dissabte, 29 de desembre del 2007

Qualitat democràtica?

Com qualificaríeu la qualitat democràtica d'un estat X, m'inventaria un nom perquè X fa lleig. Aquest Estat X: Que 1) amagues dades objectives sobre la aplicació de la inversió pública (el càlcul del dèficit fiscal amb enfocament monetari); 2) actuessin deliberadament les autoritats del centrals: Organismes judicials, polítics i culturals de forma contrària a les minories nacionals ; 3) perpetues unes estructures de poder injustes; 4) escampa fal•làcies i menyspreu emprant els seus mitjans de comunicació; 5) no comparteix una apreciació per la pluralitat nacional i cultural; i, finalment 6) no intenta bastir ponts de diàleg efectius i sincers amb Cap de les seves minories nacionals i la majoria; 7) els alts òrgans judicials nacionals fossin usats i pervertits per lluites atroces entre govern i oposició; 8) l'oposició per interessos electorals, busques convertir el debat territorial en arma electoral; 9) El govern Envaeix constantment les competències completament cedides a les seves divisions administratives amb caràcter legislatiu.

Massa bé no. Amb tota seguretat qualificaríeu de dolenta la qualitat democràtica.

Doncs Espanya fa això: Espanya, descaradament, ha esdevingut l'únic Estat de la unió Europea de estructura descentralitzada que: 1) amaga dades objectives (el càlcul del dèficit fiscal amb enfocament monetari). A més: 2) actua de forma contrària als nostres interessos; entre els nombrosos exemples tindríem: el repartiment de pistes de l'aeroport del prat, el Instituto Cervantes, és un bon exemple o l'us de les llengües no nacionals en la justícia, cambres de representants o webs d'organismes públics; 3) perpetua unes estructures de poder injustes: Com per posar un exemple els nombrosos dèficits als que Catalunya esta sotmesa; fiscal i d'inversió pública o la concepció radial de les infraestructures; 4) Es permet què escampi fal•làcies i menyspreu emprant els seus mitjans de comunicació; 5) no comparteix una apreciació per la pluralitat nacional i cultural; i, finalment 6) no intenta bastir ponts de diàleg efectius i sincers amb Catalunya, 7) Partit Popular ha convertit el debat territorial en una eina de desgast al govern, 8) els alts òrgans judicials com el TC fan sentir vergonya; 9) Invasions de competències què més dir.


Durant anys, els catalanisme majoritari va defensar la col•laboració amb la resta de l’Estat mitjançant l’afirmació dels nostres drets i la cooperació amb el govern de torn a Madrid. A canvi de contraprestacions, Actualment la situació ha canviat ja que la col•laboració no pot arribar ni a compromís satisfactori per als interessos catalans (com es veurà amb el properament difunt Estatut) sinó que ha passat directament a l’àmbit de la competició, amb una demostrada mala fe i gassivèria (garreperia) per part dels governs centrals a l'hora de donar qualsevol servei o recursos per exercir-lo, què en el passat ha fet que competències pròpies no s'hagin pogut exercir o què s'hagin exercit a costa dels recursos dels ciutadans catalans què han finançat els serveis propis i els estatals.
Ja no es pot defensar la complementarietat entre Madrid i Catalunya, amb els termes de la transició. Sinó que, de forma dolorosa i evident, ha quedat clar que cal bastir una estructura estatal pròpia per poder defensar de forma efectiva els nostres interessos.


Ha arribat el moment d’exercir el nostre dret de decidir per nosaltres mateixos, ja que no som propietat de ningú. Tampoc de l’Estat espanyol. A no ser què nosaltres ho decidim així; però això ho podríem considerar de forma pura i dura com a masoquisme col·lectiu.


divendres, 28 de desembre del 2007

Sorpresa majuscula.

Un nouvingut a la política serà el numero u de la candidatura de CiU per Lleida.
Davant la sorpresa general Vicenç Cartanyà encapçalarà la llista convergent a Lleida tot i la seva relativa escassa antiguitat en la militància a CDC. És un nou valor què aspira a millorar els resultats electorals de la coalició.
No obstant ser ben vist pels sectors més sobiranistes de CiU de la demarcació. Els seu nomenament no ha estat mancat de polèmica al dir què faria la ruta dels afters per acostar-se al públic més jove i anunciar de fer el acte de final de campanya a Torrefarrera.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Seguim la cadena de memes.

He rebut un Meme del company de la JNC Josep Massó (Pepe) pels amics.

1. Quan temps portes com a blocaire?
Des de una data indeterminada al voltant del 10 d'octubre del 2007.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Des de fa uns mesos, vaig començar a sentir dels blogs fa uns 2 anys però de començar a llegir los i a respondre més o menys des de primers de Juny de 2007.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Millorem Tarragona
El Capità Tarragona
Quim Amorós
Oriol Vàzquez
Comentaris liberals

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
Si comento sempre ho faig utilitzant el meu nick. I si ho faig anonimament escric el meu nom d'usuari.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
En Joliu, en Dessmond i els companys de la JNC.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Amb els companys de la JNC amb qui ja hi vaig de festa sovint: Marc, Oriol, Pepe, Xavi, Albert, Dídac.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
No en conec cap de sexe femení.

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
No. No en conec cap de sexe femení.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
La veritat és que no. Me considero en plena corba d'aprenentatge, tinc coses moltes per millorar tals com l' estil, el dinamisme i evitar descuits i errors evitables.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
L' Artur.
L' Àlex.
En Gerard Castells.

dijous, 20 de desembre del 2007

Posar nota

Per un Cop i sense què serveixi de precedent estic d'acord amb el Conseller Ernest Maragall. A qui abans havia suspès per la imposició de la tercera hora de castellà, què va estar apunt de fer nos empassar. Amb el suport dels seus socis però al final CiU + ERC van evitar a costa què ERC acceptés la invasiva llei de dependència. Però tornem al tema educatiu.

Davant els varis informes educatius independents adversos pel nivell de l'educació. El conseller del Ram Ernest Maragall. Defensa el retorn a les notes clares i objectives i passar de l'asèptic i eufemístic: Necessita Millorar al clar insuficient. D'Igual manera també proposa passar del Progressa adequadament a una escala de valors més clara i objectiva: de l'insuficient a l' excel·lent.
I a Batxillerat el retorn a les notes numèriques de 0 a 10. Cosa què quan tothom a l'OCDE ja va camí d'abandonar d'aquest model igualitari, que va implantar la LOGSE amb l'objectiu què els alumnes allarguessin la escolaritat fins als 16 anys. Aquí massa gent encara ho veuen malament i ho consideren de dretes i antiquat primar l'esforç. Per això, sortim com sempre en aquest país, amb retràs respecte la resta de la OCDE.

Jo, ho trobo un pas positiu, podem comparar el descens del nivell ha estat apreciable, en la proporció que a primària s'ha tendit a igualar els resultats i de retruc al cursos superiors pel baix nivell inicial dels nens: O necessita millorar o un progressa adequadament. Aquest igualitarisme és desincentivador pels alumnes ja que si el resultat és el mateix per fer el mínim necessari per aprovar o la nota màxima, sent sincers, amb igualtat de resultats la gent fa el mínim per aprovar ja que no té més incentiu què el propi Ego per treure un millor resultat.
Un increment la competitivitat sempre porta a una millora del nivell mitja, ja que qui estudia veu al reconegut al paper el resultat del del seu esforç. Alhora l'obertura del sistema de notes permet als nens "competir" amb els altres nens i amb si mateixos, reforça el paper del mestre perquè l'obliga a avaluar l'assoliment dels objectius i facilita als pares i als alumnes la comparació del resultats i l'avaluació del compliment.

Per als què vulguin fer un símil econòmic o Històric seria comparar un mercat tancat fortament intervingut per l'estat (RDA). Amb un mercat obert amb lliure competència (RFA). En quin d'aquests models amb les seves imperfeccions voldrieu habitar d'haver d'escollir?


Al senyor conseller li trec: El Necessita millorar i li poso un bé. És un primer pas i calen més mesures: com dotar de més autoritat als professors, a tall d'exemple. Però jo me'n torno a estudiar.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Fem "l'indio"

Segons el president Montilla. En declaracions seves ahir en el nomenament de Carmé Chacón com a candidata del PSOE per Barcelona. Va referir-se al seu partit en contraposició a l'oposició, CIU, què segons ell: "Va a Fer l'Indio" a Madrid.

Sí senyors En José Montilla va dir això: Literalment; "Els diputats socialistes treballen per Catalunya de forma efectiva, real, no com els diputats de CiU, que diuen defensar els interessos de Catalunya i actuen en les Corts Generals generant perjudicis directes amb el seu veto als Pressupostos" de l'Estat, ha denunciat el primer secretari del PSC.

