dissabte, 30 de maig de 2009

Obsessions de PP i PSOE.

Aquest Vídeo conté talls del debat de TV3 entre els mal anomenats "candidats catalans". És representatiu per deixar clar quines obsessions tenen PP i PSOE, és tiren els plats pel cap però sempre parlen del mateix, la seva obsessió. El seu model d'Europa és l' Espanya Illa centralista i radial amb centre a Madrid i Madrid com a centre i únic interlocutor vàlid.

divendres, 22 de maig de 2009

Ara Tremosa


"Vaig a Estrasburg a defensar interessos locals”
Ramon Tremosa entrev260
"Vaig a Estrasburg a defensar interessos locals”
Carles Bellsolà
L’economista Ramon Tremosa havia estat molt de temps fent propostes, des dels seus llibres i articles d’opinió, sobre la seva especialitat, les infraestructures i la logística com a oportunitat per al creixement econòmic de Catalunya. Ara, després d’un més que polèmic fitxatge per part de CiU, pot tenir l’oportunitat de dur aquestes propostes al Parlament europeu. Entremig, Tremosa ha rebut crítiques de tot arreu: tant de part de qui considera excessiu el seu perfil sobiranista com de qui, tot el contrari, creu que l’ha amansit des que és candidat.

Què destacaria de la seva candidatura?
Vaig al Parlament Europeu com si fos un eurodiputat danès. Què vol dir això? Que vull ser com si fos d’un país normal i fer com fan ells: defensar directament interessos locals.

Això és el que es fa a Estrasburg?
Així és com es construeix Europa. Ningú no sacrifica interessos locals, perquè, si no, la construcció europea no interessa. I què hi fa, al Parlament Europeu, un danès, que hi fa un alemany, que hi fa un grec o què hi fa un aragonès? Defensar el que és seu. Hi ha algunes excepcions, que podem comentar després. Ramon Tremosa aspira a defensar interessos locals catalans al Parlament Europeu. Per exemple, els dels pescadors del Serrallo, dels empresaris càrnics d’Osona, dels regants del canal Segarra-Garrigues o dels viticultors del Penedès. Aspiro a representar directament aquests interessos, que depenen de directives europees. També intentarem superar el model franquista de llengües, plenament acceptat per l’Espanya democràtica, entre cometes, de PP i PSOE, que diu que fora d’Espanya no existeix res més que el castellà. Intentarem esmenar aquesta rèmora franquista, en ple segle XXI.

Quines són aquestes excepcions que dèieu?
Alguns eurodiputats van subordinats a Brussel·les. Per exemple, jo m’apuntaré a la comissió de transports, que és la que ha de decidir per on entrarà el primer tren europeu de mercaderies, que baixarà per Hamburg i Bremen, seguirà per Colònia i Düsseldorf, i per Lió i Marsella. Jo defensaré que passi pels ports catalans i valencians fins a Algesires, perquè això articularà ferroviàriament els Països Catalans. El PSOE té una altra proposta, que és la “travesía central de los Pirineos”, entrant per Lourdes, baixant fins a Saragossa, i d’allà a Madrid i Algesires. Jo li dic a la Maria Badia, candidata socialista: “Apunta’t a la comissió de transports, no m’hi deixis sol, defensem junts el tren que ens pot convertir en l’Holanda del Sud”. I em diu que no, que a la comissió de transports ja hi ha la Inés Ayala, del PSOE aragonès, número 9 de la llista i la Magdalena Alvarez, número 3, i que ella va a la comissió de cultura. No som un país acabat, necessitem la infraestructura per defensar la nostra cultura. Sense creació de riquesa no podrem mantenir ni l’estat del benestar ni la identitat nacional i cultural. El PSC, com que a Madrid no defensa interessos de Catalunya, a Brussel•les, tampoc.

