Sense pellofa
Sortir del clot o sortir d’Espanya
"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"
No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.
Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.
Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.
Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.
5 comentaris:
Passi el que passi, en Montilla no repetirà, per això em penso que podem estar tranquils.
Dóna records a na Txelo i diga-li que serà benvinguda si passa pel blog.
No m'agrada confiar-me tant. Pensa que gran part del seu electorat no està mobilitzat i té vot ocult.
I sobretot oblidem que el repte d'Artur Mas no és, solament, Guanyar les eleccions. De la manera com han organitzat i ocupat el poder a les institucions al país ha de superar almenys de un escó a la suma del tripartit.
Jo soc de l'opinió. Fent referència al títol què la qüestió no és sortir del clot o d'Espanya. Òbviament n'hi ha un relació de correlació, la qüestió és sortir del clot i d'Espanya. No són el mateix, però si no surts del clot no és pot plantejar sortir d'Enlloc. Imaginat el cas d'assolir la independència i tenir un ràting entre Grècia i Irlanda o inclús ser intervingut pel BCE i el FMI com Grècia.
Sortir del clot o sortir d'Espanya?
Sense sortir d'Espanya no és possible sortir del clot, aquest és el problema.
Fer la guerra o fer la revolució? Tornem al pensament de la guerra civil.
La independència no és una qüestió seriosa. No és ni una ni tàctica per entrar al Govern ni una qüestió del dia a dia. És estratègica; és una opció a futur a mig termini. I per arribar-hi cal fer passes solides en la direcció que et porti cap allà o què et permeti que el salt sigui més curt.
la opció de sortir de Espanya com ara es defensada, per RCAT i SI té un important defecte de fons i de forma.
Per una banda no recull ni llegeix bé quines són les prioritats del conjunt del país. Segon: Sosté que sols pel fet d'arribar la independència tindrem arrelats els problemes del país. I compte tindrem moltes més eines per solucionar els problemes, no la solució en sí. I molta feina per solucionar els problemes i dèficits estructurals.
Hem d'esperar a què Catalunya sigui independent per a millorar la situació general i els problemes estructurals de país?
Caldria ser tanoca per pensar que Catalunya: No sols a nivell econòmic si no també a nivell de la llengua i cultura catalana no anirien millor sent independents.
Però a diferencia del que pensen SI i RCAT no és juga en el seu nínxol.
Si no un de més ampli format per gent que entén que l'autonomia és insuficient, ha pres consciència del maltracte que rep Catalunya per part d'Espanya però encara no és independentista.
Publica un comentari a l'entrada