Sequera: Mirar el Cel o Mirar al Nord.

El govern de la Generalitat en la crisi de l'aigua davant la sequera ha actuat de manera impròpia d'un Govern seriós. Aquest govern dóna un imatge digna del camarot del Germans Marx on el caos i els embolics són el pa de cada dia. El MH president Montilla amb la seva gestió de la sequera fa bona la magnifica cita de Grouxo Marx de la pel·lícula sopa de Ganso: “La política és l’art de buscar-se problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després un remei equivocat”, ni feta a mida. Ha fet saltar pels aires la seva aura de bon gestor què durant la campanya electoral va explotar el PSC. Us enrecordeu del "Gestió, gestió, gestió" i del "fets, no paraules" ara no tenim "ni fets ni paraules".
De fet la seva gestió de la sequera sols ens ha deixat una antològica, una gran relliscada, frase en què reconeix que menteix.

Totes les solucions han estat tacades per l'aura de provisionalitat, immediatesa, inclús interinitat i resultadisme electoral que envolta el Govern. La crisi ha fragmentat el govern i l'ha reduït a una suma de tres partits que és reparteixen el poder, on uns han intentat fer i amagat, altres deixat que la crisi afectes els seus socis intentant desviar la atenció als seus socis i els tercers han intentat fer tots el papers de l'auca, anant contra el govern. I per tant, aquests han demostrat ser incapaços de prendre decisions més enllà de la immediatesa electoral i han estat més pendents del cost electoral que de decidir. Fins al punt què han fet què fos el Govern Central qui prengués la decisió final. Un govern, governa i executa quan cal les decisions què pren encara que puguin ser impopulars o que desgastin. El benefici de tots topa de vegades amb els interessos de 1 part de la població, que tot i que han de ser escoltats i respectats, no poden posar en perill el benestar comú. O que a causa de la pròpia sensació d'interinitat no es pensi en donar solucions a mig/ llarg termini.

La decisió del govern central d’allargar el minitransvasament de Tarragona fins a connectar-lo amb la xarxa del Ter-Llobregat és una mesura que es queda curta. Resol parcialment un problema d’abastiment d’aigua que no és conjuntural. La pluviometria s’està reduint a la península i en canvi augmenta al Alps, on neix el Roina, cal saber prendre decisions de futur, no un seguit de pedaços cars i descoordinats a base d’habilitar vaixells cisterna, trens, buidar i salar els aqüífers tarragonins, descoordinació medi ambient-agricultura, intentar un encobrir un transvasament del Segre que seria un desastre ecològic, dessaladores i allargament de les canonades, a les que després de un cost de 180 milions d'€ què a més un dels partits del govern vol desmuntar parcialment.

La solució que defensa CiU és el transvasament del Roina. Aquest no és un pedaç, sinó una mesura duradora per a mig i llarg termini. Els 300 milions de metres cúbics que es transferirien a les conques interiors de Catalunya no representen més que un 0,6 per cent del cabal total. Es tracta d’un curs fluvial escassament utilitzat. I que tot des de el govern i sobretot ICV s'ataqui el Roina de ser un riu contaminat no té res que no tingui l'Ebre, l'Ebre té metalls pesats i refrigera les nuclears al igual què el Roina, no oblidem. I que l'aigua que no volen portar en canonades la volen en vaixell, del mateix riu!

A més d’assegurar-se el futur i d’obtenir una aigua a un preu més barat, apostant pel Roine els governants de torn es traurien del damunt el temor a una guerra territorial. A Catalunya endins i enfront d’altres comunitats de l’Estat espanyol. França està disposada a vendre, però falta que el govern d’Espanya s’hi avingui. Fins ara no hi ha hagut més que vagues referències a que ja en parlarem. L’última, en el debat d’investidura del president Rodríguez Zapatero.

Com a tal la obra és calcula que duraria uns 15 anys coincidint amb la vida útil dels filtres de les dessaladores. Per tant començar ara seria acabar just quan calgués refer el sistema de filtrat de les dessaladores.

Qualsevol cosa que no sigui una solució de futur a mig o llarg termini. Ens condemna tots; inclús a ateus i agnòstics a seguir mirant i pregant al cel i a la Moreneta perquè plogui.

SEAT contra la unitat d'Espanya

Fa uns dies en una entrevista En la seu de VolksWagen a Alemanya, en la què es presentava la nova Berlina de la Companyia SEAT que es fabricarà a Martorell. Mig en broma el president del consell d'administració de SEAT, Francisco Garcia Sanz, va admetre què les Ciutats Espanyoles s'estaven acabant i encarà no havien triat un nom. Davant la pregunta innocent d'un periodista sobre si estaven considerant el nom d'una ciutat catalana va ser en Canvi rotund: Seat és una empresa Espanyola.

