Mesurant Espanya

Mesurant Espanya: Aparegut al Singular digital.


"A falta d’un reality show (perdó, d’un experiment) internacional, la cosa que més es deu assemblar és la suma de cossos diplomàtics desplaçats en un país estranger"
És una cantarella constant, inesgotable. No cal tenir l’oïda gaire fina per sentir-la. Espanya està de moda. El projecte espanyol té prestigi. Madrid ven (i molt). Catalunya va de baixa. El català està a punt de convertir-se en una llengua provinciana i inútil. L’atractiu i la capacitat integradora del nostre país han caigut sota mínims. Ara fa una pila d’anys que llegeixo frases similars als diaris. No deu faltar gaire perquè m’emboliquin el peix fresc de cada dia en un d’aquests titulars. Primer els va inventar la gauche divine – amb aquella subtilitat tossuda de la Catalunya oberta i la Catalunya tancada. I ara han passat a ser compartits per tota mena de catalanistes alarmadíssims que, mancats de la bandera noucentista, han decidit imaginar Catalunya com una pobra tribu rodejada de legions romanes poderoses (amb l’única diferència que no comptem encara amb cap Astèrix amb cara i ulls).

Però, és aquest mantra (anti-tibetà) cert? O és que a força de repetir-lo, com allò de la pluja fina, ens ho acabarem creient? Reconec que Espanya ha fet una transició democràtica (ni que sigui amb cent anys o més de retard) modèlica. El problema és que no sabem si el mèrit és dels espanyols de peu o de la influència i de les decisions de multinacionals americanes i fundacions socialdemòcrates alemanys. I, sí, accepto també que Espanya ha guanyat moltes medalles olímpiques a la Xina. Però Cuba en va obtenir més i no conec cap català que hagi demanat la integració de Catalunya en aquella trista illa caribenya. I, certament, l’espanyol serveix per obrir agències bancàries i tirar línies telefòniques a Llatinoamèrica: un fet que a mi em sona més a herència postimperial que a prova de cap mena de virtut negociadora o esforç imaginatiu innats i envejables.

En tot cas, l’únic que jo demano (i que els demano que demanin als seus opinadors habituals) són proves. Espanya va sortir fa temps de la crisi de Cuba (i del rosari de guerres i sotraguades lamentables que la van precedir i que la van seguir) i, xino-xano, s’ha convertit, ajudada pel seu sol i la seva geografia, en un país d’una certa europeitat. Però, rima Espanya realment amb xauxa? Pot ser el seu projecte nacional tan engrescador quan és ara mateix l’Estat europeu capdavanter en atur i en consum de droga o quan la seva renda per càpita no ha crescut mai per sobre del 80 percent de la renda europa mitja en els darrers trenta anys?

Evidentment mesurar Espanya (o qualsevol altra entitat territorial) no és gens fàcil – i mesurar-la comparant-la amb altres països és encara més complicat. Encara recordo el dia en què un col.lega d’esquerres d’aquells de tota la vida em va plantar davant dels nassos la revista “The Economist” amb un índex de vida que posava Espanya entre els millors llocs del món per viure. Al resultat hi havia truc, per suposat: el clima i el baix nivell de divorcis (una cosa ara per ara ja superada) compensaven amb escreix tots els altres elements diguem-ne mediocres (per no fer servir la paraula deficients) de l’Estat espanyol. Com comprendran, em vaig posar a riure.

Però, anem al gra. Per mesurar el projecte espanyol i, al capdavall, per mesurar el seu material humà (els espanyols), hauríem de fer alguna mena d’experiment. Caldria posar-los tots junts amb gent d’altres països, en una situació idèntica, acarats amb els mateixos problemes, dotats de les mateixes eines, i aleshores observar-los i prendre notes fins a determinar el seu tremp físic i espiritual. En definitiva, caldria fer una mena de reality show televisiu com ara “Survivors” (o, en la versió patentada a Espanya, “Supervivientes”) amb grups de concursants de tots els estats del món.

