Males bèsties

EL TC ÉS LA TERCERA CAMBRA LEGISLATIVA AL SERVEI DEL PP I EL PSOE

Males bèsties

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

XAVIER PORRATA

S enatores boni viri Senatus autem mala bestia, deien els clàssics per referir-se al fenomen de degradació que les persones pateixen quan són absorbides en un engranatge pervers, com al Tribunal Constitucional (TC) espanyol. Després d'un quart de segle de repartiment de quotes entre PP i PSOE, amb el criteri de primar la fidelitat i l'extremisme però gens el mèrit i la capacitat, els juristes que s'hi integren responen, amb escasses excepcions, al principi "entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones". És l'efecte, general entre la nomenklatura espanyola, de la sistemàtica selecció adversa o negativa, de la cooptació i l'amiguisme com a principi inspirador d'uns nomenaments que PP i PSOE fan intercanviant cromos. Dos blocs compactes i monolítics s'hi enfronten, els "conservadors" i els "progressistes", eufemisme que transparenta una pura dependència sectària, on l'argument i l'anàlisi jurídics no hi compten enfront de l'adscripció grupal.

TANT AL PP COM AL PSOE ELS TOQUEN CINC magistrats, cromos que treuen dos del Congrés, dos del Senat i 1 del CGPJ; i el partit que té el govern espanyol, quan correspon nomenar 2 magistrats, se'ls queda. El resultat és que sempre hi ha una majoria clara, de 7 a 5, que afavoreix els "conservadors" o els "progressistes", i qui té la majoria imposa el seu criteri, de vegades amb mínimes concessions a la minoria per tal d'aconseguir els seus vots i emetre sentències amb aparença d'unitat, que permetin mantenir la ficció de ser un tribunal jurídic, i no el que realment és, una cambra legislativa superior a les altres, amb disciplina de vot, i en mans exclusives dels espanyols PP i PSOE, sense cap representació de les incòmodes minories nacionals no espanyoles. S'assemblen molt el judici que mereixen les nomenklatures espanyola i soviètica, segons Beiras i Crankshaw: "Uno no sabe si determinados elementos de la clase política española son subnormales profundos o son personas inicuas que falsifican sistemáticamente la realidad y los juicios políticos e ideológicos sobre la verdad", "de totes maneres, llur incompetència és tan estupefaent, llur ignorància tan absoluta, que és impossible transmetre-la amb suficient credibilitat a aquells prou afortunats per no haver-la mai experimentada". En mans de malvats ineptes, elegits i cooptats precisament perquè ho són, i convertit en una màquina sectària d'expulsar talent, l'esfondrament de l'Estat ja s'esdevingué a l'URSS, i ara comença al Regne d'Espanya.

MEDITAVA JO AIXÍ L'ANY 2003 SOTA LA IMPRESSIÓ dels festejos i commemoracions del 25è aniversari de la Constitució espanyola, que com a alt càrrec de l'Estat vaig viure des de dins, tot cartró pedra i discursos buits i cínics d'alts càrrecs que ni dissimulaven que mentien, tot lloant el mèrit, la capacitat, la independència i imparcialitat de la judicatura i del Tribunal Constitucional, la democràcia i les llibertats, la modèlica Transició i l'ultramodèlic rei, etc., i de cop el president del CGPJ va pretendre que el nomenament de dos magistrats del TC, que havíem de fer a l'abril junt amb els dos del govern espanyol, els avancéssim al gener. Acabava una campanya electoral catalana on tant CiU com el tripartit havien promès un nou Estatut, i podien passar tres coses:

A. Que les promeses electorals fossin això, promeses, i el nou Estatut se l'engolís la sorra de les calendes gregues.

B. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, i el govern del PP resultant de les eleccions del març següent el refusés com havia refusat, d'acord amb el PSOE, el nou Estatut basc.

C. Que es fes pel tripartit (PSC inclòs) i CiU, que fos el PSOE qui guanyés les eleccions el març de 2004, i que el nou Estatut s'hagués de tramitar a les Corts espanyoles.

SI S'ESDEVENIA C, EL PSOE NO PODRIA REFUSAR sense més l'Estatut aprovat pel PSC com havia fet amb el basc, sinó que admetria de l'Estatut aprovat pel nostre Parlament allò que fos imprescindible per obtenir el suport de CiU, ERC, o ambdós, guanyar el referèndum, i arranar després al TC, d'acord amb el PP, tot allò que de boqueta hagués admès. La jugada era clara, i imprescindible desemmascarar-la fent que tothom veiés el TC com el que és, la tercera cambra legislativa al servei de PP i PSOE. La millor manera era deixar el TC empatat, amb sis "progressistes" i sis "conservadors", cosa que no havia passat mai i que els faria impossible entendre's, acostumats com estan a imposar la voluntat majoritària a la minoria. No sabrien gestionar l'empat, no podrien canviar la seva cultura del domini per la del diàleg i el raonament jurídics, i llavors començarien les ganivetades públiques, s'acabaria l'omertà, i el descrèdit s'apoderaria del TC, de manera que quan arranés l'Estatut ningú no seria capaç de defensar-lo com a obra imparcial i jurídica.

