Vergonya de President.

En un missatge institucional per part d'un cap de Govern o Estat aquest actua de manera oficial. Ha de oferir una imatge representativa de la institució que ostenta i que sigui prou amplia per ser acceptada pel conjunt de ciutadans del seu país. I els representi com a cap de Govern i no com a cap de partit o cartell.

I no obstant, aquests missatge del president de la Generalitat, José Montilla, s'ha apropiat de l’últim missatge institucional de cap d’any d’aquesta legislatura per fer campanya electoral. És sorprenent i absolutament inèdit, en democràcies representatives. Què el President fagi servir un discurs institucional per a fer un us partidista.
Recordant que: "El 2010 és un any electoral i que en els comicis els catalans podrem decidir amb el nostre vot si volem aturar-nos, retrocedir o buscar falses dreceres."

En la seva vessant institucional el president de la Generalitat ha de actuar com a president de tots el catalans. No com a primer secretari del Partit Socialista. I tots els catalans tenen el dret a que, quan el seu President actuï de forma oficial, el seu President representi el conjunt més ampli possible de la ciutadania i no solament pels que el van votar.

Si el President actua mogut per un estrany síndrome s'abstinència electoral. Li convé de enrecordar-li, que, llavors esta entre les seves atribucions fixar i avançar la data de les eleccions.
Gairebé queda un any de legislatura i el President sembla disposat a seguir dinamitant la poca imatge què resta de la què va voler vendre en campanya electoral de persona seriosa i eficaç gestor.

El propi President ja ens ven un any agònic de tripartit 2 amb una sessió de inestabilitat de política encara major. Havent encetat el propi President la precampanya electoral. Que impedeix als partits del Govern marcar paquet? Mostrant encara més divergències, discussions i paràlisi en el sí del Tripartit, que com en el cas de totes les excentricitats d'ICV seran pagades pels ciutadans, augurant un any agònic políticament. Just en el moment que ha de sortir la sentència de l'Estatut, traspassar rodalies i parlar de la gestió de l'Aeroport del Prat.

Escolti estalvi'ns la agonia i convoqui eleccions avui.

Curses de braus.

Davant la ILP sobre la Prohibició de les corrides de Braus. Jo votaria a favor de ser diputat. Jo soc partidari de si s'ha de prohibir ha de ser per raons objectives per motius de crueltat amb els animals i per fer un espectacle de la mort. Raó què va ser esgrimida per prohibir les caceres de guineus amb gossos al Regne Unit.

Tot ser enemic de l'estatisme i l'intervencionisme estatal en tots els àmbits de la vida pública o privada. Crec esgrimir la llibertat com l'argument per defensar les curses de braus em sembla ridícul. Sobretot si els propis defensors de les curses diuen què el espectacle esta en declivi d'assistència. Els propis usuaris farien amb el temps que les curses no fossin viables i desapareguessin, per tant estalviem-los la agonia. I si comparem el nombre de signants a favor i en contra 180000 a favor i els intel·lectuals (o pseudointel·lectuals) a favor topem amb un argument clau en el funcionament de la democràcia; el pes de l'aritmètica a l'hora de decidir.

Soc del tot contrari a dir què són una festa forastera imposada i espanyolista, si no en tot cas apropiada per l'espanyolisme més caspós. Els Braus són una tradició molt estesa al llarg de tota la conca mediterrània i és molt popular en la forma de correbous o passa-bous en les terres de l'Ebre. Fer servir les vísceres per justificar una acció i perquè s'ho hagi apropiat Espanya podria ser contraproduent i és retroalimentària amb els arguments viscerals de la Brunete. Crispant la redacció i duent-la al lloc on la Brunete la vol portar, on es senten còmodes, el debat identitari igualant un sentiment de part important de la població contra un costum salvatge a una provocació nacionalista i com a un atac a Espanya.

Deixem que la caspa, la irracionalitat i la bíl·lis la posin la Brunete. No cal gaire esforç per deixar-los en evidència com a troglodites cavernaris. És divertit veure portades del tipus: "Cataluña se independiza de la fiesta nacional". I sumem la expectació que ha dut internacionalment la entrada de la ILP al parlament retroalimentada per la coincidència amb les consultes del 13D. On els mateixos blocs que eren enfrontats respecte l'eix nacional han votat a favor i en contra de la tramitació de la llei. Sí: CiU*, ERC i ICV i No: PSC-PSOE*, PP i C's.

*: Deixen als seus diputats llibertat de vot.

Bon nadal a Tots i bon any nou

El resum del 2009 no ha estat bo. Crisi econòmica i política. Sort què apart de qüestions personals que m'han anat bé; col·lectivament hi ha alguna cosa que serveix com deia deia el Marx que no feia gràcia: "D'opi del poble" amb l'Esport que a més té tots els elements per ser considerat una religió.
Sent a més el Barça de la lliga 2008-2009 i 2009-2010 fins ara un referent de valors. Sense el compromís, el treball, constància i l'esforç sense els quals la genialitat no hauria donat aquests fruits. Per això avui per avui el Barça és el Club amb més seguidors al món.

Per als que no siguin del Barça almenys hauran gaudit del com, si els agrada el futbol de toc.

Visca el Barça i Visca Catalunya.

Trossos

Trossos

Vicenç Villatoro

Periodista

Cinc de sis; sis de sis; guanyar

Cinc de sis
Sóc un barcelonista clàssic, a l’antiga. Quan faltaven cinc minuts perquè s’acabés el partit amb l’Estudiantes de La Plata, ja m’anava imaginant com començaria el meu article. Arribar a sis finals i guanyar-ne cinc és un percentatge excel·lent, un gran èxit. I més encara perdent aquesta amb una sensació d’absoluta superioritat, davant d’un equip tancat darrere, duríssim i mimat per l’arbitratge. Sempre és bo que quedi algun objectiu encara no assolit per a l’any vinent, perquè si aquest any ho guanyem tot, què ens quedarà per somiar de cara al futur? Del que es tracta ara és de posar-s’hi amb força per tornar-hi l’any vinent.

Sis de sis
Però va marcar Pedro i ja es va veure que el partit i el Mundial de Clubs serien per al Barça. I llavors em vaig adonar que tot i que durant més de quaranta minuts m’havia estat empescant arguments raonables i plausibles sobre les virtuts de perdre amb dignitat, resultava molt millor encara guanyar amb dignitat. Que bona part dels arguments que m’anava injectant una estona enrere eren sobretot consolatoris: analgèsics per substituir la victòria i poder pair la derrota. No dic que fossin arguments falsos, al contrari. Però el fet de guanyar els escombrava tots. I el resultat anímic era molt millor.

Guanyar
Potser aquesta és la millor contribució a l’esperit col·lectiu dels catalans que ha fet el nou Barça i molt particularment el d’aquest any fantàstic: el plaer de guanyar amb dignitat. No ens enganyem, l’objectiu de l’esport –i d’altres coses– és guanyar. I guanyar sent el que ets, el que tu mateix has decidit que vols ser, amb el teu estil i la teva identitat. El Barça de Guardiola ha ensenyat això a un país que històricament ha estat més acostumat a tornar a començar admirablement després de perdre i a trobar justificacions raonables a les derrotes, que no pas a celebrar amb naturalitat les victòries.

Diari avui. 21/12/2009.

Reflexions al 13-D

Crec què hem de dir que ara què el 13-D l'hem acabat de pair voldria dir algunes reflexions vistes en perspectiva.

Si considerem què és la votació en sí una l'inici de un cursa de fons. No ens hem de rascar les vestidures per no haver fet l'esprint més ràpid. Si comparem amb les últimes consultes oficials oficials i situacions similars podem estar satisfets de la participació.

Comparant amb les eleccions europees, el referèndum de l'estatut, la constitució Europea o els resultats electorals de C's (tenint el altaveu de la Brunete al seu darrera). Sense què hi hagi hagut ni crides a la participació (PP, PSCPSOE; falange i C's i a OSona PxC han cridat a l'abstenció), dels partits favorables no han fet una campanya proactiva a favor de la participació amb els seus mitjans. No havent rebut els electors les targetes censals i propaganda electoral a les cases. Havent estat escassos els mitjans i una molt escassa "campanya electoral"mediàtica.
Podem considerar la participació molt bona. A més afegint el factor distorsionador en la participació dels grups de població que normalment legalment no votarien.

Hem de afegir a més un gran capacitat de mobilització i de donar-se a conèixer davant la premsa estrangera que ha estat altaveu(he d'afegir a part la radio pública nord-americana) de les consultes i a més sumat a la presència de observadors internacionals. Sobretot en vista al ridícul fet pel govern català a Copenhaguen, havent d'entrar com ha ONG. I amb els seus màxims dignataris sota terra com els talps. I què pot ser s'ha retroalimentat amb la ILP sobre les curses de braus.

Més enllà, del gran èxit que representa el 13-D cal anar amb compte amb els factor que poden ser un perill per les conseqüències de les consultes. 1r de tot la pressa. Ja sigui per organitzar les consultes com per treure'n redit. L'èxit de les consultes ha Osona ens ha d'ensenyar com s'ha fet la feina ben feta amb una participació per sobre la mitjana. Hem de vigilar i no voler precipitar-nos a fer consultes a Barcelona o fer una ILP si no hi ha garanties de fer ho bé.
2n fer autocrítica i veure en què han fallat les consultes de, Pe: Constantí amb una participació del 13%.
3r: Fer servir el cor en substitució del cap. I escenificar dissensions i retrets i posar en practica accions autodestructives.
4t- Menystenir que el fet què Barcelona i Girona són capitals de la nació i de província. Els partits pro-abstenció difícilment s'arriscaran a boicotejar i deixar què en una ciutat coneguda mundialment el si guanyi de carrer. I segurament faran campanya pel no com a mal menor.

