Jordi Cabré
COSES DE CHURCHILL
Em pregunto com van les negociacions de la Fundació Catalunya Oberta (entre d’altres) amb l’Ajuntament de Barcelona per aquella qüestió del monument a Sir Winston Churchill, però em temo que caurà una contrapartida en forma de monument a Che Guevara o bé alguna ubicació extravagant com el Camp de la Bóta o el moll d’Álvarez de la Campa, al costat del trist pantalà petrolífer. En tot cas m’arribaven ahir noves anècdotes del Primer Ministre britànic i premi Nobel de literatura, com per exemple la que explica que un periodista jove (ell tenia ja 80 anys) li va deixar anar que esperava fotografiar-lo quan en complís noranta, a la qual cosa ell va respondre “Per què no? Vostè sembla força saludable”. O bé quan el general Montgomery rebia un homenatge per haver vençut Rommel a la batalla d’Àfrica, i va fer un discurs que resava “No fumo, no bec, no prevarico i sóc un heroi”: la resposta de Sir Churchill fou “Jo fumo, bec, prevarico i sóc el seu cap”. Finalment hi ha aquesta capacitat del personatge per a establir respostes-mirall, simetries argumentals, com per exemple quan Bernard Shaw el va convidar a l’estrena de la seva nova obra tot dient “Tinc l’honor de convidar el digne Primer Ministre a l’estrena de la meva obra Pigmalió. Vingui i porti un amic, si el té”; la resposta fou “Agraeixo a l’il•lustre escriptor l’honrosa invitació. Infeliçment no podré concórrer a la primera presentació. Aniré a la segona, si es realitza”. Es tracta de respostes indiscutiblement genials, que és el més desitjable quan convé formular una resposta i quan realment val la pena fer-ho. El monument no s’ha d’erigir, evidentment, per raó d’aquest innegable enginy expressiu sinó per moltes altres raons. Però hi ha frases que ja desprenen grandesa per totes bandes. I ciutats que demostren ser importants sabent retre-hi homenatge.
Publicat al Singulardigital.cat
Israel nunca fue víctima
Fa 1 mes
3 comentaris:
Churchill, a l'igual que Macià, Prat de la Riba o Pujols, són veritables líders, polítics representatius, dignes, que han deixat petjada. A l'altra banda tenim els Montilla, Zaplana i la mediocritat infinita d'oportunistes que contaminen i envolten les estructures socials.
Ara per ara sembla que el conseller Castells és la darrera frontera del catalanisme dins el PSC. Ha estat l'únic que ha criticat que la defensa de Zapatero en el debat del Congrés fou encarregat a una socialista catalana.
T'ho diré va ser un dels més grans estadístes del segle XX. Un autèntic lider, d'aquells que estan en el moment just. En el moment més fosc, no sols, de la historia britànica si no també mundial.
La força de la raó de la seva oratòria, la seva determinació a continuar fins al final i la fe en la victoria. Van significar l'esperança per un Europa sota la bota nazi.
I 62 anys després de la II GM. 42 de la seva mort i 32 anys de la mort de cert general. Barcelona no té cap plaça o monument a la seva figura. En canvi he sentit comentàris de fer-ne una al Che coincidint amb els 40 anys de la seva mort.
Crec que arriba tard però en un país enlluernat per les utopies polítiques. Crec què és digne defensar a un defensor real de la llibertat i la democràcia.
MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS
adhereix-te
Publica un comentari a l'entrada