Ciencia ficció: Els joves versió catalana

Ho sé, és una Frikada d'article. No se si coneixeu aquesta mítica sèrie britànica d'humor dels anys 80 en què quatre joves estudiants becaris d'estètica alternativa compartien pis d'estudiants i les intervencions excèntriques del propietari del seu pis del lloguer el Sr Balowski i familia.

Bé la raó d'aquest article és la suma de dades un article de premsa sobre les ajudes al lloguer jove per facilitar la emancipació dels joves. Sumat a un comentari de l'Alfons López Tena en la conferència que la JNC va organitzar a Tarragona amb motiu de la presentació del llibre: Catalunya Sota Espanya. Referit a l'aplicació de les despeses territorialitzables a l'Estat Espanyol. Amb l'exemple posat de les beques universitàries.

El ex-Vocal del CGPJ va posar entre altres un exemple clar de la discriminació que l'Estat Espanyol imposa en termes de despesa pública: Les beques; a Catalunya Hi ha el 14,5% dels universitaris de l'Estat i les beques concedides són un 4% del total. Això és una constant en tots els àmbits en què l'Estat centralitzadament ofereix serveis per norma general en un proporció molt menor a la que pertocaria per població i en què sovint quan traspassa la despesa a Catalunya ho fa sense dotació pressupostària. I aquesta és una de les raons de què entre les polítiques de Joventut en la nostra campanya paral·lela per les eleccions generals la Joventut Nacionalista de Catalunya Reclamés el traspàs de les beques a Catalunya.

La llei d'emancipació, anunciada per la llavors ministra d'habitatge Carmé Chacón com a complement al lloguer jove de fins a 210€. La he denunciat altres cops per populista anteriorment i avui he vist aquestes dades en el diari El Punt d'ahir: "27.746 catalans han sol•licitat enguany aquesta ajuda, dels quals 21.464 han rebut una resposta afirmativa per part del govern, però només 4.865 han cobrat els 210 euros mensuals promesos per la ministra catalana. Un percentatge que suposa el 22,60% dels sol•licitants." per contrast el mateix diari oferia les dades pel conjunt de l'Estat. "la resta de l’estat és del 49,3%". I què Catalunya era el lloc amb menor percentatge de beneficiaris.

D'aquí ve que consideri què uns joves catalans universitaris visquin emancipats de lloguer i estudiant amb una beca Ciència i ficció.
Molts cops s'assegura en tertúlies: que hi ha a Catalunya una obsessió nacional i que realment importa la política social i les persones. De fet sí existeix aquesta obsessió i per una raó simple la qüestió nacional afecta la social. Fins el punt que els països que limiten el discurs a la acció social són els que tenen la qüestió nacional resolta.

Felicitació nadalenca

Bones festes

Volia desitjar-vos a tots vosaltres unes bones festes i un bon 2009!!

EL PLA B: CAMINS ESTRATÈGICS

EL PLA B: CAMINS ESTRATÈGICS
"Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar"
Carles Boix
De la part més fàcil, els possibles fonaments del pla B, ja en vaig parlar ara fa dues setmanes. Ara em toca considerar la part més complicada, la de possibles estratègies de futur que ens permetin digerir les decisions en matèria financera i estatutària que s’acosten i girar-les a favor nostre.

Primer. Tota resposta a les decisions del Tribunal Constitucional (i, per suposat, a la política del govern central) ha d’entendre, de bell antuvi, el medi polític i social en què es belluga Catalunya. Ara fa quinze o vint anys l’independentisme (i defineixo l’independentisme d’aleshores d’una manera generosa, és a dir, com tot allò que volia avançar més enllà de l’autonomisme) el composaven una colla (potser honorable, potser pansida, depèn de com es miri) d’almogàvers irreductes. En els darrers anys, el secessionisme ha fet progressos considerables, almenys com a sentiment social (una altra cosa és el nivell, baix, de les elits polítiques que el representen). Però, és evident que, fins i tot si el mesuréssim en els màxims moments de tensió mediàtica o política, no compta amb el suport d’una majoria electoral sòlida.

Les dades de les enquestes varien segons la pregunta que es faci servir. En tot cas, sabem que, com a mínim, un de cada sis catalans votaria la independència demà mateix. Fent mans i mànigues, les enquestes més favorables, com la feta per l’UOC al maig de 2008, concedeixen la victòria a la independència per un marge d’uns quants puntets. Calculant la mitjana, el més probable és que el país estigui partit en terços: un terç separatista, un terç contrari a la independència (i que inclou una àmplia gamma de persones, des d’aquelles que aposten fermament per una expansió moderada de les competències autonòmiques als votants que preferirien tornar a l’esquema provincial de Javier de Burgos) i un terç que bascula entre la indiferència i l’aposta federal.

Les proporcions, evidentment, són aproximades. Però, el doble missatge de les enquestes cal retenir-lo: plantejar un referèndum sobre l’autodeterminació (i fer-lo servir com una amenaça per aconseguir alguna cosa) sembla, ara mateix, impossible; ara bé, hi ha encara l’espai suficient a l’electorat com per a articular una estratègia gradual que permeti eixamplar el suport polític per a un projecte secessionista. Dubto que hi hagi un sol federalista català que pugui dir-nos què implicaria crear un estat “federal” – tots sabem que hi ha federalismes (el mexicà) i federalismes (el suís). En realitat, a Catalunya declarar-se federal és un eufemisme: equival a voler fer una truita sense haver de trencar ous. O a voler ser independent sense haver de dir-ho a ningú. Naturalment això és impossible. I, per tant, la lliçó d’aquest primer apartat és simple: cal buscar una estratègia política capaç d’explicar aquests principis político-culinaris al terç central del país de manera convincent.

Segon. Si l’opinió pública catalana encara conserva un punt (important) de fluïdesa, la característica més notable de l’elit política catalana és la seva opacitat. Això no és cap defecte en si mateix. Tampoc és una virtut, per suposat. És, senzillament, un fet. L’opacitat és la resposta més racional a la mateixa ambigüitat de la societat catalana. Sense saber fins a on estem disposats a caminar, els nostres polítics practiquen l’art de nedar i guardar la roba necessari per a formar majories decents per a governar. Això val, amb les coloracions ideològiques que es vulguin, per a gairebé tothom. Hi ha polítics socialistes (ala catalanista) que, en privat, confessen que ho engegarien tot a rodar a la vista de les dificultats que experimenten a Madrid. De la seva inconsistència (o impotència) els consola la idea de la responsabilitat que tenen de no crear fractures socials forçant la màquina entre votants propis que tenen poc de catalanista. Els polítics convergents tenen un peu a cada banda: un recolzat en les generacions grans que prefereixen no remenar l’olla massa; l’altre en els fills (gairebé tots secessionistes) d’aquelles generacions. Finalment queden els republicans: aquests, que ho tenen ideològicament fàcil perquè reben el suport d’una meitat del terç secessionista, han acabat dedicant tot el seu temps lliure a disparar crits inútils a l’aire fins al punt de segrestar el projecte que diuen defensar. Quina és la lliçó d’aquest segon apartat? Que la resposta a la sentència i a les negociacions polítiques no solament hauria de portar una part de l’opinió cap a una posició més sòlida sinó, a més a més, hauria d’ajudar a resoldre les ambigüitats en què es troben instal.lats els nostres representants.

Tercer. El primer problema que plantejarà la sentència del TC (i, de fet, els termes, segur que embolicadíssims, de l’“acord” financer que acabarà venint) serà el de la seva interpretació. La sentència pot emfatitzar (i segurament emfatitzarà) la subordinació del nou Estatut a la legislació estatal i llimarà alguns articles ça i llà. Tot plegat, una sentència d’una obscuritat completa, excepte en un punt clau: que, al capdavall, continuarà comptant qui controli la majoria al Congrés de Diputats i quina sigui la capacitat catalana de forçar noves transferències (utilitzant la via de l’article 150.2 de la constitució).

En tot cas, l’endemà de la sentència, l’opinió pública, incapaç de destriar què vol dir, ressoparà llargament davant de l’aparell de televisió per intentar interpretar el sentit final del resultat. I, com s’escau al sistema polític del país, els líders d’opinió i, en particular, els polítics jugaran un paper preeminent en la construcció del marc interpretatiu de la sentència – i, en definitiva, del joc polític a seguir. Els nostres polítics tindran tots els incentius per a interpretar públicament la decisió en el sentit que els doni la raó sobre la posició que van adoptar a l’hora de votar l'Estatut (i, de pas, per a sostenir o incrementar la seva base electoral). Els que no hi van votar a favor ens avisaran que ja ho sabien – com si ells no haguessin cregut en algun moment que l’acord era possible amb ells de protagonistes. Els que van votar-hi a favor (i que, cal subratllar-ho, són la part més interessant de la tragicomèdia en curs) acabaran escindits en dos bàndols: els que exclamaran que l’estatut s’ha salvat en termes generals i que, en definitiva, és un “bon marc” per a seguir negociant; i els que declararan l’estatut tocat i enfonsat. A hores d’ara, sembla que en el repartiment de papers als socialistes seguiran el primer rol. Això simplement voldrà dir que, en l’escenari més optimista possible, acabaran abraçant l’estratègia de “peix al cove” com a única possible línia futura d’acció. El seu problema (o el problema del país) és que, atesa la seva capacitat per fer complir els acords a Zapatero, no sembla que puguin arribar a ficar una sola trista sardina dins del cove. Per contra, els convergents semblen flirtejar, ara per ara, amb la segona via, la del “combat”. Tanmateix, com es pot veure per l’emergència de veus dissonants dins la coalició nacionalista, que facin aquesta aposta és del tot incert perquè denunciar el resultat voldria dir canviar de ruta i canviar de ruta suposaria tirar per una drecera que potser solament un terç de la població agrairia.

(D’aquesta situació potser n’hauríem pogut sortir si la “societat civil”, aquest terme tan abusat, però que aquí pren tot el seu sentit hegelià d’allò oposat o diferent a les “institucions polítiques”, hagués organitzat un mecanisme per interpretar d’una manera creïble la sentència i les seves conseqüències, independentment dels polítics en servei, i, mitjançant aquesta interpretació pogués disciplinar-los a tots. Però, en una societat petita i relligada com la catalana això no sembla pas factible. O almenys és massa tard per a fer-ho.)

En una paraula, la lliçó del tercer punt és pessimista. El país sembla abocat a retornar al punt de partida: la negociació i l’estira-i-arronsa que han caracteritzat, amb més o menys fortuna, els gairebé trenta anys d’autonomia. L’única escletxa que hi veig (deixant de banda la creixent tensió del sistema financer) sembla venir de l’existència a les enquestes d’una majoria favorable (entorn al 60 per cent) a fer un nou referèndum. Ara bé, com passa amb el concepte del federalisme, ningú és capaç de formular (de moment) en què consistiria anar un cop més a les urnes.

Quart. Si els nostres líders polítics estan interessats a incrementar l’autogovern català (més enllà de reformes gradualíssimes i peix-covianes) hauran d’administrar racionalment aquesta predisposició favorable al referèndum – amb l’objectiu de fer-la créixer i madurar.

Una administració racional suposa entendre, en primer lloc, que és el que no toca fer. No toca proposar (mitjançant una declaració pública o un vot parlamentari) una reforma constitucional: reformar la constitució espanyola és extraordinàriament complicat (amb tota mena de passes intermitges incloses noves eleccions i un referèndum a l’Estat) i, com tots sabem, la causa catalanista és notablement antipàtica a Espanya (que ha de votar en aquest referèndum). No toca proposar un referèndum per la independència (ni que sigui amb l’eufemisme del “dret a decidir”): primer, perquè no hi legislació específica que ara per ara permeti al govern català convocar referèndums; i, segon, per l’estat d’opinió pública vague i fluid que tenim hores d’ara. Però, evidentment, no toca tampoc fer només una declaració de bones intencions i/o convocar tots els líders parlamentaris a fer-se fotos d’equip de futbol en un ex parador nacional. Les actituds de fermesa són boniques – però solament els vots que fan caure governs són trumfos.

Si la sentència és desfavorable (o interpretada com a desfavorable), tocaria (i utilitzo el condicional explícitament tenint en compte tots els obstacles que he llistat) fer vàries coses. Les ordeno per grau de dificultat. Ú, una declaració parlamentària de rebuig, en els termes més concrets i raonats possibles: la declaració hauria de premiar l’especificitat per sobre del consens o la unanimitat aigualida. (El problema de la declaració serà, com sempre, el pacte tripartític que voleia sobre totes les coses). Dos, l’aprovació simultània (amb la declaració o fins i tot dins la mateixa declaració) d’una llei de referèndums – una llei contemplada en un article (no impugnat) del nou Estatut. La llei podria permetre a la Generalitat convocar consultes populars per a obtenir un mandat de negociació amb Madrid per a fer complir l’Estatut i exercir un paper mobilitzador (en això, segueixo la bona idea d’un article recent d’Alfons López-Tena). (Alfons: intueixo, de tota manera, que si el referèndum o referèndums se celebren serà perquè ja hi haurà a Catalunya la majoria parlamentària disposada a negociar amb Madrid de debò.) Tres, amb o sense referèndums, la constitució d’una diputació o mesa permanent per a negociar directament amb Madrid el compliment de l’Estatut. Aquesta mesa (que jo anomenaria Diputació del General) buidaria el seguiment i desplegament de la norma estatutària de tots els vicis tàctics que van arruïnar les negociacions internes i externes en el procés de reforma de l’Estatut. Amb l’Estatut ja aprovat, hauria d’haver-hi marge per a crear un front comú per portar a terme aquesta part de l’agenda política: la resta continuaria en mans de la corresponent majoria governamental. Sé que aquest darrer component de la resposta té poques probabilitats d’èxit. Però pot fer un servei útil a cada banda del nostre escenari polític: dóna oxigen a un govern que no ha aconseguit cap acord i que es troba ofegat fiscalment; dóna una empenta a les tesis nacionalistes; i finalment permet acabar de determinar els límits de la relació amb Espanya i, fent-ho, hauria de conduir el terç central-federalista del nostre país a bon port i crear les majories que ens fan falta.

Cinquè. Vist de lluny (des de la terra dels westerns), la situació catalana fa la impressió d’una caravana de colons que, atacada per una potent confederació de tribus apatxes (els pepes, els soes i els updes, cadascú especialitzat en una forma diferent de prendre cabelleres), s’ha dissolt en cercles de carretes separats. La fumarada i la confusió són notables. Hi ha capitans de carros que han començat a negociar amb els indis (potser perquè alguns d’ells havien estat indis abans?); altres volen resistir i no saben com fer-ho; d’altres només saben cridar “mori el cap apatxe” mentre beuen glopades de bourbon (sí, aquell whisky fet a Kentucky); i tots plegats tiren a tort i dret (sovint apuntant als mateixos cares pàl•lides amb qui van iniciar el viatge). És possible reconstruir la caravana i tirar endavant? Potser la pressió de l’atac és tan ferotge que les coses s’arreglen soles. Ho dubto, però. Descomptant l’escletxa de què parlava abans, al capdavall del camí només sembla haver-hi una sortida: renovar els capitans d’alguns cercles de carros (ai, aquestes llistes tancades i les maquinàries de partit!) i forçar una recomposició del comandament de tota la caravana.

Víctimes

"Si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo"

Vicenç Villatoro

Durant segles, la propaganda política ha tingut per objectiu proclamar-se guanyador, presentar-se com el més fort i el més potent, el que pot vèncer tots els seus adversaris. La poesia èpica, des de la Ilíada al Cantar del Mio Cid, tenia aquest objectiu: cantar gestes i victòries. Però en el segle XX, amb l’aparició de l’opinió pública organitzada com a subjecte de la política, la propaganda política ha canviat d’objectiu: ara els propagandistes de qualsevol causa s’esforcen en presentar-se no com a forts i potents, sinó com a fràgils i perseguits, i en definitiva com a víctimes.

La guerra dels Balcans va ser una exhibició d’aquesta nova tendència de la propaganda. Tothom s’hi proclamava perseguit, maltractar, fràgil. Tothom reivindicava per a ell mateix el paper de víctima. Ja abans, les simpaties europees per Israel van donar un tomb absolut després de la victòria israeliana a la guerra dels Sis Dies, perquè aquella guerra va intercanviar davant de l’opinió pública les imatges de David i de Goliat que bíblicament s’havien projectat sobre la confrontació àrab-israeliana. Quan l’antic David va ser percebut com un Goliat, es va tancar l’aixeta de les simpaties.

En el cas català ha passat una mica el mateix. Ens estranyem sovint que des de l’arribada de la democràcia hagin desaparegut les mostres de comprensió i de curiositat per la cultura catalana que s’havien produït –més o menys i en molt determinats cercles- a finals del franquisme. En part és perquè llavors la cultura catalana era vista com una víctima moribunda, que no feia la competència a ningú, i generava la compassió que es projecta sobre el malalt terminal. Però quan el malalt es cura, quan exhibeix una certa salut, quan ja no se’l veu com a víctima, les simpaties es fonen. Exactament el mateix va passar els anys trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera van demostrar simpaties per la llengua catalana perseguida intel•lectuals que després la van perseguir altra vegada quan la van considerar ja prou recuperada.

Ara el paper de víctimes se l’atorguen uns altres, que busquen a través de la seva propaganda la simpatia que es veu que se’ls deu a les víctimes. En qualsevol cas, si el preu a pagar perquè simpatitzin amb tu és estar fotut, moribund i estomacat, jo no sabria dir què prefereixo. Si ser un moribund simpàtic o si ser algú normal, moderadament saludable, ni simpàtic ni antipàtic, que va fent.

1 Imatge o mil paraules

Qui no sap quin partit és va jugar dissabte amb un partit complicat i travat amb un Reial Madrid ultradefensiu que va sortir al Camp Nou a no perdre i intentar picar al contracop. I els hi va funcionar tot i les baixes. Fins que la tenacitat i l'ambició del Barça van sortir premiades. Eto'o va obrir la llauna el 82 en un corner i en temps de descompte Messi amb una brillant jugada va rematar amb el segon.

Dissabte a la nit veient la retransmissió del derbi i escoltant la retransmissió de RAC1 què va fer referència a una mítica cançó de la Trinca. Aprofitaré per riure'm una estona aprofitant que el Barça casi ha completat el pas pels seus Pirineus particulars amb molt bona nota tot i que queda un partit molt complicat, almenys el que en principi el trobava més complicat, un desplaçament a Vila-reial/Villareal.



BOTIFARRA DE PAGÈS (i a 12 punts).

Crisi i solucions: el Defícit.

L'actual crisi és reflexa a les PIMES, autònoms i famílies amb problemes de manca de liquiditat i problemes degut a l'alt endeutament dels últims anys.
Aquests problemes són un fre per al consum i la inversió.
Les solucions de manual a crisis similars de demanda han passat per ser polítiques expansives ja sigui monetària (aquesta última ja no esta en mans de l'estat) o fiscal aquestes generalment és tradueixen en dèficit públic.

Nosaltres entenem dèficit públic com gastar des de el sector públic més del què és guanya.

És pot doncs fer de dues maneres: Com a dit el govern, de la manera clàssica, incrementant la despesa pública: Via fer obra pública, què és eficaç, i crea un efecte multiplicador del recursos. Però serà lent perquè una infraestructura com un hospital no és fa quatre dies i esta condicionada a l'aprovació parlamentaria de les partides pertinents. Un cop allí comencen les través burocràtiques: Calen presentacions de projectes, aprovacions en concursos, DIAs i després executar amb el resultat esperat de sobrecost i una eficiència no sempre òptima. És eficaç, sí, és el model clàssic perquè funciona. Ràpid, no i Eficient, ja he argumentat què no.
El gran inconvenient què té és què el ciutadà acaba pagant a través d'impostos o de la retallada de subsidis aquesta despesa pública i la pressió fiscal ha arribat a màxims històrics.

I si la crisi és breu, i si hem de fer cas al FMI 2009-2010 serà quan començarà la recuperació, llavors podrem veure quin és el grau d'execució dels projectes.
Indubtablement seria com les propostes fetes pel govern una bombona de aire per la construcció, però cal una reconversió industrial, perquè el gairebé 20% de la població no pot dependre d'un únic sector o perquè llavors corres un risc immens ja què una crisi sectorial de la construcció (com ara) contagii la resta de l'economia.

O la segona alternativa: Com ha decidit fer el govern laborista (socialista) del Regne Unit. El mateix, crear dèficit públic, però al reves. Fer dèficit amb una reducció d'impostos tals com l'IVA.
És immediat, sí. Eficaç, sí, perquè també crea un efecte multiplicador i eficient Sí. Perquè un cop aprovat sols cal no recaptar.

