PER MÈRITS PROPIS

Seda salvatge

PER MÈRITS PROPIS

"ERC el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser començar a refer ponts d’entesa amb CiU"

Toni Aira

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser?

Esquerra ha patit un càstig electoral exemplar per uns quants anys de procedir absurd en aquesta línia. Potser és que encara es troben en estat de xoc, però si l’autisme s’allarga molt més, les municipals apunten drama contundent per als de can Puigcercós.
Són la cinquena força i si queden fora de la mesa del Parlament haurà estat per mèrits propis. Per culpar de tot CiU, entre d’altres coses, però aquesta de forma especialment persistent, irracional, compulsiva.

Diuen que ara Esquerra, de cara a les eleccions municipals, busca acords amb Solidaritat i Reagrupament. No és mala idea. Però el que hauria de plantejar-se de cara als comicis locals hauria de ser, sobretot, començar a refer ponts d’entesa amb CiU. Al Parlament no poden exigir res a ningú que no sigui els propis diputats del Grup d’ERC. Ara no. Però i si comencen per demostrar que volen alguna cosa amb CiU que no siguin retrets i esgarrapades? I si per exemple buscant l’entesa post-electoral entre les forces nacionalistes comencessin a demostrar que no pretenen abraonar CiU als braços de PSC i PP només per poder seguir aferrant-se al discurs anti-CiU? Llavors sí, algun mèrit caldria reconèixer-los.

aparegut al singular digital i al blog de Toni Aira.

Un país de ganduls

Francesc Puigpelat

13-12-2010

"I convindria deixar de ser políticament correctes i convenir que en aquest país la gent ha esdevingut gandula".

(Xavier Roig)

Espanya ha estat tradicionalment un país de ganduls: un país catòlic llatí, dominat per una èlit aristocràtica i religiosa que va aconseguir que Castella fes una màxima aportació a la cultura universal: la picaresca. Enmig d'aquest desastre, Catalunya sempre havia mantingut un cert fet diferencial: havia mirat al nord, pels seus vincles històrics amb França, tenia alguna cosa de l'ètica del treball del nord i venia d'una tradició comercial i mercantil per la Mediterrània medieval. Aquesta mentalitat va fer possible que a Catalunya hi hagués una cosa que a Madrid ni van somiar: la revolució industrial.

L'ètica del treball és el que ha fet la Catalunya que coneixem, en el millor que té. I la manca d'ètica del treball està a punt de destruir allò que de millor tenia Catalunya per acabar associant-la a Espanya. Un fenomen molt clar dels darrers trenta anys, aguditzat els darrers set amb el Tripartit, és la desaparició de l'ètica del treball, de l'afany de guanyar diners amb l'esforç, de la responsabilitat personal, de les ganes de fer les coses ben fetes. Tot plegat ha estat substituït per aquella cosa tan espanyola de l'escaqueig, del cobrar sense fer res i d'esperar les subvencions.

Xavier Roig ho definia molt bé en un article a l'Ara. Artur Mas no només ha d'aixecar el país materialment: li ha de fer recuperar valors. Una tasca titànica.

Ho havia de dir...

Alguns analistes de Madrid van estar venent desprès del resultat de les eleccions catalanes com un enfonsament de l'independentisme. O exclusivament en clau espanyola.
Anàlisi, del qual no estic d'acord.

No estic d'acord; Perquè jo opino que en tot cas seria al reves, una victòria dels partits d'àmbit d'obediència catalana. Primer; l'independentisme i les pèrdues de votants d'Esquerra (11) s'han repartit en 4+1 si Solidaritat i Reagrupament haguessin anat junts, els sis restants, han anat a l'abstenció i a CiU.
CiU: (+ 14 i + 260000 vots), que ha incrementat el to nacional, ha aconseguit un 38,47% del vot el més alt des de 1999. (37,7%). No per deixar de votar a ERC els ex-votants no han deixat de ser independentistes. Han castigat el mal govern i en Mas ho ha llegit bé dient què es depositari i no propietari de els nous escons aconseguits. Tant el nou votant, el votant abstencionista, el votant retornat, el votant catalanista d'altres formacions i el votant útil no adscrit. Obligaran a Mas a ser ferm i capaç si vol, no sols fer créixer, si no mantenir els seus vots actuals.
Desprès: El creixement del PP és veu magnificat per la caiguda del PSC-PSOE perquè els seus +4 escons representen amb valor absoluts un increment del 1,69% dels vots.

