dilluns, 29 de desembre del 2008
Ciencia ficció: Els joves versió catalana
Ho sé, és una Frikada d'article. No se si coneixeu aquesta mítica sèrie britànica d'humor dels anys 80 en què quatre joves estudiants becaris d'estètica alternativa compartien pis d'estudiants i les intervencions excèntriques del propietari del seu pis del lloguer el Sr Balowski i familia.
Bé la raó d'aquest article és la suma de dades un article de premsa sobre les ajudes al lloguer jove per facilitar la emancipació dels joves. Sumat a un comentari de l'Alfons López Tena en la conferència que la JNC va organitzar a Tarragona amb motiu de la presentació del llibre: Catalunya Sota Espanya. Referit a l'aplicació de les despeses territorialitzables a l'Estat Espanyol. Amb l'exemple posat de les beques universitàries.
El ex-Vocal del CGPJ va posar entre altres un exemple clar de la discriminació que l'Estat Espanyol imposa en termes de despesa pública: Les beques; a Catalunya Hi ha el 14,5% dels universitaris de l'Estat i les beques concedides són un 4% del total. Això és una constant en tots els àmbits en què l'Estat centralitzadament ofereix serveis per norma general en un proporció molt menor a la que pertocaria per població i en què sovint quan traspassa la despesa a Catalunya ho fa sense dotació pressupostària. I aquesta és una de les raons de què entre les polítiques de Joventut en la nostra campanya paral·lela per les eleccions generals la Joventut Nacionalista de Catalunya Reclamés el traspàs de les beques a Catalunya.
La llei d'emancipació, anunciada per la llavors ministra d'habitatge Carmé Chacón com a complement al lloguer jove de fins a 210€. La he denunciat altres cops per populista anteriorment i avui he vist aquestes dades en el diari El Punt d'ahir: "27.746 catalans han sol•licitat enguany aquesta ajuda, dels quals 21.464 han rebut una resposta afirmativa per part del govern, però només 4.865 han cobrat els 210 euros mensuals promesos per la ministra catalana. Un percentatge que suposa el 22,60% dels sol•licitants." per contrast el mateix diari oferia les dades pel conjunt de l'Estat. "la resta de l’estat és del 49,3%". I què Catalunya era el lloc amb menor percentatge de beneficiaris.
D'aquí ve que consideri què uns joves catalans universitaris visquin emancipats de lloguer i estudiant amb una beca Ciència i ficció.
Molts cops s'assegura en tertúlies: que hi ha a Catalunya una obsessió nacional i que realment importa la política social i les persones. De fet sí existeix aquesta obsessió i per una raó simple la qüestió nacional afecta la social. Fins el punt que els països que limiten el discurs a la acció social són els que tenen la qüestió nacional resolta.
dimecres, 24 de desembre del 2008
dilluns, 22 de desembre del 2008
EL PLA B: CAMINS ESTRATÈGICS
EL PLA B: CAMINS ESTRATÈGICS
"Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar"
Carles Boix
De la part més fàcil, els possibles fonaments del pla B, ja en vaig parlar ara fa dues setmanes. Ara em toca considerar la part més complicada, la de possibles estratègies de futur que ens permetin digerir les decisions en matèria financera i estatutària que s’acosten i girar-les a favor nostre.
Primer. Tota resposta a les decisions del Tribunal Constitucional (i, per suposat, a la política del govern central) ha d’entendre, de bell antuvi, el medi polític i social en què es belluga Catalunya. Ara fa quinze o vint anys l’independentisme (i defineixo l’independentisme d’aleshores d’una manera generosa, és a dir, com tot allò que volia avançar més enllà de l’autonomisme) el composaven una colla (potser honorable, potser pansida, depèn de com es miri) d’almogàvers irreductes. En els darrers anys, el secessionisme ha fet progressos considerables, almenys com a sentiment social (una altra cosa és el nivell, baix, de les elits polítiques que el representen). Però, és evident que, fins i tot si el mesuréssim en els màxims moments de tensió mediàtica o política, no compta amb el suport d’una majoria electoral sòlida.
Les dades de les enquestes varien segons la pregunta que es faci servir. En tot cas, sabem que, com a mínim, un de cada sis catalans votaria la independència demà mateix. Fent mans i mànigues, les enquestes més favorables, com la feta per l’UOC al maig de 2008, concedeixen la victòria a la independència per un marge d’uns quants puntets. Calculant la mitjana, el més probable és que el país estigui partit en terços: un terç separatista, un terç contrari a la independència (i que inclou una àmplia gamma de persones, des d’aquelles que aposten fermament per una expansió moderada de les competències autonòmiques als votants que preferirien tornar a l’esquema provincial de Javier de Burgos) i un terç que bascula entre la indiferència i l’aposta federal.
Les proporcions, evidentment, són aproximades. Però, el doble missatge de les enquestes cal retenir-lo: plantejar un referèndum sobre l’autodeterminació (i fer-lo servir com una amenaça per aconseguir alguna cosa) sembla, ara mateix, impossible; ara bé, hi ha encara l’espai suficient a l’electorat com per a articular una estratègia gradual que permeti eixamplar el suport polític per a un projecte secessionista. Dubto que hi hagi un sol federalista català que pugui dir-nos què implicaria crear un estat “federal” – tots sabem que hi ha federalismes (el mexicà) i federalismes (el suís). En realitat, a Catalunya declarar-se federal és un eufemisme: equival a voler fer una truita sense haver de trencar ous. O a voler ser independent sense haver de dir-ho a ningú. Naturalment això és impossible. I, per tant, la lliçó d’aquest primer apartat és simple: cal buscar una estratègia política capaç d’explicar aquests principis político-culinaris al terç central del país de manera convincent.
