Sempre immigrants

No m'estranya gens la hipocresia de Javier Arenas declarant-se defensors dels andalusos i defensant que els andalusos puguin aprendre en la seva llengua. I el dret a la no integració i alhora negar aquest mateix dret als immigrants residents a Andalusia.

Aquestes paraules podrien tenir sentit si ho digués pels nens fills d'andalusos que estudien en les escoles de les bases americanes de Morón i Rota o als què els seus pares els deuen portar a escoles privades que tenen com a llengua vehicular una llengua estrangera. Les multinacionals, moltes establertes, a dit per la administració central, a Andalusia que obliguen els seus especialistes tècnics i directius a conèixer les llengües de la empresa Matriu. Ni tampoc pels nens andalusos que és veuen obligats a estudiar a l'estranger.

Doncs, no. Pel què és veu és un atac a la immersió lingüística catalana. "No mirarem a una altra banda, serem bel.ligerants si a un nen andalús se li intenta obligar a estudiar en una altra llengua diferent de la seva, o si algun andalús no pot accedir a una feina per estar format en castellà, o sigui, en espanyol. Serem bel.ligerants, sens cap dubte". Javier Arenas.

Crec què obvia o ignora un fet primordial: A Catalunya no hi han andalusos ni distincions per l'origen ètnic. A Catalunya hi han catalans de diferents orígens. I si tant li preocupen els catalans d'origen andalús que munti i financi escoles andaluses a Catalunya. Per començar aquesta visió etnocèntrica sobta i em recorda la famosa frase dels nacionalistes serbis: "on hi hagi una tomba sèrbia és Sèrbia".
Diguem: Que pot ser li preocupi que tot nen sols per estar format en català? Sigui menys espanyol.
O pot ser prefereix com bé diu en el seu article en Quim Montsó a la Vanguardia: "Arenas y los suyos –y la mayor parte del PSOE también– desean una Catalunya en la que los inmigrantes, vengan de donde vengan, lo sean a perpetuidad. Si son andaluces los que llegaron aquí en el sevillano, con su famosa maleta, pues que lo sean ellos y todos sus descendientes. Les encanta que, generación tras generación, sigan sintiéndose extraños en la tierra en la que nacen. Y que sean ellos los que integren a los indígenas a su cultura, para, así, diluirse todos en un país de inmigrantes eternos, culturalmente teledirigidos por las cadenas de telebasura: ellos, sus hijos y los hijos de sus hijos. De esa forma –calculan Arenas y los suyos, y los otros, y los de más allá– dispondrán por los siglos de los siglos de una suculenta bolsa de votantes amargados, fruto del recelo que les inculcan hacia el repugnante país en el que viven. Según lo que dice Arenas, si mi madre –andaluza de Granada– hubiese llegado ahora a Catalunya ya mí no me hubiesen obligado a estudiar “en castellano; o sea, en español”, él hubiese sido beligerante hasta lograrlo. Le agradezco la buena voluntad, señor Arenas, pero para su tranquilidad le diré que en la época en la que estudié mandaba el antes mencionado Franco, que tenía sobre los idiomas unas ideas igualitas a las suyas. Hagués estat vostè orgullós d'ell. Hubiese estado usted orgulloso de él."

Jo sols li demano al senyor Arenas i la senyora Camacho, que li va riure les gracies, coherència i que permetin que des de Barcelona és tutelí l'educació dels andalusos d'origen català i que permetin que a qualsevol immigrant que arribi a Andalusia. se li permeti seguir ser ell o ella i als seus descendents ser immigrants a perpetuïtat i que siguin els governs del seu país d'origen els què garanteixin que segueixi així i que es permeti per exemple a Rabat, Dakar, Varsòvia o Bucarest ser tutors de l'educació els fills d'immigrants establerts a Andalusia. I si ho desitgen, a més, agrupar-los en campaments permanents de refugiats per a què no és puguin barrejar amb la població andalusa ètnica i a fi què estiguin allunyats de qualsevol desig d'integració.

S’ha aixecat la veda

Torre de guaita

S’ha aixecat la veda

"Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits"

Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.

Un trist consol per a qui no juguem o no ens toca la loteria

Hi ha en els dies anteriors al 22 de desembre una autèntica febre del joc per i Espanya paralitzada per al sorteig de la loteria de Nadal. I molts guanyadors desconeixen que guanyar no és la panacea a tots els seus mals (monetaris).

