Manifestacions i abstenció

SI L'ESTATUT NO CAP A LA CONSTITUCIÓ CAL BUSCAR ALTERNATIVES

Manifestacions i abstenció

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

PEREPRATS

Ja ha pres cos la proposta de manifestar-nos en protesta contra la propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol d'arranament de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fa mesos que Òmnium Cultural promou en col·laboració amb diverses entitats cíviques, partits polítics i sindicats. Cal, però, esvair alguns malentesos que titulars esbiaixats o declaracions precipitades han pogut generar. La raó de cridar el poble català al carrer no és defensar un Estatut concret, ni el seu contingut, ni la mateixa autonomia, sinó el dret dels catalans a decidir: que un cop ens hem pronunciat en referèndum i hem aprovat una determinada decisió, ningú fora de Catalunya té la potestat de substituir la nostra voluntat per la seva. Fer-ho, com aviat faran el PP i el PSOE sota el barret d'un Tribunal Constitucional que ells mateixos nomenen, exigeix del nostre poble una resposta ferma i contundent de refús, perquè no és això el que vàrem aprovar, també per referèndum, quan fa trenta anys votàrem la Constitució espanyola. Vam acceptar llavors la preeminència de la Constitució sobre l'Estatut, però també, nosaltres i els espanyols, vam acceptar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no pot ser aprovat, modificat, ni derogat unilateralment per les institucions espanyoles, perquè qualsevol modificació o derogació que per iniciativa del nostre Parlament aprovin les seves Corts no té validesa legal mentre no l'aprovi el poble català en referèndum. Fa més de tres anys que és vigent un Estatut aprovat en referèndum, i qualsevol anul·lació que del seu contingut faci el Tribunal Constitucional espanyol no és vàlida ni produeix cap efecte jurídic mentre no la ratifiquem els catalans també per referèndum.

SÓN LES REGLES DEL JOC ESTABLERTES en la seva Constitució, que ara incompliran pretenent derogar articles vigents per la decisió unilateral del seu Tribunal Constitucional. Caldrà aprovar aquestes modificacions i derogacions en referèndum, que, també segons la seva Constitució, el govern espanyol està obligat a convocar. Mentre no ho faci, i mentre els catalans no ho referendem, les anul·lacions del Tribunal Constitucional no tindran cap validesa legal, i continuaran vigents els articles que hagin declarats nuls. Aquesta és l'única potestat sobirana dels catalans que estableix la Constitució espanyola, i no podem ni devem acceptar que ens l'arrabassin incomplint la seva pròpia Constitució. No és només l'Estatut del 2006 el que ens volen prendre, és el nostre dret a decidir, i és per reafirmar que som una nació, no una província seva, i que tenim dret a decidir, que sortirem al carrer quan ells hagin decidit la nostra subordinació.

NO ABANS, PERÒ, PERQUÈ LA RESPOSTA a una agressió s'ha de donar quan l'agressió s'esdevé, ja que de res serviria una manifestació prèvia per evitar-la. Tothom coneix la manca d'independència i d'imparcialitat del Tribunal Constitucional espanyol, una joguina desprestigiada en mans del PP i del PSOE, però només d'aquests partits. Només les seves pressions i indicacions són promptament servides pels magistrats que ells mateixos nomenen, i no les de cap altre partit, encara que siguin la dels partits catalans (de què ha servit que votessin l'Estatut un 89% dels nostres diputats?) o la del poble català (de què ha servit un referèndum amb més del 70% del vot favorable?) El Tribunal Constitucional és espanyol, nomenat per espanyols i integrat per espanyols, i es doblega a les pressions espanyoles, no a les catalanes.

CAL, PERÒ, NO ENGANYAR-SE NI ENGANYAR la gent: fem el que fem, els espanyols, que són majoria al seu Estat (per això s'anomena espanyol, no català) i dominen totes les seves institucions, ens imposaran l'Estatut que surti del seu Tribunal Constitucional. Podem manifestar-nos, protestar i proposar, però no podem decidir res, ni tan sols que compleixin la seva Constitució. El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional, i que la seva sentència fixarà definitivament què cap i què no cap a la Constitució espanyola, què és autonomia en el present règim, una mera descentralització administrativa on els catalans no tenen més funció que pagar i obeir. Hi haurà nul·litats concretes d'articles a petició del PP, i declaració dels no anul·lats de subordinació de l'Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE: l'Estatut està subordinat a la normativa espanyola, les Corts i govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut, qualsevol decisió catalana pot ser substituïda per l'espanyola. La sentència tancarà el sistema, i el tancarà per sempre; mai més, sota la seva Constitució, serà possible una nova reforma estatutària que superi els límits que ara s'imposaran. És la culminació de segle i mig de catalanisme, que acaba en un règim de descentralització administrativa.