Si parlem de la coalició de forces i la seva evolució, per exemple: l'Economist fa referència a que la majoria de diputats són de partits no espanyols i què Mas té un programa sobiranista: basat per una banda en l'economia i per altra més l'autonomia fiscal. Jaume Clotet a l'Avui fa un anàlisi molt similar i molt interessant sobre la correlació de forces segons l'obediència dels partits.

"Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència."

Jo havia fet el càlcul per: CiU + ERC des de 1999: 69, 69, 69, 76* (incloc SI 4). Incloent els resultats de ICV i C's partir de 2006 dóna aquests resultats i compte en el mínim de 1999 ICV anava fora de Barcelona coaligada al PSC. PD: En Jaume Clotet inclou a C's de partits catalans a la llista i ho argumenta.

Dit d'aquesta manera i a diferència dels anàlisis fets per per mitjans espanyols i en clau espanyola. Fent referència exclusivament al mapa de partits catalans Els electors catalans es mouen a les seves eleccions; les catalanes. Amb paràmetres, no espanyols i de clau catalana.
Segons l'estudi universitari: La quarta onada. Aquesta és una condició indispensable per a un procés d'independència. I La caiguda dels votants d'ERC té més a veure amb el Tripartit 2 i un càstig per que a una reculada de l'independentisme. El qual en tot cas esdevé transversal i no representat en un(s) únic(s) partit(s).

La defensora del pueblo i la imposició lingüística.

La "nostra" defensora del pueblo español en funcions. S'ha dedicat a obviar la seva interinitat i deixar mostres del seu amor per Catalunya (per on ha estat diputada pel PP). Dedicant-se a la noble tasca de fiscalitzar i sancionar tot suposada imposició del català. Per cert no gaire allunyada en aquest camp del seu antecessor Enrique Mújica (PSOE).

Digeum què és catalana, solament per accident de naixement i sense cap més filiació a Catalunya. I fidel a la seva herència familiar lligada al falangisme i al ultraconservadurisme més trogodita i cavernari; quan per sort no esdevé casernari; tan típic de aquest racó (del cul) d'Europa conegut com a Península Ibèrica.

"Nostra" defensora de nosaltres, pueblerinos províncians, esta dedicada a defensar-nos de nosaltres mateixos i dels llibertinatge amb el què democràticament escollim els nostres representants polítics escollits i als que sabent que s'han dedicat visible i notablement en el nostre marc legislatiu a defensar la igualtat de deures respecte el català i castellà i ells reconeixent (i nosaltres considerant) que el català ens és la llengua pròpia (i s'ha preservar) els seguim votant.

Per una banda ens etziba què és: "flaco favor a una lengua (en referencia implícita al catalán) cuando se impone su uso a quienes en origen somos libres de utilizarla o no". justificant com recorre lleis catalanes que fan del català llengua preferent d'integració o s'oposa que la negligència en el coneixement i us del català sigui sancionat. I alhora ens defensa el cas contrari dedicat al castellà com a obligatori i imposat pel marc jurídic espanyol. "Cava de Llano deja muy claro que las leyes que obligan a etiquetar en castellano –más de 500– no tienen como fin la "imposición de deberes por razones lingüísticas (...) sino de la razonable exigencia de utilización de un medio de comunicación idóneo para garantizar que la información del etiquetaje llega a todos sus posibles destinatarios"" i que com pertany a tota llei el seu incumpliment mereix sanció. I que el català no pot aspirar a tenir igualtat de tracte respecte el castellà. I com en els temps que els seus papes i el movimiento regien el destins dels catalans, que sapiguem qu el lloc del català és a casa: "En el ámbito privado el uso de cualquier lengua debe ser plenamente libre sin imposiciones que coarten esa libertad original inherente" (tot i que, no se si és perquè és impossible controlar l'us a casa o perquè ella creu què és l'us lingüístic que mereix). Aquesta política lingüística no te res a envejar a la que Franco practicava, perquè és la mateixa.

Dedico: aquest escrit als què com: PP, UPyD i C's que en campanya s'han dedicat (amb l'excusa de la llibertat) parlar dels pobres castellanoparlants indefensos, i que igualen la catalanitat a radicalitat. I nacionalisme català: No com a voluntat de poder viure amb normalitat com el què s'és; si no a la suposada imposició, per ells certa, del català per un règim de dubtosa qualitat democràtica. I als què com el PSOE han parlat de la no necessitat de fer complir les sancions què marca la llei de política lingüística.

