dijous, 23 de desembre de 2010

Un trist consol per a qui no juguem o no ens toca la loteria

Hi ha en els dies anteriors al 22 de desembre una autèntica febre del joc per i Espanya paralitzada per al sorteig de la loteria de Nadal. I molts guanyadors desconeixen que guanyar no és la panacea a tots els seus mals (monetaris).

Hi ha un estudi recent nord-americà estudi que va fer un anàlisi del seguiment d'una mostra dels guanyadors de la loteria i els va fer un seguiment al llarg dels anys. Les conclusions de l'estudi van ser rotundes. Afirmava que entre 5 - 10 anys depenent de la quantia del premi al immensa majoria, superior al 90% estaven financerament igual o pitjor que en el moment de guanyar el premi als 10 i que desprès de 10 anys solament un 10% estaven igual o millor desprès d'haver guanyat un gran premi. I no sols això, que a més, aquest fet ocorria generalitzadament indiferentment de la quantia del premi, per tant que la injecció de diners del premi de la loteria no tenia un efecte positiu permanent.

Una de les constatacions era que els premiats. Incrementaven el seu consum:
El miratge de riquesa, no feia que els agraciats reduïssin els seus deutes i/o alhora haver invertit en seus premis en inversions segures. Com el habitatge familiar a Florida (On es excepte de ser garantia en cas de suspensió de pagaments d'una llar).

Segons els investigadors. Aquests resultats són causats. Perquè la loteria es vista i percebuda com l'esperança d'assolir els teus somnis. Pel fet de ser somnis en general estan fora del teu abast, si no serien somnis, ja que no te'ls pots permetre o mantenir. El fet de incrementar el teu disponible immediat, què no té que traduir-se en ingressos futurs. Fet que s'acaba traduint en dificultat per mantenir el teu nou nivell de vida/despesa.

I aquest miratge de riquesa, molt similar al donat per la bombolla immobiliària, pot estar relacionada amb "La manca de coneixements financers dels guanyadors", eufòria, miopia i perquè no van pensar a llarg termini de les conseqüències dels seus actes.

Una aplicació de l'estudi es què aquest es traslladava a altres camps per veure si els xecs pagats pel govern eren una bona solució i constatava la nula eficàcia dels ajudes fiscals en forma de xecs per combatre la pobresa. Perquè els casos més necessitats usaven els diners en el seu consum més immediat i els seu efecte desapareixia i sols era útil el seu efecte com a complement en les famílies menys necessitades que si el poden fer servir per a estalvi o reduir les carregues financeres.

Alhora aquest estudi constatava que era diferent el comportament de les persones si els diners eren guanyats amb esforç que sense. Ja que en les rendes del treball la gent es mira més quin us dóna als diners guanyats i més racionalment un increment de renta degut a una millora salarial.


Bon nadal a Tots. Amb l'excepció dels membres del Tribunal Suprem. I si us a tocat la loteria felicitats i si no espero que serveixi de consol.


dissabte, 18 de desembre de 2010

PER MÈRITS PROPIS

Seda salvatge

PER MÈRITS PROPIS

"ERC el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser començar a refer ponts d’entesa amb CiU"

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser?

Esquerra ha patit un càstig electoral exemplar per uns quants anys de procedir absurd en aquesta línia. Potser és que encara es troben en estat de xoc, però si l’autisme s’allarga molt més, les municipals apunten drama contundent per als de can Puigcercós.
Són la cinquena força i si queden fora de la mesa del Parlament haurà estat per mèrits propis. Per culpar de tot CiU, entre d’altres coses, però aquesta de forma especialment persistent, irracional, compulsiva.

Diuen que ara Esquerra, de cara a les eleccions municipals, busca acords amb Solidaritat i Reagrupament. No és mala idea. Però el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser, sobretot, començar a refer ponts d’entesa amb CiU. Al Parlament no poden exigir res a ningú que no sigui els propis diputats del Grup d’ERC. Ara no. Però i si comencen per demostrar que volen alguna cosa amb CiU que no siguin retrets i esgarrapades? I si per exemple buscant l’entesa post-electoral entre les forces nacionalistes comencessin a demostrar que no pretenen abraonar CiU als braços de PSC i PP només per poder seguir aferrant-se al discurs anti-CiU? Llavors sí, algun mèrit caldria reconèixer-los.

aparegut al singular digital i al blog de Toni Aira.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Un país de ganduls

Un país de ganduls

Francesc Puigpelat

13-12-2010

"I convindria deixar de ser políticament correctes i convenir que en aquest país la gent ha esdevingut gandula".

(Xavier Roig)

Espanya ha estat tradicionalment un país de ganduls: un país catòlic llatí, dominat per una èlit aristocràtica i religiosa que va aconseguir que Castella fes una màxima aportació a la cultura universal: la picaresca. Enmig d'aquest desastre, Catalunya sempre havia mantingut un cert fet diferencial: havia mirat al nord, pels seus vincles històrics amb França, tenia alguna cosa de l'ètica del treball del nord i venia d'una tradició comercial i mercantil per la Mediterrània medieval. Aquesta mentalitat va fer possible que a Catalunya hi hagués una cosa que a Madrid ni van somiar: la revolució industrial.

L'ètica del treball és el que ha fet la Catalunya que coneixem, en el millor que té. I la manca d'ètica del treball està a punt de destruir allò que de millor tenia Catalunya per acabar associant-la a Espanya. Un fenomen molt clar dels darrers trenta anys, aguditzat els darrers set amb el Tripartit, és la desaparició de l'ètica del treball, de l'afany de guanyar diners amb l'esforç, de la responsabilitat personal, de les ganes de fer les coses ben fetes. Tot plegat ha estat substituït per aquella cosa tan espanyola de l'escaqueig, del cobrar sense fer res i d'esperar les subvencions.

Xavier Roig ho definia molt bé en un article a l'Ara. Artur Mas no només ha d'aixecar el país materialment: li ha de fer recuperar valors. Una tasca titànica.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Ho havia de dir...


Alguns analistes de Madrid van estar venent desprès del resultat de les eleccions catalanes com un enfonsament de l'independentisme. O exclusivament en clau espanyola.
Anàlisi, del qual no estic d'acord.

No estic d'acord; Perquè jo opino que en tot cas seria al reves, una victòria dels partits d'àmbit d'obediència catalana. Primer; l'independentisme i les pèrdues de votants d'Esquerra (11) s'han repartit en 4+1 si Solidaritat i Reagrupament haguessin anat junts, els sis restants, han anat a l'abstenció i a CiU.
CiU: (+ 14 i + 260000 vots), que ha incrementat el to nacional, ha aconseguit un 38,47% del vot el més alt des de 1999. (37,7%). No per deixar de votar a ERC els ex-votants no han deixat de ser independentistes. Han castigat el mal govern i en Mas ho ha llegit bé dient què es depositari i no propietari de els nous escons aconseguits. Tant el nou votant, el votant abstencionista, el votant retornat, el votant catalanista d'altres formacions i el votant útil no adscrit. Obligaran a Mas a ser ferm i capaç si vol, no sols fer créixer, si no mantenir els seus vots actuals.
Desprès: El creixement del PP és veu magnificat per la caiguda del PSC-PSOE perquè els seus +4 escons representen amb valor absoluts un increment del 1,69% dels vots.

Si parlem de la coalició de forces i la seva evolució, per exemple: l'Economist fa referència a que la majoria de diputats són de partits no espanyols i què Mas té un programa sobiranista: basat per una banda en l'economia i per altra més l'autonomia fiscal. Jaume Clotet a l'Avui fa un anàlisi molt similar i molt interessant sobre la correlació de forces segons l'obediència dels partits.

"Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència."

Jo havia fet el càlcul per: CiU + ERC des de 1999: 69, 69, 69, 76* (incloc SI 4). Incloent els resultats de ICV i C's partir de 2006 dóna aquests resultats i compte en el mínim de 1999 ICV anava fora de Barcelona coaligada al PSC. PD: En Jaume Clotet inclou a C's de partits catalans a la llista i ho argumenta.

Dit d'aquesta manera i a diferència dels anàlisis fets per per mitjans espanyols i en clau espanyola. Fent referència exclusivament al mapa de partits catalans Els electors catalans es mouen a les seves eleccions; les catalanes. Amb paràmetres, no espanyols i de clau catalana.
Segons l'estudi universitari: La quarta onada. Aquesta és una condició indispensable per a un procés d'independència. I La caiguda dels votants d'ERC té més a veure amb el Tripartit 2 i un càstig per que a una reculada de l'independentisme. El qual en tot cas esdevé transversal i no representat en un(s) únic(s) partit(s).

dimecres, 24 de novembre de 2010

La defensora del pueblo i la imposició lingüística.



La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.







dissabte, 20 de novembre de 2010

Sortir del clot o sortir d’Espanya

Sense pellofa

Sortir del clot o sortir d’Espanya

"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"

No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.


Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.

Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.

Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.

dijous, 18 de novembre de 2010

Els castellers i el Tripartit

És evident que set anys de Tripartit han esquerdat l'autoestima de Catalunya. Del tot evident. És per això que, fa pocs dies, moltes veus valoressin la visita del Papa i la consagració de la Sagrada Família com un èxit i un estímul a l'autoestima. El mateix es va poder dir ahir, a partir del moment que els castellers van ser nomenats per la UNESCO patrimoni immaterial de la Humanitat. Tothom a Catalunya se'n va alegrar: una cosa específicament catalana rebia un reconeixement universal.

El president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresseras, se'n van congratular. Tots dos van coincidir que les torres humanes, nascudes a Valls a finals del segle XVIII, són un exemple de la singularitat i la universalitat de la cultura catalana i representen un seguit de valors positius com "l'esforç, el treball en equip, la solidaritat i la integració".

Tot molt bonic, però amb un revers negatiu. Posats a parlar d'integració, la decisió de la UNESCO va posar de manifest altre cop la crònica desunió del govern català, motivada per les visions nacionals irreconciliables que tenen el PSC i ERC. I és que ni Benach ni Tresserras van donar transcendència per a Catalunya al reconeixement (efectuat també ahir) del flamenc. El president Montilla, en canvi, es va felicitar pels castells, però no es va poder estar de recordar "les arrels catalanes del cante jondo".

Però que va abundar més en aquest assumpte va ser l'alcalde de Barcelona, Jordi hereu, que va insistir va voler destacar la importància en el món casteller de les sis colles de la ciutat, però alhora va recordar els orígens catalans de noms emblemàtics del flamenc com Carmen Amaya i Miguel Poveda. És a dir que, per al PSC, es tracta de seguir en la línia, iniciada per Maragall, de reivindicar per damunt de tot el caràcter mestís i multicultural de la capital catalana. En perjudici de la seva catalanitat, és clar.


Font: Catalunyaoberta.cat

dilluns, 8 de novembre de 2010

Ni-Nis, algú ho havia de dir.




La proposta del actual inquilí de la casa dels Canonges em sembla. Poc assenyada, del tot estúpida i molt més electoralista (feta just abans de les eleccions) i a més amb mala fe. Perquè comprometrà el futur Govern què surti de les eleccions d'aquí vint dies i haurà de batallar amb l'estat de les finances de la Generalitat.
Primer de tot: Hem de considerar què la mesura en sí és insuficient. Sols arribaria a 5000 dels 154000 "ni-nis". Suposadament; la futura Generalitat els haurà de pagar el 70% del salari mínim, 433 Euros, donar-los formació laboral, posar-los un tutor i trobar-los feina. En el supòsit que vulguin de deixar de ser part d'aquest col·lectiu. I de no fer aquest projecte pagar el preu d'impopularitat de aturar-ho amb una oposició atroç dels partits del tripartit. Què acusaran al Govern de: "desballestar l'Estat del Benestar".

Certament l'atur juvenil és tot un problema i és el dels joves un dels sectors més afectats per la precarietat laboral i la crisi, amb una taxa d'atur què més què dobla la taxa d'atur general. S'han de poder exercir polítiques d'ocupació actives i obtenir del govern Central els fons i les competències per dur-les a terme. Per disminuir l'atur juvenil calen polítiques com: Invertir en la formació professional, beques per als desocupats que tornin a estudiar, autoocupació, suport als emprenedors i incentius (deduccions fiscals) a les empreses que contractin/formin a joves sobretot si ho fan amb contractació indefinida.

Aquesta idea subjacent mama de la idea intel·lectual que l'individu és bo i la societat dolenta, per tant si un individu s'exclou d'aquesta probablement no es culpa de l'individu si no de la societat.
La idea subjacent, en canvi en la proposta és què el "Papa Estat" s'encarregarà de tot. Ell els formarà i a més els trobarà una feina (possiblement dintre el propi aparell). No cal buscar-te la vida i pots aparcar; l'esforç, la pròpia iniciativa i minimitza el valor l'estudi o el treball.

De fet, aquesta proposta em sembla un insult i un desmotivador als Si-sis: joves que hem estudiat, ens hem format, parlem idiomes i molt sovint simultàniament hem treballat. I què pot ser ara estan a l'atur i estan buscant una feina i/o formant-se alhora.

Pot ser els "ni-nis" a diferència de la idea subjacent, no són víctimes d'un sistema si no de si mateixos. I de la seva incapacitat de poder-voler canviar el seu estat, que els correspon més a ells que al conjunt de la societat.

Els 20 milions d'Euros de subvenció als "ni-ni", suposa un premi a la mediocritat i al conformisme, a la desmotivació i la manca d'expectatives. No obstant aquest acord no deixa de ser coherent amb el què ha estat el govern Tripartit i la mediocritat de la figura de l'actual President. El relat (lakoffià) de Montilla ha estat l'orgull de ser "ni-ni" i revestir-ho de l'èpica de ser-ho "per les circumstàncies".

I quina millor metàfora hi ha del segon Tripartit que un "ni-ni".

diumenge, 31 d’octubre de 2010

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

Des de fora

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

"És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes"

Agustí Bordas

El nou govern del Regne Unit, integrat pels Conservadors i els Liberal-Demòcrates, va anunciar la setmana passada un seguit de mesures d’austeritat per fer front a l’aclaparador dèficit que arrossega l’administració pública britànica. El Primer Ministre, David Cameron, ha aconseguit proposar unes retallades pressupostàries indispensables per evitar l’enfonsament de les finances públiques de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, asfixiades per un dèficit públic d’un 11.4% respecte el seu Producte Interior Brut.

El nou govern britànic ha hagut d’actuar amb responsabilitat per adreçar els enormes dèficits i deute heretats dels desastrosos governs laboristes. Tony Blair, Gordon Brown i els profetes de la “Tercera Via”, han deixat el Regne Unit en una situació molt precària, tot demostrant el fracàs absolut d’un model d’esquerres, el Nou Laborisme, que serví de model i inspiració per a molts socialistes nostrats.

És gràcies als sacrificis proposats per Cameron i Clegg que el Regne Unit ha pogut mantenir el ràting de deute establert per Standard & Poor’s i preservar la seva reputació davant els mercats internacionals de deute; justament el contrari del Govern de la Generalitat, mancat de credibilitat a nivell internacional, oposat a frenar la despesa pública i responsable d’una emissió de bons públics d’un cost elevadíssim. D’això, el lamentable President Montilla, en diu “invertir en seny”.

És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes. Hom hauria de denunciar la perillosa combinació d’irresponsabilitat i ignorància dels integrants del Tripartit fins el moment actual. No obstant, cal reconèixer-los un evident maquiavel•lisme en la seva gestió pública dels darrers mesos. M’explicaré.

Convençuts de la seva futura derrota electoral, els integrants del Tripartit han decidit mantenir nivells de despesa excessius –tot finançant-se amb els bons Montilla– per evitar el desgast electoral que suposa racionalitzar la despesa de l’Estat del Benestar. El Tripartit ja pensa en les eleccions de 2014 i pretén acusar CiU de “desmantellar l’Estat del Benestar” quan, inevitablement, Artur Mas cerqui mesures per evitar la implosió de les finances catalanes.

Així doncs, ens trobem davant un dels exemples més tenebrosos d’hipocresia en la història recent de la política catalana. Mentre Antoni Castells no reconeix el fiasco del nou sistema de finançament, Iceta rebutja la millora de les finances catalanes mitjançant el Concert Econòmic i els 25 diputats del PSC a Madrid s’encarreguen d’aprovar uns pressupostos generals de l’Estat que –novament– discriminen Catalunya tot afavorint els feus electorals del PSOE, el nou govern de la Generalitat heretarà el producte de set anys de mal govern. Cal ser molt cretí per creure’s que el Tripartit defensa l’Estat del Benestar quan, evidentment, només té en compte el seu propi benestar.


Font: WWW.elsingulardigital.cat/

dijous, 28 d’octubre de 2010

Independentisme immadur



L'actual guerra civil dintre del Cercle Català de Negocis ens ha de fer pensar en la immaduresa de l' independentisme més messiànic i com espatlla tot el que toca. Aquesta confederació empresarial què tan bona tasca ha fet per difondré la causa de la independència econòmica, avui es troba partida entre partidaris dels dos partits independentistes novells. Una metafora còmica podria ser la batussa entre jueus davant la cambra de la dona de Pilat a La vida de Brian.

Com bé fa notar el periodista Jaume clotet. El problema de la institució és què alguns han volgut i han aconseguit; deixar què fos un lobby empresarial, per convertir-la en una plataforma de suport. Un simple Altaveu polític i no una plataforma empresarial transversal què va aconseguir participar i donar una bona sorpresa a la cambra de comerç de Barcelona.
De la lluita entre RCAT i SCI pel control del Cercle. Sols en sortirà perdedor el Cercle Català de Negocis amb la total pèrdua de la seva credibilitat, solvència i independència.

No obstant, en les confederacions empresarials alguna cosa és mou: Femcat va contestar per primer cop a l'establishment econòmic a Foment del Treball i va obtenir una gens menyspreable tercera part dels vots.