En argot socialista: Defensar Catalunya, el seu autogovern, ser exigent amb el compliment de les lleis i fins i tot plantar cara amb els múltiples incompliments del govern central, és "Fer l'indio".
"Ser Responsable: en argot del PSC": Consisteix a tenir una posició: Submisa i obedient envers Ferraz. Segons ells és actuar amb responsabilitat i eficàcia.

Que se'ns digui què el defensor de Catalunya és el PSC. Un partit sense cap capacitat efectiva per a plantar cara a uns pressupostos i incapaç d'oposar-se quan aquests són insuficients, per tant sense capacitat per a rebutjar-los, com és el cas PSC, és impossible pugui obtenir grans contrapartides per a Catalunya. I encara més, quan avui ja és el simple compliment de la Llei, com seria el desplegament de l’Estatut, s'ha acomplint en menys del 10%. Com amb impossibilitat de ser conseqüent amb el seu vot al parlament, quan tractem de temes com les seleccions catalanes o els papers incautats després de la guerra civil. Res d’això no s’està complint i, per tant, l’efectivitat de què parla Montilla és profundament discutible. De fet parlar del PSC parlant de la defensa de Catalunya. Sobretot després dels caos d'infraestructures, parlar de l'Aeroport del Prat i la seva Gestió, manca d'inversions, Apagades, Caos de RENFE, què el AVE passi per sota la Sagrada Família, sense garantir la seguretat del Temple. Incapaç de Reprovar una ministra incompetent i altiva, per no malmetre els interessos electorals del PSOE i deixar indefensos els seus electors del Baix Llobregat.

Parlar de defensa de Catalunya: És parlar amb termes de demagògia i de forma profundament partidista i ofensiva pels què coneguin la realitat del país.

dimecres, 12 de desembre del 2007

La Bragueta i la Cartera.

Per als què no entenguin la política, siguin massa joves per entendre-la, passin d'ella directament, o per als no iniciats a ella. Volia explicar els conceptes de Esquerra, dreta, liberalisme i autoritarisme amb humor i simplicitat, fent un símil per a principiants amb aquest dos bonics exemples: La cartera i la bragueta (o el què s'amaga dins d'ella).

Considero que la cartera = llibertat Econòmica i la bragueta = llibertat individual són conceptes fàcils de entendre.

La dreta/també coneguts com a Conservadors (aka, Carques si us considereu d'esquerres): Defensa què l'estat no té toqui la cartera, llibertat d'empresa i menys impostos. Considera què la riquesa se genera des de baix i què el mercat corregirà els desequilibris per ell mateix "El concepte de la mà invisible". Però en canvi té un discurs dedicat a que l'estat té toqui la bragueta. En comptes de la llibertat què és el busca en economia. En temes morals (bragueta) busca l' igualtat: Ja sigui valors, deures, actituts o llibertats personals.

L'esquerra o autoanomenats Progrés (afegiu, desfasats. Si sou de dretes): fa el contrari de la dreta i no té toca la Bragueta: els discurs se basa en la llibertat personals, i els drets individuals. En canvi va a tocar-te la cartera: En economia busca la mateixa intervenció que fa la dreta conservadora en la llibertat personal. és a dir te posa la mà la cartera: El seu discurs econòmic se basa en l' igualtat, la redistribució de la riquesa, què com més ric siguis paguis més o què el sector públic ha de intervenir a l'economia per corregir els desequilibris de l'economia.

El liberalisme: En general és basa a no tocar o com a mínim tocar el mínim tant la cartera com la bragueta. I té una modalitat més social i una més conservadora.

El autoritarisme: Dóna igual si li voleu dir feixisme, comunisme o dictadura a seques. Tots dos per sort estan en procés d'extinció. t'agafaven ben fort tant de la cartera com de la Bragueta. L'economia era planificada i l'estat la dirigia. I la bragueta perquè persegueixen la llibertat de l'individu.

Fe d'errates: Vull fer constar que: "El tripartit què tenim ha deixat ben clar amb exemples sobrats què li encanta posar la ma tan a la cartera com a la bragueta. I controlar tots els aspectes de la vida pública: llibertat de premsa, velocitat a la que correm, que fem amb la nostra llar, etcetera."

Solidaritat, Drets Humans i hipocrèsia

Fa dos dies vam veure l'espectacle de l'expulsió de Cuba de unes militants de CDC i les JNC, per solidaritzar-se amb las damas de blanco, una organització de familiars de represaliats pèl Règim cubà.

Després de participar en un acte de la damas de blanco, juntament amb altres dones i noies europees del LYMEC, joventuts liberals Europees i unes peruanes, mostrant i fotografiar-se amb unes pancartes a favor de la democràcia, dret de expressió i de defensa els drets humans. Foren detingudes al arribar al seu hotel i retingudes en arrest a les seves habitacions amb el pretext: Què amb un visat de turista sols és pot fer de turista. I no es pot protestar contra el Règim.

Per això se'ls va intervenir tant la documentació i els bitllets i se les va retenir durant un dia a les seves habitacions fins la seva expulsió de l'illa.

Sobta, la terriblement bona consideració, per no dir fascinació, de la que disfruta el règim cubà a casa nostra. Intelectuals, defensors de totes les causes nobles, com Rosa Regàs. defensen el Règim i fan omissió deliberada de la manca de llibertat a l'illa. Molts líders polítics comenten amb orgull els seus visites a l'illa. Ignorant voluntàriament o no què el paradís del socialisme i la llibertat, és un estat policial i els cubans viuen en llibertat vigilada. I què molts dels seus ciutadans han arriscat o arrisquen la vida per abandonar lo.

Molts comentaris fets, des de la malícia, en altres blogs i articles de noticies a internet s'han dedicat a no parlar ne, ni de drets humans, ni del fet què per expressar te en contra del Règim pot ser detingut, ni de la Protesta en sí, si no, en desautoritzar el viatge de les noies. Comentaris com: A altres llocs estan pitjor, atacs personals a les noies, sou uns peons de la CIA, han anat a provocar, volien que les expulsessin, d'on han sortit els diners del viatge, estaven en un hotel de luxe, Si sabien que t'expulsen per fer actes com aquests per què ho feien? o que així paguen anar invitades pel règim.

Estem en el país del pitjor bonisme, el pitjor progressisme i la pitjor ingenuïtat ben intencionada.
Ho dic amb total seguretat si s'hagués fet la mateixa protesta en contra d'un Règim de dreta. Com les ja desaparegudes dictadures del Con Sud. Haurien hagut moltíssims comentaris elogiosos del seu acte i no hi haurien hagut aquestes crítiques. I els mateixos intel·lectuals què alaben a Castro farien córrer rius de tinta en defensa de las damas de blanco, com ho van fer amb las madres i abuelas de la Plaza de Mayo. Dintré l' hipocresia i la dictadura del políticament correcte. L'adjectiu esdevé més important què el nom i és relativitza en un funció de l'adjectiu.

dilluns, 10 de desembre del 2007

PRAVDA

Antoni Aira

Pravda (1) TV

Quan escolto personatges com Joan Ferran no puc deixar de relacionar-los amb els Acebes o els Jiménez Losantos que són referent en l’àmbit de la dreta. No diria que els Ferran siguin referent en l’àmbit de l’esquerra. Això seria tant com atribuir-los una pàtina progressista que desconeixen. En canvi, sí que els identifico un cert dring socialista a l’estil de l’antiga URSS. Parlen desacomplexadament, de forma crua, amb supèrbia i amb una convicció de superioritat moral, política i intel·lectual que els impel·leix a il·lustrar i a “orientar” el comú dels mortals, pobres ignorants i alienats com som. Tot plegat, evidentment, a major glòria del Partit. És per això que m’ha sorprès la forta reacció a les declaracions de Ferran sobre la “crosta nacionalista” que diu que cal aniquilar dels mitjans públics catalans. M’ha sorprès perquè, primer, a aquesta tasca ja s’hi estan dedicant des de fa anys amb el placet implícit dels seus socis de govern i amb l’impotent silenci de l’oposició de CiU. D’altra banda, a més, això és totalment coherent amb la trajectòria dels socialistes arreu on manen (en molts casos des de fa dècades). I el paradigma el tenim en una BarcelonaTV on mai ha planat cap “crosta” que no fos la de l’ortodòxia nicaragüenca.Potser el problema per a Ferran ha estat pensar-se que la conversa amb el periodista d’El Periódico la llegirien només els convençuts. Se sabia en camp amic i es va deixar anar una mica massa? Sigui com sigui, les seves paraules han estat balsàmiques. Ara més gent està en guàrdia respecte d’allò que s’està fent amb els mitjans públics catalans. Ara potser algú més que Víctor Alexandre mirarà de denunciar des de tribunes públiques l’espanyolització dels mitjans depenents del Govern. Ara potser a la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació, els seus responsables –d’ERC– podran mirar de fer valer més el seu criteri... i les seves competències.És per això que la sortida de to de Ferran podria haver estat estranyament oportuna. Jo l’animaria a seguir per aquesta via. I ja posats a fer propostes, animaria Ferran a seguir l’exemple del seu homòleg Jiménez Losantos, que d’un diari online ultra com ell n’ha fet una televisió, també a la xarxa: LibertadDigital TV. En el cas de Ferran, si no se’n surt a l’hora de descrostar TV3, podria muntar-se una tele online i batejar-la amb algun nom de mitjà que li porti bons records. Que l’hi posi Pravda TV, per exemple.

Aparegut al singulardigital.cat

(1) El mitja de comunicació oficial de l'antiga URSS.

Vergonyosa és la passivitat dels socis del govern de la Federació catalana de PSOE. Tebis en paraules i impotents en fets. Per opossar-se a aquestes declaracions de'n Joan Ferran. Què no és cap peó si no tot un peix gros en la Cúpula del PSC i estan en línia de les de'n José Montilla i Toni Bolaño, Iceta i Zaragoza, etc.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Torna la censura i el sectarisme.

Feia temps què no escrivia un article exclusivament meu i d'una extensió no abusiva, tot agraint els què heu llegit els textos anteriors més enllà de la línia de l'avorriment avui he intentat ser breu i clar.

Senyores i senyors torna la censura, l'intervencionisme i el control dels mitjans públics de comunicació. Aquest és un fet què em provoca una profunda decepció. Com a defensor de la llibertat de premsa què soc comprovar què continua un fet al què beneuradament creiem desterrat d'una Europa occidental: democràtica, liberal, rica i culta. M'ha fet pensar un dels moments més negres del segle XX i l'historia de la humanitat.

Doncs, no me refereixo ni a la COPE ni a Telemadrid ni a la resta de la Brunete, m'hi podria referir. Desgraciadament me refereixo a Catalunya.
Ahir llegint el diari me vaig escandalitzar vaig llegir un titular què me va deixar: Atordit i astorat, volia fer servir flipat però no se si puc oferir aquest grau de col·loquialisme als meus lectors. El titular era: A TV3 I CATALUNYA RADIO ELS HI HAN D'ARRANCAR LA CROSTA NACIONALISTA. Jo pensava i hauria subscrit què l'autor d'aquesta brillant sentència era l'Angel Acebes. Fins què vaig llegir què l'Autor era Joan Ferran, PSC.

Doncs bé, en una entrevista publicada recentment al Periodico, un exemple de independència dels mitjans, val a dir ho, En Joan Ferran PSC. Va deixar anar què a TV3 i Catalunya Radio els hi havien d'arrencar la crosta Nacionalista què els quedava. Quina els mapes del temps?

Va lamentar què gent com en Miquel Calçada pugui ser entrevistada a TV3, abans és va queixar Què en Mas sortia més què el Montilla per TV3. Què TV3 havia donat massa cobertura i havia fet massa publicitat de la manifestació del 1-D. Dir què TV3 és la més antigovernamental de totes les televisions públiques ronda la aberració.

Els fets són inversos als què ell exposa. La CCRTV ha estat sotmesa a un assalt ferotge per "matar" tota idea i tot professional no afí amb la seva visió de país. O solament prou independent per no fer seguidisme, Va mencionar l'Antoni Bassas. I va demanar la destitució del president de la CCRTV. Amb carnet del PSC!
En cap govern del món tret de Cuba i Corea del Nord els mitjans públics viuen tan controlats pel govern. El nostre cas és una taca negre en la Europa del segle XXI.

Després de tot al final resulta què aquest govern és ineficient i ineficaç inclús en l'us de les armes de la manipulació dels mitjans i la mentida. De les quals és mestre.

En Joan Ferran és la imatge del sectarisme, del stalinisme que queda en el país. Un l'últim reducte de una ideologia bandejada i maleïda per la historia, al igual què és el seu germà bessó el feixisme.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Article de Xavier Sala i Martín (1998)

Aquest article és de Xavier Sala i Martín, gran teòric actual del liberalisme econòmic. El va escriure el 1998 per a una conferència que va donar a Òmnium Cultural.
Vui agrair al Fòrum Liberal de Menorca per haver lo recollit divulgat. De fet jo tinc un article en el mateix sentit i de similar contingut de elaboració pròpia en procés, però amb dades actualitzades en el què encarà estic treballant.

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:
LA VIABILITAT ECONÒMICA


Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.
Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?
En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.
L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?
Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.
De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli.
Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.
La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).
Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.
La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.
En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's.
És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units?
Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.
Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.
El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.
La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.
Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.
1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment.
2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Heu d'anar a la manifestació

Agustí Bordas (Canadà)

Heu d’anar a la manifestació Montilla afirma que està “emprenyat”. Iceta compara les propostes d’Artur Mas amb els fets del 6 d’octubre de 1934. Teresa Cunillera, diputada del PSC a Madrid es dedica a fer panegírics de la Ministra Álvarez.
El President Rodríguez “promet” noves inversions per a Catalunya. El Periódico de Catalunya es dedica a desencoratjar la manifestació de dissabte. La Fundació del BBVA publica un estudi sobre les balances fiscals amb una metodologia que pretén maquillar el dèficit fiscal català.

Conclusió: el PSC (marca del PSOE a Catalunya) està molt nerviós.L’acte d’aquest dissabte a les 17:00 a la Plaça de Catalunya pot ser la primera visualització d’una nova manera d’entendre el catalanisme: votants en blanc, catalans veritablement emprenyats, membres d’ERC, simpatitzants de CiU, militants d’IC-V i ex-votants catalanistes del PSC, tots units per defensar la dignitat d’un País.

Ha arribat el moment de dir prou. Catalunya ha de decidir la gestió de les infraestructures indispensables pel progrés del País i, a més, cal que ho pugui fer amb els recursos financers necessaris. La gent està cansada de talls en el subministrament elèctric, de no trobar vols intercontinentals directes i sense parades des de Barcelona, de patir una xarxa de rodalies patètica i de finançar autovies fora del nostre territori, mentre nosaltres paguem peatges. Espanya ens menysprea, relativitza el nostre esforç fiscal i, per a més INRI, ens caracteritza com a ploraners i garrepes. Ha arribat el moment de dir, clar i català, que nosaltres volem ser amos i mestresses del nostre destí; sense interferències, sense boicots, sense imposicions per part d’Espanya.

Feu-nos un favor a tots els catalans que ens trobarem fora del nostre País i que no podrem ser a Barcelona aquest dissabte: aneu a la manifestació i defenseu el nostre País. Us ho demanem de tot cor.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Meme

Com redactar un bloc. Crec què seria interessant analitzar una sèrie d'aspectes. què poden ser útils a propietaris de blocs.

1) Brevetat: a gran varietat de blocs/blogs fa què sigui important mantenir la atenció del lector. És gairebé impossible retenir l’atenció més enllà de les cinc-centes paraules.

2)Actualització: per afavorir l'interès dels lectors has de de oferir novetats. Amb certa freqüència. Un mínim de 4-5 articles mensuals seria un bona xifra. Amb tot lo important mantenir el perfil propi dels textos.

3) Debat: Els comentaris rebuts al bloc demanen atenció i resposta. Un bloc amb requereix atenció amb els comentaris rebuts. Es mostra d'atenció donar respostes apropiades amb brevetat i correcció.

4) Informació: La brevetat que demanen els blocs ha de compensar-se amb links a webs, llibres i altres blocs que ampliïn la qüestió tractada. I ofereixin contrast a les dades publicades.

5)Llibertat i Rigor: Tot ser un bloc polític, s'ha de fer servir el propi i Llibertat de publicació, som eina de debat i difusió d'idees i opinions, no de propaganda electoral, s'ha de defugir els prejudicis i els dogmatismes. La llibertat comporta responsabilitat. Un bloc no rigorós, poc responsable, falla a la confiança d’aquells que el visiten.

6) Promoció. Per general debat i opinió t'has d'obrir i aconseguir enllaços, participar i ser enllaçat per blogs amb gran nombre de visites i blogs d'amics i companys. T'has de obrir també a tendències amb les què no ets especialment pròxim, per permetré la transferència d'idees.

i ara reenvio aquest meme a en Joel Bonet, en i Cesc Bonet i en Dessmond.

dilluns, 26 de novembre del 2007

El radicalisme d'Artur Mas.

Davant les acusacions de radicalitzar convergència feta des del Bloc: PSC, PP, ICV i C's. He d'afirmat una gran realitat. Dubto què cap dels votants típics de CiU s'esverés al discurs d'Artur Mas del 20-N. Al sentir l'ambigua al·lusió, però ben clara, pel dret a decidir. Dubto molt què ni els senyors Ferrer, ni els senyors Pérez s'haguessin sentit incomodes.
L'Artur Mas ha posat una nova pedra en l'edifici de catalanisme, ha mantingut els fonaments de l'edifici i ha dit posem una planta més. I ha fet bé.