Com ve afegia en Jordí Basté. Afirmant; que cada vegada que hi han declaracions d'aquest calibre i barra apareixien (reactivament) cent independentistes. Cal ser proactius en la defensa del què som i tenir un govern fort i no lligat a Madrid per poder defensar amb normalitat i sense condicionants ni lligadures, davant d'ens de marcat contingut polític on no hi ha més pluralitat que la què és reparteixen PP i PSOE.

Sortir del clot o sortir d’Espanya

Sense pellofa

Sortir del clot o sortir d’Espanya

"Montilla president però, això sí, amb sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H"

Francesc-Marc Álvaro

No vull fer analogies fàcils, però fa dies que penso en algunes discussions que tenien lloc dins del bàndol republicà durant la Guerra Civil: què cal fer primer: guanyar la guerra o fer la revolució? Els historiadors han demostrat que aquests dilemes van ser letals per a la causa republicana i, de pas, per al catalanisme i Catalunya. Avui, arran de les eleccions que tindran lloc el dia 28 de novembre, sembla que hi ha un cert debat, dins del món sobiranista, entre aquells que volen prioritzar un programa per declarar la independència a mig termini i aquells que pensen que, en primer lloc, cal posar en marxa el país, recuperar la confiança, refibrar el prestigi institucional i fer que l’economia i l’ocupació trenquin el cicle negatiu.


Hi ha un discurs independentista que, portat d’un decisionisme màgic, afirma que no importa calcular ni el suport social a la secessió ni la capacitat de Catalunya de trobar aliats exteriors. Proclamem la llibertat demà a les 6 de la matinada i, au, siguem feliços. Des d’aquest discurs també es considera més important accelerar els ritmes d’un hipotètic procés de ruptura que no pas seduir aquells catalans que, ara com ara, encara no han entès que la creació d’un Estat propi és l’únic camí que ens queda per a la salvaguarda del interessos nacionals. Si hom està convençut que declarar la independència de Catalunya consisteix només a tenir els diputats necessaris per fer el gest, pot votar el Reagrupament de Carretero o la Solidaritat de Laporta. Si hom pensa que és impossible fer créixer l’afany de plena sobirania sense sortir del clot econòmic i social on ens trobem, pot votar CiU (que ja sabem que no és una formació independentista però que no l’exclou i, a més, ocupa un espai central on també hi ha molts independentistes). En aquest quadre, em costa posar-hi ERC: ni té credibilitat com a punta de llança independentista ni la té com a opció de govern disposada a gestionar amb seriositat els temps difícils.

Dit això, vull advertir d’un fenomen típicament català que resumiré amb una frase que tots sentim aquests dies: “Mira, jo ja sé que Mas és l’home més indicat per endreçar la casa en aquest moment, i està bé que tu el votis i que sigui president; però jo votaré Laporta / Carretero, perquè hem de tibar”. Qui ens ho diu vol que Mas sigui president de Catalunya però, a la vegada, vol fer un vot estètic, vol donar-se un gust i, sobretot, vol sentir-se per sobre d’aquells que triaran la papereta pragmàtica, ambigua, impura i majoritària de CiU. “Com que tu, amb la teva sensatesa, t’encarregues de frenar un tercer tripartit, jo puc fer de gran i ferm patriota”, pensa l’amic que vol votar Laporta o Carretero. És una actitud digna d’estudi psiquiàtric: refia de la responsabilitat de la resta per realitzar-se sense manies. Només un país acostumat a no tenir poder des de fa segles pot generar aquestes patologies tan particulars.

Però aquesta manera de fer amaga un problema radicalment insalvable: pot conduir – si és imitada amb alegria per més patriotes del compte – a una segona presidència de José Montilla. Tal com sona. Montilla president i, això sí, sis o set diputats independentistes insubornables ben asseguts al Parlament, esperant el dia D i l’hora H. Un espectacle veritablement digne d’admiració, per la saviesa estratègica incommensurable que posaria en evidència, davant de tot el món i part del sistema solar.

Els castellers i el Tripartit

És evident que set anys de Tripartit han esquerdat l'autoestima de Catalunya. Del tot evident. És per això que, fa pocs dies, moltes veus valoressin la visita del Papa i la consagració de la Sagrada Família com un èxit i un estímul a l'autoestima. El mateix es va poder dir ahir, a partir del moment que els castellers van ser nomenats per la UNESCO patrimoni immaterial de la Humanitat. Tothom a Catalunya se'n va alegrar: una cosa específicament catalana rebia un reconeixement universal.