Recordant a Gandhi. Primer t'ignoren, Desprès se'n burlen, desprès t'ataquen i finalment guanyes. Tenint clar el referent que les consultes solament són un inici de cursa ara cal tenir present què ens cal anar en paraules de ALT: Vista a l'horitzó, pas curt i ferm i mala llet.
Tenir en compte què és una cursa de fons i l'objectiu final és celebrar un plebiscit i guanyar-lo.

L'article que Zapatero no llegirà.

Crisis (16): enterrar a Keynes

Per Xavier Sala i Martín, Columbia University, UPF y (LA VANGUARDIA, 17/12/09):

Una de las frases más archirrepetidas del economista más famoso del siglo XX, John Maynard Keynes, es: “En el largo plazo, todos estaremos muertos”. Con ello, Keynes quería decir que las políticas económicas debían centrarse en sus efectos inmediatos e ignorar sus consecuencias futuras. Por eso, la recomendación estrella de Keynes para acabar con la gran depresión de los años treinta fue el aumento del gasto público financiado con deuda. Su argumento: el dinero que el Gobierno gastara tendría efectos inmediatos sobre la demanda mientras que la deuda generada no tendría consecuencias negativas hasta un futuro lejano… pero eso no era problema porque, para entonces, “todos estaríamos muertos”.

Durante mucho tiempo, muchos creyeron que Keynes tenía razón. Y los políticos del mundo entero se dedicaron a gastar y endeudarse cada vez que venía una recesión. Con los años, la idea fue perdiendo adeptos. Por un lado los economistas notaron que la duración de la gran depresión había sido excepcional. La mayoría de recesiones eran mucho más cortas. De hecho, eran tan cortas que entre que el Gobierno decidía y aprobaba los programas de gasto, organizaba los concursos públicos de adjudicación y comenzaban las obras, la crisis ya había terminado, por lo que el gasto llegaba a la economía cuando no se necesitaba.

Por otro lado, durante los años ochenta y noventa, se vieron claramente las consecuencias de un excesivo endeudamiento: igual que pasa con todas las familias, cuando un Estado se endeuda por encima de sus posibilidades llega un momento en que los acreedores le cortan el grifo. Entonces sólo se pueden hacer dos cosas: aumentar dramáticamente los impuestos y reducir drásticamente el gasto. El problema es que ambos tienden a causar una profunda recesión. Eso es exactamente lo que pasó en países de América Latina y Áfricadurante la llamada “crisis de la deuda” de los ochenta y en países asiáticos y europeos durante los noventa. Estaba claro, pues, que eso de que la deuda no nos debía preocupar no era exactamente cierto y decenas de países de todo el mundo lo aprendieron por la vía más cruel. Eso puso el último clavo en el ataúd del keynesianismo tradicional: en el largo plazo no todos estábamos muertos. ¡En el largo plazo quien estaba muerto era Keynes!

Parecía que todo esto eran lecciones bien aprendidas. Al menos eso es lo que enseñábamos en las facultades de Economía y eso es lo que hacían los ministros de Finanzas de los países bien gestionados que incluso llegaban a tener superávits fiscales por si las moscas. Pero luego, con la crisis del 2008-2009, sucedió algo asombroso: ¡todo lo que habíamos aprendido durante un siglo se lanzó por la borda! Presas del pánico del momento, profesores, economistas y políticos que hasta entonces habían sido sensatos, abandonaron su cordura y aplicaron los programas de dispendio público más grandes que jamás ha visto el hombre (o la mujer). Los déficits fiscales y la deuda pública aumentaron hasta límites que sólo dos años antes habrían sido catalogados de locura. De hecho, en los países de la zona euro eran ilegales porque violaban los pactos de estabilidad sobre los que se había construido la moneda única. Pero nada de eso pareció importar. El beneficio económico a corto plazo era lo único relevante y las nefastas consecuencias de la deuda eran ignoradas porque sus efectos ocurrían en el largo plazo y “en el largo plazo estamos todos muertos”. Keynes había resucitado.

El problema es que, cuando el 2009 todavía no ha finalizado y todavía no estamos muertos (y algunos países como España ni siquiera han salido de la crisis), el largo plazo parece haber llegado. Y es que los mercados financieros ya están anunciando problemas para algunos de los estados que más se han endeudado. Las primas de riesgo de la deuda española, griega e irlandesa son cada día más altas. Es decir, el riesgo de morosidad de esos países aumenta diariamente. Las primas de seguro que se pagan para asegurar a los acreedores del Gobierno español han subido en un 75% (repito ¡75%!) en los últimos cuatro meses. Eso ha hecho reaccionar a las tres grandes empresas de rating (firmas independientes que evalúan el riesgo de que un gobierno no pueda pagar lo que debe y se convierta en moroso), que han hecho movimientos. La empresa Fitch Ratings ha bajado la categoría de los bonos del Gobierno de Grecia dos veces en pocas semanas. Por su parte, Standard & Poor´s ha rebajado la perspectiva de su valoración del Gobierno de España de “estable” a “negativa”. Finalmente, Moody´s predice que España es el país con mayor riesgo económico de Europa para el 2010.

Esta situación no es buena. Todavía no es dramática pero no es buena. En el mejor de los casos, todo esto quiere decir que ya no queda margen para la expansión fiscal. Si es así, a las economías que todavía no han salido de la crisis, como la española, sólo les quedan las famosas reformas estructurales de las que tanto se habla y de las que tan poco se sabe. En el peor de los casos, los acreedores pueden cerrar el grifo del crédito que obligue al Gobierno a equilibrar sus cuentas subiendo impuestos y reduciendo gasto de un día para otro. Cuando uno actúa pensando que los costos de largo plazo no deben ser tenidos en cuenta, uno acaba intentando salir de una crisis plantando las semillas de la siguiente. Y es que, a veces, el largo plazo llega muy pronto. Tan pronto que lo mejor que podemos hacer es reinstaurar la cordura fiscal… y enterrar a Keynes.

Referèndum de llibertat

EL DRET A VOTAR SI ES VOL CONTINUAR A ESPANYA O NO

Referèndum de llibertat

Alfons López Tena / Notari i director executiu d'Osona Decideix

XAVIER PORRATA

Demà, 13 de desembre de 2009, per primera vegada molts dels nostres conciutadans tindran l'oportunitat i el dret de votar si volen o no continuar a Espanya, si volen o no un Estat propi independent per a Catalunya. Mai ningú no ens ho ha preguntat, mai ho hem pogut decidir. A Osona, i gràcies a la iniciativa i el treball de més de 2.000 voluntaris, el cos de gestió electoral Osona Decideix organitza el referèndum de manera coordinada en 34 dels 51 municipis, un 95% de la població d'Osona, 117.932 persones que tenen dret a vot i són tots els empadronats en data 1 d'octubre de 2009, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Catalunya som tots, no només els nascuts ací o els vinguts d'Espanya, també els vinguts d'altres països, des del moment que, empadronant-se, s'integren a la comunitat catalana. No hi ha raó per discriminar els immigrants segons el seu origen, que tinguin dret a vot els vinguts d'Espanya i, a les eleccions municipals i europees, els vinguts d'Estats membres de la Unió i aquells Estats amb qui el govern espanyol signa convenis, i no en tinguin els altres immigrants, igualment empadronats. També hem ampliat el dret de vot a les persones entre 16 i 18 anys, com ja s'ha fet en democràcies avançades europees i americanes. Serà més difícil assolir una alta participació, perquè uns i altres no poden votar a les eleccions i referèndums oficials i no tenen experiència prèvia, però sempre val la pena eixamplar els drets democràtics.

LA PREGUNTA SOTMESA A REFERÈNDUM ÉS: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?".

MÉS ENLLÀ DEL SENTIT DEL VOT, perquè tan legítim i català és votar sí com votar no, o votar en blanc, és important decidir i votar. Davant de qüestions que afecten el present i el futur hem d'evitar, per sobre de tot, la indiferència. Per això és important votar, perquè ningú no pugui decidir per nosaltres. A un referèndum oficial, que pot fer-se sobre qualsevol qüestió, inclosa la independència de Catalunya, com va reconèixer el Tribunal Constitucional (STC 11-IX-2008), només li cal perquè el convoquin i l'organitzin les administracions públiques, el permís del govern espanyol, que no el dóna. Per això l'organitzem des de la societat, amb la força de la gent i el treball sacrificat de milers de voluntaris, amb molt pocs recursos econòmics, i no depenent de cap partit ni administració. Tothom és ben rebut, amb tothom en parlem, amb tothom comptem, però ningú ens mana ni ens mena. És plenament legal i constitucional, com ha reconegut el ministre de Justícia, i tot ho fem dins la més estricta legalitat, perquè som demòcrates i respectem i complim les lleis vigents.

EN DEMOCRÀCIA, LES DECISIONS ES PRENEN votant. És la manera més educada, pacífica i cívica de fer sentir la pròpia veu. La pràctica de la votació és la forma assenyada de decidir quin ha de ser el nostre futur. Per això és important saber:

Que pot votar tothom que tingui 16 anys o més i estigui empadronat, sigui quina sigui la seva nacionalitat.