A falta d’un reality show (perdó, d’un experiment) internacional, la cosa que més es deu assemblar és la suma de cossos diplomàtics desplaçats en un país estranger. I aquí vénen les dades que he trobat, recollides per dos economistes americans jovenets i publicades ara farà un parell d’anys. Poc abans dels atacs a la torres bessones, a les Nacions Unides de Nova York treballaven gairebé 1.700 diplomàtics procedents de 146 països. I com la resta dels manhattanins compartien (i comparteixen) un problema similar: aparcar. Però, gràcies a la seva immunitat diplomàtica completa, no patien cap de les angúnies que ens assetgen als simples mortals: simplement perquè tenien la certesa absoluta de què no havien de pagar cap multa si aparcaven ilegalment.

No cal dir que els diplomàtics estrangers de Nacions Unides són éssers de carn i ossos com tots nosaltres i que, tot i estar compromesos amb la pau i la solidaritat internacionals, no van deixar d’explotar aquest petit avantatge professional. Així, per exemple, en els últims cinc anys abans que la ciutat de Nova York canviés les regles de joc i aconseguís de cobrar-los les multes (el novembre de 2002), el cos diplomàtic estranger a Manhattan va acumular 150.000 multes impagades per un total d’uns 12,5 milions d’euros. Es a dir, unes 15 multes per valor total de 1.500 euros per diplomàtic cada any. Una quantitat considerable.

Curiosament, malgrat treballar al mateix lloc, malgrat competir pels mateixos forats al carrer i malgrat tenir les mateixes regles de joc (o, millor dit, malgrat no tenir-ne cap), el nombre d’infraccions comeses per diplomàtic va variar enormement. Alguns països van seguir un comportament lamentable: els egipcis van acumular 139 multes impagades per cap cada any, els marroquins unes 60 i els serbis unes 38. A l’altre extrem, hi trobem diplomàtics sense cap multa en cinc anys: japonesos, irlandesos, canadencs o danesos per citar alguns casos. I el cos diplomàtic espanyol? Amb 12.7 multes impagades a l’any per cap, es va situar en la posició número 52 en el rànking mundial d’espavilats i el sisè en el rànking europeu (incloent-hi Rússia, Túrquia i els països del Caucas). Déu-n’hi-do. Certament lluny de l’abús d’alguns països. Però no gaire aprop del model cívic que es practica “nord enllà” en democràcies mitjanament raonables.

Evidentment, em diran, val la pena viure una vida tibada i trista, amb la rigidesa puritana que ens mena a veure pel.lícules d’Ingmar Bergman i a no poder aparcar mai en doble filera o a fer córrer la nostra adorable moto per una vorera animada per excrements d’animalons igualment adorables? No és millor fruir del sol, del vi escumejant i d’una anar tirant plena alegria?

Potser sí. Potser no. Perquè ser un país d’espavilats té costos. Com mostra el gràfic que acompanya aquest article, els països amb cossos diplomàtics menys cívics (les multes impagades apareixen a l’eix horitzontal) són també els que tenen més corrupció a casa (d’acord amb índexos internacionals que reprodueixo a l’eix vertical). I, jo em pregunto, qui vol viure (amb tot el que viure comporta) a Sicília tot l’any? On és l’atractiu del model “made in Spain”? M’ho volen tornar a explicar, per favor? Posats a fer, no preferirien plantar les arrels i criar fills en una nova Suïssa?

Tanco la paradeta acceptant que, amb les dades a la mà, no sabem com és Catalunya. Com Espanya? Millor? Pitjor? No ho sé. Però tinc un remei. Fem-nos independents, enviem un grapadet de catalans a Nova York amb immunitat diplomàtic completa i aleshores podrem contestar la pregunta i sabrem si realment valia la pena viure a Catalunya o no.