El president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresseras, se'n van congratular. Tots dos van coincidir que les torres humanes, nascudes a Valls a finals del segle XVIII, són un exemple de la singularitat i la universalitat de la cultura catalana i representen un seguit de valors positius com "l'esforç, el treball en equip, la solidaritat i la integració".

Tot molt bonic, però amb un revers negatiu. Posats a parlar d'integració, la decisió de la UNESCO va posar de manifest altre cop la crònica desunió del govern català, motivada per les visions nacionals irreconciliables que tenen el PSC i ERC. I és que ni Benach ni Tresserras van donar transcendència per a Catalunya al reconeixement (efectuat també ahir) del flamenc. El president Montilla, en canvi, es va felicitar pels castells, però no es va poder estar de recordar "les arrels catalanes del cante jondo".

Però que va abundar més en aquest assumpte va ser l'alcalde de Barcelona, Jordi hereu, que va insistir va voler destacar la importància en el món casteller de les sis colles de la ciutat, però alhora va recordar els orígens catalans de noms emblemàtics del flamenc com Carmen Amaya i Miguel Poveda. És a dir que, per al PSC, es tracta de seguir en la línia, iniciada per Maragall, de reivindicar per damunt de tot el caràcter mestís i multicultural de la capital catalana. En perjudici de la seva catalanitat, és clar.

Font: Catalunyaoberta.cat

Ni-Nis, algú ho havia de dir.

La proposta del actual inquilí de la casa dels Canonges em sembla. Poc assenyada, del tot estúpida i molt més electoralista (feta just abans de les eleccions) i a més amb mala fe. Perquè comprometrà el futur Govern què surti de les eleccions d'aquí vint dies i haurà de batallar amb l'estat de les finances de la Generalitat.
Primer de tot: Hem de considerar què la mesura en sí és insuficient. Sols arribaria a 5000 dels 154000 "ni-nis". Suposadament; la futura Generalitat els haurà de pagar el 70% del salari mínim, 433 Euros, donar-los formació laboral, posar-los un tutor i trobar-los feina. En el supòsit que vulguin de deixar de ser part d'aquest col·lectiu. I de no fer aquest projecte pagar el preu d'impopularitat de aturar-ho amb una oposició atroç dels partits del tripartit. Què acusaran al Govern de: "desballestar l'Estat del Benestar".

Certament l'atur juvenil és tot un problema i és el dels joves un dels sectors més afectats per la precarietat laboral i la crisi, amb una taxa d'atur què més què dobla la taxa d'atur general. S'han de poder exercir polítiques d'ocupació actives i obtenir del govern Central els fons i les competències per dur-les a terme. Per disminuir l'atur juvenil calen polítiques com: Invertir en la formació professional, beques per als desocupats que tornin a estudiar, autoocupació, suport als emprenedors i incentius (deduccions fiscals) a les empreses que contractin/formin a joves sobretot si ho fan amb contractació indefinida.

Aquesta idea subjacent mama de la idea intel·lectual que l'individu és bo i la societat dolenta, per tant si un individu s'exclou d'aquesta probablement no es culpa de l'individu si no de la societat.
La idea subjacent, en canvi en la proposta és què el "Papa Estat" s'encarregarà de tot. Ell els formarà i a més els trobarà una feina (possiblement dintre el propi aparell). No cal buscar-te la vida i pots aparcar; l'esforç, la pròpia iniciativa i minimitza el valor l'estudi o el treball.

De fet, aquesta proposta em sembla un insult i un desmotivador als Si-sis: joves que hem estudiat, ens hem format, parlem idiomes i molt sovint simultàniament hem treballat. I què pot ser ara estan a l'atur i estan buscant una feina i/o formant-se alhora.

Pot ser els "ni-nis" a diferència de la idea subjacent, no són víctimes d'un sistema si no de si mateixos. I de la seva incapacitat de poder-voler canviar el seu estat, que els correspon més a ells que al conjunt de la societat.

Els 20 milions d'Euros de subvenció als "ni-ni", suposa un premi a la mediocritat i al conformisme, a la desmotivació i la manca d'expectatives. No obstant aquest acord no deixa de ser coherent amb el què ha estat el govern Tripartit i la mediocritat de la figura de l'actual President. El relat (lakoffià) de Montilla ha estat l'orgull de ser "ni-ni" i revestir-ho de l'èpica de ser-ho "per les circumstàncies".

I quina millor metàfora hi ha del segon Tripartit que un "ni-ni".