Vosté sempre parla d’infraestructures i de logística. Fa poc va dir: “Com més logístics més lliures”. Tan important és la logística per a Catalunya?
Ensenya Catalunya a un americà. Què li ensenyaràs? Romànic i modernisme. Perquè hi ha romànic? Perquè es va fer una revolució comercial, és a dir, econòmica. Per què hi ha modernisme? Perquè es va fer una revolució industrial. Quina revolució trobem al Segle XXI? La logística. Catalunya porta d’Europa, la millor porta d’Europa. Àsia, la fàbrica; Europa, el mercat; el mediterrani, el mar més important del món en volum de comerç. I d’Alacant a Palamós, la millor platja portuària. Això farà de Catalunya l’Holanda del Sud, un país de primer nivell econòmicament parlant. I, per tant, també lingüísticament, culturalment o arquitectònicament. Només si som potents econòmicament tenim futur com a estat del benestar i com a país diferenciat. Qui ens escanya per les infraestructures i amb el finançament autonòmic què et penses que fa? Liquidar-nos com a país. Per què a Catalunya no hi ha barroc?

Perquè estàvem en època de decadència econòmica?
I per què en canvi a Sevilla hi ha el millor Barroc d’Espanya? Perquè els ports de Cadis i de Sevilla eren l’única entrada d’Amèrica. Com arrenca la Revolució Industrial catalana? Quan Carles III, a finals del segle XVIII, autoritza els ports catalans a comerciar amb Amèrica. Catalunya porta d’Europa. Quin eslògan mes bonic, no?

Llavors la idea és que el port de Barcelona es convertís en el port més important del Sud d’Europa?
No, el port més important, saps quin és? Les cases d’Alcanar

És una 'boutade', això?
No. Si llegeixes el meu llibre ‘Catalunya emergent’, que ara el traduirà a l’anglès Paul Preston, veuràs que no és una boutade. El port de Barcelona és un port de creuers. Tindrà contenidors, però la seva vocació són els creuers. Si vas a nova York sense passar per Madrid es gràcies als creuers. És el primer port europeu i el quart del mon en trànsit de creuers. I per on entrem els contenidors? Per Tarragona. Hi ha un pla d’ampliació mar endins brutal, però serà insuficient. I el tercer port? Alcanar. Què hi ha al seu darrere? Un polígon potencial de 800 Ha, brutal. Petroli pur en el segle XXI. El primer polígon holandès d’Europa. I Tortosa i la vall de l’Ebre, la zona més rica de Catalunya en el segle XXI.

Entrin els contenidors per Barcelona, per Tarragona o per Alcanar, la idea seria competir directament amb el port de Rotterdam?
Sí, perquè si has d’anar de la Xina a Munic, ara entres a la mediterrània pel canal de Suez, però com que els ports catalans i valencians no tenen tren de mercaderies cal pujar fins a Rotterdam i anar des d’allà al centre d’Europa. Cosa que no passaria amb el tren de mercaderies.

Llavors, aquest tren de mercaderies fins als ports catalans beneficiaria econòmicament l’Estat Espanyol?
Sí, però els funcionaris de l’Estat prefereixen una Espanya pobre a una Espanya prospera la prosperitat de la qual entrés per ports valencians i catalans. Això, et faries creus de la gent ‘no nacionalista’ que ho ha dit i ho ha subscrit. És així de bèstia.

Això no es habitual que es digui obertament
Jo sí que t’ho dic obertament

Què cal fer amb els aeroports de Catalunya?
Independència de gestió. Que és un 30% de la independència de Catalunya. La independència de l’aeroport de Girona és un 5%. A veure quin dia es munta una mani per la independència de l’aeroport de Girona. Per exemple aquest 11 de setembre. Hi posaries 10.000 persones al carrer dient: “Conseller Nadal, el Zapatero ha d’aprovar un pressupost, demana-li la independència de l’aeroport de Girona”. Precisament per això no te la donen, perquè els espanyols si que saben que això és independència de Catalunya

