La majoria silenciosa

Us afegeixo aquest magnífic article de l'analista polític Marc Gafarot.

La majoria silenciosa

"La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat"

Marc Gafarot i Monjó

El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals.

Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques.

Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina.

La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.

Mas-Terribas, combat final?

Volia penjar aquest article de Toni Aira. De cara a l'entrevista que hi haurà avui del MH president Mas. Diguem que valdrà la pena mantenir el canal. Perquè serà una entrevista sense contemplacions a l'estil anglosaxó.

"Tots dos mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui"

Toni Aira

Es perdran l'entrevista que avui a TV3 sa directora li farà al president de la Generalitat? Si em responen que sí és que no tenen sang a les venes. I és que, món orxatavenístic a banda, no em negaran que aquest cara a cara sí, no com el de Rajoy i Rubalcaba, promet.

Sobretot perquè hi haurà preguntes i respostes. "Ui, quina cosa!", dirà algú de vostès, soferts lectors. Però creguin-me quan els dic que tal i com està el pati político-periodístic, això de trobar una entrevista on el periodista pregunta de veritat i on l'entrevistat no respon tot xiulant sona com exòtic. No ens ho perdéssim, doncs.

Artur Mas, quan el burxen, és més ell. Gaudeix del foc creuat. Hi juga. No fa de frontó de pilota basca, estil José Montilla, de manera que l'entrevistador (quan pregunta) no sembla que sigui violent o irreverent, sinó que simplement demostra que fa sa feina.

Mònica Terribas, per la seva banda, arriba a l'entrevista hipermotivada. Els qui la coneixen ho tenen clar. Ahir n'hi havia que n'esperaven la dimissió immediata després que el Consell de la CCMA, amb el seu president Enric Marín al capdavant, la desautoritzés donant el vist i plau als plans de retallada del Govern respecte de TV3. No la coneixen.

Terribas, com Mas, mai no donen un combat per perdut. Es creixen davant l'adversitat. D'aquí bona part de l'interès i del ganxo de l'entrevista d'avui al president en motiu del seu primer any de govern. Perquè si aquesta d'avui és l'última entrevista que Terribas li fa al president com a directora de TV3, només serà perquè des de la cúpula de sa pròpia casa l'han deixat sola i en evidència. Ara! Aquesta nit ens demostrarà que ella sempre està sol•lícita per al combat. Potser massa? Això ja que ho jutgi l'espectador.

Illes en un mar blau cel.

Les eleccions espanyoles del 2011 han deixat una escombrada general del PP a arreu. A arreu? Bé, no del tot, a pesar de les crides del PSOE al vot de la por a "l'agenda oculta" del PP. El PSOE a patit la pitjor derrota de tota la seva historia. Pagant durament la seva mala gestió de la crisi i haver mentit el 2008. També en surten derrotats els moviments socials i els sindicats.

En aquest país blau cel hi ha dos illes Catalunya i Euskadi, irònicament pintades també d'un blau de diferent to, on el PP no és hegemònic. Tot i les campanyes de bipartidisme manifest; demostren tenir un mapa electoral propi més enllà de l'enfrontament dreta-esquerra en clau espanyola.

El PP que no deixa de ser explícitament un partit nacionalista espanyol. Més enllà de la crisi que l’ha portat a la presidència del govern Espanyol.
Serà un problema mantenir la aparença de no ser teledirigit per Alemanya i les institucions europees. On avui, la comissió Europea ja li ha recordat que ha de reduir el dèficit. Amb una contestació social i sindical què el PSOE no va tenir i sense suports electorals. i que no genera excessiva confiança internacional un partit que ha pensat més en les eleccions i veure passar el cadàver de Rodríguez que resoldre la crisi.

Al País Basc i a Navarra ha retrocedit. El descens del PSOE no li ha estalviat el descens electoral. El nacionalisme basc va en ascens la suma entre el PNB i Amaiur supera la suma del PP i la del PSE-EE. Si el nacionalisme basc decidís ara girar cap al sobiranisme seguint els passos de l’esquerra abertzale, ara legal després de la fí d'ETA, tindrien la majoria assegurada, almenys de partida. I per si no n’hi havia prou, a Navarra el vot basc s’acosta al 30 per cent. per cert, l'esquerra abertzale ha obtingut representació a Navarra dos dècades després.

També què a Catalunya el seu partit no ha respost a les expectatives i la centralitat se li escapa. Sí, el PSC ha perdut rotundament les eleccions. Per segon cop insistir en la revalida contra "les retallades" de CiU els ha ajudat a perdre onze escons dels 25 què tenien.
Tornem al PP: tot i haver estat fregant en les enquestes un triple empat i fregar la victòria amb els dits aquesta se la endut CiU clarament en vots i escons. ERC ha salvat electoralment els mobles i tornant a fer un discurs indepentista explicit i ha aturat la seva caiguda. Juntament amb el congrés d'ERC i els canvis en la seva direcció més nacional. Fan que, malgrat que no tingui la majoria necessària al Parlament, Convergència i Unió no serà ara una víctima tan fàcil. Artur Mas pot decantar-se per pactar amb Esquerra Republicana i mantenir l’exigència d’un pacte fiscal ambiciós, sense el fantasma d'haver de dependre del PP al Parlament.
Es probable què si ha de desgastar el PP el PSC-PSOE postcongrés pugui ser també un suport del Govern si convé a Ferraz.

