Agustí bordas
"L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament i financerament"
Coincidint amb el començament del curs polític, em reincorporo al singulardigital i, si el volum de feina m’ho permet, intentaré publicar-hi articles amb una periodicitat bimensual.
Abans de les vacances d’estiu vaig rebre diverses comunicacions en què se’m demanava que explicités la meva opinió sobre els projectes polítics independentistes a Catalunya i, en concret, el meu parer sobre el naixement de la Solidaritat Catalana per la Independència, una idea que vaig proposar ara fa quasi bé dos anys en aquest mateix mitjà digital. No obstant, em semblà prudent deixar passar les vacances d’estiu per veure l’evolució del nou independentisme i, així, poder-ne fer una valoració acurada un cop coneguda la data de les properes eleccions nacionals.
Potser encomanat pel context parcialment anglosaxó en què visc, crec que les crítiques més severes han de ser auto-infligides; així doncs, voldria començar reconeixent la inviabilitat política d’un moviment sobiranista transversal en el moment actual. Fa dos anys veia factible la unió de les forces polítiques catalanistes en resposta a una – ja previsiblement devastadora – sentència del Tribunal Constitucional. Els fets han demostrat que estava equivocat.
Una Solidaritat Independentista hauria de ser el producte de la iniciativa dels partits majoritaris del catalanisme (CiU i ERC), no pas una proposta feta per aquells qui han abandonat ambdós projectes polítics. Així doncs, l’èxit d’un projecte sobiranista transversal rau en el recolzament de les forces centrals del catalanisme, no pas en una formulació feta des de la marginalitat. Transformar és més factible que no pas crear.
Trencar un sistema de partits polítics és una tasca titànica i, malgrat tot, les noves propostes polítiques geminades de l’independentisme –Solidaritat i Reagrupament– podrien entrar al nou mapa electoral català si aconseguissin canviar d’estratègia. No obstant, l’espectacle que han ofert aquest estiu ha estat decebedor. Les recents lluites fratricides dins de l’àmbit independentista han exemplificat la seva històrica tendència a l’atomització. Només amb una fusió immediata i ordenada de tots dos moviments es podrà vèncer l’obstacle que suposa la barrera legal del 3% de vots a cada circumscripció per entrar al Parlament. A més, els enfrontaments caïnites tenen un efecte negatiu per a la credibilitat de totes dues iniciatives polítiques; en termes matemàtics, haurien de comprendre que el resultat total de la seva fusió seria més gran que la suma de les parts.
A “Esquerra”, l’antiga ERC, encara semblen ocupats a fer tots els papers de l’auca. D’una banda han volgut presentar-se com a partit de govern sense sortir de la coalició tripartida fins al final de la legislatura. D’altra banda, de forma completament inconsistent amb el primer punt, han denunciat l’agonia i caducitat del govern tripartit. És previsible que Puigcercós intenti entabanar l’electorat independentista amb proclames sobiranistes; no obstant, tothom sap que la possibilitat que es reediti el Tripartit és contingent als resultats electorals “d’Esquerra”. Francament, Catalunya no es pot permetre quatre anys més d’espanyolisme montillesc. En tot cas, seria d’agrair que Puigcercós abandonés, com semblen indicar les seves recents declaracions, la proposta d’un referèndum d’independència dins el marc legal espanyol ja que Madrid no el permetrà mai. Més encara, tal com confirmà la recent sentència de la Cort Internacional de Justícia –tot humiliant de forma absoluta Miguel Ángel Moratinos, Ministre espanyol d’afers exteriors– l’única opció viable seria una declaració unilateral d’independència al Parlament, seguida d’un referèndum per a validar-ne la proclamació organitzat per les noves autoritats estatals catalanes.
La federació CiU sembla haver optat per un sobiranisme de perfil baix per evitar la pèrdua de votants autonomistes; si bé les propostes polítiques formulades per CiU no són engrescadores per al seu electorat més nacionalista, després de set anys de frivolitat tripartida hi ha molts catalans desitjosos de veure un canvi al capdavant de la Generalitat.
Cal reconèixer una certa evolució a Convergència –no pas a la direcció d’Unió– en els seus posicionaments nacionals: primerament, ara sabem que els dos candidats més importants de la Federació –Artur Mas per a la presidència de la Generalitat i Xavier Trias per a la batllia de Barcelona– votarien favorablement en un referèndum d’independència. En segon lloc, CDC s’ha desempallegat d’espanyolistes confessos com Ignasi Guardans, tot substituint-los per sobiranistes desacomplexats com Ramon Tremosa.