Declaracions que recorden les de Esperanza Aguirré o Magdalena Alvárez. Constaten que els propis defensors de la unitat d'Espanya, no és creuen què Catalunya és Espanya i constaten què els límits mentals d'Espanya no concorden amb els límits administratius d'aquesta. Per molt què clamin al cel, els defensors de la sacrosanta unitat d'Espanya, Pàtria única i indivisible dels espanyols, com la Brunete mediàtica, PP, UPyD i Ciutadans. Per ells aquest comentari ni ha estat causa d'escàndol i han passat sols de puntetes sobre el tema.

L'escàndol ha estat en canvi en el mitjans catalans. On no s'ha assumit què en límit mental d'Espanya no és l'administratiu. Les declaracions contrasten amb les dificultats o les reaccions de caire visceral que ha provocat que una empresa catalana quan intentes absorbir una empresa de la resta de Espanya o el tracte que rep un Català quan intenta presidir la CEOE. I el maltracte rebut pels catalans que volen La igualtat dintré d'Espanya: Ja sigui la Caixa, Joan Rossell o els sectors catalanistes del PSC representats pel conseller Castells.

Mentre la Ministra Carmén Chacón amb rictus d'estrenyiment: Passa revista i Crida: Viva Espanya y Viva el Rey. Dono gràcies al senyor Garcia Sanz. Perquè les seves paraules posen les coses al seu lloc i ens recorda què mentalment quina és la relació que hi ha Espanya-Catalunya. Què resumint és de ni contigo ni sin ti. I què de forma inconscient les seves paraules de defensor de la unitat d'Espanya donen la Raó als que pensen que la millor coexistència entre Catalunya i Espanya són dos estats diferenciats, que col·laborin en termes de igualtat per defensar els interessos comuns. I ens demostra que hi han més independentistes fora de Catalunya que dintre encarà que als que tracten de separatistes sigui a nosaltres.
Moltes gràcies!

De dins a enfora

Agustí Colomines

De dins a enfora

D’entrada, rebin una cordial i patriòtica felicitació. Avui és Sant Jordi, patró d’aquest nostre país, com també ho és d’Anglaterra. A més, l’escut d’Anglaterra és una rosa i nosaltres avui regalem roses per demostrar amistat, amor o qualsevol altra mena de sentiment positiu envers els altres. No sé si ja està previst, potser sí i servidor no ho sap, però oi que hauria estat bé aprofitar l’avinentesa que el partit entre el Barça i el ManU coincideix amb aquesta diada per fer-ne una de grossa? Per exemple, que els jugadors sortíssim al camp amb les banderes de tots dos països relligades (al capdavall, l’anglesa és la blanca amb la creu del Sant, que no és gens estranya als catalans) mentre els aficionats alçaven cartolines que figuressin roses de paper. Jo què sé. Qualsevol cosa.

El Barça és un dels millors ambaixadors que tenim -tant si perd com si guanya, eh?. És una institució d’abast planetari. I no és cap exageració. Qui no ha estat en un pub anglès o fins i tot en un bar del Marroc seguint un partit del Barça per Sky Sports o Al Jazeera? Però no tan sols és això, com tothom sap, el Barça és l’únic club del món que té signat un conveni de col•laboració amb dues agències de les Nacions Unides, la Unicef i la Unesco, per donar a l’esport la funció social primigènia que tenia abans d’esclatar com a negoci. Des d’aquí no ens adonem del valor afegit d’una decisió d’aquesta mena, però sàpiguen, i jo mateix n’he estat testimoni a la Unesco, que a l’exterior aquesta manera de fer ens prestigia. Molt, moltíssim. Vull dir, creguin-me, que fins i tot es preserva de desaparèixer d’una revolada.

Penso en aquestes coses sempre que passo uns dies a l’estranger. La setmana passada, per exemple, estava a Londres per assistir a un seminari internacional que té lloc cada any a la mateixa època, i allí van presentar la seva feina Montserrat Guibernau, que és catedràtica al Queen Mary de la Universitat de Londres, Diego Muro, que és lecturer in European Studies al King’s College de Londres, Ivan Serrano-Balaguer, investigador de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, i la sociòloga Marta Rovira. I podria continuar parlant dels molts catalans que viuen a l’exterior i que són ambaixadors permanents, sovint sense que ningú no els faci cas. Que li ho preguntin sinó al professor Joan Ramon Resina, director de l’Institute for Iberian Studies de la universitat nord-americana de Stanford, perquè se n’ha queixat reiteradament sense gaire èxit. Per cert, ja que avui és, també, la diada del llibre, els recomano vivament el llibre que acaba de publicar Resina: “La vocació de modernitat de Barcelona”, que és una recreació de Barcelona a través de la literatura.