Cal votar amb el DNI i a la població que hi consta com a lloc de residència, i si es resideix en una altra cal acreditar-ho amb el volant d'empadronament. També es poden identificar les persones amb els documents oficials: passaport, carnet de conduir, targeta de residència.

No es recollirà cap dada dels votants, ni el nom ni l'adreça, només es registrarà a l'ordinador el número del DNI o el de la targeta sanitària (en el cas dels estrangers) per evitar la duplicació de vots. El número s'esborrarà quan finalitzi el recompte de vots. Ningú sabrà mai qui ha votat i qui no.

Es pot votar de manera secreta i amb plenes garanties anticipadament, mitjançant voluntaris que recolliran aquests vots anticipats, fent de correu, i amb una doble garantia superior a la del sistema oficial: s'ha de signar dues vegades, al llibre-registre i al sobre que conté el sobre amb el vot, per evitar manipulacions. Llibres i sobres es destruiran quan finalitzi el recompte de vots. És el sistema establert legalment per a iniciatives legislatives populars i per al vot anticipat als col·legis professionals.

Als municipis on hi hagi més d'un col·legi electoral es podrà votar indistintament en qualsevol d'ells, connectats en xarxa.

NO ERA VINCULANT EL REFERÈNDUM sobre la Constitució Europea, ni el de l'OTAN, però no hi ha govern ni partit que gosi no acatar el vot no vinculant dels ciutadans, perquè qui no respecta el vot del poble perquè no és vinculant s'arrisca a ser castigat a les eleccions,on el vot és vinculant.

PER QUÈ ENS CONVOCA EL GOVERN ESPANYOL a referèndums no vinculants per votar la Constitució Europea, o la integració a l'OTAN, i no per votar la continuïtat o no dels catalans a Espanya? Per què podem votar els Ajuntaments, el Parlament català, l'europeu, les Corts espanyoles, i no podem votar sí o no a la independència de Catalunya? Per què els governs espanyols ens deixen votar la Constitució i l'Estatut, i no si volem o no Estat propi independent? Per què no ens deixen votar que volem ser espanyols, si la majoria així ho decideix? En democràcia, tots els projectes es guanyen o perden votant, i la nostra societat és madura, assenyada i lliure, preparada per decidir. Demà molts ho faran, en pau, amb civisme i serenor, amb l'alegria que dóna la democràcia i el goig d'haver superat tots els obstacles que els governs espanyol i català, i alguns ajuntaments, han erigit per impedir i dissuadir que el poble voti. No se n'han sortit, perquè no és possible en democràcia posar un morrió a la boca de la gent ni atemorir tothom. Al Quebec van votar en referèndum oficial els anys 1980 i 1995, la majoria va votar no, i no son independents. A Montenegro ho feren l'any 2006, la majoria va votar sí, i són independents. Són dotzenes els referèndums oficials sobre la independència que s'han celebrat a Europa i arreu del món, de Noruega a Timor, d'Irlanda a Comores, i la voluntat de la majoria preval. És la democràcia, on mana el poble. Ara votem en referèndum no oficial, aviat ho farem en referèndum oficial, perquè el govern espanyol, del PP o del PSOE, no es podrà negar a donar-nos permís. Som a la Unió Europea, tenim una democràcia consolidada, volem votar, votarem i decidirem.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 12 de desembre del 2009

13-D

Aquest diumenge 170 municipis faran un exercici de democràcia i preguntaran als seus 700000 empadronats a quin Estat volen pertànyer. No és una pregunta menor tot i la manca de valor jurídic d'aquesta macro-enquesta però pot tenir un pes polític molt gran i condicionar l'acció dels 2 principals partits nacionalistes. I ha retratat el PSC què s'ha oposat i vetat la consulta allà on ha pogut.

Tot i la transcendència de la consulta, aquesta esta sent ignorada des de el mitjans espanyols. Entre ells a TV3 i Catradio. La marató donarà una excusa per tapar-ho tot. Al final com passa a Cuba per saber la veritat del que hi passa aquell dia haurem de informar-nos a través dels mitjans estrangers. com la BBC o Le Monde.

Desprès de 30 anys de democràcia, davant la involució neojacobina de l'Estat Espanyol i amb la passivitat dòcil de la Generalitat i el president Montilla. Calen respostes a la laminació de l'Estatut. Una fou l'editorial, en sí, una declaració d'amor maltractat a Espanya què des d'allà fou resposta amb virulència i desdeny.
L'altra ve de les urnes amb una declaració de defensa de la nostra dignitat. Dient què si la constitució ens és una cotilla volem anar més enllà.

Per dignitat cal empènyer a la gent d'aquests municipis a votar ja què els resultats amb una participació com a mínim major del referèndum de l'Estatut. Seran el millor altaveu per dir que la dignitat no és regala i una revolta contra la prepotència i la bilis que arriben de Meseta enllà.

El tripartit de la responsabilitat

Contraposo el títol de l'article fent referència a la ja acostumada responsabilitat del tripartit on la noticia no és què Govern i oposició és posin d'acord en temes transcendents de país; com passa amb normalitat a Arreu si no que la noticia a Catalunya és què el govern es posi d'acord en alguna cosa diferent de fer d'oposició de la oposició. sovint algun(s) dels socis petits del Govern ens han acostumat a despenjar-se i paralitzar la acció de govern i fer tasca d'oposició de manera hipòcrita per marcar paquet quan veuen que les lleis tenen garantit suport de la majoria del parlament.

Durant la LEC ja va donar-se un estranya combinació de Tripartit de partits centrals disposats a tirar les lleis endavant. I en la proposta de reducció de l'Impost de Successions i Donacions també és donarà tot i què CiU tingui la intenció de suprimir l'impost en cas d'obtenir la presidència de la Generalitat.

El dibuix de d'aquest hipotètic tripartit de la responsabilitat; la Suma de: CiU+PSC-PSOE+ERC sembla el de la faula de la sociovergència. Però no l'és, ja què vaig raonar perquè era inviable aquesta formula i perquè pel PSC-PSOE els costos de ser el soci petit en un govern de coalició eren més grans que els beneficis que els podia donar.
Per això s'aferraran a la Formula dels tripartits o buscarien un partit de Govern de la oposició, el PP, en un pacte a la basca. Se què és política ficció a Catalunya. No s'ha donat mai però tampoc han sumat mai una majoria estable (58 diputats (PSC-PSOE, PP i C's) avui, 68 és la majoria absoluta) Però a Euskadi sí i s'ha donat.

La crueltat de les Hemeroteques

Mentrés que el MH President Montilla per una banda defensa la legalitat del text. Les Hemeroteques castiguen, com marca el sempre oportu Cimeraextra, les paraules del President.

Totes les valentes paraules en defensa de l'estatut dirigides al TC no sols es troben en entredit per la Hemeroteca. Com algú pot defensar amb seriositat i amb fermesa quelcom ell n'està totalment en contra? Si no que hem d'afegir, a més, els fets de la seva etapa com a ministre de Industria. Com presentar el conjunt de esmenes al text del Estatut que ara diu defensar, retirar la llicència per emetre a TV3 a les balears i País Valencià o bloquejar el domini punt ct.

No obstant no ens ha de sorprendre; ja que es completament coherent amb la defensa que sempre ha fet el PSC-PSOE dels drets nacionals des de temps de la LOAPA i les continues declaracions dels capitans d'aquell partit.

REPUGNÀNCIA

REPUGNÀNCIA

"L'actitud militant i 'hooligan' pro-PSOE de Sopena és un dels mals dels nostres dies"

Toni Aira

Anava a dir "la manipulació feta art". Però no. Millor. La manipulació feta carn. Més prosaic. L’art és tota una altra cosa. Recorden aquella imatge del Mundial del 86, quan en la repetició del gol d’Emilio Butragueño en l’Espanya-Dinamarca van poder veure’s en pantalla les sigles PSOE? Diuen que llavors Enric Sopena era director General d’Informatius de TVE. La TVE del PSOE amb majoria absoluta. I el cas és que d’errades, i més de tècniques, n’hi poden haver un munt cada dia, a totes les televisions, i pot passar-li a tothom. Però l’ombra de sospita sobre les intencions de Sopena va existir en el seu moment i mai no ha deixat de ser-hi. Per què? Per la seva actitud militant i hooligan pro-PSOE. És un dels mals dels nostres dies. L’endogàmia i la identificació excessiva entre periodistes i polítics.

Algun dissabte, veient el programa La Noria, hi he pensat. Divideixen la taula de debat polític en dos, com les dues Espanyes que sempre ens han volgut vendre que es contraposen però que després a l’hora de la veritat acaben coincidint en allò que els importa de veritat. Normalment acostumen a coincidir en la seva crítica implacable a tot nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, i es van intercanviant el fuet per fustigar segons a quina de les dues faccions li sigui útil o no en aquell moment el partit “nacionalista perifèric” de torn.

Però el drama és que aquella taula moderada per Jordi González compta amb polítics sense que així els titllin oficialment. I això és trampa. És manipulació on participen com a voluntaris periodistes convertits en propagandistes. Mai en una banda de la taula he escoltat crítiques substancials al PP. Mai en l’altra he captat el contrari respecte del PSOE. Fins i tot hi detecto un hooliganisme que els polítics, segons com, són molt curosos de manifestar en públic, si bé és cert que aquest no és el cas de totes ses senyories. Vegis l’exemple de Joan Ferran.

