TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

Des de fora

TRIPARTIT, EL GOVERN DELS NECIS

"És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes"

Agustí Bordas

El nou govern del Regne Unit, integrat pels Conservadors i els Liberal-Demòcrates, va anunciar la setmana passada un seguit de mesures d’austeritat per fer front a l’aclaparador dèficit que arrossega l’administració pública britànica. El Primer Ministre, David Cameron, ha aconseguit proposar unes retallades pressupostàries indispensables per evitar l’enfonsament de les finances públiques de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, asfixiades per un dèficit públic d’un 11.4% respecte el seu Producte Interior Brut.

El nou govern britànic ha hagut d’actuar amb responsabilitat per adreçar els enormes dèficits i deute heretats dels desastrosos governs laboristes. Tony Blair, Gordon Brown i els profetes de la “Tercera Via”, han deixat el Regne Unit en una situació molt precària, tot demostrant el fracàs absolut d’un model d’esquerres, el Nou Laborisme, que serví de model i inspiració per a molts socialistes nostrats.

És gràcies als sacrificis proposats per Cameron i Clegg que el Regne Unit ha pogut mantenir el ràting de deute establert per Standard & Poor’s i preservar la seva reputació davant els mercats internacionals de deute; justament el contrari del Govern de la Generalitat, mancat de credibilitat a nivell internacional, oposat a frenar la despesa pública i responsable d’una emissió de bons públics d’un cost elevadíssim. D’això, el lamentable President Montilla, en diu “invertir en seny”.

És niciesa, no pas seny, el què ha demostrat el Govern de la Generalitat en la gestió de les finances catalanes. Hom hauria de denunciar la perillosa combinació d’irresponsabilitat i ignorància dels integrants del Tripartit fins el moment actual. No obstant, cal reconèixer-los un evident maquiavel•lisme en la seva gestió pública dels darrers mesos. M’explicaré.

Convençuts de la seva futura derrota electoral, els integrants del Tripartit han decidit mantenir nivells de despesa excessius –tot finançant-se amb els bons Montilla– per evitar el desgast electoral que suposa racionalitzar la despesa de l’Estat del Benestar. El Tripartit ja pensa en les eleccions de 2014 i pretén acusar CiU de “desmantellar l’Estat del Benestar” quan, inevitablement, Artur Mas cerqui mesures per evitar la implosió de les finances catalanes.

Així doncs, ens trobem davant un dels exemples més tenebrosos d’hipocresia en la història recent de la política catalana. Mentre Antoni Castells no reconeix el fiasco del nou sistema de finançament, Iceta rebutja la millora de les finances catalanes mitjançant el Concert Econòmic i els 25 diputats del PSC a Madrid s’encarreguen d’aprovar uns pressupostos generals de l’Estat que –novament– discriminen Catalunya tot afavorint els feus electorals del PSOE, el nou govern de la Generalitat heretarà el producte de set anys de mal govern. Cal ser molt cretí per creure’s que el Tripartit defensa l’Estat del Benestar quan, evidentment, només té en compte el seu propi benestar.


Font: WWW.elsingulardigital.cat/

Independentisme immadur

L'actual guerra civil dintre del Cercle Català de Negocis ens ha de fer pensar en la immaduresa de l' independentisme més messiànic i com espatlla tot el que toca. Aquesta confederació empresarial què tan bona tasca ha fet per difondré la causa de la independència econòmica, avui es troba partida entre partidaris dels dos partits independentistes novells. Una metafora còmica podria ser la batussa entre jueus davant la cambra de la dona de Pilat a La vida de Brian.

Com bé fa notar el periodista Jaume clotet. El problema de la institució és què alguns han volgut i han aconseguit; deixar què fos un lobby empresarial, per convertir-la en una plataforma de suport. Un simple Altaveu polític i no una plataforma empresarial transversal què va aconseguir participar i donar una bona sorpresa a la cambra de comerç de Barcelona.
De la lluita entre RCAT i SCI pel control del Cercle. Sols en sortirà perdedor el Cercle Català de Negocis amb la total pèrdua de la seva credibilitat, solvència i independència.

No obstant, en les confederacions empresarials alguna cosa és mou: Femcat va contestar per primer cop a l'establishment econòmic a Foment del Treball i va obtenir una gens menyspreable tercera part dels vots.