Si Mariano Rajoy manté el discurs del últims anys solament pot aspirar l'únic suport els vots dels diputats de l’unitarisme ultra de Rosa Díez, i si la crisi no remunta, haurà de considerar més seriosament les pretensions del president de la Generalitat. Catalunya continua sent una anomalia molesta per al PP. Un lloc on ha pujat, però ni de bon tros com esperava.

Mariano Rajoy té un greu problema que es diu crisi: financera, econòmica i de deute (un probable de sobirania). I no obstant, els resultats electorals li han fer retornat els dos fantasmes que sempre han torturat tant la dreta com l’esquerra espanyoles: Catalunya i el País Basc, enmig la tempesta perfecta econòmica, continuen respirant i votant diferent. I no comprant el discurs de més Espanya i menys autogovern i resisteixen a tombar les "anomalies perifèriques". I per sort per Catalunya en aquesta legislatura Amaiur sembla què centrarà més l'atenció dels punts de mira dels mitjans madrilenys.

Demagògia i representació directa.

En vistes del terrabastall causat per la proposta del primer ministre Iorgos Papandreu. En què proposava portar a referèndum els ajustos econòmics i l'acceptació del pla de rescat. Aquesta proposta ràpidament ha trobat aquí a Catalunya, defensors de "la democràcia participativa" secundant la proposta i esgrimint-la contra les retallades. Dient que s'hauria de consultar si la població vol ajustos o un increment de la pressió fiscal. Donaria com a resultat frenar i alentir aquestes respostes que van ser molt difícils de consensuar per la proximitat de les eleccions.

En la situació actual cal emprendre respostes eficaces i rapides en el tempo correcte. I els governs que han estat escollits, sabent quina seria la seva política i què aquesta requeriria de frenar la despesa, han d'actuar. La ciutadania ha de demanar transparència en els explicacions i el perquè de les actuacions. sobretot si en les seves actuacions priva la necessitat per davant de cap altra alternativa.

El cas grec es paradoxal, en ells mateixos han anat cap a l'abisme i amb la seva deriva han dut gairebé tota la zona Euro a l'abisme. Grècia va assumir deutes que pel seu volum no podria pagar i si ara volgués accedir al refinançament del seu deute no podria sense el paraigües de l'Euro, ja que els creditors exigeixen major interes com major és el risc i si el risc fos total no prestarien.
Si s'hagués de ser honrat. Papandreu hauria d`haver preguntat si volen seguir sota el paraigües de l'Euro. I explicar les doloroses alternatives si s'hagués renunciat a seguir el pla d'austeritat.

De la mateixa manera que els què avui a Catalunya esgrimeixen la defensa d'un referèndum sobre les "retallades" preguntant en referèndum per la falsa dicotomia retallada - increment d'impostos per paralitzar-les. Haurien de assumir la crítica sobre la seva responsabilitat en el increment de la pressió fiscal (i quin és el marge per on poden recaptar més) de la que van ser responsables i dels costos derivats del dèficit públic que van deixar enrere quan van deixar la Generalitat.

La democràcia directa no ha de fer por. Però plantejant-se com és planteja: No aprofundeix en més democràcia, si no buscar un recolzament què les urnes han negat, per a paralitzar l'acció del govern de la Generalitat. D'una coalició què cal recalcar què va rebre un altíssim suport electoral i va superar una revalida electoral a les municipals.

Si fossiu James Cook.

Després de tant de temps de estar molt ocupat trenco el meu silenci web.

Amagineu aquesta historia. Si fossiu Marco Polo, Cristofor Colom, Bouganville, el Dr Livingston o James Cook o altre viatger famós de la historia i en la vostra travessa us trobeu amb una tribu desconeguda.

En aquesta tribu observeu amb curiositat que esta partida pels usos de llengua. En que una facció minoritaria pertanyent a una altra tribu major vol impossar amb l'excusa del bilingüisme una llengua als de l'altra tribu amb la que comparteixen territori, i que si és bilingüe, mentre que els elements "bilingües", no ho són pas, si no que parlen gairebé en exclusiva tan sols la llengua d'una gran tribu d'un illa veina.

Nosaltres com a viatjans exploradors, al igual que qualsevol persona aliena a la realitat sociolingüística de l'arxipèlag on habiten aquestes tribus començaria a riure o delirar a mesura que algun indigena benintecionat li va explicant el que esta passant.
On els monolingües recalcitrants provinents de les illes més grans de l'arxipèlag establerts a la illa on hem fondejat: Reclamen bilingüisme (sempre en nom de la diversitat i el respecte mutus) i els bilingües de debò habitants originaris i establerts d'altres parts de l'arxipèlag rebutgen. Davant aquesta situació sols quedaria fer una anotació al diari de bitacora, omplir les bodegues i partir. "En aquesta illa (i provablement en tot aquest arxipélag) viuen bojos". Junt amb el Bateig com l'arxipèlag dels sonats.