Segon. Si l’opinió pública catalana encara conserva un punt (important) de fluïdesa, la característica més notable de l’elit política catalana és la seva opacitat. Això no és cap defecte en si mateix. Tampoc és una virtut, per suposat. És, senzillament, un fet. L’opacitat és la resposta més racional a la mateixa ambigüitat de la societat catalana. Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar. Això val, amb les coloracions ideològiques que es vulguin, per a gairebé tothom. Hi ha polítics socialistes (ala catalanista) que, en privat, confessen que ho engegarien tot a rodar a la vista de les dificultats que experimenten a Madrid. De la seva inconsistència (o impotència) els consola la idea de la responsabilitat que tenen de no crear fractures socials forçant la màquina entre votants propis que tenen poc de catalanista. Els polítics convergents tenen un peu a cada banda: un recolzat en les generacions grans que prefereixen no remenar l’olla massa; l’altre en els fills (gairebé tots secessionistes) d’aquelles generacions. Finalment queden els republicans: aquests, que ho tenen ideològicament fàcil perquè reben el suport d’una meitat del terç secessionista, han acabat dedicant tot el seu temps lliure a disparar crits inútils a l’aire fins al punt de segrestar el projecte que diuen defensar. Quina és la lliçó d’aquest segon apartat? Que la resposta a la sentència i a les negociacions polítiques no solament hauria de portar una part de l’opinió cap a una posició més sòlida sinó, a més a més, hauria d’ajudar a resoldre les ambigüitats en què es troben instal.lats els nostres representants.
Tercer. El primer problema que plantejarà la sentència del TC (i, de fet, els termes, segur que embolicadíssims, de l’“acord” financer que acabarà venint) serà el de la seva interpretació. La sentència pot emfatitzar (i segurament emfatitzarà) la subordinació del nou Estatut a la legislació estatal i llimarà alguns articles ça i llà. Tot plegat, una sentència d’una obscuritat completa, excepte en un punt clau: que, al capdavall, continuarà comptant qui controli la majoria al Congrés de Diputats i quina sigui la capacitat catalana de forçar noves transferències (utilitzant la via de l’article 150.2 de la constitució).
En tot cas, l’endemà de la sentència, l’opinió pública, incapaç de destriar què vol dir, ressoparà llargament davant de l’aparell de televisió per intentar interpretar el sentit final del resultat. I, com s’escau al sistema polític del país, els líders d’opinió i, en particular, els polítics jugaran un paper preeminent en la construcció del marc interpretatiu de la sentència – i, en definitiva, del joc polític a seguir. Els nostres polítics tindran tots els incentius per a interpretar públicament la decisió en el sentit que els doni la raó sobre la posició que van adoptar a l’hora de votar l'Estatut (i, de pas, per a sostenir o incrementar la seva base electoral). Els que no hi van votar a favor ens avisaran que ja ho sabien – com si ells no haguessin cregut en algun moment que l’acord era possible amb ells de protagonistes. Els que van votar-hi a favor (i que, cal subratllar-ho, són la part més interessant de la tragicomèdia en curs) acabaran escindits en dos bàndols: els que exclamaran que l’estatut s’ha salvat en termes generals i que, en definitiva, és un “bon marc” per a seguir negociant; i els que declararan l’estatut tocat i enfonsat. A hores d’ara, sembla que en el repartiment de papers als socialistes seguiran el primer rol. Això simplement voldrà dir que, en l’escenari més optimista possible, acabaran abraçant l’estratègia de “peix al cove” com a única possible línia futura d’acció. El seu problema (o el problema del país) és que, atesa la seva capacitat per fer complir els acords a Zapatero, no sembla que puguin arribar a ficar una sola trista sardina dins del cove. Per contra, els convergents semblen flirtejar, ara per ara, amb la segona via, la del “combat”. Tanmateix, com es pot veure per l’emergència de veus dissonants dins la coalició nacionalista, que facin aquesta aposta és del tot incert perquè denunciar el resultat voldria dir canviar de ruta i canviar de ruta suposaria tirar per una drecera que potser solament un terç de la població agrairia.
(D’aquesta situació potser n’hauríem pogut sortir si la “societat civil”, aquest terme tan abusat, però que aquí pren tot el seu sentit hegelià d’allò oposat o diferent a les “institucions polítiques”, hagués organitzat un mecanisme per interpretar d’una manera creïble la sentència i les seves conseqüències, independentment dels polítics en servei, i, mitjançant aquesta interpretació pogués disciplinar-los a tots. Però, en una societat petita i relligada com la catalana això no sembla pas factible. O almenys és massa tard per a fer-ho.)
En una paraula, la lliçó del tercer punt és pessimista. El país sembla abocat a retornar al punt de partida: la negociació i l’estira-i-arronsa que han caracteritzat, amb més o menys fortuna, els gairebé trenta anys d’autonomia. L’única escletxa que hi veig (deixant de banda la creixent tensió del sistema financer) sembla venir de l’existència a les enquestes d’una majoria favorable (entorn al 60 per cent) a fer un nou referèndum. Ara bé, com passa amb el concepte del federalisme, ningú és capaç de formular (de moment) en què consistiria anar un cop més a les urnes.
Quart. Si els nostres líders polítics estan interessats a incrementar l’autogovern català (més enllà de reformes gradualíssimes i peix-covianes) hauran d’administrar racionalment aquesta predisposició favorable al referèndum – amb l’objectiu de fer-la créixer i madurar.
Una administració racional suposa entendre, en primer lloc, que és el que no toca fer. No toca proposar (mitjançant una declaració pública o un vot parlamentari) una reforma constitucional: reformar la constitució espanyola és extraordinàriament complicat (amb tota mena de passes intermitges incloses noves eleccions i un referèndum a l’Estat) i, com tots sabem, la causa catalanista és notablement antipàtica a Espanya (que ha de votar en aquest referèndum). No toca proposar un referèndum per la independència (ni que sigui amb l’eufemisme del “dret a decidir”): primer, perquè no hi legislació específica que ara per ara permeti al govern català convocar referèndums; i, segon, per l’estat d’opinió pública vague i fluid que tenim hores d’ara. Però, evidentment, no toca tampoc fer només una declaració de bones intencions i/o convocar tots els líders parlamentaris a fer-se fotos d’equip de futbol en un ex parador nacional. Les actituds de fermesa són boniques – però solament els vots que fan caure governs són trumfos.