Aquesta és una de les causes per les què no canviaré el meu vot a les eleccions nacionals catalanes respecte el 2006. Ni el vell ni el nou independentisme explicit han demostrat tenir prou maduresa per fer un full de ruta seriós; què no sols tingui una tàctica a curt i mig termini i no d'un full de ruta estratègic. Per arribar al final del procés. De fet les propostes de RCAT i SCI han estat bàsicament saltar de cap al procés què CiU comença a encetar. RCAT semblava una canvi esperançador un bri de maduresa en la permanent adolescència política de l'independentisme; fins al seu esperpèntic congrés i la no concreció d'una aliança Electoral amb SCI.

Aquests esperpents continus i delirants propostes preelectorals i "futures promeses de tretes de pit postelectorals" em desmotiven, ho sento, ja ho sentit abans a Esquerra i se com han acabat.
La conclusió ha estat desactivar gran part del votant independentista i que gran part d'aquest votant doni la seva confiança (amb nas tapat o no) a les eleccions per un partit què no és independentista explicit.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

"Els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests"

Jordi Sauret

Doctor en Sociologia i director-gerent de l’empresa Feedback

Més enllà dels detalls en el nombre de diputats de cada formació, les eleccions de l’any 2003 varen ser eleccions de canvi, i així es va interpretar positivament els inicis de l’experiència del primer tripartit. Cada elecció planteja un escenari de canvi o de continuïtat.

Durant la legislatura del primer tripartit, aquest lentament va anar decebent a segments dels seus electors que potser tenien un excés d’expectatives en el canvi, però l’alternativa no es considerava millor, de forma que les eleccions de 2006 varen ser de continuïtat (menor participació que avançava un malestar, però que no recollia de forma significativa el principal partit de l’oposició, i es produïa la sorpresa de l’entrada al Parlament de C’s, que amb relativament pocs vots va aconseguir representació). Però aquests petits canvis, no alteraven la composició de fons dels dos grans blocs: govern – oposició. Havien estat eleccions de continuïtat.

A diferència del primer tripartit, la constitució del segon des del primer moment no va ésser avaluada de forma tant positiva. A mig mandat, les enquestes ja apuntaven que el tripartit no es podria tornar a constituir, doncs una part significativa dels votants d’ERC no ho acceptava, i CiU recollia bàsicament aquest desgast, mentre la resta de partits mantenien perspectives de suports electorals estables. Es mantenia un escenari de continuïtat només alterat en la frontera CiU-ERC.

Des de principis de l’any 2010 s’acceleren i agafen força moviments fins aquell moment no detectats, que amb l’agreujament de la crisi econòmica, o si més no la percepció que les coses “ara sí” realment estan malament (la presidència espanyola va magnificar a escala europea el malament que ho feia el govern central), va suposar que l’electorat del PSOE, i aquí a Catalunya del PSC, s’enfonsa, i massivament manifesta en les enquestes que s’abstindrà o votarà a altres partits.

De forma que a sis setmanes de les eleccions, i ara caldrà veure com s’accentuen o es matisen a partir de les estratègies dels partits, s’està davant el següent escenari que determinarà si les eleccions al final marquen pautes de continuïtat o de canvi:

1. L’opinió pública de forma transversal vol sentir solucions sobre temes econòmics, i una gran part sembla que orientarà el seu vot en direcció a la formació que li generi més expectatives de sortir de la crisi i tornar a crear ocupació, i això, trenca fidelitats electorals i està en la base dels resultats que aporten avui les enquestes. D’alguna forma, una part de l’opinió pública pot votar quasi en forma plebiscitària en relació a aquest factor, més enllà de les simpaties ideològiques estrictes.

2. En aquests moments es registra una molt alta abstenció selectiva de segments que varen votar les actuals formacions del govern tripartit, i que avui massivament rebutgen aquesta fórmula de govern.

3. El malestar en la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat s’incrementada després de la sentència del TC respecte l’Estatut, i es manifesta de diferents formes, ja sigui optant per una via independentista, però també, retroalimentant els sectors més espanyolistes i un potencial conflicte lingüístic, però... ¿fins el punt que algun partit canalitzi també aquest malestar “constitucionalista”?

4. I un altre interrogant, ¿algun partit sabrà canalitzar de forma preferent l’augment del sentiment independentista?, o bé, es diluirà en diferents opcions (CiU-ERC-SCI-Reagrupament).

5. Sumat al malestar econòmic i a l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol, i la desconfiança crònica vers la classe política, afloren conflictes socials de base econòmica que prenen forma de conflicte que pot amenaçar la cohesió social dels barris amb més presència d’immigrants de darrera generació.

6. I finalment, a part de les diferents tipologies de malestars, se suma una corrent de fons que rebutja els governs percebuts com a dèbils; i fins el moment en les enquestes l’electorat a sis setmanes de les eleccions mostra la preferència per atorgar un mandat clar a un sol partit, perquè pugui governar amb fortalesa parlamentària, prengui decisions (es reclama un retorn a governs amb autoritat), i en tot, si ho fan malament ja els castigaran en les properes eleccions.

Aquests sis vectors són suficients per considerar que els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests i els matisos que poden introduir l’entrada de nous partits. La campanya electoral acabarà de concretar els detalls d’unes eleccions percebudes en clau de canvi, ni que només sigui perquè quasi ningú reclama amb orgull l’actual fórmula de govern tripartit.

Font: Singular digital

divendres, 15 d’octubre de 2010

Los que se quieren quedar

La tortuga de l'Ateneu

Los que se quieren quedar
"A vegades es necessita un toc de genialitat per fer les coses senzilles i entenedores, clares i transparent com un vas d’aigua"

Quim Torra

El President Montilla ha estat de viatge a Madrid. De totes les ciutats que conec, és l’única que genera en els individus que la visiten un procés de lil.liputització i empetitiment degeneratiu, que ataca amb una força descomunal en el cas dels éssers humans coneguts com a polítics. S’ha donat el cas de presentar esmenes per part de diputats catalans a un projecte d’Estatut recent aprovat pel seus propis col.legues del Parlament en menys de 72 hores. Un fenomen que s’estudia a les Facultats de Medicina de les més prestigioses universitats americanes, encara sense resultats satisfactoris.

S’hi arribi des d’on s’hi arribi, posar-hi un peu és transformar-se en segons en els increïbles homes minvants. Una anomalia psicosomàtica que arrenca amb virulència en el finger del Terminal d'Ibèria a Madrid, on només els gegants de les nostres Festes Majors no hi desentonarien. Perduts ja, almenys, 50 centímetres, s’agafa un taxi i hom s’endinsa en les seves infinites rondes (M10, M20, M30, M40. M 518,9, etcètera). Un cop arribats, pures engrunes, cal vigilar per no quedar atrapats sota de qualsevol gratacel de les milers d’empreses que han decidit establir la seva seu a la capital d'Espanya. Les multinacionals és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, ni poder econòmic i polític, els afecti el més mínim.

Però el President ha visitat Madrid com un home, primer per assistir triomfalment a la Fiesta de la Hispanidad de la mà de la Ministra Chacón i després per participar en un acte del Foro de la Nueva Economía, on el Molt Honorable anava acompanyat d’un altre gran defensor de Catalunya, l’expresident Felipe González. Cal constatar que ha sorprès als presents que no s’hagués encongit massa, ans al contrari, ferm, segur, amb aquell accent de la Catalunya profunda, ha deixat anar, disposat a plantar cara: “La España de hoy no se entiende sin Cataluña”. “A aquellos que afirman que Cataluña es una nación sin Estado, yo les digo que sí tenemos Estado” “Queremos el desarrollo de Cataluña, pero no al margen de España”. I al final, impertèrrit, ha espetat a un auditori en ple orgasme constitucional: “Yo represento a la Cataluña de los que se quieren quedar, no la de los que quieren irse”.

Arriba España, Presidente! Sempre queixant-nos que a Madrid es diuen coses diferents que a Barcelona, i vet aquí que el senyor Montilla repeteix, fil per randa, el discurs que els seus estrategues de campanya li han preparat: un directe a l’estómac català de la fractura social acompanyat d’un cop a la mandíbula al catalanisme majoritari, és a dir, a l’independentisme. Abandonat qualsevol intent de pretendre explicar alguna cosa amb sentit comú d’aquests anys de tripartit, aquest serà el discurs que escoltarem fins el dia de les eleccions, si són servits.

Però la frase, extraordinària, conté en ella mateixa tota una càrrega de profunditat. En primer lloc, perquè tots els unitaristes, autonomistes, federalistes difusos i sobiranistes fredolics –en feliç expressió de Carles Boix- ja saben a partir d’ara qui els representa. La independència pot ser la decadència, com va alertar el senyor Montilla, però la dependència és ell mateix. Que cadascú triï. Vostès mateixos.

Ara bé, el President de la Comunidad Autónoma catalana, que diu ja té un Estat -que és el propietari de la cabra de la Legión-, obre la porta a la mare de totes les batalles: qui representarà a la Catalunya dels que volem marxar del seu Estat? La resposta no és en el vent sinó en les urnes.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Tripartits i bon Govern




Quan arriba el final de legislatura convé preguntar-se si el Tripartit és un bon Govern. I més ara, perquè la ciutadania es preguntada sobre si convé o no un canvi de Govern.