NOMÉS PASSARIA AIXÒ SI EL GOVERN que nomenés dos magistrats del TC fos socialista, a la data que corresponia, l'abril del 2004, després de guanyar les eleccions de març; i per fer-ho possible era imprescindible que el CGPJ no avancés els nomenaments al gener, perquè llavors el govern Aznar també nomenaria els dos magistrats que li tocaven i el TC no estaria empatat, sinó amb majoria d'un sector. Me'n vaig sortir, i el CGPJ no nomenà ni al gener, ni al febrer ni al març. Tot i això, perdudes les eleccions, el govern Aznar en funcions podria haver nomenat els seus dos magistrats, però no ho va fer, gràcies a unes oportunes declaracions del llavors president del TC, oposant-se a aquests nomenaments per un govern en funcions. Lliure el camí, fou el govern Zapatero qui nomenà dos "progressistes", i el CGPJ, com sempre, repartí els dos cromos-magistrats seus entre els dos sectors. Empatat el TC, només calia esperar que s'aprovés l'Estatut al nostre Parlament, es pactés pel PSOE amb ERC o CiU o amb tots dos (fou amb CiU), es ratifiqués per referèndum, es recorregués al TC pel PP i pel PSOE (via Defensor del Pueblo), i els magistrats del TC, empatats, comencessin a esbudellar-se en públic, perdent tot el crèdit i el respecte que podien tenir. Ja són madurs per sentenciar, ja ningú no se'ls creu. De com vaig fer per allargar els nomenaments de gener a abril, no queda espai per contar-ho, però tinguin els amables lectors una pista: el príncep d'Astúries es maridava amb la senyora Ortiz.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dissabte, 29 de maig del 2010

Consultes i consultes

En la consulta de la Diagonal el consistori barceloní ha fet un us ingent dels mitjans públics i afins i recursos públics per a la promoció com per a realització de aquesta Pseudoconsulta. I demostrant el despotisme de l'actual equip de govern de l'ajuntament. Tot, per fer veure que consulta la població. I alhora posicionant-se contra la opció C: Cap de les dues, que l'Ajuntament ha provat d'amagar tant com a pogut. Però alhora, dient que el resultat de vèncer la C no és vinculant.

Això té molt poc de democràtic, no? En el segón paràgraf he afegit en la seva totalitat el calbot d'avui? quant a les consultes independentistes, el PSC i els seu entorn mediàtic han encunyat una expressió amb mala baba: "simulacres de referèndums". El més curiós, es què, quan en aquests "simulacres" hi vota el 20% dels cens, els socialistes ho titllen de fracàs, però quan al referèndum de Jordi Hereu sobre la diagonal hi vota un 1,7% el primer dia, ho troben un èxit rodó. Ahir un diari revelava que Hereu no va poder votar davant les càmeres de TV per problemes informàtics. Era davant de l'ordinador i el tècnic li va dir: "No, no funciona. Pot ser, llavors, diguem-los (als periodistes) que vosté ja ha votat..." I l'alcalde va respondré: "Sí, sí, exacte". I van anunciar que Hereu havia votat. Com en direm del referèndum de la diagonal? Una mentida? Un frau? O ho deixem en simulacre?

Desprès de tot aquest ingent desplegament de mitjans, per cost de tres milions d'Euros, al servei del consistori amb una previsió de participació del 15%, valorada com a èxit al llarg de la setmana d'escrutini. Ens dóna una interessant valoració i legitimació de les consultes populars. Quant les consultes obtenen mitjanes què dupliquen i inclús tripliquen la participació "èxit" amb recursos materials, promocionals, i un silenci mediàtic (limitat a l'anècdota el dia de les eleccions) i humans molt inferiors i fetes en un sol dia. Sovint tenint entrebancs dels ajuntaments (sobretot del PSC).

Opino que Jordi Hereu ha estat el millor defensor de les consultes sobiranistes. Perquè les ha les ha legitimat oferent-lis una comparació amb "el simulacre de la consulta "oficial" de la Diagonal" on quedaran ben parades respecte la eficiència dels recursos esmerçats (humans, tècnics, econòmics, temps i promocionals.) , transparència del procés i els resultats finals.

Els Mossos en peu de Guerra

La Gestió de la conselleria d'Interior i del seu titular té als seus subordinats al peu de guerra. I la Raó és què la Policia de Catalunya esta en mans de persones que tenen enormes prejudicis contra la policia. Aquesta contradicció és terrible per al cos i al ser causa d'un comportament inquisitorial dels responsables policials al respecte de les actuacions dels agents, que no disposen del paraigües de un responsable que doni la cara pels agents. En resum: Divorci.

La gota que ha vessat el vas és la publicació del "codi ètic" redactat per l'exfiscal Jiménez Villarejo i en la voluntat d'implementació per decret aquest codi a pesar de la negativa dels responsables professionals del cos; tant polítics com policials (solament 4 vots favorables de 32 a favor del codi ètic). Saltant-se la ètica i la democràcia la qual es volia garantir mitjançant el codi ètic, això ens treu de dubtes també de l'ètica i la Democràcia de la direcció de la Conselleria. El codi havia estat rebutjat pel cos per intervencionista i sobreregulador de la tasca del agent en el carrer fins a nivells surrealistes. El qual sols pot haver estat fet des de el desconeixement o perjudici respecte a l'ètica de la policia.

De fet les constants saurades de la legislatura: Com la voluntat de garantir i obtenir La ISO en el trasllat de presos; arriba a posar en risc seriós la integritat física i inclús la vida dels agents: D'implementar-se els Mossos haurien d'anar desarmats i el pres no podria anar emmanillat entre altres barbaritats.

El resultat és un sentiment de indefensió per part dels Mossos sense el paraigües del seu conseller i el seu equip que sempre s'oposen als Mossos, en comptes de donar la cara per ells. Segons paraules d'un representant del Síndicat de Policia de Catalunya: "Sempre ens tracten com a presumptes culpables".
Amb el resultat de generar un estrany i revelador precedent perquè els representants policials han demanat empara directament al President de la Generalitat saltant-se a la direcció de la conselleria que els representa. I el culpable últim és el "gran gestor" José Montilla com a responsable de nomenar al Conseller d'interior i no cessar-lo a pesar dels nombrosos i continus Mèrits de Joan Saura per ser cessat.