Si la sentència és desfavorable (o interpretada com a desfavorable), tocaria (i utilitzo el condicional explícitament tenint en compte tots els obstacles que he llistat) fer vàries coses. Les ordeno per grau de dificultat. Ú, una declaració parlamentària de rebuig, en els termes més concrets i raonats possibles: la declaració hauria de premiar l’especificitat per sobre del consens o la unanimitat aigualida. (El problema de la declaració serà, com sempre, el pacte tripartític que voleia sobre totes les coses). Dos, l’aprovació simultània (amb la declaració o fins i tot dins la mateixa declaració) d’una llei de referèndums – una llei contemplada en un article (no impugnat) del nou Estatut. La llei podria permetre a la Generalitat convocar consultes populars per a obtenir un mandat de negociació amb Madrid per a fer complir l’Estatut i exercir un paper mobilitzador (en això, segueixo la bona idea d’un article recent d’Alfons López-Tena). (Alfons: intueixo, de tota manera, que si el referèndum o referèndums se celebren serà perquè ja hi haurà a Catalunya la majoria parlamentària disposada a negociar amb Madrid de debò.) Tres, amb o sense referèndums, la constitució d’una diputació o mesa permanent per a negociar directament amb Madrid el compliment de l’Estatut. Aquesta mesa (que jo anomenaria Diputació del General) buidaria el seguiment i desplegament de la norma estatutària de tots els vicis tàctics que van arruïnar les negociacions internes i externes en el procés de reforma de l’Estatut. Amb l’Estatut ja aprovat, hauria d’haver-hi marge per a crear un front comú per portar a terme aquesta part de l’agenda política: la resta continuaria en mans de la corresponent majoria governamental. Sé que aquest darrer component de la resposta té poques probabilitats d’èxit. Però pot fer un servei útil a cada banda del nostre escenari polític: dóna oxigen a un govern que no ha aconseguit cap acord i que es troba ofegat fiscalment; dóna una empenta a les tesis nacionalistes; i finalment permet acabar de determinar els límits de la relació amb Espanya i, fent-ho, hauria de conduir el terç central-federalista del nostre país a bon port i crear les majories que ens fan falta.
Cinquè. Vist de lluny (des de la terra dels westerns), la situació catalana fa la impressió d’una caravana de colons que, atacada per una potent confederació de tribus apatxes (els pepes, els soes i els updes, cadascú especialitzat en una forma diferent de prendre cabelleres), s’ha dissolt en cercles de carretes separats. La fumarada i la confusió són notables. Hi ha capitans de carros que han començat a negociar amb els indis (potser perquè alguns d’ells havien estat indis abans?); altres volen resistir i no saben com fer-ho; d’altres només saben cridar “mori el cap apatxe” mentre beuen glopades de bourbon (sí, aquell whisky fet a Kentucky); i tots plegats tiren a tort i dret (sovint apuntant als mateixos cares pàl•lides amb qui van iniciar el viatge). És possible reconstruir la caravana i tirar endavant? Potser la pressió de l’atac és tan ferotge que les coses s’arreglen soles. Ho dubto, però. Descomptant l’escletxa de què parlava abans, al capdavall del camí només sembla haver-hi una sortida: renovar els capitans d’alguns cercles de carros (ai, aquestes llistes tancades i les maquinàries de partit!) i forçar una recomposició del comandament de tota la caravana.
"Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar"
Carles Boix
De la part més fàcil, els possibles fonaments del pla B, ja en vaig parlar ara fa dues setmanes. Ara em toca considerar la part més complicada, la de possibles estratègies de futur que ens permetin digerir les decisions en matèria financera i estatutària que s’acosten i girar-les a favor nostre.
Primer. Tota resposta a les decisions del Tribunal Constitucional (i, per suposat, a la política del govern central) ha d’entendre, de bell antuvi, el medi polític i social en què es belluga Catalunya. Ara fa quinze o vint anys l’independentisme (i defineixo l’independentisme d’aleshores d’una manera generosa, és a dir, com tot allò que volia avançar més enllà de l’autonomisme) el composaven una colla (potser honorable, potser pansida, depèn de com es miri) d’almogàvers irreductes. En els darrers anys, el secessionisme ha fet progressos considerables, almenys com a sentiment social (una altra cosa és el nivell, baix, de les elits polítiques que el representen). Però, és evident que, fins i tot si el mesuréssim en els màxims moments de tensió mediàtica o política, no compta amb el suport d’una majoria electoral sòlida.
Les dades de les enquestes varien segons la pregunta que es faci servir. En tot cas, sabem que, com a mínim, un de cada sis catalans votaria la independència demà mateix. Fent mans i mànigues, les enquestes més favorables, com la feta per l’UOC al maig de 2008, concedeixen la victòria a la independència per un marge d’uns quants puntets. Calculant la mitjana, el més probable és que el país estigui partit en terços: un terç separatista, un terç contrari a la independència (i que inclou una àmplia gamma de persones, des d’aquelles que aposten fermament per una expansió moderada de les competències autonòmiques als votants que preferirien tornar a l’esquema provincial de Javier de Burgos) i un terç que bascula entre la indiferència i l’aposta federal.
Les proporcions, evidentment, són aproximades. Però, el doble missatge de les enquestes cal retenir-lo: plantejar un referèndum sobre l’autodeterminació (i fer-lo servir com una amenaça per aconseguir alguna cosa) sembla, ara mateix, impossible; ara bé, hi ha encara l’espai suficient a l’electorat com per a articular una estratègia gradual que permeti eixamplar el suport polític per a un projecte secessionista. Dubto que hi hagi un sol federalista català que pugui dir-nos què implicaria crear un estat “federal” – tots sabem que hi ha federalismes (el mexicà) i federalismes (el suís). En realitat, a Catalunya declarar-se federal és un eufemisme: equival a voler fer una truita sense haver de trencar ous. O a voler ser independent sense haver de dir-ho a ningú. Naturalment això és impossible. I, per tant, la lliçó d’aquest primer apartat és simple: cal buscar una estratègia política capaç d’explicar aquests principis político-culinaris al terç central del país de manera convincent.