Des del bloc: PSC, PP, ICV i C's. S'han cuidat a cridar per espantar sobretot als senyors Pérez. L'Artur Mas ha fet bé no sols de no espantar als senyors Pérez, gent no nascuda a Catalunya però què se sent integrada al País i sol anar al "Pueblo". Si no, què a més, a part a la seva casa gran l'Artur Mas ha cridat als fills dels senyors Ferrer i Pérez, poc disposats i què veien a CiU com els partit dels seus pares però no el seu.

Jordi Pujol va dir: Què el seu projecte, constava sempre de sumar i mai a restar. Amb el Tripartit i la seva visió de la política com a blocs antagònics esquerra-dreta. Semblava disposada a condemnar a la transversal CiU cap al bloc de la dreta on s'hauria erosionat Lluitant per no restar. I L'Artur Mas ha sabut portar hàbilment el timó de una nau aparentment a la deriva. Electoralment no ha anat malament, ha recuperat espai, però el tripartit ha sumat.

L' Artur Mas. Ha demostrat el seu liderat. l'estil és el convergent de sempre: sempre disposat a sumar. Però amb formes i contingut nous i visió de Futur. No sols disposat a mantenir, els Ferrer i els Pérez. Si no a ser atractiu als seus fills. Valentment va parlar i va fer l'aposta pel dret a decidir.
Des de ERC li han demanat què parlés d'Autodeterminació. Una autodeterminació de la qual no parla i li hauria portat a un radicalització. On difícilment sumaria i segurament restaria.
Just en un moment en què una ERC de "pluja fina" l'ha obviat i aquesta autodeterminació sols apareix en les calçotades entre porrons buits de vi.
I encarà més quan ERC, sap què ni l'inquilí actual de la Generalitat. Ni assumirà l'autodeterminació ni els seus caps de Madrid li permetran que ho faci. L' Artur Mas ha decidit deixar de fer pedagogia inútil a Espanya. Cosa què no espanta als senyors Pérez. castellanoparlants d'origen, se'n han fet un tip de fer pedagogia i estan tips. I els seus fills perfectament integrats al país, que viuen en naturalitat ser catalans també ho estan. Volen el seu propi futur diferent del què han tingut els seus pares. I seran els votants del demà i qui demà decideixi majories.

L'Artur Mas amb la seva conferència a fet forts els fonaments perquè els fills dels Ferrer i dels Perez i qui saps si els fills dels Mohammed s'hi puguin encavir-se en aquesta Casa Gran. Però el pis no és farà amb sols amb una conferència, queda molta feina per davant.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Artur Mas. Aposta pel Futur.

Aquests dimarts vaig assistir a una conferència. En el palau de congressos de Barcelona. Coincidint amb l'aniversari de la mort d'un dictador és presentava en societat, les bases per una reformulació del catalanisme pèl segle XXI. Un auditori ple de Gom a Gom, què queda empetitit, amb un públic entusiasta. Bona part del qual va restar més d'hora i mitja de peu. O seguint l'acte des de les pantalles de Fora la Sala. I suportant el fet què l'aire acondicionat no donés l'abast.


L'Artur Mas, va desvetllar les seves propostes de futur. Va recollir en la seva presentació va recollir legat del catalanisme. Sense trencar el passat. Va agafar els reptes de la societat actual. Assumint. A més el Dret a decidir.

Va defensar la seva aposta, més enllà de sigles i partits. Des del cumpliment dels valors del catalanisme, un cop assolits, o s'han de desfer o s'han de marcar nous objectius. CDC manté la centralitat però fa passos cap al sobirànisme, com demana bona part de població catalana.
Fa una reflexió necessària com Catalunya ha d'afrontar un món canviant. Cada cop més Flexible, on l'actual dolça decadència i els sentiment d'haver arribat als objectius què ens haviem marcat. I sembla què les virtuts; del treball, sacrifici i l'esforç què han fet el país gran ara són caduques.

Uns objectius ambiciosós i alhora assolibles: 1 - Vivència plena de la nació catalana. 2 - Aposta per un país capdavanter. 3- Situar Catalunya al món. 4 - Dret a decidir per nosaltres mateixos el què ens és propi.

L'últim punt va ser el què va despertar, més aplaudiments d'una sala engrescada. Que apludia cada cop què sentia dret a decidir.

Amb una llarga exposició, va parlar dels punts, i és va estendré a explicar el seu programa, el seu programa amb una oràtoria clara: Arguments valents, realistes, possibilistes, clars, inclusius i directes. A un audiència entregada. Tractant temes molts diversos.
Des de l'immigràcio, la nova definició de català, el valor de cultura catalana i el seu valor integrador, educació, concert econòmic, infratructures, estat del benestar... Fins al TC i de acabant amb el famós dret a decidir. Condicionat a la voluntat de la majoria del poble català.

En la meva valoració: I sentiments de satisfació, amb un grau ambivalència:
Com a discurs magnífic, ben explicat, metòdic no va deixar cap punt per explicar i en quant a contigut: Molt ben argumentat i ambiciós.
Com a crítica puc dir: molt generalista i massa extens (estava de peu i acalorat). Algún tema massa ambigú, com el dret a decidir, però és notava el pas endavant i el pes de les noves generacions què en general creuen què han d'anar més enllà què els seus pares i avis. I Què amb els seus apludiments van empenyer els seus antecessors.

Des de el punt de vista liberal: És mante la voluntat social de CDC, però parla de valors liberals, com el mèrit i l'esforç, menor pressió leguladora, àgilitat de l'administració, corresponsabilitat en l'educació i els serveis públics. Pèl meu vessant liberal també estic plenament satisfet.

No obstant, no es la única reformulació feta:
El PSC si s'ho a fet. N'ha fet força congressos. Però a cada reformulació el catalanisme hi ha perdut un llençol.

Les valoracions a la carta.

Unió: Ho valora possitivament i esta d'acord en un 90% del discurs, qui sap si amb el temps el 10% restant serà assumible.
ERC: Com sempre, ho ha valorat possitiu però insuficient, tot haver fer esment al dret a decidir, no menciona sobirània, calca el mateixos termes què ells. Ja he dit què era ambigú, perdó igual d'ambigus què els termes què ells fan servir. En rèsum ho trova tou perquè no és seu.

PSC, PP I Ciutadans: Han coincidit en la seva valoració considerant-ho una radicalització què CDC, vulgui superar l'alt marc institucional. I han lamentat que CDC s'hagi apropat al sobirànisme. I hagi perdut la "centralitat". Llàstima que sols és perdi quan es tendeix cap al sobirànisme.

ICV. Va lamentar el discurs. Els hi va semblar massa dretà. També va lamentar la radicalització de CDC.


dissabte, 17 de novembre del 2007

Magdalena Álvarez, surt impune.

Ahir el gruix del parlament és va posicionar a favor de la voluntat dels ciutadans i va decidir amb 96 vots a favor, 36 en contra (PSC) i una abstenció. Tot i les fallides maniobres del PSC, el govern no ha votat tot en el mateix sentit.
Demanant la dimissió de la ministra Álvarez. Per la seva desastrosa gestió. La primera picabaralla en què ERC s'ha recordat del sucursalisme del PSC. El PSC ha perdut la primera votació de la legislatura davant els seus socis, CiU i el PP. Però això no vol dir res. els 3 ja han decidit anar junts com a Entesa al senat.
Han corregut fer callar els rumors de què ERC és posicionària Amb CiU. Trencant amb el PSC per defensar la dignitat del país.

A mesura què les obres anaven derivant cap al caos i el desastre a marxes forçades. La ministra sols ha sabut, respondré amb crides a la paciència, prepotència de "señorita andaluza" i anuncis de falses promeses.
I per desgràcia com a Espanya la imcompentència pot quedar impune, per respecte al seu càrrec, no ha dimitit. Per qüestions electoralistes no l'han cessada. EL nostre govern què havia de defensar el ciutadans s'ha dedicat a protegir-la ella i als interessos electorals del PSOE en el Cinturó rogi-gualda del Baix Llobregat.

El president de la Generalitat a Madrid va deixar anar el seu estirabot, tard i que no fou escoltat, una jugada desesperada. Després d'estar fent oposició de la oposició. havia dit prou agafant el paper del català emprenyat.
Però una simple crida l'ha fet tornar a l'ordre i a la grisor. A la defensa de culpar la oposició de tot. La pregunta és si tot es deu a la oposició, que ha fet el govern els 4 anys anteriors i els 3 anteriors de Govern amic.