Entenent que un bon Govern no depèn del color les etiquetes o la/les formació/ons que l'integren si no de uns paràmetres d'avaluació de la seva tasca.
Un bon Govern ha de ser: Independent què sigui monocolor o de coalició un Govern cohesionat; anar a la una, sense desavinences en temes clau de la agenda de Govern.
Creïble: Ha d'oferir credibilitat en les seves accions i paraules. Les paraules i els fets han d'anar en el mateix sentit i ser capaç de generar confiança.
Eficaç: Dur a terme les seves polítiques a terme.
I per últim: Eficient. Dur a terme les seves polítiques amb recursos necessaris i suficients; sent recursos molt sovint limitats.

Segons aquesta definició el Tripartit suspèn en tots aquests camps. I poca gent considera que sigui un bon govern i hagi de repetir. Inclús en una enquesta recent del Periodico aquesta era una opció no desitjada per més del 90% dels participants de l'enquesta.

Perquè podem arribar a la conclusió que el Tripartit és un mal govern: Doncs Perquè, des de el primer dia ha demostrat no ser un conjunt cohesionat, si no compartimentat. "Tot i la fama de "bon gestor" del President" els socis han anat per lliure contradient-se mútuament, fent-se oposició i tenint sovint posicions antagòniques en temes clau. En un Govern d'un país seriós haurien comportat la convocatòria d'eleccions anticipades. De fet la sensació és què els socis és repetien àrees de Govern.
Creïble: Un Govern que no ha pogut tenir una única veu i un política coherent no genera confiança. Quan calia liderar ha anat a remolc o ha deixat en mans d'altres decisions claus quan generaven divergències internes. A tall d'exemple, el conseller Nadal va deixar en mans de Fomento decidir el traçat del quart cinturo. O la recent presa per rucs venent-nos la instal·lació de Chery al nostre país.
Eficaç: Tot i quan alguns consellers Han fet les coses bé el caos general ha impedit mostrar imatge de la tasca de Govern. Quan em pregunten el Govern que ha fet bé tinc dificultats per respondre. I per desgracia no soc l'únic (inclús partidaris i votants dels partits membres tenen dificultats per respondre).
Eficient: No, la manca de recursos i l'us adequat d'aquest ha estat una de les denúncies habituals de la tasca de govern. Com per exemple l'increment desproporcionat d'alts càrrecs i personal no explicable (ja sigui per l'increment de transferències o el creixement de la població) o l'excessiva alegria en el creixement de la despesa. . O l'incapacitat dels responsables d'interior per fer front als aldarulls de la vaga general.

El Tripartit ha aconseguit generar la mateixa sensació en set anys de que cal fer un canvi de Govern de la que van Generar-se després de 23 anys de govern monocolor de CiU. Amb la diferència que els Governs de Jordi Pujol van aprovar en els apartats anteriors en la immensa majoria de camps.
I la prova es que la majoria dels socis en renega en públic.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

La penúltima canallada

Salvador Cot.

Al·leluia, germans! El miracle constitucional ha succeït i PSOE i PP s'han posat d'acord per desbloquejar els nomenaments dels magistrats que hauran de renovar el TC. Estan movent les peces amb discreció i gran rapidesa i els noms flueixen amb tota facilitat.

Entre els nous magistrats hi haurà un jurista amb sensibilitat catalana per substituir Eugeni Gay, l'home que va perdre una bellíssima oportunitat per dimitir. Es tracta d'Eliseo Aja, fins ara president del Consell de Garanties Estatutàries i el nom que va utilitzar el PSC per garantir que dins aquest organisme sempre es pogués produir una majoria PSC-PP, però mai CiU-ERC.

Eliseo Aja, efectivament, és un home preocupat per la llengua i l'autogovern. Tant, que va ser el primer signant del Foro Babel, un dels nuclis més actius contra la normalització del català, fundat a finals dels noranta amb les signatures de Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i els de sempre.

Aja, doncs, té el vist-i.plau, directe i explícit de PSOE, PSC i PP, i l'aquiescència per assentiment d'ERC. És la penúltima canallada d'aquest Govern.

Font: Nació digital.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Joan Triadu.

Gràcies per tot, des de el més profund respecte i record. No t'oblidem.

dimarts, 28 de setembre de 2010

El miracle de les enquestes en contra

Avui és 28 se setembre. Falten 2 mesos per les eleccions i les perspectives electorals del tripartit cromàticament semblen una sotana. De fet ara per ara la reedició del tripartit sembla una broma de mal gust o entre improbable i impossible si la aritmètica els abandona.

Un dels efectes d'aquest col·lapse electoral de final de legislatura és què inclús ICV, sabent que la mesura és impopular, ara acceptaria racionalitzar i flexibilitzar la limitació de velocitat als accessos a Barcelona. Fins ara, el Tripartit en bloc havia permès a ICV marcar paquet verd amb la implantació i manteniment de la limitació de velocitat tot i la demostració científica del fracàs de la mesura; aquesta no havia assolit els seus objectius, però s'havia mantingut dogmàticament, al·legant motius de seguretat i contaminació de l'aire. Per desesperació de molts conductors amb cara de babau havent d'anar a una velocitat inferior a la que la via permetia i amb un ull vigilant l'aparició dels radars i l'altre a l'indicador de velocitat.

Doncs, pot ser haurem de donar gràcies a la demoscopia electoral per ajudar al President Montilla (va donar suport a ICV enfront dels seus propis consellers) i a ICV per rectificar i permetre què el dogmatisme es transformi en pragmatisme.

Però, ara ja no toca flexibilitzar. El Tripartit s'ha cremat i ha devorat políticament els seus pares. Ara hi ha voluntat de canvi comparable a la que hi podia haver desprès de 23 anys de governs continuats de CiU; amb Jordi Pujol al capdavant. En 7 anys el Tripartit ha aconseguit saturar a la gent. que majoritàriament manifesta la necessitat d'un canvi polític. Fins al punt que la majoria dels votants del partit Socialista preferiria a Artur Mas de President.

I tinc seriosos dubtes que flexibilitzar ara la limitació els ajudes a remuntar a les enquestes i poder repetir nous espectacles en la pròxima legislatura.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Què és Decadència?


La resposta a la frase De Felip Puig; afirmant que: Catalunya ha de triar entre Independència i Decadència. Tant José Montilla com Alicia Sánchez Camacho. Han girat la frase a: Independència és igual a dependència i s'han quedat tan Amples.

De fet els plantejaments en la línia favorable a la què Felip Puig defensa fa temps, què circulen i han de deixat de ser un tema tabú i són part del debat públic i una part de la justificació de l'independentisme, no sols com una necessitat cultural imperiosa, per garantir la pervivència de la cultura pròpia. Si no què a més en els últims temps s'han afegit raons de caire econòmic i de cultura democràtica.

Ara bé ens hauríem de dir en què és basa el nostre President, per dir una de tant grossa, sense afegir un únic argument a favor de la seva tesí. Tret què el subconscient l'engany, els lapsus el traeixin, i és refereixi a Espanya. El catalanisme porta anys treballant la idea de justificar les seves propostes. L'espanyolisme negar el debat o afrontar-lo. De fet la frase de Montilla i Camacho no rebat la de Felip Puig.

De fet, és molt Agosarat dir què: Perdre vint-i-dos mil milions d'Euros l'any, no és decadència. I més, quan Catalunya perd posicions en el Rànquings de riquesa i benestar a causa d'aquest dèficit. No poder defensar, i sobretot planificar, les infraestructures que calen al país o tan sols gestionar les què tens, No poder defensar ni el teu autogovern quan des de les institucions centrals et laminen la teva capacitar de governar-te, o què beneeixin des de el TC les idees de que el Castellà pot ser imposat però el català no pot aspirar a la igualtat de tracte jurídic.

En tot cas de Ser independents, cauré en decadència seria culpa exclusivament nostra i de la nostra incapacitat, però seria nostra. No obstant, per ser independent cal ser madur i realment som tant soques, incapaços i immadurs per exercir el nostre dret a decidir com opina el nostre "President", realment creu què cauríem en una espiral decadent. Doncs, Ara per ara, veig impossible cauré més avall de la decadència que representa seguir dintre de l'Estat Espanyol.

És més tenim exemples a l'Est de països de nova creació: Com Eslovàquia, Repúbliques Bàltiques, Eslovènia i Croàcia, què avui han arribat a un nivell de prosperitat mai ni imaginats ni pels proclamadors de la seva independència fa dos dècades.

divendres, 17 de setembre de 2010

SOLIDARITAT I SOBIRANISME

SOLIDARITAT I SOBIRANISME

Agustí bordas

"L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament i financerament"
Coincidint amb el començament del curs polític, em reincorporo al singulardigital i, si el volum de feina m’ho permet, intentaré publicar-hi articles amb una periodicitat bimensual.

Abans de les vacances d’estiu vaig rebre diverses comunicacions en què se’m demanava que explicités la meva opinió sobre els projectes polítics independentistes a Catalunya i, en concret, el meu parer sobre el naixement de la Solidaritat Catalana per la Independència, una idea que vaig proposar ara fa quasi bé dos anys en aquest mateix mitjà digital. No obstant, em semblà prudent deixar passar les vacances d’estiu per veure l’evolució del nou independentisme i, així, poder-ne fer una valoració acurada un cop coneguda la data de les properes eleccions nacionals.