No obstant, a CDC hi deu haver una certa preocupació sobre les opcions reals d’èxit d’una proclamació unilateral d’independència seguida d’un referèndum de confirmació: les enquestes encara indiquen la possibilitat que una coalició independentista podria guanyar les eleccions al Parlament amb un índex de participació similar al d’eleccions precedents però, a l’hora de plantejar el referèndum de confirmació i tenint en compte una participació molt més elevada, l’èxit de la consulta no estaria assegurat. Només cal veure l’exemple de les victòries electorals del Partit Quebequès en les eleccions a l’Assemblée Nationale du Québec i les derrotes en els referèndums sobiranistes de 1980 i 1995.
En referència a la proposta d’aconseguir un sistema de concert fiscal per a Catalunya, Artur Mas deu saber que la Generalitat podria esdevenir ingovernable si no s’aconsegueix un canvi immediat en les fonts de finançament del govern català. L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament –mitjançant el Tribunal Constitucional– i financerament –com a conseqüència de l’espoli fiscal. Certament, des d’un punt de vista tècnic, ni la recent sentència del Tribunal Constitucional ni la mateixa Constitució impedeixen la possibilitat d’aconseguir el concert fiscal. No obstant, la viabilitat política d’aquesta opció per al 2012 és petita si el PP guanya les eleccions generals espanyoles amb majoria absoluta (com probablement s’esdevindrà després de les indispensables reformes laborals i de pensions a nivell estatal).
En tot cas, és important recordar que el nou i desastrós sistema financer acordat per Conseller Castells només ha suposat la reducció del dèficit de la Generalitat del 2.6 al 2.4 % del PIB català. A més, després de 7 anys de desgovern tripartit, el deute de la Generalitat (incloent les entitats i empreses públiques fora del perímetre SEC), ja sobrepassa els 34.000 milions d’Euros. La situació és crítica si es té en compte la incapacitat del govern català per emetre deute en els mercats internacionals i que el ràting Fitch per al govern català és només A+.
En conclusió, Catalunya viu un procés de transformació política –centrada en el debat sobiranista– dins una crisi econòmica profunda accentuada per l’espoli fiscal. Seria desitjable haver estat testimonis de la unió del món catalanista dins una veritable Solidaritat Independentista; no obstant, em temo que aquesta coordinació només es produirà quan Madrid culmini el setge a Catalunya amb una reforma del sistema electoral espanyol. Potser, llavors, un cop els espanyols vulguin eliminar els partits “perifèrics”, serem capaços d’entendre’ns.
Font: Singular digital
Abans de les vacances d’estiu vaig rebre diverses comunicacions en què se’m demanava que explicités la meva opinió sobre els projectes polítics independentistes a Catalunya i, en concret, el meu parer sobre el naixement de la Solidaritat Catalana per la Independència, una idea que vaig proposar ara fa quasi bé dos anys en aquest mateix mitjà digital. No obstant, em semblà prudent deixar passar les vacances d’estiu per veure l’evolució del nou independentisme i, així, poder-ne fer una valoració acurada un cop coneguda la data de les properes eleccions nacionals.
Potser encomanat pel context parcialment anglosaxó en què visc, crec que les crítiques més severes han de ser auto-infligides; així doncs, voldria començar reconeixent la inviabilitat política d’un moviment sobiranista transversal en el moment actual. Fa dos anys veia factible la unió de les forces polítiques catalanistes en resposta a una – ja previsiblement devastadora – sentència del Tribunal Constitucional. Els fets han demostrat que estava equivocat.
Una Solidaritat Independentista hauria de ser el producte de la iniciativa dels partits majoritaris del catalanisme (CiU i ERC), no pas una proposta feta per aquells qui han abandonat ambdós projectes polítics. Així doncs, l’èxit d’un projecte sobiranista transversal rau en el recolzament de les forces centrals del catalanisme, no pas en una formulació feta des de la marginalitat. Transformar és més factible que no pas crear.
Trencar un sistema de partits polítics és una tasca titànica i, malgrat tot, les noves propostes polítiques geminades de l’independentisme –Solidaritat i Reagrupament– podrien entrar al nou mapa electoral català si aconseguissin canviar d’estratègia. No obstant, l’espectacle que han ofert aquest estiu ha estat decebedor. Les recents lluites fratricides dins de l’àmbit independentista han exemplificat la seva històrica tendència a l’atomització. Només amb una fusió immediata i ordenada de tots dos moviments es podrà vèncer l’obstacle que suposa la barrera legal del 3% de vots a cada circumscripció per entrar al Parlament. A més, els enfrontaments caïnites tenen un efecte negatiu per a la credibilitat de totes dues iniciatives polítiques; en termes matemàtics, haurien de comprendre que el resultat total de la seva fusió seria més gran que la suma de les parts.