Esport i ciència són dues bones vies per ser presents al món. I tanmateix, la internacionalització de Catalunya és una assignatura pendent que ni la Generalitat d’abans ni la d’ara han sabut resoldre del tot bé. Per desídia, els uns, i per un excés d’arrogància i jacobinisme, els altres. Com en moltes altres coses, en això aquí també hi ha hagut la tendència a copiar les formes convencionals dels Estats consolidats. No som un Estat, mal que ens pesi, però precisament per aquesta, diguem-ne, anomalia la nostra imaginació sovint ha anat més enllà de les convencions i ens ha permès posar el peu en llocs que, per normativa, no hi podíem ser. Passa, però, que la política internacional, que això no obstant és part de la política domèstica d’un país, costa que formi part de l’agenda del catalanisme. El gran canvi que un determinat catalanisme encara no entès és que el problema de Catalunya ja no és si encaixa millor o pitjor amb Espanya, sinó que el gran repte és aconseguir ser presents al món. És el mateix dilema d’Escòcia, de Flandes i de les altres nacions petites que persisteixen en la dura globalització. I no s’hi val a vendre’s la moto del 2014, ni que sigui amb la Txe Arana transvestida de Marianne quadribarrada, per tapar altres ineficàcies.

Meme de l'aigua.

He Rebut de la Maria del Blog: Dubtes relatius al coneixement; el següent meme sobre l'aigua. Fins ara no havia contestat, espero explicar els fets i les meves idees des de el punt més imparcial possible perquè l'aigua no te color (polític).

1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

Jo penso que sí. Encarà què no sigui vinculant, una consulta popular de qualsevol tipus obliga a informar a la gent i perquè és pugui crear una opinió i què la gent pugui participar en la presa de decisions. Més democràcia i més participació de la ciutadania en la presa de decisions mai és dolent. En països com Alemanya és habitual i Florència en va fer un sobre el traçat del tramvia urbà.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Jo no soc tarragoní, com què també estic afectat responc també aquesta pregunta: Jo penso que no hi ha hagut informació suficient a la ciutadania, no sabem ni quin l'estat actual del aqüífers, ni les dades amb les que treballa l'ACA, de fet les últimes dades de l'ACA què m'han arribat eren del 2005 i advertien del risc de salinització i la sobre explotació dels aqüífers i què l'Any passat, 2007, estava prohibit fer pous. I que l'ACA ha rebutjat la aiugua del pou Borronat per la seva alta salinitat. Les ciutats costeres com Salou sí es beneficien del minitrasvasament mentre que pobles petits de l'interior, no I per ells els aqüífers són la seva única font d'aigua, tan de us domèstic com per us agricola.

Abans de cedir l'aigua hauríem de saber en quin estat estan les nostres reserves estalviades gràcies al minitransvasament de l' Ebre. I cedir dels nostres aqüífers tan sols sí hi ha la seguretat de poder garantir el subministrament al camp de Tarragona en cas de necessitat.

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?

No, perquè el problema me temo què és estructural. Alhora les mesures d'estalvi domestic estan bé, però el consum domèstic és el menor del consums d'aigua amb un 4% del total, si reduíssim el consum domestic al 50% seria reduir el consum global en un 2%. Crec què ha fallat la coordinació amb els departaments d'agricultura i industria, la nova cultura de l'aigua és un bluff, crec què s'hauria d'afavorir a part de l'estalvi. Amb solucions a Mig termini desaladores, i afrontar el seu consum de energètic i la contaminació que provoquen i apostar per transvasament del Roina.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors? En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

Crec què el problema ha estat com l'actual govern, quan era a l'oposició, va escalfar el conflicte territorial sobretot amb els transvasaments per fer desgast dels anteriors governs. Per això han causat tot aquest desgavell de la semàtica i l'us de l'adjectiu "provisional" a tot solució i no han afrontat el problema cercant solucions a llarg termini.
Per qualitat democràtica, responsabilitat i dignitat pel càrrec jo penso que sí. La gestió del govern en el seu conjunt i del conseller Baltasar en particular ha estat erràtica, en el adjectiu més suau què em ve al cap.
Però jo ho posposo a encarrilar les solucions primer. Per no paralitzar les accions del govern en el moment crític. Però dol que l solució imposada pel govern central sigui el ramal nord de PHN del PP del 2002

I per no trencar la cadena, que contesti qui vulgui aquest MeMe. Però en quant a les meves propostes, l'envio a: Gerard Castells, Alejandro Fernández, Roger Pons (per no ser de Tarragona i poder així copsar la opinió què és té a Barcelona) i en Pepe.