COM QUE L'ESTATUT NO CAP A LA CONSTITUCIÓ, i el dret a decidir dels catalans recollit a la Constitució quedarà arranat, es poden fer dues coses:

1) Reformar la Constitució espanyola. Calen 234 diputats (els catalans n'elegim 47), la mateixa majoria de 3/5 al Senat, elegir un nou Congrés i Senat, que 234 diputats i la proporció equivalent de senadors aprovin per segona vegada la reforma, i referèndum a l'Estat. Per aprovar a les Corts l'Estatut que aprovà el nostre Parlament era suficient el vot favorable de 176 diputats, que no vam tenir fa tres anys. Qui defensi ara que és possible la reforma constitucional, caldrà que expliqui com pensa obtenir el suport de 234 diputats, quan fa tres anys no va saber, voler o poder obtenir el suport de 176.

2) Aprovar la Constitució catalana. Cal que un govern i Parlament catalans elegits amb una majoria independentista promogui i declari la independència, per via de referèndum o parlamentària. No és la situació actual, però pot ser-ho en el futur si la majoria dels votants a Catalunya així ho decidim. Només depèn de nosaltres.

EL POBLE PARLARÀ AL CARRER, que és l'únic que té. Els partits polítics que tenen com a prioritat la defensa dels drets i interessos dels catalans hauran de fer la seva feina, assumir la voluntat del poble, impulsar-la, i fer-la efectiva. Fa dos anys quatre partits (CDC, UDC, ERC, IC) van donar suport a una manifestació massiva de protesta, però no van fer res més. Pocs mesos després, 500.000 catalans que abans els havien votat es van quedar a casa, els van deixar per l'abstenció.

Aparegut a l'Avui.

Targeta roja a Saura

El Nostre Conseller d'Interior ha fet sobrats mèrits per anar a gaudir d'un merescut retir (forçat o voluntari): Navegant amb el seu iot o gaudint del paisatge Empordanès des de la terrassa de la seva Masia. No obstant, no ho ha fet i segueix fent mèrits per ser conseller dimissionari o conseller cessat del càrrec. Cosa què per desgracia, ens podem fer la idea que el seu cap el President de la Generalitat no farà realitat el desig de tants catalans.

L'última raó és permetre què a Arenys de Munt un poble del Maresme on és durà a terme una consulta popular no vinculant sobre la independència de Catalunya el 13 de Setembre. Tingui el mateix dia tan una manifestació del partit feixista de la FE-JONS com dels mal anomenats Antifeixistes que puguin convertir la població en escenari d'una gran trifurca.

A Saura li ha faltat la valentia de prohibir la manifestació de la FE de la JONS. I la seva presència organitzada a la vila per impedir que intenti boicotejar la consulta i coaccionar als habitants d'Arenys i interferint en els resultats a través de la intimidació i la por.

Havent un llei de partits que té per objectiu: "impedir que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats". Sembla mentida que la Conselleria d'Interior no s'atreveixi a prohibir les concentracions d'un grupuscul antidemocràtic que té intenció de fer el que la llei vol impedir. En comptes de no impedir la seva presència a Arenys amb la mateixa contundència amb que el govern Basc impedeix les manifestacions de l'Esquerra aberzale.

Agraiments: Agraeixo especialment al comentari de l'Home del sac. Per fer me notar que a més és il·legal fer manifestacions i actes polítics quan hi ha eleccions el dia en què aquestes és duen a terme. Llàstima que en Saura ni cap del seu gabinet no ho tingués present quan va autoritzar la manifestació.

Artur Mas: "En un referèndum d'independència votaria que sí"

L'entrevista de Salvador Sostres.
Artur Mas: "En un referèndum d'independència votaria que sí"

És el polític més culte, intel·ligent i ben preparat que té en aquests moments Catalunya, encara que tal com tenim el panorama, això no sigui dir gaire. És d'una contenció indestructible i d'una immaculada pulcritud. La simple possibilitat de cometre un error l'horroritza.
Salvador Sostres


Arrogant.

És una de les moltes bestieses que es diuen sobre mi.

No comunica.

