no em negaran que aquest cara a cara sí, no com el de Rajoy i Rubalcaba, promet.
Sobretot perquè hi haurà preguntes i respostes. "Ui, quina cosa!", dirà algú de vostès, soferts lectors. Però creguin-me quan els dic que tal i com està el pati político-periodístic, això de trobar una entrevista on el periodista pregunta de veritat i on l'entrevistat no respon tot xiulant sona com exòtic. No ens ho perdéssim, doncs.
Artur Mas, quan el burxen, és més ell. Gaudeix del foc creuat. Hi juga. No fa de frontó de pilota basca, estil José Montilla, de manera que l'entrevistador (quan pregunta) no sembla que sigui violent o irreverent, sinó que simplement demostra que fa sa feina.
Mònica Terribas, per la seva banda, arriba a l'entrevista hipermotivada. Els qui la coneixen ho tenen clar. Ahir n'hi havia que n'esperaven la dimissió immediata després que el Consell de la CCMA, amb el seu president Enric Marín al capdavant, la desautoritzés donant el vist i plau als plans de retallada del Govern respecte de TV3. No la coneixen.
Terribas, com Mas, mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui al president en motiu del seu primer any de govern. Perquè si aquesta d'avui és l'última entrevista que Terribas li fa al president com a directora de TV3, només serà perquè des de la cúpula de sa pròpia casa l'han deixat sola i en evidència. Ara! Aquesta nit ens demostrarà que ella sempre està sol•lícita per al combat. Potser massa? Això ja que ho jutgi l'espectador.
"Tots dos mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui"
Toni Aira
Es perdran l'entrevista que avui a TV3 sa directora li farà al president de la Generalitat? Si em responen que sí és que no tenen sang a les venes. I és que, món orxatavenístic a banda, no em negaran que aquest cara a cara sí, no com el de Rajoy i Rubalcaba, promet.
Sobretot perquè hi haurà preguntes i respostes. "Ui, quina cosa!", dirà algú de vostès, soferts lectors. Però creguin-me quan els dic que tal i com està el pati político-periodístic, això de trobar una entrevista on el periodista pregunta de veritat i on l'entrevistat no respon tot xiulant sona com exòtic. No ens ho perdéssim, doncs.
Artur Mas, quan el burxen, és més ell. Gaudeix del foc creuat. Hi juga. No fa de frontó de pilota basca, estil José Montilla, de manera que l'entrevistador (quan pregunta) no sembla que sigui violent o irreverent, sinó que simplement demostra que fa sa feina.
Mònica Terribas, per la seva banda, arriba a l'entrevista hipermotivada. Els qui la coneixen ho tenen clar. Ahir n'hi havia que n'esperaven la dimissió immediata després que el Consell de la CCMA, amb el seu president Enric Marín al capdavant, la desautoritzés donant el vist i plau als plans de retallada del Govern respecte de TV3. No la coneixen.
Terribas, com Mas, mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui al president en motiu del seu primer any de govern. Perquè si aquesta d'avui és l'última entrevista que Terribas li fa al president com a directora de TV3, només serà perquè des de la cúpula de sa pròpia casa l'han deixat sola i en evidència. Ara! Aquesta nit ens demostrarà que ella sempre està sol•lícita per al combat. Potser massa? Això ja que ho jutgi l'espectador.
dilluns, 21 de novembre del 2011
Illes en un mar blau cel.
Les eleccions espanyoles del 2011 han deixat una escombrada general del PP a arreu. A arreu? Bé, no del tot, a pesar de les crides del PSOE al vot de la por a "l'agenda oculta" del PP. El PSOE a patit la pitjor derrota de tota la seva historia. Pagant durament la seva mala gestió de la crisi i haver mentit el 2008. També en surten derrotats els moviments socials i els sindicats.
En aquest país blau cel hi ha dos illes Catalunya i Euskadi, irònicament pintades també d'un blau de diferent to, on el PP no és hegemònic. Tot i les campanyes de bipartidisme manifest; demostren tenir un mapa electoral propi més enllà de l'enfrontament dreta-esquerra en clau espanyola.