El PSOE, ho ha deixat clar prepotentment, què la ministra no serà cessada i menys 4 messos abans de les eleccions. I què el què els hi digui el parlament català tan sels fot. Per desgràcia, un cop més el govern amic, torna a pensar en la defensa dels seus interessos electorals i s'oblida dels seus votants, la immensa majoria en la Zona afectada. Espero què al Baix Llobregat se'n recordin de l'ocorregut d' aquí 4 mesos.
Però estaria bé, què els nostres diputats al congrés s'atrevissin a portar ho al ple i veuríem al govern patir. Però dubto què allà les marques blanques del PSC deixessin de ser-ho i no miressin en clau d'esquerra de no perjudicar el govern amic del PSOE.

El 1 de desembre hi ha una manisfestació contra el caos ferroviari. És el moment què sigui la societat qui es faci sentir. Si esteu Cabrejats. Ho podreu fer notar sense esperar al març.

dijous, 15 de novembre del 2007

Entrevista a Xavier Sala i Martín

Les autoritats del pensament políticament correcte Avisen: Aquesta entrevista es altament políticament i incorrecta i gens progre. si alguna ment políticament correcta la vol llegir què ho fagi sota la seva responsabilitat.

Entrevista a Xavier Sala i Martín

Catedràtic de Economia per la Universitat de Columbia i professor visitant de la UB.

"Jo mai votaria socialistes"

Tot i anar vestit com un cantant de fira, el professor Xavier Sala i Martín és una de les ments més lúcides –i a voltes sarcàstiques i polèmiques- del panorama intel·lectual català. No s’acontenta amb les primeres lectures ni amb les mitges veritats. Res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa de l’economista. Ara, ha publicat un llibre, “Converses amb Xavier Sala i Martín”, escrit per Jordi Graupera, on aprofundeix en diferents escabroses qüestions. L’Àfrica, la pobresa, Montilla, Bush, Déu, el Barça o la roba. Res escapa de l’anàlisi d’un dels més ferms candidats al Nobel.


Avui en el món hi han menys pobres que fa 30 anys?
Més o menys hi ha uns 450 milions menys de pobres respecte fa 30 anys. És a dir, si actualment som uns 6.000 milions de persones al món, una reducció de 450 milions és una reducció més que considerable.I a què és degut?Doncs a què la Xina i la Índia, que eren països socialistes, ara són països capitalistes. És cert que nominalment a la Xina encara domina el Partit Comunista, però han introduït i obert mercats i s’han obert a la globalització. I mira: aquest capitalisme que per molts és salvatge i perniciós, resulta que ha acabat traient 450 milions de persones de la pobresa.Llavors, com alguns apunten, no és fruit ni de religions, cultures ni res que se’ls hi assembli?Hi ha una cosa que ha canviat: la Xina abans era pobre i ara ja no; la India abans era pobre i ara ja no és. I hi ha una cosa que no ha canviat: la Xina abans era majoritàriament budista i ara ho continua sent; i la Índia era abans hinduista i encara ho és. Per tant: a la Xina i a la Índia han canviat moltes coses però la religió és una de les que no.

I a què és degut que no creixi l’Àfrica?
A la religió segur que no. L’Àfrica té una constel•lació de problemes greus. Per exemple: l’Àfrica té 22 guerres actives ara mateix. Però també té problemes de corrupció, de falta d’educació, de males o inexistents infraestructures. I bé, l’Àfrica, degut el seu baix nivell de desenvolupament, li és impossible fer coses molt complicades. No poden fer Boings 747 ni Airbus 380 però tampoc televisions, ràdios o rellotges. Només poden fer productes agrícoles. I bé, després aquest productes agrícoles no els poden vendre en els mercats mundials perquè estan protegits per polítiques agràries.

Com?
La política agrària comuna europea és el segon programa més obscè del planeta després del programa de política agrària americana.

Per què?
Perquè subsídia per un valor de 1.000 milions de dòlars al dia -1.000 milions de dolars al dia!- diferents productes agrícoles. Sobretot la llet. I això té conseqüències estratosfèriques. Subsidiar la llet, per exemple, vol dir que els productors de llet europeus poden produir llet per sota del preu de cost. I aquesta producció d’excés de cost entra en els mercats mundials i fa que acabin sent més barats. Però no només a Europa sinó a tot al món. I això ocasiona que una sèrie de gent, que podria produir productes agrícoles, no ho puguin fer.

Treure aquests subsidis seria la solució?
Més que una solució seria una fantasia ja que els pagesos europeus, americans i japonesos són molt poderosos. Tothom recorda quan es va parlar de treure els subsidis europeus com els pagesos francesos van treure els tractors al mig de l’autopista i van col•lapsar tot el trànsit del centre d’Europa. I aquest poder extraordinari l’utilitzen per aconseguir extraure diners a la resta de la societat. Fet molt perjudicial per tots els contribuents perquè els estan traient diners. Però molt més perjudicial per la gent més pobre del planeta ja que no els deixa vendre els seus productes.

Doncs si veu com una fantasia treure aquestes subvencions què s’hauria de fer?
Si s’és políticament intel•ligent es poden fer varies coses. Una, és fer que la gent, que fins ara tenia subsidis, en continuï tenint fins que es mori. Però un cop es mori el pagès no se’n donin més. És a dir, els fills dels pagesos o fan un curs d’Excel i van a treballar al banc Sabadell o no cobraran ni un duro més. Una altra cosa que es podria fer, que seria un mica obscè des del punt de vista intel•lectual, seria tirar la llet que ens sobra als europeus al mar enlloc d’enviar-la a Àfrica a competir amb els seus productes. Però ja he dit que seria una mica obscè.La pobresa és un problema.

Ho és el canvi climàtic?
No. Pot arribar a ser un problema important, segons els informes de l’ONU, però ara no ho és. Si la Terra s’ha escalfat 0,64 graus no és cap mena de problema. Però és que la pregunta no hauria de ser si és un problema o no, sinó “què s’hauria fer fer?”. I bé, jo crec que de tots els problemes que té ara i que pot tenir en un futur la humanitat, aquest, és el menys urgent. Ho són molt més la pobresa, la sida , la malària o la falta d’aigua potable.

A part de predicar i pregonar mai li han ofert un càrrec polític per dur-ho a la pràctica?
M’ho han ofert però jo mai ho he volgut.

Qui li ha ofert?
Gent. Però jo sempre he dit que no.Ja ho crec que era gent.

Però qui?
Diferents administracions.

De l’administració catalana també?
De la catalana especialment. Però sempre he dit que no i sempre diré que no. Jo no estic qualificat per fer feines de política. Jo sóc científic i em dedico a pensar. Estaria bé que molta gent, quan es fica en política, ho pensessin una mica abans. Ja que al final acaben sent uns incompetents. Per ser Director General, Ministre o President de la Generalitat s’ha d’haver estudiat molt abans. Si no serveixen per fer de polítics que es quedin a casa. I en fi, veient el que passa aquests dies per Catalunya tinc la impressió que més d’un no s’ho ha plantejat mai.

Vostè veu a Montilla competent pel seu càrrec?
Jo vaig intentar esbrinar això en l’entrevista que li vaig fer a la Vanguardia. Però vaig basar-me en les dades de la feina que havia fet com a ministre. I amb les dades a la mà, Montilla va ser un mal ministre. Ara bé: no vaig poder contrastar-ho gaire més ja que es va aixecar i va marxar.

I amb el temps que porta el Tripartit de Montilla com ho veu?
Crec que encara és d’hora per avaluar-ho.

Quan seria l’hora per avaluar-ho, doncs?
Més endavant. Ara Catalunya té un problema greu i haurem de veure com el gestiona. De fet, crec que el discurs que va fer Montilla a Madrid va ser un bon discurs. Però bé, crec que la gent se l’ha de jutjar pels fets i no per les paraules.

Doncs així vostè no pot valorar les polítiques que s’han fet des del Govern Montilla?
Jo crec que no. Només hi han estat un any.

Però la política de 80Km/h o la llei de memòria històrica són polítiques i es poden avaluar, no?
En democràcia, a diferència dels mercats, les coses es voten un cop cada quatre anys. I qualsevol govern sempre farà coses que t’agraden i altres que no. Llavors és quan has de decidir on hi poses més pes. I sí, aquest Govern fa coses que a mi no m’agraden. La llei de 80km/h i la llei d’habitatge són una gran bogeria. Però per jutjar-ho has d’esperar uns mesos.

Plantejo la pregunta de forma diferent. Si s’avancen les eleccions i demà s’ha de votar al Parlament de Catalunya votaria el PSC?
No. Però jo mai votaria socialistes. Primer perquè no sóc socialista però, després, perquè, com tot lliberal, estic en contra dels monopolis. Vinguin d’on vinguin. I ara mateix, el Partit Socialista ho controla tot. Però insisteixo: això no vol dir que tot el què fan ho fan malament.

Doncs em pot dir alguna política que hagi fet bé el Tripartit de Montilla?
No. Ara mateix no en sabria dir cap.

Font el singuladigital.cat

dissabte, 10 de novembre del 2007

Sí ministre. Perdó... ministra.