Aquest diputat del PSC, quan hi tractes personalment, és tot finezza, bones paraules i fins i tot té com un parlar capellanesc que convida a la conversa en veu baixa. Però no sabem exactament què li passa pel cap quan es posa davant d’un teclat per escriure al seu blog, que es deixa anar. Ja ho fa en viu i en directe quan li’n donen la consigna, però via online acostuma a destapar-se més. Aquesta setmana, Ferran i Sopena han tornat a coincidir. En el fons, en la forma i en la manipulació. Tots dos contra l’enemic comú: contra el sobiranisme catalanista que els ataca el fetge. Evidentment no estic parlant del nacionalisme de Joan Puigcercós, a qui curiosament tots dos fa molt que no critiquen amb ganes. D'un temps ençà Joan Laporta és el seu particular Anticrist. D’ell, Sopena ha arribat a dir que li produeix “repugnància”. I el cas és que a més de faltar en quant a formes, falta a la veritat. Manipula. Ho fa, per posar només un exemple, quan diu que Laporta el repugna per “donar suport a dos presumptes delinqüents i a amics de vostè, Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, coreligionaris (?) seus, no tant en termes de sigles o de partit, com des d'una perspectiva més global o ideològica”. I llavors posa en boca de Laporta allò que aquest no va dir mai. Perquè el president del FC Barcelona no va dir en la seva intervenció a la Fundació Catalunya Oberta que la detenció de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta fos un atac contra Catalunya. Va criticar les formes, simplement comparant-les amb les que han existit abans amb d’altres (en aquest cas espanyols). Laporta va veure en la ciutadania catalana de Prenafeta, Alavedra i (per cert, no se n’oblidi, senyor Sopena del seu correligionari) Bartomeu Muñoz una motivació en l’escenificació vexatòria del pas dels detinguts per l’Audiència de Madrid.

Manipula les frases, n’obvia les parts que no són útils per al seu exercici de propagació i, en definitiva, bàsicament posa al descobert la naturalesa de les seves fòbies, que no responen a res d’especialment racional, i que en canvi sí que ho fan per la via de les vísceres, que és allò que l’uneix als Ferran o als Miguel Ángel Rodríguez, per exemple. Laporta els produeix repugnància a tots per igual. No és casual. No és una qüestió personal. És estructural. D’estructura mental i ideològica. Allò que defensa Laporta és la causa real de la repugnància dels Sopena. I això, sumat a la repercussió mediàtica del president blaugrana, els ataca els nervis de forma irreprimible. Quan els venen basques, és això que les provoca. Certes idees i la possiblitat real que puguin quallar políticament i socialment.

Happy hours i palles Extremenyes.

La administració pública sovint peca d'excés intervencionisme. Des de una concepció digna del socialisme més reaccionari que perverteix el llenguatge auto-anomenant-se progressista: Què entén que l'Estat, en el sentit de l'administració, ha d'intervenir en qualsevol àmbit microgestionant a les persones per al nostre bé en tots els àmbits de la vida de les persones, incloent l'àmbit privat. Sobreregulant àmbits menors. I no se'n amaguen són un govern de petits gestos.

És il·larant que des de Extremadura és vulgui vendre com a educació sexual un curs què té com a una única finalitat la auto-exploració i l'hedonisme del gaudir amb un mateix. I no a la adquisició de bons hàbits sexuals com la prevenció de les MTS o la lluita contra els embarassos no desitjats. És veu que l'excés de Administració pública, al voltant del 30% de la població activa i un superàvit fiscal obtingut gràcies a la "solidaritat" dels altres té una correlació negativa amb l'eficiència i eficàcia de l'us del pressupost públic.

Suposo que en certa manera aquesta és una forma de formació professional en l'àrdua i ingrata tasca de gestionar els diners dels altres.

Com diu el gran Dessmond: "En un racó de món, on un de cada tres ciutadans és funcionari, el que hagués suposat vertader escàndol és que el govern extremeny apostés per ensenyar als seus joves a viure de l’esforç i del treball. Però aprendre a fer la mà està molt més en sintonia amb aquest pla futur de per vida que és el de quedar arrapat com una gadella en alguna escletxa de l’administració. Cal saber fer coses de profit, així que hom s’incorpori al mon feiner."

A Catalunya el tripartit no és queda curt tampoc. I tampoc és el primer cop. Fent una llei que no podrà implementar i menys avaluar el compliment, però això sí podrà sancionar als locals. La prohibició: De barres lliures, 2x1s i Happy hours. Per desgràcia ve de la percepció més caduca i despòtica. La administració és creu què ens ha de lliurar de la responsabilitat de beure amb responsabilitat i vetllar per la nostra salut. com si els pobres mortals no fóssim capaços de beure amb responsablement (o no) sota la nostra responsabilitat i l'estimable ajuda del Cos de Mossos d'Esquadra i de les Policies Municipals. A més ho fa sols incidint solament en en la modalitat com bevem.

Per desgràcia l'aplicació és el què em preocupa i és podria fer el mateix estalviant als locals la inseguretat jurídica i les inspeccions pujant el impost especial sobre l'alcohol. Aquest tampoc solucionaria el tema però incrementaria la recaptació pública. Si ets addicte a l'alcohol té's indiferent el preu; et cal i el necessites. Tampoc disminuiria substàncialment el cost què té per la sanitat els comes etílics de matinada i les cirrosis i pot ser baixaria testimonialment l'abús d'alcohol.

Resposta a l'home del sac.

Home et responc amb un article el teu comentari de l'article anterior, planteges un bona reflexió i requereix una explicació amplia.

Tot i que tot pacte pot ser justificat. Jo soc contrari que mite de la sociovergència deixi de ser un mite. Juntament amb l'ercquidistància; aquest mite apareix i desapareix misteriosament en campanya electoral. De fet qui l'enarbora com una gran probabilitat i un dogma de fe és des de les files d'Esquerra. Com a justificació del tripartit: "Socialistes i convergents són iguals per tant per què no hem de pactar amb els socialistes si són el mateix i a més son d'esquerres" (versió del meu jerki de capçalera).
O des de les files del PSC-PSOE com a avís a als seus socis. Però que els socialistes no desitgen perquè sent ells la força petita tenen molt a perdre i massa poc a guanyar.

Com a govern la sociovergència és viable com a Govern de gestió per donar calma i confiança en una situació convulsa o fer pactes com la LEC. Els governs de Gran Coalició o inclús d'Unitat són una formula de Govern comuna, tot i què en casos extraordinaris, als països Europeus amb democràcies consolidades. Entengueu; casos d'Emergència: crisis, inestabilitat social o Guerres, etc.

En el cas català. Una raó per oposar-se és què sent els CiU i PSC-PSOE partits centrals. Seria una estranya situació govern-oposició. L'alternaria recauria en partits ara per ara "outsiders" a Catalunya com Reagrupament, Esquerra, PP i ICV que tenen segments molt definits però no centrals. I això generaria encarà més desafecció a causa de la falta d'alternatives atractives, (comunisme, conservadurisme espanyol més ranci o republicanisme) sumat a la confusió causada per la col·lusió de les dos famílies ideològiques amplies diferenciades, per una banda la opció centrista catalanista (socialdemocràcia a democràcia cristiana) i la família de centre-esquerra nacionalment espanyola.

En el cas català la sociovergència és una formula nova, en l'etapa Pujol era impensable pel cost que podia tenir per al PSC i amb el tripartit ha estat molt puntual.
CiU, Reagrupament i CUP representen projectes nous o renovats i el tripartit és un projecte molt conservador; sobretot per la banda socialista. I l'electorat difícilment entendria un canvi i la renovació que cal que passes per la suma dels dos grans partits que han ostentat el poder des de la transició i en cada elecció és disputen la Presidència. Encara menys sí el principal partit de la oposició opta per formar govern amb el partit que ha ostentat un autèntic monopoli a tots els nivells de la administració els últims 6 anys i a molts llocs ininterrompudament des del 1979.

En una situació actual soc de la opinió que la Generalitat no ha de ser una mera gestoria, si no ser referent un model de país i una manera de fer; I no sols en política pressupostària i econòmica si no també de país, construcció nacional i de reivindicació i defensa dels interessos catalans. I un pacte amb el PSC-PSOE on els últims aspectes lligaria massa les mans i seguiria subordinant la política catalana a l'espanyola.

I en tot cas, la situació des de el punt del meu punt vista catalanista i des de l'independentisme el què convé és què el catalanisme polític torni a governar. Perquè sense un govern Català clarament catalanista no ens podem ni plantejar refer els passos fets enrere nacionalment en els últims anys i encara menys poder plantejar-nos assolir cotes de sobirania més altes què les actuals. I encarà menys avançar cap a un Estat propi.

LA SOCIOTONTERIA

"Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa"

Toni Aira

Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.

Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.