Segon. Si l’opinió pública catalana encara conserva un punt (important) de fluïdesa, la característica més notable de l’elit política catalana és la seva opacitat. Això no és cap defecte en si mateix. Tampoc és una virtut, per suposat. És, senzillament, un fet. L’opacitat és la resposta més racional a la mateixa ambigüitat de la societat catalana. Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar. Això val, amb les coloracions ideològiques que es vulguin, per a gairebé tothom. Hi ha polítics socialistes (ala catalanista) que, en privat, confessen que ho engegarien tot a rodar a la vista de les dificultats que experimenten a Madrid. De la seva inconsistència (o impotència) els consola la idea de la responsabilitat que tenen de no crear fractures socials forçant la màquina entre votants propis que tenen poc de catalanista. Els polítics convergents tenen un peu a cada banda: un recolzat en les generacions grans que prefereixen no remenar l’olla massa; l’altre en els fills (gairebé tots secessionistes) d’aquelles generacions. Finalment queden els republicans: aquests, que ho tenen ideològicament fàcil perquè reben el suport d’una meitat del terç secessionista, han acabat dedicant tot el seu temps lliure a disparar crits inútils a l’aire fins al punt de segrestar el projecte que diuen defensar. Quina és la lliçó d’aquest segon apartat? Que la resposta a la sentència i a les negociacions polítiques no solament hauria de portar una part de l’opinió cap a una posició més sòlida sinó, a més a més, hauria d’ajudar a resoldre les ambigüitats en què es troben instal.lats els nostres representants.
Tercer. El primer problema que plantejarà la sentència del TC (i, de fet, els termes, segur que embolicadíssims, de l’“acord” financer que acabarà venint) serà el de la seva interpretació. La sentència pot emfatitzar (i segurament emfatitzarà) la subordinació del nou Estatut a la legislació estatal i llimarà alguns articles ça i llà. Tot plegat, una sentència d’una obscuritat completa, excepte en un punt clau: que, al capdavall, continuarà comptant qui controli la majoria al Congrés de Diputats i quina sigui la capacitat catalana de forçar noves transferències (utilitzant la via de l’article 150.2 de la constitució).
En tot cas, l’endemà de la sentència, l’opinió pública, incapaç de destriar què vol dir, ressoparà llargament davant de l’aparell de televisió per intentar interpretar el sentit final del resultat. I, com s’escau al sistema polític del país, els líders d’opinió i, en particular, els polítics jugaran un paper preeminent en la construcció del marc interpretatiu de la sentència – i, en definitiva, del joc polític a seguir. Els nostres polítics tindran tots els incentius per a interpretar públicament la decisió en el sentit que els doni la raó sobre la posició que van adoptar a l’hora de votar l'Estatut (i, de pas, per a sostenir o incrementar la seva base electoral). Els que no hi van votar a favor ens avisaran que ja ho sabien – com si ells no haguessin cregut en algun moment que l’acord era possible amb ells de protagonistes. Els que van votar-hi a favor (i que, cal subratllar-ho, són la part més interessant de la tragicomèdia en curs) acabaran escindits en dos bàndols: els que exclamaran que l’estatut s’ha salvat en termes generals i que, en definitiva, és un “bon marc” per a seguir negociant; i els que declararan l’estatut tocat i enfonsat. A hores d’ara, sembla que en el repartiment de papers als socialistes seguiran el primer rol. Això simplement voldrà dir que, en l’escenari més optimista possible, acabaran abraçant l’estratègia de “peix al cove” com a única possible línia futura d’acció. El seu problema (o el problema del país) és que, atesa la seva capacitat per fer complir els acords a Zapatero, no sembla que puguin arribar a ficar una sola trista sardina dins del cove. Per contra, els convergents semblen flirtejar, ara per ara, amb la segona via, la del “combat”. Tanmateix, com es pot veure per l’emergència de veus dissonants dins la coalició nacionalista, que facin aquesta aposta és del tot incert perquè denunciar el resultat voldria dir canviar de ruta i canviar de ruta suposaria tirar per una drecera que potser solament un terç de la població agrairia.
(D’aquesta situació potser n’hauríem pogut sortir si la “societat civil”, aquest terme tan abusat, però que aquí pren tot el seu sentit hegelià d’allò oposat o diferent a les “institucions polítiques”, hagués organitzat un mecanisme per interpretar d’una manera creïble la sentència i les seves conseqüències, independentment dels polítics en servei, i, mitjançant aquesta interpretació pogués disciplinar-los a tots. Però, en una societat petita i relligada com la catalana això no sembla pas factible. O almenys és massa tard per a fer-ho.)
En una paraula, la lliçó del tercer punt és pessimista. El país sembla abocat a retornar al punt de partida: la negociació i l’estira-i-arronsa que han caracteritzat, amb més o menys fortuna, els gairebé trenta anys d’autonomia. L’única escletxa que hi veig (deixant de banda la creixent tensió del sistema financer) sembla venir de l’existència a les enquestes d’una majoria favorable (entorn al 60 per cent) a fer un nou referèndum. Ara bé, com passa amb el concepte del federalisme, ningú és capaç de formular (de moment) en què consistiria anar un cop més a les urnes.
Quart. Si els nostres líders polítics estan interessats a incrementar l’autogovern català (més enllà de reformes gradualíssimes i peix-covianes) hauran d’administrar racionalment aquesta predisposició favorable al referèndum – amb l’objectiu de fer-la créixer i madurar.
Una administració racional suposa entendre, en primer lloc, que és el que no toca fer. No toca proposar (mitjançant una declaració pública o un vot parlamentari) una reforma constitucional: reformar la constitució espanyola és extraordinàriament complicat (amb tota mena de passes intermitges incloses noves eleccions i un referèndum a l’Estat) i, com tots sabem, la causa catalanista és notablement antipàtica a Espanya (que ha de votar en aquest referèndum). No toca proposar un referèndum per la independència (ni que sigui amb l’eufemisme del “dret a decidir”): primer, perquè no hi legislació específica que ara per ara permeti al govern català convocar referèndums; i, segon, per l’estat d’opinió pública vague i fluid que tenim hores d’ara. Però, evidentment, no toca tampoc fer només una declaració de bones intencions i/o convocar tots els líders parlamentaris a fer-se fotos d’equip de futbol en un ex parador nacional. Les actituds de fermesa són boniques – però solament els vots que fan caure governs són trumfos.