Si tens 100€ i l'Estat en recapta 42 et queden 58 però si l'estat passa a recaptar 35 tu en tens 7 més, 65. En això rau la eficiència; la persona sabrà fer el que cregui millor amb més diners a mà.
A més que tan a traves del consum com de l'estalvi i l'inversió part de ells retornaran a l'estat via altres impostos derivats de la creació de riquesa. I si és fa de manera àgil i ràpida alleujarà la situació del conjunt de famílies.

Tot són opcions vàlides, la solució s'hi arriba de diverses maneres. No cal ser catastrofista aquesta crisi no és la fi de res. Tot queda obert a la reflexió. Però vull deixar en consideració a tall d'epitafi què, Segons Milton friedman: "No hi res més permanent que un increment temporal de la despesa pública".

PD: A molts professors de macroeconomia que he tingut la idea de Gordon Brown no els-hi agrada gens. Si em guio per les lliçons de classe, models, exercicis i bibliografia recomanada.

Impost revolucionari "Biopijoprogre".

Fa uns dies és va anunciar en la forma de globus sonda un futur impost per a gravar el consum de les bosses de plàstic. Davant les reaccions adverses ICV fou deixada sola pels seus socis de Govern es van despenjar de la mesura a l'últim moment. I ICV és va quedar a soles defensant la mesura i revent en solitari tota la allau d' impopularitat fragmentant un cop més l'acció de govern.

Al final na Dolors Camats, portaveu d'ICV, va justificar "el coitus interruptus" ecologista i va dir què el cost de les bosses s'hauria de reflectir als tiquets de compra, tot i què no és descartava cobrar les bosses en el futur.

Iniciativa i en el seu conjunt la totalitat de l'esquerra té el gran defecte de creure que el home és bo per naturalesa però pervertit per la societat.
Des de Plató a Marx, passant per Rousseau i Hegel. Aquest és el discurs filosòfic què ens han venut.
"Nosaltres som dolents, pervertits per la nostra societat, i ens hem de redimir per tornar a ser l'home nou en una societat nova per tornar al nostre estat de puresa original".

Així doncs, l'estat com a bon pare ens ha de renyar i corregir el que fem malament. Com què no correm, no malgastem aigua. Aquest intervencionisme en la vida privada del ciutadà és una estupidesa. Les intencions són bones, redimir-nos dels nostres pecats deguts a la nostra societat malvada.
Però una societat crítica ha de poder distingir entre resultats i bones intencions.
Sobretot quant les previsions es basen en "càlculs i simulacions", per tant, els assoliments d'aquestes campanyes freguen el ridícul; com si de plans quinquennals és tractes: anar a 80 kms/h ens duu a un 4% de disminució en la emissió de gasos en comptes del 20% previst, les reduccions del consum domèstic d'aigua; el consum domèstic és un 4% del consum total d'aigua així doncs tota reducció del consum domèstic tindrà un efecte pràcticament nul sobre el total de l'aigua.

Doncs bé, amb aquesta arbitrarietat és suposa que, ara, en un context de crisi hauria de cobrar arbitràriament l'impost revolucionari sobre tota bossa de plàstic pel bé del mediambient o reduir jo el meu marge, total per ells com a empresari soc malvat, cobrant el mateix perquè el consumidor no noti els efectes. Jo se quan i com he de dur el meu negoci i si he de cobrar o no per les bosses de plàstic; les quals són una despesa per mi i jo ja se quin criteri seguir per reduir el seu consum, traslladar el preu al consumidor, i segueixo un sistema racional sobre si cobro o no Valorant factors racionals: de pes, volum i quantitat de producte.
A l'igual que la decisió de disposar de Bosses biodegradables fou basada en una decisió racional.

Aquest intervencionisme per mi com a liberal, ja frega la paranoia, i comença a ser molt preocupant. Tant que gent no liberal m'ho esta comentant. Tot té un límit, i cal la gent s’adoni que aquesta arbitrarietat sobre el comportament de la gent és contrari a la mateixa idea de democràcia.

Unitat com llast

En la pròxima sentencia del TC sobre l'estatut ja s'albira una segura retallada considerable del text aprovat en 2 cambres legislatives i aprovat per una amplia majoria dels votants en refèredum.

La mentalitat del TC i de gran part d'Espanya és la següent tal com queda reflectida en aquest brillant Calbot de la FCO.
"Rodríguez Ibarra ho ha dit ben clar, per tal de justificar que el Constitucional entri a l’Estatut amb estisores de podar: “Catalunya té Estatut perquè hi ha una Constitució que ho permet”. Teniu autonomia no pas perquè hi tingueu dret, sinó perquè Espanya us la dóna. I com que és una concessió, és Espanya qui decideix quanta ens en dóna i quan ens la pren. Si l’autogovern és un dret, decidim els catalans. Si és un regal, decideix qui regala. La immensa majoria dels espanyols pensen que és un regal, i massa generós. Però i els catalans? Si la retallen i no fem res, és que també pensem en el fons que és un regal que ens fan. I que moltes gràcies."

Hem d'entendre que com funciona alt tribunal. Què generalment és dedica a donar suport al govern en tot i perquè això fa que la Justícia espanyola estigui en la posició 56 del món en independència judicial. Perquè la designació dels membres és feta per part dels 2 grans partits Espanyols; per tant els jutges són escollits per la lleialtat. I com s'ha constatat en la partició en blocs on la divisió política i l'enfrontament intern dintre els òrgans judicials és la tònica general en èpoques de crispació política. Fins al punt què el CGPJ va estar anys sense poder ser renovat a causa de l'enfrontament PP-PSOE.

Des del govern català el principal partit PSC s'afanyat a defensar una "resposta unitària", no sabem quina, perquè no s'ha dit. CiU en canvi ha fet una proposta de fer una refèrendum al respecte. I tot el que va dir el president Pujol, tot i què ha rectificat. Sí l'hem de fer. Perquè si no rebutgem el text aprovat pel TC serà el primer cop que en democràcia ens regirem per un text legal no aprovat pel poble de Catalunya.

Però a Nicaragua tenen la immensa preocupació no ser un llast al PSOE i com qualificar la dirigent del PSOE Leire Pajín: "La oposición del PSC a los presupuestos és una leyenda urbana".

Contrasta aquesta cerca de la "unitat" del PSC des del govern, com si fos la panacea, quan és una eina i prou. En aquest cas és la coartada del PSC per ser sucursalista acceptant la retallada i criticar als que alcen la veu, perquè els mitjans afins, així vendran el trencament d'aquesta. Ens ven que els trenquen la unitat trenquen un dogma de fe inqüestionable.

En aquest cas el dilema és pels socis del Govern perquè hauran de triar la unitat del govern o assumir els cost electoral de traïr el seu votant més catalanista.
Si els socis fan un pas endavant en una defensa de les propostes de reacció democràtica contra el text. Llavors serà el PSC qui trencarà la unitat de els forces catalanes que van votar el text. I llavors veurem com és gira l'argument a favor de la unitat com a un mitjó.

Mesurant Espanya

Mesurant Espanya: Aparegut al Singular digital.


"A falta d’un reality show (perdó, d’un experiment) internacional, la cosa que més es deu assemblar és la suma de cossos diplomàtics desplaçats en un país estranger"
És una cantarella constant, inesgotable. No cal tenir l’oïda gaire fina per sentir-la. Espanya està de moda. El projecte espanyol té prestigi. Madrid ven (i molt). Catalunya va de baixa. El català està a punt de convertir-se en una llengua provinciana i inútil. L’atractiu i la capacitat integradora del nostre país han caigut sota mínims. Ara fa una pila d’anys que llegeixo frases similars als diaris. No deu faltar gaire perquè m’emboliquin el peix fresc de cada dia en un d’aquests titulars. Primer els va inventar la gauche divine – amb aquella subtilitat tossuda de la Catalunya oberta i la Catalunya tancada. I ara han passat a ser compartits per tota mena de catalanistes alarmadíssims que, mancats de la bandera noucentista, han decidit imaginar Catalunya com una pobra tribu rodejada de legions romanes poderoses (amb l’única diferència que no comptem encara amb cap Astèrix amb cara i ulls).

Però, és aquest mantra (anti-tibetà) cert? O és que a força de repetir-lo, com allò de la pluja fina, ens ho acabarem creient? Reconec que Espanya ha fet una transició democràtica (ni que sigui amb cent anys o més de retard) modèlica. El problema és que no sabem si el mèrit és dels espanyols de peu o de la influència i de les decisions de multinacionals americanes i fundacions socialdemòcrates alemanys. I, sí, accepto també que Espanya ha guanyat moltes medalles olímpiques a la Xina. Però Cuba en va obtenir més i no conec cap català que hagi demanat la integració de Catalunya en aquella trista illa caribenya. I, certament, l’espanyol serveix per obrir agències bancàries i tirar línies telefòniques a Llatinoamèrica: un fet que a mi em sona més a herència postimperial que a prova de cap mena de virtut negociadora o esforç imaginatiu innats i envejables.

En tot cas, l’únic que jo demano (i que els demano que demanin als seus opinadors habituals) són proves. Espanya va sortir fa temps de la crisi de Cuba (i del rosari de guerres i sotraguades lamentables que la van precedir i que la van seguir) i, xino-xano, s’ha convertit, ajudada pel seu sol i la seva geografia, en un país d’una certa europeitat. Però, rima Espanya realment amb xauxa? Pot ser el seu projecte nacional tan engrescador quan és ara mateix l’Estat europeu capdavanter en atur i en consum de droga o quan la seva renda per càpita no ha crescut mai per sobre del 80 percent de la renda europa mitja en els darrers trenta anys?

Evidentment mesurar Espanya (o qualsevol altra entitat territorial) no és gens fàcil – i mesurar-la comparant-la amb altres països és encara més complicat. Encara recordo el dia en què un col.lega d’esquerres d’aquells de tota la vida em va plantar davant dels nassos la revista “The Economist” amb un índex de vida que posava Espanya entre els millors llocs del món per viure. Al resultat hi havia truc, per suposat: el clima i el baix nivell de divorcis (una cosa ara per ara ja superada) compensaven amb escreix tots els altres elements diguem-ne mediocres (per no fer servir la paraula deficients) de l’Estat espanyol. Com comprendran, em vaig posar a riure.