I quins beneficis econòmics aportaria gestionar els aeroports?
Un festival, com els que fa el Barça. A Lleida hi ha un empresari que fa unes cireres úniques al món, que les ven a 50 euros. Està esperant amb candeletes l’aeroport d’Alguaire. Perquè, si el gestiona Abertis, podrà enviar-les directament d’Alguaire a Lutton, que el gestiona també Abertis. Harrod’s, tota la seva logística de mercaderies, l’entra per Lutton. Ara ha d’enviar-les per camió a Barcelona, esperar-s’hi hores, anar a un altre aeroport i d’allà a Londres. En els països normals i on funcionen els incentius de mercat, els aeroports son una multiplicació infinita de les oportunitats de negoci. I de projectes industrials i comercials. I només si el país és ric podem finançar la llengua, la cultura i les polítiques de benestar social. Ara imagina’t això d’Alguaire, i aplica-ho, multiplicat, a Barcelona.

I que es pot o no es pot fer des d’Europa per afavorir això?
L’expresident d’Estònia, ara comissari europeu, em va dir un dia que l’any 90 ningú no els va ajudar. La independència i la sortida de la fallida comunista la van haver de fer ells sols. Això m’ho deia a mi com a català. Em deia: “Però saber cap a on havíem d’anar va ser fonamental per salvar-nos”. I deia que Europa era un espai de llibertat, de progrés, de competència i d’eficiència. I això va ser vital per als estonians per avançar. I Estònia figura en els 10 primers llocs del mon en molts rànkings de competitivitat, per davant d’Alemanya i França i, no diguem, d’Espanya. Hi ha feines que els catalans hem de fer a casa. Europa és model de bones pràctiques per accentuar la nostra pressió en contra del centralisme espanyol. Per exemple en independència de gestió aeroportuària. Per exemple en federalisme fiscal, en independència de gestió dels ports i trens. Llavors, a mi Europa em carrega d’arguments cada dia que hi vaig per denunciar amb més virulència el centralisme que ens vol liquidar com a país.

Però ni el Parlament Europeu ni la Comissió Europea tenen gaire res a dir en tot això
És clar, perquè els Estats no volen donar més competències al Parlament Europeu, perquè hi ha un procés de frenada. Però les dinàmiques que ha iniciar Europa són imparables. Tu vas al Prat i pots agafar un pont aeri Barcelona-Madrid pagant 300 euros. Al costat hi ha el mostrador d’EasyJet, que és fantàstic, que per 40 euros te’n pots anar a Londres. Qui ha impulsat la liberalització del mercat aeri europeu? El Parlament Europeu. Ha trencat, per tant, el ‘corralito’ d’Iberia a Espanya, d’Air France a França, o de British Airways a Anglaterra. Com més Europa tinguem, més llibertat. Com més logístics, més lliures. Ara ve la liberalització ferroviària. Qui s’hi oposa? Renfe. Els catalans en sortiríem beneficiats? I tant. L’esperem amb candeletes. Intentarem precipitar com més mercats únics millor. Mercat energètic, de serveis avançats, d’ensenyament superior, de sanitat, de l’aigua... Catalunya pateix de barreres ideològiques.

Aquestes decisions, tant logístiques com d’infraestructures, per no parlar de la demanda que el català sigui oficial a Europa, es prenen des de l’Estat espanyol. Es podrien aconseguir sense la independència?
Quan tinguem la independència dels aeroports catalans, un finançament federal i una selecció de futbol, llavors posarem la teulada a l’edifici. Però ara tenim només els fonaments. Ens agradi o no, en l’Europa actual, amb la potència dels estats actuals, per a mi és més factible un procés gradual. Amb l’Estatut hem sortit a camp obert i la golejada ha estat de cinc a zero. Llavors, queda la guerra de guerrilles. Si avui convoques una manifestació a Girona per la independència tindràs un públic. Si el convoques per la independència de l’aeroport tindràs molt més públic. Ho diuen totes les enquestes. Parlo de ‘La Vanguardia’; “creu vostè que Catalunya és una nació?”: 56%; “està d’acord vostè que els aeroports catalans siguin gestionats des de la Generlaitat?”: 86%. Hem de ser astuts i hàbils a l’hora de canalitzar la majoria social en favor nostre. Per mi la independència és un procés gradual. Fonaments, que és el mínim autogovern que ara tenim; primer pis: aeroport; segons pis: finançament; tercer pis: seleccions. I teulada, que corona l’edifici. Fins ara la identitat econòmica, lingüística i nacional de Catalunya s’ha pogut mantenir sense estat propi. Però amb el perfil que estant adoptant els estats, sobretot l’espanyol, el que diré és que si l’Estat actual no ens és propici els catalans hauríem de començar a pensar en l’Estat propi.