Si la sentència és desfavorable (o interpretada com a desfavorable), tocaria (i utilitzo el condicional explícitament tenint en compte tots els obstacles que he llistat) fer vàries coses. Les ordeno per grau de dificultat. Ú, una declaració parlamentària de rebuig, en els termes més concrets i raonats possibles: la declaració hauria de premiar l’especificitat per sobre del consens o la unanimitat aigualida. (El problema de la declaració serà, com sempre, el pacte tripartític que voleia sobre totes les coses). Dos, l’aprovació simultània (amb la declaració o fins i tot dins la mateixa declaració) d’una llei de referèndums – una llei contemplada en un article (no impugnat) del nou Estatut. La llei podria permetre a la Generalitat convocar consultes populars per a obtenir un mandat de negociació amb Madrid per a fer complir l’Estatut i exercir un paper mobilitzador (en això, segueixo la bona idea d’un article recent d’Alfons López-Tena). (Alfons: intueixo, de tota manera, que si el referèndum o referèndums se celebren serà perquè ja hi haurà a Catalunya la majoria parlamentària disposada a negociar amb Madrid de debò.) Tres, amb o sense referèndums, la constitució d’una diputació o mesa permanent per a negociar directament amb Madrid el compliment de l’Estatut. Aquesta mesa (que jo anomenaria Diputació del General) buidaria el seguiment i desplegament de la norma estatutària de tots els vicis tàctics que van arruïnar les negociacions internes i externes en el procés de reforma de l’Estatut. Amb l’Estatut ja aprovat, hauria d’haver-hi marge per a crear un front comú per portar a terme aquesta part de l’agenda política: la resta continuaria en mans de la corresponent majoria governamental. Sé que aquest darrer component de la resposta té poques probabilitats d’èxit. Però pot fer un servei útil a cada banda del nostre escenari polític: dóna oxigen a un govern que no ha aconseguit cap acord i que es troba ofegat fiscalment; dóna una empenta a les tesis nacionalistes; i finalment permet acabar de determinar els límits de la relació amb Espanya i, fent-ho, hauria de conduir el terç central-federalista del nostre país a bon port i crear les majories que ens fan falta.
Cinquè. Vist de lluny (des de la terra dels westerns), la situació catalana fa la impressió d’una caravana de colons que, atacada per una potent confederació de tribus apatxes (els pepes, els soes i els updes, cadascú especialitzat en una forma diferent de prendre cabelleres), s’ha dissolt en cercles de carretes separats. La fumarada i la confusió són notables. Hi ha capitans de carros que han començat a negociar amb els indis (potser perquè alguns d’ells havien estat indis abans?); altres volen resistir i no saben com fer-ho; d’altres només saben cridar “mori el cap apatxe” mentre beuen glopades de bourbon (sí, aquell whisky fet a Kentucky); i tots plegats tiren a tort i dret (sovint apuntant als mateixos cares pàl•lides amb qui van iniciar el viatge). És possible reconstruir la caravana i tirar endavant? Potser la pressió de l’atac és tan ferotge que les coses s’arreglen soles. Ho dubto, però. Descomptant l’escletxa de què parlava abans, al capdavall del camí només sembla haver-hi una sortida: renovar els capitans d’alguns cercles de carros (ai, aquestes llistes tancades i les maquinàries de partit!) i forçar una recomposició del comandament de tota la caravana.
dijous, 18 de desembre del 2008
Víctimes
"Si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo"
Vicenç Villatoro
Durant segles, la propaganda política ha tingut per objectiu proclamar-se guanyador, presentar-se com el més fort i el més potent, el que pot vèncer tots els seus adversaris. La poesia èpica, des de la Ilíada al Cantar del Mio Cid, tenia aquest objectiu: cantar gestes i victòries. Però en el segle XX, amb l’aparició de l’opinió pública organitzada com a subjecte de la política, la propaganda política ha canviat d’objectiu: ara els propagandistes de qualsevol causa s’esforcen en presentar-se no com a forts i potents, sinó com a fràgils i perseguits, i en definitiva com a víctimes.
La guerra dels Balcans va ser una exhibició d’aquesta nova tendència de la propaganda. Tothom s’hi proclamava perseguit, maltractar, fràgil. Tothom reivindicava per a ell mateix el paper de víctima. Ja abans, les simpaties europees per Israel van donar un tomb absolut després de la victòria israeliana a la guerra dels Sis Dies, perquè aquella guerra va intercanviar davant de l’opinió pública les imatges de David i de Goliat que bíblicament s’havien projectat sobre la confrontació àrab-israeliana. Quan l’antic David va ser percebut com un Goliat, es va tancar l’aixeta de les simpaties.
En el cas català ha passat una mica el mateix. Ens estranyem sovint que des de l’arribada de la democràcia hagin desaparegut les mostres de comprensió i de curiositat per la cultura catalana que s’havien produït –més o menys i en molt determinats cercles- a finals del franquisme. En part és perquè llavors la cultura catalana era vista com una víctima moribunda, que no feia la competència a ningú, i generava la compassió que es projecta sobre el malalt terminal. Però quan el malalt es cura, quan exhibeix una certa salut, quan ja no se’l veu com a víctima, les simpaties es fonen. Exactament el mateix va passar els anys trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera van demostrar simpaties per la llengua catalana perseguida intel•lectuals que després la van perseguir altra vegada quan la van considerar ja prou recuperada.
Ara el paper de víctimes se l’atorguen uns altres, que busquen a través de la seva propaganda la simpatia que es veu que se’ls deu a les víctimes. En qualsevol cas, si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo. Si ser un moribund simpàtic o si ser algú normal, moderadament saludable, ni simpàtic ni antipàtic, que va fent.