La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. Perquè no ha existit, no existeix i no existirà mai fins que la part “socio” o la part “vergent” deixin de ser el que són. Això és, partits de govern. Alemanya, un país on diuen les coses pel seu nom, ens ho ha deixat clar fa poques setmanes. La suma de dos partits grans, cath all, amb aspiracions reals d’assolir la presidència d’un país, té resultats de resta sempre, sempre, sempre per a aquell que en el pacte queda com a subsidiari, és a dir, sense el cap de govern. Angela Merkel s’ha cruspit el seu soci de govern socialista i fins fa quatre dies ministre d’Economia i Finances, Frank-Walter Steinmeier. Exactament el mateix que passaria si Artur Mas tingués José Montilla de conseller primer (ja superades denominacions absurdes i estrangeres com el tema vicepresidència). I el mateix que passaria si Mas fos el número dos d’un govern amb Montilla de president. Voler projectar aquesta possibilitat no és ridícul, no és ingenu, no és absurd. És del tot intencionat, calculat i constitueix una maniobra de distracció en tota regla. Al PSC ara li convé fer córrer de nou aquesta brama perquè així indirectament segueix anivellant més responsabilitats amb els convergents a propòsit del cas Pretòria. “Clar, governarien junts perquè roben junts”, podria pensar més d’un incaut. I això als més implicats en el cas ja els està bé. És allò de la Catalunya esquitx.

En paral•lel, a Esquerra aquesta llegenda urbana sociovergent ja li està bé. “Si poden governar junts PSC i CiU vol dir que són el mateix, i per tant en Puigcercós ja pot pactar tranquil amb el PSC perquè al capdavall res no els diferencia de CiU”, podria pensar algun altre ciutadà anònim dels ben adoctrinats. I via. I a anar parlant-ne tot sabent que fent-ho bàsicament la intenció està en marejar el personal.

Per cert que, segons m’arriba de bona font, els típics “marcats” com a sociovergents a can socialista (els Castells, Tura i tres més) podrien estar amenaçant de nou amb tirar pel dret i a fer la seva, PSC de Montilla enllà, passades les properes eleccions catalanes. Diuen que a Nicaragua ja la cosa no els provoca ni un somriure de tendresa. I és que directament hi compten tant com amb la sociotonteria.

Aparegut al singular digital el 5/11/2009.

Persecució

El tripartit tremola i les enquestes fan què no sumin i tres persones els treuen la son i el ciment de la cadira: L'un és l'Artur Mas en les enquestes CiU amenaça perquè en totes les enquestes puja i aquesta és la tendència: A causa de la situació econòmica i social, mala gestió, incompliments sistemàtics de ZP.
Paradoxalment PSC és l'únic partit del Govern què es manté i els seus socis s'enfonsen i inclús perilla la alcaldia de Barcelona què per primer cop en 32 anys d'ajuntaments democràtics pot abandonar les mans socialistes.

Apart hi ha dos outsiders: El Reagrupament dirigit per Joan Carretero i el Probable salt de Joan Laporta a la política. Que el tripartit considerà una amenaça política greu. Perquè poden contribuir a l'enfonsament de aquesta nau a la deriva que ha estat el govern de Catalunya els últims anys.

La resposta del govern ha estat llençar la inquisició Espanyola a la carrega amb mètodes que ja estem acostumats a veure dintre el més profund de la Península, incloent les filtracions dels sumaris judicials.

El linxament per part dels mitjans afins i públics s'ha semblat una mena d'esport de buscar el disbarat més gros mai escrit. va començar per dinamitar i atacar a Joan Laporta i Reagrupament.

Ara la gran oportunitat d'evitar la debacle i aferrar-se a una cortina de fum l'ha donada el cas Millet i on els mitjans han mirat de convertir en el cas CiU. Per atacar a Artur Mas. Les aportacions fetes per ell a la Fundació Trias Fargas a traves de convenis amb el Palau. Legals, però dubtosament ètiques; perquè de cas contrari a hores d'ara ja ens ho haurien dit. Al igual que el Tripartit mateix, legal però èticament molt dubtós d'aprovar o el propi finançament públic (per part d'administracions socialistes i de l'obra social de Caixa Catalunya) de la Fundació del PSC-PSOE.
No obstant aquests són una petita part dels fons malversats.

Dia a dia continua el linxament i la acció inquisitorial i propagandística dirigida i magnificada a traves dels mitjans i els professionals dels mitjans públics què eufòrics s'han apuntat a la croada propagandística per a desgastar a CiU. Irònicament venint d'un govern que deia què "despolítitzaria els mitjans públics".
Pel què és veu ells saben que no poden guanyar votants, perquè ho fan bé i què els voten com a vot de càstig per tant la seva tàctica; passa per a desmobilitzar els votants de CiU a veure si així poden sumar. Com diria Alfonso Guerra: "Mejor perder con los nuestros que ganar con los suyos".

arguments a Favor i en contra de la Independència de Catalunya

Aquests són uns arguments que he trobat és interessant penjar no sols per veure els resultats d'aquests debats i/o comparar-los amb debats fets a altres cadenes com el debat a TD8 en: "Amics, coneguts i saludats".

Si no per comparar la diferent tipologia de l'argumentació tant en el camp Sí com del No. I la diferent apel·lació del arguments i la tipologia dels tertulians.
Com a Exemple he posat el debat fet al Programa de BTV: "Els uns i els Altres".

Debat BTV 1/7
Debat BTV 2/7
Debat BTV 3/7
Debat BTV 4/7
Debat BTV 5/7
Debat BTV 6/7
Debat BTV 7/7

Esteu d'acord amb l'argumentació de les opinions i què us sembla el resultat final? Creieu que un debat a escala catalana o en un altra cadena hauria tingut el mateix resultat?

Cornuts i pagar el Beure

Sento no haver escrit durant tant temps; he estat un temps sabàtic què m'he agafat devorant sèries.

La pujada d'impostos encarà cueja tot que sigui ja un tema una mica antic vull treure-li la pols parlant de qui pagarà.

El mateix dia què vaig parlar dels informes en un text anterior. Vaig trobar-me a la tertúlia del món al RAC1 del mateix dia un comentari esfereïdor sobre la pujada d'impostos.
Un dels tertulians comentava que tècnics del ministeri d'Economia deien que de la Pujada d'impostos Catalunya ho contribuiria amb un 21% a hisenda.

Fent números bàsics 21 és més gran que 19,2 i 16, és a dir PIB i població. Per tant Catalunya és un cop més molt més "solidària" del que li pertoca; alhora que disminueix la inversió pública com denúncia CiU.

Nosaltres no podem ser sempre els ases dels cops ni ser els què amb el nostre esforç fiscal paguem el bucle: Destrucció d'ocupació, increment de la despesa pública, increment del dèficit, increment d'impostos i destrucció d'ocupació.
Crec què com a acte de responsabilitat CiU ha complert vetant uns PGE que ni generen solucions a la crisi, ni creen el clima perquè els agents econòmics creïn ocupació o posen les bases per solucionar els problemes estructurals d'Espanya (Catalunya inclosa).

Benvinguts a la República Socialista Soviètica de Catalunya.

agraiments a Bacus per aquesta gran imatge, és increible, fantàstica.

El tripartit pateix un transtorn parànoic greu sobre la llibertat de premsa i opinió digne del existent en estats totalitaris. On tot pensament independent i desviat de la ideologia oficial és mal vist, vigilat, controlat i/o reprimit.

Enlloc de Europa Occidendal, amb l'únic cas mitjanament comparable l'Itàlia de Berusconi, un Govern ha ostentat en democràcia tant control sobre el mitjans i tanta obsessió per a controlar-los i per depurar veus dissidents i tenir-hi periodistes que accepten les instruccions o pitjor no necessiten instruccions. La imensa majoria dels mitjans han esdevingut dòcils: afins, controlats o comprats. I tot i així, la seva paranoia és si han pogut difondre el seu missatge i si els mitjans reflectixen la seva acció de govern o si aquesta s'explica prou a la opinió pública.

Encara algú pot creure què el tripartit no pot mostrar la seva acció de govern o els mitjans no ajuden a explicar-la. cosa impensable que no sigui així tenint tal control d'aquests, pot ser llavors el dubte pot ser si existeix aquesta acció de govern, perquè per poca que fos seria noticia. Al igual què la noticia en els mals anomenats "pactes nacionals" perquè són mers pactes de govern on mai es posen d'acord amb l'oposició i si ho fan no es posen d'acord amb el propi govern.

Com no oblidar la construcció de la imatge dels seus grans líders i el culte a la personalitat del Líder ha estat una constant en tots els règims totalitaris. Pot ser per això hi ha la obsessió per si la imatge que donen els mitjans (al Polònia) els afavoreix.

Un altre exemple aquestes obsessions totalitaries és l'informe sobre els articulistes dels mitjans als quals classifiquen segons les seves opinions i afinitat al govern; amb un cost de 27.000 € a carrec de la butxaca de tots els ciutadans, quan perfectament podria haver estat encarregat per a us intern de qualsevol dels partits del govern.

Parlant de informes inútil avui dimarts 5 de setembre al món a Rac1 entre les 9-11 el diputat Jordi Turrull ha narrat la dificultat per obtenir informació per part de les conselleries sobre els informes inútils. I què el propi govern admet què el 16% són de dubtosa utilitat.

El 2010 en l'urna tindrem l'opció de trencar el mur i acabar amb la majoria del tripartit que ofega nacionalment i socialment Catalunya. La tria serà Mas o Montilla i no són el mateix.

Pujar l'IVA!? No, gràcies.

Ja sabem l'anunciada proposta d'increment de la recaptació fiscal del Govern Central i sent sincer crec què un increment de la pressió fiscal en forma de l'increment de l'IVA pot ser perjudicial per la recuperació.
L'actual part del "Gobierno" què esta gestionant la crisi domina la vessant política, amb altes dosis de populisme, però no l'econòmica i actua sota criteris no econòmics. Per això no segueixen les solucions econòmiques de manual. Les quals s'ha demostrat per assaig i error que funcionen. Per això tenen una obsessió per incrementar la despesa pública que ha portat el dèficit molt més enllà del què la UE permet.