Però, anem al gra. Per mesurar el projecte espanyol i, al capdavall, per mesurar el seu material humà (els espanyols), hauríem de fer alguna mena d’experiment. Caldria posar-los tots junts amb gent d’altres països, en una situació idèntica, acarats amb els mateixos problemes, dotats de les mateixes eines, i aleshores observar-los i prendre notes fins a determinar el seu tremp físic i espiritual. En definitiva, caldria fer una mena de reality show televisiu com ara “Survivors” (o, en la versió patentada a Espanya, “Supervivientes”) amb grups de concursants de tots els estats del món.

A falta d’un reality show (perdó, d’un experiment) internacional, la cosa que més es deu assemblar és la suma de cossos diplomàtics desplaçats en un país estranger. I aquí vénen les dades que he trobat, recollides per dos economistes americans jovenets i publicades ara farà un parell d’anys. Poc abans dels atacs a la torres bessones, a les Nacions Unides de Nova York treballaven gairebé 1.700 diplomàtics procedents de 146 països. I com la resta dels manhattanins compartien (i comparteixen) un problema similar: aparcar. Però, gràcies a la seva immunitat diplomàtica completa, no patien cap de les angúnies que ens assetgen als simples mortals: simplement perquè tenien la certesa absoluta de què no havien de pagar cap multa si aparcaven ilegalment.

No cal dir que els diplomàtics estrangers de Nacions Unides són éssers de carn i ossos com tots nosaltres i que, tot i estar compromesos amb la pau i la solidaritat internacionals, no van deixar d’explotar aquest petit avantatge professional. Així, per exemple, en els últims cinc anys abans que la ciutat de Nova York canviés les regles de joc i aconseguís de cobrar-los les multes (el novembre de 2002), el cos diplomàtic estranger a Manhattan va acumular 150.000 multes impagades per un total d’uns 12,5 milions d’euros. Es a dir, unes 15 multes per valor total de 1.500 euros per diplomàtic cada any. Una quantitat considerable.

Curiosament, malgrat treballar al mateix lloc, malgrat competir pels mateixos forats al carrer i malgrat tenir les mateixes regles de joc (o, millor dit, malgrat no tenir-ne cap), el nombre d’infraccions comeses per diplomàtic va variar enormement. Alguns països van seguir un comportament lamentable: els egipcis van acumular 139 multes impagades per cap cada any, els marroquins unes 60 i els serbis unes 38. A l’altre extrem, hi trobem diplomàtics sense cap multa en cinc anys: japonesos, irlandesos, canadencs o danesos per citar alguns casos. I el cos diplomàtic espanyol? Amb 12.7 multes impagades a l’any per cap, es va situar en la posició número 52 en el rànking mundial d’espavilats i el sisè en el rànking europeu (incloent-hi Rússia, Túrquia i els països del Caucas). Déu-n’hi-do. Certament lluny de l’abús d’alguns països. Però no gaire aprop del model cívic que es practica “nord enllà” en democràcies mitjanament raonables.

Evidentment, em diran, val la pena viure una vida tibada i trista, amb la rigidesa puritana que ens mena a veure pel.lícules d’Ingmar Bergman i a no poder aparcar mai en doble filera o a fer córrer la nostra adorable moto per una vorera animada per excrements d’animalons igualment adorables? No és millor fruir del sol, del vi escumejant i d’una anar tirant plena alegria?

Potser sí. Potser no. Perquè ser un país d’espavilats té costos. Com mostra el gràfic que acompanya aquest article, els països amb cossos diplomàtics menys cívics (les multes impagades apareixen a l’eix horitzontal) són també els que tenen més corrupció a casa (d’acord amb índexos internacionals que reprodueixo a l’eix vertical). I, jo em pregunto, qui vol viure (amb tot el que viure comporta) a Sicília tot l’any? On és l’atractiu del model “made in Spain”? M’ho volen tornar a explicar, per favor? Posats a fer, no preferirien plantar les arrels i criar fills en una nova Suïssa?

Tanco la paradeta acceptant que, amb les dades a la mà, no sabem com és Catalunya. Com Espanya? Millor? Pitjor? No ho sé. Però tinc un remei. Fem-nos independents, enviem un grapadet de catalans a Nova York amb immunitat diplomàtic completa i aleshores podrem contestar la pregunta i sabrem si realment valia la pena viure a Catalunya o no.

Carles Boix és catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University

Servidors públics

Servidors públics

Públicat a la secció Engrunes de l'Avui.
Joan Oliver


Servidors públics

Les llistes d'espera de la sanitat pública fan que molts contractem una mútua privada i acabem pagant dos cops. Semblaria lògic que les quotes que paguem a les mútues ens les descomptessin del que paguem a la Seguretat Social, ja que al cap i a la fi estem estalviant diners a la sanitat pública i contribuïm a fer que disminueixin les llistes d'espera. Temps era temps, si pagaves una mútua tenies dret a una certa bonificació fiscal, però això es va acabar, ja que es veu que no era ni progressista ni solidari. No era progressista ni solidari quan ho feia un treballador normal i corrent, però, en canvi, deu ser la mar de progressista i solidari utilitzar les mútues si s'és funcionari. Una de les aberracions més bèsties del sistema públic de sanitat que patim és que tothom que vol ser assistit per una mútua s'ho ha de pagar. Tothom, menys els funcionaris. Aquests tenen un règim especial que els permet ser assistits per la sanitat privada a càrrec dels fons públics. Els servidors públics de l'Estat són els únics a qui l'Estat paga l'assistència privada. Més coherència impossible!

Serveis privats

Hi ha una cosa que es diu Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado (Muface) que agrupa tots els funcionaris no militars de l'administració central. Segons expliquen els seus propis papers, Muface "presta la Asistencia Médico-Quirúrgica por un sistema de gestión indirecta, a través de Conciertos con Entidades tanto privadas como públicas, si bien en ambos casos la asistencia se dispensa con el mismo alcance y extensión que la que, en cada momento, se preste por la Red Sanitaria del Régimen General de la Seguridad Social. Este sistema dual de conciertos se mantiene en la actualidad, habiendo elegido el 86% del colectivo recibir la Asistencia Médico-Quirúrgica a través de Entidades privadas y el 14% por la Red Sanitaria Pública". La cosa queda clara. Mentre nosaltres paguem dos cops, els funcionaris paguen una sola vegada i poden triar entre l'assistència pública i la privada. Lògicament, la immensa majoria trien la privada. Algú em sabria explicar per què els funcionaris tenen dret a triar i la resta de ciutadans no? Per què nosaltres hem de pagar dues vegades i ells només una? Per què el sistema de Muface no es pot estendre a tota la població i acabar d'una vegada amb les llistes d'espera?

El banc per Tarragona

La JNC de Tarragona va iniciar el passat cap de setmana una campanya consistent en la recollida de signatures per a poder-les presentar posteriorment a l’ajuntament per demanar que es demani el traspàs de l'edifici del Banc d’Espanya a la ciutat.

Actualment l’edifici és buit, des de el tancament del banc i el traspàs de totes les seves activitats a Barcelona i de titularitat estatal. Mentre l’ajuntament de la ciutat no mou un dit per a que ens el cedeixin a la ciutat, això és el que intentem amb aquesta campanya.

A banda de intentar que no s’oblidi aquest edifici més temps, el que proposem és dur a terme a l’edifici un servei per a la ciutadania, com per exemple transferir la Biblioteca municipal, que és de sabut que ha quedat petita amb el temps, teatre, un museu o com a centre civic per als diversos col·lectius de la ciutat, però en tot cas, un equipament cultural, tal i com ja va defensar CiU a les passades eleccions municipals, en contra del que els socialistes varen proposar, oficines de la Generalitat.

Per això, estarem all llarg aquesta setmana pels matins de 12 a 14 i tardes de 16 a 18h per a que tothom que vulgui que l’edifici no es quedi més temps com ara, buit i sense cap utilitat per la ciutat, ens pugui donar el seu suport per a poder fer més pressió a l’ajuntament.

A través de la pàgina web (http://elbancpertarragona.blogspot.com/) també es podrà signar electrònicament.



.

The party is over

Amb aquest nom s'ha públicat un article en "The economist" sobre la crisi a Espanya. En aquest article s'ha atacat la descentralització de l'Estat Espanyol, la Generalitat, Catalunya i el català. Fent reflex del pensament majoritari a Madrid on la immensa majoria de la premsa estrangera i té seu i té les seves fonts. Amb un resultat final que sembla que l'article s'hagi cuit a les oficines de certs mitjans de la capital d'Espanya.

Desgraciadament aquest article també a demostrat el baix perfil del nostre govern i les diferències del tracte amb la premsa aquí al Regne Unit.
On la resposta ha estat una declaració airada amb trucades al ordre al director i al periodista exigint disculpes similars a les què és fan tan sovint a aquesta banda del Pirineu quan un article o un editorial no deixa bé al responsable de torn. Però què a l'altra van directament a la paperera.

Per començar cap alta institució del Govern català; tret del conseller Castells va parlar amb el autor de l'article. Ja fos el vicepresident Carod o el president Montilla van declinar. Per tant no van oferir fonts alternatives al periodista.
Montilla mateix va acusar en el diari Avui el 16 de febrer del 2003 al president Pujol de cacic, com ara fa l'article. En què quedem?

El nostre govern podria haver estat interlocutor amb el mitja i explicar les raons de la immersió lingüística, les quals són de caire integrador en la llengua del país. De la mateixa manera què en el Regne Unit la llengua vehicular del ensenyament és l'anglès. I com la segregació és una de les causes de la guetització i font de conflictes i enfrontaments entre comunitats. Com a França o sí és vol més brutalment a tants altres llocs. Jo ja he defensat en el passat les trampes dels que diuen que els pares han d'escollir la llengua en què estudien els fills.

Podria haver explicat quins són els percentatges de monolingües, perquè quants són els monolingües catalans i quins els castellans.

Els problemes de competitivitat de Catalunya no tenen res a veure amb la llengua. Hi han territoris amb característiques similars en població, Renda o superfície amb Catalunya i la llengua (pròpia o no) no és problema, Ja sigui el cas de Bèlgica, Suïssa, Països escandinaus o Israel. Que tinguin diverses llengües és un factor de riquesa cultural i no a causa de la riquesa econòmica o la competitivitat empresarial.
De fet ja vaig escriure sobre el tema en el passat, defensant què el bilingüisme era una avantatge i no un inconvenient a nivell formatiu. La Generalitat podia haver mostrat dades quantificables i avaluables com a defensa o fer la inversa i dir que el 73% del catalans domines una llengua estrangera i comparar amb comunitats monolingües castellanes, com Madrid, Castelles o la Rioja.

I perquè no defensar l'autogovern que no s'ha incrementat des de l'any 2000 i és més les institucions dels tribunals espanyol ens estan a punt de fer retallada del text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya amb un recurs què sempre és fa en condicions "normals" abans de la votació i no després.

La conclusió no pot ser altra que el govern català ens fa sentir vergonya als que exercim de catalans. Primer: Actuant a l'estil màfia de Baix Llobregat. Trucada al redactor o al cònsul britànic. Segon: Què el nostre govern no sap combatre la demagògia amb l'afirmació amb veritats objectivables posant fets i dades sobre la taula. I tercer i pot ser pitjor de tot. No sap ser interlocutor amb l'estranger i què les "ambaixades" solament són menjadores de luxe a l'estranger i és incapaç d'interactuar amb la premsa estrangera i no els sap fer pedagogia del nostre país.

Una historia contra natura

Estic escrivint amb la ressaca del XVè Congrès de la JNC. Però amb tot del que vull parlar és d'historia.

La revolució industrial a Catalunya. És un cas gairebé únic del món, és l'únic lloc de l'Europa mediterrània, Tinc dubtes sí el Nord-Itàlia hauria de ser considerat Europa llatina, on una revolució industrial té èxit en el segle XIX i sobretot tenint en compte que si enumerem els factors que dificulten aquesta.

1- Absència de Primeres matèries. Sobretot carbó i Acer què s'importa sobretot de Gran Bretanya.
2- Absència de Grans capitals o de accés a una potent Banca.
3- Un estat a la contra.
4- Inestabilitat política.
5- Mercats tancats i el mercat domestic dels més pobres de l'Europa del moment i manca d'un imperi colonial.
6- Un país atraçat culturalment.
7- Manca d'inversió estrangera.
I que aquesta és dirigeix cap a sectors no industrials: L'adquisició de grans propietats agrícoles desamortitzades, la mineria, Ferrocarril o les finances.
8- Diversitat monetària, fins al 1869.
9- Males comunicacions internes.

El principal factor que hem de considerar tenint en compte que en les altres revolucions industrials no s'havien donat gaires d'aquests factors.

Podem dir què el principal factor de producció amb el que és treballa en economia quan és parla de producció: Factors(T= Terra,K= capitat i L= treball) que passa a ser el treball l'únic factor explicatiu, entès com a Capital Humà i la societat civil.

Aquesta societat civil:

1- Mirava al nord, i importava la tecnologia del nord i els coneixement tècnics necessaris. Ja en el segle XVIII apareixen els telers i les filadores manuals. Ja fossin copies, adaptacions o dissenys indígenes.

2- La emprenedoria i la financiació per la reinversió del beneficis fou un tret característic de la revolució a Catalunya. Degut a la dbilitat dels bancs a diferència d'altres llocs d'Europa. La empresa familiar va ser la predominant i no aparegueren les SAs fins a la segona fase de la revolució.

3- La pròpia societat civil fou qui compensà la manca de formació dels professionals, la manca de universitats i suport estatal.

4- Dependència de la importació de primeres matèries. Com el cotó i el carbó.

5- L'us de la energia Hidràulica: genera un tipus d'organització industrial pròpia la colònia tèxtil i l'expansió industrial en 2 eixos. Per la costa aprop del ports i cap l'interior a través del Ter i el Llobregat.

6- La Burgesia Catalana engegà el procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana conegut com a Renaixença sense cap suport públic. Que acaba derivant en el catalanisme polític.

Aquest text l'he escrit com a recordatori de com les persones i els seus esforços i compromís poden canviar el món. Perquè si una casa d'apostes hagués fet una aposta sobre si la revolució industrial a Catalunya triomfaria; sincerament mirant a factors objectius mesurables hauria fet rics als pocs que haurien apostat per l'èxit del procés. O per la no assimilació dels catalans a la cultura castellana.

La dictadura de la Incompetència

Fa molt que no escrivia. I he decidit escriuré sobre aquest llibre; aquest és l'últim llibre que he llegit i què mereix ser recomanat.

La dictadura de la incompetència: És un llibre crític amb la nostra societat, denúncia de la "progressia" intel·lectual i el pensament pràcticament únic existent què ha afeblit la nostra societat civil. I apel·la a la consciència de les persones individuals i empreses per superar la crisi que ens pot caure a sobre en un futur molt proper.

El llibre és un retrat del món mediterrani, sobretot català i espanyol, des del punt de vista d'un alt directiu català que ha vist com funciona el món i com davant el imparable procés globalitzador ens trobem desemparats.
I l'explicació alternativa al pensament intel·lectual predominant a la premsa i al món educatiu, còmode poc defensor de l'esforç o el mèrit.
Oferint una visió crítica de la societat, el pes del sector públic (un dels més ineficients de la OCDE), defensa del lliuremercat o de la globalització sota el prisma d'un liberal.

Aquest llibre és crit d'alerta avisant que la nostra societat va quedant enrera en la cursa de la globalització, en gran part per culpa d'haver tingut durant tant temps un estat "de la guarda" gran i ineficient. Deixa anar un seguit de veritats incomodes.
Com la endogamia del nostre poder legislatiu, on gran part dels seus membres pertanyen al sector públic, per tant desconeixen el risc.
O Com que Espanya té el segon dèficit comercial més gran del món i aquí culpem l'alt valor de l'Euro però el primer Exportador mundial (RFA) té l'Euro com a Divisa.

En conclusió: Com a llibre és Altament recomanable, agradable de llegir. No és una crida què l'apocalipsi arriba, si no l'advertència que aquesta pot arribar si no fem res. Tot esta explicat amb força humor i una ironia molt anglosaxona.

El Tunning contra el Feng Shui

Fa poc ha despertat una polèmica entre els socis del Tripartit degut a unes modificacions en el cotxe oficial A8 limusina del president del Parlament Esnest Benach. Gran part del cost de 110000€ del vehicle recau en la seguretat i el blindatge.

Per una banda Considero que el President del Parlament, en tant que la segona més alta autoritat del país, ha de disposar de les eines necessàries per a exercir de les seves funcions. De fet a no crec què a ningú li agradés què el president de la Generalitat fes els viatges oficials amb low cost, Això vol dir uns mitjans preparats per a poder exercir el seu càrrec, un vehicle de representació per poder assistir als actes als què ha d'assistir en virtut del seu càrrec i un compte de despeses que li permeti fer aquells viatges o els obsequis institucionals que per raó del càrrec hagi de fer.

Un altre cas és si els desplaçaments del vehicle són per us privat o si el límit de les despeses de representació o els seu us és l'idoni o exagerat. Fet què no s'ha provat. Tot i què ara no tocava degut a la crisi i la imatge d'austeritat què govern vol donar amb els últims pressupostos. Aquest ha rebut una personalització per valor de més de 9000€ en accessoris. Els quals, són serveixi la redundància; accessoris sota el meu punt de vista prescindibles. Descartant la taula de treball què permet realitzar tasques camí i tornant de la feina i és podria justificar la seva instal·lació.

I què entrés a reconèixer-ho i demanar disculpes, no ajuda a justificar-se si no què dóna la raó els que li han fet crítica; com l'ABC i la Razon. Sincerament ha fet el préssec. Què dubto què haguessin fet els seus antecessors en el càrrec.

No obstant, el renovament del seu cotxe oficial havia estat aprovat per la mesa del parlament per tant era de coneixement públic. I no difereix gaire del cotxe oficial del President del Govern.

L’afer del cotxe de Benach ha servit per mostrar el sectarisme imperant on el mateix fet, on tot té una gravetat relativa; el què depèn del qui. Demostrant com alguns periodistes i polítics fan servir dos jocs de mesures del tot diferents, segons si jutgen amics o enemics. Hem vist com disculpaven en Benach, polítics d’Esquerra, que en el seu moment han actuat com a veritables inquisidors en afers menors que afectaven membres d’altres partits. I hem vist actuar ara com a inquisidors a gent d’altres partits. Del mateix govern! que disculpaven amb màniga ampla als seus en afers més rellevants, ells i de gent del seu partit. I amb un protagonisme estelar; ficant-se al costat de l'ABC i la Razon, un polític què passara amb més pena què gloria pel seu actual càrrec i l'unic bo que deixarà al seu substitut serà un despatx Feng Shui.

Encara és viva la vella tradició mediterrània què defensa afavorir sempre als amics i tenir los aprop i amunt, però que no facin ombra i putejar sistemàticament els enemics per qualsevol busca a l'ull sense preocupar-se si en el seu ull hi ha una viga.

Diners i Felicitat

Dinero y Felicidad: Article de Xavier Sala i Martin aparegut a la Vanguardia.

Dice la leyenda popular que el dinero no compra la felicidad. Y son muchos los que creen que la leyenda está validada por la evidencia científica desde que, en 1974, Richard Eastelin estudió la relación para diferentes países y llegó a la conclusión de que, a partir de un cierto nivel de renta per cápita (unos 15.000 dólares anuales en valor de hoy), más dinero no aportaba más felicidad. Ese resultado se llamó la Paradoja de Easterlin.

El descubrimiento de esa paradoja tuvo consecuencias importantes. Por ejemplo, hizo que los psicólogos desarrollaran teorías económicas que utilizaban el concepto de renta relativa: yo soy más feliz, no si mi renta sube en valor absoluto, sino si sube en relación a la de mis vecinos. Ya se sabe que el peor día en la vida de uno es aquel en que… ¡el vecino se compra un BMW!

La paradoja también hizo que la ONU creara el índice de desarrollo humano que incluye salud, mortalidad infantil o educación entre otras cosas para medir el progreso de las naciones en sustitución del PIB o la renta per cápita que utilizan los economistas serios. Ese índice es peculiar porque es sabido que los países ricos tienen mejor salud, más educación y una mortalidad infantil menor, precisamente porque todo eso cuesta dinero. Otra consecuencia de la paradoja es que el movimiento ecologista pasó a no tener ningún rubor a la hora de proponer el cese del crecimiento económico para preservar, entre otras cosas importantes, el caribú canadiense, el buitre leonado y la temperatura global del planeta.

En mi opinión, las conclusiones de Easterlin siempre fueron mal interpretadas. Porque una cosa es demostrar que una relación estadística no existe y otra muy distinta es no poder demostrar que existe. Y Easterlin no probó que no había relación entre renta y felicidad a partir de 15.000 dólares sino que nunca pudo demostrar que existía. Entre otras cosas, el problema es que su estudio no incluía a casi ningún país pobre.