El PP que no deixa de ser explícitament un partit nacionalista espanyol. Més enllà de la crisi que l’ha portat a la presidència del govern Espanyol.
Serà un problema mantenir la aparença de no ser teledirigit per Alemanya i les institucions europees. On avui, la comissió Europea ja li ha recordat que ha de reduir el dèficit. Amb una contestació social i sindical què el PSOE no va tenir i sense suports electorals. i que no genera excessiva confiança internacional un partit que ha pensat més en les eleccions i veure passar el cadàver de Rodríguez que resoldre la crisi.
Al País Basc i a Navarra ha retrocedit. El descens del PSOE no li ha estalviat el descens electoral. El nacionalisme basc va en ascens la suma entre el PNB i Amaiur supera la suma del PP i la del PSE-EE. Si el nacionalisme basc decidís ara girar cap al sobiranisme seguint els passos de l’esquerra abertzale, ara legal després de la fí d'ETA, tindrien la majoria assegurada, almenys de partida. I per si no n’hi havia prou, a Navarra el vot basc s’acosta al 30 per cent. per cert, l'esquerra abertzale ha obtingut representació a Navarra dos dècades després.
També què a Catalunya el seu partit no ha respost a les expectatives i la centralitat se li escapa. Sí, el PSC ha perdut rotundament les eleccions. Per segon cop insistir en la revalida contra "les retallades" de CiU els ha ajudat a perdre onze escons dels 25 què tenien.
Tornem al PP: tot i haver estat fregant en les enquestes un triple empat i fregar la victòria amb els dits aquesta se la endut CiU clarament en vots i escons. ERC ha salvat electoralment els mobles i tornant a fer un discurs indepentista explicit i ha aturat la seva caiguda. Juntament amb el congrés d'ERC i els canvis en la seva direcció més nacional. Fan que, malgrat que no tingui la majoria necessària al Parlament, Convergència i Unió no serà ara una víctima tan fàcil. Artur Mas pot decantar-se per pactar amb Esquerra Republicana i mantenir l’exigència d’un pacte fiscal ambiciós, sense el fantasma d'haver de dependre del PP al Parlament.
Es probable què si ha de desgastar el PP el PSC-PSOE postcongrés pugui ser també un suport del Govern si convé a Ferraz.
Si Mariano Rajoy manté el discurs del últims anys solament pot aspirar l'únic suport els vots dels diputats de l’unitarisme ultra de Rosa Díez, i si la crisi no remunta, haurà de considerar més seriosament les pretensions del president de la Generalitat. Catalunya continua sent una anomalia molesta per al PP. Un lloc on ha pujat, però ni de bon tros com esperava.
Mariano Rajoy té un greu problema que es diu crisi: financera, econòmica i de deute (un probable de sobirania). I no obstant, els resultats electorals li han fer retornat els dos fantasmes que sempre han torturat tant la dreta com l’esquerra espanyoles: Catalunya i el País Basc, enmig la tempesta perfecta econòmica, continuen respirant i votant diferent. I no comprant el discurs de més Espanya i menys autogovern i resisteixen a tombar les "anomalies perifèriques". I per sort per Catalunya en aquesta legislatura Amaiur sembla què centrarà més l'atenció dels punts de mira dels mitjans madrilenys.
En aquest país blau cel hi ha dos illes Catalunya i Euskadi, irònicament pintades també d'un blau de diferent to, on el PP no és hegemònic. Tot i les campanyes de bipartidisme manifest; demostren tenir un mapa electoral propi més enllà de l'enfrontament dreta-esquerra en clau espanyola.
El PP que no deixa de ser explícitament un partit nacionalista espanyol. Més enllà de la crisi que l’ha portat a la presidència del govern Espanyol.
Serà un problema mantenir la aparença de no ser teledirigit per Alemanya i les institucions europees. On avui, la comissió Europea ja li ha recordat que ha de reduir el dèficit. Amb una contestació social i sindical què el PSOE no va tenir i sense suports electorals. i que no genera excessiva confiança internacional un partit que ha pensat més en les eleccions i veure passar el cadàver de Rodríguez que resoldre la crisi.