Montilla ha escollit PSOE

Jordi Cabré

Montilla ha escollit PSOE

Diversos articulistes extremadament innocents, sospitosament ingenus diria jo, escrivien la setmana passada als seus mitjans o als seus blogs que “entre PSOE i Catalunya, Montilla escollirà Catalunya”. També alguns periodistes de TV em criticaven la duresa d’alguna posició meva tot argumentant que ells, que coneixen bé el president, sabent que la seva actitud és de fermesa total i que ens faríem creus de com està defensant Catalunya davant dels seus propis companys de partita Ferraz. Que Montilla esdevindrà un heroi, un patriota, un exemple a seguir. Que no defallirà, i que quan el sents parlar només se li escolten frases abrandades a favor del país.

Bé, senyors: però fets, i no paraules. Els fets ens diuen que Montilla va voler salvar Magdalena Álvarez de la reprovació al Parlament, en ple desgavell ferroviari i davant dels nombrosos menyspreus de la ministra; que els diputats del PSC van votar a favor de Bono com a president del Congrés sense cap mena de problema; que el mateix Montilla el va votar, en el seu moment, per tal que dirigís el PSOE en lloc de Zapatero; i que, només fa unes hores, s’ha doblegat als criteris del govern espanyol per a les solucions contra la sequera. Això, malgrat que parlaven de “fets consumats” i de mantenir-se en les seves posicions petés qui petés.

Fins i tot gent d’ERC em parla de les excel•lències d’un Montilla convertit en un catalanista de l’alçada del general Moragues, d’un home que s’esforça en parlar i aprendre el català i que cada dia se sent més desafecte envers Espanya. Però no es tractava justament de l’home dels fets, i no les paraules? No es tractava, a més, de sobiranitzar el PSC com havia arribat a proclamar un líder republicà? No es tractava de fer que, davant del dilema, el líder socialista català acabés escollint Catalunya en lloc del PSOE? Doncs ja tenen la resposta. Tinguin-ho ben present abans de tornar a escriure sobre l’assumpte: s’estalviaran gols contra la pròpia dignitat.

L'Hegemonia del políticament Correcte.

Aleix Galvany (Brusel·les)

L'hegemonia del populisme

Veig estorat el vídeo a través de 3 a la carta d'una tertúlia del programa "La nit al dia" sobre el tema de l'habitatge.

No em puc creure, de fet lamentablement si que m'ho crec perquè és el pa de cada dia, que tota tertúlia o com n'hi vulguin dir és sobre construir habitatge de protecció oficial, de perquè no es construeix més, de perquè no s'allibera sòl per a construir més, de perquè els permisos per a construir més tarden tant, de perquè....

Aquests senyors no se n'han adonat que al nostre país sobren cases?

Aquests senyors no saben que com a país l'últim que ens cal és construir més cases? Amb tants "enxufats" que tenen a tots els nivells de l'administració, no hi ha un míser economista a qui demanar consell?

Ni una veu discordant. Els perquès, els com i els a on. Ni una veu plantejant que potser NO cal construir més.

Evidentment que ho saben. Saben perfectament que sobren cases i saben que fer més habitatge social, en aquests moments i amb els temps que venen, és populista i un pèssim ús del diner públic. Això sí, dona vots.

Potser esperen, com aprenents de bruixot, posar mà a la crisi natural del sector de la construcció. Ja ho saben això senyors socialistes que justament això és socialitzar les pèrdues de la irresponsable política que Rato i Solbes han deixat fer?

Un dels articles més interessants que he llegit últimament ha estat en aquest mitjà de comunicació i l'escrigué el senyor Piqué. Pica en mà, carregava contra iniciativa i de retruc contra els altres partits polítics per deixar a aquest grupuscle ser el principal generador de discurs polític. El qual, com és d'esperar, és pura diarrea ideològica.

El resultat és una corrua d'hilarants dogmes, apriorismes i conceptes esbiaixats que es passegen per l'actualitat mediàtica i els fòrums polítics d'aquests dies. Com per exemple:"els transvasaments no són la solució" (ah sí? I per què no? Els romans bé feien aqüeductes i d'ençà que han sigut una solució. I sostenible escoli!).

Secs i confosós.

Davant l'hipocrèsia o les mentides Fetes pel president Montilla.