Aquesta és una de les causes per les què no canviaré el meu vot a les eleccions nacionals catalanes respecte el 2006. Ni el vell ni el nou independentisme explicit han demostrat tenir prou maduresa per fer un full de ruta seriós; què no sols tingui una tàctica a curt i mig termini i no d'un full de ruta estratègic. Per arribar al final del procés. De fet les propostes de RCAT i SCI han estat bàsicament saltar de cap al procés què CiU comença a encetar. RCAT semblava una canvi esperançador un bri de maduresa en la permanent adolescència política de l'independentisme; fins al seu esperpèntic congrés i la no concreció d'una aliança Electoral amb SCI.

Aquests esperpents continus i delirants propostes preelectorals i "futures promeses de tretes de pit postelectorals" em desmotiven, ho sento, ja ho sentit abans a Esquerra i se com han acabat.
La conclusió ha estat desactivar gran part del votant independentista i que gran part d'aquest votant doni la seva confiança (amb nas tapat o no) a les eleccions per un partit què no és independentista explicit.

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

Canvi o continuïtat a les eleccions del 28-N

"Els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests"

Jordi Sauret

Doctor en Sociologia i director-gerent de l’empresa Feedback

Més enllà dels detalls en el nombre de diputats de cada formació, les eleccions de l’any 2003 varen ser eleccions de canvi, i així es va interpretar positivament els inicis de l’experiència del primer tripartit. Cada elecció planteja un escenari de canvi o de continuïtat.

Durant la legislatura del primer tripartit, aquest lentament va anar decebent a segments dels seus electors que potser tenien un excés d’expectatives en el canvi, però l’alternativa no es considerava millor, de forma que les eleccions de 2006 varen ser de continuïtat (menor participació que avançava un malestar, però que no recollia de forma significativa el principal partit de l’oposició, i es produïa la sorpresa de l’entrada al Parlament de C’s, que amb relativament pocs vots va aconseguir representació). Però aquests petits canvis, no alteraven la composició de fons dels dos grans blocs: govern – oposició. Havien estat eleccions de continuïtat.

A diferència del primer tripartit, la constitució del segon des del primer moment no va ésser avaluada de forma tant positiva. A mig mandat, les enquestes ja apuntaven que el tripartit no es podria tornar a constituir, doncs una part significativa dels votants d’ERC no ho acceptava, i CiU recollia bàsicament aquest desgast, mentre la resta de partits mantenien perspectives de suports electorals estables. Es mantenia un escenari de continuïtat només alterat en la frontera CiU-ERC.

Des de principis de l’any 2010 s’acceleren i agafen força moviments fins aquell moment no detectats, que amb l’agreujament de la crisi econòmica, o si més no la percepció que les coses “ara sí” realment estan malament (la presidència espanyola va magnificar a escala europea el malament que ho feia el govern central), va suposar que l’electorat del PSOE, i aquí a Catalunya del PSC, s’enfonsa, i massivament manifesta en les enquestes que s’abstindrà o votarà a altres partits.

De forma que a sis setmanes de les eleccions, i ara caldrà veure com s’accentuen o es matisen a partir de les estratègies dels partits, s’està davant el següent escenari que determinarà si les eleccions al final marquen pautes de continuïtat o de canvi:

1. L’opinió pública de forma transversal vol sentir solucions sobre temes econòmics, i una gran part sembla que orientarà el seu vot en direcció a la formació que li generi més expectatives de sortir de la crisi i tornar a crear ocupació, i això, trenca fidelitats electorals i està en la base dels resultats que aporten avui les enquestes. D’alguna forma, una part de l’opinió pública pot votar quasi en forma plebiscitària en relació a aquest factor, més enllà de les simpaties ideològiques estrictes.

2. En aquests moments es registra una molt alta abstenció selectiva de segments que varen votar les actuals formacions del govern tripartit, i que avui massivament rebutgen aquesta fórmula de govern.

3. El malestar en la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat s’incrementada després de la sentència del TC respecte l’Estatut, i es manifesta de diferents formes, ja sigui optant per una via independentista, però també, retroalimentant els sectors més espanyolistes i un potencial conflicte lingüístic, però... ¿fins el punt que algun partit canalitzi també aquest malestar “constitucionalista”?

4. I un altre interrogant, ¿algun partit sabrà canalitzar de forma preferent l’augment del sentiment independentista?, o bé, es diluirà en diferents opcions (CiU-ERC-SCI-Reagrupament).

5. Sumat al malestar econòmic i a l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol, i la desconfiança crònica vers la classe política, afloren conflictes socials de base econòmica que prenen forma de conflicte que pot amenaçar la cohesió social dels barris amb més presència d’immigrants de darrera generació.