Al País Basc i a Navarra ha retrocedit. El descens del PSOE no li ha estalviat el descens electoral. El nacionalisme basc va en ascens la suma entre el PNB i Amaiur supera la suma del PP i la del PSE-EE. Si el nacionalisme basc decidís ara girar cap al sobiranisme seguint els passos de l’esquerra abertzale, ara legal després de la fí d'ETA, tindrien la majoria assegurada, almenys de partida. I per si no n’hi havia prou, a Navarra el vot basc s’acosta al 30 per cent. per cert, l'esquerra abertzale ha obtingut representació a Navarra dos dècades després.
També què a Catalunya el seu partit no ha respost a les expectatives i la centralitat se li escapa. Sí, el PSC ha perdut rotundament les eleccions. Per segon cop insistir en la revalida contra "les retallades" de CiU els ha ajudat a perdre onze escons dels 25 què tenien.
Tornem al PP: tot i haver estat fregant en les enquestes un triple empat i fregar la victòria amb els dits aquesta se la endut CiU clarament en vots i escons. ERC ha salvat electoralment els mobles i tornant a fer un discurs indepentista explicit i ha aturat la seva caiguda. Juntament amb el congrés d'ERC i els canvis en la seva direcció més nacional. Fan que, malgrat que no tingui la majoria necessària al Parlament, Convergència i Unió no serà ara una víctima tan fàcil. Artur Mas pot decantar-se per pactar amb Esquerra Republicana i mantenir l’exigència d’un pacte fiscal ambiciós, sense el fantasma d'haver de dependre del PP al Parlament.
Es probable què si ha de desgastar el PP el PSC-PSOE postcongrés pugui ser també un suport del Govern si convé a Ferraz.
Si Mariano Rajoy manté el discurs del últims anys solament pot aspirar l'únic suport els vots dels diputats de l’unitarisme ultra de Rosa Díez, i si la crisi no remunta, haurà de considerar més seriosament les pretensions del president de la Generalitat. Catalunya continua sent una anomalia molesta per al PP. Un lloc on ha pujat, però ni de bon tros com esperava.
Mariano Rajoy té un greu problema que es diu crisi: financera, econòmica i de deute (un probable de sobirania). I no obstant, els resultats electorals li han fer retornat els dos fantasmes que sempre han torturat tant la dreta com l’esquerra espanyoles: Catalunya i el País Basc, enmig la tempesta perfecta econòmica, continuen respirant i votant diferent. I no comprant el discurs de més Espanya i menys autogovern i resisteixen a tombar les "anomalies perifèriques". I per sort per Catalunya en aquesta legislatura Amaiur sembla què centrarà més l'atenció dels punts de mira dels mitjans madrilenys.
dissabte, 5 de novembre del 2011
Demagògia i representació directa.
En vistes del terrabastall causat per la proposta del primer ministre Iorgos Papandreu. En què proposava portar a referèndum els ajustos econòmics i l'acceptació del pla de rescat. Aquesta proposta ràpidament ha trobat aquí a Catalunya, defensors de "la democràcia participativa" secundant la proposta i esgrimint-la contra les retallades. Dient que s'hauria de consultar si la població vol ajustos o un increment de la pressió fiscal. Donaria com a resultat frenar i alentir aquestes respostes que van ser molt difícils de consensuar per la proximitat de les eleccions.
En la situació actual cal emprendre respostes eficaces i rapides en el tempo correcte. I els governs que han estat escollits, sabent quina seria la seva política i què aquesta requeriria de frenar la despesa, han d'actuar. La ciutadania ha de demanar transparència en els explicacions i el perquè de les actuacions. sobretot si en les seves actuacions priva la necessitat per davant de cap altra alternativa.
El cas grec es paradoxal, en ells mateixos han anat cap a l'abisme i amb la seva deriva han dut gairebé tota la zona Euro a l'abisme. Grècia va assumir deutes que pel seu volum no podria pagar i si ara volgués accedir al refinançament del seu deute no podria sense el paraigües de l'Euro, ja que els creditors exigeixen major interes com major és el risc i si el risc fos total no prestarien.
