Llengua, calés i poder

Llengua, calés i poder

El catalanisme és fonamentalment una demanda de llengua, calés i poder. Es pot dir més ben dit. Podríem dir que el catalanisme és un moviment que vol mantenir la identitat cultural catalana –centrada molt especialment en el nostre cas en la llengua–, incrementar el benestar i el progrés dels catalans i aconseguir el màxim autogovern per a Catalunya. Però en el fons és el mateix. Un estatus per al català en l’espai públic, recursos econòmics per mantenir el teixit industrial i unes competències que ens permetin decidir sobre el nostre futur. Llengua, calés i poder.

Però això que demana el catalanisme, llengua, calés i poder, no són coses que es creïn de nou, que no existeixin. Ja existeixen, però són en un altre lloc. Per tant, quan el catalanisme les obté, hi ha algú que les perd. Tot avenç en l’estatus públic del català a Catalunya representa una retallada de l’hegemonia inicial del castellà en aquest espai. Els recursos surten tots dels nostres impostos: si es queden aquí, hi haurà un lloc on no arribaran. Les competències i el poder polític que es reclama l’exerceix inicialment l’Estat: qualsevol nova competència per a Catalunya és una competència menys per a l’Estat central. Hi ha, per tant, vasos comunicants. Hi ha un territori de llengua, calés i poder que està en disputa permanent, on allò que avança un ho recula un altre.

Potser per això, al llarg de l’últim segle, el nacionalisme espanyol s’ha format essencialment com una reacció contra el catalanisme o, si es vol, contra tota possibilitat d’organitzar l’espai peninsular d’una manera diferent a la piràmide amb vèrtex a Madrid que es va començar a dibuixar quan fa tres-cents anys Castella va aconseguir imposar l’opció pel model francès de construcció de l’Estat. El nacionalisme espanyol és avui fonamentalment un rival del catalanisme o, si es prefereix, dels nacionalismes dits perifèrics. Altres nacionalismes europeus s’han forjat en la disputa d’un espai amb un adversari interior. El nacionalisme espanyol s’ha forjat disputant aquest espai a un adversari interior. Les eclosions del nacionalisme –també de l’esportiu– a la major part dels països d’Europa es fan amb la sensació d’estar passant la mà per la cara a un competidor extern. Les eclosions del nacionalisme espanyol són normalment formes d’expressar la incredulitat i el rebuig al fet que hi hagi espanyols –amb passaport espanyol– que no se’n sentin o no en vulguin ser. És el sentit dels coets de l’Eurocopa, per entendre’ns.

Tenim doncs una llarga disputa entre el catalanisme i el nacionalisme espanyol per un espai públic per a la llengua, pels calés i pel poder que fa molts anys que dura. Aquest terreny disputat és molt complicat que algú el guanyi de sobte d’una manera completa i per tant hi ha una llarga lluita de posicions, turó per turó. Arribarà setembre i tornarà la disputa. Per la llengua, amb manifestos i tercera hora. Pels diners, amb el debat sobre el finançament. Pel poder, amb la resolució del Constitucional sobre l’Estatut. Estem doncs en el de sempre? Sí, però amb una novetat essencial. En aquesta disputa per la llengua, els calés i el poder, quan el nacionalisme espanyol se senti més o menys insegur, es planteja fins on pot cedir. En circumstàncies normals, es planteja on s’ha de plantar. Però quan se sent fort per alguna cosa –o quan creu que el seu adversari travessa un període de feblesa–, la seva preocupació és quina part del territori cedit pot recuperar. Per entendre’ns, en la disputa per la llengua, els calés i el poder que lluirà esplendorosament aquest setembre el nacionalisme espanyol hi entra amb ànim de reconquesta. De recuperació d’espais perduts.

La Transició va ser un període de feblesa relativa del nacionalisme espanyol. La primera legislatura d’un Zapatero frívol i desorientat, també. D’això en van néixer avenços del catalanisme en llengua, calés i poder, que avui el nacionalisme espanyol veu com a excessius. Alguns ja vénen de temps: l’estatus aconseguit per al català a Catalunya. D’altres estan vinculats amb l’Estatut vigent, que des de Catalunya ha estat molt menystingut, però que el nacionalisme espanyol considera avui que en matèria de finançament, de competències i de reconeixement de la realitat nacional catalana (llengua inclosa) ha traspassat les seves línies roges.

En els vasos comunicants entre Catalunya i l’Estat, sempre hi ha aquest territori de disputa, aquest terreny de joc on de vegades avances i de vegades retrocedeixes, en funció de la correlació de forces. La principal novetat de la situació actual és que, en aquesta disputa, el nacionalisme espanyol té afany de reconquesta, vol recuperar territoris perduts amb la Transició i el procés estatutari, i el catalanisme està a la defensiva, en posició de mantenir les posicions aconseguides i no recular. És el guió d’aquesta tardor, si més no. El nacionalisme espanyol se sent fort i creu que les circumstàncies li són favorables per reconquerir el terreny perdut. I deu tenir la sensació que, a l’altra banda, el catalanisme viu temps de perplexitat i de feblesa. Al marge de la raó i de les raons, estem segurs que el seu diagnòstic és gaire equivocat?

Vicenç Villatoro.

Aparegut a l'Avui.