No podem oblidar que la bombolla econòmica espanyola esclatà quan les famílies sobre-endeutades van tenir problemes de liquiditat i van haver de reduir el consum i un altre motor de l'economia espanyola(vegeu l'entrada del 16 de setembre). Bé doncs, sense haver solucionat la situació econòmica. Pujar ara o el 2010 els impostos si la crisi no ha desaparegut és l'equivalent a: un naufrag que intenta surar se li tira a sobre uns ploms i no un salvavides.

Sempre a pesar de la demagògia; no paga més qui més té si no qui menys
L'IVA no discrimina al igual que tot impost indirecte què grava una activitat o el consum d'un bé o servei, així, contràriament a la propaganda del govern no pagaran més "els què més tenen".
Si no tots, tinguis "més" o "menys".

Cap dels altres països importants de la UE ha fet el mateix camí què Espanya, tots han incrementat el dèficit reduint carregues fiscals. I ja han iniciat el procés de recuperació feblement.

Com sentència la FCO.
"Zapatero està atrapat en el bucle de la seva pròpia demagògia. Va afirmar solemnement que la crisi “no deixaria ningú a la cuneta”, va augmentar la despesa social i va disparar el dèficit. Ara, el dèficit s’ha de mitigar amb més impostos, amb el consegüent alentiment de l’activitat econòmica, el retard en la recuperació i l’augment de l’atur. El Govern espanyol ha dibuixat un cercle viciós letal, que pot descriure’s d’aquesta manera: atur-més despeses socials-més dèficit-més impostos-més atur. I el pitjor és que Espanya se situa ja a la cua de la recuperació que encapçalen França i Alemanya, i no s’intueix que Zapatero s’adoni de l’error ni que estigui disposat a canviar de rumb."

Fes - me un informe, amor.

Fes-me un informe, amor
"I la resposta va sola: Aquest el vols pel Palau o per Palau?"
Francesc-Marc Álvaro

“No s’ha detectat cap il·legalitat o irregularitat que hagi de ser objecte de cap actuació administrativa o penal” Antoni Castells, conseller d’Economia Tinc un enorme respecte per la preparació intel·lectual i tècnica del conseller Antoni Castells. Però en començo a tenir una mica menys per la seva actuació política. Durant anys, ha jugat a ser la veu crítica i més catalanista del PSC, tot i que – a l’hora de la veritat - mai no ha acabat de plantar cara als que porten l’aparell. Fa poc va tenir un gran moment – just és remarcar-ho – quan va dir en veu alta que Zapatero no tenia política contra la crisi. Va ser una veu sincera enmig de la propaganda. Vaig felicitar-lo llavors i ho torno a fer ara. Però, pel que fa als interessos de Catalunya, Castells ha fet darrerament dos paperots molt tristos. Abans de l’estiu, Castells va ser la figura que va dedicar-se a vendre’ns les bondats de l’acord del nou finançament autonòmic, tapant amb la seva ciència agafada pels pèls l’evidència de la colossal ensarronada ordida pel govern central i el PSOE. Que un savi de l’economia del país acabi així indica com de pobra pot ser, a voltes, la política. Ara, a propòsit de l’escàndol dels informes de faramalla encarregats per les conselleries del tripartit i pagats amb diners de tots, Castells ha sortit a parar el cop amb una auditoria que només admet petites anomalies. Montilla ha posat el catedràtic a salvar els trastos. Però no cola. Fes-me un informe, amor. I l’amic, conegut o saludat del director general de torn confegia uns quants folis amb algunes consideracions generals sobre l’assumpte que fos (potser extretes de la Viquipèdia o inspirades en uns fascicles del quiosc) i, després, passava a cobrar amb un somriure d’orella a orella. Entre aquests materials tant interessants, hi ha, fins i tot, un estudi sobre què pensem del tripartit aquells que ens dediquem a opinar als mitjans, un misteri que – com tothom sap – reclama grans i acurades recerques científiques. Segons PSC, ERC i ICV no hi ha res que ens hagi d’amoïnar, i les petites incidències detectades seran corregides mitjançant els procediments ordinaris. Castells, en funció de parafangs, ha certificat la validesa del simulacre. En una altra vinyeta d’aquest tebeo pregunten a Castells (a Tresserras, a Vilajoana, a Hereu, a Trias, a Saura) com és que ningú no va adonar-se de la continuada rapinya de Fèlix Millet. Aleshores, hom sap que la resposta no s’ha de cercar en el passat sinó en el present. Allí on el peix encara belluga. La resposta és en les inèrcies, actituds i rutines que llueixen als aparadors dels nostres petits poders. Si una cosa no té importància, l’altra tampoc. Fot-li i calla. Només cal controlar els excessos (de temps i de xifres): aquest ha estat el punt feble de Millet. Fes-me un informe, amor. I la resposta va sola: Aquest el vols pel Palau o per Palau?

Independència i Convergència

INDEPENDÈNCIA I CONVERGÈNCIA

"Ara correspon al Consell Nacional de CDC determinar si, d’una vegada, s’adopta de forma explícita la recepta “gradualista” de Morin; de no ser així, CDC corre el risc de veure com molts votants catalans es reagrupen dins d’opcions polítiques alternatives"

Agustí Bordas

El concepte d’Étapisme (o “gradualisme” si em permeten una traducció catalana poc ortodoxa), fou elaborat pel polític quebequès Claude Morin a mitjan anys setanta. En essència, Morin – membre del nacionalista Bloc Quebequès – va proposar un sistema gradual per aconseguir la independència d’aquesta nació francòfona. Primerament, calia aconseguir formar un govern nacionalista per demostrar la capacitat de gestió del Bloc. En segon lloc, era necessari fer una proposta de sobirania/associació amb Canadà a la ciutadania quebequesa per, un cop acceptada en referèndum, començar una negociació bilateral amb Ottawa. Finalment, en cas que aquestes negociacions fracassessin, s’entraria en una tercera i última fase, la proclamació unilateral d’independència del Quebec. Hom coneix els fiascos dels nacionalistes quebequesos en els referèndums de 1980 i 1995, però també és cert que aquests intents van inspirar la lògica d’altres nacionalismes occidentals, com ara els propis d’Escòcia i Catalunya. Així doncs i segons diversos politicòlegs, la sobirania plena per ambdues nacions europees consistiria, en aquest segle XXI, en una Escòcia i una Catalunya independents i integrades a la Unió Europea. Malgrat la dificultat d’establir paral•lelismes amb l’evolució del nacionalisme català – tant per la impossibilitat d’organitzar referèndums sense l’autorització de la metròpoli espanyola com per la manca de concreció de l’objectiu polític final dels governs Pujol – es podria afirmar que Catalunya ha viscut dues de les etapes proposades per Morin. Primerament, els governs de CiU van demostrar la capacitat dels executius nacionalistes per governar amb efectivitat. Segonament, el procés estatutari iniciat l’any 2003 ha certificat la impossibilitat d’aconseguir un estatus de sobirania/associació amb l’Estat espanyol. Així doncs i seguint la lògica del “gradualisme”, un cop constatada la submissió forçada de Catalunya en el context espanyol, és absolutament lògic iniciar el procés per proclamar, de forma unilateral, la nostra independència. El títol preliminar dels Estatuts de Convergència estableix, de forma nítida, el mandat sobiranista del partit: “Convergència manté com a objectiu el ple reconeixement nacional de la plena sobirania de Catalunya.” Així doncs, no ens haurien d’estranyar les recents declaracions d’Artur Mas (“personalment, votaria sí a la consulta [sobre la independència] d’Arenys de Munt”) o bé les de Xavier Trias (“Jo estic a favor que un dia Catalunya sigui independent”). Ara correspon al Consell Nacional de CDC determinar si, d’una vegada, s’adopta de forma explícita la recepta “gradualista” de Morin; de no ser així, CDC corre el risc de veure com molts votants catalans es reagrupen dins d’opcions polítiques alternatives.

Publicat al Singular digital.

La lectura feta per Arenys de molts polítolegs i CDC que no Unió és què la voluntat de crear un estat, o impedir-ho en l'eix espanyolista, serà un eix en la centralitat del catalanisme què anirà substituint gradualment l'autonomisme. Davant aquesta evolució de la societat CDC no hauria de quedar al marge per no perdre en l'eix nacional la centralitat què té en l'eix esquerra-dreta.

descafediada

La de negre a Primera fila és Dolors Camats, ICV aplaudint a la cantant Noa. Boicot a la qual donava suport ahir des de el faristol (com és veu no solament les masses són incoherents, també els individus).


Enguany tindrem una Diada descafeïnada, un any més. Com cada any des de l'existència dels tripartits la diada serà cada cop menys catalana i li donaran aspecte "cosmopolita" dedicant-la a mediterrània i els seus pobles.

No ens ha de sorprendré, no és el primer cop. Amb l'excusa de representar el "tots els Catalans" any rere any han anat esborrant la catalanitat als actes institucionals. Ja fos inserint flamenc i invitant a cantats en castellà al acte institucional... El cosmopolitisme i la voluntat inclusiva, com ja sabem, acaba als Pirineus. Fins al punt que enguany sota el blau de la mediterrània ha desaparegut la senyera i l'escut de la Generalitat és poc visible.