Aquí en el món real ens trobem igual. Els monolingües castellans amb el suport del elements del poder de l'estat Espanyol, en nom del bilingüisme, com no? demanen la transformació del català en un element folclòric residual. Sense tenir el valor de dir-ho de manera així dura i honesta Seria dur però generaria molt rebuig. Però seria correcte i just dir que ells volen al retorn a l'statu quo lingüístic que tenia el català cap amb el franquisme, abans de la arribada de la democràcia i de l'error col·lectiu (segons ells) D'haver escollit reiteradament a Jordi Pujol i que aquest hagués fet polítiques catalanistes.

Almenys s'agraria un atac de veritat que es treguin la careta i deixin l'argument que els surt quan els saps burxar bé i desarmat: "Porquè estamos Espanya (coño; opcional)". Alça Manolo, que al final ho has hagut de deixar anar. Almenys que de primeres deixin anar aquest to testaterònic i aquest registre pormiscojonianos, aquest to marcial i sinistre amb pudor ranci de l'Espanya profunda. I deixin de marejar la perdiu amb una suposada defensa dels drets de la igualtat i llibertat d'elecció dels pares. Què ells no tenen, en cap cas, quan es planteja en sentit contrari. O es què tenen por que dient les coses pel seu nom alinein en contra inclús als què tot i ser d'origen espanyol han adobtat el català com a seu?

Quin país volem?

Vesper

Quin país volem?

"Els milers de funcionaris que es van manifestar a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició."

Vicent Sanchis

Quan Convergència i Unió va guanyar les eleccions i Artur Mas va formar govern les primeres informacions que es van fer públiques van indignar la part més sensata de l’opinió pública. El govern tripartit, que havia fet bandera de la bona gestió, havia deixat com a herència un dèficit desbocat. Un forat tres vegades més ample que el compromís que havia adquirit José Montilla amb l’Estat. Gairebé 8.000 milions és una quantitat desorbitada. El govern de l’Estat, després d’haver acceptat les xifres inicials de la Generalitat, que van resultat falses, va canviar el gest i la complicitat per l’exigència i la severitat. Quan Mas va anunciar un esforç de contenció i de reducció de dèficit, Elena Salgado li va demanar que doblés el sacrifici. En una finta incomprensible per a algú mínimament honest i coherent, al mateix temps el PSC criticava a Convergència “la gran retallada” i denunciava que l’“ADN de la federació nacionalista és el neoliberalisme que vol devastar l’Estat del benestar i privatitzar els serveis públics”. Si això és així, el PSOE és el doble de devastador i privatitzador.

La proximitat de les eleccions municipals ha consolidat un front “antiretallada” integrat pels dos grans sindicats, milers de funcionaris indignats i tots els partits de l’oposició, inclòs el Partit Popular. El govern no s’ha explicat més, no ha definit amb exactitud l’abast de les reduccions, ha caigut en nombroses contradiccions i no sempre ha estat a l’alçada en coordinació interna. Però, quina és l’alternativa? Què faria el PSC per reduir les despeses en la quantitat que cal per no repetir el mateix dèficit que l’any passat?

Els errors del govern, la demagògia de l’oposició, la crispació sindical, la mobilització dels sindicats han complicat extremadament la situació. Cal o no cal retallar partides? N’hi ha que diuen que l’espoli fiscal que perpetra el govern espanyol triplica el dèficit de la Generalitat de l’any passat. Tenen raó. Però constatar el problema no equival a resoldre’l. Només cal fer una ullada als tres partits que més vots van aconseguir en les passades eleccions. Tots tres representen una gran majoria dels electors de Catalunya. Convergència i Unió ha renunciat a l’enfrontament obert amb l’Estat. Proposa esperar el resultat de les eleccions generals i negociar un nou pacte fiscal. El PSC afirma que el que tenim ja està bé i es nega en rodó a exigir un acord semblant al concert basc. El PP accepta parlar-ne però el seu president, Mariano Rajoy, ja ha afirmat que les peticions de CiU són “inviables”.

Ara com ara i si no es vol portar el país a una situació semblant a la grega, les finances de la Generalitat s’han d’ajustar. I això no exclou presentar demandes tan justes o maximalistes com es vulgui. Els milers de funcionaris que es van manifestar dissabte a Barcelona no haurien de ser tan irresponsables com l’oposició. Si són prou sensats per ocupar el lloc que ocupen, haurien d’acceptar la necessitat del sacrifici i, en tot cas, haurien de proposar mesures alternatives a les que presenta el govern i que tant els disgusten. Mentrestant, la majoria social d’aquest país hauria de definir quin país vol. L’administració catalana és altament deficitària i els serveis públics que tant reivindiquen ara els que els presten directament presenten falles estructurals insuportables. Parlem d’educació? Quin és el fracàs escolar a Catalunya? El món acadèmic lliga amb eficàcia amb el laboral? S’ha resolt, finalment, el greu problema de la Formació Professional? Parlem de sanitat? No hem estirat més el braç que la màniga? A part els usuaris, no són els professionals les principals víctimes d’un servei que només es pot cobrir amb un esforç desproporcionat? S’han reduït les llistes d’espera mentre encara n’hi ha que demanen que s’amplien els serveis? Quin país volem? El que reivindica obsessivament un sector públic que no pot suportar una aportació privada cada vegada més migrada?