Potser encomanat pel context parcialment anglosaxó en què visc, crec que les crítiques més severes han de ser auto-infligides; així doncs, voldria començar reconeixent la inviabilitat política d’un moviment sobiranista transversal en el moment actual. Fa dos anys veia factible la unió de les forces polítiques catalanistes en resposta a una – ja previsiblement devastadora – sentència del Tribunal Constitucional. Els fets han demostrat que estava equivocat.

Una Solidaritat Independentista hauria de ser el producte de la iniciativa dels partits majoritaris del catalanisme (CiU i ERC), no pas una proposta feta per aquells qui han abandonat ambdós projectes polítics. Així doncs, l’èxit d’un projecte sobiranista transversal rau en el recolzament de les forces centrals del catalanisme, no pas en una formulació feta des de la marginalitat. Transformar és més factible que no pas crear.

Trencar un sistema de partits polítics és una tasca titànica i, malgrat tot, les noves propostes polítiques geminades de l’independentisme –Solidaritat i Reagrupament– podrien entrar al nou mapa electoral català si aconseguissin canviar d’estratègia. No obstant, l’espectacle que han ofert aquest estiu ha estat decebedor. Les recents lluites fratricides dins de l’àmbit independentista han exemplificat la seva històrica tendència a l’atomització. Només amb una fusió immediata i ordenada de tots dos moviments es podrà vèncer l’obstacle que suposa la barrera legal del 3% de vots a cada circumscripció per entrar al Parlament. A més, els enfrontaments caïnites tenen un efecte negatiu per a la credibilitat de totes dues iniciatives polítiques; en termes matemàtics, haurien de comprendre que el resultat total de la seva fusió seria més gran que la suma de les parts.

A “Esquerra”, l’antiga ERC, encara semblen ocupats a fer tots els papers de l’auca. D’una banda han volgut presentar-se com a partit de govern sense sortir de la coalició tripartida fins al final de la legislatura. D’altra banda, de forma completament inconsistent amb el primer punt, han denunciat l’agonia i caducitat del govern tripartit. És previsible que Puigcercós intenti entabanar l’electorat independentista amb proclames sobiranistes; no obstant, tothom sap que la possibilitat que es reediti el Tripartit és contingent als resultats electorals “d’Esquerra”. Francament, Catalunya no es pot permetre quatre anys més d’espanyolisme montillesc. En tot cas, seria d’agrair que Puigcercós abandonés, com semblen indicar les seves recents declaracions, la proposta d’un referèndum d’independència dins el marc legal espanyol ja que Madrid no el permetrà mai. Més encara, tal com confirmà la recent sentència de la Cort Internacional de Justícia –tot humiliant de forma absoluta Miguel Ángel Moratinos, Ministre espanyol d’afers exteriors– l’única opció viable seria una declaració unilateral d’independència al Parlament, seguida d’un referèndum per a validar-ne la proclamació organitzat per les noves autoritats estatals catalanes.

La federació CiU sembla haver optat per un sobiranisme de perfil baix per evitar la pèrdua de votants autonomistes; si bé les propostes polítiques formulades per CiU no són engrescadores per al seu electorat més nacionalista, després de set anys de frivolitat tripartida hi ha molts catalans desitjosos de veure un canvi al capdavant de la Generalitat.

Cal reconèixer una certa evolució a Convergència –no pas a la direcció d’Unió– en els seus posicionaments nacionals: primerament, ara sabem que els dos candidats més importants de la Federació –Artur Mas per a la presidència de la Generalitat i Xavier Trias per a la batllia de Barcelona– votarien favorablement en un referèndum d’independència. En segon lloc, CDC s’ha desempallegat d’espanyolistes confessos com Ignasi Guardans, tot substituint-los per sobiranistes desacomplexats com Ramon Tremosa.

No obstant, a CDC hi deu haver una certa preocupació sobre les opcions reals d’èxit d’una proclamació unilateral d’independència seguida d’un referèndum de confirmació: les enquestes encara indiquen la possibilitat que una coalició independentista podria guanyar les eleccions al Parlament amb un índex de participació similar al d’eleccions precedents però, a l’hora de plantejar el referèndum de confirmació i tenint en compte una participació molt més elevada, l’èxit de la consulta no estaria assegurat. Només cal veure l’exemple de les victòries electorals del Partit Quebequès en les eleccions a l’Assemblée Nationale du Québec i les derrotes en els referèndums sobiranistes de 1980 i 1995.

En referència a la proposta d’aconseguir un sistema de concert fiscal per a Catalunya, Artur Mas deu saber que la Generalitat podria esdevenir ingovernable si no s’aconsegueix un canvi immediat en les fonts de finançament del govern català. L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament –mitjançant el Tribunal Constitucional– i financerament –com a conseqüència de l’espoli fiscal. Certament, des d’un punt de vista tècnic, ni la recent sentència del Tribunal Constitucional ni la mateixa Constitució impedeixen la possibilitat d’aconseguir el concert fiscal. No obstant, la viabilitat política d’aquesta opció per al 2012 és petita si el PP guanya les eleccions generals espanyoles amb majoria absoluta (com probablement s’esdevindrà després de les indispensables reformes laborals i de pensions a nivell estatal).

En tot cas, és important recordar que el nou i desastrós sistema financer acordat per Conseller Castells només ha suposat la reducció del dèficit de la Generalitat del 2.6 al 2.4 % del PIB català. A més, després de 7 anys de desgovern tripartit, el deute de la Generalitat (incloent les entitats i empreses públiques fora del perímetre SEC), ja sobrepassa els 34.000 milions d’Euros. La situació és crítica si es té en compte la incapacitat del govern català per emetre deute en els mercats internacionals i que el ràting Fitch per al govern català és només A+.

En conclusió, Catalunya viu un procés de transformació política –centrada en el debat sobiranista– dins una crisi econòmica profunda accentuada per l’espoli fiscal. Seria desitjable haver estat testimonis de la unió del món catalanista dins una veritable Solidaritat Independentista; no obstant, em temo que aquesta coordinació només es produirà quan Madrid culmini el setge a Catalunya amb una reforma del sistema electoral espanyol. Potser, llavors, un cop els espanyols vulguin eliminar els partits “perifèrics”, serem capaços d’entendre’ns.

Font: Singular digital

dissabte, 11 de setembre de 2010

Oda a Espanya

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, 1898



dimarts, 7 de setembre de 2010

Entre la propaganda i la estafa.

Ja fa dies que el PSC esta de campanya electoral; encara que oficialment avui s'hagi posat data a les eleccions. El més sonat d'aquest d'actes de campanya i el meu anunciat i aplaudit pels mitjans de comunicació públics o afins a estat la visita feta a la Xina per parlar de la implantació del fabricant xinès d'automòbils Chery.

No obstant desprès d'esvair-se el fum d'aquest castell de foc periodístic a major glòria de Montilla és mostra que el que ens queda sols es propaganda.

Primer de tot: La no presència del Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa a la Xina, o no tant, si més què una reunió important el què es volgués fos l'apropiació per part del PSC-PSOE de l'acord.

Després: Chery com moltes empreses xineses fa pirateria de la propietat industrial. Fet què comporta una querella amb Nissan (implantada a Catalunya). I a la que va anar fa poc el president de la Generalitat a demanar què Nissan seguís produint a Catalunya. A Nissan no els deu fer cap gràcia què el mateix responsable polític s'adreci a una empresa rival amb la què tenen un pleït legal.
És més, la seva producció són copies sense llicencia de cap mena de cotxes de altres fabricants; com el Daewoo Matiz ( Avui Chevrolet Matiz). Després de veure les imatges de un cotxe Chery emeses per TV, no vaig poder era evitar el pensament; és idèntic a un cotxe què conec. I dubto molt què GM deixés què algun fabricant què pirateja el seu producte entri en un mercat com l'Europeu amb una versió molt més barata del seu producte.

Apart les empreses Xineses. Incloent els tallers i molts negocis xinesos, establerts a casa nostra estan força endarrere nostre en temes no menors Com: seguretat laboral, mediambientals, drets laborals, sous, dret d'associació dels treballadors. Realment algú creu què Chery actuaria aquí de manera occidental?

La realitat de la implantació de Chery. Té més en comú a les frenetíques inauguracions efectuades els últims mesos. Generar una imatge positiva del candidat i mitigar el probable cop electoral més gran mai sofert pel PSOE a Catalunya... Què en una implantació real probable.

dilluns, 6 de setembre de 2010

I MENTRESTANT, QUÈ?

Amb criteri
I MENTRESTANT, QUÈ?


"A les properes eleccions no es decidirà la independència de Catalunya. El debat electoral s’ha de centrar, si de cas, en esbrinar qui està en condicions de liderar la construcció d’una majoria social sobiranista que ens hi porti"
L’Avui d’ahir va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il•lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article que d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta». Ja em perdonarà en Salvador si aprofito l’avinentesa per recordar a l’audiència que el que ell ara defensa, incloent-hi que “a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya”, és el fonament dels dos anys de treball de la Casa Gran del Catalanisme. En fi, celebro la coincidència, que lliga amb el que exposa Ferran Mascarell a l’article La propera legislatura.