De fet enguany, el govern ha tingut sort de poder tapar-ho gràcies a una polèmica vergonyosa i ridícula amb una part del Govern (ICV) protestant al costat d'uns personatges hipòcrites contra una actuació en contra un cantant a qui ells, com a membres del govern i participants de comissió organitzadora han invitat.

No ens hem d'estranyar del poc respecte que senten els partits del govern per la festa nacional del nostre país i la seva reiteració en aigualir la nostra festa nacional. Com diu el calbot d'avui de la fundació Catalunya oberta: ...l'11 de Setembre era una jornada veritablement reivindicativa, així com una festa entranyable. Ben aviat, i gràcies a la Loapa, vam saber del cert que el PSC ja no hi creia, en la Diada: li tirava cada cop més el 12 d'Octubre. La segona màscara li va caure a ERC a partir de l'any 2003: a nivell escènic, el seu model d'actuació política eren els patètics fets del 6 d'Octubre del 1934. Pel que fa a IC-V, també està clar que des de sempre li tira un altre Octubre, en aquest cas rus i del 1917.

Quebec i Arenys

Entre Canada (amb Quebec) i Espanya (Amb Catalunya) hi ha un oceà de distància i no solament física. Si no de tradició democràtica i actituds sobre el dret a decidir del pobles. Però tenen una situació en comú un problema. Un territori amb particularitats diferenciades on la via secessionista guanya pes.
Tenint en compte què cap dels dos Estats vol a perdre la seva sobirania sobre territoris que actualment en formen part. Hem de constatar què hi han grans diferències entre les maneres de fer de l'estat Federal Canadenc i l'Estat unitari Espanyol.

Davant la consulta del Quebec l'actitud del govern del Canada fou de seduir i mirar d'esdevenir un Estat Federal i encaixar-hi el Quebec com a membre de ple dret i declarant "Québécois as a nation within a united Canada." "Nació dintre d'un Canada unit". I durant les consulta d'independència de 1980 i 1995 participant els partits d'àmbit canadenc com a part activa en la consulta a favor del no. Però, sense evitar ni impedir el joc democràtic. I amb una justícia imparcial que va reconèixer el dret del Poble Quebequès a decidir sobre el seu futur.

A Espanya la reacció dels governs espanyols davant la possibilitat de secessió democràtica. Sempre ha estat de negar que l'autodeterminació és un dret i oposar-se a fer referèndums. A Euskadi la excusa era la violència.
Ara a Arenys de Munt és fa una una consulta no vinculant de "fireta", suposadament intranscendent, però democràticament legitima. La reacció de l'Estat Espanyol i del nacionalisme espanyol en general ha estat de ha estat de sarsuela i vodevil.
Seguint les següents fases: 1r) Ignorar-la i silenciar la consulta, 2n) Voler ridiculitzar-la i 3r) Voler la impedir. Fent servir la justícia com a Escut per evitar-la adhuint una suposada inconstitucionalitat.

Paradoxal és la reacció dels defensors (suposats) del no. Perquè ni Falangistes, Populars, ciutadanos, UPYD ni socialistes defensaran el no. Tots ells defensen que el referèndum és il·legal i prou i no faran campanya pel no, no voldran seduir els Arenyencs per voler que decideixin continuar sent espanyols. I callen davant els feixistes que amenacen els organitzadors i volen sabotejar la opció de poder exercir un dret reconegut en la declaració universal dels drets humans i en la carta de les nacions unides i ratificat per Espanya.

Aquestes reaccions primàries no tenen cabuda en el què hauria de ser un Estat de Dret. I quan mirem al món veiem les mancances democràtiques de l'Estat Espanyol.
Ningú dubta que el Regne Unit, Bèlgica o el Canada s'oposarien a una escissió de part del seu territori. Però indubtablement ho farien en mesura que la població d'aquells territoris defenses la unió i no s'oposarien al dret d'aquests dels ciutadans a decidir.

Un toc d'alerta de Xavier Sala i Martin

"Espanya pot acabar expulsada de l'euro"

Xavier Sala i Martín, catedràtic d'economia de la Universitat de Colúmbia de Nova York, afirma que "Espanya s'ha endeutat molt. Pot acabar sent un problema per a Europa i que l'expulsin de l'euro". Sala i Martín afegeix que "els Estats Units estan sortint de la crisi. França i Alemanya ja n'han sortit, i a Espanya li queda una bona estona".

Prem aquí

Per Catalunya com a regió industrial i economia oberta internacionalment pot ser l'expulsió de l'Euro un cop realment dur i de conseqüències molt pitjors que la resta de l'Estat on l'economia s'ha basat en sistemes molt menys productius i on el sector exterior té molt menys pes. I ens tornaria vulnerables als "boicots patríoticos" que ens tenen acostumats des de les Espanyes.

Manifestacions i abstenció

SI L'ESTATUT NO CAP A LA CONSTITUCIÓ CAL BUSCAR ALTERNATIVES

Manifestacions i abstenció

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

PEREPRATS

Ja ha pres cos la proposta de manifestar-nos en protesta contra la propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol d'arranament de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fa mesos que Òmnium Cultural promou en col·laboració amb diverses entitats cíviques, partits polítics i sindicats. Cal, però, esvair alguns malentesos que titulars esbiaixats o declaracions precipitades han pogut generar. La raó de cridar el poble català al carrer no és defensar un Estatut concret, ni el seu contingut, ni la mateixa autonomia, sinó el dret dels catalans a decidir: que un cop ens hem pronunciat en referèndum i hem aprovat una determinada decisió, ningú fora de Catalunya té la potestat de substituir la nostra voluntat per la seva. Fer-ho, com aviat faran el PP i el PSOE sota el barret d'un Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, exigeix del nostre poble una resposta ferma i contundent de refús, perquè no és això el que vàrem aprovar, també per referèndum, quan fa trenta anys votàrem la Constitució espanyola. Vam acceptar llavors la preeminència de la Constitució sobre l'Estatut, però també, nosaltres i els espanyols, vam acceptar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no pot ser aprovat, modificat, ni derogat unilateralment per les institucions espanyoles, perquè qualsevol modificació o derogació que per iniciativa del nostre Parlament aprovin les seves Corts no té validesa legal mentre no l'aprovi el poble català en referèndum. Fa més de tres anys que és vigent un Estatut aprovat en referèndum, i qualsevol anul·lació que del seu contingut faci el Tribunal Constitucional espanyol no és vàlida ni produeix cap efecte jurídic mentre no la ratifiquem els catalans també per referèndum.

SÓN LES REGLES DEL JOC ESTABLERTES en la seva Constitució, que ara incompliran pretenent derogar articles vigents per la decisió unilateral del seu Tribunal Constitucional. Caldrà aprovar aquestes modificacions i derogacions en referèndum, que, també segons la seva Constitució, el govern espanyol està obligat a convocar. Mentre no ho faci, i mentre els catalans no ho referendem, les anul·lacions del Tribunal Constitucional no tindran cap validesa legal, i continuaran vigents els articles que hagin declarats nuls. Aquesta és l'única potestat sobirana dels catalans que estableix la Constitució espanyola, i no podem ni devem acceptar que ens l'arrabassin incomplint la seva pròpia Constitució. No és només l'Estatut del 2006 el que ens volen prendre, és el nostre dret a decidir, i és per reafirmar que som una nació, no una província seva, i que tenim dret a decidir, que sortirem al carrer quan ells hagin decidit la nostra subordinació.

NO ABANS, PERÒ, PERQUÈ LA RESPOSTA a una agressió s'ha de donar quan l'agressió s'esdevé, ja que de res serviria una manifestació prèvia per evitar-la. Tothom coneix la manca d'independència i d'imparcialitat del Tribunal Constitucional espanyol, una joguina desprestigiada en mans del PP i del PSOE, però només d'aquests partits. Només les seves pressions i indicacions són promptament servides pels magistrats que ells mateixos nomenen, i no les de cap altre partit, encara que siguin la dels partits catalans (de què ha servit que votessin l'Estatut un 89% dels nostres diputats?) o la del poble català (de què ha servit un referèndum amb més del 70% del vot favorable?) El Tribunal Constitucional és espanyol, nomenat per espanyols i integrat per espanyols, i es doblega a les pressions espanyoles, no a les catalanes.

CAL, PERÒ, NO ENGANYAR-SE NI ENGANYAR la gent: fem el que fem, els espanyols, que són majoria al seu Estat (per això s'anomena espanyol, no català) i dominen totes les seves institucions, ens imposaran l'Estatut que surti del seu Tribunal Constitucional. Podem manifestar-nos, protestar i proposar, però no podem decidir res, ni tan sols que compleixin la seva Constitució. El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional, i que la seva sentència fixarà definitivament què cap i què no cap a la Constitució espanyola, què és autonomia en el present règim, una mera descentralització administrativa on els catalans no tenen més funció que pagar i obeir. Hi haurà nul·litats concretes d'articles a petició del PP, i declaració dels no anul·lats de subordinació de l'Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE: l'Estatut està subordinat a la normativa espanyola, les Corts i govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut, qualsevol decisió catalana pot ser substituïda per l'espanyola. La sentència tancarà el sistema, i el tancarà per sempre; mai més, sota la seva Constitució, serà possible una nova reforma estatutària que superi els límits que ara s'imposaran. És la culminació de segle i mig de catalanisme, que acaba en un règim de descentralització administrativa.