Afortunadamente, Gallup acaba de llevar a cabo una macro-encuesta en 130 países, incluidos muchos países pobres, donde, además de instar a los entrevistados a evaluar su felicidad poniendo un número entre 1 y 10, se les pregunta sobre diferentes aspectos relacionados con su bienestar como cuántas veces han reído, sonreído, se han sentido tristes o deprimidos durante las últimas 24 horas, o si se sienten libres, amados o respetados. Los nuevos datos han sido analizados por Justn Wolfers y Betsey Stevenson de la Universidad de Pennsylvania y su estudio arroja resultados interesantes:

Primero, la gente de los países ricos dice ser más feliz que la de los países pobres. La correlación, de un 80%, es muy importante. Parece que la visión idílica de la pobreza que a veces hacemos desde nuestra prosperidad es un espejismo que los pobres no comparten.

Segundo, como cualquier mileurista español podría haberle explicado al profesor Easterlin, a las personas que cobran cerca 10.000 euros anuales también (repito, también) les produce felicidad un aumento de salario. De hecho, la relación entre felicidad y prosperidad no sólo no se detiene sino que se acentúa a partir de los 15.000 dólares.

Tercero, dentro de cada país, la gente rica es más feliz que la pobre.

Cuarto, la felicidad de casi todos los países aumenta con el paso del tiempo. Hay excepciones como Bélgica, cuya felicidad ha decrecido (eso de tener tanto gobierno europeo parece que no les sienta bien a los belgas) y Japón, donde la felicidad se estancó en 1990 a raíz de la profunda crisis económica que todavía no ha superado.

Quinto, en los países ricos hay más gente que dice haber reído o sonreído en las últimas 24 horas y hay menos gente que dice haber experimentado dolor, depresión, aburrimiento o enfado.

Conclusión: la paradoja de Easterlin no existe. Y eso no debería ser una sorpresa: cualquier analista razonable debería haber concluido que, cuando 6.000 millones de personas trabajan duramente para mejorar su situación económica y un sabio les dice que son tontos porque su esfuerzo no les va a reportar más felicidad, tarde o temprano se demuestra que los tontos no son los ciudadanos.

Dicho esto, el estudio resalta algunos aspectos curiosos. Por ejemplo, la felicidad de las mujeres ha decaído desde 1970. Parece que el importante progreso social de la mujer en ámbitos como la educación, el trabajo, el control de la reproducción o la creciente participación masculina en las tareas del hogar y la educación de los hijos, no se ha plasmado en una mayor felicidad. ES más, la creciente insatisfacción femenina se da tanto en trabajadoras como en amas de casa, tanto en las casadas como en la solteras y separadas, tanto en las de altos niveles de educación como de bajos y tanto en jóvenes como en mayores.

Otro resultado destacable es que la gente de izquierdas es más infeliz que la de derechas, aunque la explicación parece no tener nada que ver con la política: los de derechas son más religiosos y tienden a estar casados en mayor proporción y resulta que, a igualdad de ingresos, la gente religiosa y casada tiende a ser más feliz.

Y finalmente, la renta no está correlacionada con el amor. Parece que el dinero compra casi todo lo que genera felicidad, desde comida a educación pasando por salud, libertad, cultura, viajes, sexo o matrimonio, pero no puede comprar el amor. Vistos los resultados del estudio, sin embargo, el amor sólo debe representar una pequeña parte del bienestar. Si no, no existiría esa relación tan fuerte entre dinero y felicidad.



La Vanguardia, 17-09-2008

De peus a terra

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena; notari, ex-vocal del CGPJ, president del cercle d'estudis sobiranistes i conseller nacional de CDC.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 12 d'octubre del 2008

Però sense cabra...

L'ultim i avorrit diumenge vaig dedicar-me a fer zapping, fins que va caure a les meves mans el DVD dels Joves, mentre hem recuperava d'una nit de festa per Salou incloent el "conyàs" de desfilada, per un cop estic d'acord amb en Rajoy, cabra inclosa.
L'escrit té l'origen d'una conversa amb en Joel del petit liberal .

Si passegeu per la vostra ciutat veureu un gran nombre de pintades amb les paraules: Lluita, combat, resistència, revolta, etcètera.
Totes amb connotacions d'us de la força i la violència (la legitimat de l'us d'aquesta queda a disposició del lector).

En canvi si parleu amb els autors del delicte (de les pintades) se us farà evident la idea utòpica i idealitzada de país i el poc amor a les formes d'autoritat com la policia que voldrien eliminar del seu paradís del socialisme (sustentat en els casos reals per una policia i exèrcit hiperdimensionats per mantenir el control total del país i la gent). la paradoxa; el seu antimilitarisme militant que contrasta amb l'elogi de la violència de les seves pintades. Quan encarà no tenia clar si era independentista o no. En una ocasió en una conversa de bar i birra vaig provocar algun atac epilèptic amb la pregunta: I els països catalans independents hauran de tenir exèrcit, no?

Perquè, tampoc és certa la imatge venuda dels catalans com a poble pacífic perquè com tot territori feréstec i pobre de frontera sempre ha donat bons soldats (sobretot d'infanteria lleugera irregular). Passant de Guerrers ibers a Miquelets o partides de carlins passant pels almogàvers.*

Jo penso què la voluntat de construir un estat no implica el desig de la construcció d'un estat ideal si no la creació un estat real. Com tots els estats reals de la UE dels 27 i gairebé tots participen en organitzacions de defensa col·lectiva i tots aquests disposen de política de defensa (inclosa Malta 400000 habitants). Hi han estats al món sense exèrcit: com Costa Rica*, Islandia, Monaco, Andorra, San Marino o Vaticà. La majoria de casos són microestats què depenen de la garantia de 3s i de la bona voluntat de tercers per defensar la seva sobirania i independència, per això les neutral Suïssa i Suècia segueixen la política del "Si vis pacem para Bellum". EUA, FRA/ESP, FRA, IT.

Un a cop assolida la independència democràticament. Ens haurem de treure del cap la imatge de l'Exèrcit Espanyol com a "opressor" i pensar que serà necessari disposar de una política de defensa pròpia i coordinada amb els països de la UE, amb temes com la coordinació de sistemes.
On ens trobarem tanta i inclús més resistència a la que ens hem trobat per disposar de policia pròpia. Perquè hi ha gent que encarà no ha entès que amb l'estat de dret la policia pot fer servir la porra per garantir la llibertat i la seguretat de les persones.

A més tampoc cal què és parli de una força gran, què no és necessària si no és vol per amenaçar els veïns o per controlar els súbdits, ni amb molt material, perquè la geografia catalana tampoc és adequada pel desplegament de grans forces blindades, la què seria raonable entrenar, equipar, desplegar i mantenir amb un pressupost raonable. Tampoc descuidant la projecció exterior en missions de pau.

* He remeto: Als quatre volums: Història militar de catalunya de F Xavier Hernández, ed Rafel Dalmau.
** en canvi té guàrdia nacional.

La culpa és del capitalisme

Amb la crisi han sortit de la seva caverna els que des de el 1991 portaven tancats en la seva caverna. Han sortit amb satisfacció com a antics profetes al bram de: Ja ho deia jo, la culpa és el capitalisme. El capitalisme ha mort, el neoliberalisme (salvatge) ha mort. L'estat ha d'intervenir. Els Estats Units han deixat de ser una gran potència, que la crisi actual serà al capitalisme i a occident el que va ser la caiguda del Mur de Berlín per al món comunista.

Bé doncs, el problema en part en la intervenció o la fallida de les entitats públiques al supervisar els mercats financers i sobretot els paquets i les condicions de les subprimes. Clar, que no és pot comparar la crisi a l'Europa continental amb el món anglosaxó perquè la crisi té causes diverses. Però sí tenen en comú què els agents públics han intervingut activament en la situació mirant cap l'altra banda.
En el cas nord-americà el creixement econòmic i la bombolla immobiliària ha dut als bancs a acceptar donar crèdits a clients NINJA (No Income No Job or Assets)que compraven hipoteques d'alt risc. Els bancs difícilment és podien negar i també tenien la Garantia de 2 empreses semipúbliques; com FanyMae, creades per permetre als pobres a accedir a un habitatge, que garantien al bancs part del valor de la hipoteca (93%) i els usuaris passaven a pagar a Fanny Mae.

Davant la manca de liquiditat i les entitats van començar a passar-se els "bons hipotecaris" com una pilota a risc que si el titular de les hipoteques feien fallida la bola petaria deixant xop a qui tenia la bola en aquell moment. En aquest cas les AAPP com la Reserva Federal van mirar cap un altra banda.

El cas espanyol ha estat que la bombolla i la febre constructora i especulativa feia feliç a tothom, inclús els profetes del primer paràgraf deien: Compra pisos és un valor segur el totxo no cau mai o aparcaments. Els preus de l'habitatge van pujar molt per sobre dels salaris reals endeutant les famílies i fent que molta gent no pogués accedir a un pis sense la protecció oficial. Els ajuntaments i les administracions van callar perquè sobretot les entitats locals és beneficiaven de la febre del totxo.

En aquest cas la bombolla ha petat i les constructores, promotores i apis s'han trobat molt endeutades i sense saber si podran tornar els crèdits.

El sistema financer ha fallat, sí. I sobretot ha estat una crisi de confiança que afecta als bancs perquè no saben qui esta afectat perquè han petat els bons brossa. Per als EUA això hi ha crisi financera, que no econòmica. A Espanya no hi ha crisi financera però si econòmica perquè han petat els sectors bàsics sobre els què s'havia bastit el creixement econòmic del últims anys: la construcció i el turisme. I ens ho hem de fer mirar. No pot ser que una economia és sustenti en dos sectors poc productius i visqui del consum i de captar l'estalvi dels nostres veïns del nord.

DE PORC I DE SENYOR SE’N VE DE MENA

DE PORC I DE SENYOR SE’N VE DE MENA

"Les lleis les fan els que manen i els que manen tant a Catalunya com a Espanya només les utilitzaran per aixafar-nos"

Natàlia Molero

Qui s’imaginava que el Tribunal Constitucional beneiria un Estatut contra el qual el PP va presentar una esmena a la totalitat i el PSOE 67 esmenes, que ve a ser el mateix, però dissimulat?

I com és que la filtració del cop de pal arriba a través del Grup Godó? Algú s’imagina que La Vanguardia publiqués una cosa semblant sense l’acord de qui mana, és a dir del president Montilla?