Vicenç Villatoro
Durant segles, la propaganda política ha tingut per objectiu proclamar-se guanyador, presentar-se com el més fort i el més potent, el que pot vèncer tots els seus adversaris. La poesia èpica, des de la Ilíada al Cantar del Mio Cid, tenia aquest objectiu: cantar gestes i victòries. Però en el segle XX, amb l’aparició de l’opinió pública organitzada com a subjecte de la política, la propaganda política ha canviat d’objectiu: ara els propagandistes de qualsevol causa s’esforcen en presentar-se no com a forts i potents, sinó com a fràgils i perseguits, i en definitiva com a víctimes.
La guerra dels Balcans va ser una exhibició d’aquesta nova tendència de la propaganda. Tothom s’hi proclamava perseguit, maltractar, fràgil. Tothom reivindicava per a ell mateix el paper de víctima. Ja abans, les simpaties europees per Israel van donar un tomb absolut després de la victòria israeliana a la guerra dels Sis Dies, perquè aquella guerra va intercanviar davant de l’opinió pública les imatges de David i de Goliat que bíblicament s’havien projectat sobre la confrontació àrab-israeliana. Quan l’antic David va ser percebut com un Goliat, es va tancar l’aixeta de les simpaties.
En el cas català ha passat una mica el mateix. Ens estranyem sovint que des de l’arribada de la democràcia hagin desaparegut les mostres de comprensió i de curiositat per la cultura catalana que s’havien produït –més o menys i en molt determinats cercles- a finals del franquisme. En part és perquè llavors la cultura catalana era vista com una víctima moribunda, que no feia la competència a ningú, i generava la compassió que es projecta sobre el malalt terminal. Però quan el malalt es cura, quan exhibeix una certa salut, quan ja no se’l veu com a víctima, les simpaties es fonen. Exactament el mateix va passar els anys trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera van demostrar simpaties per la llengua catalana perseguida intel•lectuals que després la van perseguir altra vegada quan la van considerar ja prou recuperada.
Ara el paper de víctimes se l’atorguen uns altres, que busquen a través de la seva propaganda la simpatia que es veu que se’ls deu a les víctimes. En qualsevol cas, si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo. Si ser un moribund simpàtic o si ser algú normal, moderadament saludable, ni simpàtic ni antipàtic, que va fent.
dilluns, 15 de desembre del 2008
1 Imatge o mil paraules
Qui no sap quin partit és va jugar dissabte amb un partit complicat i travat amb un Reial Madrid ultradefensiu que va sortir al Camp Nou a no perdre i intentar picar al contracop. I els hi va funcionar tot i les baixes. Fins que la tenacitat i l'ambició del Barça van sortir premiades. Eto'o va obrir la llauna el 82 en un corner i en temps de descompte Messi amb una brillant jugada va rematar amb el segon.
Dissabte a la nit veient la retransmissió del derbi i escoltant la retransmissió de RAC1 què va fer referència a una mítica cançó de la Trinca. Aprofitaré per riure'm una estona aprofitant que el Barça casi ha completat el pas pels seus Pirineus particulars amb molt bona nota tot i que queda un partit molt complicat, almenys el que en principi el trobava més complicat, un desplaçament a Vila-reial/Villareal.
BOTIFARRA DE PAGÈS (i a 12 punts).
dimecres, 10 de desembre del 2008
Crisi i solucions: el Defícit.
L'actual crisi és reflexa a les PIMES, autònoms i famílies amb problemes de manca de liquiditat i problemes degut a l'alt endeutament dels últims anys.
Aquests problemes són un fre per al consum i la inversió.
Les solucions de manual a crisis similars de demanda han passat per ser polítiques expansives ja sigui monetària (aquesta última ja no esta en mans de l'estat) o fiscal aquestes generalment és tradueixen en dèficit públic.
Nosaltres entenem dèficit públic com gastar des de el sector públic més del què és guanya.
És pot doncs fer de dues maneres: Com a dit el govern, de la manera clàssica, incrementant la despesa pública: Via fer obra pública, què és eficaç, i crea un efecte multiplicador del recursos. Però serà lent perquè una infraestructura com un hospital no és fa quatre dies i esta condicionada a l'aprovació parlamentaria de les partides pertinents. Un cop allí comencen les través burocràtiques: Calen presentacions de projectes, aprovacions en concursos, DIAs i després executar amb el resultat esperat de sobrecost i una eficiència no sempre òptima. És eficaç, sí, és el model clàssic perquè funciona. Ràpid, no i Eficient, ja he argumentat què no.
El gran inconvenient què té és què el ciutadà acaba pagant a través d'impostos o de la retallada de subsidis aquesta despesa pública i la pressió fiscal ha arribat a màxims històrics.
I si la crisi és breu, i si hem de fer cas al FMI 2009-2010 serà quan començarà la recuperació, llavors podrem veure quin és el grau d'execució dels projectes.
Indubtablement seria com les propostes fetes pel govern una bombona de aire per la construcció, però cal una reconversió industrial, perquè el gairebé 20% de la població no pot dependre d'un únic sector o perquè llavors corres un risc immens ja què una crisi sectorial de la construcció (com ara) contagii la resta de l'economia.
O la segona alternativa: Com ha decidit fer el govern laborista (socialista) del Regne Unit. El mateix, crear dèficit públic, però al reves. Fer dèficit amb una reducció d'impostos tals com l'IVA.
És immediat, sí. Eficaç, sí, perquè també crea un efecte multiplicador i eficient Sí. Perquè un cop aprovat sols cal no recaptar.
Si tens 100€ i l'Estat en recapta 42 et queden 58 però si l'estat passa a recaptar 35 tu en tens 7 més, 65. En això rau la eficiència; la persona sabrà fer el que cregui millor amb més diners a mà.
A més que tan a traves del consum com de l'estalvi i l'inversió part de ells retornaran a l'estat via altres impostos derivats de la creació de riquesa. I si és fa de manera àgil i ràpida alleujarà la situació del conjunt de famílies.
Tot són opcions vàlides, la solució s'hi arriba de diverses maneres. No cal ser catastrofista aquesta crisi no és la fi de res. Tot queda obert a la reflexió. Però vull deixar en consideració a tall d'epitafi què, Segons Milton friedman: "No hi res més permanent que un increment temporal de la despesa pública".