Si s'hagués de ser honrat. Papandreu hauria d`haver preguntat si volen seguir sota el paraigües de l'Euro. I explicar les doloroses alternatives si s'hagués renunciat a seguir el pla d'austeritat.
De la mateixa manera que els què avui a Catalunya esgrimeixen la defensa d'un referèndum sobre les "retallades" preguntant en referèndum per la falsa dicotomia retallada - increment d'impostos per paralitzar-les. Haurien de assumir la crítica sobre la seva responsabilitat en el increment de la pressió fiscal (i quin és el marge per on poden recaptar més) de la que van ser responsables i dels costos derivats del dèficit públic que van deixar enrere quan van deixar la Generalitat.
La democràcia directa no ha de fer por. Però plantejant-se com és planteja: No aprofundeix en més democràcia, si no buscar un recolzament què les urnes han negat, per a paralitzar l'acció del govern de la Generalitat. D'una coalició què cal recalcar què va rebre un altíssim suport electoral i va superar una revalida electoral a les municipals.
En la situació actual cal emprendre respostes eficaces i rapides en el tempo correcte. I els governs que han estat escollits, sabent quina seria la seva política i què aquesta requeriria de frenar la despesa, han d'actuar. La ciutadania ha de demanar transparència en els explicacions i el perquè de les actuacions. sobretot si en les seves actuacions priva la necessitat per davant de cap altra alternativa.
El cas grec es paradoxal, en ells mateixos han anat cap a l'abisme i amb la seva deriva han dut gairebé tota la zona Euro a l'abisme. Grècia va assumir deutes que pel seu volum no podria pagar i si ara volgués accedir al refinançament del seu deute no podria sense el paraigües de l'Euro, ja que els creditors exigeixen major interes com major és el risc i si el risc fos total no prestarien.
Si s'hagués de ser honrat. Papandreu hauria d`haver preguntat si volen seguir sota el paraigües de l'Euro. I explicar les doloroses alternatives si s'hagués renunciat a seguir el pla d'austeritat.
De la mateixa manera que els què avui a Catalunya esgrimeixen la defensa d'un referèndum sobre les "retallades" preguntant en referèndum per la falsa dicotomia retallada - increment d'impostos per paralitzar-les. Haurien de assumir la crítica sobre la seva responsabilitat en el increment de la pressió fiscal (i quin és el marge per on poden recaptar més) de la que van ser responsables i dels costos derivats del dèficit públic que van deixar enrere quan van deixar la Generalitat.
La democràcia directa no ha de fer por. Però plantejant-se com és planteja: No aprofundeix en més democràcia, si no buscar un recolzament què les urnes han negat, per a paralitzar l'acció del govern de la Generalitat. D'una coalició què cal recalcar què va rebre un altíssim suport electoral i va superar una revalida electoral a les municipals.
dijous, 15 de setembre del 2011
Si fossiu James Cook.
Després de tant de temps de estar molt ocupat trenco el meu silenci web.
Amagineu aquesta historia. Si fossiu Marco Polo, Cristofor Colom, Bouganville, el Dr Livingston o James Cook o altre viatger famós de la historia i en la vostra travessa us trobeu amb una tribu desconeguda.
En aquesta tribu observeu amb curiositat que esta partida pels usos de llengua. En que una facció minoritaria pertanyent a una altra tribu major vol impossar amb l'excusa del bilingüisme una llengua als de l'altra tribu amb la que comparteixen territori, i que si és bilingüe, mentre que els elements "bilingües", no ho són pas, si no que parlen gairebé en exclusiva tan sols la llengua d'una gran tribu d'un illa veina.
Nosaltres com a viatjans exploradors, al igual que qualsevol persona aliena a la realitat sociolingüística de l'arxipèlag on habiten aquestes tribus començaria a riure o delirar a mesura que algun indigena benintecionat li va explicant el que esta passant.