6. I finalment, a part de les diferents tipologies de malestars, se suma una corrent de fons que rebutja els governs percebuts com a dèbils; i fins el moment en les enquestes l’electorat a sis setmanes de les eleccions mostra la preferència per atorgar un mandat clar a un sol partit, perquè pugui governar amb fortalesa parlamentària, prengui decisions (es reclama un retorn a governs amb autoritat), i en tot, si ho fan malament ja els castigaran en les properes eleccions.

Aquests sis vectors són suficients per considerar que els resultats del 28-N aportaran un hemicicle molt diferent de l’actual, amb canvis clars en la correlació de forces, el dubte està, no en el sentit del canvi sinó en la magnitud d’aquests i els matisos que poden introduir l’entrada de nous partits. La campanya electoral acabarà de concretar els detalls d’unes eleccions percebudes en clau de canvi, ni que només sigui perquè quasi ningú reclama amb orgull l’actual fórmula de govern tripartit.

Font: Singular digital

Los que se quieren quedar

La tortuga de l'Ateneu

Los que se quieren quedar

"A vegades es necessita un toc de genialitat per fer les coses senzilles i entenedores, clares i transparent com un vas d’aigua"

Quim Torra

El President Montilla ha estat de viatge a Madrid. De totes les ciutats que conec, és l’única que genera en els individus que la visiten un procés de lil.liputització i empetitiment degeneratiu, que ataca amb una força descomunal en el cas dels éssers humans coneguts com a polítics. S’ha donat el cas de presentar esmenes per part de diputats catalans a un projecte d’Estatut recent aprovat pel seus propis col.legues del Parlament en menys de 72 hores. Un fenomen que s’estudia a les Facultats de Medicina de les més prestigioses universitats americanes, encara sense resultats satisfactoris.

S’hi arribi des d’on s’hi arribi, posar-hi un peu és transformar-se en segons en els increïbles homes minvants. Una anomalia psicosomàtica que arrenca amb virulència en el finger del Terminal d'Ibèria a Madrid, on només els gegants de les nostres Festes Majors no hi desentonarien. Perduts ja, almenys, 50 centímetres, s’agafa un taxi i hom s’endinsa en les seves infinites rondes (M10, M20, M30, M40. M 518,9, etcètera). Un cop arribats, pures engrunes, cal vigilar per no quedar atrapats sota de qualsevol gratacel de les milers d’empreses que han decidit establir la seva seu a la capital d'Espanya. Les multinacionals és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, ni poder econòmic i polític, els afecti el més mínim.

Però el President ha visitat Madrid com un home, primer per assistir triomfalment a la Fiesta de la Hispanidad de la mà de la Ministra Chacón i després per participar en un acte del Foro de la Nueva Economía, on el Molt Honorable anava acompanyat d’un altre gran defensor de Catalunya, l’expresident Felipe González. Cal constatar que ha sorprès als presents que no s’hagués encongit massa, ans al contrari, ferm, segur, amb aquell accent de la Catalunya profunda, ha deixat anar, disposat a plantar cara: “La España de hoy no se entiende sin Cataluña”. “A aquellos que afirman que Cataluña es una nación sin Estado, yo les digo que sí tenemos Estado” “Queremos el desarrollo de Cataluña, pero no al margen de España”. I al final, impertèrrit, ha espetat a un auditori en ple orgasme constitucional: “Yo represento a la Cataluña de los que se quieren quedar, no la de los que quieren irse”.

Arriba España, Presidente! Sempre queixant-nos que a Madrid es diuen coses diferents que a Barcelona, i vet aquí que el senyor Montilla repeteix, fil per randa, el discurs que els seus estrategues de campanya li han preparat: un directe a l’estómac català de la fractura social acompanyat d’un cop a la mandíbula al catalanisme majoritari, és a dir, a l’independentisme. Abandonat qualsevol intent de pretendre explicar alguna cosa amb sentit comú d’aquests anys de tripartit, aquest serà el discurs que escoltarem fins el dia de les eleccions, si són servits.

Però la frase, extraordinària, conté en ella mateixa tota una càrrega de profunditat. En primer lloc, perquè tots els unitaristes, autonomistes, federalistes difusos i sobiranistes fredolics –en feliç expressió de Carles Boix- ja saben a partir d’ara qui els representa. La independència pot ser la decadència, com va alertar el senyor Montilla, però la dependència és ell mateix. Que cadascú triï. Vostès mateixos.

Ara bé, el President de la Comunidad Autónoma catalana, que diu ja té un Estat -que és el propietari de la cabra de la Legión-, obre la porta a la mare de totes les batalles: qui representarà a la Catalunya dels que volem marxar del seu Estat? La resposta no és en el vent sinó en les urnes.