Hi ha un estudi recent nord-americà estudi que va fer un anàlisi del seguiment d'una mostra dels guanyadors de la loteria i els va fer un seguiment al llarg dels anys. Les conclusions de l'estudi van ser rotundes. Afirmava que entre 5 - 10 anys depenent de la quantia del premi al immensa majoria, superior al 90% estaven financerament igual o pitjor que en el moment de guanyar el premi als 10 i que desprès de 10 anys solament un 10% estaven igual o millor desprès d'haver guanyat un gran premi. I no sols això, que a més, aquest fet ocorria generalitzadament indiferentment de la quantia del premi, per tant que la injecció de diners del premi de la loteria no tenia un efecte positiu permanent.

Una de les constatacions era que els premiats. Incrementaven el seu consum:
El miratge de riquesa, no feia que els agraciats reduïssin els seus deutes i/o alhora haver invertit en seus premis en inversions segures. Com el habitatge familiar a Florida (On es excepte de ser garantia en cas de suspensió de pagaments d'una llar).

Segons els investigadors. Aquests resultats són causats. Perquè la loteria es vista i percebuda com l'esperança d'assolir els teus somnis. Pel fet de ser somnis en general estan fora del teu abast, si no serien somnis, ja que no te'ls pots permetre o mantenir. El fet de incrementar el teu disponible immediat, què no té que traduir-se en ingressos futurs. Fet que s'acaba traduint en dificultat per mantenir el teu nou nivell de vida/despesa.

I aquest miratge de riquesa, molt similar al donat per la bombolla immobiliària, pot estar relacionada amb "La manca de coneixements financers dels guanyadors", eufòria, miopia i perquè no van pensar a llarg termini de les conseqüències dels seus actes.

Una aplicació de l'estudi es què aquest es traslladava a altres camps per veure si els xecs pagats pel govern eren una bona solució i constatava la nula eficàcia dels ajudes fiscals en forma de xecs per combatre la pobresa. Perquè els casos més necessitats usaven els diners en el seu consum més immediat i els seu efecte desapareixia i sols era útil el seu efecte com a complement en les famílies menys necessitades que si el poden fer servir per a estalvi o reduir les carregues financeres.

Alhora aquest estudi constatava que era diferent el comportament de les persones si els diners eren guanyats amb esforç que sense. Ja que en les rendes del treball la gent es mira més quin us dóna als diners guanyats i més racionalment un increment de renta degut a una millora salarial.

Bon nadal a Tots. Amb l'excepció dels membres del Tribunal Suprem. I si us a tocat la loteria felicitats i si no espero que serveixi de consol.

PER MÈRITS PROPIS

Seda salvatge

PER MÈRITS PROPIS

"ERC el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser començar a refer ponts d’entesa amb CiU"

Toni Aira

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser?

Esquerra ha patit un càstig electoral exemplar per uns quants anys de procedir absurd en aquesta línia. Potser és que encara es troben en estat de xoc, però si l’autisme s’allarga molt més, les municipals apunten drama contundent per als de can Puigcercós.
Són la cinquena força i si queden fora de la mesa del Parlament haurà estat per mèrits propis. Per culpar de tot CiU, entre d’altres coses, però aquesta de forma especialment persistent, irracional, compulsiva.

Diuen que ara Esquerra, de cara a les eleccions municipals, busca acords amb Solidaritat i Reagrupament. No és mala idea. Però el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser, sobretot, començar a refer ponts d’entesa amb CiU. Al Parlament no poden exigir res a ningú que no sigui els propis diputats del Grup d’ERC. Ara no. Però i si comencen per demostrar que volen alguna cosa amb CiU que no siguin retrets i esgarrapades? I si per exemple buscant l’entesa post-electoral entre les forces nacionalistes comencessin a demostrar que no pretenen abraonar CiU als braços de PSC i PP només per poder seguir aferrant-se al discurs anti-CiU? Llavors sí, algun mèrit caldria reconèixer-los.

aparegut al singular digital i al blog de Toni Aira.

Un país de ganduls

Francesc Puigpelat

13-12-2010

"I convindria deixar de ser políticament correctes i convenir que en aquest país la gent ha esdevingut gandula".