PD: A molts professors de macroeconomia que he tingut la idea de Gordon Brown no els-hi agrada gens. Si em guio per les lliçons de classe, models, exercicis i bibliografia recomanada.
Aquests problemes són un fre per al consum i la inversió.
Les solucions de manual a crisis similars de demanda han passat per ser polítiques expansives ja sigui monetària (aquesta última ja no esta en mans de l'estat) o fiscal aquestes generalment és tradueixen en dèficit públic.
Nosaltres entenem dèficit públic com gastar des de el sector públic més del què és guanya.
És pot doncs fer de dues maneres: Com a dit el govern, de la manera clàssica, incrementant la despesa pública: Via fer obra pública, què és eficaç, i crea un efecte multiplicador del recursos. Però serà lent perquè una infraestructura com un hospital no és fa quatre dies i esta condicionada a l'aprovació parlamentaria de les partides pertinents. Un cop allí comencen les través burocràtiques: Calen presentacions de projectes, aprovacions en concursos, DIAs i després executar amb el resultat esperat de sobrecost i una eficiència no sempre òptima. És eficaç, sí, és el model clàssic perquè funciona. Ràpid, no i Eficient, ja he argumentat què no.
El gran inconvenient què té és què el ciutadà acaba pagant a través d'impostos o de la retallada de subsidis aquesta despesa pública i la pressió fiscal ha arribat a màxims històrics.
I si la crisi és breu, i si hem de fer cas al FMI 2009-2010 serà quan començarà la recuperació, llavors podrem veure quin és el grau d'execució dels projectes.
Indubtablement seria com les propostes fetes pel govern una bombona de aire per la construcció, però cal una reconversió industrial, perquè el gairebé 20% de la població no pot dependre d'un únic sector o perquè llavors corres un risc immens ja què una crisi sectorial de la construcció (com ara) contagii la resta de l'economia.
O la segona alternativa: Com ha decidit fer el govern laborista (socialista) del Regne Unit. El mateix, crear dèficit públic, però al reves. Fer dèficit amb una reducció d'impostos tals com l'IVA.
És immediat, sí. Eficaç, sí, perquè també crea un efecte multiplicador i eficient Sí. Perquè un cop aprovat sols cal no recaptar.
Si tens 100€ i l'Estat en recapta 42 et queden 58 però si l'estat passa a recaptar 35 tu en tens 7 més, 65. En això rau la eficiència; la persona sabrà fer el que cregui millor amb més diners a mà.
A més que tan a traves del consum com de l'estalvi i l'inversió part de ells retornaran a l'estat via altres impostos derivats de la creació de riquesa. I si és fa de manera àgil i ràpida alleujarà la situació del conjunt de famílies.
Tot són opcions vàlides, la solució s'hi arriba de diverses maneres. No cal ser catastrofista aquesta crisi no és la fi de res. Tot queda obert a la reflexió. Però vull deixar en consideració a tall d'epitafi què, Segons Milton friedman: "No hi res més permanent que un increment temporal de la despesa pública".
PD: A molts professors de macroeconomia que he tingut la idea de Gordon Brown no els-hi agrada gens. Si em guio per les lliçons de classe, models, exercicis i bibliografia recomanada.
dilluns, 8 de desembre del 2008
Impost revolucionari "Biopijoprogre".
Fa uns dies és va anunciar en la forma de globus sonda un futur impost per a gravar el consum de les bosses de plàstic. Davant les reaccions adverses ICV fou deixada sola pels seus socis de Govern es van despenjar de la mesura a l'últim moment. I ICV és va quedar a soles defensant la mesura i revent en solitari tota la allau d' impopularitat fragmentant un cop més l'acció de govern.
Al final na Dolors Camats, portaveu d'ICV, va justificar "el coitus interruptus" ecologista i va dir què el cost de les bosses s'hauria de reflectir als tiquets de compra, tot i què no és descartava cobrar les bosses en el futur.
Iniciativa i en el seu conjunt la totalitat de l'esquerra té el gran defecte de creure que el home és bo per naturalesa però pervertit per la societat.
Des de Plató a Marx, passant per Rousseau i Hegel. Aquest és el discurs filosòfic què ens han venut.
"Nosaltres som dolents, pervertits per la nostra societat, i ens hem de redimir per tornar a ser l'home nou en una societat nova per tornar al nostre estat de puresa original".
Així doncs, l'estat com a bon pare ens ha de renyar i corregir el que fem malament. Com què no correm, no malgastem aigua. Aquest intervencionisme en la vida privada del ciutadà és una estupidesa. Les intencions són bones, redimir-nos dels nostres pecats deguts a la nostra societat malvada.
Però una societat crítica ha de poder distingir entre resultats i bones intencions.
Sobretot quant les previsions es basen en "càlculs i simulacions", per tant, els assoliments d'aquestes campanyes freguen el ridícul; com si de plans quinquennals és tractes: anar a 80 kms/h ens duu a un 4% de disminució en la emissió de gasos en comptes del 20% previst, les reduccions del consum domèstic d'aigua; el consum domèstic és un 4% del consum total d'aigua així doncs tota reducció del consum domèstic tindrà un efecte pràcticament nul sobre el total de l'aigua.
Doncs bé, amb aquesta arbitrarietat és suposa que, ara, en un context de crisi hauria de cobrar arbitràriament l'impost revolucionari sobre tota bossa de plàstic pel bé del mediambient o reduir jo el meu marge, total per ells com a empresari soc malvat, cobrant el mateix perquè el consumidor no noti els efectes. Jo se quan i com he de dur el meu negoci i si he de cobrar o no per les bosses de plàstic; les quals són una despesa per mi i jo ja se quin criteri seguir per reduir el seu consum, traslladar el preu al consumidor, i segueixo un sistema racional sobre si cobro o no Valorant factors racionals: de pes, volum i quantitat de producte.
A l'igual que la decisió de disposar de Bosses biodegradables fou basada en una decisió racional.