Naturalment els catalans, sempre amatents a arreglar, buscar pactes, treballar, construir, somiar allò impossible però creure-hi malgrat tot, nosaltres, ens aferràvem a la llei, al fet que l’Estatut havia estat votat en referèndum pel poble de Catalunya.

Que il•lusos som… les lleis les fan els que manen i els que manen tant a Catalunya com a Espanya només les utilitzaran per aixafar-nos amb la seva bóta militar, ara reconvertida en Constitución Española (que Déu perdoni ERC, a mi em costarà més).

Som uns beneïts, certament, però no pas per ignorància, sinó per bona fe, per creure en l’Estat de dret, per confiar en tipus com ZP o Montilla pels quals l’Estatut només va ser la daga amb la que van arrabassar el coll de Maragall, un cop mort el gos, morta la ràbia. Avui a Catalunya PSC i PSOE són exactament la mateixa cosa i tenen la mateixa unitat de destí: anorrear Catalunya i els catalans, convertir-nos en una regió curiosa que “ a casa i quan no hi ha visites parla sempre en català” com cantaven els Falsterbo, viu encara el dictador.

Hem intentat fins al darrer moment posar tot l’enginy, el talent i la voluntat en defensar el mínim acceptable, però això per a ells és impossible d’acceptar.

La democràcia és tan recent que alguns ni se n’han adonat de la seva existència, i, com el president Montilla, fan la comèdia de plantar cara a l’adversari, per després anar-se’n junts a brindar i fotre-se’n de nosaltres.

Què voleu que us digui, mireu Zapatero, Bono, Zaragoza… observeu Saura, la dona, el pobre Joan Boada, Carod, Puigcercós… en quines mans hem deixat el país? Només se m’acut allò que deia la meva àvia i que tanta saviesa encapsulada porta: “De porc i de senyor se’n ve de mena” i doncs, què ens pensàvem?


Natàlia Molero: aparegut al Singular Digital.

El Bono solidari.

El nostre peculiar Bono del qual desconeixem qualsevol habilitat musical; tret pot ser d'interpretar el cara el sol a duo amb el seu pare falangista. Com tan li agrada recordar.

En José Bono fa uns dies ens va recordar què; "No entén les queixes dels catalans." Responent amb la típica demagògia justificativa de l'espoli fiscal: "Qui té més, paga més, diu. Qui paga més, no té més drets, diu." O més aviat entén però no vol què els castellano-manxecs perdin les prebendes obtingudes gràcies a la "solidaritat" involuntària de les comunitats riques.

No hem de caure en la seva demagògia, perquè la demagògia oculta grans mentides darrera petites veritats. Hem de evitar confondré pagar més per ser ric, què és política redistributiva de la renda. Amb un espolí, la justa queixa dels catalans no és què paguem més, si no que després de pagar els catalans tinguem menor renda disponible que els ciutadans de altres zones de l'estat beneficiaries de la política d'escanyament fiscal.
Ni què després de pagar les infraestructures de "todos" nosaltres no rebem els fons o els fons que rebem no s'executin per fer les infraestructures necessàries pel país o hagi estat la Generalitat qui s'hagi de rascar la butxaca per executar les.

Evidentment, qui paga més no ha de tenir més drets, però tampoc cal que en tingui menys. Si no què la diferència entre les xifres cedides i rebudes en concepte de "solidaritat" sigui dèficit escandalós, què tingui efecte en el nostre dia a dia. Barracons a les escoles, pocs ordinadors i obsolets a les escoles, una sanitat amb cues, cues a les carreteres i transports públics tercermundistes, talls de llum que ens deixin a les fosques, etc. Defícit el qual cap ciutadà de la resta del món més enllà dels Pirineus pot entendré o justificar.
Perquè no oblidem que de cada cent Euros que els catalans generem ens queda a final del procés poc menys de noranta.

Per desgràcia, el problema de la qüestió; no és què ni en Bono o l'Ibarra no entenguin què passa, si ho fan. Si no, que els edificis de la Manxa o Extremadura tenen com a fonament per subsistir la ingent solidaritat dels "rics" i què sense aquestes "aportacions solidaries" no podrien subsistir com a tals.
Com a resultat què totes les promeses electorals per populistes que fossin fetes per aquests expresidents s'han finançat sense l'esforç fiscals dels seus votants què tenen avantatges a un nivell de benestar molt per sobre del dels benefactors rics que són solidaris amb les seves comunitats.

http://wwww.avui.cat/mon_politica/detail.php?id=42710

Fe, cosmopolitisme i laïcitat.

En aquests dies s'ha parlat molt de la denúncia i la critica per part de la Lliga per la Laïcitat criticant el fet què durant els 25 anys de TV3 s'hagués ofert una missa commemorativa. O que a la festa major de la Mercè els representants de ICV critiquin i no vagin a l'acte institucional a la Basílica de la Mercè. En aquest cas la meva opinió és què: Més enllà què les seves creences personals què pertanyen a l'àmbit privat. Tenen una responsabilitat referent al càrrec públic que van jurar i aquesta inclou el participar dels actes institucionals.

Hem de recordar que en procés de construcció Europeu dels últims segles quin pes ha tingut la Església i la cultura judeocristiana a conformar el que avui anomenem cultura i valors occidentals. Fins a quin punt la nostra tradició i folklore beu d'aquesta tradició de 2000 anys.
Catalunya, no és cap excepció, com a Territori d'Europa Occidental, hem estat impregnats d'aquests valors. Valors que han evolucionat i han permès una separació de poders (també religió-poder polític), decisió representativa dels representants del poble, un gran de llibertat individual i respecte "als drets humans".
Aquests fets no es poden explicar sense tenir en compte la evolució de la nostra historia i els nostres valors que han agafat forma al llarg dels últims segles.

No tenim la societat que uns pocs volen: desarrelada de vells valors i amb nous valors per al home nou, basats en la bondat universal, rebuig al valors materials i la tolerància total. Valors què semblen sortits dels edificis què és van enrunar fa vint anys.

Ens trobem amb alguns grups com els que formen Iniciativa que van fent bandera del multiculturalisme: Sent aquest una amalgama de valors triats a mida i predicats des de totes les tribunes possibles. com a concepte és fals i demagog. Perquè nega tot el transfons cultural Occidental o la cultura catalana quan parlem del multiculturalisme, provincià espanyol, aplicat pel PSC sota l'etiqueta de cosmopolitisme.

La societat no és un ordinador al que pots fer un reset i canviar li el sistema operatiu que més t'agrada. Aquesta gent és sent incomoda amb la cultura i els valors de la cultura Europea i tampoc respecta els principis sorgits de les revolucions dels segles XVII al XIX: Llibertat (de l'individu), Igualtat (davant altres individus no i el poder) i propietat privada (aquest cas sí, sí és la seva).
A toes les religions i seus als dogmatismes i perjudicis i prejudicis ideològics. Els incomoda qualsevol pes que tingui la competència. El pes simbòlic que encara té avui una institució com l’Església Catòlica a Catalunya. Els incomoda perquè els seus apriorismes només lliguen l’Església amb conceptes negatius i què barren el pas al paradís terrenal que prediquen. Tota les religions i ideologies totalitàries han buscat un culte religiós: A Déu/s, lider o partit i no han malgastat a temps i recursos a castigar a heretges i apostates.

Per ells la religió és sinònim de foscor, conservadurisme, sectarisme i mal.

A casa nostra només els trasbalsa quan es refereix a la religió catòlica i la seva presència desproporcionada a la vida pública. I en canvi, no obstant defensen altres religions i cultures, com a mostres de Cosmopolitisme, quan els seus valors i actituds no són compatibles amb els d'occident: Com per exemple la igualtat home dona.

Però no s'atreveixen a fer crítica per exemple de l'Íslam i sí amb l’Església catòlica, que ja no crema heretges, i és motiu de burles constants a llocs com el jueves, acudits i esquetxos televisius. I alhora uns no dubten en criticar qualsevol mostra de religiositat cristiana. I no s'obliden mai de fer nos memòria de la inquisició i el suport de l'Església al règim de Franco.
En canvi celebren i fan ponts "laïcs" durant les festes religioses, com setmana santa.

No s'ha de confondré el laïcisme amb laïcitat, no és el mateix voler eliminar la religió de l'escena pública què voler una separació de la influència religió sobre la vida pública. No és el mateix ser cosmopolita què renunciar i amagar la teva cultura, ni el respecte a altres cultures és renunciar a la teva i els teus valors.

Els què desitgen el laïcisme massa cops actuen amb la intransigència, típica de la societat ibèrica i l'inquisició espanyola, s’omplen la boca de criticar la religió, catòlica, per imposar les seves raons. Critiquen les manisfestacions religioses catòliques però perden l'oremus per les celebracions de final del ramada.
Arribant al grau d'esquizofrènia i bogeria amb que s'acusava a la gent que és separava de l'ortodòxia abans anar a parar a un Gulag o Auschwitz.

I certament com què creuen què els seus valors són el correctes no adverteixen que els seus valors no tenen perquè ser compartits per la majoria de la gent als què creuen què pel seu bé cal imposar les seves creences. Confonen la presència pública de l’Església amb imposar als altres la seva pròpia veritat.

Com a punt final cito a Friederich Hayek. No fa referència als valors, si no a la llibertat, en la lluita contra el totalitarisme. "Si pretenem el triomf en la gran confrontació ideològica d'aquesta època, és necessari, sobretot, que ens percatem exactament de quines són les nostres creences".

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

Agustí Bordas

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

"Mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament"

El sisè any de desgovern tripartit ha iniciat el curs escolar amb dues notícies negatives. Primerament, la Conselleria d’Educació ha anunciat l’existència de 940 barracots –ara definits pel Conseller Maragall com a “mòduls prefabricats”– un 60% més que durant el darrer govern Pujol. Segonament, els principals sindicats de professors han anunciat una vaga general a l’ensenyament públic pel proper 13 de novembre.

Mentre els pares catalans envien els seus fills a barraques de disseny i han hagut de fer una despesa important per pagar llurs llibres, a Andalusia, el “gobierno amigo” del socialista Chaves, ha començat el curs tot donant de franc els llibres de text.

Així doncs, mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament. Veient la massificació i desgavell a l’ensenyament públic català, no és estrany que el President Montilla enviï els seus fills a la Deutsche Schule d’Esplugues de Llobregat (el Col•legi Alemany és una de les escoles privades més cares del sud d’Europa).