Diré les veritats: El President Montilla aquest dissabte va intentar a allunyar la pressió del govern amb el famós sistema Ytumas; què tant li agradava al seu predecessor en el Càrrec, defenestrat per ell, Pasqual Maragall. I què enquadraria en la seva voluntat de fer oposició de la oposició; com la feta pel seu conseller davant les pèrdues d' 11 milions de litres aigua al des de el 2004. En la canonada que porta l'aigua del Ter a Barcelona. I què no han resolt. Oblidant interessadament que el conseller responsable, era Salvador milà (ICV) i el President era Pasqual Maragall (PSC) les persones si han canviat però els partits al govern no.

La pèssima gestió, si és considera tal, per dir-ne d’alguna manera, que el govern català està fent del problema de l’aigua és un desastre sense pal·liatius. Les contradiccions entre consellers, les mentides, la tossuderia de fer veure que les coses no són el que són, la reacció davant la posició del govern espanyol... en definitiva, l’espectacle diari que ens ofereixen des de fa setmanes, és només la punta de l’iceberg. El veritable desastre és que aquest govern és incapaç de resoldre un problema anunciat des de fa anys. No només no han aportat solucions, sinó que s’han oposat frontalment i s'oposen a la solució més sensata, la seva cultura de l'aigua no els ha pogut fer veure què la reducció del consum urbà és insuficient, perquè sols representa un 4% del total i la població és creixent des de fa uns 15 anys a un ritme vertiginós i la reducció del consum per habitant tot ser important és veu el seu efecte neutralitzat per la major població, s'han negat en rodó a les solucions de llarg termini de fa anys, la solució que no és altra que el transvasament del Roina, la han anat negat un cop rera un altre, ens parlen ara de desaladores obviant el seu gran consum energètic i el temps en què triga un projecte com aquest, serà equivalent al transvasament del Roina.
En vista què la única solució què han trobat el conseller de mediambient és orar a la moreneta i/o complementar-ho amb llogar xamans indis perquè facin la la dansa de la pluja, li preguntaria al President si el Conseller li mereix confiança?

José Montilla, president de la Generalitat, va culpar aquest dissabte “els governs de Jordi Pujol per no haver invertit mai a les infraestructures d’abastament d’aìgua de l’àrea metropolitana de Barcelona” (La Vanguardia, 30 de març de 2008).

El president o té molt mala fe o està desmemoriat. Veiem un de gràfic com està ara l’abastiment a Barcelona (La Vanguardia, 2 d’abril de 2008):

El que si va Fer CiU:

- La Llosa del Cavall, embassament del riu Cardener, amb una capacitat de 80 hm3, aboca al Llobregat, per tant a Barcelona i la seva conurbació. Va ser inaugurat el 1999.

- La planta potabilitzadora d’Abrera es va fer l’any 1980 per unir les xarxes del Llobregat i del Ter i possibilitar l’abastiment de Barcelona i la seva àrea des d’una o altra conca indistintament.

- El col·lector de salmorres, inaugurat l’any 1988, neteja l’aigua del Llobregat dels residus químics d’aigües amunt –conca minera de Súria, Sallent i Cardona- per facilitar la potabilització de l’aigua destinada a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Recordi, senyor Montilla: en tots tres casos governava Jordi Pujol.

Encara n’hi ha més. Si finalment s’optés per fer un ramal Cubelles-Cunit que unís el minitransvasament de l’Ebre cap a Tarragona amb la xarxa Llobregat-Ter que abasteix Barcelona, també seria mèrit dels governs anteriors. L’any 1981, quan es va aprovar aquesta infraestructura, CiU va votar a favor del projecte del govern de la UCD i el PSC, que s’hi oposava, pretenia la meitat del cabal que finalment es va concedir. A més, la Generalitat va pagar gran part de l’obra davant la actitud dels seus socis del PSOE de: que lo quereís os lo pagaís.

És a dir si el seu partit se'n hagués sortit la mitat de l'aigua hauria a Arribat a Tarragona i hauria estat insuficient i no tindrien la possibilitat de fer un microtransvasament de l' Ebre a Barcelona. o pot ser el minitransvassament de l'Ebre hauria trigat per arribar a Tarragona com l'AVE per arribar a Barcelona.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president de la Generalitat!


PD: Agrego la entrevista pública aquest diumenge de l'Entrevista al vocal de CGPJ: Alfons López Tena feta al Diari de Tarragona amb motiu de la seva Conferència a Tarragona, el dia 27/3, Presentació del llibre: Catalunya sota Espanya: Opressió nacional en democràcia. http://www.fco.cat/files/imatges/Butlleti%20131/LopezTena2.pdf