Fonts: Eldebat.cat
obtingut de: Cimeraextra.blogspot.com

dilluns, 18 de maig de 2009

Candidats Catalans


Quan hi han eleccions el dilema és escollir a un candidat on deleguem perquè defensi els nostres interessos a nivell col·lectiu.
A TVE2 fa uns dies van fer 59s en format debat entre els "5 candidats catalans". Doncs, el títol jo crec que no feia honor a la realitat ja que no n'hi havia tants.

Solament dos d'ells Són caps de Cartell de formacions no sucursalistes:
A diferència dels altres tres: Maria Badia. No és candidata del PSC si no és la numero 4 del PSOE, just darrera de la infame ex-ministre de Foment Magdalena Álvarez. I amb un sistema de llistes tancades el vot va al mateix sac. Maria Badia diu que va a defensar la oficialitat del Català a Europa promesa que en les últimes europees estava en l'espot electoral del PSOE en Català però no en castellà. Tampoc exercirà de candidata catalana. Ella formarà part de la comissió de cultura que al UE no pinta gaire.
En canvi altres candidats del PSOE estan a les llistes i opten a defensar interessos estratègics i aquests van contra els interessos catalans. Magdalena Álvarez que esta en la llista de transports i defensa un faraònic, car i exòtic projecte de una línia de mercaderies que travessi el Pirineu per tunel de Lourdes a Zaragoza i d'alli a Madrid esquivant l'Eix Mediterrani i tota lògica empresarial.

Santi Fisas (20é del PP): substituia a Alejo Vidal Cuadras (9é). Alejo Vidal cuadras i el seu cap de llista Jaime Mayor Oreja (PP) ja són clars exemples de com el PP aprecia la pluralitat lingüística de l'Estat Espanyol, i ni és molesten a fer veure que volen el català oficial a Europa.
I sobre el projecte ferrocarril de mercaderies integrat Europeu no disten gens del PSOE.

Cas apart és: Raül Romeva ja que tot no ser cap de llista i pot exercir de català a Europa, tot i què ideològicament no estic en sintonia amb ICV.

Votar al parlament Europeu. són unes eleccions que semblen llunyanes. No trempen i no és veu la importància, tot i així Europa afecta molt a nivell del dia a dia. La seva importància a nivell legislatiu és enorme. Des de trucar per telefon o volar a un preu raonable, a la defensa del consumidors dels abusos dels monopolis de fet o tan sols pagar el cafè del esmorzar.

dijous, 14 de maig de 2009

Manipulació a TV3

Durant el partit és van mostrar aquestes imatges.

TV3



TVE



Després a l'endemà mirant els matins, durant la pausa del cafè, a TV3 van passar una imatge dels 2 equips en el moment que sonava l'himne i es sentia perfectament; el so de la cridòria s'havia esmorteït fins a desaparèixer.
Que havia passat? Ho havien emès la imatge de TVE? Opció: sorprenent i surrealista ja que TV3 havia emès el partit i tenien imatges pròpies o també havien fet "retoquets".
Tampoc TV3 va parlar de l'atac contra la llibertat d'expresió. comés per la policia nacional en els voltants de l'estadi de Mestallà en els moments previs als inici de la partit ni mostrat la pancarta exhibida a l'Estadi durant el partit.