On els monolingües recalcitrants provinents de les illes més grans de l'arxipèlag establerts a la illa on hem fondejat: Reclamen bilingüisme (sempre en nom de la diversitat i el respecte mutus) i els bilingües de debò habitants originaris i establerts d'altres parts de l'arxipèlag rebutgen. Davant aquesta situació sols quedaria fer una anotació al diari de bitacora, omplir les bodegues i partir. "En aquesta illa (i provablement en tot aquest arxipélag) viuen bojos". Junt amb el Bateig com l'arxipèlag dels sonats.
Aquí en el món real ens trobem igual. Els monolingües castellans amb el suport del elements del poder de l'estat Espanyol, en nom del bilingüisme, com no? demanen la transformació del català en un element folclòric residual. Sense tenir el valor de dir-ho de manera així dura i honesta Seria dur però generaria molt rebuig. Però seria correcte i just dir que ells volen al retorn a l'statu quo lingüístic que tenia el català cap amb el franquisme, abans de la arribada de la democràcia i de l'error col·lectiu (segons ells) D'haver escollit reiteradament a Jordi Pujol i que aquest hagués fet polítiques catalanistes.
Almenys s'agraria un atac de veritat que es treguin la careta i deixin l'argument que els surt quan els saps burxar bé i desarmat: "Porquè estamos Espanya (coño; opcional)". Alça Manolo, que al final ho has hagut de deixar anar. Almenys que de primeres deixin anar aquest to testaterònic i aquest registre pormiscojonianos, aquest to marcial i sinistre amb pudor ranci de l'Espanya profunda. I deixin de marejar la perdiu amb una suposada defensa dels drets de la igualtat i llibertat d'elecció dels pares. Què ells no tenen, en cap cas, quan es planteja en sentit contrari. O es què tenen por que dient les coses pel seu nom alinein en contra inclús als què tot i ser d'origen espanyol han adobtat el català com a seu?
Amagineu aquesta historia. Si fossiu Marco Polo, Cristofor Colom, Bouganville, el Dr Livingston o James Cook o altre viatger famós de la historia i en la vostra travessa us trobeu amb una tribu desconeguda.
En aquesta tribu observeu amb curiositat que esta partida pels usos de llengua. En que una facció minoritaria pertanyent a una altra tribu major vol impossar amb l'excusa del bilingüisme una llengua als de l'altra tribu amb la que comparteixen territori, i que si és bilingüe, mentre que els elements "bilingües", no ho són pas, si no que parlen gairebé en exclusiva tan sols la llengua d'una gran tribu d'un illa veina.
Nosaltres com a viatjans exploradors, al igual que qualsevol persona aliena a la realitat sociolingüística de l'arxipèlag on habiten aquestes tribus començaria a riure o delirar a mesura que algun indigena benintecionat li va explicant el que esta passant.
On els monolingües recalcitrants provinents de les illes més grans de l'arxipèlag establerts a la illa on hem fondejat: Reclamen bilingüisme (sempre en nom de la diversitat i el respecte mutus) i els bilingües de debò habitants originaris i establerts d'altres parts de l'arxipèlag rebutgen. Davant aquesta situació sols quedaria fer una anotació al diari de bitacora, omplir les bodegues i partir. "En aquesta illa (i provablement en tot aquest arxipélag) viuen bojos". Junt amb el Bateig com l'arxipèlag dels sonats.
Aquí en el món real ens trobem igual. Els monolingües castellans amb el suport del elements del poder de l'estat Espanyol, en nom del bilingüisme, com no? demanen la transformació del català en un element folclòric residual. Sense tenir el valor de dir-ho de manera així dura i honesta Seria dur però generaria molt rebuig. Però seria correcte i just dir que ells volen al retorn a l'statu quo lingüístic que tenia el català cap amb el franquisme, abans de la arribada de la democràcia i de l'error col·lectiu (segons ells) D'haver escollit reiteradament a Jordi Pujol i que aquest hagués fet polítiques catalanistes.