Les petites Grècies municipals.

Les petites Grècies municipals.

"Estiguin, doncs, segurs que fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua"

Francesc Sanuy

Mentre tots estem a la torre de guaita per veure si Islàndia, Irlanda, Grècia o Portugal seran la causa de la següent ensopegada o bé si Espanya, Italià i Bèlgica representaran la puntilla de l’euro al menys tal com fins ara l’havíem conegut, resulta que m’ha caigut a les mans un comentari del “Economist” que parla dels centenars de mini-Grècies que hi ha per tot arreu. Fa referència a la sòlida i puixant economia alemanya i subratlla que darrera la gran façana de l’Estat federal molts i molts Ajuntaments estan endeutats fins a les celles. Comença amb l’exemple de Wuppertal, una ciutat industrial de Renània del Nord - Westfàlia que vaig visitar, en un viatge oficial, per indicació de Johannes Rau, expresident del land més poblat i, després, president de la República. Eren moments de decadència dels sectors industrials tradicionals, però ell volia que veiés l’esforç que s’estava fent per a mantenir peculiaritats com el Schwebegbahn, una mena de tramvia aeri que passa per damunt del riu Wupper, una orquestra i un ballet de gran nivell i per a tirar endavant al mateix temps una profunda reconversió. Conservo d’aquell gran polític un excel•lent record i un petit gravat de la Barcelona del s. XVIII vista des de Montjuic que em va regalar. Però he anat seguint l’evolució posterior i el resultat no és encoratjador. El deute municipal és de € 2.000m. i, en aquesta espiral, si fos una empresa privada ja hauria fet suspensió de pagaments.

Tanmateix, en proporcions potser més reduïdes, ha passat més o menys el mateix a tot arreu. A Alemanya hi ha 11.000 municipis que, entre tots acumulen en dèficit (any 2010) de € 7.700m. El mecanisme és diabòlic. Els “länder” alemanys fan amb els Ajuntaments una cosa semblant a allò que fa, a l’Estat espanyol, l’administració central amb les autonomies. Vol dir que dissenyen nous projectes i noves prestacions socials i les traspassen als municipis sense la dotació pressupostària corresponent. El resultat del procés és que els ajuntaments de Nord Rhein - Westfalen destinen €707 per capità i any a serveis socials i només € 165 a inversions. A Baden – Württemberg, un land molt més ric, la xifra és de 403 i 359 respectivament. De fet, la primera font d’ingressos de les arques municipals és una participació en el rendiments de l’impost de societats. Cosa que vol dir que es prima els de les zones més riques i que es penalitzen els recursos dels més pobres que són precisament els que més serveis socials han de prestar. La conseqüència és que hi ha territoris on cada vila té la seva piscina coberta i d’altres on falten els mitjans per a necessitats prioritàries, una realitat que no es compagina amb el precepte constitucional de garantir unes condicions de vida equivalents per a tothom. I una norma que només vol dir igualtat d’oportunitats. El ministre de finances Schäuble està disposat a ajudar una millora dels serveis socials locals, però, quan planteja un recàrrec a l’impost sobre la renda, els alcaldes tenen clar que prefereixen incidir en la tributació de les empreses, perquè al revés de les persones, les empreses no voten. En tot cas, el govern federal ha acceptat fer-se càrrec de les pensions bàsiques de la gent gran i dels malats i això representarà, al 2015, un estalvi de € 12.000m. per als municipis. Tot el que he dit anteriorment anava encaminat a subratllar un fet absolutament extraordinari. I és que, en un país on ja s’ha compromès el futur dels nostres fills i dels nostres néts per culpa d’un endeutament irresponsable, hi ha un cas sobre el qual tothom guarda un silenci sepulcral. Es tracta, naturalment, de l’Ajuntament de Madrid.

No se si s’han adonat de les xifres, però el que he posat en relleu és que l’Ajuntament de “la Villa i Corte, del Oso y el Madroño i del Kilómetro cero de la España radial” té el mateix endeutament que els 11.000 municipis d’Alemanya. I que a l’alcalde Gallardón ningú no l’amenaça amb prohibicions d’endeutar-se encara més ni cap ministre el visita amb la insolència de la Sra. Pajín, que es desplaça a Catalunya per a amenaçar la Generalitat de fiscalitzar els comptes de la sanitat (cosa que, per cert, no té facultats legals per fer) si, després d’haver obligat el govern autonòmic a retallar la despesa sense pagar-li, però, els deutes dels desplaçats o els € 1.450m. que ens deu el govern central pel concepte del Fons de Competitivitat, no garanteix les prestacions sanitàries anteriors. Ho sap la ministra que per càpita un català rep € 1.200 per a sanitat i a la resta de l’Estat són 1.600? Ho sap que a Extremadura i d’altres llocs paguen la dentadura i aquí no i tantes discriminacions més que haurien de ser prohibides pel Tribunal Constitucional que aparentment només arbitra en una sola direcció contrària a un sol destinatari. Perquè quan Bono va dir que encara havia de néixer un espanyol que fos més que un altre, es va oblidar d’esbrinar si n’hi havia 7,5m. que fossin menys que els altres pel sol fet de viure a Catalunya i pagar peatges i ser víctimes de tota mena de discriminacions i espolis fiscals que haurien de ser constitucionalment inacceptables. Estiguin, doncs, segurs que tal com dit el vicepresident Cháves, fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua. No fos cas que complir els compromisos i la llei els pogués restar vots allà on ara tenen convocades les urnes. I pel que fa a l’alcalde Gallardón, no ho dubtin: ni renyar-lo, ni fer-li cap afectuosa recomanació. Que si ell va construir 95 estacions de metro, gràcies als fons europeus que, dit sia de passada, Álvarez cascos va negar que Brussel•les aportés també a la Línia 9 de Barcelona i, a més a més, es va passar encara més estacions en despeses delirants, guanyi qui guanyi, amb els diners els contribuents perifèrics, el maternal govern central li eixugarà el deute. “Y pelillós a la mar”

El govern perd el temps

Vesper

El govern perd el temps

"Ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes"

Vicent Sanchis

Per primera vegada en mil anys, una comissió d’experts ha treballat bé i ràpid. El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement, malgrat el seu nom pretensiós, no ha estirat més el braç que la màniga i ha definit en un temps rècord les mesures i les orientacions necessàries per a fer un tomb. El catecisme suggerit es decanta a les braves per una solució liberal als problemes detectats. És a dir, contenció i rebaixa de la despesa pública, imposició de taxes i preus dels serveis prestats, impuls de la producció privada en alguns d’aquests serveis –“que en determinats casos pot ser més eficient i econòmica”–, simplificació administrativa, reforma “en profunditat” de les estructures públiques, definició d’un pacte econòmic i social d’àmbit català... Cal dir també que el document recull algunes demandes i actuacions que depenen estrictament del govern o d’altres administracions de l’Estat. És molt fàcil, per exemple, demanar la “potenciació del corredor mediterrani i de l’aeroport de Barcelona”. O recalcar la necessitat de comptar “amb un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic al País Basc i Navarra”. Però no cal que ningú faci aquestes consideracions al govern actual de la Generalitat. Un govern que, per contra, agrairia molt més que li expliquessin com aconseguir-ho, que seria tant com trobar la fórmula de la moderna pedra filosofal. Si no hi hagués espoli fiscal, per exemple, el dèficit de 7.000 milions de l’any passat hauria estat un superàvit de 10.000. Però, deixant de costat algunes obvietats innecessàries, el document és ambiciós, assenyala on hi ha el moll de l’os i proposa solucions concretes.

El problema és aplicar-les. De bon principi, l’opció política que podria garantir un gir semblant hauria de ser la mateixa Convergència i Unió. Tots els manaments proposats es reduirien a dos: contenció i reducció de la despesa i de les estructures públiques i impuls de l’economia productiva. El govern tripartit va fer justament el contrari. Però, aclaparat per la dimensió que prenia el seu dèficit, va començar a prendre mesures que implicaven la privatització encoberta d’algunes inversions o serveis. En canvi, els partits que l’integraven ara es refugien en la crítica fàcil i tramposa. Segons denuncien, el govern d’Artur Mas proposa retallades, no per reconduir la greu crisi que pateixen les finances públiques i tota l’economia del país, sinó per aplicar un programa descarat de privatitzacions que només té com a objectiu afavorir interessos mesquins.

Davant aquesta actitud, Artur Mas només podria pactar les mesures proposades amb el Partit Popular. Una decisió que potser comportaria un desgast social que el nou president no està disposat a assumir. Per això Mas es va afanyar a desmarcar-se del document i s’ha estimat més una finta aparent però estèril. En aquest sentit, els resultats de la macrocimera” [sic] contra la crisi que es va celebrar divendres passat a Barcelona és més una declaració buida d’intencions que un compromís útil. Només cal fer una ullada als acords que s’hi van aprovar per arribar a aquesta conclusió. Proclamar ara que cal simplificar les traves administratives o que cal racionalitzar el sector públic és una obvietat que el govern anterior ja va declarar “resolta”. Afirmar que la formació professional s’ha d’integrar en el model productiu és tan elemental com descobrir els efectes beneficiosos dels antibiòtics contra la tuberculosi. Reclamar al govern de l’Estat les inversions promeses en infraestructures equival a repetir la tornada d’una cançó que se sap de memòria tothom...

El govern, l’oposició, els representants dels partits, els sindicals i la patronal que es van aplegar divendres amb la intenció de definir un compromís per combatre la crisi es podrien haver quedat a casa i haurien estalviat en paper i aigua mineral. Tots plegats van decidir que l’ocell que necessitem per volar més alt és la gallina. Enhorabona. Constatada la nova pèrdua de temps, ara el govern ha de reflexionar si s’estima més el gest gratuït i pompós o la definició i l’aplicació d’un programa de reformes que vulgui anar molt més enllà de la retallada. D’un programa polític i ambiciós, que comportarà ben segur reaccions adverses. És l’hora de fer política compromesa, difícil. Però una vegada més, n’hi ha que s’estimen més convocar reunions, que, per a més drama, acaben en una batalla campal de retrets a discreció.