(Xavier Roig)

Espanya ha estat tradicionalment un país de ganduls: un país catòlic llatí, dominat per una èlit aristocràtica i religiosa que va aconseguir que Castella fes una màxima aportació a la cultura universal: la picaresca. Enmig d'aquest desastre, Catalunya sempre havia mantingut un cert fet diferencial: havia mirat al nord, pels seus vincles històrics amb França, tenia alguna cosa de l'ètica del treball del nord i venia d'una tradició comercial i mercantil per la Mediterrània medieval. Aquesta mentalitat va fer possible que a Catalunya hi hagués una cosa que a Madrid ni van somiar: la revolució industrial.

L'ètica del treball és el que ha fet la Catalunya que coneixem, en el millor que té. I la manca d'ètica del treball està a punt de destruir allò que de millor tenia Catalunya per acabar associant-la a Espanya. Un fenomen molt clar dels darrers trenta anys, aguditzat els darrers set amb el Tripartit, és la desaparició de l'ètica del treball, de l'afany de guanyar diners amb l'esforç, de la responsabilitat personal, de les ganes de fer les coses ben fetes. Tot plegat ha estat substituït per aquella cosa tan espanyola de l'escaqueig, del cobrar sense fer res i d'esperar les subvencions.

Xavier Roig ho definia molt bé en un article a l'Ara. Artur Mas no només ha d'aixecar el país materialment: li ha de fer recuperar valors. Una tasca titànica.

Ho havia de dir...

Alguns analistes de Madrid van estar venent desprès del resultat de les eleccions catalanes com un enfonsament de l'independentisme. O exclusivament en clau espanyola.
Anàlisi, del qual no estic d'acord.

No estic d'acord; Perquè jo opino que en tot cas seria al reves, una victòria dels partits d'àmbit d'obediència catalana. Primer; l'independentisme i les pèrdues de votants d'Esquerra (11) s'han repartit en 4+1 si Solidaritat i Reagrupament haguessin anat junts, els sis restants, han anat a l'abstenció i a CiU.
CiU: (+ 14 i + 260000 vots), que ha incrementat el to nacional, ha aconseguit un 38,47% del vot el més alt des de 1999. (37,7%). No per deixar de votar a ERC els ex-votants no han deixat de ser independentistes. Han castigat el mal govern i en Mas ho ha llegit bé dient què es depositari i no propietari de els nous escons aconseguits. Tant el nou votant, el votant abstencionista, el votant retornat, el votant catalanista d'altres formacions i el votant útil no adscrit. Obligaran a Mas a ser ferm i capaç si vol, no sols fer créixer, si no mantenir els seus vots actuals.
Desprès: El creixement del PP és veu magnificat per la caiguda del PSC-PSOE perquè els seus +4 escons representen amb valor absoluts un increment del 1,69% dels vots.

Si parlem de la coalició de forces i la seva evolució, per exemple: l'Economist fa referència a que la majoria de diputats són de partits no espanyols i què Mas té un programa sobiranista: basat per una banda en l'economia i per altra més l'autonomia fiscal. Jaume Clotet a l'Avui fa un anàlisi molt similar i molt interessant sobre la correlació de forces segons l'obediència dels partits.

"Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència."

Jo havia fet el càlcul per: CiU + ERC des de 1999: 69, 69, 69, 76* (incloc SI 4). Incloent els resultats de ICV i C's partir de 2006 dóna aquests resultats i compte en el mínim de 1999 ICV anava fora de Barcelona coaligada al PSC. PD: En Jaume Clotet inclou a C's de partits catalans a la llista i ho argumenta.

Dit d'aquesta manera i a diferència dels anàlisis fets per per mitjans espanyols i en clau espanyola. Fent referència exclusivament al mapa de partits catalans Els electors catalans es mouen a les seves eleccions; les catalanes. Amb paràmetres, no espanyols i de clau catalana.
Segons l'estudi universitari: La quarta onada. Aquesta és una condició indispensable per a un procés d'independència. I La caiguda dels votants d'ERC té més a veure amb el Tripartit 2 i un càstig per que a una reculada de l'independentisme. El qual en tot cas esdevé transversal i no representat en un(s) únic(s) partit(s).

La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.