divendres, 15 d’octubre de 2010

Los que se quieren quedar

La tortuga de l'Ateneu

Los que se quieren quedar
"A vegades es necessita un toc de genialitat per fer les coses senzilles i entenedores, clares i transparent com un vas d’aigua"

Quim Torra

El President Montilla ha estat de viatge a Madrid. De totes les ciutats que conec, és l’única que genera en els individus que la visiten un procés de lil.liputització i empetitiment degeneratiu, que ataca amb una força descomunal en el cas dels éssers humans coneguts com a polítics. S’ha donat el cas de presentar esmenes per part de diputats catalans a un projecte d’Estatut recent aprovat pel seus propis col.legues del Parlament en menys de 72 hores. Un fenomen que s’estudia a les Facultats de Medicina de les més prestigioses universitats americanes, encara sense resultats satisfactoris.

S’hi arribi des d’on s’hi arribi, posar-hi un peu és transformar-se en segons en els increïbles homes minvants. Una anomalia psicosomàtica que arrenca amb virulència en el finger del Terminal d'Ibèria a Madrid, on només els gegants de les nostres Festes Majors no hi desentonarien. Perduts ja, almenys, 50 centímetres, s’agafa un taxi i hom s’endinsa en les seves infinites rondes (M10, M20, M30, M40. M 518,9, etcètera). Un cop arribats, pures engrunes, cal vigilar per no quedar atrapats sota de qualsevol gratacel de les milers d’empreses que han decidit establir la seva seu a la capital d'Espanya. Les multinacionals és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, ni poder econòmic i polític, els afecti el més mínim.

Però el President ha visitat Madrid com un home, primer per assistir triomfalment a la Fiesta de la Hispanidad de la mà de la Ministra Chacón i després per participar en un acte del Foro de la Nueva Economía, on el Molt Honorable anava acompanyat d’un altre gran defensor de Catalunya, l’expresident Felipe González. Cal constatar que ha sorprès als presents que no s’hagués encongit massa, ans al contrari, ferm, segur, amb aquell accent de la Catalunya profunda, ha deixat anar, disposat a plantar cara: “La España de hoy no se entiende sin Cataluña”. “A aquellos que afirman que Cataluña es una nación sin Estado, yo les digo que sí tenemos Estado” “Queremos el desarrollo de Cataluña, pero no al margen de España”. I al final, impertèrrit, ha espetat a un auditori en ple orgasme constitucional: “Yo represento a la Cataluña de los que se quieren quedar, no la de los que quieren irse”.

Arriba España, Presidente! Sempre queixant-nos que a Madrid es diuen coses diferents que a Barcelona, i vet aquí que el senyor Montilla repeteix, fil per randa, el discurs que els seus estrategues de campanya li han preparat: un directe a l’estómac català de la fractura social acompanyat d’un cop a la mandíbula al catalanisme majoritari, és a dir, a l’independentisme. Abandonat qualsevol intent de pretendre explicar alguna cosa amb sentit comú d’aquests anys de tripartit, aquest serà el discurs que escoltarem fins el dia de les eleccions, si són servits.

Però la frase, extraordinària, conté en ella mateixa tota una càrrega de profunditat. En primer lloc, perquè tots els unitaristes, autonomistes, federalistes difusos i sobiranistes fredolics –en feliç expressió de Carles Boix- ja saben a partir d’ara qui els representa. La independència pot ser la decadència, com va alertar el senyor Montilla, però la dependència és ell mateix. Que cadascú triï. Vostès mateixos.

Ara bé, el President de la Comunidad Autónoma catalana, que diu ja té un Estat -que és el propietari de la cabra de la Legión-, obre la porta a la mare de totes les batalles: qui representarà a la Catalunya dels que volem marxar del seu Estat? La resposta no és en el vent sinó en les urnes.

2 comentaris:

Xapix ha dit...

tens un regalet al meu blog

Josep (sl) ha dit...

Doncs, gràcies.