El que Manuel Chaves calla.

La Llei d’Acollida, que precisament per això va ser recorreguda per la defensora del pueblo espanyol (valgui la redundància), perquè preveu que els immigrants rebin atenció quan arriben preferentment en català. En la seu desenvolupament es vol que el coneixement del català sigui determinant per a la obtenció de certs documents, com: El permís de residència per arrelament, reagrupació familiar o renovació de residència. I així ho anunciat el portaveu de Francesc Homs.
Es tracta de dues coses què són del tot normals en territoris amb capacitat legislativa i llengua pròpia, fora d'Espanya, però que, com era d’esperar, han rebut crítiques instantànies par part del govern espanyol, PP i Brunete.

El vicepresident tercer del Govern, Manuel Chaves, va afirmar: "Que el que cal és que es creïn totes les condicions necessàries perquè els immigrants tinguin accés de la mateixa manera a l'aprenentatge del castellà i del català".
Molt bé. Però la realitat hauria de ser la que ell ens explica, però no és la que ell ens explica. Perquè els governs espanyols amb la seva visió centralitzadora i defensora ha favor del castellà. No deixen que que les coses, que diu el ministre, passin soles. Els immigrants tenen ,de facto, una imposició del castellà. Ja que se'ls exigeix per tot. Això no és cap descobriment. Tot govern obliga als immigrants en el seu territori a conèixer la llengua oficial. L'anormal és què en una divisió administrativa interna amb competències pròpies i llengua pròpia oficial li digui a la administració territorial, que no pot demanar que els immigrants establerts en el seu territori: hagin de conèixer la llengua pròpia.

Citant la editorial de la FCO i la realitat empírica "El castellà, els immigrants ja l’aprenen sols en un país on tot és majoritàriament en castellà: des de les televisions fins a les converses al metro. El mateix principi de discriminació positiva que s’aplica en tants temes de normalització lingüística té justificació també en el tracte als immigrants. Si no ho fem així, ja podem plegar: ben pocs es prendrien la molèstia d’aprendre la llengua del país."

Manuel Chaves demostra no entendre... O potser és que l’entén massa i li preocupa que la immigració acabi fabricant catalans. I alhora es sorpren que el català hagi superat la pressió de dos onades migratòries amb el Estat en contra. I és què no sols al PP se li nota massa l’objectiu d’arraconar el català de tot us real com a relíquia purament folklòrica o encarà millor; arqueològica. Com també l’entenen massa bé aquells que clamen en nom de la llibertat, de l'economia o que en temps de crisi no toca, de la no discriminació del castellà, vulguin tutel·lar els descendents dels seus feus, etc. Per una banda bramen contra l’exigència d’aprendre el català als immigrants. Mentre què al mateix temps bramen exigeixen l’obligatorietat del coneixement i us del castellà o imposen multes lingüístiques als què no etiqueten en castellà.

Quant de realisme?

Quant de realisme?
02-03-2011
Francesc-Marc Álvaro


(La Vanguardia, 28-02-2011)

Después de varias semanas de anuncios constantes (y escasamente coordinados) de todos los consellers sobre recortes, tijeretazos y cinturones apretados al máximo, y después de la primera comparecencia en el Parlament del conseller Mas-Colell para reiterar que tenemos por delante un par de años de "sacrificios", empieza a circular la idea de que "hay que dar alguna buena noticia" desde el Govern para que la gente no se desfibre del todo. Un prócer barcelonés, de esos que nunca dan un paso en falso, sostiene que "está bien que el president nos recuerde la dura realidad pero, tarde o temprano, tendrá que enseñar datos para generar un poco de optimismo". Antes de que el Gabinete de Artur Mas cumpla los cien días inaugurales, parece que las élites (y también la ciudadanía en general) necesitan que nuestros gobernantes hagan, sobre todo, de psicólogo deportivo. ¿No habíamos quedado en que lo primero era hacer reparaciones de urgencia y ordenar la casa?

Nunca estamos contentos. No nos basta con que el político se arremangue y sea sincero. Añoramos un poco de fantasía aunque, al final, corramos el riesgo de acabar enganchados a cualquier placebo de temporada, como ese anuncio de una fábrica china de automóviles que nos hizo el tripartito minutos antes de apagar la luz. En fin, uno pensaba que, a fuerza de errores, habíamos aceptado que la política de verdad consiste en ser tratados como adultos, sin subterfugios ni anestesias, pero hay nostalgia de promesas. Tal vez porque confundimos algo tan huidizo y etéreo como la esperanza con algo mucho más prosaico y concreto: la confianza. En nuestros representantes democráticos y en nosotros mismos. O porque los consellers de Mas no acaban de acertar en el tono y el ritmo a la hora de difundir el detalle de sus operaciones de corte y confección.

