Raons per votar... CiU

Davant una situació d'incertesa i de cara a unes eleccions espanyoles on la diferència entre PP i PSOE és reduïda, on la desafecció, el malestar envers la classe política en general i el risc de una crisi econòmica plana sobre l'ambient.
Ha aparegut un fantasma de l'abstenció amagat un com a una suposada abstenció patriòtica. Dirigida a fomentar l'abstenció entre els votants d'ERC i CiU, massa cops de forma interessada, cada cop més desafectes amb la Espanya i la política espanyola.
Una altra raó esmentada és que serà un suposat castig que farà tremolar les Cúpules dels partits (ERC sobretot) i que provocarà una unitat d'acció de les forces catalanistes. De fet hi han tantes causes per l'abstenció com abstencionistes. I les cúpules no tenen perquè considerar la causa de l'abstenció sigui aquesta.

Les generals o espanyoles: No són les eleccions favorites de molts catalanistes a de forma similar del què passa a les Catalanes on molts votants "espanyols" no voten perquè creuen què no se'ls hi ha perdut res.

Per diversos factors, des de la gent de pensament catalanista, què opina que a Madrid no se'ns ha perdut res a gent descontenta amb els candidats de partits catalanistes. I es proposa un vot en blanc, nul o abstenció, que se'ns ven com a patriòtic. Perquè suposadament no se'ns perd res. Però no és veritat les decisions preses a Madrid si ens afecten i en molts casos molt: Un exemple l'hem tingut aquest estiu amb la decisió d' AENA de concedir la nova terminal del Prat a la filial de vols barats de Iberia. Més força del partits catalans hauria comportat que hagués estat molt difícil per AENA no tenir en consideració la proposta de KLM de fer vols intercontinentals des de el Prat. El servei militar obligatori, abolit gràcies al pes de CiU al congrés durant el govern d'Aznar.
O els propis pressupostos de l'estat on la inversió en infraestructures també depèn i molt de la capacitat negociadora dels grups alhora de fer esmenes i un grup catalanista fort pot escombrar cap a casa.
Se què aquest argument me’l podríeu intentar rebatré interpel·lant que tant les eleccions al parlament Europeu i les eleccions americanes, que també afecten Catalunya i el món aquelles últimes.
Però la diferència és què en les Eleccions generals espanyoles els vots catalans sí tenen prou pes per poder poder condicionar els pactes de legislatura i el vot català té representació directa a diferència de les Europees.

Una abstenció forta a Catalunya és la millor solució perquè tot quedi com esta i continuem sent víctimes de "malenades". Perquè el govern espanyol de torn dirà que com que no ha rebut cap castig electoral, llavors els catalans estan satisfets de com fan les coses. En canvi CiU què pot pujar a Tarragona per què no te l'efecte negatiu del transvasament de l' Ebre i el desgast d' ERC i PSC.

CiU si pot de condicionar el seu suport extern a un Govern central a condicions: Com la publicació de les Balances fiscals; prèvia a qualsevol negociació, millora de la deficient qualitat democràtica de l'Estat Espanyol, traspassos de Rodalies, Regionals i el Prat. Un millor finançament: què permetí a Catalunya deixar de estar lligada per la LOFCA. Compliment de les inversions en infraestructures pactades en l'estatut i què en els 2 últims anys ni PSC-ERC ni ICV ha aconseguit què els seus socis del PSOE complissin. I desbloquejar de les 235 transferències de l'estatut bloquejades pel govern "amic" del PSOE.
I no obviem Evitar les actuacions del Govern central en contra de les seleccions catalanes, el retorn total de la documentació incautada al final de la guerra civil.
Per desgracia d'ICV i ERC, tret de l'últim any d'aquesta legislatura, han estat les comparses perfectes del PSOE.

Una abstenció del vot catalanista no comporta què els escons quedin buits. si no queden coberts amb diputats del PSC-PSOE i del PP. Aquesta abstenció pot fer col·lateralment, a més, que diputats què ara estan perillant pel PSOE ballant entre CiU i PP puguin anar a parar a mans del PP. Què ha assumit el llenguatge anticatalanista de Ciutadans o què ciutadans mateix, inclús tregues un escó a Barcelona.
Perquè, no és vot de la por, és realitat el PP pujarà perquè primer no hi ha l'efecte negatiu ni del transvasament de l' Ebre, ni del 11-M i la situació econòmica trontolla, per tant molts votants retiraran el suport al PSOE.