Per manipular les imatges i ocultar la realitat d'aquesta manera tan barroera el cap d'esports de TVE va ser forçat a dimitir i en canvi a TV3 ningú ha dimitit, ni dimitirà, per aquesta cobertura del post-partit.

dilluns, 11 de maig de 2009

Mayor Oreja, l'ignorant

Per desgràcia tinc la sensació què espanyolisme més rancí i fosc s'ha tret la careta. Fa una trentena anys aquest veié que la dictadura no duia en lloc i s'havia d'anar cap a Europa i va moderar les formes. Hagué de tolerar la descentralització administrativa i l'existència de ens nacionals no castellans. No, obstant no va canviar, no van veure la pluralitat interna com a font de riquesa si no com una nosa que calia tolerar. Però de seguit el PSOE va començar a intentar laminar aquesta nosa.

Avui per avui, en canvi el nacionalisme espanyol és sent fort després d'haver bandejat els nacionalistes dels seus feus electorals i haver posat tot el mapa electoral amb els colors del bàndol nacional.

Per això ara per ara el nefast Mayor Oreja, basc de naixement i prou, s'ha tret acusar als que defensem la immersió lingüística d'ignorants. Jo li puc demostrar el contrari, si hagues apartat el seu odi visceral a la pluralitat o en un atacs de lucidesa hagues observat els resultats de la selectivitat a Catalunya i de fora de Bilingües catalanoparlants o Monolingües castellans de les castelles hauria observat que no hi ha correlació entre formació en immersió en llengua no castellana i ignorància. Si no què és miri al mirall i trobarà un exponent de ignorància supina amb mala fe hispànica incorporada.
D'haver volgut s'hauria pogut informar a Estrasburg i li haurien dit que el model és apte.

Però el que PP i de sota ma PSOE defensen és minoritzar i assimilar per reduir a un folclorisme provincià les llengües iberiques diferents del castellà i acabar la feina d'assimilació que no s'ha pogut dur a terme des de 1716.

PD: Les formes i el "talante" són diferents però el fons i els objectius són els mateixos. El PP per molt que a vegades és posin careta liberal no ho són.

L'engrunes de l'Avui d'avui

Oreja. Zapatero. Arraconats

Oreja

Ens hem passat una setmana preguntant
quin conill trauria Zapatero del barret per passar indemne el debat de política general espanyol que comença demà. Doncs no li ha calgut treure’n cap. El candidat popular a les europees Mayor Oreja ja li ha resolt el problema. Ha sortit dient que la llei d’educació porta els joves catalans a la immersió en la ignorància. Com que la llei el que garanteix és la immersió en català, Mayor Oreja equipara català i ignorància. Senyores i senyors, aquesta llengua en què els escric i en què vostès em llegeixen és la llengua de la ignorància. Mentre que haver-se de posar un auricular al Parlament basc quan parlen basc és una immersió en la saviesa, la cultura i el cosmopolitisme.

Zapatero
Zapatero va començar la legislatura passada
amb una maniobra habilíssima: arraconar el PP a l’extrem del mapa polític de manera que ningú no volgués ni pogués pactar-hi. Amb el temps i les errades del PSOE, semblava que el pròxim debat de política general començava amb les regles del joc absolutament canviades: el que quedava aïllat i sense possibilitats de pactes era el PSOE. El PP de Rajoy podia aspirar a picar l’ullet en algunes qüestions als nacionalistes catalans i bascos i a fer perdre algunes votacions als socialistes. Era un problema per a Zapatero. Doncs Mayor Oreja ja li ha arreglat. A tothom li costa encara votar al costat del PSOE. Però Mayor Oreja dinamita qualsevol majoria alternativa, ni que sigui conjuntural.

Arraconats
Tornem a ser on érem.
El PP, tot solet, se n’ha anat cap a un racó del quadrilàter, aïllat, on era fa cinc anys. Mentrestant, Zapatero ha reculat. No és el que era. S’ha deixat pel camí tot allò de l’Espanya plural. Ha tallat els ponts amb tots els altres partits, als quals ha pres el pèl en un moment o altre. Ha comès l’error històric del pacte basc, que serà a mitjà termini letal per al socialisme i que només aprofitarà al PP. Però tot el que ha reculat el PSOE, tot l’espai que ha anat perdent, el PP renuncia explícitament a conquerir-lo. Quan semblava que Zapatero estava contra les cordes, surt Mayor Oreja, diu quatre dois i Zapatero pot mig respirar tranquil. No pot ser només un error ni només una casualitat.

Per Vicenç Villatoro

dimecres, 6 de maig de 2009

Artur Mas entre equins


Fa poc l'Artur Mas va visitar el circulo ecuestre.

El circulo ecuestre és una d'aquestes institucions que sembla que són inamovibles, d'aquella època daurada de la burgesia catalana de 1856-1936. On tot s'atura. En un moment on el centralitat del país i la societat civil és desvetlla i és mou amb transversalitat i la intel·lectualitat independentista es posa l'americana i corbata. I planteja aquesta com un pla de empresa i de viabilitat d'arribar-hi dins del marc legal i democràtic, lluny dels il·luminats revolucionaris de Saló.

En el seu llibre: "La dictadura de la incompetència" en Xavier Roig, empresari, defineix d'aquesta manera a la gent del circulo en la pàgina 25-26. "Allò que la nostra premsa provinciana qualifica de "empresariado catalán" o "sociedad civil". O bé o no són empresaris o bé no són importants. O són executius d'empreses o, si son doncs empresaris importants, només ho són de la Jonquera cap avall. Sempre estan arrambats al poder, no creuen en la lliure competència ... Xuclen s'enriqueixen i viuen en l'abundància com sàtrapes, a l'ombra del poder".
... "Només això dóna una idea de la decadència a la qual estarem condemnats durant uns quants decennis. Possiblement a Madrid no hagin cregut mai prou en l'economia de mercat, però no ens enganyem, nosaltres tampoc. Massa fortunes importants de casa nostra venen de favors de la dictadura."

Per això s'aferren a l'Status Quo, ja què és la causa que continuïn on són i per això detesten un canvi d'aquest i si aquest estatus i si ocorre s'hi adapten i amotllen al nou poder. Per això els amoina"la deriva sobiranista de CiU" i "radicalitat" i compren aquestes definicions que deixen anar cada dia l'Iceta i en Zaragoza cada cop que mencionen CiU; amb el dessig que cualli com la propaganda de Goebels. Partit amb el que flirtegen perquè tots sabem que el PSC és la garantia de que tot segueixi com esta.
Quan com "empresaris" haurien de valorar els costos i oportunitats. Valoren el cost de separació i s'obliden del cost d'oportunitat de no fer-ho i de les oportunitats de no tenir un país a la contra dels seus interessos empresarials i fins i tot favorable a aquests.

La immensa majoria de les actuals multinacionals catalanes, tret notables excepcions, no són empreses de llarga tradició de les nissagues de l'Alta Burgesia del país. moltes parteixen de les classes menestrals o de la baixa o mitjana burgesia o són de nova creació, empreses familiars crescudes gràcies a les noves oportunitats donades per l'obertura del país.

En tot cas la crítica que d'oferir: és una relliscada frase de l'Artur Mas; en el text on fa referència a que sempre: Ha hagut independentistes a CiU i sempre n'hi haurà. Sobra n'hi haurà. Tot independentista sap que el què vol és poder deixar de ser-ho per ser un simple ciutadà de Catalunya o de qualsevol altra nació de la que sigui independentista.
No obstant i tot i així he d'afegir què dir això és un contrapunt molt positiu. Demostra que els temps estan canviant la societat no és la mateixa que fa 10 anys. Fa 10 anys aquest discurs seria impensable i en el circulo encarà més, en boca d'un dirigent d'un partit d'ordre, de CiU; partit de gent d'ordre. Dir què l'independentisme té lloc en un projecte com el de CiU, no sols hauria espantat a molta gent, hauria estat vist com a contraproduent per la formació.

dimarts, 5 de maig de 2009

diumenge, 3 de maig de 2009

2-6 al Bernabeu


Sonaren 6 campanades allà a la Porta del Sol. La cibel·les plorava Madrid estava de dol.