Afirma Mascarell que els que no comprenguin que el principal repte de la política és construir un relat coherent i ambiciós, capaç d'aglutinar un nombre ampli de ciutadans no faran un bon paper a la propera campanya electoral. I aquest relat, segons l’exconseller socialista, ha de partir d’assumir que som davant una crisi econòmica de llarga durada, que al nostre país és sinònim d'atur i de dificultats per als joves, en què l’única de poder minimitzar-la és arribant a pacte polític i social intern per modernitzar el nostre sistema econòmic: «Qui guanyi les eleccions —escriu— tindrà l'obligació de proposar-lo, qui les perdi tindrà l'obligació de comportar-se com un home d'estat». Pactar per avançar, renunciant als interessos partidistes, que és el que ara mateix no passa, atès el partidisme del president Montilla en optar per endarrerir al màxim les eleccions. El segon repte que diu Mascarell que caldrà encarar serà de caràcter polític: «Necessitem una profundíssima regeneració democràtica. Qui guanyi les eleccions haurà de liderar una renovació profunda del sistema polític. La desafecció política és el pitjor enemic de la nació. Una nació amb poc estat necessita més que ningú la política democràtica i la participació de la gent». El tercer repte que preveu Mascarell serà la posada al dia del concepte de nació, que implicarà, a parer seu, la redefinició de les relacions institucionals amb Espanya i el reforçament de l'aposta per Europa: «De poc servirà dividir els catalans a partir d'un receptari de conceptes genèrics i grandiloqüents (independència, federalisme, sobiranisme o autonomisme) si no van farcits d'una proposta rigorosa de com es construeixen i a quina societat aspiren». Com Mascarell a mi també em sobre les etiquetes actuals. Ens cal un sobiranisme de nova generació. Un sobiranisme 2.0, per dir-ho d’alguna manera.

A Independència i regeneració política, l’exsenador socialista Jaume Sobrequés s’alegra que la societat catalana hagi pogut començar a fer un debat lliure, seré i normalitzat sobre el dret a la independència. I en aquest respecte, diu Sobrequés, hi ha un fet de capital importància: «que el líder del partit nacionalista que és majoritari a Catalunya hagi obert, en seu parlamentària, un nou camí sense límits en la direcció de “som una nació, nosaltres decidim” i hagi manifestat que a Catalunya li cal un canvi de rumb en la marxa cap a la llibertat». En l’entrevista que també publicava l’Avui d’ahir, Artur Mas feia honor al que assegura l’exsenador en respondre afirmativament a la pregunta de si ell era, personalment, independentista: «L'Artur Mas, a títol personal, el dia que hi hagi un referèndum sobre la independència de Catalunya votarà sí. Però jo sóc el president de CiU, i com a tal marco una línia, que és canviar la dels darrers trenta anys, obrir una línia nova, el dret a decidir. I hi poso una primera escala, el concert econòmic». I si això és així, tot fa pensar, com diu Sobrequés, «que l'anunciat triomf electoral d'aquesta opció política contribuirà a arrossegar cap a posicionaments més sobiranistes aquells que tenen un entusiasme nacional menor i que aquests entendran que sense defensar el dret a l'autodeterminació el seu futur a Catalunya no tindrà un bon pronòstic i que els indubtables serveis que durant anys han prestat al país no tindran el reconeixement històric del qual són mereixedors». I dit això, poden tornar a l’article de Cardús per entendre en quina fase ens trobem.

divendres, 20 d’agost de 2010

divendres, 13 d’agost de 2010

Un gran finançament... El resultat.

Després de què és vengués el finançament català per part del tripartit com el millor de la historia. No fa pas massa ens vam adonar a que no sols era tan bo com ens havien dit, si no que tenia lletra petita. Com que l'Estat reclama a la Generalitat 694 m€. Les finances de la Generalitat són dolentes, ja ho vaig dir, sense que sigui per ficar-se medalles, la gestió dels Tripartits de l'economia ha estat nefasta.

Us afegeixo un article de Salvador Cot.

Un «tocomocho» de 3.855 milions

Hi va haver un parell de setmanes, l'estiu de l'any passat, que el tripartit va pensar que el nou finançament que havia negociat el Govern català amb el de Madrid els resoldria les incògnites electorals i capgiraria, per si sol, el desprestigi social que ja havia acumulat el govern Montilla. Va ser aquell moment en què Joan Puigcercós, amb gest de satisfacció, va comparèixer davant els mitjans amb un cartellet que deia "3.855 milions d'euros; 105'6% del rànquing".

Ha passat un any i els números no quadren per enlloc. És més, l'Estat reclama que li siguin retornats prop de 700 milions d'euros que falten de la recaptació a causa dels efectes de la crisi. El mateix passa amb ajuntaments com el de Barcelona, que haurà d'enviar a Madrid un xec de 94 milions d'euros.

Al final, després de tantes polèmiques i pressions governamentals als mitjans de comunicació, resulta que el finançament és, com sempre, insuficient i que, al capdavall, acabarà depenent de la disponibilitat -i la voluntat- del govern de Madrid. Que és ben poca, a hores d'ara.

Quan la discussió de l'Estatut, la majoria dels diputats catalans tendien a menystenir els aspectes simbòlics del text (nació, llengua...) en benefici d'un bon tracte financer. Al final, el TC -símbols- i el govern Zapatero -diners- s'han repartit col·legiadament la feina d'escapçar. Total que, per variar, ni una cosa ni l'altra.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Espanya; un món al reves.

Per algú que vingui a Espanya pot trobar coses pintoresques. Si expliquéssim a algun estranger, com jo he hagut de fer, com ha anat la prohibició dels toreig a Catalunya i ho contrastéssim amb la premsa de Madrid trobaria com mínim a Espanya una casa de bojos (com l'han trobat).

Com a mínim és sorprenent, que la premsa de Madrid, sobretot la més dretana i vinculada al passat dictatorial de l'Estat espanyol. Parli amb aquesta lleugeresa de dictadura a Catalunya. Perquè el parlament hagi legislat i votat a una ILP sobre un tema que té totes les facultats per legislar.

Entenem el procès des de la formulació de la ILP ha estat profundament democràtic, recollint el sentiment majoritari de la població, va recollir les signatures necessàries per ser tramitada, va passar el tall de la mesa i va arribar al parlament on favorables i contraris a la prohibició van poder debatre amb arguments i finalment la votació va donar la victòria als abolicionistes. I que ha coincidit per casualitat en el temps amb un altre moviment democràtic de defensa de la secessió que ha fet què és retroalimentesin i és donessin mútuament ressò internacional.

Com sempre que els convé aquests mitjans garants i defensors de "la democràcia i les llibertats"
no han perdut un moment i han estats ràpids i eficaços en: Mentir, manipular, calumniar, assetjar, pressionar i negar la sobirania del parlament de Catalunya. des del mateix moment que la ILP va passar el tall.

La única cosa que ens fa la prohibició és fer a Catalunya més Europea i avançar en el sentit en què van els canvis en les legislacions europees i dels moviments en altres països on les curses de braus també són tradicions pròpies. Mentre deixa en evidència la barbàrie identitària i la irracionalitat de la Espanya més cañi. I no oblidem la vinculació entre els toros i un dictadura no té res a veure amb la prohibició, si no en la manera com la dictadura de Franco fa fer seva la "fiesta" i la convertir en la "fiesta Nacional".

PD: Hi ha rumors de Boicot .

dimecres, 21 de juliol de 2010

Entrevista a Artur Mas a naciodigital.cat

Artur Mas: «Jo aposto, clarament, per canviar el rumb»

El president de CiU creu que "hi ha majories fortes i conscienciades" per fer una transició política a Catalunya cap al dret a decidir


Artur Mas, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

Una de les grans paradoxes de la política catalana és que Artur Mas (Barcelona, 1956) és l'únic supervivent de l'època del pacte del Tinell. Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura no repetiran al capdavant de les llistes; Pasqual Maragall ni tan sols milita al PSC i Josep Piqué es dedica, des de fa temps, a l'empresa privada. Potser per això Artur Mas es planteja, en aquesta entrevista, processos llargs i de fons.