Prenc prestat el nom de la mitica sèrie britànica. Per parlar de les polítiques d'habitatge. Jo volia parlar de les polítiques complementàries als Xecs per les polítiques de lloguer de vivenda. La part què menys titular ha donat i puc dir què la trobo més possitiva i interessant. Després de tant críticar els xecs. He de reconeixer què estic d'acord de la llei després de sumar-hi les ajudes complementàries. Ser crític té aquests dos vessants i un també passa quan el govern ho fa bé dir ho.

També ho faig per coherència, perquè jo vaig defensar aquestes mateixes mesures com a alternatives a la llei catalana d'habitatge. A la pregunta feta per una amiga meva (Emma) que no entenia perquè la JNC s'oposava a la llei catalana d'habitatge i un fil escrit al Blog de l'alejandro Madrid (JSC-PSC). A la pregunta, incomoda, perquè sempre costa argumentar una negativa a una llei de caràcter social. Jo vaig argumentar perquè jo estava en contra, imaginava què la JNC estava en contra del mateix, estava del mateix article la llei catalana d'habitatge. I matissar li què no estava en contra de la llei si no d'un article concret. On es notaven massa prejudicis i perjudicis de certa esquerra.

Trobo molt bé. Què la llei espanyola contempli un seguit de mesures per promouré el lloguer dirigides no sols al llogater, si no també al propietàri. De la mateixa manera vaig dir què la política de xecs i subvencions pels llogaters. La trobava negativa perquè per si sola era inflacionista i perjudicava als llogaters què no és podien beneficiar de les ajudes. I què necessitava d'actuacions a favor d'incrementar la oferta d'habitatge al mercat. Com a la millor manera de baixar el preus dels lloguers.

Doncs bé, davant les mesures cohexitives de la polèmica llei catalana feta pel conseller Baltassar (ICV) què té la percepció erronia de qui té un pis buit, és un especulador, típic argument simplista progre, i per això s'havia d'arribar com a últim recurs a l'expropiació de l'us.
Jo vaig defensar la llibertat de l'individu a disposar de la seva propietat com estudies convenient. I la difícil tasca de possar en aplicació la lleí, per la qual fària falta un exèrcit de funcionaris, i el control dels habitatges buits i com podria aflorar la picaresca.

Celebro les mesures com l'increment de vivenda protegida i què s'otorguin 6000 € per als propietàris dels nous pisos que entrin al mercat de lloguer.
Però sobretot les mesures dedicades a donar garànties als propietaris en els casos següents: Impagament, danys als immobles i facilitar els desnonaments. Perquè molta gent propietària de pisos buits no és especuladora, si no què esta escarmentada de males experiències anteriors.

Recullo la crítica. de què aquesta mesura dóna al qui ja té. Però això ho ha d'explicar el govern. Clar què el govern ja grava un munt d'actes relacionats amb posseir un pis.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Coses de Churchill

Jordi Cabré

COSES DE CHURCHILL

Em pregunto com van les negociacions de la Fundació Catalunya Oberta (entre d’altres) amb l’Ajuntament de Barcelona per aquella qüestió del monument a Sir Winston Churchill, però em temo que caurà una contrapartida en forma de monument a Che Guevara o bé alguna ubicació extravagant com el Camp de la Bóta o el moll d’Álvarez de la Campa, al costat del trist pantalà petrolífer. En tot cas m’arribaven ahir noves anècdotes del Primer Ministre britànic i premi Nobel de literatura, com per exemple la que explica que un periodista jove (ell tenia ja 80 anys) li va deixar anar que esperava fotografiar-lo quan en complís noranta, a la qual cosa ell va respondre “Per què no? Vostè sembla força saludable”. O bé quan el general Montgomery rebia un homenatge per haver vençut Rommel a la batalla d’Àfrica, i va fer un discurs que resava “No fumo, no bec, no prevarico i sóc un heroi”: la resposta de Sir Churchill fou “Jo fumo, bec, prevarico i sóc el seu cap”. Finalment hi ha aquesta capacitat del personatge per a establir respostes-mirall, simetries argumentals, com per exemple quan Bernard Shaw el va convidar a l’estrena de la seva nova obra tot dient “Tinc l’honor de convidar el digne Primer Ministre a l’estrena de la meva obra Pigmalió. Vingui i porti un amic, si el té”; la resposta fou “Agraeixo a l’il•lustre escriptor l’honrosa invitació. Infeliçment no podré concórrer a la primera presentació. Aniré a la segona, si es realitza”. Es tracta de respostes indiscutiblement genials, que és el més desitjable quan convé formular una resposta i quan realment val la pena fer-ho. El monument no s’ha d’erigir, evidentment, per raó d’aquest innegable enginy expressiu sinó per moltes altres raons. Però hi ha frases que ja desprenen grandesa per totes bandes. I ciutats que demostren ser importants sabent retre-hi homenatge.

Publicat al Singulardigital.cat

Inaguro el "Xapussometre" dedicat a l'AVE.

En aquest post possaré i sumaré les incidències i Xapusses ocorregudes a partir aquest novembre fins la inaguració de l'obra.

0 - El Traçat. En sí mateix. Mostra del pitjor centralisme Barceloní, que vol qué l'AVE travessi Barcelona i del "Xapuserisme ibèric més rancí" Què fa passar l'AVE per un terreny sorrenc en comptes de la via natural del corredor del Vallès. El traçat pel Vallès era més ràpida d'execució i més Econòmic i provocava menys molesties als usuaris i no interfèria Rodalies. Sí els romans ho van saber veure fa més de vint segles i van fer passar per alla la Via Augusta. Perquè no han sabut veure els polítics?

1 - Començo per unes declaracions fetes el dia 1 de novembre a un alt responsable de les obres d'ADIF. Com a resposta a una pregunta d'una reportera de canal+ noticias.
La pregunta se refèria obre les prospeccions de terreny. I en un lapsus del Alt carrec que ara deu estar a la cua del INEM van ser: ... Es que como pasaban trenes no hemos hecho las prospecciones necesarías... se li va escapar això.
Oh, no pot ser! No s'haurien pogut fer abans de nit on no hi ha gaire trànsit ferroviari?

2 - dia 2-11: La organització del servei de Busos modifica el traçat per acostar-los al pavello Firal on se Celebra la Barcelona Meeting point.

3 - el dia 5-11. La patronal valora les perdues ocassionades. per la interrupció de les linies de Rodalies i dels FCG en 200 millions de €. S'anuncia què el tall del servei de rodalies s'incrementarà a un més per rodalies i 4 per als Ferrocarrils de la Generalitat.

4- El càrril bus colapsa encarà més les carreteres catalanes, que ja estaven tenint un trànsit molt superior a l'habitual a causa de l'AVE. El problema resulta ser encarà pitjor

5 - Dia 6-11 escoltat en En el món a RAC1: En una entrevista al conductor andalús dels autobusos. Reconeix què no en savia res ni li havien dit què existia un carril per als autobussos.

6 - Dia 6-11:El arquitecte de la Sagrada Familia diu què pateix pel temple. escoltat en les noticies de RAC1. Literalment: Considera una barbaritat què l'AVE passi a 70 cm dels fonaments del Temple. I alerta del perill què suposen les vibracions provocades per la obra per la estructura de la Sagrada Familia.

7 - Dia 7-11 llegit al diari Avui: Les obres del AVE ja fan esquerdes a edificis Barcelonins del Barri de la Gornal.

8 - Dia 7-11: Declaracions del conseller Nadal recollides per l'Avui: "Consideró una provocació què el ministeri mantinguí els cartells que anuncien l'arribada del TGV pel Desembre".

9 -dia 7-11 al Avui: Victor Morlán (numeo 2 de Foment): Evita parlar d'indemnitzacions al usuàris de la linia 2 de rodalies. Escudant-ze en què primer s'ha de pensar en restablir el servei.

10-dia 12-11 escoltat al matí i la mare què va parir què hi havien incidències a rodalies provocades per l'AVE. Dónaré mé detalls després del telenoticies.

11- dia 13-11: Victor Morlán: Director general d'infraestructures: Reconeix què el 17 de novembre és la data més pròxima en la què podria entrar en servei la línia C2. Significa què entre un 55% - 60% dels usuaris podrien fer el seu trajecte amb normalitat.

Certament, no pensava que me donés tanta feina. En tot cas adeu àmics espero no haver d'escriuré més i no possar més anotacions en aquest Xapussometre. Agrairé Ajuda i què me feu arribar més anotacions sobre el tema.

diumenge, 4 de novembre del 2007

La Xapussa Iberica.

Aquest relat sembla de la alta velocitat Ugandesa però, no ho és. Es el passat a casa nostra. I ens fa caure la vergonya davant tot el món desenvolupat.