COM QUE L'ESTATUT NO CAP A LA CONSTITUCIÓ, i el dret a decidir dels catalans recollit a la Constitució quedarà arranat, es poden fer dues coses:

1) Reformar la Constitució espanyola. Calen 234 diputats (els catalans n'elegim 47), la mateixa majoria de 3/5 al Senat, elegir un nou Congrés i Senat, que 234 diputats i la proporció equivalent de senadors aprovin per segona vegada la reforma, i referèndum a l'Estat. Per aprovar a les Corts l'Estatut que aprovà el nostre Parlament era suficient el vot favorable de 176 diputats, que no vam tenir fa tres anys. Qui defensi ara que és possible la reforma constitucional, caldrà que expliqui com pensa obtenir el suport de 234 diputats, quan fa tres anys no va saber, voler o poder obtenir el suport de 176.

2) Aprovar la Constitució catalana. Cal que un govern i Parlament catalans elegits amb una majoria independentista promogui i declari la independència, per via de referèndum o parlamentària. No és la situació actual, però pot ser-ho en el futur si la majoria dels votants a Catalunya així ho decidim. Només depèn de nosaltres.

EL POBLE PARLARÀ AL CARRER, que és l'únic que té. Els partits polítics que tenen com a prioritat la defensa dels drets i interessos dels catalans hauran de fer la seva feina, assumir la voluntat del poble, impulsar-la, i fer-la efectiva. Fa dos anys quatre partits (CDC, UDC, ERC, IC) van donar suport a una manifestació massiva de protesta, però no van fer res més. Pocs mesos després, 500.000 catalans que abans els havien votat es van quedar a casa, els van deixar per l'abstenció.

Aparegut a l'Avui.

Targeta roja a Saura

El Nostre Conseller d'Interior ha fet sobrats mèrits per anar a gaudir d'un merescut retir (forçat o voluntari): Navegant amb el seu iot o gaudint del paisatge Empordanès des de la terrassa de la seva Masia. No obstant, no ho ha fet i segueix fent mèrits per ser conseller dimissionari o conseller cessat del càrrec. Cosa què per desgracia, ens podem fer la idea que el seu cap el President de la Generalitat no farà realitat el desig de tants catalans.

L'última raó és permetre què a Arenys de Munt un poble del Maresme on és durà a terme una consulta popular no vinculant sobre la independència de Catalunya el 13 de Setembre. Tingui el mateix dia tan una manifestació del partit feixista de la FE-JONS com dels mal anomenats Antifeixistes que puguin convertir la població en escenari d'una gran trifurca.

A Saura li ha faltat la valentia de prohibir la manifestació de la FE de la JONS. I la seva presència organitzada a la vila per impedir que intenti boicotejar la consulta i coaccionar als habitants d'Arenys i interferint en els resultats a través de la intimidació i la por.

Havent un llei de partits que té per objectiu: "impedir que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats". Sembla mentida que la Conselleria d'Interior no s'atreveixi a prohibir les concentracions d'un grupuscul antidemocràtic que té intenció de fer el que la llei vol impedir. En comptes de no impedir la seva presència a Arenys amb la mateixa contundència amb que el govern Basc impedeix les manifestacions de l'Esquerra aberzale.

Agraiments: Agraeixo especialment al comentari de l'Home del sac. Per fer me notar que a més és il·legal fer manifestacions i actes polítics quan hi ha eleccions el dia en què aquestes és duen a terme. Llàstima que en Saura ni cap del seu gabinet no ho tingués present quan va autoritzar la manifestació.

Artur Mas: "En un referèndum d'independència votaria que sí"

L'entrevista de Salvador Sostres.
Artur Mas: "En un referèndum d'independència votaria que sí"

És el polític més culte, intel·ligent i ben preparat que té en aquests moments Catalunya, encara que tal com tenim el panorama, això no sigui dir gaire. És d'una contenció indestructible i d'una immaculada pulcritud. La simple possibilitat de cometre un error l'horroritza.
Salvador Sostres


Arrogant.

És una de les moltes bestieses que es diuen sobre mi.

No comunica.

Bé, no tiro la tovallola. Aprendre és la meva actitud permanent.

Tornarà a pactar amb el PP.

Res més lluny de les meves intencions.

Va trair Catalunya pactant l'Estatut amb ZP.

Al president Macià també li van dir traïdor per haver pactat l'Estatut del 32.

No és independentista.

En un referèndum votaria que sí, però la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s'aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.

El president Pujol no és independentista.

Jo no he posat mai límits a les aspiracions nacionals de Catalunya. El dret de decidir ho inclou tot.

Però si és president farà el pas o no?

La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.

Tenim pressa, molta pressa.

Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d'entendre'l.

Només vol tornar a la Generalitat.

Convergència no tornarà a la Generalitat. En tot cas, i si els catalans ho volen, arribarà a la Generalitat. Hi haurà un canvi respecte de tots els passats.

Duran és un llast.

Duran és un aliat principalíssim per governar.

Els casos de corrupció.

A Unió l'han acusada de les coses més increïbles, però a l'hora de la veritat l'han absolta de tot.

Perquè no s'ha pogut demostrar.

Hem passat de la presumpció d'innocència a la presumpció de culpabilitat.

Unió espanta el vot jove.

CiU ha de respondre a un espectre molt ampli de la societat catalana. Amb el límit de poder governar bé, es clar. Fixa't que una consellera d'Unió com Núria de Gispert va promoure l'any 1997 la llei de parelles de fet, pionera a tot l'Estat, i que el tripartit no ha aconseguit votar la llei d'educació.

Si CiU i ERC no pacten és perquè no volen la independència.

Esquerra no pacta amb nosaltres perquè se sent més còmoda amb el tripartit. Carod va renunciar a ser el meu conseller en cap, amb totes les atribucions, i va preferir ser un vicepresident decoratiu. Més que pactar amb Montilla, sembla que n'estigui enamorat.

Calia catalanitzar el PSC.

En 7 anys de tripartit els diputats del PSC a Madrid no han votat ni una sola vegada en contra del PSOE encara que els suposés votar diferent del que el PSC ha votat aquí. Esquerra no ha canviat res.

Espanya ens espolia?

Sí.

Espanya vol eliminar qualsevol nostra aspiració nacional?

Sí.

Som una nació?

Sí.

Què esperem per marxar?

Que els catalans vulguin. Els catalans que a les darreres eleccions espanyoles li van donar 25 diputats al PSOE, 10 a CiU i 3 a ERC.

El peix al cove és l'única política possible.

Amb l'Estatut nou, no. Per això el vam fer.

Vostès també haurien pactat un finançament similar.

No, perquè l'Estatut és una llei i s'ha de complir. Si el Tribunal Constitucional veu que ni nosaltres mateixos respectem el nostre Estatut, per què l'haurien de respectar ells?

Duran va salvar ZP al juny, en plena negociació.

Era una votació secundària, el que importa és votar-li o no votar-li els pressupostos.

Sí, però el van salvar.

Va ser a canvi que aprovessin la llei de morositat. És molt important que les administracions paguin ràpid i amb puntualitat. Ajudar el teixit productiu del país bé val una votació secundària.

Pactar, pedagogia, el motor d'Espanya.

De tot això ja n'hi ha hagut massa. És hora de fer prevaler la nostra dignitat.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 40. Dilluns, 10 d'agost del 2009

Erc-quidistància

Ja sabeu els que em seguiu que no tinc el costum de parlar malament d'Esquerra, o del catalanisme en general. I prefereixo no fer ho. Però, no obstant, sense què serveixi de precedent. Desprès de llegir la entrevista a Joan Puigcercós a l'Avui i llegir què el tripartit 3 ja esta decidit si és suma no vaig molestar-me a reprimir-me i em vaig dedicar a anar escrivint aquest escrit en calent.
El títol de l'article l'he tret del diccionari de conceptes bàsics del cimera extraordinària.

No exactament per la decisió de reeditar-lo, seguint ofegant el país amb un monopoli de poder socialista, sola comparable al monopoli del PRI que va atenallar Mèxic durant 76 anys.
No ens enganyem, era l'opció més probable perquè per l'actual direcció d'ERC els Tripartits són una aposta estratègica. I no ens ha de sorprendre perquè per a molts ens era massa evident ja de fa temps i encarà més després què Esquerra subscrigués l'acord de finançament.

La causa de la meva irritació són dos raons. Pel doble ràsser de les exigències d'Esquerra per a fer pactes post-electorals i per les aproximacions tàctiques a CiU marcant distàncies amb els seus socis i futurs socis quan ja han pactat, per mitigar el costos electorals de la seva decisió.

Puigcercós ho deixa clar en l'entrevista e l'Avui: "Per a que és pugui pactar amb CiU. CiU ha de declarar-se independentista". Alhora els socis de Esquerra i Com els del PSC són grans defensors de l'independentisme: començant pels diputats catalans del PSOE al Congreso, que s'independitzen de la seva condició de catalans, quan voten amb el PSOE contra els interessos dels seus votants. En canvi amb els seus socis del PSC hi ha molta més mà esquerra i tolerància. Algú encarà se'n recorda de les línies vermelles i les conseqüències negatives que saltar-se les ha tingut pel PSC.

Si ERC mantingués l'aureola immaculada de 2003 podria anar exigint, després de sis anys governant amb el PSOE a Catalunya. Esquerra ja no té la autoritat moral per exigir com s'ha de declarar la gent i repartir etiquetes de independentista encara menys després d'analitzar els seus fets i els resultats en el camp nacional aconseguits de la mà de PSC i ICV.