- Quina diferència qualitativa hi ha entre la manifestació de dissabte i les expressions d'adhesió a la victòria de la selecció espanyola de l'endemà?
-"Per a mi el que té un sentit històric és la manifestació de dissabte. El que jo crec que pot incidir en el corrent profund de la història de Catalunya, que és el que compta, és el dissabte. El diumenge és una contrarreacció, que no té el mateix volum ni la mateixa transversalitat dins de Catalunya ni crec, tampoc, que sigui un sentiment majoritari. I quan dic això em refereixo a les banderes espanyoles, els clàxons, etc. Dit això, quin és el perill que pot significar? Doncs una certa disgregació de la societat catalana, una certa fissura. Jo crec que no és desitjable, però no sé si és evitable. Si només fos la reacció típica dels sectors espanyolistes seria més del mateix".
- Si Catalunya encara una progressió política, pot ser que anem cap a un país binacional?
-"Pot ser. Aquest és un dels altres riscos que tenim. Pot ser perfectament. Quan fas enquestes, el grup majoritari és el que respon que se sent tan català com espanyol. Aquest sentiment binacional ja hi és. Catalunya, en part, és això. Però la majoria del país s'inclina més per la nació catalana. El que passa és que, dins d'aquesta majoria, no tothom té el mateix programa. Hi ha qui creu que s'ha d'anar cap a la plena sobirania nacional; hi ha gent que vol un desenvolupament gradual de l'autogovern i hi ha gent que aposta per una certa independència financera. Catalunya no és binacional al cinquanta per cent. La catalanitat, en un moment de conflicte nacional, s'imposaria. Per això cal trobar mínims comuns".
- Llegint els dos articles que vostè i José Luis Rodríguez Zapatero van publicar fa pocs dies a "La Vanguardia" semblaven dos polítics que estan molt lluny. Però vostè va fer un pacte polític a La Moncloa que, en termes històrics, és de fa poc temps. I ara són a anys-llum?
-"A anys-llum, sí".
- Qui es va equivocar, qui va ser enganyat, qui no va interpretar bé l'altre?
-"No és un problema d'enganys. Zapatero és un home que no té projecte, que improvisa i, molt sovint, frivolitza. Això no ho dic jo, l'ha calat gairebé tothom, ja. Jo crec que el tenen calat fins i tot dintre del seu propi partit".
- El PSC, segur.
-"El PSC, segur. I molts sectors del PSOE, també. Si no es considera una immodèstia, jo considero que nosaltres en tenim, de projecte. I quan nosaltres van anar a La Moncloa a defensar l'Estatut teníem un projecte. Un projecte generacional i una aposta per fer un salt endavant dins del marc del 78, que per a nosaltres era obert i flexible. Vam haver de prendre una decisió, i una negociació d'aquestes amb Madrid és complicada perquè sempre tens la contra a Catalunya que et diu que t'has abaixat els pantalons. Això ja li va passar al president Macià l'any 32. I, davant d'aquella disjuntiva, vaig decidir tirar endavant i quedar-nos amb un tros del camí. Es va dir que allò era una merdeta, un estatutet. Però la realitat és que aquell estatutet o aquella merdeta ha servit per constatar quins són els límits d'una Constitució que feia trenta anys que s'estava interpretant. I això és molt important per a un país, perquè saps on ets. El camí d'aquests trenta anys s'ha tancat".
- La pregunta de tothom és: i ara què? El president Barrera proposava fa un parell d'anys que els diputats catalans a Madrid bloquegessin lleis i pressupostos, sistemàticament. O, com a mínim, els diputats de partits catalanistes. Vostè té alguna proposta nova?
-"Els pressupostos dels últims anys no els han votat ni CiU, ni ERC ni ICV, això no és cap novetat. I s'han aprovat amb el PNB. En el límit del bloqueig català jo crec que la reacció seria un acord entre el PSOE i el PP, això ho hem de tenir clar. Altra cosa és que no ens importi que passi".
- De fet, ja passa.
-"Sí, però en els pressupostos, no. Perquè la política espanyola és caïnita per definició i el PP és capaç de voler enfonsar-ho tot a canvi de treure Zapatero de la Moncloa. I al revés, igual. Però també hi ha sectors del PSOE i del PP que parlen d'un govern de concentració nacional, amb un programa de reforma de la llei electoral contra els nacionalistes. Això pot passar, altra cosa és que un dia això ens convingui perquè el que volem és anar a un conflicte amb l'Estat espanyol, que jo no proposo en aquest moment, però que és possible. A més, el PSC té més diputats que CiU, ERC i ICV junts, això és la realitat. I la pregunta és, sense aquests 25 diputats, com es pot parlar d'estratègia catalana? Aquest és el gran tema i depèn de la reflexió que faci el PSC".
- Però això no soluciona la qüestió del "...i ara què?"·
-"Dissabte es mou alguna cosa profunda a Catalunya? No en 24 hores, però jo crec que sí. Catalunya ha de fer la seva transició. Espanya va fer la que li pertocava els anys 77, 78, 79, 80 i 81, però la transició catalana encara queda pendent. I això ens ha de portar, clarament, cap al dret a decidir del poble català. El canvi de rumb real ens ha de portar cap a un exercici creixent i progressiu cap al dret a decidir dels catalans. Aquest dret a decidir, d'entrada, cap a temes que concentrin el màxim suport dins la societat catalana. Hi ha majories fortes i conscienciades per fer aquesta transició".
- Però plantejar el concert econòmic també és anar a un conflcite amb l'Estat. No és creïble que respongui afirmativament.
-"Administrar els propis recursos és una vella assignatura pendent que Catalunya no ha plantejat mai seriosament".
- El Memorial de Greuges era això.
-"Però el Memorial de Greuges és de finals del XIX. Ni en l'Estatut del 32, ni en el del 79, ni en el del 2006 no ho hem plantejat, això. Ni tan sols en les propostes que sortien del Parlament de Catalunya. Val la pena posar tota la carn a la graella per intentar solucionar aquest tema? Crec que la val".
- El Tribunal Constitucional diu que no hi pot haver bilateralitat entre Catalunya i Espanya.
-"El Constitucional el que no pot dir és que el concert econòmic no és constitucional, perquè el País Basc i Navarra el tenen. Ens podran dir que no els passa pels nassos o que som insolidaris, però no que és anticonstitucional".
- Suposem que estem en aquell moment. Catalunya planteja això i responen que no.
-"També semblava impossible suprimir la mili i, quan el catalanisme ho va plantejar, es va aconseguir. I ho va fer l'Aznar, que també va treure els governadors civils i la Guàrcia Civil de les autopistes catalanes. I això també semblava impensable. L'important és canviar el rumb, no donar un cop de timó. Jo acostumo a posar l'exemple del transatlàntic. Si tu li dones un cop de timó, el claves contra les roques o l'embarranques. Jo aposto, clarament, per canviar el rumb, però això no és una llanxa pneumàtica. Dins d'aquest nou rumb, en el primer port hi hem de posar l'administració dels propis recursos, però això també ho decidiran els ciutadans en les pròximes eleccions".
- Exigir diners en plena crisi no és fàcil.
-"Sempre hem de tenir en compte que tenim un país econòmicament feble, i el mercat espanyol continua essent important. Una tensió addicional molt forta ens pot significar unes dificultats majors per sortir de la crisi econòmica. Aquests canvis de rumb no són innocus, Espanya és una cosa molt seriosa i molt dura i molt crua, la història ens ho demostra".
- Vostè estaria d'acord a liderar un govern de concentració passades les eleccions, tal i com proposa el vicepresident Carod?
-"Crec, sincerament, que el país està cansat de governs poc cohesionats internament. Un govern, en el futur, amb tots els partits a dintre seria poc entès per una part important de la població catalana. Perquè seria molt fàcil que després generessin tensions internes. Si el tripartit és complicat i decebedor per a moltíssima gent, un govern d'aquest tipus encara podria ser-ho més. A menys que algun dia tots els partits es fixessin un objectiu comú. Però el PSC, de fet, diu que l'Estatut aprovat pel poble de Catalunya és el seu programa de màxims. Com podem compartir amb ells un govern si el seu programa de màxims per a nosaltres és el de mínims?"
- He deixat aquesta pregunta per l'última. Si em permet la broma, si li pregunto si vostè és independentista ens hi estarem mitja hora?
-"En un referèndum d'autodeterminació de Catalunya, jo votaria que sí, tema respost. Això no és mitja hora, són dos segons. Com a president de CiU he de tenir en compte d'altres coses però, a nivell personal, Artur Mas i Gavarró votaria que sí".

dimecres, 14 de juliol de 2010

Un llarg camí per endavant i passes enrere




Un llarg camí i passes enrere. Desprès de l'èxit de la manifestació del dia 10 què ha donat molt de parlar al món. Combinat amb el contrast amb l'Eufòria primaria "Roja". Ens ha caigut una segona gerra d'aigua freda amb l'autocensura de la mesa del parlament de tramitar la IP.
Tot i les meves esperances, el PP i PSOE han fet valer la seva majoria al Consell de Garanties Estatutàries aturant la tramitació tant de la IP com de la ILP amb una resolució vinculant. Com em temia quan calgui el CGE serà el nostre TC amb les mateixes lleialtats que el TC i anirà posant-nos els pals a les rodes, sense que ens calguí que el parlament espanyol o el seu TC. Després d'aquest dissabte aquesta autocensura és vergonyant.

diumenge, 11 de juliol de 2010

10J, UNA NOVA UTOPIA

10J, UNA NOVA UTOPIA


"El 10J és l’inici d’una gran aventura. No ens la podem deixar perdre. La defensa de la nostra condició de nació i del nostre dret a decidir no és només una qüestió de supervivència nacional."
La manifestació del 10J serà una data de referència en els llibres d’història d’aquí a 20 o 30 anys, de la mateixa manera que ho és la data de les manifestacions de l’11 de setembre del 1976 i del 1977. Marcarà la fi d’una etapa, la de la Catalunya que va buscar el seu encaix dins d’Espanya, que va intentar que l’acceptessin com és i no que no va acceptar l’assimilació forçosa que va patir com a contrapartida espanyola. I marcarà l’inici d’un període d’afirmació nacional, de rebuig a l’involucionisme constitucional i d’obertura franca i desinhibida d’un camí cap a la independència com a única sortida per augmentar la llibertat i l’autogovern. També suposarà la fi de les terceres vies: qualsevol aproximació a Espanya serà percebuda com una acceptació de tota o part de les tesis assimilacionistes. Durant un bon grapat de lustres, l’autonomisme, el federalisme, i altres ismes interessats en entendre’s amb Espanya estaran sota sospita de défaitisme i d’entreguisme (Nota: un gal•licisme i un espanyolisme, què millor per explica-ho!).

