Gibraltar

La primera visita d'un Ministre d'Exteriors espanyol al Territori Britànic d'ultramar de Gibraltar va aixecar molta polseguera en els mitjans de Madrid. Sobretot els de la dreta més casposa com si aquesta visita, fos un reconeixement de facto a la sobirania Britànica i Gibraltarenca. Sort què el ministre Moratinos; va dir que a seva declaració. Que la voluntat d'annexió de Gibraltar: "Era permanent i irrenuciable" I és què hi ha un discurs en ells que mai canvia i tampoc a la Política exterior espanyola dels Últims 305 anys. Gibraltar Espanyol! Tot i què com els propis Gibraltarenys ha demostrat en diversos referèndums sigui la voluntat de mantenir l'estatus actual.

Ara bé, perquè aquesta obsessió irracional per un territori britànic que porta 305 anys sota sobirania britànica i sols va estar 242 anys sota domini castellà/espanyol. I no per un Territori què és la Catalunya Nord perdut a mans de França fa 350 anys i mai reclamat almenys amb aquesta vehemència. De fet A Hendaya Hilter ja li va oferir a Franco i L'últim va dir que ja tenia prous catalans.
Fins al límit de impedir la seva pròpia proposta de blocar les fronteres internes de la UE, per bloquejar l'independència basca i catalana. Quan els britànics van preguntar: Si allò era un reconeixement tàcit a la seva sobirània sobre Gibraltar.

Gibraltar i la Catalunya Nord constaten el problema del caràcter ètnic del projecte espanyol al voler assimilar tota altra ètnia a la imatge de Castella a diferència dels dominadors Britànics o francesos del Penyal o la Catalunya Nord; què han tingut la mà esquerra de generar un projecte nacional atractiu, modern i de valors universals i incloent tot i que sota el seus projectes nacionals respectius.
Mentalment els límits d'Espanya inclouen els territoris que van ser Castellans/espanyols i què han de recuperar per la glòria imperial Espanyola, perquè és recuperar un troç de la nació espanyola. Però no els que van formar part d'Espanya i no eren ètnicament espanyols o els habitats per un "ètnia "Espanyola"" però fora dels límits de l'Estat espanyol. Tot i què els últims fossin més extensos i poblats.

I Catalunya Sud? La principal diferència amb la nord és "el Derecho de Conquista". Espanya considera que és un província conquerida i per tant ha de mantenir. Per sort la civilització d' Espanya en els últims anys l'ha forçada ha mantenir les formes per formar part de la UE i ja no pot impossar per la força bloquejos a Gibraltar ni i usar la força sota risc de esdevenir un estat subdesenvolupat. Per això ara la seva força envers la Catalunya sud passa per la voluntat de ressignar la població per evitar cap moviment segregacionista perquè ja no tenen la força com element coercinador.
Descarto també la opció de fer l'Estat espanyol; un estat atractiu per als no castellans perquè no seria atractiva pel espanyols.

De peus a terra

A PROPÒSIT DE CATALUNYA I LA SEVA PERTINENÇA A ESPANYA

De peus a terra

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes info@cercleestudissobiranistes.cat

PEREPRATS

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Aparegut al avui.cat.

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

"Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota"

Vicenç Villatoro

La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Font: Elsingulardigital.cat

El preu de Montilla

Montilla ha demostrat ser un pèssim gestor i això té un cost pel país. La incapacitat per obtenir recursos, la baixada d'ingressos, l'hiperdimensionament de la administració i el continu endeutament han incrementat el dèficit de la Generalitat.
A pesar de les crides a l'austeritat té un cost pel ciutadà.

No fa gaires setmanes, en informació apareguda al Singular el conseller Castells informava de un pla d'austeritat que els permetria "estalviar 950m€ " no contractant a 1000 funcionaris nous.
Sí senyor: Això és un estalvi comparable al que em ven ma germana petita quan l'acompanyo a les rebaixes. Qui no ha sentit mai allo de: Valia 79 i m'he gastat 59 i m'he estalviat 20€ i penses i no t'haguessis gastat 59€ no em vendries que t'has estalviat 20. No obstant, aquestes crides a l'austeritat arriben tard, ja que tan sols el 2008 amb la crisi ja fent-se evident el nombre de funcionaris havia crescut un 12% respecte del any anterior.

El tripartit ja ha generat aquest any un deute per valor 4800 m€ i de deute què recaurà sobre els hereus del tripartit. I inclús en el cas més favorable que el finançament "històric" cobrís els 3800m€ que demanava la cambra de comerç encara ens en faltarien 1000.