Aquest intervencionisme per mi com a liberal, ja frega la paranoia, i comença a ser molt preocupant. Tant que gent no liberal m'ho esta comentant. Tot té un límit, i cal la gent s’adoni que aquesta arbitrarietat sobre el comportament de la gent és contrari a la mateixa idea de democràcia.
dijous, 4 de desembre del 2008
Unitat com llast
En la pròxima sentencia del TC sobre l'estatut ja s'albira una segura retallada considerable del text aprovat en 2 cambres legislatives i aprovat per una amplia majoria dels votants en refèredum.
La mentalitat del TC i de gran part d'Espanya és la següent tal com queda reflectida en aquest brillant Calbot de la FCO.
"Rodríguez Ibarra ho ha dit ben clar, per tal de justificar que el Constitucional entri a l’Estatut amb estisores de podar: “Catalunya té Estatut perquè hi ha una Constitució que ho permet”. Teniu autonomia no pas perquè hi tingueu dret, sinó perquè Espanya us la dóna. I com que és una concessió, és Espanya qui decideix quanta ens en dóna i quan ens la pren. Si l’autogovern és un dret, decidim els catalans. Si és un regal, decideix qui regala. La immensa majoria dels espanyols pensen que és un regal, i massa generós. Però i els catalans? Si la retallen i no fem res, és que també pensem en el fons que és un regal que ens fan. I que moltes gràcies."
Hem d'entendre que com funciona alt tribunal. Què generalment és dedica a donar suport al govern en tot i perquè això fa que la Justícia espanyola estigui en la posició 56 del món en independència judicial. Perquè la designació dels membres és feta per part dels 2 grans partits Espanyols; per tant els jutges són escollits per la lleialtat. I com s'ha constatat en la partició en blocs on la divisió política i l'enfrontament intern dintre els òrgans judicials és la tònica general en èpoques de crispació política. Fins al punt què el CGPJ va estar anys sense poder ser renovat a causa de l'enfrontament PP-PSOE.
Des del govern català el principal partit PSC s'afanyat a defensar una "resposta unitària", no sabem quina, perquè no s'ha dit. CiU en canvi ha fet una proposta de fer una refèrendum al respecte. I tot el que va dir el president Pujol, tot i què ha rectificat. Sí l'hem de fer. Perquè si no rebutgem el text aprovat pel TC serà el primer cop que en democràcia ens regirem per un text legal no aprovat pel poble de Catalunya.
Però a Nicaragua tenen la immensa preocupació no ser un llast al PSOE i com qualificar la dirigent del PSOE Leire Pajín: "La oposición del PSC a los presupuestos és una leyenda urbana".
Contrasta aquesta cerca de la "unitat" del PSC des del govern, com si fos la panacea, quan és una eina i prou. En aquest cas és la coartada del PSC per ser sucursalista acceptant la retallada i criticar als que alcen la veu, perquè els mitjans afins, així vendran el trencament d'aquesta. Ens ven que els trenquen la unitat trenquen un dogma de fe inqüestionable.
En aquest cas el dilema és pels socis del Govern perquè hauran de triar la unitat del govern o assumir els cost electoral de traïr el seu votant més catalanista.
Si els socis fan un pas endavant en una defensa de les propostes de reacció democràtica contra el text. Llavors serà el PSC qui trencarà la unitat de els forces catalanes que van votar el text. I llavors veurem com és gira l'argument a favor de la unitat com a un mitjó.
La mentalitat del TC i de gran part d'Espanya és la següent tal com queda reflectida en aquest brillant Calbot de la FCO.
"Rodríguez Ibarra ho ha dit ben clar, per tal de justificar que el Constitucional entri a l’Estatut amb estisores de podar: “Catalunya té Estatut perquè hi ha una Constitució que ho permet”. Teniu autonomia no pas perquè hi tingueu dret, sinó perquè Espanya us la dóna. I com que és una concessió, és Espanya qui decideix quanta ens en dóna i quan ens la pren. Si l’autogovern és un dret, decidim els catalans. Si és un regal, decideix qui regala. La immensa majoria dels espanyols pensen que és un regal, i massa generós. Però i els catalans? Si la retallen i no fem res, és que també pensem en el fons que és un regal que ens fan. I que moltes gràcies."
Hem d'entendre que com funciona alt tribunal. Què generalment és dedica a donar suport al govern en tot i perquè això fa que la Justícia espanyola estigui en la posició 56 del món en independència judicial. Perquè la designació dels membres és feta per part dels 2 grans partits Espanyols; per tant els jutges són escollits per la lleialtat. I com s'ha constatat en la partició en blocs on la divisió política i l'enfrontament intern dintre els òrgans judicials és la tònica general en èpoques de crispació política. Fins al punt què el CGPJ va estar anys sense poder ser renovat a causa de l'enfrontament PP-PSOE.
Des del govern català el principal partit PSC s'afanyat a defensar una "resposta unitària", no sabem quina, perquè no s'ha dit. CiU en canvi ha fet una proposta de fer una refèrendum al respecte. I tot el que va dir el president Pujol, tot i què ha rectificat. Sí l'hem de fer. Perquè si no rebutgem el text aprovat pel TC serà el primer cop que en democràcia ens regirem per un text legal no aprovat pel poble de Catalunya.
Però a Nicaragua tenen la immensa preocupació no ser un llast al PSOE i com qualificar la dirigent del PSOE Leire Pajín: "La oposición del PSC a los presupuestos és una leyenda urbana".
Contrasta aquesta cerca de la "unitat" del PSC des del govern, com si fos la panacea, quan és una eina i prou. En aquest cas és la coartada del PSC per ser sucursalista acceptant la retallada i criticar als que alcen la veu, perquè els mitjans afins, així vendran el trencament d'aquesta. Ens ven que els trenquen la unitat trenquen un dogma de fe inqüestionable.
En aquest cas el dilema és pels socis del Govern perquè hauran de triar la unitat del govern o assumir els cost electoral de traïr el seu votant més catalanista.
Si els socis fan un pas endavant en una defensa de les propostes de reacció democràtica contra el text. Llavors serà el PSC qui trencarà la unitat de els forces catalanes que van votar el text. I llavors veurem com és gira l'argument a favor de la unitat com a un mitjó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)