dijous, 23 de desembre de 2010

Un trist consol per a qui no juguem o no ens toca la loteria

Hi ha en els dies anteriors al 22 de desembre una autèntica febre del joc per i Espanya paralitzada per al sorteig de la loteria de Nadal. I molts guanyadors desconeixen que guanyar no és la panacea a tots els seus mals (monetaris).

Hi ha un estudi recent nord-americà estudi que va fer un anàlisi del seguiment d'una mostra dels guanyadors de la loteria i els va fer un seguiment al llarg dels anys. Les conclusions de l'estudi van ser rotundes. Afirmava que entre 5 - 10 anys depenent de la quantia del premi al immensa majoria, superior al 90% estaven financerament igual o pitjor que en el moment de guanyar el premi als 10 i que desprès de 10 anys solament un 10% estaven igual o millor desprès d'haver guanyat un gran premi. I no sols això, que a més, aquest fet ocorria generalitzadament indiferentment de la quantia del premi, per tant que la injecció de diners del premi de la loteria no tenia un efecte positiu permanent.

Una de les constatacions era que els premiats. Incrementaven el seu consum:
El miratge de riquesa, no feia que els agraciats reduïssin els seus deutes i/o alhora haver invertit en seus premis en inversions segures. Com el habitatge familiar a Florida (On es excepte de ser garantia en cas de suspensió de pagaments d'una llar).

Segons els investigadors. Aquests resultats són causats. Perquè la loteria es vista i percebuda com l'esperança d'assolir els teus somnis. Pel fet de ser somnis en general estan fora del teu abast, si no serien somnis, ja que no te'ls pots permetre o mantenir. El fet de incrementar el teu disponible immediat, què no té que traduir-se en ingressos futurs. Fet que s'acaba traduint en dificultat per mantenir el teu nou nivell de vida/despesa.

I aquest miratge de riquesa, molt similar al donat per la bombolla immobiliària, pot estar relacionada amb "La manca de coneixements financers dels guanyadors", eufòria, miopia i perquè no van pensar a llarg termini de les conseqüències dels seus actes.

Una aplicació de l'estudi es què aquest es traslladava a altres camps per veure si els xecs pagats pel govern eren una bona solució i constatava la nula eficàcia dels ajudes fiscals en forma de xecs per combatre la pobresa. Perquè els casos més necessitats usaven els diners en el seu consum més immediat i els seu efecte desapareixia i sols era útil el seu efecte com a complement en les famílies menys necessitades que si el poden fer servir per a estalvi o reduir les carregues financeres.

Alhora aquest estudi constatava que era diferent el comportament de les persones si els diners eren guanyats amb esforç que sense. Ja que en les rendes del treball la gent es mira més quin us dóna als diners guanyats i més racionalment un increment de renta degut a una millora salarial.


Bon nadal a Tots. Amb l'excepció dels membres del Tribunal Suprem. I si us a tocat la loteria felicitats i si no espero que serveixi de consol.


dissabte, 18 de desembre de 2010

PER MÈRITS PROPIS

Seda salvatge

PER MÈRITS PROPIS

"ERC el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser començar a refer ponts d’entesa amb CiU"

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser?

Esquerra ha patit un càstig electoral exemplar per uns quants anys de procedir absurd en aquesta línia. Potser és que encara es troben en estat de xoc, però si l’autisme s’allarga molt més, les municipals apunten drama contundent per als de can Puigcercós.
Són la cinquena força i si queden fora de la mesa del Parlament haurà estat per mèrits propis. Per culpar de tot CiU, entre d’altres coses, però aquesta de forma especialment persistent, irracional, compulsiva.

Diuen que ara Esquerra, de cara a les eleccions municipals, busca acords amb Solidaritat i Reagrupament. No és mala idea. Però el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser, sobretot, començar a refer ponts d’entesa amb CiU. Al Parlament no poden exigir res a ningú que no sigui els propis diputats del Grup d’ERC. Ara no. Però i si comencen per demostrar que volen alguna cosa amb CiU que no siguin retrets i esgarrapades? I si per exemple buscant l’entesa post-electoral entre les forces nacionalistes comencessin a demostrar que no pretenen abraonar CiU als braços de PSC i PP només per poder seguir aferrant-se al discurs anti-CiU? Llavors sí, algun mèrit caldria reconèixer-los.

aparegut al singular digital i al blog de Toni Aira.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Un país de ganduls

Un país de ganduls

Francesc Puigpelat

13-12-2010

"I convindria deixar de ser políticament correctes i convenir que en aquest país la gent ha esdevingut gandula".

