diumenge, 8 de novembre de 2009

Resposta a l'home del sac.

Home et responc amb un article el teu comentari de l'article anterior, planteges un bona reflexió i requereix una explicació amplia.

Tot i que tot pacte pot ser justificat. Jo soc contrari que mite de la sociovergència deixi de ser un mite. Juntament amb l'ercquidistància; aquest mite apareix i desapareix misteriosament en campanya electoral. De fet qui l'enarbora com una gran probabilitat i un dogma de fe és des de les files d'Esquerra. Com a justificació del tripartit: "Socialistes i convergents són iguals per tant per què no hem de pactar amb els socialistes si són el mateix i a més son d'esquerres" (versió del meu jerki de capçalera).
O des de les files del PSC-PSOE com a avís a als seus socis. Però que els socialistes no desitgen perquè sent ells la força petita tenen molt a perdre i massa poc a guanyar.

Com a govern la sociovergència és viable com a Govern de gestió per donar calma i confiança en una situació convulsa o fer pactes com la LEC. Els governs de Gran Coalició o inclús d'Unitat són una formula de Govern comuna, tot i què en casos extraordinaris, als països Europeus amb democràcies consolidades. Entengueu; casos d'Emergència: crisis, inestabilitat social o Guerres, etc.

En el cas català. Una raó per oposar-se és què sent els CiU i PSC-PSOE partits centrals. Seria una estranya situació govern-oposició. L'alternaria recauria en partits ara per ara "outsiders" a Catalunya com Reagrupament, Esquerra, PP i ICV que tenen segments molt definits però no centrals. I això generaria encarà més desafecció a causa de la falta d'alternatives atractives, (comunisme, conservadurisme espanyol més ranci o republicanisme) sumat a la confusió causada per la col·lusió de les dos famílies ideològiques amplies diferenciades, per una banda la opció centrista catalanista (socialdemocràcia a democràcia cristiana) i la família de centre-esquerra nacionalment espanyola.

En el cas català la sociovergència és una formula nova, en l'etapa Pujol era impensable pel cost que podia tenir per al PSC i amb el tripartit ha estat molt puntual.
CiU, Reagrupament i CUP representen projectes nous o renovats i el tripartit és un projecte molt conservador; sobretot per la banda socialista. I l'electorat difícilment entendria un canvi i la renovació que cal que passes per la suma dels dos grans partits que han ostentat el poder des de la transició i en cada elecció és disputen la Presidència. Encara menys sí el principal partit de la oposició opta per formar govern amb el partit que ha ostentat un autèntic monopoli a tots els nivells de la administració els últims 6 anys i a molts llocs ininterrompudament des del 1979.

En una situació actual soc de la opinió que la Generalitat no ha de ser una mera gestoria, si no ser referent un model de país i una manera de fer; I no sols en política pressupostària i econòmica si no també de país, construcció nacional i de reivindicació i defensa dels interessos catalans. I un pacte amb el PSC-PSOE on els últims aspectes lligaria massa les mans i seguiria subordinant la política catalana a l'espanyola.

I en tot cas, la situació des de el punt del meu punt vista catalanista i des de l'independentisme el què convé és què el catalanisme polític torni a governar. Perquè sense un govern Català clarament catalanista no ens podem ni plantejar refer els passos fets enrere nacionalment en els últims anys i encara menys poder plantejar-nos assolir cotes de sobirania més altes què les actuals. I encarà menys avançar cap a un Estat propi.

5 comentaris:

Miquel ha dit...

No a la sociovergència.
Els socialistes ja han disposat de suficient temps per demostrar que són el canvi que "necessitava" Catalunya després del pujolisme i no ho han aconseguit. És hora de fer neteja.

Josep (sl) ha dit...

Cert, 2 legislatures són temps suficient per demostrar si són alternativa de govern a CiU a nivell autonòmic i no és el cas.

I el cotó (tendència) de les enquestes no enganya.

Adrià Izard ha dit...

Estic completament d'acord amb el Miquel. Sociovergència ni de conya!
Si amb una legislatura ja varem veure que eren uns inútils però alguns (imbècils) els van tornar a votar. I la segona legislatura a estat pitjor. Els socialistes a l'oposició que és on estan millor.

L'home del sac ha dit...

Jo, ja força temps abans de les últimes eleccions, tenia la teoria que la sociovergència era un pas necessari cap a la independència.
Crec que hagués fet mal al PSC i li hagués tret la poca credibilitat que té, almenys en les eleccions catalanes, i que a CiU no li hagués fet gaire mal, ja que tindrien el lideratge. A més, ERC es podria haver convertit en l'alternativa més clara a l'oposició i aquest cop sí que realment hauria tingut alguna opció de créixer a costa del PSC, no com ara al govern que el que farà és desaparèixer gràcies al PSC.
No m'agradava la idea de CiU i PSC repartint-s'ho tot, però ho trobava fins i tot lògic dins del meu esquema mental, i fins i tot ho considerava necessari.
Jo crec, diguis el que diguis, que si no hagués estat per ERC, és el que hagués passat. El PSC sense ERC no tenia cap possibilitat i llavors s'haguessin hagut d'avenir al que fos per continuar tocant poder i fer content també al ZP que hagués tingut en CiU un fidel gosset a Madrit.
Podria haver passat o no, però per culpa dels rucs d'ERC no ho hem sapigut mai.
Passada ja aquesta oportunitat, espero que no hi hagi sociovergència, perquè ara sí que ja no ho veig positiu per cap lloc. Només faltaria que els sociates continuessin remenant les cireres i a més condicionant als de CiU...
Passi el que passi, el que realment vull és que Reagrupament pugui tenir un bon resultat. Està clar que amb CiU sol no n'hi haurà prou, si no hi ha ningú que empenyi.
Ah, gràcies per dedicar-me un post.

Josep (sl) ha dit...

Home, de res. Una bona pregunta mereix una bona resposta.

Tot i el què dius sembla lògic el teu anàlisi. Però, té un defecte de fons important. El PSC-PSOE no s'hauria sacrificat de franc. Sobretot en vista de com van actuar posant pals a les rodes al Governs de la Generalitat des de l'exili a Madrid molts dels seus membres.
Tampoc els veig donant ales a ERC convertint-la en primera força de la oposició.

Jo el 2006 em va quedar la sensació que el tripartit estava pactat d'antuvi. Els arguments i motius esposats eren tots previs a les eleccions.
A s'ha demostrat què era l'opció estratègica del 3 partits a llarg termini, des de 1999 segons les memòries de Pasqual Margall.
I en vista del pèrfil dels pactes què ha agafat aquesta legislatura el PSOE per pactar les lleis al Congreso no sembla demostrar que CiU fos un aliat preferent o mai tant com és va voler fer veure.

La sociovergència va ser un invent per a cohesionar a Esquerra i mobilitzar l'electorat i per part del PSC-PSOE ja els anava bé per no parlar de repetir el tripartit ja què a molts dels seus votants Esquerra els provocava més al·lèrgia què la "dreta".