Hay un exceso de fe en Lakoff (incluso fuera de la izquierda) y una escasez de fe en la propia obra. No se hace política sin relato pero el mayor error del gestor democrático es construir dos esferas separadas, la del discurso y la de la realidad, para que la primera maquille y oculte la segunda. Al parecer, en el equipo de Mas, desean romper con esta nefasta moda y conseguir que las palabras y los hechos discurran por el mismo carril. ¿Lo conseguirán? Sería una revolución que nos evitaría confundir la democracia con el supermercado. Hay que trabajar menos para el framing del día y más para eso que los antiguos denominaban "el proyecto", ejercicio que obligaría a pensar y explicar mejor las cosas.

El éxito de un gobierno está tanto en lo que hace como en lo que parece que hace. Pero, metidos en la crisis hasta las cejas, hay que aprovechar que las decisiones son más trágicas que nunca para disminuir la estupidez colectiva. El reto es que no sabemos todavía cuánto realismo es soportable en una sociedad que, hasta hace cuatro días, pedía créditos para ir de vacaciones. Veremos. Mas hace el experimento en un laboratorio llamado Catalunya.

IMPOSTOS I SOBIRANIA

IMPOSTOS I SOBIRANIA

"El Govern no pot renunciar al progrés del ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania"

Agustí Colomines

La vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va sostenir la setmana passada que encara hi ha marge perquè els catalans paguem més impostos. La recepta de la responsable espanyola de les finances de l’estat era la resposta a la reflexió del president Artur Mas d’uns dies abans sobre els problemes que afecten l’economia catalana, en especial de finançament. Per al president de la Generalitat, les dificultats financeres de Catalunya deriven, sobretot, del dèficit fiscal acumulat, que s’agreuja pels molts incompliments de l’estat per cobrir el cost dels traspassos de competències. Les declaracions de la vicepresidenta responen, però, a la mentalitat, diguem-ne, clàssica dels socialistes espanyols. Segons aquesta mentalitat envellida, que ha portat l’economia espanyola fins al límits de la fallida, la manca de recursos es combat amb una pujada d’impostos, de la mateixa manera que les justes exigències de les autonomies es ventilen amb el jacobinisme de sempre.

En un extens article que va publicar ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia, es demostra que Catalunya, Balears, València i Madrid són les comunitats autònomes que més impostos paguen a la Hisenda estatal. I tanmateix, els catalans disposem del rar privilegi de tenir els tipus impositius més alts d’Espanya. El tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya se situa en el 49%, el nivell més alt de tot Espanya perquè els ha incrementat mentre que Madrid, la Rioja, Múrcia i València els han reduït. És un lloc comú que ser català i pagar més que els altres són sinònims. I és que paguem per tot: pels peatges, pels serveis i per la solidaritat, un concepte actualment pervers i que ens dessagna. Però és que, a més, com assenyalen els experts, si ara s’apugessin els impostos la mesura ofegaria les empreses, impediria la reactivació econòmica i no serviria per reduir el dèficit. Al contrari, l’augmentaria perillosament. Barbeta aportava un munt d’exemples per explicar la magnitud de la tragèdia. El més vistós és el referit al dèficit sanitari. Els catalans, escriu Barbeta, també paguem més per finançar la nostra sanitat i, en canvi, la sanitat catalana té un finançament menor respecte d’altres comunitats i per això no pot oferir les mateixes prestacions. Catalunya va introduir el cèntim sanitari fins al nivell màxim permès (2,4 cèntims per litre de carburant): és una de les sis comunitats autònomes que ha creat aquest tribut però és l’única que ha optat per aplicar el màxim. I això no obstant, el dèficit sanitari català té un desfasament de 850 milions d’euros. Com assenyala Barbeta, si la sanitat catalana tingués el mateix finançament per habitant que el País Basc, la sanitat catalana tindria 2.000 milions de superàvit en comptes del dèficit actual. El concert econòmic proporciona als bascos 380 euros més per persona i any tan sols l’àmbit sanitari. Però és que amb el finançament que té Extremadura, la diferència per persona seria superior al que ara tenen els catalans: 363 euros i el superàvit de la sanitat catalana seria de 1.900 milions d’euros. En fi, un escàndol i una injustícia que els polítics i els opinadors espanyols no estan disposats a reconèixer.

Catalunya no és Baviera. El nostre plet amb l’estat no es redueix a una qüestió econòmica. El moviment de reivindicació nacional català s’ha forjat històricament en la defensa de la llengua i la cultura catalanes i l’exigència d’un autogovern que inclogui, és clar, l’administració dels recursos econòmics. Si tenim en compte que avui dia el grau de sobirania d’un poble es mesura segons la capacitat que té de regular el que és fonamental —l’economia, el benestar i la identitat—, la conclusió és òbvia: cap govern del món que vulgui preservar la sobirania no pot renunciar a exigir aquesta nova tríada de la modernitat. Per què el Govern de la Generalitat de Catalunya, el presidit per Artur Mas o qualsevol altre, hauria de renunciar a tenir la capacitat de gestionar-la sense demanar permís? Un país de qualitat no pot renunciar de cap manera al dret de decidir sobre el seu destí. I en això estem. El Govern no pot desentendre’s del progrés dels ciutadans. I avui aquest progrés tan sols es pot garantir amb un augment de la sobirania. Es trigarà més o menys a aconseguir-ho. Caldrà fer una transició nacional més o menys llarga. Però l’objectiu és la plena sobirania que ens permeti gestionar els impostos i, en general, la vida pública.