Bé, no tiro la tovallola. Aprendre és la meva actitud permanent.

Tornarà a pactar amb el PP.

Res més lluny de les meves intencions.

Va trair Catalunya pactant l'Estatut amb ZP.

Al president Macià també li van dir traïdor per haver pactat l'Estatut del 32.

No és independentista.

En un referèndum votaria que sí, però la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s'aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.

El president Pujol no és independentista.

Jo no he posat mai límits a les aspiracions nacionals de Catalunya. El dret de decidir ho inclou tot.

Però si és president farà el pas o no?

La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.

Tenim pressa, molta pressa.

Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d'entendre'l.

Només vol tornar a la Generalitat.

Convergència no tornarà a la Generalitat. En tot cas, i si els catalans ho volen, arribarà a la Generalitat. Hi haurà un canvi respecte de tots els passats.

Duran és un llast.

Duran és un aliat principalíssim per governar.

Els casos de corrupció.

A Unió l'han acusada de les coses més increïbles, però a l'hora de la veritat l'han absolta de tot.

Perquè no s'ha pogut demostrar.

Hem passat de la presumpció d'innocència a la presumpció de culpabilitat.

Unió espanta el vot jove.

CiU ha de respondre a un espectre molt ampli de la societat catalana. Amb el límit de poder governar bé, es clar. Fixa't que una consellera d'Unió com Núria de Gispert va promoure l'any 1997 la llei de parelles de fet, pionera a tot l'Estat, i que el tripartit no ha aconseguit votar la llei d'educació.

Si CiU i ERC no pacten és perquè no volen la independència.

Esquerra no pacta amb nosaltres perquè se sent més còmoda amb el tripartit. Carod va renunciar a ser el meu conseller en cap, amb totes les atribucions, i va preferir ser un vicepresident decoratiu. Més que pactar amb Montilla, sembla que n'estigui enamorat.

Calia catalanitzar el PSC.

En 7 anys de tripartit els diputats del PSC a Madrid no han votat ni una sola vegada en contra del PSOE encara que els suposés votar diferent del que el PSC ha votat aquí. Esquerra no ha canviat res.

Espanya ens espolia?

Sí.

Espanya vol eliminar qualsevol nostra aspiració nacional?

Sí.

Som una nació?

Sí.

Què esperem per marxar?

Que els catalans vulguin. Els catalans que a les darreres eleccions espanyoles li van donar 25 diputats al PSOE, 10 a CiU i 3 a ERC.

El peix al cove és l'única política possible.

Amb l'Estatut nou, no. Per això el vam fer.

Vostès també haurien pactat un finançament similar.

No, perquè l'Estatut és una llei i s'ha de complir. Si el Tribunal Constitucional veu que ni nosaltres mateixos respectem el nostre Estatut, per què l'haurien de respectar ells?

Duran va salvar ZP al juny, en plena negociació.

Era una votació secundària, el que importa és votar-li o no votar-li els pressupostos.

Sí, però el van salvar.

Va ser a canvi que aprovessin la llei de morositat. És molt important que les administracions paguin ràpid i amb puntualitat. Ajudar el teixit productiu del país bé val una votació secundària.

Pactar, pedagogia, el motor d'Espanya.

De tot això ja n'hi ha hagut massa. És hora de fer prevaler la nostra dignitat.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 40. Dilluns, 10 d'agost del 2009

Erc-quidistància

Ja sabeu els que em seguiu que no tinc el costum de parlar malament d'Esquerra, o del catalanisme en general. I prefereixo no fer ho. Però, no obstant, sense què serveixi de precedent. Desprès de llegir la entrevista a Joan Puigcercós a l'Avui i llegir què el tripartit 3 ja esta decidit si és suma no vaig molestar-me a reprimir-me i em vaig dedicar a anar escrivint aquest escrit en calent.
El títol de l'article l'he tret del diccionari de conceptes bàsics del cimera extraordinària.

No exactament per la decisió de reeditar-lo, seguint ofegant el país amb un monopoli de poder socialista, sola comparable al monopoli del PRI que va atenallar Mèxic durant 76 anys.
No ens enganyem, era l'opció més probable perquè per l'actual direcció d'ERC els Tripartits són una aposta estratègica. I no ens ha de sorprendre perquè per a molts ens era massa evident ja de fa temps i encarà més després què Esquerra subscrigués l'acord de finançament.