I qui vulguí unitat d'acció que votí CiU perquè quan s'ha de defensar el país és CiU qui empeny a ERC què s'hi apunta per no quedar en evidència. Com va passar amb la 3a hora de castellà que ERC inicialment va votar a favor i fou la defensa de CiU del vot en contra qui els força a canviar el vot o la defensa de les seleccions catalanes. Sols per posar exemples.

Pobrets, els terroristes islamistes

Iu Forn: Passa ho.

La matinada de divendres a dissabte van detenir a Barcelona 14 persones acusades de preparar un atemptat suïcida. ¿Ho van fer per gust? Per distreure’s? Per tocar els nassos? Doncs més aviat no. Diversos serveis secrets europeus tenien indicis que els detinguts preparaven un atemptat suïcida i que ja disposaven de material per dur-lo a terme. Dissabte, mentre es feien públiques les primeres proves, van aparèixer els dos arguments que, inevitablement, apareixen cada cop que detenen un grup de terroristes islamistes: 1) les detencions fan mal a la imatge del col·lectiu immigrant al qual pertanyen els detinguts i trenquen la convivència i 2) Catalunya no és un niu islamista. Escoltin, ¿podrien canviar els arguments? És que ja fan pudoreta. Per antics i per injustos. Sobretot amb la intel·ligència dels catalans d’origen pakistanès que no són terroristes, que són el 99,99999%, i que es guanyen la vida treballant honradament.

En el primer cas sembla que estiguin dient: no, no detinguin terroristes pakistanesos, pobrets. Si ho fan, la gent tindrà por a tots els pakistanesos i no els dirigiran la paraula. Miri, li diré de forma bèstia perquè ens entenguem: ¿vostè deixa d’anar a un restaurant basc perquè detinguin un comando d’ETA? Oi que no? Doncs superem d’una vegada aquesta adolescència mental, que ja ens afaitem (i ens depilem).

En el segon cas, la cosa és d’un fals paternalisme que ens trasllada a l’època del “sí bwana”. ¿Han detingut o no a casa nostra 70 terroristes islamistes? ¿Han detingut o no aquí els que van finançar des del seus locutoris el grup que va assassinar el periodista Daniel Pearl? ¿Va passar o no per Salou, Mohammed Atta, un dels caps de l’11-S? Ves per on, això ha passat aquí i no a Astorga. No me’n pregunti els motius, però a Astorga no hi ha terroristes islamistes i aquí sí. Què hi farem, oi? Per tant, quin sentit té amagar la realitat? Què passa, ¿no som prou grandets per assumir que som objectiu del terrorisme islamista? ¿I fins quan ens autoenganyarem? ¿Fins que hi hagi un segon 11-M?

aparegut al Avui.

Amb la llengua no és juga

Amb la llengua no és juga.

Davant el fet què el PP al ser la 4a força política és un partit minoritari a Catalunya. El PP, la quarta força política al parlament, esta intentant créixer desesperadament. Per augmentar la seva bossa de votants, el comença a sent un problema greu per al PP. El PP ho esta transformant per a convertir-ho en un problema greu per a Catalunya. El PP no sols esta fent seu el pitjor paper de forma interessada buscant el vot més vidalquadrista perdut. Amb la impresentable tergiversació de la situació lingüística, buscant presentar una imatge de persecució del castellà, arribant a amenaçar la coexistència i la cohesió social del país amb mostrés del pitjor irresponsabilitat política buscant el retorn al lerrouxisme. I intentant basquitzar la societat catalana en fronts enfrontats nacionalistes catalans contra nacionalistes Espanyols sols per treure'n rèdit electoral i ficar-se en primera línia com defensors "de los valores patrios". El vídeo de precampanya. Aquesta campanya brutal dirigida a captar el vot més espanyolista, no va dirigida ni contra CiU ni contra a ERC. Si no que Campanya va dirigida a atacar la mateixa legitimitat decisòria i executiva de la Generalitat i la esència mateixa de les polítiques impulsades en 23 anys de govern Catalanista, que va fer un gran esforç de integració i per evitar una ghetització de la immigració espanyola arribada des de els 50s als 70s. Basant-se en una suposada discriminació dels castellano parlants i una vulneració dels drets lingüístics. És troba a faltar una resposta institucional forta, simètricament contundent. Per què ni el conseller Maragall, el president Montilla o el vicepresident Carod, més sent filòleg, no han respost amb contundència? Tanta por els fa defensar obertament la llengua catalana i les polítiques de normalització lingüística fetes pels Govern de CiU?