Agustí Colomines

La coherència d'Alicia Sánchez Camacho.

Després de La reunió Mas-Rodríguez vam trobar-nos un tsunami de demagògia provinent de PP i PSOE criticant l'acord de permetre l'endeutament i de rebre uns diners que pertoquen a Catalunya (sols una part dels que ens deuen); sota la famosa mentida del tracte de favor.
No vull començar un un memorial de greuges econòmics i d'hipocresia perquè no acabaria fins l'hora de sopar.
Quan et tornen o et donen una diners que són teus; no és cap tracte de favor i si l'altre no te'ls torna o dóna has de defensar els teus drets i demanar-los. I si els altres es volen endeutar que apliquin la tisora abans.

Davant aquella massa de improperis provinents dels PP hi va haver una veu discordant; La d'Alicia Sánchez Camacho, que va efensar que va fer bé el president Català reclamant el què li pertoca. Aquesta es una agradable novetat i que desitjo que s'ampliïn i siguin més habituals. I de pas, que s'ampliïn a altres temes, i la mateixa actitud deixi de constrastar amb els fets presents on els silencis o la condescendència de la presidenta del PP de Catalunya amb actituds i declaracions hostils de membres del seu partit sobretot contra el català.

De ben segur què ella ha entès que no defensar els interessos catalans, també dels seus votants a Catalunya, pot ser un llast per al creixement del PP a Catalunya. I es què defensar els propis interessos i dels ciutadans als quals es representa hauria de ser una actitud normal. Tant de bo pugui seguir aquesta tendència i aplacar la bel·ligerància que actualment té i ha ampliat la seva formació ciutadanitzant el seu discurs i adopti una actitud més moderada i menys hostil a qualsevol cosa que soni a català.
I què ha més defensi el que va dir al parlament a les tertúlies d'Intereconomia en les que participa.

Perquè si no es així gran part del país seguirà subscrivint respecte al seu partit la opinió de Carles capdevila.

Una mica d'autoestima

Que tenim?

Sempre immigrants

No m'estranya gens la hipocresia de Javier Arenas declarant-se defensors dels andalusos i defensant que els andalusos puguin aprendre en la seva llengua. I el dret a la no integració i alhora negar aquest mateix dret als immigrants residents a Andalusia.

Aquestes paraules podrien tenir sentit si ho digués pels nens fills d'andalusos que estudien en les escoles de les bases americanes de Morón i Rota o als què els seus pares els deuen portar a escoles privades que tenen com a llengua vehicular una llengua estrangera. Les multinacionals, moltes establertes, a dit per la administració central, a Andalusia que obliguen els seus especialistes tècnics i directius a conèixer les llengües de la empresa Matriu. Ni tampoc pels nens andalusos que és veuen obligats a estudiar a l'estranger.

Doncs, no. Pel què és veu és un atac a la immersió lingüística catalana. "No mirarem a una altra banda, serem bel.ligerants si a un nen andalús se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina per estar format en castellà, o sigui, en espanyol. Serem bel.ligerants, sens cap dubte". Javier Arenas.

Crec què obvia o ignora un fet primordial: A Catalunya no hi han andalusos ni distincions per l'origen ètnic. A Catalunya hi han catalans de diferents orígens. I si tant li preocupen els catalans d'origen andalús que munti i financi escoles andaluses a Catalunya. Per començar aquesta visió etnocèntrica sobta i em recorda la famosa frase dels nacionalistes serbis: "on hi hagi una tomba sèrbia és Sèrbia".
Diguem: Que pot ser li preocupi que tot nen sols per estar format en català? Sigui menys espanyol.
O pot ser prefereix com bé diu en el seu article en Quim Montsó a la Vanguardia: "Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya ya mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hagués estat vostè orgullós d'ell. Hubiese estado usted orgulloso de él."

Jo sols li demano al senyor Arenas i la senyora Camacho, que li va riure les gracies, coherència i que permetin que des de Barcelona és tutelí l'educació dels andalusos d'origen català i que permetin que a qualsevol immigrant que arribi a Andalusia. se li permeti seguir ser ell o ella i als seus descendents ser immigrants a perpetuïtat i que siguin els governs del seu país d'origen els què garanteixin que segueixi així i que es permeti per exemple a Rabat, Dakar, Varsòvia o Bucarest ser tutors de l'educació els fills d'immigrants establerts a Andalusia. I si ho desitgen, a més, agrupar-los en campaments permanents de refugiats per a què no és puguin barrejar amb la població andalusa ètnica i a fi què estiguin allunyats de qualsevol desig d'integració.

S’ha aixecat la veda

Torre de guaita

S’ha aixecat la veda

"Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits"

Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.