Almenys s'agraria un atac de veritat que es treguin la careta i deixin l'argument que els surt quan els saps burxar bé i desarmat: "Porquè estamos Espanya (coño; opcional)". Alça Manolo, que al final ho has hagut de deixar anar. Almenys que de primeres deixin anar aquest to testaterònic i aquest registre pormiscojonianos, aquest to marcial i sinistre amb pudor ranci de l'Espanya profunda. I deixin de marejar la perdiu amb una suposada defensa dels drets de la igualtat i llibertat d'elecció dels pares. Què ells no tenen, en cap cas, quan es planteja en sentit contrari. O es què tenen por que dient les coses pel seu nom alinein en contra inclús als què tot i ser d'origen espanyol han adobtat el català com a seu?
dilluns, 16 de maig del 2011
Quin país volem?
Vesper
Quin país volem?
"Els milers de funcionaris que es van manifestar a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició."
Vicent Sanchis
Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Artur Mas va formar govern les primeres informacions que es van fer públiques van indignar la part més sensata de l’opinió pública. El govern tripartit, que havia fet bandera de la bona gestió, havia deixat com a herència un dèficit desbocat. Un forat tres vegades més ample que el compromís que havia adquirit José Montilla amb l’Estat. Gairebé 8.000 milions és una quantitat desorbitada. El govern de l’Estat, després d’haver acceptat les xifres inicials de la Generalitat, que van resultat falses, va canviar el gest i la complicitat per l’exigència i la severitat. Quan Mas va anunciar un esforç de contenció i de reducció de dèficit, Elena Salgado li va demanar que doblés el sacrifici. En una finta incomprensible per a algú mínimament honest i coherent, al mateix temps el PSC criticava a Convergència “la gran retallada” i denunciava que l’“ADN de la federació nacionalista és el neoliberalisme que vol devastar l’Estat del benestar i privatitzar els serveis públics”. Si això és així, el PSOE és el doble de devastador i privatitzador.
La proximitat de les eleccions municipals ha consolidat un front “antiretallada” integrat pels dos grans sindicats, milers de funcionaris indignats i tots els partits de l’oposició, inclòs el Partit Popular. El govern no s’ha explicat més, no ha definit amb exactitud l’abast de les reduccions, ha caigut en nombroses contradiccions i no sempre ha estat a l’alçada en coordinació interna. Però, quina és l’alternativa? Què faria el PSC per reduir les despeses en la quantitat que cal per no repetir el mateix dèficit que l’any passat?
Els errors del govern, la demagògia de l’oposició, la crispació sindical, la mobilització dels sindicats han complicat extremadament la situació. Cal o no cal retallar partides? N’hi ha que diuen que l’espoli fiscal que perpetra el govern espanyol triplica el dèficit de la Generalitat de l’any passat. Tenen raó. Però constatar el problema no equival a resoldre’l. Només cal fer una ullada als tres partits que més vots van aconseguir en les passades eleccions. Tots tres representen una gran majoria dels electors de Catalunya. Convergència i Unió ha renunciat a l’enfrontament obert amb l’Estat. Proposa esperar el resultat de les eleccions generals i negociar un nou pacte fiscal. El PSC afirma que el que tenim ja està bé i es nega en rodó a exigir un acord semblant al concert basc. El PP accepta parlar-ne però el seu president, Mariano Rajoy, ja ha afirmat que les peticions de CiU són “inviables”.
Ara com ara i si no es vol portar el país a una situació semblant a la grega, les finances de la Generalitat s’han d’ajustar. I això no exclou presentar demandes tan justes o maximalistes com es vulgui. Els milers de funcionaris que es van manifestar dissabte a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició. Si són prou sensats per ocupar el lloc que ocupen, haurien d’acceptar la necessitat del sacrifici i, en tot cas, haurien de proposar mesures alternatives a les que presenta el govern i que tant els disgusten. Mentrestant, la majoria social d’aquest país hauria de definir quin país vol. L’administració catalana és altament deficitària i els serveis públics que tant reivindiquen ara els que els presten directament presenten falles estructurals insuportables. Parlem d’educació? Quin és el fracàs escolar a Catalunya? El món acadèmic lliga amb eficàcia amb el laboral? S’ha resolt, finalment, el greu problema de la Formació Professional? Parlem de sanitat? No hem estirat més el braç que la màniga? A part els usuaris, no són els professionals les principals víctimes d’un servei que només es pot cobrir amb un esforç desproporcionat? S’han reduït les llistes d’espera mentre encara n’hi ha que demanen que s’amplien els serveis? Quin país volem? El que reivindica obsessivament un sector públic que no pot suportar una aportació privada cada vegada més migrada?