Un cop més el ministeri de Fomento Ha demostrat la seva gran capacitat per fer "Chapuzas" , quina paraula tan castissa i Espanyola i sense traducció a altres llengües, amb una obra digna de Pepe Gotera i Otilio. No se qui va ser el gran geni que va tanir la idea de entrar a barcelona pel Llobregat, com tothom sap sense ser cap expert en el tema, la llera d'un riu i un delta tenén un sòl arenós. Per tant inestable.
CiU va intentar el 2002 en les negociacions estant en la Generalitat que L'AVE passés pel corredor del Vallès. La principal via de comunicació Sud-oest-Nord-est de Catalunya entre les Serralades Litoral i prelitoral amb un servei de Llençadores de rodalies cap Barcelona i cap al Prat. Certament en perspectiva podem dir què després del què s'ha vist en perpectiva. Hauria estat la millor opció. A més de menys costosa econòmica i socialment.
Per desgràcia Tant els alcaldes del Baix Llobregat, com l'Ajuntament de Barcelona (barons del PSC o tripartits i ICV al Prat), i el Ministeri de Foment volien què l'AVE, Llavors dirigit per Álvarez Cascos (PP), entrés triumfalment a Barcelona pèl litoral. i CiU va haver de Baixar del Burro i acceptar la entrada del AVE i què aquest no passes pel Vallès.
Ara és la hora de veritat, el projecte ha tirat endavant causant esquerdes i molèsties als veins al seu pas pel Prat de Llobregat fou el gran avís del què anava a passar, esquerdes a les cases, el sòl ja avisava però la Ministra Magdalena álvarez (PSOE) tirà endavant. I exigeix anar amb pressa a les empresses, les eleccions s'acosten i s'ha de inagurar a tota costa. No important li possar en perill la Sagrada Familia, primer al Febrer, abans de les eleccions locals, després al desembre. I mentrestant les incideixes se succeixen.
Tot els problemes provocats als usuaris de rodalies, què no haurien passat de passar pèl Vallès, és multipliquen. I arriben les inversions a última hora a rodalies amb un munt d'anys de retràs i insuficients.
Llavors ariben les cessacions de responsables de RENFE i el enviament del senyor Morlan a Barcelona i la "chapuza" no s'arregla i el servei empitjora cada cop per als usuaris. Les incideixes no milloren i finalment un altra "Chapuza Iberica" talla rodalies i els FCG, què almenys funcionen bé, al afectar un pilar d'un tunel.
Deixant els usuaris amb un servei d'autobussos per fer un trajecte una hora més llarg i cobrint el servei amb autobussos andalussos, que desconeixen el trajecte, provocant un caos circulatori per la gent que ara agafa el cotxe. Ho empitjoren encarà més amb un càrril bus, que pren espai als altres vehicles i congestiona encarà més les vies.
No vui veure com quedarà la nostra imatge en el Barcelona meeting point. Davant tot d'ejecutius de paissos on les coses van bé.
Per cert la ministra no dimiteix i no la cessen. I els reponsables polítics catalans miren més per qüestions de partit protegint la ministra que pels seus governats.
Com es deia abans Europa acaba als Pirineus.

Per cert actualitzo les molèsties dels tall del servei de rodalies: Un mes de tall per a rodalies i quatre pels FCG i uns 200 milions de costos com ha calculat per la patronal.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Hipocrèsia a la Carta.

Fa uns dies en l'acte de la comissió de la dignitat per reclamar el retorn del papers de Salamanca. Que no són de Salamanca, si no de les victimes de la dictadura franquista, ens vam trobar amb un espectacle què me va fer sentir vergonya. La comissió va fer un acte en el què van recordar les víctimes i va exigir el retorn dels papers davant 12000 assistents, amb la participació de la societat civil i membre dels partits què han donat suport al retorn. En el qual els participants del PSC van ser esbroncats.

Per què?
Amb una llei aprovada pel congrés, què establia el retorn dels papers incautats al finalitzar la guerra civil. Retorn realitzat parcialment amb el retorn dels papers de la Generalitat de Catalunya. El nou ministre de cultura, en canvi decideix fer marxa enrera i no retornar els papers restants: d'ajuntaments, associacions i particulars.

A Catalunya tots els diputats de les formacions polítiques catalanes han votat sí a favor del retorn, CiU, PSC, ERC i ICV. Amb les excepcions del PP i Ciutadans.

A Madrid tres de les formacions anomenades a dalt han votat a favor del retorn d'aquests papers. Però sense cap sorpresa, perquè hi estem acostumats el PSC ha mantingut la seva demostrada fidelitat o subordinació al PSOE i la Aliança PSOE-PSC i PP. Ha tombat el retorn dels papers, què els dos primers han reconegut què pertanyen als ciutadans, entitats i ajuntaments.

Perquè
Perquè els membres del PSC han vingut a l'acte de suport al retorn dels papers. Després de votar hi en contra els seus companys del mateix partit, ho trobo d'una frivolitat espantosa i un cínisme en tota regla. No se, si hi han anat a títol individual i han pagat injustament els plats trencats. Perquè si han anat per donar suport al retorn, com ha partit, han rebut el premi, si és merescut queda a la lliure opinió del lector, a la seva assistència amb una gran esbroncada dedicada a la seva coherència. Incoherentment amb més força per part dels què ara són companys seus de govern, no patiu, no és Tarragona i sols els han esbroncat.
Quan més durarà tot això?
I per què durant l'acté es va obviar la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, fundador de UDC i perseguit pels dos bàndols i afussellat per catalanista tot ser Catòl·lic i de Dretes per Franco?

Tots hauriem de fer una reflexió. No és pot quedar bé amb les dues parts si estan totalment contrapossades. Hem d'aparcar la hipocrèsia a la carta què ens envolta què sols desconcerta la gent i és una més de les causes de l'abstenció.
També crec què hariem de ser menys progrés i dogmàtics amb temes com la memòria històrica, van haver víctimes de tots colors i bàndols i també dels 2 bàndols.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Polítics en erecció

Víctor Alexandre

Polítics en erecció

És francament divertit veure com tots aquells polítics que es passen la vida dient que cal deixar-se de temes indentitaris i parlar “de les coses que interessen a la gent”, aplaudeixen amb entusiasme l’assistència de José Montilla a la desfilada madrilenya amb motiu de la Fiesta de la Hispanidad; data que constitueix, per ella mateixa, el testimoni inesborrable d’un dels més grans genocidis de la història de la humanitat. El PSC -que sempre ha fet fàstics a la lletra de l’himne de Catalunya i que és partidari d’esborrar l’Onze de Setembre com a Diada nacional-, experimenta una erecció quan seu a la llotja del nacionalisme espanyol i observa l’orgia d’uniformes, de fusells, de tancs, de canons i de banderes espanyoles que cada any, segons qui mani, organitzen el PSOE o el PP amb la participació d’abanderats milers de ciutadans no nacionalistes. El PSC, però, no és l’únic partit que ha donat suport als aplaudiments de Montilla a les Fuerzas Armadas -les mateixes que, segons la Constitució, ens haurien d’abatre en cas d’independència-, també ho ha fet ICV, per boca de Joan Saura. Són ironies de la vida: el partit que ens diu que “un altre món és possible”, aplaudeix les armes que el fan impossible. I és que PSC i ICV, ja ho sabem, són dues forces que dia rere dia pretenen alliçonar-nos sobre un planeta sense fronteres, sense estats, sense himnes, sense banderes i sense exèrcits i, això no obstant, sempre fan costat al PP en la defensa de la simbologia nacional d’Espanya. Abominen la catalana, que és només resistencial, i s’enlluernen amb l’espanyola com l’esclau caragirat s’enlluerna amb el poder de l’amo. L’esclau caragirat és aquell que quan l’amo el convida a seure a la seva taula, somriu com un babau mentre barrina la manera d’esdevenir amo també. Carod-Rovira, per la seva banda, que va considerar “una mostra de subordinació” l’assistència de Pasqual Maragall a les desfilades dels anys 2004 i 2005, ha trobat “normal” l’assistència de Montilla el 2007 perquè, segons ha dit, “no és independentista”. Que potser ho era, Maragall, d’independentista? Aquesta és la manera que té el vicepresident d’amagar l’actual subordinació d’ERC al PSC: transmutar la subordinació en normalitat. Per això, com recordava recentment aquest portal, també ha callat Josep Huguet. L’home que qualificava el PSC d’“irresponsable” per anar a Madrid el 12 d’octubre, és el mateix que ara, en qualitat de conseller d’Indústria, es dedica a sancionar els vehicles que passen per la ITV amb el CAT a la matrícula. A més poder més espanyolitat. Quina llàstima que no s’adonin que no és per principis independentistes que no s’ha d’anar mai a cap desfilada militar espanyola, sinó per coherència amb un sentit veritablement humanista de la vida.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Font www.singulardigital.cat

dilluns, 15 d’octubre del 2007

L'exèrcit Català

Trànquils no us espanteu l'article no l'He tret de www.unitat.org/ Sols vui Ressenyar un llibre que vaig llegir fa poc coincidint amb l'onze de setembre.

