dissabte, 20 de setembre de 2008

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

Agustí Bordas

EL TERCERMUNDISME ESCOLAR CATALÀ

"Mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament"

El sisè any de desgovern tripartit ha iniciat el curs escolar amb dues notícies negatives. Primerament, la Conselleria d’Educació ha anunciat l’existència de 940 barracots –ara definits pel Conseller Maragall com a “mòduls prefabricats”– un 60% més que durant el darrer govern Pujol. Segonament, els principals sindicats de professors han anunciat una vaga general a l’ensenyament públic pel proper 13 de novembre.

Mentre els pares catalans envien els seus fills a barraques de disseny i han hagut de fer una despesa important per pagar llurs llibres, a Andalusia, el “gobierno amigo” del socialista Chaves, ha començat el curs tot donant de franc els llibres de text.

Així doncs, mentre a Catalunya no hi ha diners per construir escoles, a Andalusia, amb diners catalans, es dóna de franc allò que a Catalunya és de pagament. Veient la massificació i desgavell a l’ensenyament públic català, no és estrany que el President Montilla enviï els seus fills a la Deutsche Schule d’Esplugues de Llobregat (el Col•legi Alemany és una de les escoles privades més cares del sud d’Europa).

L’ensenyament català, lleugerament millor que el turc en l’àmbit de comprensió lectora segons el informe PISA (acrònim anglès del Program for International Student Assessment), es troba a anys llum de l’ensenyament canadenc (el tercer millor del món segons el mateix informe). Els exposaré alguns elements clau que expliquen el perquè d’aquesta diferència de resultats.

A Canadà, ser professor d’escola és un ofici de prestigi, amb un salari mitjà d’uns sis milions de les antigues pessetes per any (i una setmana laboral de 31 hores). Les instal•lacions escolars canadenques són també objecte d’atenció pública amb aules, laboratoris, gimnasos i sales informàtiques d’alta qualitat. Les vacances estivals duren només dos mesos, s’implementen polítiques disciplinàries pels alumnes problemàtics i, al mateix temps, s’avalua els estudiants de forma continuada tot premiant l’excel•lència amb guardons i reconeixements públics.

Si mai tenen la possibilitat de viatjar a Canadà durant el curs escolar, els recomano que visitin una escola qualsevol de la Federació; els sorprendrà la manca de desori davant les escoles, la urbanitat de les criatures que s’adrecen amb respecte a professors i desconeguts i el meravellós espectacle que suposa veure com cada matí, abans d’iniciar les classes, tots els alumnes de l’escola canten l’himne canadenc dempeus.

No s’enganyin, Canadà no és un miratge per a Catalunya; el Principat té una renda per càpita suficient per poder invertir en educació al mateix nivell que la Federació Canadenca. Només ens cal fer dos canvis: re-instituir la cultura de l’esforç entre la població escolar i acabar amb l’espoli fiscal.

10 comentaris:

L'home del sac ha dit...

I encara que s'hi invertissin molts diners, això tornaria el respecte dels alumnes pels professors???
No hi entenc en temes educatius, però no sé què es pot fer per arreglar la situació. Canviant els barracons per edificis no se soluciona això...
Tot i això, encara recordo com a l'inici de cada curs els sociates es queixaven que hi havia nens en barracons... i ara igual o pitjor, encara que no crec que sigui culpa seva sinó que deu ser un mal endèmic.

Josep (sl) ha dit...

Crec què un bon ambient de treball requereix un inversió en infraestructures necessàries. Tenir diners no et soluciona els problemes però et permet mitigar problemes de manca de recursos o de massificació en aules.
Sí aquesta era un crítica recurrent als governs de CiU sobretot per part del PSOE però ells ara tenen el mateix problema. Tenim un mal endèmic que s'anomena espoli fiscal.

El problema amb el respecte als professors, és de manca d'autoritat d'aquests. Per una banda se'ls ha retirat amb les reformes educatives i per altra els propis pares.

Pares què també són responsables perquè la feina de l'escola és ensenyar i no educar.

També què el professorat és funcionarial a diferència de la privada a la pública no veu l'alumne com a client i que se li ha d'oferir la millor educació com és la obligació quan un professional té tractes amb un client.

Un altre problema han estat les reformes de model educatiu. És pot cercar la igualtat, reduir al mínim el fracàs escolar. Però mai a costa de frenar els millors. El problema de l'ESO ha estat que els "tontos" marcaven el ritme de la classe, és feia pensar que l'important era la interpretació dels coneixements, però no l'assoliment d'aquests coneixements bàsics i no és reconeixien els mèrits dels estudiants.

Noctas ha dit...

Amb un govern d'esquerres hi han més barracons que mai. O ens espav ilem i deixem de fer aquesta política de la persusasió i passem a la política del lleó (amb espanya dic) o la cosa acabarà malament.Una cosa és un pais vençut i un altre un pais covard i la covardia és absolutament intolerable..salud

Josep (sl) ha dit...