Agredits i enganyats

Pere Macias (CiU)

Agredits i enganyats

La legislatura que avui s’acaba, amb la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions generals pel proper nou de març, ha tingut un argument principal que és Catalunya. O si voleu, i ja em perdonareu la llicència, com fotre a Catalunya. I dos protagonistes implicats en la facècia: en Rodriguez Zapatero i el PP.

Un partit popular que les ha fetes de l’alçada d’un campanar: la seva recollida de signatures contra l’Estatut i, ben explicitament anticatalana: “Es aqui donde hay que firmar contra esos j... catalanes”, la seva participació en el boicot a les empreses del nostre país, i les seves mil i una iniciatives parlamentàries i mediatiques contra tot intent de normalització d’una llengua tant amenaçada com el català, que voldrien veure desaparèixer ben aviat. El PP ha fet de l’agressió a Catalunya un dels seus principals arguments polítics. No els ho podem perdonar. No ho podem oblidar.

L’altre protagonista de l’argument utilitza una eina diferent: l’engany. Es un autèntic artista de les falses promeses, un engalipador que té prou audàcia per aparèixer com el nostre amic: “apoyaré el Estatut que el Parlament apruebe” o la més recent trola ferroviària: “antes del uno de enero ( del 2008) traspasaré Cercanías a la Generalitat”.Té uns encobridors perfectes, els del tripartit, que li toleren tots els enganys i li riuen les gràcies una i altre vegada.

La víctima d’uns i altres es Catalunya. Som els catalans. Uns ens agredeixen directament i sense ni tant sols dissimular-ho, l’altre es més sibil•lí, però molt més perillós. A mi em recorda allò de “sin que se note el cuidado”.

Les properes eleccions, en aquest argument, apareixen com la gran oportunitat de donar-los-hi la resposta que es mereixen. Han de respectar Catalunya. Han d’entendre que no se’ns pot agredir ni enganyar a benefici d’inventari. Han d’entendre que hi ha prou dignitat al nostre país per passar plana i per passar d’uns i altres: torna a ser l’hora de proclamar: Ni PSOE, ni PP, Catalunya!

Pere Macias i Arau

Desfer o refer Espanya

Refer o desfer Espanya, de Ramon Tremosa

Penjo aquest article de'n Ramon Tremosa amb retard. Per raons, alienes a la meva voluntat el blog passa unes setmanes en què no hagut gairebé producció pròpia. Ara torno a obrir i ho faig publicant aquest article. Gràcies.

Per imperiosa necessitat econòmica, a mitjans del segle XIX els catalans vàrem fer Espanya. La
industrialització catalana del segle XIX constitueix un cas excepcional a Europa, en ser l'única revolució industrial feta sense carbó com a font d'energia. La revolució industrial, que va mecanitzar la producció tèxtil generant espectaculars increments de la productivitat, va començar a Anglaterra al segle XVIII i es va generalitzar a les regions europees que disposaven de carbó. A la península Ibèrica, però, de carbó només se'n trobava al Cantàbric i d'un tipus, l'antracita, no tan bo ni apte per al seu ús industrial, a més de ser força més car d'extreure.

Catalunya és un país molt muntanyós, pobre en aigua, terra fèrtil i en recursos naturals i minerals. Tot i aquestes adverses condicions, però, el sector tèxtil català va saber industrialitzar-se explotant l'aigua, aprofitant l'energia que els salts d'aigua generaven per a moure les màquines de les fàbriques: la importació del mineral de carbó d'Astúries o d'Anglaterra feia del tot inviable la producció a uns costos raonables. Així, els rius catalans van ser poblats ràpidament per una gran quantitat de colònies industrials, fins al
punt que els rius Ter i Llobregat eren l'any 1900 dos dels rius més explotats del món.