S’obre, doncs, un nou cicle polític marcat per la sentència contra l’Estatut del TC que, jurídicament, declara Catalunya nació de joguina, jutja el català com a llengua de segona i situa l’autogovern de Catalunya al nivell d’una carta atorgada, com les constitucions del segle XIX, ja que el que es va decidir democràticament i majoritàriament en referèndum val menys que l’opinió de 10 jutges caducs.

Estem davant un moment històric (una afirmació agosarada, però la mica d’intuïció tinc em fa pensar que així serà... i el temps dirà), un moment històric que es construeix en forma de manifestació el 10J i que mereix la pena ser viscut en primera persona, amb la família, els amics, els companys... ja que després, gràcies a una participació massiva i unitària, serem protagonistes d’un debat polític interessantíssim i intensíssim sobre noves utopies. Entenent utopia com imaginar un govern ideal, no com la concepció d'un ideal irrealitzable!

La independència (i el desig d’assolir-la) serà una idea molt més estesa i acceptada. Però llavors, el debat serà sobre quins valors i quins canvis haurà de portar associats per acabar de sumar els més reticents, porucs o indiferents. La independència no convencerà una gran majoria de ciutadans si no incorpora altres utopies o trets de bon govern. La gestió pública honesta i eficaç també haurà se ser un valor i una actitud indissolublement associada a la idea d’una Catalunya lliure. També ho hauran de ser els valors de la dedicació, de l’esforç i de l’excel•lència en el treball, la innovació i l’empresa. I també, els principis de justícia social i de solidaritat. Només així, serà una idea arrelada i consubstancial al país.

El 10J és l’inici d’una gran aventura. No ens la podem deixar perdre. La defensa de la nostra condició de nació i del nostre dret a decidir no és només una qüestió de supervivència nacional, també és una qüestió de regeneració democràtica, de reestructuració i progrés econòmics i d’aprofundiment de la cohesió social. És l’inici de la construcció d’una nova utopia, d’un nou país.

aparegut al singular digital.

dissabte, 10 de juliol de 2010

La meva opinió sobre la Sentència.

Crec que a vegades és millor una imatge que 1000 paraules. Aquesta és la meva opinió sobre la sentència del TC.
Demà serè a la manifestació de Barcelona, no serè ni a Sud-Africa ni a Salamanca. Jo m'ho havia preparat per anar-hi de feia una setmana i la sentència que converteix en paper mullat i nuls molts preceptes com: Els símbols nacionals, el català llengua preferent de l'administració i l'ensenyament, el finançament i la bilateralitat.
És un bon motiu per assistir-hi, perquè a la practica la sentència del TC converteix al parlament català en un ens tutelat pel TC.

També vull afegir un interessant reflexió de'n Elies sobre una enquesta recent del TBO. que la trobo explicativa dels moviment que hi han en el país.

dissabte, 26 de juny de 2010

Dret de Decidir i dret de prohibir

A nivell de Qualitat democràtica l'Estat Espanyol no és cap del estats punters d'Europa. De fet, és més aprop de Sèrbia que de Gran Bretanya, Dinamarca o Bèlgica. I els últims moviments del Govern del PSOE van en aquest sentit, camí de Belgrad.

No obstant, el centre de l'eix del catalanisme és mou. No és sols l'avanç de l'independentisme i que aquest hagi deixat de ser un moviment existencialista per a ser transversal. Si no que ha empés el centre de la opinió de la població catalana en l'eix nacional. penetrant inclús dintre de alguns sectors del PSC, a pesar de la seva doctrina oficial.
El govern "amic" Espanyol sols pot fer servir el seu únic argument; la prohibició. I no tan sols per por de la Voluntat dels partits catalanistes i de la societat civil catalana per exercir la llei de consultes i la por de que aquesta pugui desembocar en un Referèndum d'autodeterminació. Si no de una proposta més modesta impulsada per CiU que seria impulsar un referèndum previ per a demanar el concert Econòmic.

El govern espanyol sembla disposat a enfrontar-se i ara desprès d'anys d'entrada en vigor de l'Estatut bloquejant l'article no recorregut on es donava a la Generalitat la capacitat de organitzar referèndums. I la llei catalana aprovada i acceptada prèviament per ells, perquè els donava dret de vetó.

És l'espanyolisme qui esta nerviós. Perquè tot els seus esforços de recentralitzar i reuniformitzar Espanya és troba amb moviments centrífugs. On la solució és contraria als seus moviments uniformitzadors perquè són contraris a encaixar ni fer fer més còmodes les aspiracions catalanes en "un projecte comú" perquè hi ha l'oposició (rància) total a qualsevol aspiració catalana. Com a mostra de cinisme hispànic sols cal llegir les Declaracions de José Montilla. Resumides en Catalunya no pot tenir cap concert econòmic perquè si Catalunya no paga Espanya s'enfonsa.

El problema no és nostre, és seu, nosaltres Volem decidir, volem votar, escollir i acatarem el resultat. En canvi el seu únic argument és la prohibició, no volen permetre'ns escollir. Perquè no volen haver d'argumentar a favor de la unitat, amb arguments diferents de la por o el sentimentalisme.

Però, sense el poder d'exercir la intimidació i la violència tot i tenir els membres del poder judicial com arbitres veient els toros amb la camiseta de la roja ben cenyida. El final del túnel s'acosta i ja albirem els primers indicis de llum.

dimarts, 15 de juny de 2010

Europa i el tren de la llibertat




La política de infraestructures a Espanya va sobrada de política i paranoies polítiques i poc de sentit de sostenibilitat econòmica o lògica Geogràfica. Un dels casos més fragants i esperpèntics era la Via de mercaderies d'Ample Europeu que havia de comunicar el port d'Algesires amb Europa.
El projecte iniciat en temps de José Maria Aznar i el Projecte continuat pel PSOE (sent el ministres d'Industria José Montilla i Maleni Alvárez la ministra de Foment) havia de concretar-se com a "Travesia Central de los Pirineos" enllaçant Algesires amb Saragossa via Madrid (com no) i comunicar-se a Europa amb un túnel per sota els Pirineus, per Osca Esquivant tant passar per Catalunya com pel País Basc.

Doncs bé, en la Cimera de transport celebrada a Saragossa, el Govern espanyol va fer mans i mànigues per intentar aconseguir convèncer als ministres de Transport de UE de la seva obra Faraònica enfrontada a l'Eix mediterrani. Una línia més econòmica i clarament més rendible; perquè no sols connecta amb Europa quatre dels port Espanyols més importants: Algesires, València, Tarragona i Barcelona. Si no que travessaria i donaria servei a la principal zona industrial i exportadora: (Catalunya i País Valencià) Aquesta proposta ha estat defensada des de fa temps Pels Governs Català i Valencià, lobbies empresarials i que va ser un dels cavalls de campanya de l'Eurodiputat Ramon Tremosa.

Per sort per a Catalunya. la Unió Europea ens dóna un bri d'esperança. Primer: Gràcies a la Postura de França basada en la lògica política no ha volgut fer una obra faraònica amb uns 40km de túnel amb un cost de 4500 m€ i crear una línia nova; si no reforçar el Eix Existent de Port Bou.
Segon: Europa, gràcies en part a la feina feta pels Lobies com FERMED. La Unió Europea veu amb mals ulls un projecte no sostenible, amb el temps i cost que requerirà.
Tercer: La crisis econòmica. Europa s'adona que Espanya dilapida els fons que rep i la seva política de infraestructures com l'AVE no tenen lògica i mai seran rendibles amb el mitjans propis. Per tant els contribuents a la Unió no permetran a Espanya fer aventures dubtoses en l'àmbit de les infraestructures si no són rendibles econòmicament.

Ara bé, què la UE imposi el traçat lògic a Espanya no ens hem de confiar. A Espanya saben i temen que el Eix promogut per FERMED pot ser el nostre "tren de la llibertat", en paraules de l'Europiputat per CiU Ramon Tremosa; per tant miraran de dificultar, paralitzar o canviar la decisió de la UE de cara al 2011 en què s'hauria de fer definitiva.
Convé, a més aprofundir en el dret a decidir i us convido a participar de ILP perquè una de les coses per les què convé ser Estat és per tenir veu i vot a la UE.