Fe d'errates substitiu el primer paràgraf per:

Crec què un bon ambient de treball requereix un inversió en infraestructures necessàries. Tenir diners no et soluciona els problemes però et permet mitigar problemes derivats de la manca de recursos com la massificació de les aules o la manca d'ordinadors.

Josep (sl) ha dit...

Hi ha dos maneres de fer política i optenir recursos, la guineu si t'enfrontes al lleó o la del lleo. Però mai la del xai. La guineu se'n burla i el lleó se'l menja.

Desgraciadament al nacionalisme català li falten els 5 escons que ERC va perdre cap al PSC. Sí ho hagués guanyat CiU o ERC hagués aguantat. Ara tindríem millor finançament. Perquè el nacionalisme català podria tombar els pressupostos.

Dessmond ha dit...

Magnífic i oportú article. Molt ben triat.

CONDE ha dit...

Sóc l'Agell! Ja torno a estar activament així que passa't pel meu blog: jmagell.blogspot.com
Respecte l'article trobo acertat que hagis reflectit la presa de pél que ens estan foten a Catalunya i als catalans!

Josep (sl) ha dit...

Hola Josep Maria m'alegro que hagis tornat a la Blogosfera.

Aquest article és reflex del què passa quan és diu que coses com l'Estatut o el finançament no interessen a ningú. I què importa és la tasca del dia a dia.
Quan algú diu això se li ha de recordar. Que les coses que avorreixen a la gent com l'Estatut i el finançament són les eines per treballar pel dia a dia.

Per cert heu vist la enquesta de la vanguardia sobre intenció de vot que dóna a UPyD la 4a posició a Espanya. I alhora diu que el més del 50% opina que Catalunya té un tracte fiscal privilegiat. Millor que ens ho fem mirar.

Artur ha dit...

Jo crec que el problema que s'expsa en el post té dues vessants: per una banda la manca efectiva de diners degut a la distribució injusta envers Catalunya i, en segon lloc, la ineficàcia endèmica de l'Administració tri-partita per a gestionar els propis recursos.

Si ja patim un cert espoli fiscal degut a la LOFCA i a d'altres i subtils estirabots legals per a reduir la inversió a Catalunya, cal afegir la dilapidació brutal, mastodòntica i pantagruèlica del tripartit.

Una distribució més justa i equilibrada de la fiscalitat milloraria, teòricament, els recursos de Catalunya, però estic molt atemorit perquè crec fermament que el tripartit, i fins i tot algun altre partit, pot llençar per la borda la majoria de recursos públics.

Si parleu amb gent de "dins" de l'Administració, amb algun polític més o menys "honest" us explicarà la gran deixadesa de la nostra burocràcia quan es tracta de cabals públics.

Tot això respon a una jerarquia de necessitats:
1) retribuir els favors rebuts
2) escampar al màxim els membres del partit dins de l'administració
3) Incrementar al màxim els sous dels polítics
4) Fer inversions "socials" en les quals pugui crear comissions i gabinets en els quals hi posi "assessors" del partit.
5) Si queda algun brí de diner, destinar-lo a "coses socials", encara que siguin de volum miserable, però que puguin sortir al diari.

Visca l'eficiència. Visca l'honradesa!

Josep (sl) ha dit...

Artur gran matís has fet, però jo trobo que hi han tres matisos.

Primer I realment cert i preocupant és la falta de recursos endèmica que sofreix Catalunya a causa del sistema retributiu espanyol. Què és un fre deliberat al desenvolupament econòmic i una asfixia preocupant. Si vols gravat per un creixement massiu molt ràpid de la població en edat escolar degut a la immigració que ha col·lapsat els serveis públics.

Segon: La fallida dels sistema educatiu en el seu vessant des pare, professorat i percepció general del mèrit o l'esforç. I com el sistema que tenim difereix del sistemes usats en llocs punters segons l'informe PISA.

Tercer: La ineficàcia reconeguda del sector públic. Independentment del color polític però aguditzada amb els tripartits. I la fallida del quart poder i la societat a fer pressió per exigir un bona gestió.
En el cas del tripartit aquesta és dispara degut al seu transfons ideològic que veu no sols positiu, si no imprescindible redistribuir les rendes (Llegiu: dels altres, si són antitripartit).
I pels quals el consum és el motor de la riquesa i la despesa pública no sols és despesa sio no què, per ells, és imprescindible per generar riquesa. I si voleu la hipocresia dels defensors de la pública que porten els fills a la privada, i que per això retòrica enllà no és preocupen de la pública. però això ara no toca, com diria el president Pujol.

Una quarta: Podria ser, tot i què no apareix en el text la gestió pública dels serveis que presta. On els titulars del servei són funcionaris i membres de estructures reglades, anquilosades i poc flexibles i donades al canvis que la societat exigeix. I què l'actual model ha demostrat ser obsolet i que ser igualitari no sols no és garantia de que tothom acabi i si no què a més desincentiva als més capaços.