L’ensenyament català, lleugerament millor que el turc en l’àmbit de comprensió lectora segons el informe PISA (acrònim anglès del Program for International Student Assessment), es troba a anys llum de l’ensenyament canadenc (el tercer millor del món segons el mateix informe). Els exposaré alguns elements clau que expliquen el perquè d’aquesta diferència de resultats.

A Canadà, ser professor d’escola és un ofici de prestigi, amb un salari mitjà d’uns sis milions de les antigues pessetes per any (i una setmana laboral de 31 hores). Les instal•lacions escolars canadenques són també objecte d’atenció pública amb aules, laboratoris, gimnasos i sales informàtiques d’alta qualitat. Les vacances estivals duren només dos mesos, s’implementen polítiques disciplinàries pels alumnes problemàtics i, al mateix temps, s’avalua els estudiants de forma continuada tot premiant l’excel•lència amb guardons i reconeixements públics.

Si mai tenen la possibilitat de viatjar a Canadà durant el curs escolar, els recomano que visitin una escola qualsevol de la Federació; els sorprendrà la manca de desori davant les escoles, la urbanitat de les criatures que s’adrecen amb respecte a professors i desconeguts i el meravellós espectacle que suposa veure com cada matí, abans d’iniciar les classes, tots els alumnes de l’escola canten l’himne canadenc dempeus.

No s’enganyin, Canadà no és un miratge per a Catalunya; el Principat té una renda per càpita suficient per poder invertir en educació al mateix nivell que la Federació Canadenca. Només ens cal fer dos canvis: re-instituir la cultura de l’esforç entre la població escolar i acabar amb l’espoli fiscal.

El calbot de la setmana

La fundació catalunya oberta té la secció "el Calbot". Estocada crítica, breu, precisa i brillant de l'actualitat recent des de un punt de vista catalanista i liberal.

L’Onze de setembre té molts rituals. Un és el d’anar a escridassar tothom qui fa ofrenes al monument a Casanova. S’hi val, és clar. Però el catalanisme ha de decidir si vol ser inclusiu o exclusiu. Si obre la porta a qui diu que vol entrar o si en nom de la puresa ens anem tancant la porta als morros els uns als altres. Perquè si del que es tracta és de ser pur, sempre hi haurà algú més pur que tu. Si tu escridasses als impurs, sempre hi haurà algú que es creurà més pur i que t’escridassarà a tu. El catalanisme ha de decidir si vol ser cosa de molts, quants més millor, o si se sent més confortable sent cosa de pocs, quants menys millor. Puríssims, això sí.

de la Fundació Catalunya Oberta.

Vaig parlar fa temps amb un company joventut d'estètica "indepe i neohippie" i a conèixer la meva militància va acabar amb un estèril i estúpid debat sobre els sexe dels àngels la sobre puresa ideològica. Què em va recordar al debat fratricida entre republicans de la guerra civil i una fragmentació que va a portar a 40 anys de dictadura; "Guerra o revolució".

Ell manté les seves idees sobre independència i socialisme real. Jo amb el temps he passat de socialisme però defenso la independència com a millor manera de garantir la pervivència del català i la seva llengua i cultura és tenir un estat propi al igual què per al desenvolupament econòmic és més adequat un model què no vulgui traslladar la locomotora de l'estat a Madrid.

El catalanisme com a inclusiu de diferents tendències en l'eix ideològic. Amb vocació majoritària i de ser atractiu a gent què no tingui un ADN 100% català. Perquè en democràcia les decisions les fa la majoria i aquesta canvia les coses i amb el temps crec més en reformes què en revolucions.

El món de l'independentisme jove radical: No ha quallat més què en una minoria molt activa i alhora fragmentada en associacions i partits condemnats a l'arc extraparlamentari. Però no a empés a grans sectors de gent cap a un independentisme. Perquè sincerament la població no vol un independentisme com a revolta juvenil, si no alternatives serioses en forma de projectes de país què puguin fer sentir còmoda a una majoria capaç de ser un canvi. I diferència d'ell crec què a base d'emprenyar i pintar no crec què ens atorgui res l'estat espanyol i menys la independència.
La seva marca sols és nota en pintades a les parets, massa sovint amb faltes vergonyants pels defensors del català, i bretolades. Ideologia molt pura, sí. i ocupant un segment molt petit de la població, més dedicada a maleir impurs què crear les bases per crear una majoria en un dia pròxim diguí sí a una consulta, del tipus: Esta vostè a Favor de la independència de Catalunya?

Nengs

Volia riure i volia escriure un escrit tipus Guzkeuk
sols per traurem la mala llet de sobre disparant amb bala amb tota la certesa que això no serà per llegit per cap d'aquesta subespècie.

Entre totes les plàques Bíbliques presents avui en dia en la perplexa Catalunya.
El quillo, el neng, el quinquiyonky o com li vulgueu dir a aquesta plaga d’individus és la més molesta (junt els neohippies). Trista evolució del nostre graó perdut en la nostra escala evolutiva. Verbalment i mentalment analfàbets i hereus d'un lerrouxisme,que no saben el què és, racistes de tot menys "su moro" de trempada roja, de profunditat de pel·licula espanyola del destape, imatge de l’extraradi de les grans ciutats de la corona de Barcelona, sobretot, però extensible a Guetos del voltant de qualsevol capital de província catalana. D'aspecte i imatge peculiars de estètica clarament invasora, no autòctona, com el mosquit Tigre, musclo zebra o la Formiga Argentina. Descendents de la immigració apareguda amb el desarollismo i la guetització d'aquesta última. De fet els únics llocs on un pot estar segur de la seva presència és inexistent és qualsevol lloc què és pugui identificar amb cultura i/o catalanitat.

Però anem Per pams. Avui el quillo i la jenny, sent políticament correctes, també es digitalitza, té la versió 2.0 en forma del Neng de l'Eduard Soto: El quillo estén el seu habitat i surt del seu cau tradicional d'extraradi. És el triomf de la massa com si una invasió de zombies en una pel·lícula de Terror sèrie B. Són banalitzats i fets mofa i enaltits com a triomf de la mediocritat.

Al quillo el reconeixeu de sobres allà on va. Va amb la boca mig oberta i bramant el seu horrible cant. aquest "nnnnnnnneeeeeeeeennnnnnnnggggggg" etern, i pot ser la seva única mostra de catalanitat, aquest arrossegament d’un encefalograma pla i cervell sec. monosil·làbic i intel·ligible: què si pum que pam que neng*. O de parlar maldestre poc elaborat, cau del renec i gairebé gutural. Cabell ultracurt gairebé rapat generalment on abunda la patilla legionària o el pentinat cendrer adornat ells amb ulleres de sol. I elles Arracades immenses, tota una col·lecció de gomes de cabell.

Segons el sexe la classificació invariablement és; ells escanyolits. Prims gairebé sempre, roba ajustada o penjant, obra de l'evolució. Sovint força musculosa per la seva massa corporal per viure tancats amb un gimnàs aferrats al pot d'anabolitzants o del miracle econòmic de quan els porcs volaven. I la construcció donava una sortida professional molt ben remunerada.

I entre elles abunden les grasses, cossos rodons. Amb la roba ajustada i a punt de rebentar. difícil trobar punts intermitjos. Els seus hàbits poden ser molt sedentaris. Basats a practicar la gimnàstica de pipes, patates fregides i refrescs. I del revolquing al sofà veient els programes de certes privades com: Hormigas blancas. Vida digna d'un hàmster.

El quillo és un ésser què Destaca per la seva afició/addicció a l'or (ells), plata (elles) i les discoteques de tipus Pont aeri. -Indispensable viure encadenat a un “no me olvides”, penjoll, crucifix o anell sent la mida una especie d'indicatiu d'status. Destaca per la seva afició a la Benzina, Gran reclam per ells, ja sigui un ciclomotor tronat o un buga Tunejat, l'estatus del quillo depèn del vehicle que posseeix i el posseeix. Un tros de ferro que defineix al quillo és el cotxe. Per escàs que sigui el pressupost Encarà que posseeixi un Clio. Se’n gasten 6 mil o més en transformacions: alerons, rodes de perfil baix, cromats al motor, tapisseries de tots colors i textures, taules de so... El cotxe és la seva passió, font de devoció religiosa.
La olor de gasolina esborra del quillo qualsevol mostra de seny: el córrer a tota hòstia; el no respectar límits, viure ràpid i trencar les regles socials; “porque-me-sale-de-los-huevos". Les finestres abaixades i la música vomitant: rumbarock, flamenc, el regeatton i el techno més xumba-xumba. La mala educació, és una forma de afirmació davant la societat. I clar,de pas ens castiga amb el seu horrible gust musical.

La mala educació, és un factor del que fa ostentació aquesta tribu. Això s’està convertint en una pandèmia biològica: que passa de pares a fills. Pares que no eduquen als seus fills i els tracten com petits emperadors, que n'esperen miracles? la delegació de responsabilitats què eduquin d’altres éssers, coses i institucions sí n'és un de miracle que trenca la cadena. Ja se sap que un miracle com l'evolució és espontani i incontrolable. Com la manca de respecte i empatia envers el sistema educatiu.
La autoafirmació "Neng" està de moda, és un estil de vida arriba a totes les capes i sexes dels extraradis.
Al quillo L’importa un rave tot. És un ésser que repel•leix a la societat i els valors d'aquesta i de participar d'aquesta. Però viu gràcies a/o de ella ocupant els graons més baixos de les categories professionals, com repartidors (déu ser una subespècie del quillo). Al igual què el desdeny al esforç de tots els altres, d'aquí el seu racisme, no suporten que un nouvingut visqui de l'estat o els passi amb l'estatus, per esforç propi. La seva no és cultura, ni de treball, ni d'estalvi, els seu transfons cultural veu malament la cultura de l'esforç, valors tradicionalment catalans, no han estat part del seu transfons cultural.

La gran obvietat, que gairebé sempre s’oblida, el quillo només generalment parla en castellà. Viu aquí però, és clar, coherentment, amb els seus principis o la manca de ells. Català, Catalunya i tot el que comenci per C, per exemple: consciència, capacitat... De fet sols aprenen català com a llengua d'estatus quan deixen a esdevenir nengs o per raons de causa major al igual que altres llengües com l'anglès la seva societat és seu barri i no li cal pensament global.

Si els catalans podem ajudar al quillo a convertir-lo en un ésser humà, en un ciutadà, en una persona ben educada. Sempre podem crear una ONG i fer una campanya apadrinament d'un neng.

Font Frikipedia.
*conversa real en Mercabarna.