Ara bé, el tèxtil català generat a partir de l'energia hidràulica no era competitiu a Europa, fet que va tenir unes implicacions molt importants a nivell econòmic i polític: els industrials catalans necessitaven assegurar-se un mercat protegit i el van anar a buscar i a crear a Madrid. És en aquest context que cal interpretar el naixement del mercat econòmic unificat i del marc polític unitari espanyol, que van arribar pràcticament sense canvis fins al 1975.

Aquesta necessitat d'aïllar-se del món va trobar un aliat molt important a Castella, el sector agrari castellà. Aquest sector, que produïa blat en explotacions en règim de latifundi i de secà amb una baixa productivitat, no podia competir amb les importacions de blat francès o rus de regadiu i també necessitava protecció. No és del tot cert, doncs, quan s'explica que al segle XIX els catalans eren proteccionistes mentre que a Madrid estaven pel lliure comerç. Així, de la confluència d'interessos entre el tèxtil català i el blat castellà va néixer el mercat econòmic espanyol unificat i protegit, pràcticament tancat al comerç exterior fins a l'entrada al mercat comú europeu de 1986. En aquest context, l'any 1868 el ministre català Laureà Figuerola unificà monetàriament Espanya amb la "pesseta" (peça petita) catalana, eliminant les diverses monedes existents, i suprimí les darreres duanes interiors que limitaven el lliure comerç de mercaderies dins d'Espanya.

Espanya, doncs, ha estat pels als catalans una primera etapa en el procés de globalització de la nostra economia. Hi ha una frase de Francesc Cambó al Congrés de Diputats el 1916 que resumeix aquests cent anys i escaig d'història econòmica d'Espanya: "Vostès tenen blat, nosaltres tenim teixits, per què no hauríem de col·laborar?". I així també s'entén que l'abat Escarré digués irat en la seva famosa entrevista al diari Le Monde, sentint-se profundament estafat en relació a aquest procés de construcció comuna: "Som espanyols, no castellans!". Si Castella, però, avui monopolitza la idea d'Espanya i n'exclou les altres cultures, el suposat pacte fundacional implícit entre iguals es trenca.

Per imperiosa necessitat econòmica, els catalans avui hem de canviar el marc institucional que ens uneix amb Espanya. Franco trencà el pacte implícit abans esmentat que era fet a la italiana: Barcelona, com Milà, n'era la capital econòmica, financera i empresarial, i Madrid, com Roma, la capital política i administrativa. Des de 1975 Madrid ja no complementa Barcelona sinó que hi competeix directament, en haver-li arrabassat totes les funcions que Barcelona exercia. Curiosament, aquest procés s'ha accelerat més entre 1993 i 2007 que no pas entre 1978 i 1992, com evidencia clarament el darrer volum sobre l'estoc de capital per
territoris a Espanya de la Fundación BBVA (2007). D'altra banda, avui l'economia catalana ven cada cop més als mercats internacionals i cada cop menys al mercat espanyol, com demostra també la darrera taula input-output de Catalunya; de fet, avui els principals sectors industrials catalans ja exporten més a la resta del món que a la resta de l'Estat.

En aquest nou context hauríem de valorar quin és el valor afegit per als catalans de seguir formant part de l'actual Espanya: les infraestructures són fetes i gestionades per a poder ser més competitius o bé estan supeditades als interessos del gran Madrid? Les empreses catalanes estan en igualtat de condicions per a créixer i competir? A Gas Natural, per exemple, després del rebuig a la seves dues opes a Madrid, li haurien fet el mateix a Algèria si fos una empresa francesa? Què han fet els alts funcionaris i la tan costosa diplomàcia de l'Estat espanyol per a defensar els seus interessos? És avui Espanya aquell mercat ple d'oportunitats que havia estat sempre? Si el nou Estatut no es desplega amb generositat, no és clar el valor afegit que suposa Espanya avui per als catalans. Per això crec que el debat polític a Catalunya seguirà
girant en els propers anys, i possiblement amb més intensitat encara, entre els que volen refer Espanya i els que volen desfer-la.


Ramon Tremosa i Balcells és economista i professor de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona. Article
publicat al seu web (http://www.ramontremosa.cat/)

ATC, Injustícia social i promeses electorals.