Tripartits i bon Govern

Quan arriba el final de legislatura convé preguntar-se si el Tripartit és un bon Govern. I més ara, perquè la ciutadania es preguntada sobre si convé o no un canvi de Govern.

Entenent que un bon Govern no depèn del color les etiquetes o la/les formació/ons que l'integren si no de uns paràmetres d'avaluació de la seva tasca.
Un bon Govern ha de ser: Independent què sigui monocolor o de coalició un Govern cohesionat; anar a la una, sense desavinences en temes clau de la agenda de Govern.
Creïble: Ha d'oferir credibilitat en les seves accions i paraules. Les paraules i els fets han d'anar en el mateix sentit i ser capaç de generar confiança.
Eficaç: Dur a terme les seves polítiques a terme.
I per últim: Eficient. Dur a terme les seves polítiques amb recursos necessaris i suficients; sent recursos molt sovint limitats.

Segons aquesta definició el Tripartit suspèn en tots aquests camps. I poca gent considera que sigui un bon govern i hagi de repetir. Inclús en una enquesta recent del Periodico aquesta era una opció no desitjada per més del 90% dels participants de l'enquesta.

Perquè podem arribar a la conclusió que el Tripartit és un mal govern: Doncs Perquè, des de el primer dia ha demostrat no ser un conjunt cohesionat, si no compartimentat. "Tot i la fama de "bon gestor" del President" els socis han anat per lliure contradient-se mútuament, fent-se oposició i tenint sovint posicions antagòniques en temes clau. En un Govern d'un país seriós haurien comportat la convocatòria d'eleccions anticipades. De fet la sensació és què els socis és repetien àrees de Govern.
Creïble: Un Govern que no ha pogut tenir una única veu i un política coherent no genera confiança. Quan calia liderar ha anat a remolc o ha deixat en mans d'altres decisions claus quan generaven divergències internes. A tall d'exemple, el conseller Nadal va deixar en mans de Fomento decidir el traçat del quart cinturo. O la recent presa per rucs venent-nos la instal·lació de Chery al nostre país.
Eficaç: Tot i quan alguns consellers Han fet les coses bé el caos general ha impedit mostrar imatge de la tasca de Govern. Quan em pregunten el Govern que ha fet bé tinc dificultats per respondre. I per desgracia no soc l'únic (inclús partidaris i votants dels partits membres tenen dificultats per respondre).
Eficient: No, la manca de recursos i l'us adequat d'aquest ha estat una de les denúncies habituals de la tasca de govern. Com per exemple l'increment desproporcionat d'alts càrrecs i personal no explicable (ja sigui per l'increment de transferències o el creixement de la població) o l'excessiva alegria en el creixement de la despesa. . O l'incapacitat dels responsables d'interior per fer front als aldarulls de la vaga general.

El Tripartit ha aconseguit generar la mateixa sensació en set anys de que cal fer un canvi de Govern de la que van Generar-se després de 23 anys de govern monocolor de CiU. Amb la diferència que els Governs de Jordi Pujol van aprovar en els apartats anteriors en la immensa majoria de camps.
I la prova es que la majoria dels socis en renega en públic.

La penúltima canallada

Salvador Cot.

Al·leluia, germans! El miracle constitucional ha succeït i PSOE i PP s'han posat d'acord per desbloquejar els nomenaments dels magistrats que hauran de renovar el TC. Estan movent les peces amb discreció i gran rapidesa i els noms flueixen amb tota facilitat.

Entre els nous magistrats hi haurà un jurista amb sensibilitat catalana per substituir Eugeni Gay, l'home que va perdre una bellíssima oportunitat per dimitir. Es tracta d'Eliseo Aja, fins ara president del Consell de Garanties Estatutàries i el nom que va utilitzar el PSC per garantir que dins aquest organisme sempre es pogués produir una majoria PSC-PP, però mai CiU-ERC.

Eliseo Aja, efectivament, és un home preocupat per la llengua i l'autogovern. Tant, que va ser el primer signant del Foro Babel, un dels nuclis més actius contra la normalització del català, fundat a finals dels noranta amb les signatures de Fèlix de Azúa, Albert Boadella, Ivan Tubau i els de sempre.

Aja, doncs, té el vist-i.plau, directe i explícit de PSOE, PSC i PP, i l'aquiescència per assentiment d'ERC. És la penúltima canallada d'aquest Govern.

Font: Nació digital.

Joan Triadu.

Gràcies per tot, des de el més profund respecte i record. No t'oblidem.