Quin país volem?
"Els milers de funcionaris que es van manifestar a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició."
Vicent Sanchis
Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Artur Mas va formar govern les primeres informacions que es van fer públiques van indignar la part més sensata de l’opinió pública. El govern tripartit, que havia fet bandera de la bona gestió, havia deixat com a herència un dèficit desbocat. Un forat tres vegades més ample que el compromís que havia adquirit José Montilla amb l’Estat. Gairebé 8.000 milions és una quantitat desorbitada. El govern de l’Estat, després d’haver acceptat les xifres inicials de la Generalitat, que van resultat falses, va canviar el gest i la complicitat per l’exigència i la severitat. Quan Mas va anunciar un esforç de contenció i de reducció de dèficit, Elena Salgado li va demanar que doblés el sacrifici. En una finta incomprensible per a algú mínimament honest i coherent, al mateix temps el PSC criticava a Convergència “la gran retallada” i denunciava que l’“ADN de la federació nacionalista és el neoliberalisme que vol devastar l’Estat del benestar i privatitzar els serveis públics”. Si això és així, el PSOE és el doble de devastador i privatitzador.
La proximitat de les eleccions municipals ha consolidat un front “antiretallada” integrat pels dos grans sindicats, milers de funcionaris indignats i tots els partits de l’oposició, inclòs el Partit Popular. El govern no s’ha explicat més, no ha definit amb exactitud l’abast de les reduccions, ha caigut en nombroses contradiccions i no sempre ha estat a l’alçada en coordinació interna. Però, quina és l’alternativa? Què faria el PSC per reduir les despeses en la quantitat que cal per no repetir el mateix dèficit que l’any passat?
Els errors del govern, la demagògia de l’oposició, la crispació sindical, la mobilització dels sindicats han complicat extremadament la situació. Cal o no cal retallar partides? N’hi ha que diuen que l’espoli fiscal que perpetra el govern espanyol triplica el dèficit de la Generalitat de l’any passat. Tenen raó. Però constatar el problema no equival a resoldre’l. Només cal fer una ullada als tres partits que més vots van aconseguir en les passades eleccions. Tots tres representen una gran majoria dels electors de Catalunya. Convergència i Unió ha renunciat a l’enfrontament obert amb l’Estat. Proposa esperar el resultat de les eleccions generals i negociar un nou pacte fiscal. El PSC afirma que el que tenim ja està bé i es nega en rodó a exigir un acord semblant al concert basc. El PP accepta parlar-ne però el seu president, Mariano Rajoy, ja ha afirmat que les peticions de CiU són “inviables”.
Ara com ara i si no es vol portar el país a una situació semblant a la grega, les finances de la Generalitat s’han d’ajustar. I això no exclou presentar demandes tan justes o maximalistes com es vulgui. Els milers de funcionaris que es van manifestar dissabte a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició. Si són prou sensats per ocupar el lloc que ocupen, haurien d’acceptar la necessitat del sacrifici i, en tot cas, haurien de proposar mesures alternatives a les que presenta el govern i que tant els disgusten. Mentrestant, la majoria social d’aquest país hauria de definir quin país vol. L’administració catalana és altament deficitària i els serveis públics que tant reivindiquen ara els que els presten directament presenten falles estructurals insuportables. Parlem d’educació? Quin és el fracàs escolar a Catalunya? El món acadèmic lliga amb eficàcia amb el laboral? S’ha resolt, finalment, el greu problema de la Formació Professional? Parlem de sanitat? No hem estirat més el braç que la màniga? A part els usuaris, no són els professionals les principals víctimes d’un servei que només es pot cobrir amb un esforç desproporcionat? S’han reduït les llistes d’espera mentre encara n’hi ha que demanen que s’amplien els serveis? Quin país volem? El que reivindica obsessivament un sector públic que no pot suportar una aportació privada cada vegada més migrada?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