Carles Boix és catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University

Servidors públics

Servidors públics

Públicat a la secció Engrunes de l'Avui.
Joan Oliver


Servidors públics

Les llistes d'espera de la sanitat pública fan que molts contractem una mútua privada i acabem pagant dos cops. Semblaria lògic que les quotes que paguem a les mútues ens les descomptessin del que paguem a la Seguretat Social, ja que al cap i a la fi estem estalviant diners a la sanitat pública i contribuïm a fer que disminueixin les llistes d'espera. Temps era temps, si pagaves una mútua tenies dret a una certa bonificació fiscal, però això es va acabar, ja que es veu que no era ni progressista ni solidari. No era progressista ni solidari quan ho feia un treballador normal i corrent, però, en canvi, deu ser la mar de progressista i solidari utilitzar les mútues si s'és funcionari. Una de les aberracions més bèsties del sistema públic de sanitat que patim és que tothom que vol ser assistit per una mútua s'ho ha de pagar. Tothom, menys els funcionaris. Aquests tenen un règim especial que els permet ser assistits per la sanitat privada a càrrec dels fons públics. Els servidors públics de l'Estat són els únics a qui l'Estat paga l'assistència privada. Més coherència impossible!

Serveis privats

Hi ha una cosa que es diu Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado (Muface) que agrupa tots els funcionaris no militars de l'administració central. Segons expliquen els seus propis papers, Muface "presta la Asistencia Médico-Quirúrgica por un sistema de gestión indirecta, a través de Conciertos con Entidades tanto privadas como públicas, si bien en ambos casos la asistencia se dispensa con el mismo alcance y extensión que la que, en cada momento, se preste por la Red Sanitaria del Régimen General de la Seguridad Social. Este sistema dual de conciertos se mantiene en la actualidad, habiendo elegido el 86% del colectivo recibir la Asistencia Médico-Quirúrgica a través de Entidades privadas y el 14% por la Red Sanitaria Pública". La cosa queda clara. Mentre nosaltres paguem dos cops, els funcionaris paguen una sola vegada i poden triar entre l'assistència pública i la privada. Lògicament, la immensa majoria trien la privada. Algú em sabria explicar per què els funcionaris tenen dret a triar i la resta de ciutadans no? Per què nosaltres hem de pagar dues vegades i ells només una? Per què el sistema de Muface no es pot estendre a tota la població i acabar d'una vegada amb les llistes d'espera?

El banc per Tarragona

La JNC de Tarragona va iniciar el passat cap de setmana una campanya consistent en la recollida de signatures per a poder-les presentar posteriorment a l’ajuntament per demanar que es demani el traspàs de l'edifici del Banc d’Espanya a la ciutat.

Actualment l’edifici és buit, des de el tancament del banc i el traspàs de totes les seves activitats a Barcelona i de titularitat estatal. Mentre l’ajuntament de la ciutat no mou un dit per a que ens el cedeixin a la ciutat, això és el que intentem amb aquesta campanya.

A banda de intentar que no s’oblidi aquest edifici més temps, el que proposem és dur a terme a l’edifici un servei per a la ciutadania, com per exemple transferir la Biblioteca municipal, que és de sabut que ha quedat petita amb el temps, teatre, un museu o com a centre civic per als diversos col·lectius de la ciutat, però en tot cas, un equipament cultural, tal i com ja va defensar CiU a les passades eleccions municipals, en contra del que els socialistes varen proposar, oficines de la Generalitat.

Per això, estarem all llarg aquesta setmana pels matins de 12 a 14 i tardes de 16 a 18h per a que tothom que vulgui que l’edifici no es quedi més temps com ara, buit i sense cap utilitat per la ciutat, ens pugui donar el seu suport per a poder fer més pressió a l’ajuntament.

A través de la pàgina web (http://elbancpertarragona.blogspot.com/) també es podrà signar electrònicament.



.

The party is over

Amb aquest nom s'ha públicat un article en "The economist" sobre la crisi a Espanya. En aquest article s'ha atacat la descentralització de l'Estat Espanyol, la Generalitat, Catalunya i el català. Fent reflex del pensament majoritari a Madrid on la immensa majoria de la premsa estrangera i té seu i té les seves fonts. Amb un resultat final que sembla que l'article s'hagi cuit a les oficines de certs mitjans de la capital d'Espanya.

