dimarts, 19 de febrer de 2008

Catalanistes Emprenyats

villatoro rodona
Vicenç Villatoro

Catalanistes emprenyats

Enmig del desgavell i el col•lapse tercermundista de les infrastructures a Catalunya, el periodista Enric Juliana va posar en circulació l’arquetip del català emprenyat. Quan darrera d’un arquetip –el senyor Esteve, el Quixot o Sancho Panza- hi ha alguna mena de realitat, els arquetips arrelen i tenen èxit. L’arquetip dibuixat per Juliana n’ha tingut. Hi ha un català emprenyat. Però aquesta setmana preguntaven des de RAC si la gent se’n sentia i a tots ens va sorprendre que relativament pocs catalans reconeixien estar emprenyats. I que es repartien de manera molt desigual pel mapa polític del país. Vaja, podríem dir que estaven concentrats als electorats d’Esquerra i de CiU, mentre que eren molts menys en els electorats socialista i popular i gairebé cap a l’electorat feliç d’Iniciativa.

Potser el que passa és que l’arquetip dibuixat per Juliana necessita, per explicar-lo, un matís: el que hi ha és el catalanista emprenyat. Vull dir que aquest malestar detectat i ben definit per Juliana no el tenen tots els ciutadans de Catalunya, el tenen sobretot els catalanistes. Dit d’una altra manera, l’emprenyament no neix només d’un retard del tren, de la llum que se’n va o de la incomoditat en el trànsit. Aquestes circumstàncies es converteixen en emprenyament polític quan troben a més un malestar ideològic, quan contrasten amb una determinada idea de país.

El català emprenyat no és tant sols algú que arribarà avui tard a la feina. És algú que tenia una idea d’excel•lència i de modernitat sobre Catalunya i li sap tan greu arribar tard com la sensació de ridícul col•lectiu que això li comporta. És algú que quan no arriba el tren no tant sols pensa en els inconvenient pràctics que això li provoca, sinó també en les causes per les quals el tren arriba tard, la manca d’inversions, les balances fiscals, el paper assignat a Catalunya en aquesta Espanya radial de Zapatero, que és la culminació de l’Espanya de sempre. El català que s’emprenya ho fa en el punt just de trobada entre l’idealisme polític i la constatació dels problemes pràctics i quotidians. Si només hi ha una d’aquestes dues potes, només la política o només la del cabreig personal, no s’arriba a la categoria de català emprenyat.

Potser per això tants electors socialistes i populars a Catalunya no estan emprenyats, encara que també facin tard a la feina per culpa dels trens que no funcionen. Perquè no participen en la idea de país que entra en crisi per aquest col•lapse de les infrastructures. El seu cabreig és conjuntura, no té dimensió política, no connecta amb una interpretació ideològica. Per això el PSC sobreviu electoralment als desastres de la legislatura, mentre que el català emprenyat es produeix sobretot en l’espai del catalanisme. És un emprenyament amb transcendència política. També amb transcendència electoral? Ja ho veurem. Però es pot arribar a produir la paradoxa que l’electorat, amb l’abstenció dels emprenyats i la indiferència dels altres, acabi premiant als causants del col•lapse que els ha fet emprenyar.

2 comentaris:

Moré ha dit...

Per a ser una català emprenyat primer s'ha de ser català... o ser conscient de la dimensió nacional d'aquest país; per això ni la Chacón ni la Nadal ni l'Herrera poden estar emprenyats.. i si m'apures el Ridao ho està molt poquet.

Josep (sl) ha dit...

Per això estic en contra de la abstenció perquè afavoreix als culpables d'aquests fets.