dijous, 5 de novembre de 2009

LA SOCIOTONTERIA

"Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa"

Toni Aira

Els de Kazan, a més de complicar-li al Barça els partits i les eliminatòries de Champions, diuen que l’steak tartare no és cosa d’ells, que la carn crua no els agrada, als tàrtars. L’ensaladilla russa resulta que no és de Rússia. I la truita francesa, tampoc és cosa dels de can Sarkozy. Aquí en canvi fem una cosa que es diu crema catalana, i no hi ha dubte: és nostra. Clar i català, en diuen. I jo em pregunto per què no podem ser en tot així. Com és que en els últims temps (i aquí podríem estar parlant de dècades) ens hem anat fent a allò de dir les coses pel nom que no els correspon. Això era un fer propi d’uns altres, abans. Però ja no. Ens han colonitzat també mentalment. La nostra política n’és exemple cru com l’steak tartare.

Hi ha una llegenda urbana que recorre el país. Ja fa molt de temps que circula. Ho fa de banda a banda del país. I ja cansa. És això que en diuen sociovergència i que servidor humilment des d’aquest racó de xarxa proposa oficialment que rebategem des de ja mateix com a sociotonteria. O com a ganes de marejar la perdiu. O com a cortina de fum per despistar el personal. O com a intents d’Esquerra de tornar al miratge de l’equidistància que mai no va tenir. O com a ganes del PSC de fer-se valer davant dels seus inestables socis. O com a poca-soltada. O com a rumor sense fonament i mai no confirmat. O diguin-li com vulguin, però fem-ho pel seu nom, si us plau. Pompeu Fabra va esmerçar molt d’esforç i molts d’anys treballant per la llengua, com per no reconèixer-li-ho ara via un bon ús del català.

La sociovergència l’han vist vostès alguna vegada en un govern català? Doncs jo tampoc. Perquè no ha existit, no existeix i no existirà mai fins que la part “socio” o la part “vergent” deixin de ser el que són. Això és, partits de govern. Alemanya, un país on diuen les coses pel seu nom, ens ho ha deixat clar fa poques setmanes. La suma de dos partits grans, cath all, amb aspiracions reals d’assolir la presidència d’un país, té resultats de resta sempre, sempre, sempre per a aquell que en el pacte queda com a subsidiari, és a dir, sense el cap de govern. Angela Merkel s’ha cruspit el seu soci de govern socialista i fins fa quatre dies ministre d’Economia i Finances, Frank-Walter Steinmeier. Exactament el mateix que passaria si Artur Mas tingués José Montilla de conseller primer (ja superades denominacions absurdes i estrangeres com el tema vicepresidència). I el mateix que passaria si Mas fos el número dos d’un govern amb Montilla de president. Voler projectar aquesta possibilitat no és ridícul, no és ingenu, no és absurd. És del tot intencionat, calculat i constitueix una maniobra de distracció en tota regla. Al PSC ara li convé fer córrer de nou aquesta brama perquè així indirectament segueix anivellant més responsabilitats amb els convergents a propòsit del cas Pretòria. “Clar, governarien junts perquè roben junts”, podria pensar més d’un incaut. I això als més implicats en el cas ja els està bé. És allò de la Catalunya esquitx.

En paral•lel, a Esquerra aquesta llegenda urbana sociovergent ja li està bé. “Si poden governar junts PSC i CiU vol dir que són el mateix, i per tant en Puigcercós ja pot pactar tranquil amb el PSC perquè al capdavall res no els diferencia de CiU”, podria pensar algun altre ciutadà anònim dels ben adoctrinats. I via. I a anar parlant-ne tot sabent que fent-ho bàsicament la intenció està en marejar el personal.

Per cert que, segons m’arriba de bona font, els típics “marcats” com a sociovergents a can socialista (els Castells, Tura i tres més) podrien estar amenaçant de nou amb tirar pel dret i a fer la seva, PSC de Montilla enllà, passades les properes eleccions catalanes. Diuen que a Nicaragua ja la cosa no els provoca ni un somriure de tendresa. I és que directament hi compten tant com amb la sociotonteria.

Aparegut al singular digital el 5/11/2009.

4 comentaris:

L'home del sac ha dit...

Doncs jo no ho acabo de veure tant i tant descartable que pugui passar. De fet, em penso que si no hagués estat per Esquerra que els va salvar, potser és el que ja hagués passat...

Adrià Izard ha dit...

Pactar amb el PSC seria una sentència de mort per a CIU. No fotem, el PSC sel's ha de marginar. Són el càncer de Catalunya. -socialisme + Catalunya!

Josep (sl) ha dit...

No és descartable però no és una opció lògica a la tasca d'oposició. Seria un govern molt estable però té importants inconvenients.

El pacte amb el PSC no és un sentència de mort però té un alt peatge. Per això no s'ha fet mai per part socialista perquè ells i el PSOE el volien pero sota una única situació.

Tresinores ha dit...

EL bo del cas es que en 5 minuts algu pot canviar de discurs i passar a la teoria de "els de les dretes"....