Desgraciadament aquest article també a demostrat el baix perfil del nostre govern i les diferències del tracte amb la premsa aquí al Regne Unit.
On la resposta ha estat una declaració airada amb trucades al ordre al director i al periodista exigint disculpes similars a les què és fan tan sovint a aquesta banda del Pirineu quan un article o un editorial no deixa bé al responsable de torn. Però què a l'altra van directament a la paperera.

Per començar cap alta institució del Govern català; tret del conseller Castells va parlar amb el autor de l'article. Ja fos el vicepresident Carod o el president Montilla van declinar. Per tant no van oferir fonts alternatives al periodista.
Montilla mateix va acusar en el diari Avui el 16 de febrer del 2003 al president Pujol de cacic, com ara fa l'article. En què quedem?

El nostre govern podria haver estat interlocutor amb el mitja i explicar les raons de la immersió lingüística, les quals són de caire integrador en la llengua del país. De la mateixa manera què en el Regne Unit la llengua vehicular del ensenyament és l'anglès. I com la segregació és una de les causes de la guetització i font de conflictes i enfrontaments entre comunitats. Com a França o sí és vol més brutalment a tants altres llocs. Jo ja he defensat en el passat les trampes dels que diuen que els pares han d'escollir la llengua en què estudien els fills.

Podria haver explicat quins són els percentatges de monolingües, perquè quants són els monolingües catalans i quins els castellans.

Els problemes de competitivitat de Catalunya no tenen res a veure amb la llengua. Hi han territoris amb característiques similars en població, Renda o superfície amb Catalunya i la llengua (pròpia o no) no és problema, Ja sigui el cas de Bèlgica, Suïssa, Països escandinaus o Israel. Que tinguin diverses llengües és un factor de riquesa cultural i no a causa de la riquesa econòmica o la competitivitat empresarial.
De fet ja vaig escriure sobre el tema en el passat, defensant què el bilingüisme era una avantatge i no un inconvenient a nivell formatiu. La Generalitat podia haver mostrat dades quantificables i avaluables com a defensa o fer la inversa i dir que el 73% del catalans domines una llengua estrangera i comparar amb comunitats monolingües castellanes, com Madrid, Castelles o la Rioja.

I perquè no defensar l'autogovern que no s'ha incrementat des de l'any 2000 i és més les institucions dels tribunals espanyol ens estan a punt de fer retallada del text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya amb un recurs què sempre és fa en condicions "normals" abans de la votació i no després.

La conclusió no pot ser altra que el govern català ens fa sentir vergonya als que exercim de catalans. Primer: Actuant a l'estil màfia de Baix Llobregat. Trucada al redactor o al cònsul britànic. Segon: Què el nostre govern no sap combatre la demagògia amb l'afirmació amb veritats objectivables posant fets i dades sobre la taula. I tercer i pot ser pitjor de tot. No sap ser interlocutor amb l'estranger i què les "ambaixades" solament són menjadores de luxe a l'estranger i és incapaç d'interactuar amb la premsa estrangera i no els sap fer pedagogia del nostre país.

Una historia contra natura

Estic escrivint amb la ressaca del XVè Congrès de la JNC. Però amb tot del que vull parlar és d'historia.

La revolució industrial a Catalunya. És un cas gairebé únic del món, és l'únic lloc de l'Europa mediterrània, Tinc dubtes sí el Nord-Itàlia hauria de ser considerat Europa llatina, on una revolució industrial té èxit en el segle XIX i sobretot tenint en compte que si enumerem els factors que dificulten aquesta.

1- Absència de Primeres matèries. Sobretot carbó i Acer què s'importa sobretot de Gran Bretanya.
2- Absència de Grans capitals o de accés a una potent Banca.
3- Un estat a la contra.
4- Inestabilitat política.
5- Mercats tancats i el mercat domestic dels més pobres de l'Europa del moment i manca d'un imperi colonial.
6- Un país atraçat culturalment.
7- Manca d'inversió estrangera.
I que aquesta és dirigeix cap a sectors no industrials: L'adquisició de grans propietats agrícoles desamortitzades, la mineria, Ferrocarril o les finances.
8- Diversitat monetària, fins al 1869.
9- Males comunicacions internes.