Dedicat a la premsa talibana madridista que ha estat intoxicant durant setmanes i estava insuportable durant la última setmana amb el seu estil baix, brut i Barroer. Nosaltres no anem amb panyals anem amb pitets, Que n'aprenguin!


Per a sortir a guanyar sí o sí com havia de fer al Madrid has de poder jugar de tu a tu a futbol i ara per ara el Madrid no pot fer ho. Com han demostrat Barça i Liverpool.

No cal afegir res més.

divendres, 1 de maig de 2009

Els 2 coves

29 d'Abril de 2009

El cove de Pujol i el cove de Montilla

Després de mesos i mesos de sainet, amenitzats pels ridículs ultimàtums del PSC i les inversemblants amenaces d'Esquerra, el debat del finançament arriba (ara sí) a la fase decisiva. Ja hi ha senyals de quina serà la resolució: el PSOE oferirà una misèria en diners (no gaires més dels 1.200 reconeguts per Saura), compensada per alguns peixos al cove del tipus traspàs dels trens de Rodalia. Com que la Generalitat no té un euro a la caixa i no pot perjudicar el Govern amic de Madrid, Montilla claudicarà.

Saura també claudicarà. I Esquerra? Aquesta és, a hores d'ara, la gran pregunta. Puigcercós i Carod són partidaris d'acceptar la misèria, però Uriel Bertran ha aconseguit les mil signatures per convocar un referèndum entre els militants. Pel que fa a CiU, està cantat que no l'acceptarà.

El trident format per Montilla, Zaragoza i Iceta està preparant el terreny i perfilant l'argumentari per justificar l'abaixada de pantalons. La idea central serà la següent: que CiU no té cap motiu per protestar per l'acord, encara que sigui a la baixa, perquè Jordi Pujol s'ha venut molts cops per un cove amb menys peix. I recordaran els dos pactes amb Aznar (el 1997 i el 2002), alhora que dissimularan la misèria concedida per Felipe González el 1994.

L'argument dels socialistes és eficaç. Toca una fibra molt sensible del ciutadà català mitjà: tothom sap que el dèficit fiscal és astronòmic i que la Generalitat obté molts menys diners per càpita que la Junta de Extremadura. I de qui és la culpa del sistema actual? Dels successius pactes tancats per Jordi Pujol. Fins aquí, l'argument del PSC és irrefutable.

El sofisma dels socialistes és utilitzar les misèries obtingudes tres cops per Pujol per justificar la misèria que està a punt d'obtenir Montilla. Això és fer trampa. I per una raó molt senzilla: en les seves negociacions bilaterals amb Felipe González o José María Aznar, Jordi Pujol només es podia valer de la seva força parlamentària i de la seva habilitat negociadora. I prou. No tenia cap llei al darrere que donés suport a les seves propostes, i tot calia arrencar-ho de Madrid a partir de zero. Així va aconseguir Pujol les cessions del 15% de l'IRPF primer, i del 30% i el 33% després.

La posició de Montilla com a negociador, en canvi, és infinitament més sòlida: parteix d'unes xifres i d'uns criteris concrets que estan fixats a l'Estatut del 2006, que és una llei orgànica de l'Estat. Montilla té L'OBLIGACIÓ (ho subratllo) d'aconseguir que es compleixi l'Estatut, mentre que Jordi Pujol només estava obligat a arreplegar quatre peixos al cove. La diferència entre la situació de Montilla i la de Pujol és enorme, per molt que els estrategues del PSC intentin amagar-ho.

Diguem-ho clar: mai un president català no ho havia tingut tan fàcil com Montilla per negociar amb Madrid. I mai cap president català no ho havia fet tan malament i havia estat tan feble com Montilla.