Títol: els exèrcits de Catalunya (1713-1714).
de F.Xavier Hernàndez i Francesc Riart.
Rafael Dalmau, editor.

Aquest llibre és dedica a trencar tòpics sobre l'exèrcit català de la última fase de la Guerra de Successió a la Corona hispanica. Des de la retirada de l'exèrcit imperial fins a la capitulació de Barcelona i Cardona.

Tot la seva creació apressurada, no era una força improvitzada de pàtriotes mal armats, equipats i guiats, ni la coronela era un element de lluita important tret de la última hora del setge de Barcelona, ni exclusivament catalana ni tan sols exclusivament de la Corona d'Aragó en els rangs si no era multicultural, primant entre els extrangers els alemanys i italians, tot i què en la seva oficialitat en gran part era catalana, formada en les guerres de finals del segle XVII entre Espanya i França i les fases prèvies de la guerra de Successió, equipada per una poderosa industria de guerra afincada al país i la col·laboració de la burgesia disposada a treuren pròfit econòmic de la participació de l'esforç de guerra.
I com van enfocar la defensa els catalans del moment I de la manera com és va crear, organitzar, equipar, entrenar un exèrcit que va fer front amb força exit a les forces combinades de les dues corones al llarg de 14 messos, fent us de Barcelona com a plaça d'armes.

El llibre en si a part de la historia bèl·lica en sí. se centra en l'organització, equipament i uniformitat i banderes, sobretot de les forces regulars al servei de la Generalitat, de Cavalleria, infanteria de linia i de fusellers de muntanya i artilleria i ingeniers. Recupera el vocabulari militar català del segle XVIII.

Pèls amants de la historia és una lectura amena què no esdevé pesada i tracta de la part de la historia menys estudiada de la Guerra de Successió. En gran part per la historiogràfia esquerrana i el pacifisme militant què no li interessava aquesta visió de la campanya catalana.

divendres, 12 d’octubre del 2007

El quart poder vençut

Vui agrair a l'Artur comentar la figura del senyor Antonio Bolaño, mà dreta del molt honorable president José Montilla Aguilera.

Jo me consideró defensor de la llibertat d'expressió inclús quan prové de certa caverna mediàtica de la qual no comparteixo ni el missatge ni les formes. En el món Occidental i sobretot en els Païssos Anglosaxons la llibertat de premsa i expressió són i sempre han estat pilars del seu sístema de govern.

Alli la libertat de Premsa és envejable inclús a fet caure al President cap d'Estat i de Govern de la major superpotència del món (Nixon 1974) arran del cas Watergate. O de possar en Perill el mandat d'altres dos presidents Reagan (el 1986, per l'Iran-Contra) i Clinton (el 1998-1999 pel cas Lewinsky).
Qui hagi anat a Londres segurament ho haurà vist, cada diumenge al matí un pot passejar-se per Hyde park i anar a Speakers corner agafar una caixa de fusta i deixar anar el discurs què vulgui sobre el tema què dessitgi i ja ho pot fer bé perquè el públic respon als oradors. Quan hi han eleccions i els diaris fan anàlisi dels programes, es pot donar el que va passar lés últimes eleccions, què el Times, conservador per excel·lència va donar suport al programa de Tony blair.

En canvi a casa nostra tenim a sobre què el poder ha domat la premsa i el quart poder, com se l'anomenà al al païssos anglosaxons, Viu sota el sèver anàlisi del cap de premsa del govern.
El periodico, el més llegit a Catalunya. S'ha convertit en un BOGC, de fet sempre ha donat suport al PSC. Els diaris opositors estan collats l'Avui perquè la generalitat el participa i té menys marge de maniobra i la Vanguardia sobretot. Les paraules de l'Antonio Bolaño dirigides a en Jordí Barbeta de "Tú eres hombre muerto" Deuen Haver fet efecte perquè en la nova Vanguardia ell esta on era quan als altres els han ascendit.
Un altre periodista del grup Godó què ha estat pressionat és en Francesc Marc Àlvaro.
Segons S'ha comentat molt en mitjans de premsa electrònica el Comte de Godó hauria rebut un targeta del president de la Generalitat amb transcripcions dels seus articles marcades amb retulador vermell. Després ho hem pogut notar en els seus articles què eren de lo milloret de la Vanguardia pel què no callava ja no són el què eren.

Jo sentó vergonya d'un país on és què pressumeix democràtic un President gossi fer arribar la seva targeta com un vulgar capo de la Camorra fer fer callar un periodista incomodé. Perquè quan la llibertat de expressió desapereix cau un dels pilars de la democràcia.
Sobretot els primer interessats són els mitjans, perquè el peridico, El més llegit a Catalunya, és qui més lectors perd cap la premsa gratuïta i La Vanguardia també perd lectors.
RAC1 és la tercera emissora de Catalunya gràcies sobretot als periodistes que hi van anar a parar quan la Senyora Minobís va anar a cauré a Catalunya Radio.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Vàndals i altres Brètols

Vui denunciar els insults, agressions, danys a pertenences, intimidacions i Amenaces sofertes per companys de les JNC i militants de CDC en el sopar del militant del dia 6/10/2007 al Fortí de la Reina. I solidaritzar m'he per les agressions feixistes rebudes per ells i pels danys soferts tan pels seus vehicles, com pels dels vehicles dels convidats a una boda què s'estava fent al mateix lloc.

Membres de la Coordinadora d'associacions contra el POUM és van congregar a la porta del local fent un cassolada de protesta fins a aquest punt estaven en el seu dret.
Més enllà d'aquest punt s'iniciaren actituts vandàliques amb empentes, agressions dirigits als militants, arribant a fer caure un home d'edat avançada a terra.

Supossadament la protesta no havia de ser violenta i s'havien de retirar un cop hagués entrat l'ex-Alcalde Joan Miquel Nadal.

Però no fou així un seguit de Brètols estigueren insultant durant tot el sopar i no contents amb això es dedicaren a danyar els cotxes aparcats dels assistents indistintament què fossin de militants o els de la boda.

La indignació meva fou realment a l'endemà al fullejar el Diari de Tarragona i trobar-me declaracions com aquestes dignes d'un oficial "de los batallones de la dignidad de Noriega".

SANTI BLANCO: portaveu dels 1500 afectats del POUM, segons ell 1500 Families. - Lo que ocurrió no fue tan grave. (Digui'm quina es la seva definició de greu?)
- Quizás se nos escapó un poco de las manos pero en ningún momento hubo agresiones. (Una mica només, puntades, empentes i cops no són agressions físiques?)
- Fue Nadal quién provoco al conducir su coche hasta la entrada. (No podia? per què, a cas era direcció contrària?)
- Era lo mínimo que se merecía. (Lo màxim debia ser muntar una forca i un patíbul, no?)

Desgràciadament la Guardia urbana dóna una imatge de passivitat total en els fets donant una imatge de indefensió als assistents al sopar.

Pregó què els organitzadors de l'acte és dignin a col·laborar amb la justícia per indentificar els causants dels actes vandàlics.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Gol en Pròpia porta

Aquest article reconec no és de la meva ma i ment però resumeix perfectament com me vaig sentir al llegir a la premsa l'assignació de la nova Terminal Sud de L'aeroport del Prat per Part d'AENA:

Gol en pròpia porta

El president Montilla va insistir emfàticament al Parlament de Catalunya que el govern de la Generalitat que ell presideix havia tingut, per primera vegada en la història, un paper actiu en la decisió presa per AENA sobre el futur de l’aeroport de Barcelona. Aquesta em sembla una declaració política d’una gran importància. Segons persones que hi entenen, com en Ramon Tremosa, en Germà Bel, en Joan Ridao o les agències de viatges catalanes, l’atribució a Iberia i companyia dels espais de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona és un gol que ens han marcat als interessos de Catalunya. Abans de sentir al president Montilla, jo em pensava –i suposo que igual que jo tots els qui creien que ens havien fet un gol, Esquerra inclosa- que el nostre govern havia estat simplement un porter que no havia pogut aturar aquest gol, potser perquè és un porter esquifit o potser perquè, tot i ser un bon porter, el xut era imparable. Però el president Montilla ens diu que el govern de Catalunya va participar en la decisió, que va ajudar a decidir el repartiment d’espais, el premi a Iberia i tota la resta. És a dir, que va ser un dels qui van xutar aquesta pilota que se’ns ha colat per l’esquadra. Llavors, des de la perspectiva de tots els qui creiem que ens han fet un gol, o aquest govern és un mal defensa que s’ha fet un gol a pròpia porta, o és un magnífic davanter capaç de marcar gols formidables. Però de l’equip contrari, és clar.

Vicenç Villatoro