(Xavier Roig)

Espanya ha estat tradicionalment un país de ganduls: un país catòlic llatí, dominat per una èlit aristocràtica i religiosa que va aconseguir que Castella fes una màxima aportació a la cultura universal: la picaresca. Enmig d'aquest desastre, Catalunya sempre havia mantingut un cert fet diferencial: havia mirat al nord, pels seus vincles històrics amb França, tenia alguna cosa de l'ètica del treball del nord i venia d'una tradició comercial i mercantil per la Mediterrània medieval. Aquesta mentalitat va fer possible que a Catalunya hi hagués una cosa que a Madrid ni van somiar: la revolució industrial.

L'ètica del treball és el que ha fet la Catalunya que coneixem, en el millor que té. I la manca d'ètica del treball està a punt de destruir allò que de millor tenia Catalunya per acabar associant-la a Espanya. Un fenomen molt clar dels darrers trenta anys, aguditzat els darrers set amb el Tripartit, és la desaparició de l'ètica del treball, de l'afany de guanyar diners amb l'esforç, de la responsabilitat personal, de les ganes de fer les coses ben fetes. Tot plegat ha estat substituït per aquella cosa tan espanyola de l'escaqueig, del cobrar sense fer res i d'esperar les subvencions.

Xavier Roig ho definia molt bé en un article a l'Ara. Artur Mas no només ha d'aixecar el país materialment: li ha de fer recuperar valors. Una tasca titànica.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Ho havia de dir...


Alguns analistes de Madrid van estar venent desprès del resultat de les eleccions catalanes com un enfonsament de l'independentisme. O exclusivament en clau espanyola.
Anàlisi, del qual no estic d'acord.

No estic d'acord; Perquè jo opino que en tot cas seria al reves, una victòria dels partits d'àmbit d'obediència catalana. Primer; l'independentisme i les pèrdues de votants d'Esquerra (11) s'han repartit en 4+1 si Solidaritat i Reagrupament haguessin anat junts, els sis restants, han anat a l'abstenció i a CiU.
CiU: (+ 14 i + 260000 vots), que ha incrementat el to nacional, ha aconseguit un 38,47% del vot el més alt des de 1999. (37,7%). No per deixar de votar a ERC els ex-votants no han deixat de ser independentistes. Han castigat el mal govern i en Mas ho ha llegit bé dient què es depositari i no propietari de els nous escons aconseguits. Tant el nou votant, el votant abstencionista, el votant retornat, el votant catalanista d'altres formacions i el votant útil no adscrit. Obligaran a Mas a ser ferm i capaç si vol, no sols fer créixer, si no mantenir els seus vots actuals.
Desprès: El creixement del PP és veu magnificat per la caiguda del PSC-PSOE perquè els seus +4 escons representen amb valor absoluts un increment del 1,69% dels vots.

Si parlem de la coalició de forces i la seva evolució, per exemple: l'Economist fa referència a que la majoria de diputats són de partits no espanyols i què Mas té un programa sobiranista: basat per una banda en l'economia i per altra més l'autonomia fiscal. Jaume Clotet a l'Avui fa un anàlisi molt similar i molt interessant sobre la correlació de forces segons l'obediència dels partits.

"Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència."

Jo havia fet el càlcul per: CiU + ERC des de 1999: 69, 69, 69, 76* (incloc SI 4). Incloent els resultats de ICV i C's partir de 2006 dóna aquests resultats i compte en el mínim de 1999 ICV anava fora de Barcelona coaligada al PSC. PD: En Jaume Clotet inclou a C's de partits catalans a la llista i ho argumenta.

Dit d'aquesta manera i a diferència dels anàlisis fets per per mitjans espanyols i en clau espanyola. Fent referència exclusivament al mapa de partits catalans Els electors catalans es mouen a les seves eleccions; les catalanes. Amb paràmetres, no espanyols i de clau catalana.
Segons l'estudi universitari: La quarta onada. Aquesta és una condició indispensable per a un procés d'independència. I La caiguda dels votants d'ERC té més a veure amb el Tripartit 2 i un càstig per que a una reculada de l'independentisme. El qual en tot cas esdevé transversal i no representat en un(s) únic(s) partit(s).