Al 1 de Gener, es va presentar la Agencia tributària de Catalunya (ATC). Què inicialment havia de recaptar i gestionar els impostos a Catalunya, com a finestreta única.
Doncs bé, Aquesta agencia substitueix la "Direcció general de tributs de la generalitat" i tindrà les funcions d'aquesta última. Gestionant els següents impostos cedits a la generalitat. Es a dir es un acte electoralista consistent en un canvi de cartell.

1. Successions.
2. Patrimoni
3. Transmissions patrimonials.
4. Impost sobre gans superficies.
   

En la presentació de la agencia en els parlaments. En nostre president ha deixat ben clara la seva voluntat de què Catalunya sigui solidaria amb Espanya. I què la agencia és garantia de aquesta solidaritat. Al MH President Montilla li haurien de recordar què és president de Catalunya i no baró del PSOE.

Tenim ara una Agencia que no es tal, Que recapta i gestiona 4 impostos dels quals dos són socialment injustos: Tot ser fer servits com a exemple de transferència de rendes per oferir la coneguda com "Justícia social" gravant les grans rendes.

L'impost de Successions: Grava el fet de estalviar un patrimoni i donar-lo als teus fills o transferir un petit negoci als teus hereus. És dóna la situació què sols grava el fet de transferir riquesa. I sovint és la causa de què alguns fills no continuïn el negoci familiar per les carregues fiscals que comporta.

Imaginem 2 casos: Dos guanyadors de la grossa de la rifa de Nadal, el subjecte numero 1 decideix iniciar un negoci amb el seu premi i guanyar-se un capital i al cap d'un temps cedeix el negoci i el capital acumulat als seus hereus amb l'herència o jubilació.
El numero 2 decideix donar-se una vida de luxe, dones, alcohol, festes, cotxes i al moment de morir no cedeix res als hereus: Perquè la meitat dels seus bens se'ls ha gastat en dones i alcohol i la resta se'ls ha malgastat.
A quins hereus dels dos Hisenda els hi ha reclamat la seva part?

Dóna igual el fins a quin punt siguis ric, si t'ho gastes en vici i et fons tota la teva fortuna no pagaràs res post mortem. Però si vols deixar un patrimoni o un negoci als hereus els tocarà pagar.

Aquest tribut afecta sobretot a les rendes mitjanes perquè les grans fortunes ho tenen fàcil el transferir riquesa sense cridar massa l'atenció d'hisenda. I els pares generalment s'esmeren a transferir educació i altres avantatges competitius a la seva prole.

L'impost sobre el Patrimonis: Grava el fet què tu tinguis un patrimoni. En el món actual on la diferència competitiva esta entre persones esta en els intangibles, com la educació, formació, aptituts o coneixements; esta fora de lloc gravar els béns tangibles. Tindria sentit si fos una societat agrícola o industrial on el fet diferencial era la possessió de la terra o el capital.
Si tenim en compte què els pares que inverteixen en la educació dels fills o viuen en un entorn familiar estable: Els ofereixen avantatges competitius. I sembla impossible poder gravar als pares o germans grans per dedicar temps ajudant als fills o germans a fer els deures. Aquest impost com esta plantejat perjudica a les classes mitjanes.

Afecta sobretot a les classes mitjanes i a les PIMES individuals. Mentre que les grans fortunes tenen al seu servei una llarga llista serveis de consultoria financera, que permeten pagar molt menys impost del que pertocaria.

A més aquests dos impostos col·lisionen ja què el mateix bé paga dos cops en el moment de ser transferit a un hereu. Al haver una successió els béns ja l'anterior poseidor ja pagava l' impost de patrimoni , l'hereu a més pagarà impost de successions per rebré el bé i després mentre poseixi el bé aquest anualment pagarà l'impost de patrimoni fins que deixi de posseir lo.

D'altra banda no podem obviar què el Conseller Castells. Per molt liberal què afirmi què és. Difícilment, dubto que es vulgui desprendre d'una font de finançament.