El principal factor que hem de considerar tenint en compte que en les altres revolucions industrials no s'havien donat gaires d'aquests factors.

Podem dir què el principal factor de producció amb el que és treballa en economia quan és parla de producció: Factors(T= Terra,K= capitat i L= treball) que passa a ser el treball l'únic factor explicatiu, entès com a Capital Humà i la societat civil.

Aquesta societat civil:

1- Mirava al nord, i importava la tecnologia del nord i els coneixement tècnics necessaris. Ja en el segle XVIII apareixen els telers i les filadores manuals. Ja fossin copies, adaptacions o dissenys indígenes.

2- La emprenedoria i la financiació per la reinversió del beneficis fou un tret característic de la revolució a Catalunya. Degut a la dbilitat dels bancs a diferència d'altres llocs d'Europa. La empresa familiar va ser la predominant i no aparegueren les SAs fins a la segona fase de la revolució.

3- La pròpia societat civil fou qui compensà la manca de formació dels professionals, la manca de universitats i suport estatal.

4- Dependència de la importació de primeres matèries. Com el cotó i el carbó.

5- L'us de la energia Hidràulica: genera un tipus d'organització industrial pròpia la colònia tèxtil i l'expansió industrial en 2 eixos. Per la costa aprop del ports i cap l'interior a través del Ter i el Llobregat.

6- La Burgesia Catalana engegà el procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana conegut com a Renaixença sense cap suport públic. Que acaba derivant en el catalanisme polític.

Aquest text l'he escrit com a recordatori de com les persones i els seus esforços i compromís poden canviar el món. Perquè si una casa d'apostes hagués fet una aposta sobre si la revolució industrial a Catalunya triomfaria; sincerament mirant a factors objectius mesurables hauria fet rics als pocs que haurien apostat per l'èxit del procés. O per la no assimilació dels catalans a la cultura castellana.

La dictadura de la Incompetència

Fa molt que no escrivia. I he decidit escriuré sobre aquest llibre; aquest és l'últim llibre que he llegit i què mereix ser recomanat.

La dictadura de la incompetència: És un llibre crític amb la nostra societat, denúncia de la "progressia" intel·lectual i el pensament pràcticament únic existent què ha afeblit la nostra societat civil. I apel·la a la consciència de les persones individuals i empreses per superar la crisi que ens pot caure a sobre en un futur molt proper.

El llibre és un retrat del món mediterrani, sobretot català i espanyol, des del punt de vista d'un alt directiu català que ha vist com funciona el món i com davant el imparable procés globalitzador ens trobem desemparats.
I l'explicació alternativa al pensament intel·lectual predominant a la premsa i al món educatiu, còmode poc defensor de l'esforç o el mèrit.
Oferint una visió crítica de la societat, el pes del sector públic (un dels més ineficients de la OCDE), defensa del lliuremercat o de la globalització sota el prisma d'un liberal.

Aquest llibre és crit d'alerta avisant que la nostra societat va quedant enrera en la cursa de la globalització, en gran part per culpa d'haver tingut durant tant temps un estat "de la guarda" gran i ineficient. Deixa anar un seguit de veritats incomodes.
Com la endogamia del nostre poder legislatiu, on gran part dels seus membres pertanyen al sector públic, per tant desconeixen el risc.
O Com que Espanya té el segon dèficit comercial més gran del món i aquí culpem l'alt valor de l'Euro però el primer Exportador mundial (RFA) té l'Euro com a Divisa.

En conclusió: Com a llibre és Altament recomanable, agradable de llegir. No és una crida què l'apocalipsi arriba, si no l'advertència que aquesta pot arribar si no fem res. Tot esta explicat amb força humor i una ironia molt anglosaxona.