A “Esquerra”, l’antiga ERC, encara semblen ocupats a fer tots els papers de l’auca. D’una banda han volgut presentar-se com a partit de govern sense sortir de la coalició tripartida fins al final de la legislatura. D’altra banda, de forma completament inconsistent amb el primer punt, han denunciat l’agonia i caducitat del govern tripartit. És previsible que Puigcercós intenti entabanar l’electorat independentista amb proclames sobiranistes; no obstant, tothom sap que la possibilitat que es reediti el Tripartit és contingent als resultats electorals “d’Esquerra”. Francament, Catalunya no es pot permetre quatre anys més d’espanyolisme montillesc. En tot cas, seria d’agrair que Puigcercós abandonés, com semblen indicar les seves recents declaracions, la proposta d’un referèndum d’independència dins el marc legal espanyol ja que Madrid no el permetrà mai. Més encara, tal com confirmà la recent sentència de la Cort Internacional de Justícia –tot humiliant de forma absoluta Miguel Ángel Moratinos, Ministre espanyol d’afers exteriors– l’única opció viable seria una declaració unilateral d’independència al Parlament, seguida d’un referèndum per a validar-ne la proclamació organitzat per les noves autoritats estatals catalanes.
La federació CiU sembla haver optat per un sobiranisme de perfil baix per evitar la pèrdua de votants autonomistes; si bé les propostes polítiques formulades per CiU no són engrescadores per al seu electorat més nacionalista, després de set anys de frivolitat tripartida hi ha molts catalans desitjosos de veure un canvi al capdavant de la Generalitat.
Cal reconèixer una certa evolució a Convergència –no pas a la direcció d’Unió– en els seus posicionaments nacionals: primerament, ara sabem que els dos candidats més importants de la Federació –Artur Mas per a la presidència de la Generalitat i Xavier Trias per a la batllia de Barcelona– votarien favorablement en un referèndum d’independència. En segon lloc, CDC s’ha desempallegat d’espanyolistes confessos com Ignasi Guardans, tot substituint-los per sobiranistes desacomplexats com Ramon Tremosa.
No obstant, a CDC hi deu haver una certa preocupació sobre les opcions reals d’èxit d’una proclamació unilateral d’independència seguida d’un referèndum de confirmació: les enquestes encara indiquen la possibilitat que una coalició independentista podria guanyar les eleccions al Parlament amb un índex de participació similar al d’eleccions precedents però, a l’hora de plantejar el referèndum de confirmació i tenint en compte una participació molt més elevada, l’èxit de la consulta no estaria assegurat. Només cal veure l’exemple de les victòries electorals del Partit Quebequès en les eleccions a l’Assemblée Nationale du Québec i les derrotes en els referèndums sobiranistes de 1980 i 1995.
En referència a la proposta d’aconseguir un sistema de concert fiscal per a Catalunya, Artur Mas deu saber que la Generalitat podria esdevenir ingovernable si no s’aconsegueix un canvi immediat en les fonts de finançament del govern català. L’autonomia catalana està morint escanyada jurídicament –mitjançant el Tribunal Constitucional– i financerament –com a conseqüència de l’espoli fiscal. Certament, des d’un punt de vista tècnic, ni la recent sentència del Tribunal Constitucional ni la mateixa Constitució impedeixen la possibilitat d’aconseguir el concert fiscal. No obstant, la viabilitat política d’aquesta opció per al 2012 és petita si el PP guanya les eleccions generals espanyoles amb majoria absoluta (com probablement s’esdevindrà després de les indispensables reformes laborals i de pensions a nivell estatal).
En tot cas, és important recordar que el nou i desastrós sistema financer acordat per Conseller Castells només ha suposat la reducció del dèficit de la Generalitat del 2.6 al 2.4 % del PIB català. A més, després de 7 anys de desgovern tripartit, el deute de la Generalitat (incloent les entitats i empreses públiques fora del perímetre SEC), ja sobrepassa els 34.000 milions d’Euros. La situació és crítica si es té en compte la incapacitat del govern català per emetre deute en els mercats internacionals i que el ràting Fitch per al govern català és només A+.
En conclusió, Catalunya viu un procés de transformació política –centrada en el debat sobiranista– dins una crisi econòmica profunda accentuada per l’espoli fiscal. Seria desitjable haver estat testimonis de la unió del món catalanista dins una veritable Solidaritat Independentista; no obstant, em temo que aquesta coordinació només es produirà quan Madrid culmini el setge a Catalunya amb una reforma del sistema electoral espanyol. Potser, llavors, un cop els espanyols vulguin eliminar els partits “perifèrics”, serem capaços d’entendre’ns.
Font: Singular digital
2 comentaris:
Hola,
El Convit independentista és un intent d’aplegar blocs (i blogs) que volen la independència i que, a més, creuen que l'Estat català és necessari i urgent. Res més.
Si vols formar-ne part, envia’m un correu o bé deixa un comentari al Convit
Molt agraït per la proposta però actualment la feina em té allunyat del món blocaire. Fet què és nota en la quantitat i la qualitat de les meves publicacions.
Publica un comentari a l'entrada