A més ara amb les eleccions tant els candidats Del PP, del PSOE han anunciat què volen suprimir aquests tributs, per un no és cap inconvenient, en la majoria de autonomies governades pel seu partit aquests tributs són testimonials i l'altre pot pensar què el marró no és seu perquè els tributs estan transferits a les comunitats autònomes. Com ja Havia anunciat l'Artur Mas a les anteriors eleccions al parlament de Catalunya.


Amb què ens podem trobar una Agencia tributària Catalana , de preciós nom però què passí a gestionar un parell de tributs.
El què representa una senyora aixecada de camisa. I podem sentir que tal com s'ha anunciat la ATC ens estant donant gat per llebre.

El vot de la Por

Foto: El periodico

Vicenç Villatoro

El vot de la por

No és fàcil fer la campanya dels socialistes a Catalunya per a les pròximes eleccions, però els seus excel•lents estrategs han trobat un bon fil conductor. Com que no és possible vendre a Catalunya la credibilitat de ZP –enfonsada per l’Apoyaré el Estatuto que salga del Pasrlament de Catalunya- ni lluir les bondats de la pròpia gestió mentre la Maleni estigui al govern i als cartells electorals, han tornat als clàssics. Es tracta de plantejar les eleccions com un xoc entre dretes i esquerres i aprofitar la por al PP. És l’escenari que més els convé. No parlar de gestió, no parlar de la qüestió catalana, sinó dimonitzar el PP i presentar-se com l’arcàngel dels pastorets que és capaç d’aturar-lo.

Certament, l’estratègia té un problema: a Catalunya el màxim competidor dels socialistes no és el PP, sinó CiU. La tècnica del mal menor pot mobilitzar electors propis, però no n’hi ha prou. Perquè el vot de la por funcioni s’ha d’aconseguir demostrar que el PP i CiU són ben bé el mateix, la dreta, i que en aquestes eleccions es tracta d’optar entre la dreta o l’esquerra. En una pròxima onada ja intentaran demostrar que la manera més útil de votar les esquerres és votar-los a ells, reclamant el vot útil als electors d’Esquerra o d’Iniciativa.

Ara del que es tracta és de dimonitzar el PP i de dir que CiU i PP són el mateix. Suposo que per a això han posat la seva policia del pensament a buscar indicis, com en un capítol del CSI, de la dretanitat reaccionària de CiU. Els necessiten per bastir el discurs de la por. Però em temo que aquesta policia del pensament ha actuat amb excés de zel i la primera prova que ha pogut aportar a favor de la tesis que CiU és l’extrema dreta és agafada amb pinces i no gaire oportuna: una referència minimalista dintre d’un video de campanya a una qüestió relacionada amb la immigració.

Qualsevol que hagi vist el video s’adonarà que el que fa és presentar una mena de catàleg de problemes i de preocupacions -les infrastructures, la inseguretat ciutadana, les balances fiscals- que d’altra banda són les que ens diuen totes les enquestes. Entre elles hi situa no ben bé la immigració, sinó el risc que es produeixin entre nosaltres ghettos que no participin de valors essencials d’una societat democràtica. Ho il•lustra, com fa amb tots els altres temes, amb un titular real que ens informa que un magrebí no va voler que la seva filla de set anys fes gimnàstica a l’escola. El video ens proposa que en parlem, d’això, de cara a les eleccions, com hem de parlar dels altres temes que ens preocupen. Res més.

Per tal de demostrar que CiU és l’extrema dreta camuflada s’ha dit que parlar d’això és xenofòbia, racisme, i no sé quants penjaments més. Però si a tot Europa se n’està parlant! Si en van parlar a les eleccions franceses conservadors i socialistes, si en parlen els principals intel•lectuals, si Claudio Magris hi dedica un llibre! Per què aquí no n’hem de poder parlar. No és que d’això en parlin les dretes i no en parlin les esquerres, a Europa. En parlen els responsables i no en parlen els irresponsables.

Per tant, excés de zel. Un exemple mal triat, per demostrar l’extremisme dretà de CiU. Primer, perquè està agafat amb paper de fumar. Segon, perquè bona part dels electors socialistes realment existents també pensen que d’aquestes coses se n’ha de parlar. Que els problemes s’han d’afrontar. Si dir això és racista, estan acusant de racisme a bona part del seu propi electorat. O si no, que es mirin el meu admirat baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió.

Font el singulardigital.cat