La causa de la meva irritació són dos raons. Pel doble ràsser de les exigències d'Esquerra per a fer pactes post-electorals i per les aproximacions tàctiques a CiU marcant distàncies amb els seus socis i futurs socis quan ja han pactat, per mitigar el costos electorals de la seva decisió.

Puigcercós ho deixa clar en l'entrevista e l'Avui: "Per a que és pugui pactar amb CiU. CiU ha de declarar-se independentista". Alhora els socis de Esquerra i Com els del PSC són grans defensors de l'independentisme: començant pels diputats catalans del PSOE al Congreso, que s'independitzen de la seva condició de catalans, quan voten amb el PSOE contra els interessos dels seus votants. En canvi amb els seus socis del PSC hi ha molta més mà esquerra i tolerància. Algú encarà se'n recorda de les línies vermelles i les conseqüències negatives que saltar-se les ha tingut pel PSC.

Si ERC mantingués l'aureola immaculada de 2003 podria anar exigint, després de sis anys governant amb el PSOE a Catalunya. Esquerra ja no té la autoritat moral per exigir com s'ha de declarar la gent i repartir etiquetes de independentista encara menys després d'analitzar els seus fets i els resultats en el camp nacional aconseguits de la mà de PSC i ICV.

Gibraltar

La primera visita d'un Ministre d'Exteriors espanyol al Territori Britànic d'ultramar de Gibraltar va aixecar molta polseguera en els mitjans de Madrid. Sobretot els de la dreta més casposa com si aquesta visita, fos un reconeixement de facto a la sobirania Britànica i Gibraltarenca. Sort què el ministre Moratinos; va dir que a seva declaració. Que la voluntat d'annexió de Gibraltar: "Era permanent i irrenuciable" I és què hi ha un discurs en ells que mai canvia i tampoc a la Política exterior espanyola dels Últims 305 anys. Gibraltar Espanyol! Tot i què com els propis Gibraltarenys ha demostrat en diversos referèndums sigui la voluntat de mantenir l'estatus actual.

Ara bé, perquè aquesta obsessió irracional per un territori britànic que porta 305 anys sota sobirania britànica i sols va estar 242 anys sota domini castellà/espanyol. I no per un Territori què és la Catalunya Nord perdut a mans de França fa 350 anys i mai reclamat almenys amb aquesta vehemència. De fet A Hendaya Hilter ja li va oferir a Franco i L'últim va dir que ja tenia prous catalans.
Fins al límit de impedir la seva pròpia proposta de blocar les fronteres internes de la UE, per bloquejar l'independència basca i catalana. Quan els britànics van preguntar: Si allò era un reconeixement tàcit a la seva sobirània sobre Gibraltar.

Gibraltar i la Catalunya Nord constaten el problema del caràcter ètnic del projecte espanyol al voler assimilar tota altra ètnia a la imatge de Castella a diferència dels dominadors Britànics o francesos del Penyal o la Catalunya Nord; què han tingut la mà esquerra de generar un projecte nacional atractiu, modern i de valors universals i incloent tot i que sota el seus projectes nacionals respectius.
Mentalment els límits d'Espanya inclouen els territoris que van ser Castellans/espanyols i què han de recuperar per la glòria imperial Espanyola, perquè és recuperar un troç de la nació espanyola. Però no els que van formar part d'Espanya i no eren ètnicament espanyols o els habitats per un "ètnia "Espanyola"" però fora dels límits de l'Estat espanyol. Tot i què els últims fossin més extensos i poblats.

I Catalunya Sud? La principal diferència amb la nord és "el Derecho de Conquista". Espanya considera que és un província conquerida i per tant ha de mantenir. Per sort la civilització d' Espanya en els últims anys l'ha forçada ha mantenir les formes per formar part de la UE i ja no pot impossar per la força bloquejos a Gibraltar ni i usar la força sota risc de esdevenir un estat subdesenvolupat. Per això ara la seva força envers la Catalunya sud passa per la voluntat de ressignar la població per evitar cap moviment segregacionista perquè ja no tenen la força com element coercinador.
Descarto també la opció de fer l'Estat espanyol; un estat atractiu per als no castellans perquè no seria atractiva pel espanyols.

De peus a terra

A PROPÒSIT DE CATALUNYA I LA SEVA PERTINENÇA A ESPANYA

De peus a terra

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes info@cercleestudissobiranistes.cat

PEREPRATS

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Aparegut al avui.cat.

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

"Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota"

Vicenç Villatoro

La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Font: Elsingulardigital.cat