La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.