Perquè us feu una idea al món hi han agències que dediquen a analitzar el "ràting". aquest ràting (o qualificació) equival a l'estudi que fa el banc de la situació financera d'un particular o empresa quan va demanar diners. Com menor és la teva solvència menys confien en tu les entitats de crèdit i més interes et demanen o et deneguen els préstecs.
A la Generalitat li ha passat el mateix les agències han dit què com és menys solvent, més cars ens sortiran els diners que haguem de demanar i més car serà l'endeutament que recaurà en el ciutadà.

Durant les eleccions els socialistes ens van vendre que José Montilla era una eminència gris i un gran gestor. La realitat ens a dit que era un veritat a mitges; és gris i prou, a més de mal gestor.
Ens van vendre l'eslògan: "Fets i no paraules". De paraules n'hi tenim poques i de fets com aquests no ens en calen.

Aviat tindrem de nou la dicotomia Mas o Montilla. Algú encarà opina i ens pot vendre què dóna igual l'un què l'altre?

Cal dir-los el nom del porc

Eugeni Casanova. Aparegut al debat.cat.

Què més pot passar? Els catalans insatisfets amb els polítics són el 86,7 %, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Rècord històric. L’abstenció a les eleccions europees va ser del 62,4% i el vot en blanc, el 2,9 (cinc vegades més que les anteriors). Això, sense comptar els que van votar amb una pinça al nas i els que ho van fer a partits extraparlamentaris.

Els últims tres anys, els funcionaris i personal contractat de la Generalitat ha passat de 165.000 a 219.000, un augment del 33%. No hi ha hagut nous traspassos i no se sap on han anat a parar aquest exèrcit que costa 2.804 milions d’euros l’any.

L’augment en el finançament que preveu l’Estatut és de 3.800 milions, segons la Cambra de Comerç de Barcelona. D’aquests, en cauran 1.500 milions amb sort.

L’alcalde de Barcelona paga 26.250 euros mensuals perquè li actualitzin un blog cutre salsitxer que qualsevol becari mileurista faria millor. On van a parar els 25.250 euros restants?

Josep Lluís Carod Rovira ha subvencionat amb 1,4 milions el seu amic i coreligionari Miquel Sellarès, que ja es pot retirar. Si van a mitges, es poden retirar tots dos.

El PSC acaba d’ocupar una de les darreres parcel•les del latifundi, Caixa Girona.

Es justifiquen en la gestió i han sortit empastifats de gairebé tots els temes de país que han volgut gestionar: sequera i transvasaments, mossos, llei electoral, impuls de la llengua, la Corpo, lleis de mitjans... D’Estatut i finançament més val no parlar-ne.

L’ús del català ha caigut en gairebé deu punts en cinc anys, però, ben alliçonats en temes de comunicació, diuen que “el català resisteix bé l’onada migratòria”.

El país està arruïnat i té la dignitat i l’autoestima per terra. I no hi ha futur, perquè està atenallat des de la Meseta per individus que l’odien i el volen arruïnat, indigne i amb autoodi. Ja han perdut la vergonya i van, ras i curt, cap a l’aniquilació. Els mitjans en diuen moderadament “retallada autonòmica” o “entesa neocentralista”, però pretén ser una solució final per liquidar una nosa històrica. L’entesa és, naturalment, entre el PP i el PSOE, i la resta els fan de palanganers.

L’oposició no aspira a altra cosa que a suplantar aquests espècimens.

No hi ha possibilitats de dissidència perquè ho copen tot. Dominen, paguen i gestionen els mitjans i la crítica possible és molt minsa. Quan hi ha algú que protesta, immediatament el denigren amb accions contraposades, totes contingudes en els onze principis de la propaganda de Goebbels. Per exemple, el pobre Ferran Mascarell –que assegura creure encara en el federalisme– s’ha atrevit a dir de forma educada que el pacte que van fer PSC i PSOE per a la transició és mort i que “han de renovar el seu discurs envers l’Estat”. El comissari Joan Ferran l’ha menystingut immediatament amb un exabrupte.

Evidentment, això no és democràcia. Estem en mans d’una partitocràcia dominada per les cúpules que usen els cabals públics en benefici propi. Qui es mogui dins del corral no surt a la foto, en frase proverbial d’Alfonso Guerra.

Què més pot passar? Ho controlen tot, ho manipulen tot, ho tergiversen tot i s’apropien de tot el que poden. Arribats a aquest punt, l’insult no només és legítim i saludable; és un deure cívic: sou uns barruts infectes, uns fatxendes de whiskeria, uns mentiders compulsius i uns cleptòmans patològics. El nom del porc us ve curt.