dimecres, 27 d’abril de 2011

Les petites Grècies municipals.

Les petites Grècies municipals.

"Estiguin, doncs, segurs que fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua"

Francesc Sanuy

Mentre tots estem a la torre de guaita per veure si Islàndia, Irlanda, Grècia o Portugal seran la causa de la següent ensopegada o bé si Espanya, Italià i Bèlgica representaran la puntilla de l’euro al menys tal com fins ara l’havíem conegut, resulta que m’ha caigut a les mans un comentari del “Economist” que parla dels centenars de mini-Grècies que hi ha per tot arreu. Fa referència a la sòlida i puixant economia alemanya i subratlla que darrera la gran façana de l’Estat federal molts i molts Ajuntaments estan endeutats fins a les celles. Comença amb l’exemple de Wuppertal, una ciutat industrial de Renània del Nord - Westfàlia que vaig visitar, en un viatge oficial, per indicació de Johannes Rau, expresident del land més poblat i, després, president de la República. Eren moments de decadència dels sectors industrials tradicionals, però ell volia que veiés l’esforç que s’estava fent per a mantenir peculiaritats com el Schwebegbahn, una mena de tramvia aeri que passa per damunt del riu Wupper, una orquestra i un ballet de gran nivell i per a tirar endavant al mateix temps una profunda reconversió. Conservo d’aquell gran polític un excel•lent record i un petit gravat de la Barcelona del s. XVIII vista des de Montjuic que em va regalar. Però he anat seguint l’evolució posterior i el resultat no és encoratjador. El deute municipal és de € 2.000m. i, en aquesta espiral, si fos una empresa privada ja hauria fet suspensió de pagaments.

Tanmateix, en proporcions potser més reduïdes, ha passat més o menys el mateix a tot arreu. A Alemanya hi ha 11.000 municipis que, entre tots acumulen en dèficit (any 2010) de € 7.700m. El mecanisme és diabòlic. Els “länder” alemanys fan amb els Ajuntaments una cosa semblant a allò que fa, a l’Estat espanyol, l’administració central amb les autonomies. Vol dir que dissenyen nous projectes i noves prestacions socials i les traspassen als municipis sense la dotació pressupostària corresponent. El resultat del procés és que els ajuntaments de Nord Rhein - Westfalen destinen €707 per capità i any a serveis socials i només € 165 a inversions. A Baden – Württemberg, un land molt més ric, la xifra és de 403 i 359 respectivament. De fet, la primera font d’ingressos de les arques municipals és una participació en el rendiments de l’impost de societats. Cosa que vol dir que es prima els de les zones més riques i que es penalitzen els recursos dels més pobres que són precisament els que més serveis socials han de prestar. La conseqüència és que hi ha territoris on cada vila té la seva piscina coberta i d’altres on falten els mitjans per a necessitats prioritàries, una realitat que no es compagina amb el precepte constitucional de garantir unes condicions de vida equivalents per a tothom. I una norma que només vol dir igualtat d’oportunitats. El ministre de finances Schäuble està disposat a ajudar una millora dels serveis socials locals, però, quan planteja un recàrrec a l’impost sobre la renda, els alcaldes tenen clar que prefereixen incidir en la tributació de les empreses, perquè al revés de les persones, les empreses no voten. En tot cas, el govern federal ha acceptat fer-se càrrec de les pensions bàsiques de la gent gran i dels malats i això representarà, al 2015, un estalvi de € 12.000m. per als municipis. Tot el que he dit anteriorment anava encaminat a subratllar un fet absolutament extraordinari. I és que, en un país on ja s’ha compromès el futur dels nostres fills i dels nostres néts per culpa d’un endeutament irresponsable, hi ha un cas sobre el qual tothom guarda un silenci sepulcral. Es tracta, naturalment, de l’Ajuntament de Madrid.

No se si s’han adonat de les xifres, però el que he posat en relleu és que l’Ajuntament de “la Villa i Corte, del Oso y el Madroño i del Kilómetro cero de la España radial” té el mateix endeutament que els 11.000 municipis d’Alemanya. I que a l’alcalde Gallardón ningú no l’amenaça amb prohibicions d’endeutar-se encara més ni cap ministre el visita amb la insolència de la Sra. Pajín, que es desplaça a Catalunya per a amenaçar la Generalitat de fiscalitzar els comptes de la sanitat (cosa que, per cert, no té facultats legals per fer) si, després d’haver obligat el govern autonòmic a retallar la despesa sense pagar-li, però, els deutes dels desplaçats o els € 1.450m. que ens deu el govern central pel concepte del Fons de Competitivitat, no garanteix les prestacions sanitàries anteriors. Ho sap la ministra que per càpita un català rep € 1.200 per a sanitat i a la resta de l’Estat són 1.600? Ho sap que a Extremadura i d’altres llocs paguen la dentadura i aquí no i tantes discriminacions més que haurien de ser prohibides pel Tribunal Constitucional que aparentment només arbitra en una sola direcció contrària a un sol destinatari. Perquè quan Bono va dir que encara havia de néixer un espanyol que fos més que un altre, es va oblidar d’esbrinar si n’hi havia 7,5m. que fossin menys que els altres pel sol fet de viure a Catalunya i pagar peatges i ser víctimes de tota mena de discriminacions i espolis fiscals que haurien de ser constitucionalment inacceptables. Estiguin, doncs, segurs que tal com dit el vicepresident Cháves, fins a les eleccions autonòmiques i locals, a Catalunya, ni aigua. No fos cas que complir els compromisos i la llei els pogués restar vots allà on ara tenen convocades les urnes. I pel que fa a l’alcalde Gallardón, no ho dubtin: ni renyar-lo, ni fer-li cap afectuosa recomanació. Que si ell va construir 95 estacions de metro, gràcies als fons europeus que, dit sia de passada, Álvarez cascos va negar que Brussel•les aportés també a la Línia 9 de Barcelona i, a més a més, es va passar encara més estacions en despeses delirants, guanyi qui guanyi, amb els diners els contribuents perifèrics, el maternal govern central li eixugarà el deute. “Y pelillós a la mar”

Cap comentari: