Jordi Cabré
Montilla ha escollit PSOE
Diversos articulistes extremadament innocents, sospitosament ingenus diria jo, escrivien la setmana passada als seus mitjans o als seus blogs que “entre PSOE i Catalunya, Montilla escollirà Catalunya”. També alguns periodistes de TV em criticaven la duresa d’alguna posició meva tot argumentant que ells, que coneixen bé el president, sabent que la seva actitud és de fermesa total i que ens faríem creus de com està defensant Catalunya davant dels seus propis companys de partita Ferraz. Que Montilla esdevindrà un heroi, un patriota, un exemple a seguir. Que no defallirà, i que quan el sents parlar només se li escolten frases abrandades a favor del país.
Bé, senyors: però fets, i no paraules. Els fets ens diuen que Montilla va voler salvar Magdalena Álvarez de la reprovació al Parlament, en ple desgavell ferroviari i davant dels nombrosos menyspreus de la ministra; que els diputats del PSC van votar a favor de Bono com a president del Congrés sense cap mena de problema; que el mateix Montilla el va votar, en el seu moment, per tal que dirigís el PSOE en lloc de Zapatero; i que, només fa unes hores, s’ha doblegat als criteris del govern espanyol per a les solucions contra la sequera. Això, malgrat que parlaven de “fets consumats” i de mantenir-se en les seves posicions petés qui petés.
Fins i tot gent d’ERC em parla de les excel•lències d’un Montilla convertit en un catalanista de l’alçada del general Moragues, d’un home que s’esforça en parlar i aprendre el català i que cada dia se sent més desafecte envers Espanya. Però no es tractava justament de l’home dels fets, i no les paraules? No es tractava, a més, de sobiranitzar el PSC com havia arribat a proclamar un líder republicà? No es tractava de fer que, davant del dilema, el líder socialista català acabés escollint Catalunya en lloc del PSOE? Doncs ja tenen la resposta. Tinguin-ho ben present abans de tornar a escriure sobre l’assumpte: s’estalviaran gols contra la pròpia dignitat.
Bé, senyors: però fets, i no paraules. Els fets ens diuen que Montilla va voler salvar Magdalena Álvarez de la reprovació al Parlament, en ple desgavell ferroviari i davant dels nombrosos menyspreus de la ministra; que els diputats del PSC van votar a favor de Bono com a president del Congrés sense cap mena de problema; que el mateix Montilla el va votar, en el seu moment, per tal que dirigís el PSOE en lloc de Zapatero; i que, només fa unes hores, s’ha doblegat als criteris del govern espanyol per a les solucions contra la sequera. Això, malgrat que parlaven de “fets consumats” i de mantenir-se en les seves posicions petés qui petés.
Fins i tot gent d’ERC em parla de les excel•lències d’un Montilla convertit en un catalanista de l’alçada del general Moragues, d’un home que s’esforça en parlar i aprendre el català i que cada dia se sent més desafecte envers Espanya. Però no es tractava justament de l’home dels fets, i no les paraules? No es tractava, a més, de sobiranitzar el PSC com havia arribat a proclamar un líder republicà? No es tractava de fer que, davant del dilema, el líder socialista català acabés escollint Catalunya en lloc del PSOE? Doncs ja tenen la resposta. Tinguin-ho ben present abans de tornar a escriure sobre l’assumpte: s’estalviaran gols contra la pròpia dignitat.
2 comentaris:
Bé... Fermesa, fermesa... Estem parlant de política i, en política la fermesa es bastant qüestionable. Més aviat diria 'interessos' amb màscara de 'fermesa'.
És legitim perfectament la defensa dels "interessos" del teus ciutadans i/o votants. En part per això et voten. Perquè decisions preses a instàncies superiors et beneficiïn o no et perjudiquin les externalitats que aquestes provoquen.
Això és fermesa.
Publica un comentari a l'entrada